El blog del ROGER

Grans esperances havíem posat en la nova organització política reformulada de la Unió Europea amb l’aplicació al “100%” del Tractat de Lisboa. Ens ha tocat tirar aigua al vi, però.

Confiàvem en una Europa forta, una Europa potser no líder mundial, però sí líder al costat dels líders. Una Europa que tracti de tu a tu a Washington de veritat, una Europa menys espantada davant els immensos monstres asiàtics. Però Europa és Europa i mil anys de fragmentació i de manca de coalició no poden deixar-se pas enrere de cop. La mateixa Unió Europea fou un gran pas, però si em poso a parlar d’Europa i les Europes… no em d’oblidar-nos-en: què és Europa? On comença i on acaba? Hi ha diferències entre estats? És més Europa França que Bulgària?… I surto d’aquest hort enfangat perquè em fotria de nassos.

En fi, actualment tenim l’aplicació del Tractat de Lisboa endavant, això suposa que a part de la presidència de torn de la Unió (que recau ara a Espanya) hi hagi també un president fix i un potent ministre d’Afers Exteriors.

Somiàvem amb un president i un comissari d’exteriors que fos escoltat a tot el món, al qui se li obrissin totes les portes, algú tant representatiu que quan el senyor Obama volgués trucar “a Europa” pogués demanar el seu telèfon. Quan un país vol posar-se en contacte amb el poder dels Estats Units truca a Obama, quan un país vol posar-se en contacte amb Europa a qui truca? Qui respon “Europa, digui’m!”…

Somiàvem, encara que tantejant el terreny i fent hipòtesis, amb un president fort, carismàtic, un polític de raça d’aquells que són bons vins de celler que es guarden per grans ocasions. Potser el vi, encara que fos una mica amarg i políticament incorrecte, era Tony Blair o algú de la seva dimensió, algú amb el seu challange internacional.

En comptes de Blair tenim a Sant Benet de Núrsia: ora et labora.

Herman van Rompuy és el nou president permanent de la Unió Europea, un bon polític, escriptor, un home moderat fins a la medul·la, un home de consens de totes totes. Tant consens que el rei de Bèlgica l’elegí com a primer ministre per posar pau a la crispada situació política del seu país. Tanmateix a Singapur, a Taiwan i a Chicago encara no li posen cara. Estic segur que si portes la seva foto pel carrer de qualsevol ciutat europea si preguntes a un qualsevol qui és, no et sabrà respondre o et dirà que és el nou director de l’oficina del seu banc.

Van Rompuy era un desconegut per tots i és un polític sense carisma, però sembla que compleix amb St. Benet, ora et labora, es veu que treballador i eficient sí n’és, i l’apartat de l’oració i pregària sembla que el compleix, és un cristià ple de fe i vida contemplativa. “Un asceta en Bruselas” escrivia Màrius Carol a La Vanguardia el mes de desembre. Ben bé això, i li hem de veure els factors positius d’equilibri i enteniment, de seny i conciliació, però no em d’oblidar els rerefons (que sempre hi són), i en aquest cas no hem d’oblidar que St. Benet ha estat elegit per portar vida monàstica, gairebé franciscana (encara que encaixi més bé amb un culte diplomàtic jesuïta) perquè “els grans” d’Europa no els hi interessa algú que els mani i els hi passi per sobre. Cal que digui que “els grans” són els egos de Sarkozys, Merkels…?

I pel que fa a la gran cap de la diplomàcia europea és la baronessa Catherine Ashton, una laborista anglesa de dilatada carrera política al seu país però poca carrera en la política europea i menys en el tema de política i diplomàcia mundial. Potser Van Rompuy pot arribar a fer valer la seva elecció, pot fer-ho bé, però desconfio, i en desconfia tota l’avesada alta política europea, dels èxits que lady Ashton pugui aportar a la Unió. Si la posem al costat del gran Javier Solana, no li arriba ni als turmells.

