El blog del ROGER

Palau de La Moncloa

Davant els possibles, o, millor dit, probables i arriscats canvis ministerials que el president Rodríguez Zapatero sembla que té planejats, he tornat a pensar i reafirmar-me que algun dia molt segurament l’actual ministra de Defensa, Carme Chacón arribarà a ser presidenta del govern. No sé si faltaran molts o pocs anys i com evolucionaran les coses però gairebé posaria la mà al foc que podria ser candidata algun dia a presidir l’estat pel Partit Socialista.

Això es va afirmar molt quan va ser nombrada ministra de Defensa, càrrec molt rellevant i tens dins els ministeris, i més integrat en l’alta esfera espanyola.

D’alguna forma es pot dir que la seva visió del PSC es limitava i se l’anava adaptant.

Un altre factor a favor d’aquesta candidatura seria la força que té dins el Partit Popular la figura d’Esperanza Aguirre, que seria, i hom ho sap, perfectament presidenciable pel PP i ha desgrat de Catalunya, etc.

A partir d’això vaig pensar que tenir de “presidenta” de l’estat a una catalana seria força convenient, tot i que fos una catalana amb el cap rentat pel PSOE.

I d’aquí vaig passar a pensar si hi havia altres casos de caps de govern d’Espanya catalans a la història. I sí, clar que n’hi havia, pocs però sí.

Serafín M. de Sutton, comte Clonard, de família de l’alta aristocràcia irlandesa va ser cap de govern d’Isabel II (i fins i tot va ser padrí de bateig del futur rei Alfons XII), va nàixer a Barcelona on va fer créixer la seva carrera política i militar. Aquest personatge és cronològicament el primer “català” a ser cap del govern espanyol pròpiament dit.

Però davant el “pseudo” de l’anterior senyor el nom del general Joan Prim pren força. Ell fou el primer veritable català que arribà a cap del govern espanyol.

Darrere d’ell, temporalment venen dos homes que arribaren no a caps del govern sinó a caps de l’Estat, i que van aparellats, són Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall, Presidents ambdós de la 1a República espanyola.

Personatges com Alejandro Lerroux, i altres, serien els que arribaren a caps de govern i que visqueren a Catalunya o tenien avantpassats catalans.

Francesc Cambó és l’exemple de ministre català, imposat a Madrid per la voluntat pactista del poder polític català. Com ell van ser ministres molts, com ho segueixen sent avui en dia.

Els noms són moltíssims però per senyalar tres noms del passat es poden mencionar Laureà Figuerola (nascut a Calaf) que fou l’introductor a tot Espanya de la pesseta, Víctor Balaguer i Manuel Duran i Bas… I tots els ministres de l’etapa democràtica: Narcís Serra, Ernest Lluch, Josep Borrell, Josep Piqué, Anna Birulés… I els actuals.

En fi, no era la meva intenció fer llistes, tan sols veure que de tant en tant la llengua catalana s’ha parlat en el centre de poder espanyol de Madrid i que qui sap si en el futur, a la Moncloa, es parlarà català.

Envia aquest escrit per e:mail

Hi ha països a l’àmplia Europa que malhauradament es pot dir que passen sense pena ni glòria dins les pàgines d’Història que s’escriuran d’aquest segle XXI en que vivim. I potser alguns d’ells mai han tingut tal glòria, mai han estat rellevants per res. I això no fa menor a un país però tampoc l’hi dóna empenta.

Amb els treballs que va tenir el Sr. Rodríguez Zapatero per tal d’assistir a la cimera internacional per parlar de l’economia del món es va  veure un cas de país que intenta estar a primera plana internacionalment, que intenta deixar el seu record en la història dels nostres dies que s’escriurà en el futur. El mateix va fer José Ma. Aznar al fer-se la fotografia de les Açores amb G.W. Bush i T. Blair. Bé, potser la transcendència de tals trobades no es pot comparar, no creuen?

Però els països dels quals vull parlar són tals com Grècia, Portugal, Àustria, Geòrgia i un etcètera bastant relatiu.

Fa poc, amb motiu de la presentació del seu últim llibre l’escriptor portuguès José Saramago, en una entrevista seguia reafirmant, com fa molts anys que fa, que la millor opció per Portugal era federar-se o integrar-se a Espanya. I ho diu en ple convenciment que Portugal no destaca en res, que la seva veritable unitat és amb Espanya, en una convicció d’algunes alternades generacions de pensadors portuguesos que davant mostres de nacionalisme sempre han exclamat un “Fugim!”.

Portugal es pot dir que passa sense pena ni glòria des de fa segles, i sembla que els records de la gran potència de l’imperi d’ultramar al Brazil i el període de gairebé un segle de pertinència a Espanya es barregin en un record bipolar del que seria màxim exponent d’ideal pel seu país.

El cas de Grècia seria un altre exemple, immers contínuament en crisis polítiques per motius molts variats (culminant amb la revolta d’estudiants passada…) i que mai condueixen a cap millora, de les quals sembla que l’opinió internacional no es fixi; ironitzant seria dir que no es fa per la complexitat dels cognoms dels seus polítics.  

