EL LLADRE I LA SEVA VICTIMA
—Bon dia, senyor, que pot estar una mica per mi?
—I tant! Vostè dirà.
—Que em podria donar la cartera?
—La cartera! Quina cartera?
—La seva… només faltaria…
—La meva? I per què la vol?
—Veurà, és que avui és el meu primer dia…
—El primer dia…de què?
—No sé com començar. Deixi que m’expliqui…
—Expliqui’s. L’escolto.
—És que avui començo a treballar d’atracador en aquest barri.
—Vol dir que vostè té gaire futur en aquest ofici?
—Per què ho diu, això?
—Perquè un atracador no pot anar amb tants miraments.
—No?
—No! Un atracador ha de ser més intimidatori.
—És que, com ja li he dit, avui és el primer dia. Com aquell qui diu, estic en pràctiques.
—D’acord! Però convindrà amb mi que no es pot ser tan primmirat.
—Ja l’entenc, ja. Però és que un servidor…
—De totes maneres, com és que no m’amenaça amb cap arma?
—Potser més endavant. Quan hagi fet algun atracament podré comprar-me’n una.
—És clar… si tot just comença. Bé, molt de gust i fins un altre dia.
—Ep, ep! Que no em fa cas?
—Ai, sí! Què volia?
—La cartera…! Per favor…
—Ho veu. Ja hi tornem. No pot anar per la vida amb tanta finor.
—La veritat és que no puc fer-hi més. De petit vaig anar a una escola de pagament i, què vol que li digui? Alguna cosa queda.
—Té raó, és que avui en dia ja s’ha perdut la bona educació. Tothom va a las seva.
—Per això jo, educadament, li he demanat la cartera.
—Doncs miri, miri… no hi porto res de res. Vostè mateix miri les butxaques. A la cantonada anterior m’ha atracat un company seu.
—Caram! Sí que em sap greu! Aquest territori és meu.
—No es preocupi, jo passo molt sovint per aquí… Ja m’atracarà un altre dia.
—Ho faré amb molt de gust. És un plaer tractar amb gent com vostè.
—Per a això estem!
—…
—Escolti senyor…
—Càndid, Càndid Palomo per a atracar-lo.
—Severià Alegre, a la seva disposició.
—Què em volia dir, senyor Severià?
—Veurà. Com ja li he dit, m’han atracat a l’altra cruïlla…
—Que potser necessita diners…?
—Amb uns vint €uros… m’arreglo.
—A veure, un moment… Sí, encara els tinc. Tingui, ja me’ls tornarà quan el torni a atracar.
—No sap pas el favor que em fa… De totes maneres, no tindria pas una targeta de metro?
—A la butxaqueta de l’americana en porto una. Tingui, a casa en tinc més i jo visc aquí a la vora… avui puc anar a peu.
—Moltes gràcies senyor Càndid. Fins a la propera…
—Adéu-siau…
—— o O o ——
Aquella nit quan en Càndid, després de la frustrada jornada laboral, va arribar a casa seva, es va adonar que havia perdut la cartera.
—— o O o ——
Aquella mateixa nit, en Severià va guardar curosament la cartera d’en Càndid…
22 d’abril de 2010
Revisat per PiCaPi
—Sant Jordi 2010—