A Brussel·les també hi ha nova Comissió Europea, la segona presidida pel portuguès J.M. Durao Barroso. Una nova Comissió amb més dones i més liberal (i menys socialista). El primer membre que cal destacar d’aquesta és Joaquín Almunia, el comissari de Competència i vicepresident de la Comissió, ell és el representant espanyol i és el qui té més poder de tots els comissaris que representen tots i cada un dels països conformants.

Després vénen les aspiracions confirmades d’agafar comissions importants per part de la tríada França-Alemanya-Itàlia, i així ha estat, col·locant-hi a destacats polítics com el francès Michel Barnier de comissari de Mercat Interior o l’italià Antonio Tajani de comissari d’Indústria i vicepresident.

Bé, deixo de parlar dels senyors comissaris així deixa de xiula’ls-hi les orelles i es poden posar a treballar.

Envia aquest escrit per e:mail

La passada Setmana Santa el president del govern ens va sorprendre amb una remodelació del seu govern. I ara és hora de fer-ne una reflexió. Alguns ho anomenaren “crisi de govern”, segurament ja és això, donat que tan sols feia un any que el govern s’havia compost. I pel que fa al factor sorpresa, doncs cap, perquè dies abans la informació ja s’havia filtrat i el senyor Rodríguez Zapatero s’hi va veure obligat.

El canvi ministerial més esperat i conscient era el del vicepresident segon i ministre d’Economia, Pedro Solbes. Solbes va ser una part important en el triomf electoral de Zapatero, com també va ser un bon ministre abans i ara, però “La Crisi” (aquest ens destructiu) se’l ha emportat per endavant. Ell volia marxar i al senyor Zapatero li convenia canviar-lo. I en el seu lloc ha posat a la ministra Elena Salgado, una dona més que cabal pel càrrec pesat que haurà de procurar tirar endavant.

Salgado és ara la vicepresidenta segona, per darrere de M. Teresa Fernández de la Vega, la intocable vicepresidenta primera. I s’ha creat una tercera vicepresidència encarregada de dirigir les relacions i assumptes de les autonomies que la capitaneja Manuel Chaves, deixant la presidència d’Andalusia després de molts anys.

El molt rellevant fitxatge de Chaves, junt al de José Blanco al front del ministeri de Foment, han simbolitzat un enduriment del caire partidista-socialista de l’executiu del senyor Zapatero. Així, els primers membres del partit estan tots dins del govern.

Pel que fa a l’ideologia del senyor Chaves i al bé dels interessos catalans… En fi.

El mencionat Sr. Blanco substituirà a Magdalena Álvarez a Foment, aquesta podem dir que ha estat feta fora a cops d’escombra, que és el mínim que és mereix després d’aquests anys de patetisme ministerial. I encara van i la posen a les llistes per anar a Europa, i és que allí s’hi envia tot aquell que fa nosa (si no és que et donen una ambaixada, com al senyor Clos). Ja està bé, eh! El que es mereixia era anar a escombrar el congrés amb la mateixa escombra amb la que l’han fet fora.

I segueixo fent el repàs general. Més canvis: al front de Sanitat s’ha tret al senyor Bernat Soria i s’hi ha posat la sempre prometedora Trinidad Jiménez.

D’Educació n’ha sortit la neboda del difunt president Leopoldo Calvo-Sotelo, Mercedes Cabrera, i hi ha entrat, agafant per les banyes el tema de les universitats i la “Revolució Bolonya”, el senyor Ángel Gabilondo, ex-rector de la Universidad Autónoma de Madrid.

I el darrer canvi i francament sorprenent va ser treure al senyor César Antonio Molina de Cultura i posar-hi la presidenta de l’Acadèmia del Cine, Ángeles González-Sinde, jove directora i guionista de cine i una dona molt del mundillo.

Jo feia al senyor Miguel Ángel Moratinos com a dubtable i poc sostenible en el ministeri d’Exteriors, però ha resultat que no, que segueix.

I el que també segueix és el més ancià de la colla, junt amb la vicepresidenta primera, Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre d’Interior que porta molt bé el seu càrrec i que s’hagués merescut ser vicepresident.

