EXTRACTE RESUM PER LA MEDITACIÒ PERSONAL.
1) Introducció.
- “En esperança hem estat salvats”
- El present, encara que sigui un present fastigós, es pot viure i acceptar si porta una meta.
- ¿De quina mena ha de ser aquesta esperança per a poder justificar l’afirmació que a partir de ella, i simplement perquè hi ha esperança, som redimits per ella?
- ¿De quin tipus de certesa es tracta?
2) La fe es esperança.
- Escoltem el testimoni de la Bíblia .
- Les paraules fe i esperança son canviables.
- Esperança equival a fe.
- El fet d’haver rebut com a do una esperança fiable va ser determinant per a la consciència dels primers cristians.
- Abans de la seva trobada amb Crist no tenien en el mon ni esperança ni Deu.
- Malgrat els Deus estaven sense Deu.
- Només quan el futur es cert com a realitat positiva, es fa suportable també el present.
- El missatge cristià no era només informatiu sinó pre-formatiu.
- ¿En que consisteix aquesta esperança que, com a esperança, es redempció?
- Arribar a conèixer Deu, el Deu veritable, això es el que significa rebre esperança.
- Testimoni de Josefina Bakhita :
- “ella era coneguda i estimada, i precisament pel Pare suprem”. Aquest Amo havia afrontat personalment el destí de ser maltractat i ara l’esperava a la dreta de Deu Pare”
- A través del coneixement d’aquesta esperança va ser redimida.
3) El concepte d’esperança basada en la fe en el Nou Testament i en l’Església primitiva.
- El cristianisme no portava un missatge sociorevolucionari.
- El que Jesús havia portat, havent mort ell mateix a la creu, era una cosa totalment diferent: La trobada amb el Senyor de tots els Senyors ,i, així, la trobada amb una esperança mes forta que el patiment de l’esclavitud, i que per això transforma des de dins la vida i el mon.
- Els homes que segons el seu estat civil es relacionen entre ells com a amos i esclaus, com a membres de l’única església s’han convertit en germans i germanes els uns dels altres.
- La societat del moment es reconeguda per els cristians com a societat impròpia; ells pertanyen a una societat nova, vers la qual ja estan caminant i que, en la seva peregrinació, els es anticipada.
- La religió de estat romana havia quedat reduïda a simple cerimònia.
- Reduïda només a una “religió política”.
- No existia Deu a qui resar.
- Pau contraposa a la vida segons Crist una vida sota els poders del mon.
- Sant Gregori Naziane diu que en mateix moment en el que els Mags, guiats per l’estrella, van adorar el nou rei, Crist, va arribar la fi de l’astrologia, perquè des de llavors les estrelles giren segons l’òrbita establerta per Crist.
- El cel no esta buit, la vida no es el simple producte de les lleis i de la casualitat de la matèria, sinó que en tot, i al mateix temps per sobre de tot, hi ha una voluntat personal, hi ha un Esperit que en Jesús s’ha revelat com Amor.
- En els antics sarcòfags cristians apareix la figura de Crist mitjançant dues imatges: la del filòsof i la del pastor.
- El filòsof era el que sabia ensenyar l’art essencial, l’art de viure i morir.
- Crist ens indica el camí, i aquest camí es veritat.
- Ell indica també el camí més enllà de la mort.
- El veritable pastor es aquell que coneix també el camí que passa per la vall de la mort; aquell que fins i tot pel camí de l’ultima soledat, en el qual ningú no em pot acompanyar, va amb mi guiant-me per travessar-lo : ell mateix ha recorregut aquest camí, a baixat al regne de la mort, l’ha vençut.
- En el Nou Testament: “La fe és hipòstasis del que s’espera i prova del que no es veu”
- La fe es substància del que s’espera ; prova del que no es veu.
- La fe és un habitus , és a dir, una constant disposició d’ànim gràcies a la qual comença en nosaltres la vida eterna, i la Aro se sent inclinada a acceptar el que ella mateixa no veu perquè la realitat mateixa ja es present, aquesta presencia del que vindrà genera també certesa.
- La fe no es només una tendència de la persona cap el que ha de venir , i que esta totalment absent; la fe ens dona ja ara quelcom de la realitat esperada, i aquesta realitat constitueix per a nosaltres una prova del que encara no es veu.
