Quan el tràfec diari no ens deixa massa temps per a llegir, aprendre i recordar, els programes de radio es poden convertir en una ajuda per a superar aquest dèficit cultural. Escoltar la radio és fàcil. No demana tenir la vista fixa enlloc, i com que no ens cal tenir la vista fixa enlloc, podem continuar sense entrebanc les activitats ordinàries. Pera mi la radio es una companya atractiva i discreta en tots els viatges en cotxe, que al mateix temps que et porta informació dels darrers esdeveniments, et permet compartir un concert al Met, una opera al Liceu, o una sessió del parlament.

No fa pas massa dies que viatjava amb el meu fill, ell s’encarregava de la radio mentre jo vigilava semàfors i carrers, i es va quedar en una emissora, de la qual ara no recordo el nom, que feien una mena d’inventari de noms de carrers curiosos per la seva raresa o singularitat, amb la participació dels oients.

Algú va dir que a Saragossa hi ha un barri sencer, de no nova construcció que han batejat els carrers amb títols de pel·lícules. I és així com el barri s’ha convertit en un diccionari del cinema clàssic.

Malgrat que tinc família a Saragossa, no en sabia res d’aquesta particularitat, que parla molt bé de la sensibilitat cultural del seu Ajuntament, i via internet, que avui sembla guardar la millor solució per a tots els dubtes, me afanyat per a confirmar a notícia i conèixer millor aquest barri.

Es tracta de Valdespartera, situat al sud de la ciutat, dintre del districte de la Universitat, que es va urbanitzar a començaments d’aquest segle, després de la desafecció d’uns terrenys militars.

El barri s’ha bastit amb criteris ecològics, procurant aprofitar els recursos energètics naturals i evitant grans aglomeracions urbanes, prop del “Parque de Atracciones” i sota els anomenats “Pinares de Venecia”, mes enllà de l’anomenat quart cinturó, que es vertebra a l’entorn de l’anomena avinguda del Septimo Arte.

Presenta un urbanisme nou, que també incorpora una referència nova, diferent i simpàtica, per a la identificació dels seus carrers i places.

El carrer que tanca un dels extrem del barri, paral·lel al ferrocarril de València, porta el nom de la inoblidable cinta de Buster Keaton, “El maquinista de la General”, que explica les peripècies d’un maquinista de tren enamorat en temps de la guerra civil americana. Estic segur que, els veïns d’aquest carrer, algun dia de boira espessa, veuran pujar un tren de carbó comandat per Buster Keaton després d’alliberar la seva novia, presonera de l’exèrcit yanki.

La banda dreta del barri, s’articula a l’entorn del passeig de “Los Olvidados”, que talla i s’encreua amb els carrers de “Volver a empezasr”, “Todo sobre mi madre”, “Calabuig”,
“luces de la ciudad”, “la quimera del oro”, “la ventana indiscreta”, “Los pájaros”, i, mes avall, amb l’avinguda de Casablanca.

Quantes vegades hem vist Casablanca, i ens hem emocionat amb el cant de “La Marsellesa” com a expressió de sentiment de llibertat davant el feixisme !!, i quantes vegades hem repetit que “sempre ens quedarà Paris”, quan, davant les adversitats de la vida, recordem temps aquells temps nostres que mai mes tornaran ….

“Un perro andaluz” i “Viridina”, recorden a Buñuel, “La caza” a Saura.

“Cantando bajo la lluvia”, “El mago de Oz”, “Mery Poppins”, “Robin de los boques”, “Salomon y la reina de Saba”, “Mi tio”, també hi tenen un carrer, i una de les meves preferides, “La reina d’Africa”, s’ha de conformar amb un carrer estret i una mica tortuós, una mica com aquell mític viatge que va fer amb el gran Bogart i la Katarine Hepburn, per a recordar-nos que després de passar les penalitats mes grans, podem trobar l’amor.

M’agradaria conèixer veins de Valdespartera que se citen a l’encrument del carrer del Titànic amb el carrer de “Cantando bajo la lluvia”, o al bé al carrer del “Gatopardo” amb el de “La linterna roja”, i estic segur que els nen que juguen i somien al pàrc de “Robin de los boques”, o bé al parc del “Libro de la Selva”, son mes feliços que aquells altres que s’han de conformar amb la tele o la videoconsola.

Potser aquest reconeixement explícit a la transcendència i als valors del cinema, s’obri una porta i altres ajuntaments ens donaran la oportunitat de passejar per carrers i places i de fer-nos sentir herois de pel·licula. De moment, gràcies, Saragossa.

J. Corbella i Duch

Advocat

25/02/12

(Publicat a “Diari Segre” de 23-05-09)

El 7 de desembre, s’escaurà l’aniversari de la mort de Marc Tul·li Ciceró, que va tenir lloc a la Vila de Fórmia el 43 aC, assassinat per uns sicaris de Marc Antoni, i atès que el recordem com un dels primers advocats de prestigi, volia dedicar-li unes ratlles de record.

Qui no ha sentit parlar alguna vegada de Ciceró, i dels seus famosos discursos, que han estat matèria d’estudi i punt de referència per a literats, filòlegs i advocats des de fa segles ??

En un temps en que estem mancats de referents. Quan Europa intenta trobar el camí de la refundació, crec que aquest aniversari és un bon moment per a recordar algunes de les virtuts de la polièdrica personalitat de Ciceró. El polític, l’advocat, l’escriptor, el defensor del sistema republicà en una societat que evolucionava cap a l’imperi i la concentració del poder en una sola persona, que avui encara son vigents.

Crec que en primer lloc, i per damunt de tot, Ciceró era un orador, que posava la paraula al servei dels altres, així va esdevenir un dels advocats mes famosos i exitosos de la Roma del seu temps, malgrat que no exercia pròpiament com a jurista o jurisconsult.