Després hi ha els joves aspirants, i que aspiren fort, que són la Carme Chacón i el Miguel Sebastián, que ja més no es pot aspirar i es mantenen igual, però ja els hi vindrà, ja!

Darrere d’ells hi ha unes ministres que jo anomenaria “grises”, perquè ningú sap ni com es diuen o perquè senzillament mai surten ni a una notícia. I entre elles la jove ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, que em pregunto si caldria mantenir un ministeri d’Igualtat en temps de crisi… No sé jo…

I finalment mencionar a un dels últims ministres canviats, Francisco Caamaño, que no aparegué amb la crisi de govern sinó amb la marxa forçada del ministre Fernández Bermejo a començaments d’any. És un bon i adequat ministre de Justícia.

L’última observació que volia fer al voltant d’aquests canvis ministerials és que encara no s’observa cap aproximació del president Zapatero per integrar en l’executiu a cap membre de cap altre partit, cosa que no seria tan estranya donada la manca de suport absoluta que té en aquests moments l’executiu en el congrés.

Uns canvis bastant ben fets, doncs, a la fi i al cap. Vés a saber quan seran els següents!

Envia aquest escrit per e:mail

Raul Castro, president de Cuba

 Amb el títol semblaria que vaig a anunciar la nova cançó de l’estiu: no és així.

Del que em disposo a parlar ara és sobre els canvis en la vida política a Cuba.

Com ja és sabut el vell líder “comunista” Fidel Castro està retirat de la política i qui ara dirigeix l’illa és el seu germaníssim Raúl. I s’ha parlat de fins a quin punt això era cert, i fins on arribava a manar el vell mandatari des del seu llit de malalt. La qüestió és que Fidel ha subratllat clarament que qui porta les regnes del país és Raúl, i aquest ho ha confirmat amb destacables canvis en el govern illenc. Tanmateix abans d’entrar en els canvis senyalar que el silenci del viejo dirigente és un silenci molt cridaner amb tota certesa.

            Raúl Castro ha canviat cares del seu executiu, i sobretot remarcar les dues més rellevants i prometedores de futur, en un fidelisme més modern: Carlos Lage i Felipe Pérez Roque.

Al seu lloc, i en el lloc d’altres, el nou Cap d’Estat cubà ha posat tecnòcrates i miliars… més militars!

I destacar sobretot que el que s’ha volgut fer és reduir el cos ministerial, ajuntant ministeris; un exemple és el general Abelardo Colomé que és alhora ministre de l’Interior i Vicepresident del Consell d’Estat.

Amb la reducció de poders no es pensin que els hi ha agafat per estalviar per la crisi econòmica, no, no és només això, resulta que a Cuba tenen un factor laboral i polític intern que fa molt de mal en el bon desenvolupament d’un país que és el “reunionisme”: l’hàbit de reunir-se per tot, hi ha gent que es dediquen només a fer reunions per discutir temes; hi ha un acudit a Cuba que és una veritat com un temple, no es pensin que és mentida, que diu que un professor li pregunta a un alumne de què treballa el seu pare i el noiet respon que treballa en una reunió. Les trucades de Gila també es mofaren del reunionisme cubà: “Me pone con Cuba?” “Ahora no puede: está reunida.” I és que els cubans tenen la mal costum de reunir-se per tot, és un vici nacional, i si a això hi sumes el seu particular ritme de fer les coses, que no deixa de ser veritat, allò del ritme pausat dels antillencs… En fi!  A veure si el segon Castro porta en millor camí la productivitat illenca.

Tot plegat ens porta a veure una voluntat de canvi important a Cuba, però un canvi cap a bé? Més militars, més poder per Raúl… Fins quan durarà l’últim vestigi comunista de llengua espanyola? Fins quan hi haurà castrisme? Després de Raúl qui governarà? Un nebot de Fidel?

Tanmateix el seu context no li és advers, ans al contrari: gairebé tota Amèrica del Sud s’està tenyint de vermell, volent dir que el socialisme, en un nivell més desaforat o menys, s’està imposant en els governs d’arreu. I el nou respecte cap als Estats Units d’Obama marcarà un impàs en tals relacions.

