ELS VOLTORS
Des del camí, es veien les grans masies assentades sobre els esperons de la serralada, les prades, les muntanyes llunyanes i els plans amagats sota les seves faldes. El cel era d’un blau intens fins a l’horitzó, on s’acalaria fins a barrejar-se amb uns núvols alts. En Josep va descobrir uns punts sobre la plana. Va alçar les parpelles per descobrir que eren voltors. En Josep sabia bé que les aus planejaven sobre un ésser viu en perill de mort. En Josep tenia vint-i-sis anys. Era alt, prim i tenia bones cames. Va decidir córrer cap als voltors per descobrir el que estava en perill de mort. Va arribar a un gran prat triangular voltat d’alzines i pins negres. Una barrera de pedres separades per una distància d’un metre feia de barrera entre el prat i el bosc. Els voltors planejaven sobre un cantó del prat. En Josep va acostar-s’hi. Va veure un munt de roba estirat sobre l’herba. Per escampar els voltors els va haver de llençar pedres. Les aus van remuntar el vol amb peresa. En Josep es va ajupir per veure de qui es tractava. Era una dona vella, encara viva. En Josep va deduir que per l’aspecte de la pell era molt gran . Va mirar al voltant per tractar d’esbrinar de quina casa havia marxat. Totes les cases eren punts llunyans en el paisatge. En conseqüència, o la dona era molt valenta o algú l’havia abandonada en aquell desert de món. En Josep va donar aigua a la dona que amb prou feina tenia força per engolir l’aigua. Al cap d’una estona la vella havia recuperat prou força com per parlar amb un fil de veu.
- D’on sou.
- No vull tornar a casa perquè estic farta de viure i em vull morir.
- Prou de dir futileses digueu-me d’on sou que pateixen per vós.
La dona va dir el nom d’una masia no massa llunyana. En Josep se la va carregar a l’esquena. Era un home fort. Va caminar amb pressa però a mig camí es va adonar que la dona perdia l’escalfor de la vida. La va descarregar al costat del camí. La vella encara era viva. Li va dir que buscava una olla d’unces d’or amagada als marges dels horts d’una casa en runes. La dona abans de morir volia deixar rics els seus familiars.
Després d’indicar-li el lloc la vella va morir.
En Josep va dur el cadàver a casa seva, on estaven molt ansiosos. Els familiars es van mostrar molt agraïts amb en Josep i li van donar dues monedes de plata. En Josep va marxar amb l’olla d’or a la ment. Durant, mesos va buscar l’olla sense cap èxit. Tanmateix, un dia la va trobar. Era una olla de terrissa antiga. Una olla molt i molt grossa, curulla de monedes d’or. Eren monedes fetes a Mèxic i al Perú als segles XVII i XVIII. En Josep va llegir els noms dels reis CAROLUS IV , CAROLUS III i CAROLUS II. En Josep no sabia llatí i no va relacionar el nom amb els de Carles. En tot cas, l’home es va veure ric. De fet era molt ric. Es va omplir les butxaques de monedes i va tornar a amagar l’olla. A casa seva es clar Després se’n va anar a la vila més gran, on va poder canviar les monedes per diners. Es va vestir ven mudat, va fer tancar la principal casa de meuques per ell sol. Allí va muntar una orgia impressionant. L’endemà eufòric va decidir anar a buscar la resta de l’olla.
L’amo de la casa de barrets el va seguir i també el banquer. Quan en Josep tornava a estar davant de l’olla va sonar un dispar i va caure mort amb l’olla als braços. Després en va sonar un altre i l’amo del prostíbul també va caure mort. El banquer es va fer amb l’olla. Com que ja era ric i remenava amb diners va pensar que guardaria l’olla per un si de cas.
Va venir una crisi i una guerra i els diners del banc van perdre el valor. Llavors en base de l’or, el banquer va comprar tot el que estava em venda. Quan van arribar temps millors el banquer era l’home més ric del món.
© Xavier Valeri