El blog del Josep Corbella

Per començar cal dir que els jardins i el seu entorn ha estat idealitzats des que l’home és al mon, i la mitologia clàssica n’és un bon exemple. Recordeu, sinó, el Jardí de les Hespèrides, propietat de la desa Hera, guardat per belles nimfes, que els grecs situaven en un lloc indeterminat, mes enllà del mon llavors conegut, on hi creixia l’arbre de la vida, que donava formoses pomes daurades, i el no menys famosos jardins penjats de Babilònia, que els antics van catalogar entre les set meravelles del mon.

Segurament aquestes imatges ancestrals han arrelat en la cultura popular, i des de sempre hem vist grans palaus amb grans jardins, un frondosos, altres de capritxosa geometria, palesant tots ells el poder i la riquesa de reis i aristòcrates, que avui son història d’un passat.

Els temps han canviat, però s’han continuat bastint cases voltades d’horts i jardins, fins que la societat industrial ha generalitzat les segones residències, cases als afores dels pobles, mes o menys aïllades, o bé en grups uniformes, rodejades de jardins, com si els seus estadans volguessin recuperar una miqueta d’aquell Paradís perdut.

I en d’un jardí d’avui, dibuixat en un prat del Pirineu, parla la història que he trobat tot fullejant una revista de jurisprudència. Una revista de les que porten moltes lletres i cap fotografia, on es transcriu una sentència recent, d’11 de setembre de 2009, de l’Audiència d’Osca, que tracta d’un problema sorgit entre els propietaris d’un edifici, amb jardí, i el propietari de les vaques que, seguint la tradició, els pasturen a la dula.

Resulta que les vaques no entenen gaire d’arquitectura, ni saben distingir entre l’herba del prat i les flors d’un jardí, i, seguin l’atzar de la pastura, tal com feia la vaca cega descrita magistralment per Maragall, es van menjar, una rera l’altra, totes les plantes del jardí de la urbanització de la muntanya, sense deixar-ne ni una.

Com era d’esperar, els propietaris de l’edifici amb el jardí pasturat, acostumats com estaven a viure en ciutats de carrers asfaltats, transitat per petits jardins geomètrics que envolten edificis lluents d’obra nova, i caminar al ritme que marquen els semàfors, quan s’adonen de que han perdut el seu petit Paradís voltat de muntanyes, s’enfaden molt i molt, i presenten una reclamació de danys i perjudicis en el Jutjat de Jaca contra el ramader propietari de les vaques.

La demanda és desestimada, com també ho és el posterior recurs a l’Audiència que, després de distingir entre causalitat física i causalitat jurídica (qüestió sobre la que ara no parlarem), no veu cap mena de responsabilitat en el ramader, atès que els animals no han tingut cap comportament anormal, perque, segons diu la sentència que comentem, les vaques “se limitaron a pastar donde siempre lo han hecho, en el monte, por más que, enclavado en él, en pleno Pirineo, se haya construido una aurbanización, que es muy libre de tener todos los jardines que desee pero, estando éstos dentro de la zona natural de inmemorial evolución de los animales cuando pastan en libertad en régimen de ganaderia extensiva, si desea que los mismos no sean invadidos por los animales que pastan en libertad, debe protegerlos para impedir que los animales los pasten y los pisen al hacerlo, pues a nadie se le escapa que una vaca no va a poder discriminar entre el prado público y el jardín enclavado en él”.

El Tribunal d’Osca arriba al convenciment de que és la urbanització, amb els edificis i els seus jardins, qui ha envaït l’espai natural ocupat tradicionalment per les vaques, i no a l’inrevés.

I és així com aquesta vegada el conflicte entre allò que queda del mon rural i la indiscriminada urbanització d’espais naturals, intentant configurar un irrealitzable mon ideal, s’ha decidit a favor del de la pastura en llibertat, reconeixent el dret de les vaques a fer dringar l’esquella mentre gaudeixen dels espais verds oberts al sol, al vent i a la pluja, perque el prat, amb jardí o sense, és de les vaques.

Que sigui per molts anys.

J. Corbella i Duch

Advocat

09/02/10

Envia aquest escrit per e:mail

Malgrat que en els darrers temps moltes famílies es constitueixen al marge de la institució matrimonial, les bodes, i tota la parafernalia que les envolten, formen part de la nostra quotidianitat, i estan fortament arrelades en l’àmbit social, com la manera de pregonar la formalització d’una nova família sobre la base d’una unió matrimonial.

Aquest arrelament social de les bodes explica que les trobem sovint reflectides a la literatura, des de la Bíblia als clàssics, i passant pel  Quijote, fins arribar a tragèdies recents com la que explica García Lorca en “Bodas de Sangre”, que porta al teatre la dramàtica col·lisió entre els sentiments d’amor i les estructures socials.

La boda com a esdeveniment públic és el moment que aprofiten els seus protagonistes per a manifestar obertament llur posicionament en l’escala social, i fer ostentació de la situació econòmica, que es palesa tant en els plats del banquet com en la riquesa dels vestits i del complements que llueixen.

