El Rafael es fregava les mans: «el primer!». El Pep, després de celebrar el gol, tombava la cara cap a ell amb un deix de tristesa a la veu: «hem marcat massa aviat, Rafael». El Rafael se’l mirava un moment amb un gest ambigu, i continuava parlant amb l’Albert.

            El Pep no escoltava mai les converses entre el seu pare i el Rafael. El Pep pensava que el fet de no poder intervenir mai en les converses entre el seu pare i el Rafael era un misteri més entre tants dels que ell no podia comprendre. Com el fet que estigués tan gras i, tot i fer un règim estricte a base de verdures i carn a la planxa, no s’aprimés mai. O el fet que tothom semblava conèixer fins i tot els racons més amagats del seu pensament i, per aquesta raó, no li fessin mai cas o se’n riguessin o el rebutgessin sempre. I el que era el fet més important: que el seu pare, l’Albert, no li donés cap importància, i ell, no sabia per què, tampoc.

            Quan l’Osasuna va marcar l’empat, el Rafael va fer un gest de sorpresa i enuig. El Pep va adonar-se que el gol s’assemblava al d’en “Quini” a la final de la Recopa del 82. Una falta a prop de l’àrea, treta ràpidament mentre els defenses contraris baden, i gol. El 1982, l’any del Mundial, l’any en què el Pep va començar a navegar, l’any dels últims Reis, l’any en què se li va trencar el somriure, l’últim any de mitjana lucidesa, d’estimar els pares com a fill, els germans com a germà, els avis com a nét, els amics com a amic.

            Quan l’Osasuna va marcar l’empat amb aquella picardia, el Pep va saber que l’àrbitre no ajudaria el Barça, i que el Barça perdria aquell partit i també la Lliga.

            Sortint del Camp Nou, per l’Avinguda de Joan XXIII amunt, el Pep com havia fet sempre, tot i que ara ho feia descaradament i sense tenir cap sentiment de culpa, començà a fixar-se en els culs de les noies. El Pep pensava que era una sort que les noies portessin texans ajustats. Escollia els que més li agradaven i retenia les seves formes a la memòria. Sabia que, quan ho necessités, podria tenir la imatge que més li havia impactat. El Pep recordaria també perfectament la jugada del gol del Barça, així com les de tots els que havia marcat durant la Lliga, i esperaria, il·lusionat, el pròxim partit del seu equip.

            Al metro, els aficionats de l’Osasuna cantaven en èuscar i enlairaven banderes i bufandes. El pare del Pep no deia res. El Pep sabia que el seu pare difícilment parlaria fins que arribessin a casa.

            A l’andana de Maria Cristina, no hi cabia ni una agulla. Quan el metro arribava, tots els seients estaven ocupats. Els aficionats del Barça i els de l’Osasuna obrien les portes dels vagons i entraven, entre crits i rialles, a l’espai que hi havia entre els seients. Els que hi seien, els més previsors, havien pujat a l’estació de Palau Reial i, encara que portaven bufandes amb els colors blaugrana, semblaven molestos amb aquell brogit.

            L’Albert no somreia mai, i les paraules que de tant en tant deixava anar, li sonaven al seu fill com advertències, més que paraules d’ànim o d’empenta. El Pep pensava que el món, la vida, les relacions entre les persones, tenien una lògica, i s’esforçava a ser el fill perfecte, el germà perfecte, el nét perfecte, l’amic perfecte, i creia que tot el seu esforç mereixia un premi. Si més no, un somriure, una paraula amable.

            A l’estació de Catalunya els vagons es buidaven i el pare podia seure. El Pep es quedava dret per si alguna persona gran volia seure. Si el Pep s’hagués pogut veure, dret al costat del seu pare assegut, amb tot de seients buits al voltant, s’hauria adonat de la ridiculesa del seu gest.

            A Lesseps baixaven pare i fill. El pare es queixava, perquè les escales mecàniques no funcionaven: «i ara, a sobre, a pujar a peu!». Arribats al carrer de Sant Salvador, el Pep saludava el Ferran amb la mà i un somriure avergonyit, tímid, impropi d’un jove cepat com ell. «De què el coneixes, aquest?», li preguntava l’Albert amb una eixutesa a la veu que, al Pep, li sobtava i li feia por. El Pep mirava de trobar les paraules que no posessin en dubte, davant el seu pare, que el que deia era veritat.

            El Pep intentava fer sempre el que el seu pare volia d’ell, encara que a vegades no hi estigués completament d’acord. O no hi estigués ni mica. El Pep encara no ho sabia, però, si havia mentit tant durant la seva vida era pel seu afany de sobreviure, de protegir-se, de creure en ell mateix.

            «És el Ferran; el conec d’aquí, del barri; a vegades coincidim en algun bar». L’Albert arrufava el nas i continuava caminant. Trobaven la Carmeta a l’altura del carrer de la Granja: «bona nit!». «Adéu», deia el Pep amb un fil de veu. «Aquesta sí que la conec de tota la vida!», deia l’Albert sense perdre el seu posat eixut.

            El Pep sabia que a casa, de nit, a la llitera que ja no compartia amb el seu germà, podria consolar-se sol com havia après a fer feia molts anys quan pensava que la seva intimitat era respectada. Sabia que recordaria perfectament la imatge que tenia a la memòria i que la seva virilitat no li fallaria. Fer això era l’única cosa que li feia sentir viu i lliure.

            El Pep havia passat de fixar-se en els pits de les noies a fixar-se en l’entrecuix, i, després, a fixar-se en els culs, fins que va acabar pensant que el que, a ell, li passava era que tenia un sadisme anal. El Pep no havia tingut cap dona i la psiquiatra li havia prohibit de tornar a intentar-ho. Malgrat tot, a ell, li continuaven atraient les noies.

           

            —T’ho han explicat, oi Josep?

            —No, jo havia llegit; havia llegit Freud…

            —T’ho han explicat, Josep, que ets maco!

            —És que tinc “La interpretació dels somnis” en tres llibres de…

            —Freud: no nego que fos un geni, però millor llegir-lo per anar a dormir; bé maquíssim, recorda-te’n: el pròxim dimecres, els tests;           sobretot no beguis; ja veuràs com la psicòloga és molt agradable.

 

            El Pep feia un gest d’aprovació i un somriure. Confiava plenament en la seva psiquiatra, tot i que les teràpies que li havia imposat fins aquell moment no li havien fet perdre les seves pors ni les seves inseguretats. Els tests que li havien de fer aquell dimecres havien de servir per saber el seu quocient d’intel·ligència. Estava il·lusionat pel fet que els resultats dels tests li acreditessin la condició de geni de la qual s’havia parlat a l’escola, tot i que ell no en tenia consciència plena ni s’ho havia acabat de creure mai. Si ho era, ja quedaria reflectit en els tests, pensava. El Pep havia tornat a beure cervesa. Era l’única cosa que li treia l’angúnia de sentir-se un estrany entre la gent.

           

            —D’acord, Laura, intentaré quedar bé.

            —No es tracta de quedar bé, Josep, es tracta de mostrar-te tal com            ets, sense anticipar res.

            —Molt bé, Laura, ja ho entenc; per quan demano hora?

            —Per d’aquí a un mes, i no beguis, que no et prova gens.

            —D’acord, Laura; saps?, només bec cervesa sense alcohol, i faig el        règim del doctor Riera, l’endocrinòleg; faig un règim estricte!

            —M’enganyes, Josep, m’enganyes: ja saps que parlo amb els teus          pares; jo et veig bé; demana per un dimarts o un divendres; ah!, i recorda-te’n, d’anar a segellar a l’INEM.

            —Per allò del curs de fusteria?

            —De fusteria o del que sigui; el que vull és que et concentris en una      sola cosa i que la facis bé.

—Em sembla que em toca d’aquí a dos mesos; és que són tantes coses que se m’ajunten!

—Has tingut alguna idea estranya?; ja saps que sempre em pots trucar aquí o a la Clínica.

            —No, no, Laura, ja ho sé; a vegades em vénen petits somriures però…

            —Però els pots controlar, oi?

            —Sí, ara sí; però jo havia pensat si no podries provar de rebaixar-me        la medicació.

—No és el moment, Josep; ho podríem fer, però què en trauríem d’arriscar-nos ara? Va, Josep, que jo et veig molt bé; t’acompanyo fins a la porta.

            —Sí, sí, ja ho entenc; adéu, Laura.

            —Fins aviat, maquíssim.

 

            La Laura apuntava a la història clínica del Pep les impressions que havia tret de l’entrevista. El Pep es fixava en les primeres paraules que la seva psiquiatra escrivia, i ja s’havia acostumat a què sempre fossin les mateixes des de feia cinc anys: «molt bé». Però el Pep no es trobava “molt bé”, sinó que sentia una gran buidor per dintre. «Són coses de la depressió; ja t’hi acostumaràs», li deien, però això no feia més que augmentar el seu sentiment de desemparança.

 

 

            Feia tres setmanes que el Pep havia començat el curs de fusteria de taller que subvencionava l’INEM.

            El Pep s’esforçava a interessar-se per les eines i la mecanització de la fusta, però el que li resultava més gratificant era fer-se amic dels companys de curs. Estava convençut que, si no trobava feina de fuster, sempre podria tornar a la Universitat i treballar després d’obtenir el títol universitari que guanyaria gràcies al seu esforç intel·lectual. Tres, cinc anys més: quina importància tenia? El Pep era molt optimista. El Pep tenia vint-i-sis anys, pesava al voltant de cent quilos, duia un bigoti escàs, descuidava la seva higiene, bevia dues canyes de cervesa cada dia, una abans d’entrar al taller i una altra en sortir-ne, i feia poesies poc rumiades i molt sentides que anotava en un calaixet del cervell mentre anava amb l’autobús cap a casa seva.

