Rellegint “Introibo”
divendres 26 setembre 2008Aquest és l’últim article que he publicat a la Nova Tàrrega. El vaig publicar en l’especial de la Fira del Teate, i va sobre la novel·la del meu antic professor Lluís Casals.
Després de tres anys d’haver estat el primer guanyador del Premi literari Ramon Roca Boncompte de novel·la, ara, un recent antic alumne del Lluís Casals vaig i escric aquí unes quantes ratlles analitzant el llibre del professor.
El Lluís Casals no va guanyar el certamen literari perquè sí, el seu llibre és molt bo, i després d’haver iniciat els meus estudis d’Humanitats me n’he adonat molt més.
Una de les coses que he après en la meva carrera és l’immens món de la interconnexió literària.
I aquest serà el pilar en el qual basaré el meu anàlisi d’Introibo, única novel·la del meu antic professor de Llengua catalana al Manuel de Pedrolo de Tàrrega.
La veritat és que no m’ha calgut rellegir-me gaire el llibre perquè me’n recordava força.
Introibo és un llibre que potser podria empatxar a segons quin lector, però la veritat és que no ho fa, és més, et desperta una gana feroç d’acabar-lo, en vols més i més.
El seu protagonista és la clau de la novel·la, i junt amb ell, els personatges del seu voltant que configuren un graciós i intrèpid mural.
Mossèn Gregori, el protagonista, és un puntal interactiu entre tota la tradició literària. Mossèn Gregori és Lazarillo i és Quijote. Però és que en Casals veig, a part del cèlebre anònim i del “Manco de Lepanto”, també a L.A. Clarín, a Galdós, a la Rodoreda, a Josep Pla, a Georges Perec…
Desgranem-ho tot plegat.
Perquè Mn. Gregori és com el Quixot? Doncs perquè són igual de “ingeniosos”, perquè viuen passionalment el que fan a la vida, perquè a casa tenen qui els hi pot posar una mica de seny, perquè els enreden per ser massa il·lusos (ja siguin uns ducs o el jutge Rull i senyora), perquè al final de les seves històries obren els ulls a la veritat… Al “ingenioso cura Don Gregorio” només li falta un Sancho al costat.
Ja és ben bé que “Cervantes está en todas partes”.
Del Lazarilllo de Tormes Mn. Gregori hereta aquell punt confiat naïf, l’abandó de la innocència davant les desventures sofertes.
Però he nombrat a Clarín i a Galdós, els dos clàssics del Realisme espanyol. Els dos crearen unes ciutats ideals pel context dels seus personatges decimonònics, el primer, la famosíssima Vetusta (La Regenta) i el segon, la també coneguda Orbajosa (Doña Perfecta). Casals crea Fulleracs. Una capital de comarques, gran però sense cap glòria i seu episcopal. Fa el mateix que els mestres del XIX. A la Fulleracs inventada per Casals s’hi respira el mateix aire que a la Vetusta de La Regenta, un aire consumit i amb essència de floridura, amb un ventet amb olor d’encens de la tronada catedral de la localitat.
Però Fulleracs és a Catalunya i així també l’hi veig un aire a la Torrelles de El carrer Estret de Josep Pla.
Al igual que a Doña Perfecta de Benito Pérez Galdós o a El carrer Estret els protagonistes (José de Rey, l’anònim veterinari, o Gregori) comencen una vida de nou al inici de la obra i el mateix passa al final. On és compleix el tancament del cercle narratiu, la història és rodona i s’acaba de forma similar al inici.
Però dels realistes espanyols del XIX agafa també: de Doña Perfecta, l’ambient de conspiració contra el protagonista (com els ducs del Quixot), i de La Regenta dos claus argumentals, la mare i la dama i el confessor.
La mare de Gregori, Pepeta, és la mateixa que la mare del Magistral catedralici Fermín de Pas de La Regenta que l’aconsella severament, i “la Madame”, senyora de Rull, seria la provocació carnal de la curosa ment d’un capellà com Gregori, i així igual que Ana Ozores “la Regenta” per el Magistral.
Havia esmentat també a “la Rodoreda” i al francès Perec.
De Mercè Rodoreda pren la voluntat d’explicar coses però dient mitges veritats, escenes explicades amb sordina, tirant un vel al que és millor no narrar, utilitzant silencis… utilitzen una memòria selectiva voluntària, jugant amb el que és diu i el que no. I també té el punt d’ingenuïtat que tenen els personatges de Rodoreda, la seva Colometa, l’Armanda…
I de Georges Perec l’hi he vist potser un què amb W o el record d’infància, una història autobiogràfica encoberta, i un estil fred i distant, però alhora molt pròxim, un estil en la narració que busca impactar en alguns moments però que no ho fa a batzegades, no busquen la llagrimeta en els moments emotius ni expressen els sentiments intensos.
Totes les comparatives que he establert, segurament resulten d’allò que se’n diu malgré lui per l’autor. Segur que ho resulten del tot, de fet. Però hi ha observacions que es poden fer en la narració de Lluís Casals que només poden anar lligades a ell en singular.
El primer i gran puntàs per a Casals és el fantàstic joc de veus narratives, un joc que en un extrem arriba a ser una olla de grills on es confon el narrador.
Els llatinismes ben aplicats i ben explicats també sumen a favor, com ho fan també la seva base cultural i literària de transfons.
L’humor que posa l’autor en la seva obra l’hi dóna una frescor que fa marxar l’olor putrefacta d’encens de la catedral de Fulleracs; no obstant és un humor discret, com el mateix autor.
Les intercessions de pensaments de l’autor, que podrien ser-ho o no, fan de les digressions trossos tant o més interessants que la mateixa trama.
Introibo és una obra per llegir a consciència, quan la comences no saps el que et pots arribar a trobar, i si coneixes a l’autor comences amb encara més estranyesa, però aviat t’adones que llegeixes una bona novel·la.
I al acabar-la rumies quan temps voldràs esperar per tornar-te-la a llegir i/o esperes que l’autor en publiqui una altra, cosa que crec que en entrevistes afirmava que no veia amb gens de proximitat.
Finalment només em manca recomanar a tots aquells que encara no l’han llegit que ho facin, jo, d’aquí a un temps, ho tornaré a fer.