I en el capítol dels vestits té una consideració especial el de la núvia, la gran protagonista de l’acte i sobre la qual se centren totes les mirades. Escollir el vestit de la núvia és un procés llarg i complicat. Difícil de seguir, i guardat amb un gran secret, que només coneixen uns quants íntims, que, al cap de vall, quan es desvetlla, ens pot donar una imatge molt aproximada del caràcter i de la personalitat de qui l’ha escollit i el porta.

I és així com arribem al tema que avui em porta a escriure sobre vestits de núvia, perque he llegit una sentència de l’Audiència de Sevilla, que tracta d’una núvia malaurada i del seu vestit.

Docs, vet aquí que una noia de Sevilla preparava minuciosament el seu casament amb l’home que estimava. Primer concretar la data mes apropiada, aquella que va millor per a tot hom, als pares, als oncles, als parents de fora, etc.; segurament cap a la primavera, quan reneix la vida, i tot comença amb nova il·lusió. Després busca que estigui disponible aquella església que tant li agrada, li porta records d’infantesa, i on es venera una imatge de la Mare de Deu a la que sempre ha estat devota. Parla amb el capellà, queden d’acord amb el dia, i ara, només falta trobar un restaurant per el banquet, un lloc que sigui prou gran per encabir-hi tots el convidats, i que serveixin bon menjar.

Mentre tant, cal comprar el vestit. No, no, aquest no, que és massa escotat, aquest altre tampoc, que porta mànegues, aquest és massa clar, i així, després de veure molts i molts models, i d’escoltar opinions de la mare i d’aquella amiga de sempre, finalment escull el que li sembla mes escaient. Encomana que li facin a la seva mida, i en paga una part, com es costum. La resta el pagarà quan faci la última prova, que encara falten mesos per a la boda.

Tot va molt bé, tot son il·lusions i somnis, però la vida és curta i plena de sorpreses, i un mal dia es presenta la mort (no se pas si amb cara de lluna blanca i freda, o amb l’aspror nega de l’asfalt de la carretera), i s’endú el nuvi d’aquest mon.

En un moment tot ha canviat. La joia esperançada es torna plor. Ja no hi ha boda, ni convit. El vestit ja no li fa cap falta. No en vol saber res, ni el vol veure. Només de pensar-hi s’entristeix i plora, però la modista no en sap res d’això i un dia li truca per a concretar les darrers proves.

A contra cor va a casa de la modista i li diu que no cal que acabi el vestit, que ja no el necessita, i li demana que li torni el diners que li ha donat amb l’encàrrec.

I aquí el drama humà es converteix en problema jurídic, perque la modista lamenta molt la mort del nuvi, però li diu que no pot tornar els diners, que ella ha fet una feina i ha complert amb la seva part del contracte. Que ha fet el vestit de núvia, malgrat ara no el necessiti ni el vulgui.

Però la núvia sense nuvi es tossuda, insisteix en la seva reclamació i la porta al Jutjat. Després d’uns tràmits mes aviat llargs, arriba la sentència que ha de resoldre el problema. I, gran sorpresa, el tribunal lamenta la mort del nuvi, però desestima la demanda de la trista núvia. L’anàlisi jurídic del cas porta el tribunal a la conclusió de que estem en presència d’un contracte d’obra, que té per objecte la confecció del vestit, i que el contracte no ha estat anul·lat en cap moment. En definitiva, que la modista ha complert amb la seva part del contracte, i per això té dret a cobrar.

Avui tenim una noia doblement trista, perque ha perdut la persona que estimava, se li ha tancat l’horitzó i pensa que no te futur; s’ha quedat sense boda, i sense vestit; no podrà ser la protagonista d’un dia esplendorós envoltada de la família i els amics, i, per arrodonir les penes, haurà de pagar les costes del judici.

I és que de vegades sembla que el dret no coneix els sentiments, o potser és que els negocis es fan sense sentiments. Qui ho sap ???.

Només desitjo que el camí de la vida guardi un raconet, fresc i ombrívol, a la núvia sevillana on pugui guarir les ferides i mirar l’horitzó amb un somriure d’esperança.

J. Corbella i Duch
Advocat
17/12/09

Envia aquest escrit per e:mail

Avui he sentit a les noticies del migdia que la NASA ha fet estavellar un coet a la superfície de la Lluna intentant saber si hi ha aigua, o restes d’aigua. I diuen que la explosió ha aixecat una columna de fum i de pols d’uns deu kilòmetres. 

Mentre escoltava la notícia notava un esglai dintre meu, com quan et diuen que un familiar proper o un amic està molt malalt, i m’ha entrat un sentiment de desengany, entre decepció i impotència, que només puc superar explicant-lo als altres.

I és que sembla com si la humanitat, després de destrossar la Terra sense compassió, necessiti trobar ara altres objectes en l’univers per a continuar vivint en l’espiral d’una follia col·lectiva de destrucció sense fi.