Envia aquest escrit per e:mail

A la senyora Carme Chacón; en la qual tinc dipositada un vot de confiança de futur molt fort; per ara més li convé moure’s dins els reportatges dels dominicals dels diaris i no en llurs portades.

No em serveix la visió de la socialista Trinidad Jiménez defensant la ministra a base de dir que se la pot atacar perquè és dona i jove! No! Això ho faran els mitjans carronyers de Madrid, però oblidi’s de posar defensa feminista per tot arreu, Sra. Jiménez, si un s’erra, s’erra i punt! La ministra de Defensa, Chacón, ha volgut fer un acte d’aquests de quedar bé retirant les tropes destinades a Kosovo, per tal de semblar allò de “estem fent un cosa bona”: “los soldados vuelven a casa”. Per favor! El patètic han fet!

Rere l’acte, la decisió de política internacional i militar més important d’aquesta segona legislatura socialista, hi ha la segona voluntat oculta de distreure l’atenció per part del govern Zapatero d’una situació econòmica i política d’allò més penosa.

La retirada de les tropes s’ha decidit de manera imprevista i sense dos dits de front. Ha estat un error gravíssim per la imatge d’Espanya i just a setmanes de l’esperada cimera de l’OTAN. Cimera que es presenta sonada després de la relliscada espanyola i la decisió del president francès Sarkozy de que el seu país s’hi incorpori.

Quina cara hi farà el pobre ministre Miguel Ángel Moratinos?

Moltes vegades he vist el titular d’Exteriors com un incompetent, però ara em desperta una certa simpatia, potser perquè l’incompetent no és ell sinó el govern del qual forma part.

Es va dir, i ho va afirmar una font força segura (donat que el govern és socialista i estaven ben informats), considerant que era el diari El País, que el senyor Moratinos no sabia de la retirada de Kosovo, i també que part dels caps de l’exèrcit tampoc. Probablement això sigui possible tan sols, però l’ombra de la precipitació és al darrere i suma major pena al tema.

La pena que fa que el president del govern no sàpiga que fer per distreure l’atenció i així embarcar la ministra Chacón en un gran despropòsit. I ja ha distret l’atenció, ja! Ara! Ha estat una calamarsada damunt la pròpia teulada!

Ha resultat lamentable!

Saben els maldecaps que ha tingut el pobre Bernardino León (un home nascut per la política moderada, en un àmbit molt diplomàtic), secretari general de la Presidència, per tal d’apaivagar els ànims dels mandataris militars dels Estats Units!?

Aleshores han hagut de dir que la marxa del país serà flexible i que això i que allò… Bochornoso, que dirien a les Espanyes.

I just ara que el president Zapatero es vol fer amiguet amb el nou gran líder guai del món, l’Obama, per tal de semblar ell més guai també…

I tot emmarcat en una situació de manca de suport parlamentari absolut al govern, suport que el senyor Zapatero deu esperar de Convergència i Unió o d’Esquerra Republicana… Ah! I això cal lligar-ho amb que Espanya és un dels països d’Europa que encara no reconeix la independència de Kosovo… i tots sabem perquè, donat que és un govern tan progressista, oi?…

En fi, en una paraula: patètic. Un adéu patètic a Kosovo.

Envia aquest escrit per e:mail

No fa gaire a TV3, al sempre positiu programa 30 Minuts van dedicar un reportatge que duia aquesta pregunta per títol, com el meu article.

Parlaven del senyor Barack Obama; el nou president dels Estats Units, per si queda algú que no se n’hagi assabentat.

I ho van fer referint-se a que després de tants tambors i platerets amb l’arribada a la Casa Blanca del nou president la societat esperava un gran canvi en la política a totes les seves escales, una resposta a totes les seves il·lusions

Però enlloc de tenir una resposta, tenen una altra pregunta que és: ara què? I un “ara què” perfectament direccionat. Direccionat a preguntar-se què passarà amb la crisi econòmica actual, què arreglarà tal president?