 

Pujo a Lesseps, ve Fontana,

Diagonal, Passeig de Gràcia,

i, a Catalunya, transbord;

Urquinaona, Arc de Triomf,

Marina, Glòries i Clot:

 

de la rutina diària

només escapa qui pot!

 

            El Pep pensava que tota la gent era bona i que la seva poesia era genial i havia d’agradar a tothom. Recordava que, abans de fer la “mili”, n’havia escrit alguna, encara que, quan va tornar a Barcelona, va estripar un munt de papers que tenia desats al seu escriptori: dibuixos i pintures de quan anava a escola, apunts de l’Institut i de la Universitat, les primeres poesies que havia escrit; tot el que li podia recordar un passat feliç. Havia estat un gest de ràbia i d’impotència: un dels últims gestos de rebel·lió que li tolerarien.

            Mentre l’autobús 74 girava per la plaça de Sanllehí, el Pep intentava lligar caps i esbrinar si, finalment, existia alguna relació entre la Mariona i les cançons d’un disc d’en Lluís Llach que tenia a casa. La Mariona era l’última noia de qui s’havia enamorat. Després el Pep somreia amb les seves dents ennegrides, movia el cap i pensava, un xic alleujat, que la Mariona ja ni se’n recordava, d’ell.

            Al Pep, li feien mal els llavis. Els tenia encetats, com els dits de les mans, però es consolava pensant: «què és això si ho comparem amb l’eternitat?».

            Baixant del 74 a la Travessera de Dalt, el Pep ja tenia el títol del nou poema: RUTINA. Continuava somiant despert mentre caminava cap a casa. Pensava que després de morir aniria directe cap al cel, on trobaria el Bon Déu, amb barba de núvol, vestit de núvol, que faria tronar i ploure, i diria sempre Amén, com havia llegit en algun conte.

            El Pep no ho sabia, però no hi havia cap misteri ni cap miracle ni cap cosa que hagués de ser premiada. Tampoc n’hi havia, de culpables. Només existia la condició humana, i Déu era un concepte purament humà. I Déu existia, i era una vergonya parlar-ne frívolament. I existia l’Esperit Sant, i els àngels el custodiaven, perquè si ell no hi era, el món s’acabava. Perquè ell volia acabar amb la seva pròpia vida. I el dimoni existia, i el dimoni era un gegant que feia deu milions d’anys que esperava i deu milions d’anys que il·luminava la Terra, i no li agradava que els homes li demanessin pietat. I el perdó només el podia donar Déu, i Déu era l’àngel dels àngels, i havia odiat els homes i també el dimoni per les raons justes. I Déu plorava quan un home es treia la vida, perquè no podia entendre per què ho havia fet. I Déu estimava tota la creació i volia que tingués sempre equilibri, i que l’amor la guardés sempre. I Déu era un exemple d’equilibri i d’amor. I el dimoni havia il·luminat el món durant deu milions d’anys i havia salvat molts homes justos, perquè el dimoni tenia poder sobre els homes i també se’ls estimava. No hi havia culpables. Els homes i les dones s’aparellaven, però amb qui podia aparellar-se un gegant cec, sord, i sense sexe? Deu milions d’anys esperant, deu milions d’anys llançant foc, deu milions d’anys desitjant, deu milions d’anys de desequilibri, deu milions d’anys volent la salvació per poder descansar en pau la seva ment turmentada, deu milions d’anys esperant la flama que prengués el relleu.

            Mentre pujava les escales de casa feixugament, el Pep pensava que faltaven pocs anys per als Jocs Olímpics de Barcelona. Hi hauria un colom, com al Mundial de 1982? Poder volar com els coloms: vet aquí el que li havia vingut al cap; estar fora de l’abast dels homes. El Pep va pensar com s’ho devien fer els coloms per aparellar-se. Els coloms tenien cloaca. El Pep va decidir que no volia morir sense haver tingut una relació íntima completa amb una dona.

            Ja a la seva habitació, ajagut a la llitera, abans de resar i donar gràcies per poder dormir tranquil una altra nit a casa, el Pep pensava per què l’Esperit Sant s’apareixia amb forma de colom. La Laura, la seva psiquiatra, li havia dit una vegada: «la fe no és res més que una crossa, Josep; fes-la servir, si la necessites». El Pep pensava que potser la Laura tenia part de raó. Ell no havia arribat mai a entendre del tot la missa i l’eucaristia. Després de resar el “Gloria Patri” i donar gràcies per haver pogut tenir el seu moment d’intimitat, el Pep intentava que la son no li privés de senyar-se.

            La Laura tenia els ulls d’un color blau puríssim, com al Pep li hauria agradat tenir-los. El Pep creia que, si els hagués tingut d’aquest color, hauria conservat el cabell ros com un fil d’or que tenia quan era petit i tant li havien envejat els seus germans. Ulls blaus: quin trencaclosques! Ulls blaus com els àngels. Ulls blaus com els d’en Gamper.

 

El nostre amic i company Sr. Joan Gamper, de la secció

de futbol de la “Societat Els Esports” i antic campió suís,

desitjós de poder organitzar alguns partits a Barcelona,

 demana a tothom qui senti afició per l’esmentat esport

es posi en contacte amb ell, bo i passant per la nostra

redacció els dimarts i els divendres a la nit de 9 a 11.

 

            En Joan Gamper s’havia tret la vida. I tots el “culés” duien el signe dels caïnians sense saber-ho, i passaven ràpidament de l’eufòria més gran a la indignació més sentida. I el Pep havia après a sentir-se culpable de les derrotes del Barça i a considerar les victòries del seu club com un premi a un seguit de bones accions que ell s’esforçava a fer cada dia. Pensava que cada error seu era un triomf de l’atzar i que cada petit gest amable vers la gent, era un triomf seu sobre l’atzar. D’aquesta manera obtenia el càstig o el premi que no podia oferir-li el món amb els seus tràfecs, els quals el Pep no podia entendre ni controlar i dels quals se’n sentia exclòs.

            El Pep ja estava en el més profund dels somnis: un nen de cabell ros i mirada neta li deia amb veu ferma i posat afligit des d’un jardí ple de roses de tots els colors, on hi havia dos nens més: «en què t’has convertit, Josep!».

 

 

 

 

 

Xavier Martí

Envia aquest escrit per e:mail

                                                                        

 

 

              

 

Recordo la Carme molt sovint quan sóc aquí al despatx davant l’ordinador. El seu record i el que passà amb ella em fa sentir angúnia i em treu les ganes de fer res.

 

La Carme treballava amb mi en una companyia d’assegurances, en un.edifici gris amb despatxos sense finestres. L’ascensor gairebé mai no funcionava i els que treballàvem al cinqué pis havíem de pujar per l’escala i enfrontar-nos a la feina panteixant. Al nostre despatx hi havia dues taules, cadascuna amb un ordinador i un seient, un llum de neó, un penjador pels abrics i una cadira vella de fusta en un racó. Treballàvem molt, la Carme i jo, i tot per un sou miserable. Feia ben bé cinc anys que jo treballava allí amb ella quan va ocórrer l’incident.

 

A l’hora de dinar la Carme obria la seva bossa i en treia un entrepà i un suc de taronja. Sempre el mateix. Jo, més jove per pujar i baixar escales, me n’anava al carrer a prendre alguna cosa per menjar en un bar. Tenia, a més, una ànsia desesperada per sortir i allunyar-me, ni que fos una mica, d’aquell edifici gris on treballava. Quan tornava al despatx, panteixant, la Carme ja havia enllestit el dinar i era a l’ordinador. La veia teclejant amb rapidesa i amb el posat relaxat. Bé, potser no relaxat, sinó més aviat amb el posat de l’esclau: resignat. El seu rostre no canviava d’expressió; era un rostre agradable, però amb ulleres profundes i ulls apagats.

 

Un dia, en tornar de dinar al bar, em vaig trobar amb la Carme al mig del despatx parlant. No hi havia ningú més allí i, per tant, em vaig pensar que em deia alguna cosa. Però no, la Carme li parlava a la cadira del racó. Per tal que la situació no fos tan absurda, vaig asseure’m a la cadira del racó; així semblava que la Carme em parlava a mi. Tanmateix, era evident que la Carme no em veia i continuava adreçant-se a la cadira. Això em va inquietar força.

 

Com que res no se m’acudia per canviar la situació, vaig parar esment en què li deia la Carme a la cadira. Li contava de com era d’avorrida la seva vida, terriblement avorrida, de com n’estava de farta de l’entrepà i del suc de taronja i de l’edifici gris amb aquell despatx depriment. Va fer una pausa i sospirà. Bé, vaig pensar, ara que s’ha desfogat tornarà a l’ordinador. Tanmateix, la Carme es reviscolà i llançà a la cadira un seguit de frases inconnexes. La seva veu, però, havia esdevingut més càlida, o això em va semblar –no sé què en pensava la cadira que encara era l’única audiència a jutjar per la mirada de la Carme que semblava veure a través de mi. No recordo ara tot el que digué la Carme, només puc evocar certs comentaris, com ara que bonic és el raïm daurat en un capvespre tardorenc o un cel puríssim sobre un mar turquesa. Tot d’un plegat la Carme parpellejà, va fer mitja volta, agafà l’abric i la bossa i sortí d’allí com una esperitada. Jo vaig romandre a la cadira amb la boca oberta.

 

Han passat tres anys d’ençà d’aquell dia. Encara treballo al mateix despatx i sé que faig ulleres i que tinc els ulls apagats. He sabut que la Carme ara es dedica a pintar; no és famosa però les seves pintures es venen i li donen prou per a viure. Diuen que sembla molt feliç. Jo de tant en tant miro la cadira del racó –els meus ulls hipnotitzats per uns segons– però mai no goso parlar-li. Potser perquè no sé pintar.