Els nostres rius ja baixen secs, ens hem quedat sense boscos, tot està contaminat, i hem transtornat el clima de la Terra. Vivim en un desastre global, i ara, continuem la disbauxa trencant el silenci i l’harmonia d’un objecte sideral que dansa eternament al voltant del sol, com ho fa la núvia feliç al voltant del seu estimat, mentre trenca la foscor de les nostres nits, marca el ritme del temps, ens fa memòria del temps de la sembra i de les collites, i ens presenta un perfil diferent de la cara a cada volta que dona.

Avui la Lluna porta una ferida. En el meu univers particular, no hi haurà mai mes aquella lluna groguenca que, a les nits de juny, s’aixeca majestuosa des del fons de la Vall del Corb, i tampoc la lluna argentada que, els cap vespre de juliol, il·luminava el camí dels que, amb pas feixuc i cara alegre, tornaven de l’era. La Lluna avui ja no és la mateixa.

Aquesta nit l’he mirat una bona estona, i m’ha semblat que li lliscava una llàgrima, negra de fum i de pólvora, damunt la galta que aquest dies ens ensenya a mitges. No tinc cap dubte de que el coet de la NASA li ha fet mal.

En endavant res serà igual, la dansa al voltant del Sol no tindrà la mateixa alegria. La llum de la nit no serà tant clara. El moviment de la Mar no serà tant harmònic. El Sol no podrà fer una rialla tot mirant les seves circumferències. La Lluna continua girant, però plora ferida i esgarrada per un dard llançat traïdorament.

Diuen que el coet és un experiment que ens portarà nous coneixements. Callem i ens ho creiem, i en el fons pensem que no passa res, que la Lluna és molt lluny i no és de ningú. Però no és cert, la Lluna es molt prop i es de tots, i no la podem treure de les nostres vides perquè n’és una part.

Que pensarà García Lorca, que tant va cantar la “Luna lunera cascabelera“”, en veure la lluna ferida i esquinçada, o el pirata d’Espronceda, que travessa la mar guiat per la llum de la Lluna ??, i els nens que repeteixen aquella cantarella que diu “la Lluna la pruna del Sol mariner, son pare l’estima sa mare també” ???.

I és que una ferida a la Lluna és una ferida a la vida, i no ens volem que ens prenguin la vida. La Terra sense lluna es queda amb les nits d’un fosc absolut, i, després de tant temps de viatge, no podem tornar a les tenebres del caos.

Crec que no hi ha grans diferències entre un coet a la superfície de la Lluna en nom de la ciència, i na gran rasa a la superfície de la terra, arrancant boscos i canviant el curs dels rius, per a traçar una nova carretera per on, en nom de la civilització i el progrés, hi transitaran milers i milers de vehicles que ompliran l’aire de fums i es menjaran l’oxigen i la vida.

Al gran depredador al que se li ha fet petita la superfície de la Terra, i busca ara altres indrets per a continuar destruint. Ha començat amb la Lluna, després saltarà cap objectius mes allunyats, mentre la gent ben intencionada callarà i el lamentarà en silenci.

Però deixeu-me dir que la Lluna no és només cosa de nens, de poetes i d’enamorats. Avui la Lluna ha estat atacada en nom de la ciència, i ens ha fet adonar que tots som mes febles i que no hi ha límits per el gran depredador que és l’home.

Si encara us queda un bri de la sensibilitat d’aquell nen que vam ser un dia, tingueu una mirada de tendresa per aquesta Lluna que avui plora ferida per un coet. Tingueu per segur que demà us la tornarà amb un somriure argentat.