Però aquest reconeixement no li va venir sol, el va buscar i va treballar a consciència durant tota la vida per aconseguir-lo. Des del moment en que va decideix orientar la seva activitat cap a l’exercici de l’advocacia, i com sigui que llavors era imprescindible tenir un bon coneixement de la llengua grega tant per a exercir la defensa en el foro, com per a fer carrera entre les classes dirigents, se’n va cap a Grècia per a rebre lliçons dels mestres d’oratòria i de retòrica mes reputats.

Han passat molts anys des d’aquell viatge d’estudis de Ciceró a Grècia, però el concepte en que es fonamenta, no ha canviat gens, i diria que s’ha fet mes universal.

Si llavors la llengua de cultura era el grec, resulta que avui necessitem l’anglès per a tot. Si en un temps els millors mestres d’oratòria eren a Atenes i a Rodes, avui els estudiants saben que si volen perfeccionar els estudis en medicina, els cal anar a Montepller, a Pàdua, o bé a les universitats dels USA; si hom vol progressar en l’estudi del dret penal, li cal anar a una universitat d’Alemanya; i aquells que vol fer carrera en l’àmbit aeroespacial, els cal anar a Toulouse, i, així podem seguir en un llarg etcètera posant exemples dels llocs que avui ofereixen mes garanties i recursos per a l’especialització.

Cicerò és un exemple de formació acurada per a l’exercici de la professió escollida. No hi ha dubte que tenia condicions naturals per a exercir l’advocacia, però no se’n va refiar, i va buscar la millor formació. Després la seva vida professional va ser una mena de formació continuada permanent, d’esforç per a millorar la tècnica i per aprendre de les actuacions dels altres. Ho podem veure en l’obra que ens ha deixat. Llegiu sinó el seu “de Oratore” i el “Brutus”.

En els discursos forenses d’aquell temps es tractava d’impactar i de commoure tant al tribunal com al poble que s’aplegava a l’auditori, i els oradors lligaven paraules sonores i brillants, acompanyades d’expressions contundents, i de frases iròniques. En tenim un exemple admirable en el ritme dels primers paràgrafs del primer discurs contra Luci Sergi Catilina, mes conegut com a primera catilinaria, que tanta gent, encara avui, repeteix de memòria, en la successió d’interrogants que no tenen resposta:
Quo usque tandem abutare, Catilina, patienta nostra ?
Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet ?
Quem ad finem sese affrenata iactabit audatia?

Tanqueu els ulls, i imagineu-vos per un moment els senadors de Roma, vestits amb la toga blanca, asseguts en el temple de Júpiter, escoltant Ciceró dret davant d’ells, que, dirigeix la mirada i el gest vers Catilina, i desgranant amb pausa i amb força les paraules que conformen les interrogacions, que ressonen en el marbre de les parets del temple (fins quan …. quan de temps …. fins a quin límit …..).

Son preguntes acusadores que, de bell antuvi, posen l’adversari en inferioritat.
No és l’estil dels nostres polítics d’ara, i no podrem tenir el gust d’escoltar discursos similars. Tampoc son els discursos que sentim en les estrades dels nostres tribunals. I en lamentem de la pobresa dels nostres temps amb les mateixes paraules que empresa Ciceró contra Catilina, dient, una i altra vegada :  “O tempora, o mores!” (Quin temps, quins costums!).

Un segon tret característic de la vida de Ciceró és la promoció personal d’ell mateix, i dels seus èxits, la qual cosa li va permetre viure amb les retribucions que, en concepte honoraris, rebia dels seus clients. No s’havia inventat encara el marketing, però Cicerò es va saber “vendre” com el millor advocat de Roma, i encara avui el considerem com a tal.

Aquesta promoció personal anava lligada a la feina d’escriure, de recopilar, i de difondre còpies de llurs discursos forenses, en un temps en que no existia la impremta, ni la màquina d’escriure, ni l’ordenador, ni la fotocopiadora, per no parlar d’internet.

És cert que va escriure els discursos contra Catilina uns anys després del procés, però també ho és que va redactar els discursos contra Gai Verres, que havia estat un governador de Sicilia molt corrupte, abans de la celebració del judici, la qual cosa és un exemple d’acurada preparació del judici, que els professionals hem de tenir en compte. I a aquests discursos forenses cal sumar-hi els de la defensa d’Archia, de Murena, i de molts altres.

La capacitat de treball, i l’habilitat oratòria de Cicerò es palesen especialment en el procés contra Gai Verres, que va començar amb un seguit d’obstacles processals. Per a evitar la dissolució del tribunal amb la convocatòria d’eleccions a final de l’any, ell mateix es trasllada des de Roma fins a Sicília per a localitzar documents i testimonis, i torna altra vegada a la capital amb temps suficient per a celebrar el judici. En aquest cas exercia com acusador, cosa que estava mal vista, i per a salvar llur concepte moral davant el poble i del tribunal, a la primera sessió del judici es presenta dient que no actua pas com acusador, sinó com a defensor dels sicilians davant els abusos de Verres, demostrant així una tècnica jurídica de gran altura.

La gran quantitat de discursos i d’obres filosòfiques i morals escrites per Ciceró ens avisen de que no treballava sol. Hem de pensar que tenia un equip d’auxiliars eficaç i ben organitzat. Sabem que el seu escriba era un llibert anomenat Tiró, però estic convençut que Tiró era el cap d’un equip mes nombrós, atès que, tot sol, no podia donar l’abast per a redactar tots els escrits i a fer-ne còpies.

Deixant a banda els defectes de tota obra humana, en Ciceró hi trobem l’estudi, el treball, l’autoestima, l’organització de la feina, la responsabilitat. Valors que continuen tant vius avui com dos mil anys enrera.

J.Corbella i Duch
Advocat

04/12/11

Aquests dies es desperta a l’interior del meu imaginari personal el record de la rubina del dia Santa Tecla, de 1874, tantes vegades explicada a casa pels padrins, que va afectar tota la vall del riu Corb, com també els rius Sió, Ondarra i Set, a Lleida, i el Francolí a Tarragona, deixant un rastre de mort i de destrucció al seu pas (hom calcula que van morir 370 persones i que van quedar malmeses 700 cases).