Perquè l’arribada d’Obama a la presidència dels Estats Units d’Amèrica semblava l’inici d’una nova era! Però quina era? Amb quins canvis? Com ha afectat Obama als Estats Units i al món? Com ha d’arranjar les peces que fallen al sistema mundial des del seu despatx Oval.

A Rodríguez Zapatero ja no li queden ungles perquè se les ha rosegat totes de la inquietud! Del neguit que té, perquè Obama encara no l’ha trucat! A ell! El president més “progre” d’Europa!!

Mig món vibrant amb la seva elecció! Ah! Adéu al excepticisme! Visca els bous d’or! Què senzills són els camins dels déus pagans! Que atrevida i confiada és la ingenuïtat!

Estic molt d’acord que després de George W. Bush convenia una mica d’aire fresc a la primera casa dels EUA, perquè ja feia pudor de granja de Texas abandonada; i també estic molt d’acord en l’èxit d’aconseguir un president dels EUA “afroamerica” (preciós i curiós eufemisme racial, ideal pels americans del nord), després de tants anys de segregació social per la qüestió de raça.

            Com és evident, el president Obama ha projectat idees o projectes reformadors innovadors. També ha anunciat el compliment de la gran promesa de tancament de la presó de Guantánamo. Sí, fins aquí bé, prou bé. Però les coses no han anat com s’esperaven molts. I per rematar el brau resulta que alguns secretaris d’estat (l’equivalent a ministres) que ha nombrat l’hi han sortit gripau!

            Quan va rivalitzar tan severament per la candidatura demòcrata amb Hillary Clinton, alguns analistes digueren (i jo ho repetia, davant mostres de furor exagerades per Obama) que ell no tenia prou clar un programa polític, que triomfava en les formes però que coixejava en el fons. I això pot ben ser.

            I aquí acabo aquest breu anàlisi de “l’Obama i les seves aventures”, dient que aquest article es podria reduir únicament a repetir la pregunta del títol: I ara què, mister president?

Envia aquest escrit per e:mail

 Vinyeta de Ferreres

El passat 15 de febrer el president de Veneçuela, Hugo Chávez, va aconseguir el seu propòsit: poder ser president del seu país de manera il·limitada. Un poder concedit per referèndum electoral, en un segon intent triomfant, i m’agradaria saber si trucat, el president de les camises vermelles va aconseguir poder ser reelegit de forma permanent.

La part “moderna” del país estava en bloc en contra de tal reforma en el si dels drets de la presidència, com també estan en contra del mateix Chávez.

La seva voluntat d’allargar el poder de manera il·limitada ve raonada amb l’excusa de poder aconseguir el que anomena com “Revolució bolivariana” (pel pare de la pàtria Simón Bolívar), que seria un súmmum de reformes que donarien millor qualitat de vida al seu país, especialment a les comunitats indígenes, que l’hi donen ple suport.

Hugo Chávez defensa que durant els seu mandat s’han multiplicat escoles i hospitals i que la qualitat de vida de la gran població pobre ha millorat. I això fa que les masses baixes l’adorin, i més quan es dedica a insultar, perquè no es pot fer servir cap altra paraula, al president dels Estats Units i als americans de pas; i per no parlar de les tenses relacions amb Espanya pels problemes de les internacionals espanyoles allí i les nacionalitzacions.

Chávez, amb els seus anys de govern, ha demostrat ser un líder populista, lerrouxista en extrems inesperats en el segle XXI, un inculte i un malparlat. I la seva voluntat de perpetuar-se en el poder i la seva amistat, que qualificaria de detestable, amb Fidel Castro, donen molt que pensar…

Per no parlar de mesures com tancar diaris i canals de televisió que el critiquessin, no sap què és la llibertat de premsa i d’expressió? A mi, això em sona a dictadura… Però ep! Allí hi ha petroli, ningú l’hi dirà res no! Com tampoc l’hi diran al totpoderós Vladimir Putin de Rússia, no!!