 

 Per Shaudin Melgar-Foraster

Envia aquest escrit per e:mail

 Ningú no havia demanat mai que passés una cosa així, però en Joan Amat i Romà era crèdul fins la temeritat.
 En Joan recordava que havia començat a escriure una carta per als seus pares, on havia abocat tota l’enyorança de trobar-se tan lluny de Figueres, tan lluny dels pares i tan lluny dels projectes que, ingènuament, havia traçat per al seu futur. Recordava que hi havia descrit tota la ràbia, la por i les llàgrimes que li produïen aquell barracó i aquell no parar mai en aquell racó de món que era el centre d’instrucció de reclutes de León. En Joan recordava una llum brillant d’ensomni i una sensació estranya de plenitud. A en Joan, li va semblar que estava flotant a l’espai juntament amb la cadira on s’havia assegut i la taula sobre la que havia posat els papers i el bolígraf per escriure, i li va semblar haver vist la Terra molt lluny sota les seves botes. Tenia por d’haver revelat un secret que només ell i el cel compartien. No recordava com ni quan havia deixat d’escriure ni si havia donat la carta per acabada ni si l’havia enviat ni tan sols si la carta havia servit per evitar l’inevitable. El que sí recordava era que l’havien cridat al despatx dels oficials, i un capità li havia preguntat entre grans rialles: «¿tú eres el 61?». En Joan havia respost: «Sí, mi capitán», i tot seguit els oficials s’havien posat a riure i havien dit: «¡éste, que jure la bandera!».
 El dia abans de jurar la bandera, un caporal de la seva companyia li va dir: «tú, 61: te cambio las trinchas, que las tienes muy limpias y mañana “el bisabuelo” tiene guardia de honores». En Joan intentà explicar-li que les havia untat amb betum, però estaven molt gastades i, en canvi, les sivelles estaven molt netes, perquè les havia fregat amb un cotó impregnat que li havia comprat la mare a Figueres. El caporal el va interrompre amb un gest franc i ple de prestesa, i li digué: «es igual; ¡quítatelas!». En Joan, mig il•lusionat mig espantat per la deferència que li feia aquell veterà, es descordà el cinturó i féu lliscar les trinxes per sobre les espatlles. El caporal, mentre pujava les escales del barracó de la companyia número 12, li somrigué i li digué: «¡mira cómo brillan!».
 En Joan s’havia presentat al barracó feia quatre setmanes. Havia passat, prèviament, la revisió mèdica a la infermeria del centre d’instrucció de reclutes, i li havien posat dues injeccions que li havien causat una eufòria que abans no havia sentit mai. Li havien donat roba militar i, alegre, malgrat estar tremolant de fred, s’havia dirigit cap al barracó de la companyia número 12, junt amb altres reclutes. Havia dit el seu nom complet als escrivents, i havia aclarit que el seu segon cognom s’escrivia amb accent obert. Els dos escrivents s’havien mirat amb complicitat i li havien dit que, a partir d’aquell moment, ell era el recluta número 61 de la companyia número 12. En Joan havia posat èmfasi en dir que un besavi seu, que també es deia Romà, havia estat a la guerra de Cuba i havia arribat a general durant el regnat d’Alfons XIII. Els escrivents, entre riures, havien dit: «¡el siguiente!».
 El dia abans de jurar la bandera en Joan va voler fer balanç de la seva estada al centre d’instrucció de reclutes. Pensava que havia complert dignament els serveis que li havien manat, i que havia après bé a distingir els tocs de corneta, la graduació dels seus superiors, els himnes i el funcionament de les armes. A les formacions, sempre mantenia el cos ferm i la mirada fixa en un punt de l’horitzó. Durant la instrucció, si li pesava el fusell i el deixava relliscar fins a la cintura, reaccionava sempre quan els instructors li deien: «¡tira de “chapa”!», i tornava a pujar el fusell ben amunt de l’espatlla. Pensava que, durant aquelles setmanes, havia fet més coses bones que coses censurables i s’havia guanyat el permís de “jura”. També pensava en el gust dolç del cafè amb llet de cada matí que li feia passar la fredor d’aquell hivern a León, quan esmorzava al menjador amb la resta de reclutes, i li recordava els que li feia la seva mare a Figueres. En Joan havia parlat amb els seus pares per telèfon, i ells li havien promès que anirien a León amb autocar des de Figueres per assistir al jurament de la bandera.
  Aquella nit, a les deu, en sentir el toc de silenci, en Joan pujà a la llitera que ja havia començat a considerar com a llit propi. Somià que la Laia estava al llit amb ell i dormien junts, enamorats, i respectant-se com dos germans. La Laia Marcet i Roig era una noia de Roses amb qui en Joan havia buscat amor i refugi per fugir d’un passat massa dolorós per afrontar-lo. Feia més d’un any que no en sabia res, d’ella, però encara n’estava enamorat. Aquella nit, en Joan va dormir com un nen petit.
 L’endemà a les vuit del matí, el va despertar la veu d’un veterà que cridava: «¡diana!, ¡diana!», mentre per la finestra s’escoltava el toc del corneta. En Joan baixà ràpidament de la llitera, obrí el cadenat de la taquilla, va treure la gorra i les botes, que eren les úniques peces de vestir imprescindibles per passar la revista, se les va posar i es col•locà a la formació.
 El tinent començà a passar revista. Al barracó de la companyia, només trencava el silenci l’estossec d’algun recluta. Quan el tinent va passar pel seu davant, en Joan va veure de cua d’ull que somreia amb malícia. En Joan va sentir que el tinent comentava amb el sergent: «al 61, le convendría estar loco…». Al cap de pocs minuts, quan ja feia estona que el tinent havia sortit del barracó, el sergent cridà: «¡bajando a formación!». Tots els reclutes van acabar de vestir-se, i van córrer per les escales de la companyia avall, per tornar a formar al pati de la companyia a les ordres del sergent, i dirigir-se, després, cap al pati d’armes del centre d’instrucció de reclutes, per a l’acte del jurament de la bandera.
 En Joan va adonar-se que li costava molt de vestir-se. Notava alguna cosa estranya al cos, com si li pesés. A en Joan, li vingueren al cap les estranyes paraules del tinent metge després d’haver-li posat les injeccions, que li havien provocat aquella eufòria inusual, durant la revisió mèdica: «¡buen viaje!». Agafà el fusell i fou l’últim d’arribar a la formació. El sergent li digué: «tú, 61, si no estás loco, te vas al regimiento de “San Quintín”: ¡que no te pase nada!». Després donà l’ordre de marxar cap al pati d’armes, i tots els reclutes van començar a desfilar a pas lleuger amb el fusell terciat. A en Joan, li pesava tot el cos, i el fusell li lliscava cap a la cintura.
 Al pati d’armes, ja hi havia altres companyies formades. A les graderies, tots els pares dels reclutes aplaudien i semblaven contents de veure com els seus fills anaven desfilant. Alguns militars d’alta graduació presidien l’acte des d’una llotja. La guàrdia d’honors, de gala, tocava himnes militars. En Joan s’adonà que el cel d’aquell matí de febrer a León tenia una llum tota estranya. Ràpidament el cel s’anava atapeint de núvols espessos.
 El coronel, des de la llotja presidencial, es dirigí a tots els reclutes de totes les companyies, i digué: «¿Juráis, por vuestra conciencia y honor, besar con unción la bandera y derramar hasta la última gota de vuestra sangre por la Patria, si ella os lo pidiera?». «¡Sí, juramos!», cridà en Joan, crèdul fins la temeritat, junt amb tots els altres reclutes. «¡Viva el Rey!», cridà el coronel. «¡Viva!», cridaren tots els reclutes amb convenciment. «¡Viva España!», cridà el coronel. «¡Viva!», cridaren tots els reclutes sense dubtar.
 Quan li tocava, en Joan es va posar el fusell al braç i començà a desfilar. Va adonar-se que el recluta que anava al seu davant havia perdut el pas i desfilava “a piñón fijo”. En Joan va continuar amb el pas que havien marcat els reclutes que l’havien precedit. Quan anava a girar cap a la dreta per enfilar les banderes, va sentir que el fotògraf li preguntava amb veu profunda: «¿tú eres el 61?». En Joan va assentir amb un moviment del cap. El fotògraf li digué amb veu esglaiada: «¡a ti, te ha tocado la china, chaval!». En sentir-ho, en Joan va notar com un calfred li recorria l’espinada. Empassà saliva i continuà desfilant cap a les banderes. El cel cada vegada era més fosc. Va abaixar el cap en passar sota la bandera, com li havien ensenyat. Va arribar a la bandera que sostenia l’alferes. La va besar amb els llavis secs. L’alferes li va apuntar el cap amb una pistola mentre li deia: «you are gold: you’ve got the power to know!» . A en Joan, li sonaren aquelles paraules: dubtà un moment i s’aturà. Va escoltar com alguns pares i alguns militars començaven a riure. La guàrdia d’honors continuava tocant.
 En Joan va mostrar el fusell a l’alferes: no tenia munició. Va apuntar el canó del fusell cap als qui estaven rient a la graderia. Va sentir que aquella gent començava a xisclar i alguns cridaven: «¡está loco!». Quan va abaixar el fusell, va escoltar que algú cridava des de la graderia: «¡toma, hijo de puta!», mentre començava a disparar. En Joan va fer una passa endavant i, mentre tancava els ulls, va notar al cap una fredor que no havia sentit mai.
 Mentre queia de genolls, en Joan va notar a la boca un gust dolç que s’anava fent cada vegada més amarg i, tot seguit, la necessitat cada cop més inevitable d’obrir els ulls de bat a bat. En Joan va sentir una por immensa i va cridar amb veu profunda: «ajudeu-me!, ajudeu-me!». Va sentir la veu de la seva mare que cridava: «el nen, no, Antoni!, el nen, no!», i la del seu pare que cridava: «aguanta, fill meu!, aguanta!».
 Amb els ulls tancats, en Joan es posà dret, va fer mitja volta i es posà a caminar intuïtivament en línia recta amb els braços estesos, mentre algú, a la seva esquena, continuava disparant i repetia: «¡hijo de puta!, ¡hijo de puta!». La guàrdia d’honors continuava tocant.
 En Joan, quan estava a punt de defallir, va notar una força irresistible que l’empenyia cap amunt. En Joan, no sabia com ni per què, es va veure catapultat cap a l’espai. Al mateix temps, un raig de llum daurada, més ràpid i lluminós que un llamp, va enlluernar tothom qui presenciava aquella escena. Mai el cel no s’havia obert d’aquella manera. Mai el cel no havia estat tan a prop de la Terra. Mai ningú no havia demanat que passés una cosa així.
 Al cap de poc, en Joan, no sabia com ni per què, tornava a estar a la formació i desfilava a pas lleuger amb la resta de la companyia cap al barracó. Amb el permís a la mà, va enfilar el camí dels autocars mentre alguns militars exclamaven: «¡milagro!, ¡milagro!». Ell i tots els seus companys tenien una lluïssor estranya als ulls: «a reveure, que tinguem sort!», es varen dir.
 Quan va ser a dins de l’autocar, la mare li va preguntar què volia. En Joan, mentre es palpava el front amb les dues mans, li respongué que volia un cafè amb llet, i va recolzar el cap a la falda de la mare, tendrament, com un nen petit. La mare li va dir: «fill, tu saps el que has fet?». El seu pare, Antoni, quan va pujar a l’autocar li digué: «a tu, t’han tocat l’heroica, fill!». En Joan, després d’incorporar-se en el seient, preguntà: «pare, heu rebut la carta?». El seu pare, que encara estava espantat pel que havia vist, li respongué: «no hem rebut cap carta, fill!». «Tant de bo m’hagués mort!», va dir en Joan amb tristesa.

