Esperpent estatutari
La qüestió de l’Estatut ens porta de cap, i molt! I ja fa massa temps i tot sembla indicar que a hores d’ara és una bomba de rellotgeria suïssa que ningú vol detonar perquè seria una caixa de Pandora que portaria (portarà) molta cua. El president Zapatero s’ha rigut molt dels catalans (però molt eh!) i com a cap de l’estat de tan en tan deu trucar a la presidenta del Tribunal Constitucional (a la qual només puc nombrar com a “indigna senyora Casas”) per veure què s’hi pot fer, però és que les reunions d’aquest per decidir el futur de Catalunya ja són, a hores d’ara, un autèntic “esperpento” del nivell de Valle-Inclán: un membre difunt, un altre que necessita respiració assistida, diversos de caducats, algun que li queden quatre dies per caducar, amistats polítiques per totes bandes que fan massa pudor… I tardes de corrides de toros on amb un puro es podria decidir tot. Escolti’m! Això és una presa de pèl! Això no és d’estat modern! A mi això em sembla un cenacle de canonges carlins per tal de restaurar la Inquisició! Totes les paròdies que en puguin fer els de Polònia es queden curtes, la veritat sempre supera la ficció (ni que sigui en tant que veritat). Semblem l’Espanya tancada de pretèrits molt poc plusquamperfets.
És allò que dic jo sempre: és que no som presentables. Espanya és impresentable, és ridícula. Com expliques a un estranger que els drets i major llibertat “nacional” del teu petit “país” depèn de tal situació? No sé si Europa comença més enllà dels Pirineus, com es solia dir, però vist això, francament, sembla que sí.