I el seu programa de televisió! “Aló presidente!” es diu, i allí es posa a deixar anar bajanades. Per favor!

Tot Amèrica del Sud té un moviment similar al de Chávez, com si haguessin de canviar el món, exemples en són la Bolívia d’Evo Morales, un pagès indígena que no sap ni dividir i es creu emperador inca, l’Equador de Rafael Correa, etc.

Diferents són les intencions progressistes de L. I. Lula da Silva, president del Brasil, el que fa ell sí és política de progrés i millora.

I centrant-me de nou en la figura del mateix Chávez, volia parlar de la seva família, i comentar alguns detalls que de ben cert a Veneçuela es coneixen però que aquí no es saben: sabien que els Chávez allà són coneguts com “la família reial de Barinas”? I és així perquè tenen el poder i domini sobre aquesta regió del país. El seu pare ha estat governador de la regió durant més de 10 anys i el seu fill gran l’ha succeït com si fos un príncep a la corona, després d’haver estat ambaixador i ministre. Un altre germà del president és vicegovernador, l’altre és alcalde de la localitat natal, un altre és vicepresident d’un banc regional… I a demés són propietaris de mitjans informatius, centres comercials i un munt de haciendas. Qui ho diria oi que Hugo Chávez llueix de comunista davant de Fidel Castro?

Comunistes…

Envia aquest escrit per e:mail

Com ja més o menys sap el lector dels meus articles, un servidor és tan sols un estudiant universitari de Guimerà a Barcelona. Doncs bé; volia parlar ara d’un curset que faig a la universitat i que dóna de què parlar.

Resulta que em vaig apuntar a un projecte de la meva universitat que apropa l’òpera als estudiants, que s’anomena “Òpera Oberta”. Es tracta d’anar un parell de vegades per trimestre a veure una retransmissió en rigorós directe de l’òpera del Liceu en un auditori de la universitat, i en base això respondre després a unes qüestions per avaluar.

És una iniciativa que es fa a Barcelona però que també es fa a moltes altres universitats d’Europa.

Tal iniciativa crec que donarà per pensar als que estudiïn la música del segle XXI en un futur. Què pensaran de la relació entre la nostra societat i l`òpera? Ho veuran com un gènere passat de moda? Creuran que únicament tenia sentit quan el Liceu era ple de senyores amb vestit llarg i senyors amb frac?

O potser no, potser veuran una societat que valora el gènere líric, que l’aprecia com a tal, que l’instaura i modernitza en el seu segle tant postmodern… Com a mínim això és el que pretenc jo des d’aquestes ratlles: enaltir el valor del gènere operístic, divulgar-lo en les meves minses capacitats.

            En el que portem de curs ja hem pogut gaudir de tres representacions. La primera, i per mi la millor de totes, fou Le nozze di Figaro de W.A. Mozart, una de les joies del geni de la música del segle XVIII, en una adaptació escènica molt ben feta.

La segona va ser Simon Boccanegra de G. Verdi, l’òpera més estranya i desconeguda del mestre del gènere.

I la tercera, més recentment, L’incoronazione di Poppea de C. Monteverdi, el que es podria considerar pare-inventor del gènere; i que probablement va remoure’s dins la seva tomba veient el muntatge escènic i vestuari que s’emprava, ja que més que una òpera semblava un carnaval disbauxat.

La propera òpera per veure serà Tiefland, que és, ni més ni menys, que l’adaptació alemanya de la nostra Terra baixa del nostre Àngel Guimerà; o sigui, “He mort el llop, he mort el llop!!” en alemany!

            Obrir l’òpera al gran públic sempre ha resultat difícil i tema de debat, considerant a demés, la manca de públic massiu atret. Però obrir-la al màxim ha d’ésser l’objectiu d’una societat que valori la seva cultura, i una cultura a tan alt nivell.