 

Xavier Martí, Barcelona 2009

————————————————————-

1 “Ets or: tu tens el poder de saber!”, en anglès. Op. Cit: “Gold”, Spandau Ballet.

Envia aquest escrit per e:mail

 

Els morts, els esperits, les possessions diabòliques, els exorcismes, la màgia tant la blanca com la negra, les forces sobrenaturals, totes aquestes experiències arquetípiques es troben dins la història de la humanitat i en totes les seves cultures.

Lo inexplicable. Experiències traumàtiques viscudes a lo llarg de la vida. Infància, adolescència inclusiu en l’etapa adulta

Les experiències traumàtiques de la infància i adolescència i no tan sols amb els temes que estic parlant dels mons invisibles, marquen o poden marcar la resta de la vida sinó es treuen a nivell conscient per a poder-les resoldre. Es creen nusos mentals i emocionals i també energètics que fan que tinguem fòbies o filies a segons quines coses sense que hi hagi una explicació satisfactòria.

Existeix un cert escepticisme- jo diria que provocat  de manera inconscient- a tractar els temes tabú, dels quals, qui més qui manco, ha tingut alguna experiència o bé directa o coneix algú: amic, parent familiar o conegut que l’ha tinguda i a més, a  la persona a qui li ha passat, normalment  té prou credibilitat , com per a convèncer-nos que  no és una bajanada ni una follia.

Neguem l’incomprensible debut a la por d’haver de viure amb aquesta realitat i acceptar-la.

Som capaços de fer actes de fe a diari, entenent la fe no com a un component religiós , sinó com la primera accepció del diccionari. Fe: “Creença ferma en la veritat d’alguna cosa (sense tenir cap tipus de prova racional, això ho afegeix jo) o en la fidelitat, veracitat o capacitat d’algun”.

Quotidianament fem actes de fe sense ésser-ne massa conscients. Posaré un exemple que a les nostres contrades fem a diari. Entram amb el cotxe dins del túnel cap a Palma o viceversa. No veiem la boca de sortida. No tenim cap prova objectiva que després d’uns kilòmetres la trobarem, però no dubtem que existeix. Aquesta creença la tenim, perquè hem fet el camí cent de vegades i és la única prova que ens assegura la seva existència. El raonament no és objectiu en absolut ja que es fonamenta en una realitat totalment subjectiva de què sempre ha passat així.

Creiem per exemple amb l’existència de l’electricitat, malgrat mai haver-la vista, sinó tan sols els seus efectes, ben igual que amb el vent. Podríem treure infinitats d’exemples. Creure en  les realitats abans descrites no ens genera cap tipus de por i ho podem acceptar plenament. Creure en  l’altra realitat que encapçala l’article, en la realitat de què existeixen mons invisibles dins del nostre, els quals a vegades es materialitzen, si que crea un tipus de por per lo inexplicable que és, malgrat hi hagi proves tangibles de què existeixen.

Totes les formacions religioses, des del principi del temps, tenen els seus propis rituals  per a treure esperits diabòlics de les persones. Inclusiu avui en dia ha sortit als mitjans de comunicació, notícies sobre  exorcismes que han fet diferents Papes. No tan sols han sortit als mitjans de comunicació, sinó  que hi ha hagut tota una quantitat de pel·lícules tractant els temes, com podrien esser: “L’exorcista”(1973) amb 2 oscars i 4 globus d’or; “L’Anticrist, “El sisè sentit”, essent la pel·lícula de suspens de més èxit a nivell mundial;  “Los otros ” dirigida per Alejandro Amenabar, amb sis milions i mig d’espectadors. El que em dóna a pensar que aquestes vivències i situacions segueixen movent la curiositat de la humanitat.

 Dir que existeixen persones amb capacitat per veure els esperits de persones que han mort, és un tema tabú, però moltes persones tenen coneixement  que existeixen. Els morts es comuniquen amb els vius i jo he conegut algunes experiències de persones que ho han viscut, a més que són persones prou equilibrades com per creure de valent el que m’han contat, sens cap intenció d’intentar converncer-me.

Dia a dia ens enfrontam amb la mort. A vegades llunyanes i d’altres properes. Morts accidentals i d’altres provocades. De les accidentals n’hi ha moltes d’elles que tenen un  component de pobresa; les provocades, d’ignorància, d’interessos foscos tant econòmics com de poder. Un dia escriuré sobre el projecte militar nord-americà HAARP (Entre les possibilitats hi podria haver-hi una màquina per crear terratrèmols) que vos posarà els pels de punta com m’ho ha fet a mi que he estat cercant informació sobre ell.

Com deia, dins totes les cultures existeixen les creences de l’esperit. Que la mort no és una extinció i que l’esperit, ànima, part de la divinitat que forma part de cada ésser humà, després del traspàs, comença a viure una altra fase evolutiva. D’aquí tots els rituals de la mort i la preparació pel camí.

He conegut persones amb la capacitat de veure i oir els esperits dels morts així com també he conegut persones que han practicat exorcismes, amb el ritual catòlic i puc dir que he trobat proves racionals de què realment veien aquestes persones mortes per la descripció que elles n’han fet sense haver-les conegudes en absolut.

També he conegut drames de persones que tenien aquesta capacitat des d’infants i que foren considerades amb problemes mentals. Per sort o per desgràcia, encara arrastrem el materialisme científic, on espiritualitat i ciència començaren a distanciar-se fins que ambdues es negaren mútuament. Amb Einstein, Sheldrake, Jung, i molts altres,  es comença una nova etapa científica i filosòfica on l’espiritualitat no és que no  tingui cabuda dins de la ciència, sinó que  ambdues són considerades, no oposades sinó complementaries. Hi ha altres cultures que aquesta realitat la coneixien des de fa mills d’anys. És bo que nosaltres, em refereix a occident, ens hi comencem a apropar. Ja que consider que és l’únic camí que ens portarà a la vertadera evolució de l’ésser humà.

 

Josep Bonnín

 

Envia aquest escrit per e:mail

Dissabte passat dematí , estàvem davant les arcades del mercat, la meva dona i jo, xerrant amb unes amigues. Estàvem parlant sobre la darrera noticia del tema de corrupcions o de presumptes corrupcions, com ha estat la bomba que va llançar Miquel Nadal , amb les seves declaracions voluntàries davant del jutge del cas Maquillatge , on afirmà que havia rebut tres-cents mil euros de Maria Antònia Munar en nom d’UM, per comprar el 50 per cent d’una empresa Video-U que posteriorment fou adjudicatària d’una llicència de TV(Televisió de Mallorca) a les Illes Balears. Implicà, en una presumpta trama de corrupció per finançar UM, fins a l’apuntador.

I la presumpta conseqüència: Dimissió immediata de “la princesa” com a Diputada del Parlament i per tant deixant el seu càrrec de Presidenta. A més en el comunicat s’afirma que deixa la vida política. No entraré a fer valoracions, ja hi haurà altres plomes que les facin.

La meva dona proposà: Jo crec que s’hauria d’instituir “el dia de Sant Corrupte”. Com podeu pensar i creure, i creure i pensar (una frase molt emprada a les rondalles), varem fer un esclafit de rialles, malgrat el tema sigui prou seriós; però si no li lleven ferro, t’entrarien ganes d’anar repartint bescollades arreu.

Idò com vaig trobar la idea molt suggerent, i malgrat tenir quasi enllestit l’article sobre els mons visibles i invisibles, que possiblement, sinó hi ha res de nou, el reservaré per la propera setmana, he decidit desenvolupar la idea.

No és un article de ciència ficció, vist lo vist, tot pot passar. Com tenim dies commemoratius per quasi tot, també podríem tenir el “Dia de Sant Corrupte”, la data la podrien fixar els germans de la confraria.