Les fortes pluges van començar cap a la una de la nit del 22 al 23 de setembre de 1874. Van durar fins les 6 del matí. Els núvols deixaven caure 350 litres/metre quadrat, i els rius van créixer desmesuradament, sortint de mare i arrossegant tot allò que se’ls posava al seu pas, ponts, conreus, cases, bestiar i persones.

A Guimerà, el meu poble, la rubina causava 33 mort i enderrocava 96 cases. A Tàrrega, la crescuda de l’Ondarra deixava 150 morts, i 250 edificis malmesos. A les Borges Blanques van morir 14 persones. Aquestes xifres, per si soles, expliquen que encara avui es mantingui molt viva en la memòria de la gent.

Abans de seguir endavant potser cal aclarir que el mot “rubina” no és pas d’ús general, i segons on el pronunciem ens caldrà donar explicacions suplementàries per a fer-nos entendre. Malgrat això, el trobem definit a la Gran Enciclopèdia Catalana, edició de novembre de 1978, com a “fang, brossa que deixa una riuada a les voreres del riu. I, seguidament, hi figura “rubinada”, definit com a “riuada sobtada produïda per una forta pluja”.

Per això penso que seria mes correcte parlar de la Rubinada de Santa Tecla, però el poble l’ha batejat com a “Rubina”, i crec que no és bo anar contra el llenguatge popular, que, al capdavall, és el que val.

Diuen que el riu s’endù sempre allò que li han pres, i el Corb, amb el seu posat quiet i tranquil portava molts anys esperant per a recuperar l’espai que Guimerà li havia pres urbanitzant el seu marge dret. La pluja de la nit de Sant Tecla és el motiu extern i aparent que tenim els mortals per a explicar la rubina. La veritat només la sap el riu, i va marxar aigües avall voltada de fang, de troncs, i de mil objectes diversos convertits en joguines de l’aigua.

Sigui com sigui, a Guimerà, la rubina, que es va endur les cases del carrer de les Piques i el Portal de la Font, modificava per sempre la fisonomia urbana del poble. L’embranzida de la massa d’aigua va tirar pel dret a l’hora de passar l’ample revolt dibuixat des del Molí de l’Ermengol fins al pont, i el riu, incapaç de subjectar-se a la llera, com quan els moderns pilots de formula u no poden seguir el traçat del circuit, salta la riba i entra impetuosament a la placeta del Rossich, que es converteix en una bassa, i tot seguit, empenyent les cases del costat, i tira avall, cap al Raval, per a tornar amb força el camí de sempre, passant al costat de les restes del convent de Vallsanta i per sota de Ciutadilla, que s’ho mira des del seu castell. I avall, avall, fent sentir la singular remor sorda de les aigües prenyades de fúria rabiosa que s’ho empassen com la gola d’un monstre mitològic, mentre la gent fuig esfereïda.

Avui podem imaginar-ho tot contemplant la petita làpida de pedra posada en la paret, damunt de la font de la placeta del Rossich, per a deixar constància de l’alçada fins a la que van arribar les aigües.

Les rubines sempre m’han impressionat. La remor de l’aigua, els remolins que forma, la força que manifesta arrossegant arbres, animals i pedres, i el color terròs, rogenc, només trencat per petites onades d’escuma, son una d’aquelles imatges que porto en mi des de la infantesa, de quantes vegades he baixat a la carretera per a veure un riu desconegut que comença per endur-se la palanca, i, poc a poc, omple tots els arcs del pont. Els dies de rubina la mare ens parlava de la de Santa Tecla, i recordava que l’aigua va arriba fins l’estable de casa, i que un dels nostres repadrins va aconseguir treure el ruc nedant.

Qui sap si aquesta tardor es tornaran a concentrar núvols per a despertar el riu ??, i tornarà a recuperar allò que els agosarats humans li han pres ???

J. Corbella i Duch

23/setembre/2011, dia de Santa Tecla

El divendres u de juliol, em tocava funció al Liceu de Barcelona. Amb això dels abonaments vas al teatre o a l’opera quan et toca, i no quan vols, però no ens queixarem, si no et va be pots canviar de dia. Però no volia parlar pas d’aquestes petites coses que a un l’acompanyen cada dia, sinó d’un fet anecdòtic que ens pot servir per analitzar una manera de veure el país.

Tornem a agafar el fil, el divendres a la tarda em sobrava una mica de temps i vaig entrar a “La Llar del Llibre” per a preguntar si tenien una obra de Carme Batet anomenada “L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta”, editada per la UAB i la Universitat de València, que havia vist navegant per internet, i m’interessa perque dedica un capítol sencer a la Vall del Corb.

Mentre preguntava al taulell d’informació, un polític, que ocupa un escó al Parlament de Catalunya, i a qui conec de fa temps, es va adonar de la meva presència i em va saludar amablement, i quan li comento el llibre que cercava i el per qué, amb gest de sinceritat que cal admirar, em diu francament, la Vall de Corb ??, i on és la Vall de Corb?.

Li comento que soc de Guimerà, i si, coneix Guimerà, però el Corb ??. Si, des de Raurich i fins Belianes, i una mica mes avall, el riu que hi passa és el Corb. La Vall, és, avui encara, un dels indrets verges de Catalunya, han passat anys i gent, però l’estructura de la Vall ha tingut mol poques modificacions, els pobles és mantenen mes o menys igual. Les cases s’han renovat, els carrers s’han empedrat, encimentat o asfaltat, però no han aparegut conjunts de cases aparellades, ni illes urbanes de nova construcció al costat dels nuclis històrics. La Vall és la mateixa que transitaven els romans, i el riu es manté fidel en el seu recorregut, amb poc cabal és cert, però roman viu i dona nom a tot el conjunt.

I llavors, si, el meu amic parlamentari identifica i reconeix l’indret. S’excusa explicant que, en un primer moment, la migradesa del riu li va semblar insuficient per a donar nom a tota la Vall.