J. Corbella i Duch  -Advocat-

12/10/09

Envia aquest escrit per e:mail

De tant en tant la premsa es fa ressò de la publicació d’alguna sentència que dona validesa a un testament escrit a mà per una persona.
 Aquesta forma de disposició testamentària, anomenada testament hològraf, malgrat sigui poc utilitzada, no és excepcional, i sempre ha estat prevista i regulada per la normativa legal. La podem trobar en l’antic Codi de Successions de Catalunya, i en els arts. 431-5.2, i 421-17 del vigent Llibre Quart del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les successions. Per a la seva validesa, cal que estigui escrit i signat de manera autógrafa pel testador, amb indicació del lloc i la data, i, si hi ha paraules ratllades, esmenades, afegides o entre línies, cal que siguin salvades amb la signatura. En un termini de quatre anys, des de la mort del testador, s’ha de presentar davant un jutge per acrfeditar-ne l’autenticitat i adverar-lo.
 Tenim un exemple de l’arrelament social del testament hològraf en el conjunt d’edificis modernistes de l’Hospital de a Sta. Creu i Sant Pau, que van ser bastits a principis del segle vint complint les disposicions del testament hológraf atorgat pel un banquer català, resident a Paris, anomenat Pau Gil.
 Quasi en paral•lel al compliment del testament esmentat, entre el Jutjat de Peñafiel i el Tribunal Suprem es lliurava una batalla jurídica sobre la validesa d’un altre testament hològraf que ha passat a tots els manuals de dret civil perque, a primer cop d’ull, sembla mes aviat una ardent carta d’amor, que no pas un testament.
 I realment és una manifestació d’amor, però no pas la d’un amor ardent i juvenil, sinò la de l’amor ferm, reposat i consolidat, fonamentat en la convivència d’anys, d’il•lusions i de penúries.
 Hem refereixo a la sentència del Tribunal Suprem de 8 de juny de 1918, que declarava la validesa d’un testament hològraf que diu així :
“Peñafiel, a 24 de octubre de 1915. Pazicos de mi vida, en esta primera carta de novios va mi testamento, todo para ti, todo para que me quieras siempre y no dudes del cariño de tu Matilde (rubricat)”.
Algú ens va dir que es tractava d’una carta d’amor entre dos joves nuvis, i també ens deien que, d’aquesta manera, el patrimoni d’una família va passar a uns desconeguts, i així quedava molt arrodonida una explicació sobre la importància d’un testament hològraf. Però un és xafarder de mena, i té una mica de rata de biblioteca, per això no vaig parar fins a trobar el text íntegre de la sentència del Tribunal Suprem entre els llibres vells de la col•lecció de jurisprudència, i heus ací que se n’ha anat per terra la meravellosa història d’amor juvenil viscuda en la immensitat de la plana castellana, però he trobat una història que em sembla encara mes meravellosa (i és que, de vegades, els llibres de text, no diuen tota la veritat), que és, al mateix temps, una lliçó de dret, i un exemple d’amor.
Els protagonistes de la història són Matilde Corcho Arroyo i José Pazos (conegut amb el diminutiu “Pazicos”) Vela Hidalgo. El testament va ser escrit per la Matilde el 24 d’octubre de 1915 al full que va quedar en blanc en la primera carta d’amor que, ella mateixa, va trametre al “Pazicos” quan eren nuvis, el 8 de març de 1873. Per això diu “en esta primera carta de novios”. No és pas que sigui la primera carta entre ells, sino que escriu damunt el paper sobrer de la primera carta.
En el moment de redactar el testament havien passat 42 anys. El nuviatge segurament va ser per carta, sense poc contacte visual, aprofitant algún diumenge i les festes dels pobles, en un temps que els camins eren dolents, sense autopistes, ni telèfon, ni internet.
Es van casar. No van tenir fills, i quan ja eren grans i la Matilde sentia prop l’aire fred de l’hivern etern (va morir el 8 de febrer de 1916, quatre mesos després de redactar el testament, i també un dia 8, el mateix en que va escriure la primera carta d’amor. Hi ha coincidències que assenyalen les fites mes importants de la vida !!), li va dir al “Pazicos” que l’estimava igual que el primer dia. Hi ho va deixar palès redactant el seu testament damunt de la primera carta d’amor.
Admiro la persevarància en l’amor del Pazicos i de la Matilde al costat del castell de Peñafiel (el nom no fa les coses, però ens les fa entenedores). La seva fidelitat en l’amor s’adiu molt bé amb els defensors de la penya que dono nom del poble.
La Matilde va utilitzar la forma més senzilla i directa per atorgar testament. Aquell que durant 42 anys ha guardat les cartes de nuviatge i està segur de l’amor de que té al costat, mai pensa que es poden perdre, i així van superar un dels principals inconvenients del testament hòlograf, atès que es pot perdre amb facilitat.
Penso que la carta i el testament van ser escrits en un d’aquells anomenats “papers de carta”, emmarcats en negre, i ratllats horitzontalment, que doblegats per la meitat formaven com una llibre de quatre pàgines, i que fins no fa gaire temps es podien comprar a les llibreries i als estancs. Avui l’hi hem de preguntar al legislador si podem atorgar testament hològraf amb firma electrònica, atès que el paper i la pluma van deixant el seu lloc a l’ordinador i al teclat, i és que el recent llibre quart del Codi Civil català continua parlant d’un text escrit i signat, i no fa cap referència a la electrònica. Potser d’aquí uns anys, algú comentarà la primera sentència de reconeixent la validesa d’un testament hològraf electrònic.
Fins llavors, continuarem emmirallant-nos en la fidelitat de l’amor de la Mailde i el “Pazicos”, que és també una lliçó de dret.

J. Corbella i Duch (Advocat)
31/07/09

Envia aquest escrit per e:mail

L’estiu ens porta sempre la festa de Sant Cristòfol, les cues per a beneir cotxes, motos, tractors i altres vehicles amb motor, un record per aquells que un dia van marxar de viatge i no han tornat, i, tal vegada un desig llunyà per actuar sempre amb la màxima prudència quan ens posem al volant d’un vehicle.

