El terme municipal de Vallbona de les Monges a l'extrem meridional de la comarca, tenia 34,17 km2, fins a l'annexió l'any 1970 del municipi de Rocallaura i passà a tenir 44,97 km2. El terme també comprèn el poble de Montblanquet situat a la conca del Maldanell.
Els pobles són a la vall del Maldanell -afluent del Corb-, que neix a la serra del Tallat. Segueix el curs del riu l'eix principal de comunicació, la carretera que, travessant Vallbona, va de Maldà a Rocallaura i arriba a la carretera comarcal C-14 en direcció a Montblanc i a Tàrrega.
Vallbona de les Monges està situat a 481 m d'altitud i té 158 habitants, encara que en èpoques de vacances es duplica i triplica la població.
La serra del Tallat que culmina a 787 m és la frontera natural que marca el límit meridional de la comarca de l'Urgell, en la divisòria d'aigües amb la conca del Francolí.
El paisatge de la vall és dominat pel seu relleu tortuós trencat per les torrenteres, d'aspecte lleument muntanyenc, d'un cromatisme equilibrat i tranquil. Les vessants i els cims són coberts d'arbreda, pins i garrigues; les fondalades fèrtils i les terrasses sostingudes per parets de marges o talussos es destinen al conreu.
La base de la seva economia és l'agricultura de secà: ordi, blat, olivera, vinya i ametller. De la promoció i comercialització dels seus productes, sobretot l'oli i el vi, se n'ocupen dues cooperatives.
El nom de Vallbona de les Monges li ve pel monestir de Santa Maria de Vallbona que és el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya. Té els seus inicis en unes agrupacions mixtes d’ermitans, que després es converteixen en cenobites, organitzat en forma de comunitat doble, els quals viuen sota el bàcul pastoral del seu fundador, Ramon de Vallbona, i observen la Regla de sant Benet. La primera notícia documentada data de l’any 1153. Al 1175 els homes es traslladen al Montsant i la comunitat, llavors exclusivament femenina s’incorpora a l’Orde del Cister i té per abadessa Òria Ramírez, vinguda del monestir de Tulebras (Navarra).
Alfons I el Cast i la reina Sança, durant unes setmanes, estableixen la cort itinerant a Vallbona per tal d’impulsar-ne la nova fundació. També els reis Jaume el Conqueridor i Alfons el Savi, amb llurs mullers i corts s’hostatgen repetidament a Vallbona, i és motiu d’inspiració dels trobadors de l’època.
El Monestir aviat irradià la seva vitalitat amb la fundació d’altres cenobis, entre els quals cal comptar, Sant Hilari de Lleida, Bonrepós a la Morera del Montsant, el Pedregal prop del Talladell, la Bovera al terme de Guimerà, la Saidia de València i Valldonzella a Barcelona, entre d’altres. Tota aquesta floració constitueix una prova de la força expansiva de l’espiritualitat de les monges. No podem oblidar que Vallbona és i ha estat sempre un fogar de vida contemplativa i un centre de cultura, de treball i de pregària, encaminat tot al servei diví. Per això, qui vulgui capir el "fenòmen" de Vallbona ha de poder participar en algun dels actes litúrgics de la comunitat.
Des del segle XIII, Vallbona té escola monacal, on rebien formació noies pertanyents a la noblesa. A dins d’aquesta escola hi havia l’scriptorium, on un grup de monges es dedicaven a copiar i ornamentar els còdexs. A les seves aules es conreava la gramàtica, la litúrgia, la cal·ligrafia, la miniatura, la música i el teixit i brodat.