Que hi farem, els de terra endins, que vivim rodejats amb la quotidianitat de les coses petites, ens hem d’acostumar a passar desapercebuts en el mon global de les grans xifres, i de les grans obres. Però hi som, i ens mantenim fidels a la nostra terra, i l’estimem.

Continuem en aquesta Vall que guarda els antics molins i les sèquies dels regs de que ens parla Carolina Batet en el seu treball, establerts a partir de la reconquesta cristiana, que han perdurat mentre s’ha mantingut l’agricultura de subsistència, i avui es mantenen com a muts testimonis d’un passat proper i viu.

L’endemà, de tornada a Guimerà, tal com faig sempre, a la Panadella agafo la carretera de Santa Coloma de Queralt, i, després, cap a Raurich, i transito per la Vall del Corb des del seu naixement. I si, és diferent, encara queden molt sembrats per segar. No hi passen cap de les anomenades autopistes elèctiques; el turons, per alguns anomenats “comalats”, es mantenen coberts de boscos que, que a la tardor, quan prenen tots els colors de la paleta, fan goig de veure. La carretera serpenteja a mitja altura. Només el Balneari de Vallfogona ens recorda uns temps mes propers, la resta, sol i pedra, i Guimerà, al bell mig de la Vall, manté aixecada la torre del castell que un dia van enrunar els trets de l’artilleria lliberal que assetjava els carlins refugiats al seu interior, des de la qual sembla mantenir-se viu l’esperit vigilant dels conqueridors.

El Corb és, certament, un rierol, peró de tant en tant s’enfada, canvia la fesomia i pren un color groguenc, tirant a roig, ronca, creix, i s’eixampla. S’endu xops, i altres arbres de ribera; canyissars i passeres; salta les parets dels horts, envaeix les eres d’enciams i de cols; trenca les peixeres, embussa els ulls dels ponts, i, segons com entra els estables i a les cases com va passar la trista nit de Santa Tecla de 1874. Son les temudes rubinades (rubina, una paraula gairebé desconeguda fora de la Vall del Corb. Segurament és la manera d’explicar el color de fang, rogenc, que pren l’aigua del Riu quan plou intensament a la comarca. Per a mi és una paraula molt expressiva).

Si abans de donar un passeig per la Vall del Corb en voleu saber una mica mes, podeu consultar el bloc d’en Lluis Foix, hi dedica un comentari molt interessant, i molt documentat, el 26 de gener de 2010. Us hi esperem, no quedareu defraudats. Hi trobareu romànic, gòtic, modernisme, castells, molins, fonts, balnearis, restaurants, i gent, gent sincera i amable, sabedors de viure en un indret únic i irrepetible. Podeu mirar i preguntar, però deixeu-nos fer, sempre ens em sabut arreglar amb lo que tenim.

J. Corbella i Duch

Advocat

03/07/2011

Sense arribar a una situació d’esquizofrènia, en moltes representacions d’opera noto que tinc sentiments ambivalents. Mentre a l’escenari una història de crims i de maldat que, difícilment, es pot suportar, al mateix temps, la música, i el cant, et fan viure en un núvol d’harmonia, en el que les sensacions estètiques arriben al màxim nivell. I en aquesta ambivalència un va seguint els diàlegs cantats, i contempla els moviments dels personatges a l’escenari.

Intentaré explicar-ho millor. Per una banda tenim la consideració de l’espectacle operístic, que cal veure com un espectacle total : la representació teatral dels actors, la creació, o recreació, del personatge a l’escenari, l’ambientació escènica, el moviment, la llum, la música, les diferents tonalitats i registres del cant, i també, l’acte social d’anar al teatre, amb les relacions humanes que comporta, i l’intercanvi de comunicacions.

Per altra banda, i aquí és on pateixo, tenim histories terribles que es representen a l’escenari. Els drames, o mes ben dit, les tragèdies que, gairebé sempre s’ofereixen en format musical als teatres d’opera.

I és així com un dia i un altre penso si, al final d’una representació, quan el públic aplaudeix amb entusiasme, manifesta la seva conformitat amb la perversitat de certs personatges que han desfilat per l’escenari. Si els prenen com a model de vida, o bé expressen un reconeixement al treball de l’artista.

Per a dir-ho d’una altra manera, penso si una societat que vol potenciar el valor de la honradesa i de la lleialtat fa be de presentar i aplaudir el personatge de Iago, a l’Otelo de Verdi, que canta orgullós el seu credo de maldat; o un personatge com el Duc de Màntua, al Rigolletto, també de Verdi, que desprècia i es mofa de les dones amb total impunitat; amb l’ajuda dels amics segresta i viola la filla del bufó, mentre tracta desconsideradament el pare, amb total impunitat.

I contemplant el mateix personatge, he de dir que no acabo d’entendre com fins ara no s’ha fet sentir la veu de cap ministeri, ni de cap associació manifestant el seu rebuig i la seva mes enèrgica condemna de l’aria que comença dient que la dona és variable i canviant; com la ploma que mou el vent, canvia la paraula i el pensament.

Per no parlar de la inducció criminal d’Elecktra que impulsa el seu germà, Orestes, a matar la mare, i no para fins aconseguir-ho.

Aquests sentiments se m’han revifat en veure els cartells que anuncien la representació de “Tosca” a la Llotja el 13 d’abril. Al meu entendre “Tosca” és la dramatització de la tortura.

Els acord suaus, harmònics i alegres que acompanyen els diàlegs del pintor Cavaradossi i la cantant Floria Tosca, en una atmosfera d’apassionat amor juvenil durant el primer acte, contrasten amb les tonalitats greus, fosques i barroques que envolten els cants d’Scarpia, el prefecte de la policia de Roma. Un personatge sinistre que només té dos objectius : aconseguir els favors sexuals de Tosca, i eliminar els opositors al règim.