Però sembla que ben aviat ens oblidem que la conducció i la circulació de vehicles és una activitat de risc. Que els colors de les corrosseries i la lluentor dels cromats amaguen una màquina que necessita control, i el dilluns al matí ens despertem amb la noticia de que el cap de setmana ha deixat 27 morts a les carretes.

Conservo una imatge des de la infantesa, de pals plantats als vorals de les carreteres amb cartells blancs, on les autoritats del moments escrivien la indicació “aquí dos muertos en 1.960″. Els temps ha demostrat que aquests indicadors no han servit per a rebaixar la xifra de víctimes, i la mort, embolcallada en brunzits de motors, encara té un lloc entre els usuaris de la carretera.

Avui aquella imatge s’ha transformats en corones i poms de flors lligats a tanques metàl·liques, que, silenciosament, ens diuen el mateix que els antics cartells oficials. Però hi ha una diferència important. Les flors no les posen mans anònimes de funcionaris, porten nom, cognoms i sentiments, sobre tot sentiment. Son una manifestació d’amor, de comunicació, d’anyorança. Sempre que veig flors al costat de la carretera penso amb tot allò que un dia es va trencar, i la seva fugaç presència, el seu silenci, son un crit d’atenció que ressona i no puc oblidar.

Els avenços de la tècnica sovint ens porten a creure que vivim en un mon feliç i segur, i oblidem l’home en la seva autentica dimensió, fràgil, limitat en tot, feble, necessitat de respecte i consideració.

Les flors al costat de la carretera pregonen el fracàs i la mort. La diada que els conductors de vehicles dediquen a Sant Cristòfol, ens ha de portar, des de la responsabilitat individual i col·lectiva, a canviar-les per flors de vida i d’esperança.

J. Corbella i Duch

Advocat

Envia aquest escrit per e:mail

Un dissabte de març, al matí, quan encara és present la frescor de la nit, i s’endinsa poc a poc per tot el cos. Quan sembla que l’autobús no arribarà mai, mentre els ocells intercanvien cançons alegres sense parar, m’entretenia mirant l’entorn del carrer mes solitari que de costum, veig molt a prop, a l’empit d’una finestra baixa, una llauna de cervesa abandonada per algú durant la nit.

En aquests moments, el primer que em va al cap és pensar que, allò que mes crida l’atenció son els comportaments incívics i descuidats, que afecten la imatge de la ciutat donant sensació de  brutícia i de desordre.

Aquell que va deixar la llauna a la finestra, tenia ben a prop una paperera i uns contenidors d’escombraries, però va prendre la solució mes fàcil, sense fer el mínim esforç.

Mentre estava amb aquests pensaments, un home baixava pel carrer tot decidit, com aquells que té pressa i vol arribar aviat a la feina, el que camina a pas viu per espantar el fred, i sense dir res a ningú, ni girar la vista, agafa la llauna buida, dona dos passos i la posa dintre el contenidor sense aturar-se.

Aquell home, que no tenia cap obligació de llençar la llauna al contenidor, ni esperava cap agraïment de ningú pel seu comportament, em va impressionar.

La vida és plena de comportaments cívics i solidaris anònims. De gestos altruistes i gratuïts, que ajuden a fer possible la convivència.

No ens calen discursos abrandats, ni gran declaracions de principis. És suficient el compromís personal, i l’actitud constant en el respecte dels valors.

Em vaig sentir avergonyit, perque mentre jo em perdia fent volar el pensament tot contemplava la llauna a la finestra, i criticava l’actitud del ciutadà desconegut que l’hi havia deixat, un altre, sense dir res, l’agafa i la posa dintre el contenidor destinat als metalls.

Vaig rebre una eficaç lliçó de civisme que em va despertar de cop. La senzilla acció del ciutadà desconegut, que caminava amb pressa, em va pressionar per a redreçar el comportament, superar la passivitat de la crítica al demés, i realitzar accions que ajudin a millorar l’entorn.

Es tracta de no quedar-nos quiets esperant que facin els altres, sinó d’actuar en allò que tenim al nostre abast sense esperar altra cosa que la íntima satisfacció de col·laborar a fer una societat mes humana i solidaria.

Poc després ve l’autobús, pujo i li desitjo bon dia al conductor; quan no em veu ningú, m’acoto per a recollir un boci de diari perdut entre el seients i el deixo a la paperera.