Com podria esser la celebració?. Doncs primer crearem la imatge de Sant Corrupte: Vestit amb un trajo a retxes negres i blanques, com els dels antics presos, amb un bonet i una bolla penjada al peu. De les butxaques de la vestimenta, li sortiríem molts bitllets de cinc-cents euros i la base de la imatge n’estaria prou farcida (fotocòpies és clar, no fos cosa que algun confrare aprofita’s per ficar mà).

Els polítics més corruptes de l’any, per mèrits propis passejarien la imatge de Sant Corrupte (ora pro nobis) en processó tot vestint l’uniforme, calcat a la vestimenta del seu sant. Enguany podrien portar el pas dos ex molt honorables, un ex il·lustríssim i una ex il·lustríssima, per exemple.

La processó sortiria dels jutjats de Via Alemanya fins arribar a la plaça dels patins enfilant el final de Sant Miquel, per després agafar el carrer 31 de desembre i enfilar la carretera de Sóller cap a l’hotel “La Garjola” on hi hauria la capella dedicada al Sant.

Abans de sortir la processó, just devora dels jutjats, hi hauria paradetes on es vendrien imatges beneïdes de Sant Corrupte (pregau per nosaltres¡), sobres beneïts per omplir-los de comissions fraudulentes, capsetes de colacao plenes d’euros de xocolata i vises amb la imatge del sant i a qui les comprassin tindrien indulgències, no molt plenàries, que els perdonarien en part el pecat mortal d’haver posat mà dins la caixa dels doblers públics; i es faria un sorteig on es rifaria un viatge per anar a esquiar a Andorra, entre tots els compradors.

Com és clar, Sant Corrupte tindria el seu himne, que els penitents de la confraria anirien cantant des de la sortida del jutjat. A mi que m’agraden molt les gloses i els poemes, m’he atrevit a proposar-ne una lletra (després, si la m’aproven, ja ho faré saber a l’SGAE).

Sant Corrupte exemplar /De tan gran santedat

Ajudeu-nos a robar /A les arques de ciutat

Finançaren el partit /Endolcirem la poltrona

Ho deixarem tan polit /Com si fos un cul de mona

Deixarem les arques buides /I mentre, haurem cobrat

I deutes haurem deixat /Havent fet les nostres cuites

Imprecacions:

Sant Corrupte beneïu /A qui mareja la perdiu ¡

Sant Corrupte amagau-nos /Dels fiscals anticorrupció¡

Sant Corrupte a la presó /Vos resarem amb fervor¡

Respecte a la música, li podríem adaptar una de les tantes marxes de setmana santa, amb molts instruments de vent i molta percussió: Tambors i timbals

A tot això, Sant Corrupte tenia una llarga família: Santa Avarícia l’estimada esposa, li deixà sis fills i filles reconeguts: Santa prevaricació (ora pro nobis); Santa presó preventiva ( que a mi no em toqui); Santa llibertat amb càrrecs ( al manco faig un respir); Sant Malbaratament de Cabdals Públics ( he begut oli) ; Sant Tràfic d’influències i Santa Falsificació de Documents Mercantils. Santa Honestedat, filla bastarda i no reconeguda, verge i màrtir.

Encapçalarien la processó jutges i fiscals anticorrupció, portant els codis civils i penals en vigor i en cada misteri de corrupció dedicat a cada membre de la família del sant, llegirien l’article adient i les possibles penes de presó:

La gent ompliria els balcons de domassos que tindrien estampats escenes corresponents de la historiografia del Sant on ell havia fet acte de presència ( no pos tots els casos, perquè hauria de fer un article paral·lel). Al pas de la comitiva, els ciutadans els dirien de quasi de tot, menys “guapos i toreros”. Quan arribasin a l’hotel “La garjola” deixarien el sant dins la capella de “La Gran Corrupció” (ora pro nobis) i anirien, sigil·losa i silenciosament a les seves respectives cel·les a fer actes de constricció. Podríem exportar el Sant, perquè es fessin celebracions semblants a tot l’estat espanyol i inclusiu el podríem globalitzar.

I fins l’any que ve, si Déu ho vol.

(c) Josep Bonnín

Envia aquest escrit per e:mail

Aquesta és la història d’en Ramonet, un vailet de set anys eixerit com un pèsol, que té moltes ganes de jugar. Va a l’escola i li agrada retrobar-se cada matí amb els seus entremaliats companys, però això d’haver d’estudiar… ja són figues d’un altre paner. I té una mania que treu de polleguera a pares i mestres: li agrada badar. Qualsevol niciesa pot ser una magnífica oportunitat per evadir-se del món on viu i perdre’s entre les bromes de la imaginació fructífera que posseeix. Aquella tarda, quan a mig berenar va adonar-se que havia començat a ploure, corregué cap a la seva cambra a contemplar des de la finestra els remolins de colors que l’aigua dibuixava sobre el paviment de la plaça, al voltant del forat del desguàs que l’engolia.

 

I allà el tenim, encisat, el petit nasset enganxat als vidres. L’aigua de la pluja, pensà, semblava que cantés aquella cançó que li havien ensenyat a l’escola, un cànon de diverses veus que harmonitzaven tan bé. Les gotetes que lliscaven per unes teules mig trencades de la casa del davant, es precipitaven a terra tot cantant rítmicament: clinc, xap, xap, xap; clinc, xap, xap, xap… mentre l’aigua que s’escolava per una canal torta i rovellada ho feia amb una veu estrepitosa: pataxip, pataxap; pataxip, pataxap… Paral·lelament, l’immens degotall que venia del cel murmurava dolçament: zzzzzzzzzzzzzz…

 

Unes quantes fulles seques, arrossegades per la pluja, aviat es transformaren en petites granotetes amb paraigües, que saltaven divertides damunt els tolls d’aigua, esquitxant-se les unes a les altres. En Ramonet fins i tot podia sentir el seu cant, entrellaçant-se amb l’anterior melodia: rac, rac, raaac, pataxip, pataxap, clinc, clinc, zzzzzzzzzzzz… Cada goteta, un somni de diferents colors emmirallats per la dèbil claror dels fanals de la plaça; uns eren rosats, d’altres blavosos; potser nacarats, o lilosos… Les granotetes, verdes i de color de coure, no paraven de fer tombarelles… Fins que altra volta el desguàs s’ho cruspia tot com un ogre despietat, i de nou, un món de remolins anava prenent vida al seu voltant…

 

No es recordà més del berenar, ni del llum encès de la cuina, ni dels deures que s’esperaven plens de mandra a dins la cartera… Des sobte, alguna cosa estranya li féu aixecar el cap i oblidar la improvisada orquestra. Ostres! Què era allò que baixava del cel? Un paracaigudes blanc! Oh, i a sota hi anava enganxat una mena d’home. Un home de debò, vaja, o bé que ho semblava; amb una barba blanca i llarga que li feia de vestit, i uns ulls d’aspecte cansat i molt blaus. Devia ser vell, però no com un vell qualsevol, no; semblava més aviat un dibuix com els que hi havia al llibre que li mostrava l’àvia quan s’entestava a voler fer-li aprendre el Parenostre. I duia una corona de sant. Bufaaa, pensà en Ramonet, si porta una corona il·luminada!

 

Admirat, el vailet obrí la finestra de bat a bat a aquella mena d’aparició que, encara per l’aire, s’anava atansant fins aturar-se davant d’ell.

 

-Ajuda’m a entrar, Ramonet; ajuda’m a entrar, que em volta el cap, cada vegada que aterro!

 

En Ramonet, obedient, acostà una cadira a la finestra per tal que l’estrany personatge pogués saltar a dins la cambra més fàcilment, i li allargà les mans per ajudar-lo.

 

-OOOh, però qui ets tu; d’on véns? Què hi feies allà fora? Que no t’has adonat de com plou?

 

-Que d’on vinc? Del cel, fillet, del cel; no veus l’aurèola? I ja ho sé que plou, ja; mira com vaig de moll!

 

Atemorit, el nen preguntà:

 

-No… no seràs pas un “cristu”, oi que no?

 

-Què coi, un “cristu”! Jo sóc Déu, home, Déu; és que no t’han ensenyat qui sóc jo, a catequesi?

 

-No, perquè no sé què és això de “catac-catac-quetesis”.

 

El déu sospirà resignat, tot pensant: ai els vailets d’avui en dia!

 

I desempallegant-se del paracaigudes, començà a explicar la seva aventura.

 

-Mira, vet-ho aquí que estava aposentat en el núvol inflat amb què viatjo sempre que vull inspeccionar la Terra. Venia molt preocupat, perquè he vist un reguitzell de fills meus allà mateix on fa vint segles em vaig reencarnar, que s’estomacaven de valent amb unes armes estranyíssimes, una mena d’elefants metàl·lics que disparaven foc per la trompa. I m’he dit: què bèsties són! Tan agradable que resulta morir-se de mort natural, calentet i a dintre el llit, i ells allà, vinga violència, vinga fer-se mal! No sé pas si en el cel hi quedarà lloc per una altra remesa d’ànimes tan gran! Perquè noi, mira que arribeu a ser colla, eh, el humans? Jo en vaig crear dos, només dos! Si m’hagués imaginat que us multiplicaríeu d’aquesta manera, no hi hauria pas anat, a pastar fang! Possiblement, m’hauria dedicat a la pintura a l’oli, de debò que sí!

 

-Bé, tal com et deia, noiet, davant d’una visió tan desagradable, he manat al núvol que es dirigís cap a un indret més tranquil. Sobre la Mediterrània ja m’he adonat que ens apropàvem perillosament a una massa de cúmulonimbus, però avesat com estic a fer miracles, he cregut que ens en lliuraríem. Sí, sí, creu-t’ho! Ells, que venien de l’oest i jo que viatjava de l’est, amb diferents temperatures, ens hem apropat tant que: pumba! A fer punyetes el núvol. Tan sols aigua i molts llampecs. I trons, tant que m’espanten els trons! I sort n’he tingut de portar el paracaigudes, que si no jo també hagués fet: pumba! I mai més no s’hauria parlat de mi.