Els acord musical que acompanyen la tortura física de Cavaradossi ens fan sentir la impotència i l’angoixa de qui la pateix com de qui l’escolta, però el malaurat pintor no perd ni el valor ni l’esperança, en mig de la tortura que acompanya l’interrogatori del pintor detingut, quan la música és mes densa; quan s’imposa el pes sord del metall, tot d’una, sembla que es trenca el malefici, i de cop s’albira un raig d’esperança, en arribar la notícia de que l’exèrcit de Napoleó ha obtingut una victòria i ja és a les portes de Roma. Llavors, en mig de la gran desgràcia, quan la dignitat humana sembla ja perduda per sempre, de la boca del tenor brolla un cant de llibertat, que s’imposa per damunt de la fosca tenebra.

I d’aquesta manera Tosca també ens recorda que els soldats de Napoleó van escampar per tot Europa una esperança de canvi basada en la llibertat i el respecte de l’home, enfront de la tirania i l’oscurantisme dels règims absolutistes.

No us contaré el final. Hi ha enganys, traïcions i venjances, I música, molta música. Però si que us diré que “Tosca” és una opera que cal veure i recordar per a tenir present allò que no volem. Aplaudirem el cantant que representa el malvat Scarpia, el seu esforç, la seva tècnica vocal, la força expressiva de la seva representació, i rebutjarem el personatge. Al seu costat, només hi trobem odi, destrucció i mort.

Ens veurem a la Llotja, i, quan encenguin els llums, en continuarem parlant.

J. Corbella i Duch
Advocat
10/04/11

No hi ha dubte que la configuració física de l’espai, d’alguna manera, “marca” les persones i en condiciona la manera d’ésser i llurs relacions.Guimerà és un poble recolzat en un turó que puja des del riu fins l’església i el castell, malgrat que, pel que sembla, el poble s’ha anat bastint seguint el camí invers, això és, baixant des del castell cap al riu, travessant-lo i tornant a remuntar la vall del Corb pujant pel carrer de Sant Jordi cap a la Font Cirera.

I és així com la fotografia que mes s’ha repetit del poble és la de les cases mirant el sol de migdia cavalcant unes sobre les altres, amb els finestrals de les esgolfes com a grans ulls que vigilen l’espectador encuriosit.

La construcció en desnivell de les cases que acullen les diferents famílies del poble, comporta, en algunes ocasions, que inevitablement hagin de compartir elements constructius, i que els espais, habitacions i estances d’una casa, se superposin damunt les habitacions i cambres d’una altra, i així allò que en una casa és tingut com a paviment del menjador, per a la veïna és el sostre de l’entrada.

Aquesta forma de construcció fa que les relacions de veïnatge siguin mes complexes i mes riques, atès que si habitualment compartim les parets laterals amb les cases del costat, i per això en diem parets mitgeres o mitjaneres, quan es tracta de cases encavalcades, també comparteixen els trebols, que s’esdevenen mitgers.

Diuen que aquesta forma de construcció és pròpia dels nuclis antics de ciutats que van tenir una forta, llarga, presència dels àrabs, com Granada, València i el pobles de la serra d’Albarracin, i que son la conseqüència d’un urbanisme sense planificació, amb carrers estrets i torçats.

Però també es dona en pobles aturonats, com Guimerà, en que unes cases se superposen a les altres, buscant el sol i l’aire.

Aquest tipus de construccions, amb superposició d’immobles, en que un d’ells entra dintre de l’altre, en l’àmbit jurídic l’he trobat definida, en castellà, com “Engalaberno”. És considerada com una raresa, (de fet, he consultat quatre diccionaris jurídics diferents, i en cap d’ells consta la paraula “engalaberno”, però si que en parlen algunes sentències dels Tribunals) i hom discuteix de si es tracta d’una comunitat de béns, o d’una situació de mitjanería horitzontal (per oposició  a l’habitual mitjanería vertical de les parets de les cases veïnes).

La traducció catalana d’”engalaberno” és “engalavern”, que tampoc l’he trobat al diccionari de l’IEC, però si que hi consta “engalavernar”, un verb que és definit com “ficar els sortints d’una cosa dins els entrants o buit d’una altra, de manera que no es puguin moure l’una sense que es mogui l’altra”, i el considera sinònim d’”enferritjar”.

Moltes cases de Guimerà estan engalavernades. Mireu portes i balcons, i pregunteu, us diran que aquell és de la casa del costat, o de la de dalt, o que’l filat de l’esgolfa que mira damunt la teulada d’una casa és del veí del carrer del darrera.

Estem parlant d’una singularitat, d’un fet que trenca aquell principi jurídic en virtut del qual la propietat puja fins el cel i baixa fins l’infern, atès que el cel de les cases engalavernades és el menjador o l’esgolfa del veí.

En la consolida d’aquesta singularitat hi ha intervingut tant l’espai físic al que ha calgut adaptar-se com les relacions personals, perque tots haurem sentit a dir que, anys enrere, molts anys enrere, el padrí, o el pare del padrí va parlar amb el veí de dalt o del costat per demanar-li de fer una habitació damunt la teulada, o que li vengui una part de la casa, i així, tirant a terra l’envà, la casa guanyaria una habitació, i podria casar el noi, que ja fa molts anys que festeja.

L’espai i les relacions personals. I aquest espai i relacions personals son les que fan possible que es mantingui una situació singular sense problemes de convivència i conflictes jurídics.

Ben segur que la majoria d’engalaverns de Guimerà no consten en el Registre de la Propietat, però no podem dir que les relacions entre els veïns de Guimerà siguin conflictives per culpa dels engalaverns de les cases.

La normalitat de la singularitat en determinar la seva importància i transcendència, fa que la valorem per ella mateixa, no pas com una raresa, ni com a font de conflicte, sinó per allò que és.

Viure engalavernat, és mantenir una relació mes propera i mes intensa amb el veí, i ajuda a mantenir la vitalitat del poble, que mostra assossegadament les particularitats que amaga en els racons de llurs carrers estrets i costeruts, que van mes enllà de l’àmbit físic i visual, per a configurar un àmbit jurídic i de relació particular, que també val la pena de conèixer.