J. Corbella i Duch

Advocat

Envia aquest escrit per e:mail

Veure els generadors d’energia eòlica de prop m’ha fet entendre millor la narració de l’aventura de Don Quijote amb els molins de vent de la Mancha. I penso que aquell home ni era boig, ni tenia al·lucinacions, perquè, ben mirat, un pot entendre perfectament que si el Sr. de la Mancha va tenir una sorpresa semblant a la meva, fàcilment podia confondre els enginys mecànics amb titans, o altres éssers mitològics dels que ens parlen els autors clàssics.Avui he tornat a passar prop dels molins titànics, i he tornat a pensar amb el Quijote, Homer i els deus de l’Olimp. Anava al Balneari de Vallfogona de Riucorb a la presentació del projecte de Consorci de la Vall del Corb, i del portal d’internet www.valldelcorb.info

I és que la Vall del Corb, el territori enfonsat entre els suaus turons que comencen a la Panadella, que va des de Santa Coloma de Queralt fins a Bellpuig, passant per Llorac, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Sant Martí de Maldà i Belianes, que s’eixampla a la dreta cap a Verdú, i a l’esquerra fins a Vallbona i la Serra del Tallat, ha estat molt de temps oblidat, i resta desconegut del gran públic, malgrat que els romans, gent amb sentit pràctic, hi havien construït una calçada que anava des de Lleida fins a Martorell (llavors anomenada Ad Fines) i Barcelona, que escurçava el camí per anar fins a la capital de l’Imperi, evitant passar per Tarraco (i un avui un es pregunta si Sant Anastasi va seguir aquesta calçada en el seu darrer viatge des de Lleida a Badalona).

La Vall del Corb, avui guardada pels gegants de llargs braços blancs a la Pandella i a la Serra del Tallat, sense construccions modernes, ni ferides a l’esquena per les rases de grans infraestructures viàries (no hi ha ferrocarrils, ni autovies). Ha variat poc des dels temps dels romans : El mateix riu que li dona nom, els mateixos turons, el mateixos camins. Sembla que ha quedat aïllada i aturada.

Agrupa un conjunt de pobles petits amb cases de pedra, arraulits a l’entorn de castells medievals i de torres de defensa; vells molins de pedra a la vora del riu; cabanes de pedra; boscos amables, que a la tardor canvien el verd pel groc i el vermell, i a l’hivern s’amaguen sota la boira; sembrats d’intens verd ondulant amb el vent de primavera; llargues tires de vinya; oliveres centenàries de verd perenne, i ametllers que, amb els primers freds, deixen caure les fulles.

A la Vall del Corb no hi ha estridències ni sorpreses, tot és a l’abast, i comprensible als ulls de l’home.

Avui la gent de la Vall del Corb, abans que una altra rubina de Santa Tecla (23 de setembre de 1874) s’emporti allò que hi queda, s’han posat a caminar junts cap un futur d’esperança sense perdre la vella identitat, i els guàrdies metàl·lics de braços blancs, han somrigut complaguts.

J. Corbella i Duch
Advocat
10/05/09

Envia aquest escrit per e:mail

Va ser el 5 de febrer, dia de Santa Àgueda, a la gran ciutat. Resulta que allí has de caminar amb pressa, córrer, i, a primera hora del matí perdre’t entre una riuada de gent per entrar al metro, i allí quedes tancat, enllaunat i comprimit, amb gent per tot arreu que, amb cara de son, miren sense mirar, i sobre tot aquells que semblen dirigits a distància segons les instruccions que els arriben pels fils dels auriculars.

Al matí el reduït espai d’un vagó de metro és una simfonia de mil olors de perfums refinats i de colònies diverses, que intenten marcar l’espai propi de cadascú i fan encara mes ample i mes fort el mur del silenci i d’aïllament amb que tot hom sembla marxar cap a la feina, a l’escola o a la universitat. Son pocs son els que parlen.

I, quan finalment m’allibero i torno a veure el cel damunt dels carrers i de les cases, i sento l’aire fresc del hivern a la cara, resulta que no tinc el mòbil. No és a la butxaca, ni a l’altra, ni a la ma, ni enlloc.

En aquest moment et quedes una mica parat, i és que tot d’una, de sobte i sense pensar-ho, t’adones que s’ha trencat el cordó umbilical amb el mon.

Desapareix el mòbil i ara no saps com fer-ho per a dir-li a la dona que no et truqui, que no li respondràs, i tampoc pots avisar la gent del despatx, ni l’amic que t’espera a les dotze. Et quedes sol i aïllat, com aquell que viu fora del mon, mirant envejosament als que, alegrement, parlen aprofiten l’aturada del semàfor per a fer una trucada amb el seu mòbil. Però no està tot perdut, de cop i volta t’adones que encara queden cabines amb telèfons, i recuperes mig somriure.

I ara ve l’hora de les reflexions. Sembla estrany i mentida que un objecte tant petit, que s’amaga al palmell de la mà, sigui de tanta utilitat i hagi canviat el mon. Les coses han canviat molt de pressa, en pocs anys les comunicacions han donat un salt tant important que se’ns fa molt difícil d’imaginar la manera de viure dels nostres avant passats, i malgrat això han passat anys i anys que ningú tenia telèfons ni mòbils, i les comunicacions es feien mitjançant recaders que anaven amunt i avall portant noves de tota mena.

Avui el progrés és a Internet, als mòbils, a les autopistes i als trens d’alta velocitat. És l’anomenada societat de la informació que es mou frenèticament, i no deixa temps per a pensar i mirar assossegadament les coses.