 

-Doncs, per què no et compres unes ales com les dels angelets?

 

-Ja en tenia unes, ja; però sóc al·lèrgic a les plomes i cada vegada que me les posava deixava anar uns esternuts que trontollaven cel i terra. Així que les vaig regalar.

 

En Ramonet xalava. Xalava de valent amb aquell déu tan estrany i amigable, que s’havia presentat d’una manera sorprenent mentre a fora plovia i que xerrava pels descosits, tot eixugant-se la barba amb la tovallola del Barça que el noi feia servir per anar a la piscina. De sobte, però, es posà seriós. Recordà alguna cosa i potser volia callar-la, però ingenu i tafaner com era de mena, acabà preguntant:

 

-Però tu, senyor déu, ets una persona molt dolenta, oi? I llavors si el papà i la mamà saben que ets aquí, s’enfadaran molt i em castigaran, i potser diumenge no em deixaran anar a fer castells, i…

 

-Ei, ei, ei, para el carro, vailet! D’on rediantre has tret que sóc un dolent, jo? Qui te l’ha dita, tal cosa?

 

-El papà.

 

-El teu pare, t’ho ha dit? Valent renegat deu estar fet el teu pare, vet-ho aquí!

 

-Ei, no l’insultis el meu pare, eh? Que és el pare més llest del món, perquè ho sàpigues. I també el més fort, i el més valent, i el que sap fer més coses!

 

-Està bé, està bé; au fillet, explica-m’ho, per què diu el teu pare que sóc dolent, jo.

 

-Perquè… s’hi caga.

-Per… quèèè?

 

-Sí, sí, perquè s’hi d’això!

 

-I per què s’hi d’això, pobre de mi?

 

-Perquè ets dolent i fas que li passin coses que ell no vol.

 

-Coses…? Jo…? Com ara quines?

 

-Doncs, per exemple, quan li cau la pipa a terra, encesa, i les espurnes del tabac li cremen la camisa, i fa un escampall de cendra a la catifa, ell diu: “Mecàsunséu”. I la mare ho deixa tot corrents per plegar la brutícia i es posa nerviosa, i el renya: “Ja podries anar amb més compte, ja!”; i el pare crida, i torna a dir: “Mecàsun…”!

 

-Però fillet, jo no hi tinc res a veure, si el teu pare és un manasses!

 

-I quan se li nega l’all-i-oli què, eh? Tampoc en tens la culpa, quan acaba llançant la massa per la cuina i el morter sobre la taula amb un cop molt fort? Llavors també s’hi d’això, i moltes vegades seguides! I si ho fa, senyal que és veritat que tu li fas fer!

 

Aquell déu cada vegada estava més esverat.

 

-I el dia que, en obrir l’armari, es va donar una trompada molt forta contra la porta i se li van trencar les ulleres bifocals, tan cares que eren, què, eh? També va ser culpa teva, perquè quan la mare, esglaiada en veure els vidres per terra i el nas del pare tan vermell, va dir: “Però ara què farem?”, el pare va contestar: “Doncs cagar-se en … i anar a l’oculista!” I jo, per culpa teva, em vaig quedar sense mega-consola nova i sense anar a Port Aventura!

 

En Ramonet callà una estona, traient un morret com d’ofès, tot mirant de reüll el personatge, que no se’n sabia avenir. El déu va sentir pena d’aquell noi, i bonatxó que era de mena, va cuitar a consolar-lo:

 

-Au amiguet, que no ho tens ben entès això. I és clar que m’estima la gent! D’això ve a ser com dir una paraula màgica que els allibera en un instant de tots els nervis acumulats. Quan els en passa alguna de grossa, ho diuen ben fort i s’asserenen. És a dir, que encara els faig un favor, ajudant-los a apaivagar-se.

 

El nostre amic no ho havia entès del tot, però una mica més convençut, ja feia més bona cara.

 

-Però tu, doncs, per què t’ho deixes dir, eh? Si t’insulten i no t’hi tornes, o bé ets un covard o una “nena”. A mi un dia un company em va dir “gallina” i li vaig clavar una patacada…!

 

-Doncs mira, jo no m’hi torno perquè sóc un calçasses, ves, i potser una mica tòtil i tot. Perquè sóc massa vell per manar; perquè n’estic fart dels mals tractes que em feu a la Terra; fart de vigilar-vos des de núvols que fan: patapaf!; fart de fer miracles i de conviure amb arcàngels que només em destorben. M’agradaria engegar-ho tot a rodar… jubilar-me d’una vegada per totes!

 

-OOOh, tan divertit que deu ser, -digué en Ramonet amb els ulls oberts com dues taronges-. Passar-te la vida fent el que et doni la gana i no tenir deures; volar com en Superman i jugar a futbol amb tots els morts ressuscitats; donar empentes als angelets antipàtics perquè caiguin del núvols… Que m’hi deixaràs anar una estona algun dia, eh, senyor déu? Vaaa, digues que sí. M’agradaria mooolt!

 

Veient el nen tan entusiasmat, al déu se li ocorregué una idea divina. Estigué rumiant una mica i a la fi, amb cara de còmplice li proposà el següent pacte:

 

-Mira, Ramonet, de debò t’agradaria fer de déu a dalt del cel?

 

-Oh, i tant que sí. Seria el que m’agradaria més, més, més del món!

 

-Doncs mira, si hi estàs d’acord, puc fer l’últim miracle de la meva vida.

 

Puc convertir-te en déu i jo adoptaré la teva forma humana de nen, i viuré com tu, a casa teva. Ningú no s’adonarà del canvi. Tu volaràs cap al cel i seràs l’amo absolut de l‘Univers. Podràs fer i desfer a la teva manera, inventar-te tots els miracles que et passin pel cap.

 

-De debò que ho dius de veritat?

 

-I tant que ho dic de veritat. Els déus no mentim mai.

 

-I no hauré d’estudiar mai més?

 

-És clar que no; posseiràs tots els coneixements del món.

 

-I ningú no em renyarà si faig allò que em surti dels nassos, ni em diran mai més badoc?

 

-I tant que no. Seràs tu qui manarà els altres.

 

-I menjaré només el que em vingui de gust?

 

-Per descomptat, home!

 

-Sííí, sí que ho vull! Corre, déu, fes el miracle! Un instant, que vaig a rentar-me la cara, i ja estaré llest per marxar.

 

I al cap d’una estona, una figura blanca, com una volva de neu, s’esmunyia cap al cel amb tota la força i la magnificència d’un déu jove, acabat d’estrenar.

 

Ha plogut molt, des d’aleshores; el temps transcorre de pressa. Ara bé, el nou déu-Ramonet no ha perdut encara el costum de badar. I de vegades també fa una mica el trapella, aprofitant-se del poder dels miracles. Per això, d’ençà d’aquell dia, és bastant habitual trobar-se amb situacions un xic estranyes. Pot succeir, per exemple, que enmig d’una xafogosa tarda estiuenca, de sobte comenci a nevar. O que als nostres mars i oceans l’aigua se’ls torni dolça. També pot ser que polítics d’esquerres apareguin insòlitament a la dreta, o que països immensos capgirin els seus governs en un tres i no res.

 

I de qui creieu que va ser la idea de voler col·locar deliberadament un mitjó atrotinat al bell mig del vestíbul d’un museu d’art força important de Catalunya? Elemental, amics, elemental…

 

El que potser encara no sabeu és què va fer l’ara Ramonet-déu quan es va quedar sol a la cambra, convertit ja en un humà. Com que, fet i fet, ja no s’havia de comportar com un sant, va voler realitzar la primera malifeta de la seva nova vida. Era una necessitat imperiosa, incontrolable, d’experimentar una nova sensació. Amb el gest resolt i la cara de murri, tragué el cap per la finestra; lentament alçà els ulls vers els seus antics dominis, i cridà amb tota la força de tants anys de contenció:

 

-Mecàsuuunséééuuuuuuu…

 

La seva veu fortíssima s’anà estenent per l’espai, ressonant entre valls i muntanyes, escolant-se pels racons més inhòspits, per monestirs i masies, girant frenèticament al voltant de la Terra. Pertot arreu es podia escoltar la remor de l’eco repetint incansablement: séééuuuu, séééuuuu… séééuuuu…

 

I parant bé l’orella, encara avui podem sentir-la, perquè quan les paraules tenen intenció d’aturar-se, en Ramonet des del cel els hi dóna una empenta i han de seguir voltejant. És, si fa no fa, una més de les entremaliadures d’un déu de set anys, eixerit com un pèsol, que regnarà durant segles i segles.

 

Amén.

 

© Montse Marcer

Envia aquest escrit per e:mail

 

 

 Hi ha coses que no em quadren en absolut i em sembla que se’ns pren el pel categòricament. 

 

Fa estona en una de les manifestacions, respecte al tema de l’energia que vaig escoltar al President Zapatero, afirmà que hauríem de pagar les energies: elèctrica, gas, etc, al seu cost real i que per això anirien augmentant progressivament.

 

Be, resulta que Gas Natural  l’any 2009 va augmentar els beneficis en un 13’1 per cent, en total fou la “trista” xifra de mil cent noranta  i cinc milions d’euros.

 

Red electrica de Espanya, l’any 2008 augmenta els seus beneficis un 17’7 per cent (beneficis nets), la xifra de dos-cents vuitanta milions d’euros. A més sembla que malgrat existeix una normativa europea que prohibeix els monopolis, encara n’hi ha que ho segueixen fent de manera encoberta, posant totes les possibles traves als seus competidors, perquè la coneguda idea d’un lliure mercat, sigui més una certa abstracció que una realitat. Algunes de les multinacionals que actuen d’aquesta manera, se’ls han imposat multes, lo que per a elles significa: un pet a la vela, ja que excloent als seus més directes competidors, han guanyat milions de vegades el cost de la multa.