J. Corbella i Duch
Advocat
20/03/11

?

S’acaben les vacances, i com sol fer tothom, cal posar-se al dia i reprendre les tasques de la que podem anomenar vida ordinària. Així és com agafo l’agenda, passo fulls, miro les anotacions que hi ha en els proper dies, i, amb la vista esbarriada, vaig repassant els noms del sants de cada dia. I, té gràcia, resulta que l’11 de setembre és la festivitat de Sant Pacient.

Tenim tant assumit que l’11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya, que ens han passat per alt el sants, i sembla que aquest dia no podem fer altra cosa que recordar col·lectivament allò que vam ser, i viure l’esperança de que, algun altre dia, podem tornar a ser.

Entre mig, queda Sant Pacient, que és un nom que s’adiu molt amb el mateix esperit de la Diada.

Començo per agafar el diccionari per a tenir clar el significat de “pacient”, que es definit com adjectiu de qui té paciència, paraula amb la qual expressem la “virtut o qualitat del qui sap suportar sense pertorbació d’ànim els infortunis, les ofenses i el treballs”.

I resulta que si, segurament sense saber-ho, i sense segones intencions, aquells que van situar la festa de Sant Pacient a l’11 de setembre, van estar molt encertats, perquè el concepte de “pacient”, recull i afaiçona les virtuts i els valors que Catalunya, com a poble, ha mantingut vius des de l’11 de setembre de 1714.

L’11 de setembre comença amb un infortuni, la guerra perduda el 1714, i, a partir d’aquí venen un seguit d’ofenses en les diverses accions i decrets que imposen els vencedors (pèrdua de l’autogovern, prohibició de la llengua, càrregues impositives, etc), però en el mateix moment comencen els treballs per a la recuperació d’allò que es va perdre, passant temporades de tota manera, unes plenes d’eufòria i il·lusió, altres amb desenganys i frustracions, però seguint sempre impertorbables en el camí per a recuperar allò perdut.

Si, penso que Sant Pacient és un bon sant per ajuntar-lo a la celebració de la Diada. Ens pot ajudar a manter l’ànim davant l’ infortuni que, per a molts, significa la retallada de l’Estatut d’Autonomia. Potser no ens van explicar prou be les dificultats jurídiques que hi havia per a encaixar el contingut de l’Estatut dintre de l’estructura establerta per la Constitució Espanyola de 1978. Potser, tot plegats, ens van deixar portar pel voluntarisme, sense pensar que les estructures jurídiques son un com castell invisible on hi ha poques escletxes, i aquesta vegada resulta que no hi havia prou espai per a encabir-lo.

Hem de continuar pacients. No podem perdre aquesta virtut, els desenganys han de reforçar l’ànim en el desig d’arribar a l’objectiu.

Ep !, que tot fent aquestes reflexions em descuidava de la persona de Sant Pacient. Vejam. Ho he consultat a internet (avui, allò que no és a internet no existeix). Resulta que hi ha dos Sant Pacient, i els dos bisbes, l’un de Metz, diuen que era descendent de Sant Joan, però sembla difícil, la seva festivitat se celebra el 8 de gener. L’altre, el que ens interessa, va ser bisbe de Lió, va morir l’any 480, i això vol dir que li va tocar viure les dificultats i els aldarull propis de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Diuen que es va distingir en el repartiment de gra a les ciutats famolenques de la riba del Ròdan i la Saona, es a dir, si ho mirem amb els ulls d’avui, actuava com un cooperant, o una organització no lucrativa. Com podeu veure, ja fa temps que esta tot inventat, i nosaltres que ens creiem descobrir la caritat amb les nostres expedicions a tercer Mon !!!, doncs resulta que Sant Pacient, des del seu bisbat de Lió ja va marca un metodologia d’ajuda als necessitats, que avui encara funciona.

Que Sant Pacient ens ajudi a tots a passar una bona Diada, i ens augmenti la paciència, la fortalesa d’esperit i la caritat.

J. Corbella i Duch

Advocat
05/09/10

Les noves tecnologies han portat també noves i diferents formes de llenguatge, i de comunicació. L’altre dia, un amic aficionat als escacs, em comentava que ara juga partides per internet, i que alguns competidors s’identifiquen amb noms d’animals o de coses, diu que així és més fàcil.

Posats dintre de la xarxa electrònica, ens ha calgut trobar un nom curt, fàcil i evocador, relligat amb la inevitable @ a l’hora d’identificar-nos i tenir una adreça electrònica.

Tot això és conseqüència del progrés i la modernitat; però posats a pensar en mig de la calma d’un diumenge a la tarda, em sembla que la majoria ens podem identificar amb el nom que sempre ha estat de la nostra família, o del nostre llinatge, tal com era costum entre els romans. Un nom generalment lligat a la terra, als oficis, als costums; curt i senzill, que és expressió de la cultura popular. Son noms propers, fàcils de pronunciar i de recordar, i crec que no ens cal anar mes lluny, ni portar locucions d’altres indrets, i d’altres idiomes.

A tots els pobles la gent es coneix pel nom de la casa, que no és ni un mal nom, ni un renom. La seva permanència en temps fa que un se’n senti orgullós de ser de tal o qual casa, perquè, al cap i a la fi, és un signe d’identitat i de cohesió familiar, i això explica que d’un temps cap aquí moltes cases de poble hagin incorporat a la façana una rajola amb el nom del seu llinatge, que és el de “la casa”, i que gent vinguda de les ciutats, quan tenen una casa al poble com a segona residència, s’identifiquin amb el nom d’aquesta.