I també és el temps de la por i de la inseguretat que generen desconfiances i imposen controls, molts d’ells invisibles, però reals. Les noves tecnologies permeten que les nostres dades, les nostres rutines, les nostres aficions, els nostres gustos, i àdhuc els nostres desigs estiguin anotats en mil registres.

Passats els primers moments e frustració per la pèrdua del mòbil, després m’he sentit com alliberat d’aquest neguit que sempre porta sentir un ring ring telefònic a la butxaca quan menys l’esperes i en el moment mes inoportú, i he volgut viure uns dies relaxat, tranquil, sense cap pes a les butxaques, pendent només de mi mateix. M’ha semblat que recuperava la llibertat interna, i he pogut mirar amb ironia els tràfecs d’aquells que  busca nerviosament el mòbil  quan es posa a tocar mentre seuen a la butaca de la barberia, a la consulta del metge, en el moment mes solemne de la missa del diumenge, i quan l’orquestra transita pel moment amb lirisme i harmonia de la partitura.

Però tot plegat ha estat com un miratge, talment com unes vacances d’hivern. No ens podem posar d’esquena al mon, i ja tinc un altre mòbil.

 
J. Corbella i Duch
Advocat

Envia aquest escrit per e:mail

Fa cosa d’un any que el poble de Guimerà saltava als mitjans de comunicació amb motiu de l’atorgament del títol de compte de Guimerà a la Sra. Cayetana Fitz-James Stuart y Silva (en aquest cas cal dir comtessa), per una ordre del Ministerio de Justicia de 6 de setembre de 2007, atesa la popularitat de la nova comtessa, i la quantitat de títols nobiliaris que acumula.

Cal pensar que el títol de compte de Guimerà té prestigi i estima entre la noblesa atès que a la Sra. Cayetana li ha calgut insistir llargament per a obtenir-lo, car ja ho va fer, sense sort, l’any 1969, i li ha calgut esperar la mort de l’anterior titular per a sumar-lo a la seva particular llista de títols. Tot i això, no ho ha tingut gens fàcil, doncs la Sra. Maria Rosa Caro Vázquez, germana de l’anterior compte de Guimerà, també va demanar el reconeixement del títol al seu favor, segons edicte publicat al BOE el de 16 de febrer de 2005, i, prèviament, una neboda d’ambdós, Mª Inmaculada Caro Carvajal, també havia demanat la successió en el títol, tal com ho anunciava el BOE de 8 de novembre de 2004.

Carlos Caro, anterior compte de Guimerà, havia succeït en el títol a la seva mare, la Sra. Mª Rosa Vázquez, d’aquesta manera resulta que ha estat, amb la seva solteria, el parèntesi masculí entre les darreres comtesses de Guimerà.
Però no volia pas fer una crònica mes o menys rosa sobre els darrer comptes de Guimerà, sinó aprofitar aquest esdeveniment per a fixar l’atenció en el Sr. Gaspar Galcerán de Pinós i de Castro, que fou compte de Guimerà entre els segles XVI i XVII.
Gaspar Galcerán de Pinós va nàixer a Barcelona el 15 de novembre de 1584, i va morir a Saragossa el 15 de juny de 1638. Malgrat ostentava diversos títols nobiliaris, es presentava a tot arreu com el compte de Guimerà, fins el punt de que generalment era conegut i citat com “Guimerà”, i amb aquest nom a passat a la història, de tal manera, que les referències que podem trobar en els cercadors actuals d’internet sobre el compte de Guimerà ens porten cap a la persona d’en Gaspar Galcerán.

Galcerán de Pinós era un humanista. Un intel•lectual del seu temps, preocupat per la història, les antigüitats, i per la recuperació del patrimoni. Durant la seva vida (que podem considerar mes aviat curta) mantenia correspondència amb altres humanistes i col•leccionistes, especialment de l’Aragó. Juntament amb la seva esposa va crear una acadèmia literària, en la qual es parlava sobre els clàssics, i es llegien poemes en llatí, castellà i català. També va formar una biblioteca important en humanitats, havent disposat que, a la seva mort, i per a evitar-ne la dispersió, passes al senyor de Berbedel.

El Sr. Galcerán de Pinós moria sense fills, i el títol de compte de Guimerà va passar als Duc d’Hijar, i així, per la banda dels Hijar, ha passat ara a la Sra. Cayetana Fitz-James Stuart, que també és la titular del ducat d’Alba de Tormes, tal com és coneguda arreu.

Galcerán de Pinós, que residia a Saragossa, i segurament no va visitar mai el poble que dona nom al comtat que ostentava, és la persona que, fins ara, li ha donat mes prestigi. La seva dedicació a la història, el seu esperit humanista, l’interès per a la conservació de l’art (per encàrrec seu es va fer una còpia del beato de San Andrés de Fanlo, actualment en el Museu de Nova York, i es van fer plànols i dibuixos del castell de Loarre) trenquen la imatge del noble illetrat i desvagat, i justifiquen un lloc permanent en la història.

