Bèlgica sense horitzó
Cinc vegades ha presentat el primer ministre conservador-flamenc Yves Leterme la seva dimissió al rei de Bèlgica des de que guanyà les eleccions el 2007. Absurditat imperant. Aquest abril fou la cinquena vegada quan els liberals flamencs provocaren una crisi al deixar l’executiu de coalició; Bèlgica només es pot governar amb coalicions perquè el seu poble es compon de minories polítiques diverses (dretes i esquerres d’una i altra regió, independentistes…).
El rei Albert II decidí que Yves Leterme seguís amb el seu executiu insostenible. Més que res perquè a l’estiu el país passa a tenir la presidència itinerant de la Unió Europea i només faltaria que el país es trobés sense executiu. Encara que després del mal semestre presidencial de l’Espanya de Zapatero ja no vindria de mig any dolent més. Un mal 2010 per la Unió, sense dubtes. I més amb el poc èxit de la seva nova cúpula representativa: a Herman van Rompuy més li hagués valgut seguir on estava (com a temperat i conciliador primer ministre belga, precisament), els belgues s’haguessin estalviat una altra crisi política, i en total, ja pots comptar el paper que fa! Encara espero un titular a escala europea sobre la Crisi, posant els punts sobre les is. Que l’executiu alemany menyspreï continuadament a Grècia, fins a exigir que deixi l’euro pel bé de l’economia comunitària… Europa no va bé.
Un mal moment per Europa, però molt més per Bèlgica. A demés, el bisbe de Bruges també ha dimitit a l’admetre que abusà sexualment d’un menor. Un xoc pel país i un cop més a la columna de l’Església en aquests temps difícils que creua.
Bèlgica és un país que viu en un perpetu sense-sentit. Les minories són masses i massa contrastades. S’enfronten excessivament, no hi ha enteniment ni voluntat de coalició. Però, i doncs, què? Serà la petita Bèlgica un estat confederal de Flandes i Valònia? La proclama d’independència de Flandes?… Quin és el seu horitzó? Un diari belga titulava en la meitat de la crisi: “Aquest país té encara un sentit?”…
Tornant a Kosovo
Recentment vaig assistir a una conferència que versava sobre Kosovo, sobre la seva història, sobre la seva antropologia, sobre la seva situació actual.
Kosovo, avui en dia, ja no és tema d’interès, és aquell país balcànic que es va independitzar de Sèrbia i que allí està sense massa nord i sense massa sud.
Però el problema és entendre Kosovo, entendre els motius de la seva independència i veure-ho amb la comprensió complexa que ens dóna una concepció correcta i no una simplista visió d’un poble independentista, que és massa la que s’ha donat.
Comparar Kosovo amb Catalunya és possible, però té un error de base, de plantejament.
I el simple govern de Zapatero al no reconèixer la nació kosovar com estat independent, per tal de que no fos motiu d’aspiració de bascos i catalans, va caure en aquest error. La relació de l’executiu socialista espanyol amb Kosovo ha resultat ser patètica: la sortida de les tropes internacionals, el no-reconeixement… i tot i ser socialistes progressistes!…
Kosovo és un poble determinat pels seus orígens històrics, llegendaris i religiosos comuns i aquests motius foren els que justificaren la independència, però també un factor molt important que fou la gravíssima opressió ètnica a la qual sotmeté la zona el poder serbi de Milosevic. Fou el descontentament i l’aixafament de drets de part del govern central una columna bàsica per recolzar els motius per independitzar-se.
Però tampoc hem de mirar Kosovo en relació a Euskadi o Catalunya perquè la qüestió ètnica en aquella regió, la barreja de confessions i cultures és molt diversa, no és la veu compacta com allò que podríem anomenar “el poble basc” o “el poble català”. Són móns amb paral·lelismes però molt allunyats en la base identitària.
Pàtria emprenyada
Catalunya ja n’està fins als nassos de la pesada sentència de l’Estatut. Portem així anys i panys i tot plegat no té cap mena de sentit. Un tribunal obsolet, amb un membre difunt i uns quants de caducats han de decidir de quina manera retallar un Estatut ja podat de bon antuvi. Però que és això? Això és una democràcia del segle XXI? I diuen que governen els socialistes progressistes? A mi aquest tribunal em recorda més al segle XIX que al XXI. El grau del tall és el problema, quan ja ho sap tothom que de tot plegat en sortirà quelcom tan escapçat que farà que aquests anys d’espera hagin estat quelcom ridícul per la nació catalana, perquè dubtar de la nacionalitat de Catalunya, em sembla demencial a aquestes alçades. Em sembla irreverent, histriònic, insultant i penós. Potser els senyors magistrats caducats sabran molt de què diantre és la endemoniada Constitució espanyola, però no saben ni un borrall de història, antropologia i cultura. No sé quina serà la situació que desencadenarà el resultat de la sentència, ara, això sí, que ningú es sorprengui amb l’increment del pes polític dels nacionalistes i independentistes! Pensem en Kosovo… I pels senyors del PSC que es sentin catalans senzillament potser caldria preguntar-se si realment el PSOE que es riu d’ells és el partit amb el qual volen seguir estant units.
Envia aquest escrit per e:mail