            Aprofito també per fer una menció especial a dos antics professors meus de l’institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega: el primer, en Josep M. Bosch (assessor lingüístic d’aquesta revista), que m’he assabentat que ha deixat la docència per dedicar-se a la seva gran passió, l’astronomia; Bosch, ho sé, és un fan convençut de l’òpera de R. Wagner. I la segona menció és per la Montse Lluís que ens va apropar, als seus alumnes, l’amor al gènere dels gèneres.

Envia aquest escrit per e:mail

Aquesta part de l’any en que ens trobem està plena d’entregues de premis del cinema.

La propera entrega dels Òscars sembla estar present en totes i cada una de les entregues de guardons que es van encadenant. Tots semblen ser prèvies d’aquests grans premis del cinema que cada entrega d’ells passen a la història en majúscules. Que si els Globus d’Or, que si la Berlinale, els Bafta…

Però el nivell internacional és massa gran per tant breus línies. Quedem-nos a casa. A la casa gran, a la mansió espanyola, s’entreguen els Goya amb la màxima pompa possible. S’inviten estrelles que ho facin brillar, que ho facin lluït, que treguin el punt provincià amb que sembla estar preparada la festa… i molts es barallen per poder-hi anar, i quan ja han fet acte de presència assisteixen a una gala que cada any fa sospirar als crítics de televisió, davant els intents, sempre lleugers i insostenibles de tirar endavant tal vetllada: que es caracteritza pels intents d’humor i l’avorriment. Per no parlar dels discursos i la típica (tòpica, tradicional…) dedicació als pares, als companys (i comença la llista)…

Tot i això els Goya van ser positius, molt positius, i l’accent català hi ressonà amb força, encapçalant tal accent en la radiant actriu catalana Carme Elies i el seu merescut premi de millor actriu protagonista.

I de pintor a arquitecte, de geni a geni, de Goya a Gaudí, ens anem al piset català: els nous Premis Gaudí, els premis fènix catalans, els renovadíssims Premis Barcelona, sota la concepció i direcció de l’intrèpid Joel Joan que pretén, amb esperances d’actor, fer quelcom de molt gran pel cinema i alhora pel seu país.

Els Gaudís van donar de sí i semblen tenir un fort futur. Els falta consolidació com tot jove actor novell, però com a mínim tenen una de les millors estatuetes que es troben.

Esperaven que la Penélope Cruz hi anés… en fi… si guanya l’Oscar… I l’hi va haver de recollir el premi, que estava cantat, el totpoderós productor Jaume Roures.

            Gaudí morí atropellat per un tramvia, esperem que els Premis Gaudí puguin pujar damunt del tramvia i envestir tots els problemes que se l’hi posin a les vies.

      Nerea Camacho i Carme Elies, les millors de la nit.

Envia aquest escrit per e:mail

El diari La Vanguardia ha tingut una genialitat al obrir a tot el món els seus arxius, al obrir la seva Hemeroteca sencera a la seva pàgina web d’Internet.

Estem parlant de que es pot consultar, via Internet, el diari de tots i cada un dels dies des del dia de la primera edició, l’1 de febrer de 1881, fins al dia d’avui.

Quim Monzó, en un dels seus articles de la mateixa Vanguardia, va reivindicar el gran valor d’aquesta pàgina. Realment és un èxit i un luxe poder llegir articles d’autors com Antonio Machado, Josep M. de Sagarra, Santiago Rusiñol, Azorín, Josep Pla…

Podries distreure’t mitja vida remenant els arxius!

Es poden llegir les notícies del dia que hom va nàixer, la crònica de l’enfonsament del Titànic, la successió de fets de la Guerra Civil, els fets del Maig del 68, l’assassinat de J.F. Kennedy, la caiguda del Mur de Berlín, els triomfs i derrotes del FCBarcelona… i, en fi, tota la història d’aquest llarg període de temps.

És realment un luxe poder-te posar en els ulls de l’època i llegir el mateix diari que els nostres avantpassats, i, si vols, imprimir-lo i guardar-lo.