Aquells que tinguin interès en aprofundir en el coneixement dels comptes de Guimerà, entre els segles XII i XIX, cal dir que la documentació forma part de l’Arxiu Ducal de Hijar, que va ser donat per la Casa d’Alba a la Diputació General d’Aragó, i que es conserva en el Archivo Historico Provincial de Zaragoza.

Potser ara, que vivim temps de recuperació de la memòria històrica, és un moment adient per a recuperar la figura i l’obra de Gaspar Galcerán de Pinós, compte de Guimerà.
Per la meva part, només desitjo que l’actual titular del comptat de Guimerà tingui ocasions per a incrementar el prestigi de la institució.

J. Corbella i Duch
Advocat

Envia aquest escrit per e:mail

He tornat als clàssics, recordant allò que va dir-me un amic advocat a qui vaig trobar viatjant en el metro de Barcelona llegint una obra de Cicerò, indiferent a la gent i a les empentes, “cal tornar als clàssics, car és l’únic que perdura”.I és així com he rellegit La Ilíada, d’Homer, i m’han tornat a sorprendre l’agilitat i la facilitat narrativa de l’autor.

A La Ilíada no hi trobarem pas la narració d’una guerra entre bons i dolents. És la descripció d’una lluita entre homes forts i valents que donen tot el bo i millor que tenen, i en aquest sentit són significatius els darrers versos del cant quart, on llegim: “aquell que sense estar ferit per fletxa o pica hagués recorregut el camp no hauria fet cap retret a la batalla, aquell dia gran nombre de troians i d’aqueus estaven, junts, estesos sobre la pols”.

El poeta no assenyala les virtuts ni les maldats dels bàndols enfrontats, sinó els sofriments i les desgràcies que porta la guerra, qualsevol guerra, i especialment la que va enfrontar aqueus i troians durant mes de nou anys. És així com diu, “la guerra que fa vessar llàgrimes”, que portà innombrables sofrences, i que llançà a l’Hades (al món tenebrós dels morts) les ànimes de joves valerosos. Aquest és el missatge dels primer versos, que, en si mateixos, constitueixen una síntesi perfecta de tota l’obra.

A La Ilíada hi trobem també la descripció de formes de vida i de costums propis de la cultura mediterrània, que també son nostres. Veiem que vuit segles abans de Crist, igual com fem ara, es deia que “el vi renova les forces”, i s’oferia als guerrers cansats. I hom pensava que la gent d’abans era millor i mes valenta, quan en descriure una construcció, diu que “els homes que viuen ara no haurien pogut pas”.

En l’obra, que es va transmetre oralment durant molts segles, anomena els diferents personatges fent referència al seu gentilici, i així, Aquil·leu, és El pel·lida, en tant que fill de Peleu; Menelau, és L’àtrida, atès que és fill d’Atreu; Diomedes és El tidida, car és fill de Tideu, i, el gran Zeus, com a fill de Cronos, és El crònida, de manera semblant a com fem nosaltres en les nostres relacions socials, especialment en les comunitats petites i en l’entorn rural.

Els personatges mes significatius també son abjectivats prenent com a referència alguna de les seves qualitats mes destacades, tal com acostumem a fer nosaltres amb la colla d’amics, i amb els veïns. Així, Aquil·leu, es anomenat “el dels peus àgils” i “el de cabells bonics”. Criseida, “la noia d’ulls vius”, i “la de galtes boniques”. Odisseu, “l’astut” i “l’enganyós”. Pal·las Atena, “la deessa dels ulls glaucs, i “la infatigable”. Hèctor, “l’occidor”. El vell Nèstor, “de paraula agradable”. Helena, “de braços blancs”, i “de cabells bonics”, i, els aqueus, en general, son definits com a gent “d’abundosos cabells”.

També són molt interessants les descripcions anatòmiques de les ferides causades per les accions de guerra amb fletxes i llances.

Però allò que avui em mou a escriure sobre La Ilíada és la descripció poètica de la mort que es repeteix amb insistència, com correspon a la crònica d’una guerra ferotge, sense ferir en cap moment la sensibilitat del lector.
Al cant quart hi trobem expressions com “les tenebres van cobrir els ulls del guerrer”; “va deixar sense vigor llurs membres”, i, “la fosca tancà els ulls del guerrer”. Al cant cinquè, podem llegir: “l’arrapà l’odiosa tenebra”; “allí l’abandonaren l’alè i el vigor”; “una fosca nit li va velar els ulls”; “sobre els seus ulls s’abaté la tenebra”. La mort, és la nit, la tenebra, però no se’ns presenta com un trencament, sinó com un trànsit suau, inevitable, cap un altre món.

Realment els clàssics “enganxen”, i, pensant amb les nits suaus de l’estiu, un no pot fer altra cosa que recomanar-ne la lectura, perquè és molt difícil trobar obres posteriors que els superin.

Josep Corbella i Duch.
Advocat
Publicat al diari “La Mañana”, 21/06/08

Envia aquest escrit per e:mail