Àustria més o menys igual. Es diu que realment fa més de mal perdre quan has tingut molt que perdre quan no has tingut mai. Això és el que l’hi passa a Àustria. El famós país dels valsos i les princeses de drama té un passat massa gloriós per viure ara en una nul·litat força important. I d’aquí el manteniment d’una veu neonazi que hi crida des de les entranyes de la seva societat. Hitler era austríac i d’allí sorgí el seu poder inicial i la voluntat nacionalsocialista de donar la glòria que es mereixia l’Alemanya de després de la 1a Guerra Mundial.

I després hi ha els països menors com la tríada del mar Bàltic (Estònia, Letònia i Lituània), els països de l’Est dels quals rebem una important immigració, i els països sotmesos a la voluntat ferotge russa com seria el cas de Geòrgia que tant va sortir als mitjans el passat any pels conflictes fronteres, i que dins la desbocada i nul·la força política dels caps de l’Estat en contínua crisi i mínima influència, la seva població s’ha arribat a plantejar força seriosament reinstaurar l’antiquíssima monarquia del país, fulminada pels tsars russos fa segles.

I la intenció monàrquica que semblava oblidada en moltes d’aquestes repúbliques ara pren més força.

            Totes aquestes nacions intenten fer el que poden per tirar endavant i se’ls hi ha de reconèixer l’esforç però moltes vegades la submissió a altres cercles de consciència de govern no porten a bon port, i arriscar per piscar és necessari i emprendre projectes molt útil, això és el que haurien de fer aquests estats per tal d’arribar a ser el que es mereixen, per tal de tenir més glòria que pena.

Envia aquest escrit per e:mail

Fa poc temps vaig assistir al palau Savassona de Barcelona, seu de l’Ateneu Barcelonès,  a una conferència organitzada per l’Associació d’Amics de la Història del Carlisme.

Hi vaig anar pel lligam que tinc amb el Carlisme des de que estudio aquest moviment del segle XIX en relació a Guimerà.

M’hi van invitar i hi vaig anar a veure què.

El resultat va ser molt positiu, la veritat. Crec que qualsevol persona, mínimament interessada en la història del Carlisme, hi podia haver anat i trobar l’acte molt interessant.

Els tertulians eren Artur Juncosa, president de l’Associació d’Amics de la Història del Carlisme, l’historiador Lluís Ferran Toledano i Sa Altesa Reial Carles Hug de Borbó-Parma, actual cap del llinatge carlí i cap de la casa ducal de Parma.

A demés, el Pretendent va venir acompanyat de la seva germana, la princesa Maria Teresa, i els seus dos fills barons, els prínceps Carles Xavier (l’hereu) i Jaume, fills del Pretendent i de la germana de la reina d’Holanda.

La sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès es va omplir i va començar un acte que pretenia posar el Carlisme en el passat, el present i el futur.

El professor Toledano va convèncer amb la seva visió històrica, reflexiva, curiosa i neutral. El doctor Juncosa, commogut per tenir al seu costat al Pretendent, va fer un discurs llarg i apassionat, apassionament propi de les persones quan parlen d’allò que ha centrat les seves vides.

I el Pretendent fou la gran sorpresa. Carles Hug de Borbó-Parma sorprengué pels seus coneixements de política internacional. És Doctor en això i un expert de relacions internacionals i economia. I sorprenentment va acabar fent-se seu el famosíssim arreu del món “Yes, we can” (“Sí, podem”) del nou president dels Estats Units d’Amèrica.

I el va repetir moltes vegades i de forma precisa, l’hi anava com anell al dit al parlar del futur de la política mundial i del mateix Carlisme. Més d’un cop a un se l’hi va passar pel cap si potser sí que Franco es va equivocar (un cop més) al elegir a Joan Carles I i no a Carles Hug I.

La veritat és que va sorprendre moltíssim, es va ficar el públic a la butxaca.

El duc de Parma proposava una Europa més solida però unes nacionalitats com a Estats, la força de Catalunya, i una monarquia per damunt de les repúbliques…

Diré també, a tall de curiositat, que un dels assistents no va poder estar-se de preguntar al Borbó com era la relació que l’unia amb el rei Joan Carles i, sí, la resposta del Pretendent fou dispersa. Però és ben sabut que la família reial espanyola és la que res vol saber dels seus parents carlins i no al contrari. El mateix fan el Borbons de La Zarzuela, per cert, amb Lluís Alfons de Borbó, cosí directe de la família reial i cap del llinatge Borbó a França, a la boda del qual no es van dignar a enviar cap representant.

En canvi ell i també els prínceps Borbó-Parma sí van anar a la boda del príncep Felip.

            Concloent, reiteraré les bones connotacions que va transmetre don Carles Hug i la vivesa del record del Carlisme dins de la sempre positiva memòria històrica.

Envia aquest escrit per e:mail