Una cosa també molt divertida d’això és poder veure les cròniques de societat de l’època! Poder llegir coses com el “El feliz enlace de la señorita tal con el señorito cual” “Informamos que la señora de tal se fue ayer a su veraneo en Puigcerdá. Le deseamos un feliz verano.” Resulta molt divertit, i, avui en dia, molt poc català en les formes dels mitjans d’aquí, tant reservades per tot el que és de casa nostra.

Recordo haver vist el mateix tipus de cròniques de societat en una molt antiga Nova Tàrrega, i en llengua catalana, i també resultava molt entretingut pensar que aquell enllaç que hi posava era el del besavi (pels cognoms) d’aquell amic teu… I, tot pensant-hi, des d’aquestes línies llenço una relativa proposta per l’equip editor de la Nova Tàrrega: remenar una mica en el passat d’aquesta revista, dedicar un apartat amb notícies curioses del passat… Podria estar bé!

Sens dubte idees com aquestes són les que mouen veritablement la memòria històrica, les que motiven els records, les que fan que no s’oblidi.  

Envia aquest escrit per e:mail

Palau de La Moncloa

Davant els possibles, o, millor dit, probables i arriscats canvis ministerials que el president Rodríguez Zapatero sembla que té planejats, he tornat a pensar i reafirmar-me que algun dia molt segurament l’actual ministra de Defensa, Carme Chacón arribarà a ser presidenta del govern. No sé si faltaran molts o pocs anys i com evolucionaran les coses però gairebé posaria la mà al foc que podria ser candidata algun dia a presidir l’estat pel Partit Socialista.

Això es va afirmar molt quan va ser nombrada ministra de Defensa, càrrec molt rellevant i tens dins els ministeris, i més integrat en l’alta esfera espanyola.

D’alguna forma es pot dir que la seva visió del PSC es limitava i se l’anava adaptant.

Un altre factor a favor d’aquesta candidatura seria la força que té dins el Partit Popular la figura d’Esperanza Aguirre, que seria, i hom ho sap, perfectament presidenciable pel PP i ha desgrat de Catalunya, etc.

A partir d’això vaig pensar que tenir de “presidenta” de l’estat a una catalana seria força convenient, tot i que fos una catalana amb el cap rentat pel PSOE.

I d’aquí vaig passar a pensar si hi havia altres casos de caps de govern d’Espanya catalans a la història. I sí, clar que n’hi havia, pocs però sí.

Serafín M. de Sutton, comte Clonard, de família de l’alta aristocràcia irlandesa va ser cap de govern d’Isabel II (i fins i tot va ser padrí de bateig del futur rei Alfons XII), va nàixer a Barcelona on va fer créixer la seva carrera política i militar. Aquest personatge és cronològicament el primer “català” a ser cap del govern espanyol pròpiament dit.

Però davant el “pseudo” de l’anterior senyor el nom del general Joan Prim pren força. Ell fou el primer veritable català que arribà a cap del govern espanyol.

Darrere d’ell, temporalment venen dos homes que arribaren no a caps del govern sinó a caps de l’Estat, i que van aparellats, són Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall, Presidents ambdós de la 1a República espanyola.

Personatges com Alejandro Lerroux, i altres, serien els que arribaren a caps de govern i que visqueren a Catalunya o tenien avantpassats catalans.

Francesc Cambó és l’exemple de ministre català, imposat a Madrid per la voluntat pactista del poder polític català. Com ell van ser ministres molts, com ho segueixen sent avui en dia.

Els noms són moltíssims però per senyalar tres noms del passat es poden mencionar Laureà Figuerola (nascut a Calaf) que fou l’introductor a tot Espanya de la pesseta, Víctor Balaguer i Manuel Duran i Bas… I tots els ministres de l’etapa democràtica: Narcís Serra, Ernest Lluch, Josep Borrell, Josep Piqué, Anna Birulés… I els actuals.

En fi, no era la meva intenció fer llistes, tan sols veure que de tant en tant la llengua catalana s’ha parlat en el centre de poder espanyol de Madrid i que qui sap si en el futur, a la Moncloa, es parlarà català.

Envia aquest escrit per e:mail