Sense anar mes lluny, a Guimerà, el meu poble, fent una mirada ràpida a les cases que esglaonadament miren el sol sota la torre del castell, trobem noms plens de significat, que, també ràpidament, i demanant perdó tant als qui esmento -per la gosadia-, com als qui no cito -per l’oblit-, podem catalogar en els següents grups:

- Les que fan referència a professions i oficis : ca l’Adroguer, cal Moliné, cal Corretger, cal Sabater, cal Sabateret, cal Ganader, cal Fuster, ca la Modisteta, cal Carreter (quan es va tancar la casa, no es van fer mes carros), cal Xollador, cal Farré Nou, cal Ventura el Manescal (els que vaig conèixer, no curaven animals, eren ferrers), cal Bover (es pot referir tant a qui cuida els bous, com al masover d’una finca del mateix nom, o a un ermità de la Bovera), ca l’Aiguadè (que també pot fer referència al costum de veure aigua, i no tastar mai el vi), cal Caminer.- Les que porten noms de persona : cal Jan, cal Mus, ca la Paula, cal Manel, cal Milio, ca la Bepa, cal Teodoro, ca la Milia, cal Baldomero, cal Biel, cal Jeroni, ca la Bepeta, ca la Manela, cal Sebastianet, cal Tòfol, cal Caterineta, ca la Doreta, ca la Felici, ca la Maria Àngela, ca la Carme, ca l’Armengol, cal Batiste, cal Marquet, ca la Josepa, cal Joan del Rosa, ca l’Agnés, cal Sebastià el Llort, ca la Pascola

Hi trobem molts noms de dona, la qual cosa fa pensar que no sempre han manat els homes, o que som en terra de pubilles. Ho deixarem per a l’estudi dels sociòlegs.

- Les que porten noms d’animal : ca la Garsa, cal Cargol, cal Gaig, ca l’Ull de Bou, cal Pollina, cal Colom.- Les que fan referència a l’aspecte físic, o bé a qualitats de les persones : cal Sec, cal Cego, ca la Bepa Muda, cal Sord, cal Bessó, cal Petit, ca la Rossa, cal Enrogallat, cal Rosset, cal Tieso, cal Blanc, cal Negre, cal Ros, cal Pelat, cal Primo, cal Llort. Cal Cornet, cal Moretes, ca la Mora, cal Pintxo, cal Xollat, cal Menut, cal Pessetes- Les que porten noms de flors o de plantes diverses : cal Faig, cal Magrana, cal Rosa, cal Florensa.- Noms que indiquen procedència geogràfica, o situació : cal Francès, cal Navarro, cal Binefa, cal Castell, cal Ferran, ca la Bovera, cal Cadena (pel molí de la Cadena).

L’ermita de la mare de Deu de la Bovera, que fins els anys seixanta ha estat guardada per una família, ha donat nom a diferents cases i llinatges, com ara a ca l’Ermità, ca la Maria l’Ermità, ca la Bovera.

- Noms relacionats amb estris diversos : ca l’Aixol, cal Jou, ca la Vela, cal Roca.

Tal com va dir el poeta, qui perd els orígens perd la identitat. I avui les noves tecnologies ens donen bons arguments per a mantenir viu i proclamar arreu els nostres particulars orígens. Només cal que ens identifiquem a “la xarxa” amb el nom de casa nostra.

J. Corbella i Duch, de cal Cervera, per servir-vos.

(publicat en el diari “Segre”, de 05/08/2000, revisat i corregit, el 30/03/10)

Panòptic, o panopticon, és paraula formada per la integració de dues paraules gregues, pan = tot, i, optico = veure. Identifica aquell edifici construït de tal manera que, tot el seu interior, es pot veure des d’un sol punt, i així, amb poca despesa, hom pot controlar tot el que hi passa.

I és així com el panòptic ha esdevingut el paradigma del control. He decidit parlar-ne perque se’m representa cada vegada que passo al costat de les cameres connectades a una central llunyana, a una sala plena de pantalles o a un gran ordenador; i, especialment, sempre que viatjo per  carretera i trobo un senyal avisant de la proximitat d’un radar; o be quan l’Administració comunica que disposa d’una base de dades on s’enregistra tot el que fem i tot el que tenim, perque tot això és el nostre pa de cada dia, i, si et pares a pensar, t’adones que l’espai individual d’intimitat i de llibertat s’ha reduït de tant, que, pràcticament, queda limitat a les parets de casa (si es dona el cas que tenim les finestres tancades), fent bona aquella expressió d’un jutge americà que deia “my house is my castle” (casa meva és el meu castell), on només hi entra aquell que nosaltres volem que ho faci.

El Panòptic és una invenció de l’anglès Jeremy Bentham (1748-1832), que és tingut per un del principals teòric de la filosofia de l’utilitarisme, expressada en un tractat sobre la ètica i legislació.Bentham defensa la idea de que els governants han de procurar la màxima felicitat per el major nombre possible de persones; que calia evitar el sofriment, i procurar gaudir de la vida.

Amb la idea de regenerar les persones, propugnava una reforma de les presons i de les cases de correcció, que en el seu temps eren llos foscos i bruts, i amb aquesta finalitat va inventar un nou model arquitectònic de presó (que també podia servir per a dissenyar una fabrica o un hospital) anomenat panòptic.Aquest projecte de presó tenia forma circular, sense finestres ni altres obertures a l’exterior, però les cel·les, que miraven totes a l’interior, no estaven tancades per parets, sinó amb barrots, que posaven a la vista tots els racons de l’espai cel·lular. En el centre del cercle, hi havia una torre, de la mateixa alçada que la resta de l’edifici, on se situaven els vigilants.

Des de la torre central, hom podia veure i controlar tots els ocupants de les cel·les sense que aquests poguessin veure mai el vigilant, el qual disposava, a mes, d’un sistema de tubs per a donar ordres i instruccions particulars a cada pres.La novetat del sistema resideix en el fet de veure i controlar sense ser vist. En crear un ambient de por i de submissió en els presos, el quals, en tot moment, se sentien controlats i subjectes a l’ull de guardià, però que mai sabien on era ni li podien veure la cara. Així es creava una situació de control total i de submissió aclaparadora Bentham, que admirava la revolució francesa de 1789, fins al punt que va ser declarat ciutadà honorari de França, desenganyat perque el rei d’Anglaterra no va acceptar el seu projecte, el va trametre als revolucionaris de Paris, però tampoc els hi va agradar, potser estaven enlluernats amb l’eficàcia de la guillotina i creien que no necessitaven construir presons.