 

Algú s’ha demanat alguna vegada, perquè paguem impostos a dojo, i si es compensen els serveis que realment tenim a canvi? Algú s’ha demanat, perquè els polítics cobren uns sous astronòmics en relació al salari mínim  interprofessional a l’estat espanyol? ; i encara a més cobren un plus si van a fer feina (llegiu sessions parlamentaries, del Congrés de diputats, que a vegades n’hi ha més butaques  buides que plenes )? Que li passaria a un ciutadà normal i corrent que fes el mateix o pretengués  cobrar un plus per anar a fer feina? Doncs que rebria una bona potada al cul i aniria a formar part de les llistes de l’atur. Hom també es demana, perquè han d’existir aquests privilegis per uns i no pels altres, dins d’una democràcia?. Del tema de les pensions ja en vaig escriure en un altre article i no em repetiré.

 

Em sembla que els polítics, una gran part d’ells, viuen dins un món bombolla. Que es troben molt enfora de les vertaderes prioritats dels ciutadans i quan els veig tant en el senat com en el congrés de diputats amb les seves polèmiques i filípiques; m’entrarien unes ganes terribles d’arriar-los un parell de bescollades  i afegir-hi: “Vostès estan aquí per fer feina pels ciutadans; per gestionar els recursos que treuen a través de l’animalada d’impostos que paguem religiosament, per l’interès comú i per fer-nos la vida més fàcil i més senzilla i no tot el contrari”. Xerrant amb la meva dona, sobre la qüestió, l’altre dia em deia, jo faria una cosa, els hi posaria una persona aturada dins casa seva, perquè se n’adonessin compte del drama que és això i se n’adonessin per què estan en els seus llocs. I, vos puc assegurar que em va semblar una magnífica idea, perquè els aturats únicament els veuen en llistes i estadístiques, i ni se n’adonen que tenen cara, ulls, patiment i  família.

 

A vegades a un li encantaria que hi hagués a les distintes eleccions, tant estatals, autonòmiques com municipals, una abstenció d’un 99 per cent. Seria entaforar-los a la cara una crítica superlativa. Com venir-los a dir: “No vos legitima’m per governar, perquè no estem confiant en vosaltres”. I no parl del tema de la corrupció per no posar-me encara de més mala lluna; perquè alguns es passen més temps per dins els tribunals que governant, excepte els que han agafat les de “Villadiego” i han deixat el pastís als seus companys; com és el cas de les declaracions de Rosa Estaràs recent arribada del continent i que  ha vingut a dir que tot el que es va decidir del Palma-Arena, el responsable fou l’ex honorable Jaume Matas. Sembla que a alguns governs, la segona de comandament , no sabia el que és diu:“de la misa la media”.; també n’hi ha que se n’adonen per la premsa. Un que pensa que a vegades, el que fan simplement és insultar a la intel·ligència,  però que li farem, deuen esser els polítics que ens pertoquen. Diuen que cada poble té els que es mereix.

Xerr amb moltes persones pel carrer i el que volen és fer feina, tenir salut, quatre doblerets estalviats per si de cas  i que per favor no se’ls  empreny massa amb la “burrocracia” existent. Idò no. Hi ha un dit mallorquí que diu: “Si funciona, no ho toquis” i molts d’ells fan tot el contrari. D’alguna manera, perquè no es digui, han de justificar el sou, que en sí és injustificable. Per això tenen idees tan  peregrines.

 

L’altre dia vaig veure una notícia que em va indignar, no record el canal, però semblava que s’havia fet un estudi històric ( no em demaneu que pot valer, perquè no ho sé, però bastants doblerets segur) per a construir unes maquetes d’uns vaixells històrics. O sigui que uns han de fer quatre o quaranta nusos a un euro i uns altres decideixen que com no saben que fer amb el seu cos es dediquen a embullar la perdiu; amb estudis històrics i construint maquetes de vaixells. Aquesta n’és una, però en podria recavar moltes altres. Sembla que alguns polítics quan empren doblers públics; m’encantaria saber si farien el mateix si fossin seus; fan, el que es deia els “Comptes del Gran Capitan”.

 

D’altres em sembla que en lloc de tenir un Congrés de Diputats, tenim presumptament una llotja on se subhasta el peix dels càrrecs i quotes de poder.

 

-                           Jo et donaré suport, i a canvi tu em dónes, si pogués esser per exemple un ministeri. Com ho tindries?, o 

-                           “jo em callaré això, si tu no xerres d’allò altre. Estem d’acord?

 

Darrerament, deu esser que m’estic tornant vell, no hi ha res que més m’embafi que una campanya electoral. I és que no puc.

 

I mentre els jutjats de Ciutat de Mallorca plens de cares conegudes amb títols com a mínim d’il·lustríssims o il·lustríssimes. I que no és guapo això?

 

Per avui tanc la paredeta. Que si em pos a flastomar en veu alta, m’enviaran de cap i peus cap al infern.

 

Josep Bonnín

Envia aquest escrit per e:mail

 

 

(17-02-2010)     Basat en un fet real, viscut

Triares el sostenidor de color negre. Era un regal de Reis. Escotat, amb anelles, i un llaç suggerent a la zona d’unió de les dues copes. Combinat amb un jersei rosa, de punt doble d’escot (que el feia entreveure) et feia sentir-te sexy. Et feia sentir més dona.

Havies quedat amb els amics al Pub Escocès. T’agradava molt aquest local, amb els escuts heràldics de lleons rampants sobre fons daurat; l’ambient barreja de tribus locals urbanites i clans estrangers, forasters perduts al cor de la ciutat; els cambrers, vestits amb kits; i la música celta que amenitzava, suaument, les converses efímeres.

Quan arribares, ja estaven presents els incondicionals: en Micky, en Robert, la Sandra, en Gerard …

La Sandra et mirà, desconfiada. Els nois, més condescendents, amb ulls brillants. Besares a tots i et posaren al corrent de les últimes novetats. Res especial. Coses d’estudis, problemes amb els pares, la crisi…

El Whisky Lounge del pub era una sala àmplia, confortable, amb sofàs i butaques distribuïts alegrement. Els grups s’ampliaven, es dividien, disminuïen i tornaven a engreixar-se depenent de les circumstàncies.

Habitualment, prefereixes no prendre còctels. Només cervesa, sempre la mateixa. Douglas Celtic Brown. Lleugera. No t’agrada barrejar la beguda. Per això et sorprengué que el cambrer et portés un Rob Roy, que no havies demanat.

Xavier, el cambrer de faldilla de quadres, assenyalà la zona del bar. Dos nois somreien i et dedicaren una salutació amb la mà. Coneixies a un d’ells. De l’ institut. T’apropares per agrair-les la invitació. Eren extrovertits, divertits, agradables. Un aire fresc en una nit ensopida. Et senties molt bé amb ells, parlant de música i cinema.

 Obrires els ulls. Senties un mal de cap intens, molt intens. Et trobaves marejada. Tenies ganes de vomitar. On estaves? Era un bagul fosc, la teva ment, suprema confusió. Deduïres que et trobaves al box d’un hospital. Et feia mal el braç dret. Tenies clavada una mena d’agulla, connectada a un tub prim que sobresortia d’una ampolla de vidre.

–Com et trobes?

Vas reconèixer la veu d’en Gerard. Estava a la teva esquerra. Recolzat a la paret de la petita cambra. “Què m’ha passat?”, vas preguntar.

–No ho sé –respongué ell–. Et vaig trobar al carrer, en sortir del Pub. Havies marxat amb aquells nois de l’insti. Estaves … bé, com borratxa… no sé … T’he trobat estirada al terra, a la vorera.

No vas poder evitar-ho. En sentir-ho, vas començar a plorar.

A poc a poc, en Gerard et va aclarir la resta. Havia trucat al 061. T’havien traslladat a l’hospital en una ambulància, t’havien fet anàlisis, t’havien posat sèrum, t’havien administrat medicació per la vena. A ell li havien preguntat que si sabia què havies pres, que si sabia quina punyetera droga t’havies ficat a dintre.

 Podia haver-hi estat pitjor. Segur que sí. Encara avui ho recordes tot barrejat en un núvol gris de confusió i desconcert i desassossec i humiliació i ganes, moltes, moltes, moltes ganes de plorar.

“La pastilla de l’amor”, explicà una metgessa. “Si no l’has pres voluntàriament, algú te l’’ha ficada a la beguda. Hauràs de denunciar-ho. Ets menor?”

 En Gerard t’acompanyà a casa. Gerard, el bo d’en Gerard. El “ulleres”. Sempre disposat a ajudar a qui ho necessités. Quin paio més gran!

Els teus pares no sabien res. No estaven assabentats, encara, de res. No els havien pogut avisar. No portaves el DNI.

La teva mare estava feta una fúria, plorava de ràbia. El teu pare, conciliador, imposà el seny.

 Et tancares al lavabo i et submergires en una banyera d’escuma blava. Càlida. Volies rentar-te per fora… i per dintre…

Després, una vegada vestida amb el pijama d’abric, agafares les tisores del calaix i, poc a poc, a consciència, tallares la tela, el llaç i les cintes del sostenidor de color negre, regal de Reis, d’un hivern fred.

© Iolanda Balar Das 

Envia aquest escrit per e:mail

 

 

 

De com perseguint una ombra ens enlairem fins a tocar el cel…

 

Tot començà llegint aquella notícia de La Vanguardia. Poc podia suposar llavors que això el portaria per camins desconeguts i per històries fantàstiques. Perquè va rellegir aquella nota tantes vegades? Quina curiositat, quina motivació, quin destí hi endevinava?

 

 

“Una au d’enorme grandària sobrevolava Barcelona despertant als veïns amb el seu cant insuportable”. Fou el volum, el cant, o el fet de despertar els veïns el que el va captivar? S’imaginà tota la població obrint els ulls a la mateixa hora, traient el cap pels balcons i observant l’au volant pels terrats i projectant la seva immensa ombra per les avingudes, els carrers i les places.

 

 

Aquell dia sortí al seu petit espai de balcó, tant petit que no li cabien els peus còmodament, però no veié ni sentí res: era difícil que una au de cinc metres passés per l’estretor d’aquells carrers de Ciutat Vella; tot plegat, devien ser cabòries dels que no tenen res més per fer.

 

 

Tanmateix, els dies següents continuaren les cartes al diari. Aquella bèstia s’anava desplaçant d’un lloc a l’altre. I ell sense poder-ne copsar el rastre. Això no podia quedar així. Havia de fer alguna cosa. Aquest pensament el perdé.

 

Ara, fent memòria, es preguntava perquè li havia agafat aquella dèria. Ni s’imaginà llavors com acabaria tot. Recordà que havia tret forces de qui sap on; el més important era trobar l’au, veure-la, sentir-la, compartir amb els seus conciutadans una mateixa vida, ell, tant solitari, tant fora de lloc sempre. La sola idea d’haver d’encarar les coses el desbordava, li produïa una angoixa latent, el portava a una passivitat podríem dir-ne innata.

 

 

Poques vegades havia sortit del seu piset quasi tant gran com aquella au de la que parlaven. Allò era la seva vida, condensada en uns quants metres quadrats. Fins i tot treballava en un despatx  davant de casa. Travessar l’estretor del carrer quatre vegades al dia, total un parell de passes. Els diumenges feia el cafè al bar de la cantonada.

 

 

Aquella tarda, sense saber perquè, baixà les escales i sortí al carrer. La porta que es tancà darrera seu féu un soroll sec que el sobresaltà, però no mirà enrere.

 

Tombà a la dreta i es dirigí a les Rambles. Li semblà que allà lluny, davant seu, endevinava una ombra al cel. Començà a córrer cap avall. Suava, esbufegava. Es fixà en un cartell: Salou. No en recorda res a hores d’ara, només sap que no podia parar, que havia d’aconseguir aquella au. Però com més corria més lluny estava. València, Màlaga, Cadis. Noms que ara es confonen en la memòria.

 

 

Es trobà davant el mar, tot aigua fins l’horitzó.

 

 

Havia estat una bona decisió agafar aquell vaixell. Arribà a les costes d’Àfrica. Allò era un formiguer de gent vestida amb xilaves i turbant al cap. Sense entendre res, copsà una certa lluïssor en la mirada dels que passaven pel seu costat gesticulant i assenyalant el cel fent comentaris breus. Era possible que aquella gent hagués vist també l’au volant?. Mirà a dreta i esquerra, no sabia cap a on dirigir-se. Havia arribat allà perseguint una ombra i ara es trobava perdut, en un país estrany, sota un sol aclaparador i realment amb les mans a les butxaques, és a dir, sense res.

 

 

Continuà caminant, travessà els carrers polsosos i seguí el passeig que vorejava la platja. Enllà, enllà, deserts, muntanyes,…

 

Què és el que l’empeny endavant?, es preguntà i s’ho pregunta encara condemnat a seguir vagant a la recerca d’un objectiu molt concret: assemblar-se als altres, compartir per uns moments una història comú, sentir-se part d’un tot.

Però, ara…

 

 

Recorda com s’estirà a la sorra per descansar i aclucà els ulls; recorda com de cop sentí un brogit a prop seu, i un batec d’ales; recorda que tot i maldar per veure què passava, la foscor ho engolia tot. Alguna cosa l’embolcallava.

 

 

Sentí un cop, un tacte suau i aspre a la vegada. S’aferrà a allò, al que semblava un cos. De cop es notà en el buit, havia perdut el contacte dels peus a la sorra. Notà que s’enlairava més i més i baixà el cap: el terra quedava allà baix.

 

 

Començà a volar, encara vola ara. Forma part de l’ombra que va voler atrapar

 

© M. Núria Comas i Fornaguera

Envia aquest escrit per e:mail

Un, dos, tres patito inglés¡ El que estava girat cara a la paret, donava mitja volta i obria els ulls, i si percebia algú en moviment, aquest ocupava el seu lloc. Ara sembla que es fa el mateix joc, malgrat la canterella s’expressa d’una altra manera. “Un, dos, tres, el que no perd la poltrona, més llest és¡

 

Fas una revisió a la premsa i et sembla que ningú està per arreglar res de la cosa pública, sinó per assentar les seves anques en les cadires de manar i cobrar. Pocs actes de coratge i valentia per endreçar la situació. Un govern en minoria i putejat pels quatre costats, per un, pels que el volen desgastar, endevineu quin és; el mateix que no s’atreveix a dir les coses pel seu nom en el cas de segons quins polítics trobats en presumptes casos de corrupció d’UM , perquè mai es sap a les properes eleccions a qui podríem haver de demanar els vot-frontisa per tornar a ocupar les poltrones perdudes des que un dels seus ex-honorables feu el viatge cap a les Ameriques. Per cert que em sembla sinó vaig errat que el mes de març ha de venir a declarar com a imputat pel cas Palma-Arena.

 

Que avui i mirant les telenotícies, s’ha pogut tornar a veure a Hidalgo i a un altre ex-honorable Gabriel Cañellas, declarant en qualitat de President de la Fundació Illes Balears, com imputat al Cas Andratx, per  presumptes desviaments de fons i altres irregularitats en la gestió i el manteniment de la torre de Sant Elm, a Andratx. A mi m’agrada més, presumptes magarrufes, però em sembla que no hi és dins el llenguatge jurídic. Amb el temps, l’haurien d’incloure, és molt nostrada la paraula . Al final de les telenotícies, m’he fitxat que qui no sap on estan els jutjats i quin aspecte presenten, han estat els edificis; interior i exterior que més càmera han xuclat. Inclusiu ha pres protagonisme al tema de la nevada que cobreix tant el penyal de Migdia com el Puig Major i la contrada de les Terres de Tramuntana.

 

Hom és demana, amb totes les componendes, pactes, tractes, possibles mocions de censura, demandament de mocions de confiança; nomenament dels nous consellers per substituir els que s’han cessat; quan cony treuen el temps per governar que és la seva funció?

Hi ha una perspectiva sobre els casos de corrupció que sembla que no es té en compte. Darrera cada cas de corrupció destapat, amb tot el que comporta, detenció, fiances, presó en alguns casos; hi ha  el drama humà. No existeix un seguiment de com ho ha viscut l’entorn de la persona que ha estat detinguda o ficada dins presó. Com duran les famílies el drama de què una persona desequilibrada, que pel motiu que sigui, en molts casos és per poder i ambició, ha actuat de manera il·legal. Aquesta perspectiva no té morbositat, però de segur que els passarà comptes a les persones que han actuat d’aquesta manera dins del seu entorn familiar. No crec que els fills i/o filles d’Hidalgo en el cas Voramar, que l’hem tornat veure anant a declarar, engrillonat, pel tema de la Fundació de les Illes Balears i la Torre de Sant Elm, ho estiguin passant gaire bé de veure al seu pare d’aquesta manera. També desconeixem que anirà succeint i com viuran aquesta situació la seva família.

 

Igual també en el cas de Rodrigo de Santos, ara a presó:  però aquest té uns altres components que han d’esser molt complicats d’entendre per part del seu fills. Sobre tot l’extrema incoherència de trobar-se dins un grup presumptament fonamentalista catòlic, com són els “catecumenos” amb una moralitat estricta; i per l’altre costat haver, presumptament abusat de menors i anar a prostíbuls masculins, res a dir si ho hagués pagat amb els seus doblers i no hagués emprat una visa a compte dels doblers públics. 

Que consti que quan expós això no és per justificar en absolut que la justícia no hagi de fer complir les sentencies corresponents en cada cas; però si que hi podria haver- hi en aquests casos i amb molts d’altres una manera menys dura de fer les coses: Em refereix a les detencions quan son traslladats engrillonats als jutjats, per exemple . Els grillons són per evitar risc de fuga i/o comportaments agressius i violents. Crec que hi ha casos en que són necessaris i això la policia ho sap. En canvi en alguns casos de corrupció s’han emprat i hi ha hagut imatges pels medis audiovisuals  i en altres casos no s’han emprat.

 

No sé, si arribàs el moment, com se sentirà la mare de l’ex honorable Jaume Matas, si els veies arribar engrillonat o si es decretes presó incondicional pels seus, de moment,  presumptes delictes. Mallorca és un mocador i de moment i em sap greu dir-ho, però és així, dos presidents del Govern de les Illes Balears, seran jutjats per casos de corrupció; ambdós del PP. Crec que el president actual del PP Bauzà hauria d’esser bastant més moderat en el seu discurs, recordant la quantitat de casos de corrupció,  pendents de judici on estan implicats membres del seu partit: Voramar, Escala-CDEIB Palauet, Palma-Arena.

Em sembla que si existeixen teràpies psicològiques a la que se sotmeten els maltractadors en els casos de violència masclista; també n’hauria d’existir per les persones polítiques que amb un càrrec de confiança han defraudat els seus companys polítics i a la ciutadania. Teòricament quan una persona és privada de llibertat, és per reintegrar-lo socialment. I aquesta funció també s’hauria d’aplicar als polítics corruptes.

 

Vull acabar l’article d’una altra manera. Em va arribar una noticia respecte a la Campanya que s’està organitzant per la candidatura de Vicenç Ferrer per Premi Nobel de la Pau. No sortirà un cèntim de la fundació per finançar-la i es farà a base de micro-donatius de 2 euros. Em sembla que aquesta seria la seva voluntat; i per tant que comptin amb la meva col·laboració. I per avui res més.

 

Josep Bonnín

Envia aquest escrit per e:mail