Bentham va morir sense veure’l realitzat el seu projecte. Malgrat això, el pas del temps, que poc a poc, ho posa tot en el seu lloc, ens ha portat altres panòptics mes perfeccionats, sempre amb la mateixa idea de controlar i atemorir els demés. No son pas iguals al que va idear Jeremy Bentham, però naixen fills de la mateix concepte, vigilar i controlar sense ser vistos. Penseu en els cartells que avisen de l’existència de radars a les carreteres; en les caixes que tenen la forma d’un radar però que no ho son; en les cameres de filmació de qualsevol edifici, tant públic com privat; en les targes magnètiques que obren portes, lleven barreres, anoten l’entrada i la sortida a la feina; les que serveixen per a fer operacions en els caixers automàtics; les que posen en funcionament ordinadors, i en un llarg etcètera d’activitat controlades a distància, per un ull que és allí, però que mai podem veure, i que ens vigila, en nom d’una impossible seguretat total.

Crec que l’afany de control i de seguretat ens ha limitat l’alegria, i ens obliga a viure aclaparats pels panòptics moderns.Ens ha tocat viure així. Si li voleu donar les gràcies al Sr. Bentham pel seu invent, el podeu trobar al Col·legi Universitari de Londres, del que va ser-ne fundador, i va disposar que el seu cadàver s’havia de conservar en el Col·legi, on hi roman actualment, vestit i assegut, en un armari-expositor, excepte el cap, que no se sap si per les burles i juguesques del alumnes, o per altres causes, ha estat traslladat en un altre indret.Si mai passeu per Londres, i el podeu visitar, doneu-li records d’un amic, per a ell desconegut que, cada any el recorda, juntament amb el seu panòptic, mentre explica dret penitenciari, quan li toca parlar de la evolució de la presó.

J. Corbella i Duch
Advocat
29/març/2010

Per començar cal dir que els jardins i el seu entorn ha estat idealitzats des que l’home és al mon, i la mitologia clàssica n’és un bon exemple. Recordeu, sinó, el Jardí de les Hespèrides, propietat de la desa Hera, guardat per belles nimfes, que els grecs situaven en un lloc indeterminat, mes enllà del mon llavors conegut, on hi creixia l’arbre de la vida, que donava formoses pomes daurades, i el no menys famosos jardins penjats de Babilònia, que els antics van catalogar entre les set meravelles del mon.

Segurament aquestes imatges ancestrals han arrelat en la cultura popular, i des de sempre hem vist grans palaus amb grans jardins, un frondosos, altres de capritxosa geometria, palesant tots ells el poder i la riquesa de reis i aristòcrates, que avui son història d’un passat.Els temps han canviat, però s’han continuat bastint cases voltades d’horts i jardins, fins que la societat industrial ha generalitzat les segones residències, cases als afores dels pobles, mes o menys aïllades, o bé en grups uniformes, rodejades de jardins, com si els seus estadans volguessin recuperar una miqueta d’aquell Paradís perdut.

I en d’un jardí d’avui, dibuixat en un prat del Pirineu, parla la història que he trobat tot fullejant una revista de jurisprudència. Una revista de les que porten moltes lletres i cap fotografia, on es transcriu una sentència recent, d’11 de setembre de 2009, de l’Audiència d’Osca, que tracta d’un problema sorgit entre els propietaris d’un edifici, amb jardí, i el propietari de les vaques que, seguint la tradició, els pasturen a la dula.Resulta que les vaques no entenen gaire d’arquitectura, ni saben distingir entre l’herba del prat i les flors d’un jardí, i, seguin l’atzar de la pastura, tal com feia la vaca cega descrita magistralment per Maragall, es van menjar, una rera l’altra, totes les plantes del jardí de la urbanització de la muntanya, sense deixar-ne ni una.

Com era d’esperar, els propietaris de l’edifici amb el jardí pasturat, acostumats com estaven a viure en ciutats de carrers asfaltats, transitat per petits jardins geomètrics que envolten edificis lluents d’obra nova, i caminar al ritme que marquen els semàfors, quan s’adonen de que han perdut el seu petit Paradís voltat de muntanyes, s’enfaden molt i molt, i presenten una reclamació de danys i perjudicis en el Jutjat de Jaca contra el ramader propietari de les vaques.

La demanda és desestimada, com també ho és el posterior recurs a l’Audiència que, després de distingir entre causalitat física i causalitat jurídica (qüestió sobre la que ara no parlarem), no veu cap mena de responsabilitat en el ramader, atès que els animals no han tingut cap comportament anormal, perque, segons diu la sentència que comentem, les vaques “se limitaron a pastar donde siempre lo han hecho, en el monte, por más que, enclavado en él, en pleno Pirineo, se haya construido una aurbanización, que es muy libre de tener todos los jardines que desee pero, estando éstos dentro de la zona natural de inmemorial evolución de los animales cuando pastan en libertad en régimen de ganaderia extensiva, si desea que los mismos no sean invadidos por los animales que pastan en libertad, debe protegerlos para impedir que los animales los pasten y los pisen al hacerlo, pues a nadie se le escapa que una vaca no va a poder discriminar entre el prado público y el jardín enclavado en él”.

El Tribunal d’Osca arriba al convenciment de que és la urbanització, amb els edificis i els seus jardins, qui ha envaït l’espai natural ocupat tradicionalment per les vaques, i no a l’inrevés.I és així com aquesta vegada el conflicte entre allò que queda del mon rural i la indiscriminada urbanització d’espais naturals, intentant configurar un irrealitzable mon ideal, s’ha decidit a favor del de la pastura en llibertat, reconeixent el dret de les vaques a fer dringar l’esquella mentre gaudeixen dels espais verds oberts al sol, al vent i a la pluja, perque el prat, amb jardí o sense, és de les vaques.Que sigui per molts anys.

J. Corbella i Duch
Advocat
09/02/10