- Pau: “Veu compartir els sofriments dels presos i veu acceptar amb goig que us espoliessin del vostres béns (Substància terrenal)sabent que posseïu altres bens millors (substància perdurable)que duren per sempre”.
- La fe atorga a la vida una substància nova.
- En el Nou Testament , aquesta espera de Deu (amb paciència, perseverança, constància) aquest estar de part de Deu, pren un nou significat: Deu s’ha manifestat en Crist.
La vida eterna : Que es?
- ¿La fe cristiana es també per a nosaltres ara una esperança que transforma i sosté la nostra vida?
- ¿Es per a nosaltres pre-formativa.?
- ¿O es ja només informació.?
- El Baptisme. El prevere pregunta “¿què voleu de l’Església. La fe? ¿Què et dona la fe? La vida eterna.
- Cerquem l’entrada en la fe, la comunió amb els creients , perquè veiem en la fe la clau per a la vida eterna.
- ¿De debò volem això, viure eternament?
- Moltes persones rebutgen avui la fe perquè la vida no els sembla una cosa desitjable.
- No volen de cap manera la vida eterna, sinó la present.
- Continuar vivint sempre-sense fi sembla més una condemna que un do.
- La immortalitat , en efecte, sembla mes una carrega que un bé, si no entra en joc la gracia.
- No hem de deplorar la mort, ja que es causa de salvació.
- D’una banda, no volem morir; els que ens estimen, sobretot, no volen que morim.
- D’altra banda, malgrat això, tampoc volem continuar existint il·limitadament.
- ¿Què es el que realment volem?
- Agustí a Proba : “En el fons nomes volem una cosa, la vida benaurada, la vida que simplement es vida, simplement felicitat. Al cap i a la fi, en la pregaria no demanem altra cosa. No ens encaminem cap a res mes, es tracta nomes d’això”
- No sabem demanar el que ens convé.
- No sabem el que volem realment; no coneixem aquesta vida eterna i,no obstant això, sabem que ha de existir alguna cosa que no coneixem i cap a la qual ens sentim impulsats.
- Nomes podem provar de sortir de la nostre pensament de temporalitat a que estem subjectes i augurar d’alguna manera que l’eternitat no sigui un continu succeir-se de dies de calendari, sinó com un moment ple de satisfacció, en el qual la totalitat ens abraça i nosaltres abracem la totalitat.
- El tempo- el abans i el desprès -ja no existeix.
- El vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà.
¿Es individualista l’esperança cristiana ?
- En els temps moderns s’ha desencadenat una critica cada cop mes dura contra aquest tipus de esperança: consistiria en pur individualisme, que hauria abandonat el mon a la seva misèria i s’hauria emparat en una salvació eterna exclusivament privada.
- La Salvació sempre ha estat considerada com una realitat comunitària.
- Els Pares, coherentment, consideren el pecat com la destrucció de la unitat del gènere humà, com una ruptura i divisió.
- La redempció es presenta precisament com el restabliment de la unitat on ens trobem novament junts en una unió que es reflecteix en la comunitat mundial dels creients.
- Això pressuposa deixar d’estar tancats en el propi jo perquè nomes l’obertura a aquest subjecte universal obre també la mirada cap a la font d’alegria, cap a l’amor mateix, cap a Deu.
- Aquesta concepció de la vida benaurada orientada cap a la comunitat ,es refereix quelcom que esta mes enllà del mon present.
- En la consciencia comuna, els monestirs apareixen com a llocs per fugir del mon.
- Cercaven la salvació privada.
- Per a Sant Bernat els monestirs tenen una tasca en relació amb tota l’Església i ,per consegüent ,amb tot el mon.
- “El gènere humà subsisteix gracies a uns pocs; si ells desapareguessin,el mon finiria..
La transformació de la fe-esperança cristiana en els temps moderns.
- ¿Com a pogut desenvolupar-se la idea que el missatge de Jesús es estrictament individualista i adreçat nomes al individu?.
- ¿Com s’ha arribat a interpretar la salvació de l’anima com una fugida de la responsabilitat pel que fa a les coses en el seu conjunt i, per consegüent, a considerar el programa del cristianisme com una recerca egoista de la salvació que es nega a servir els altres?
- Francis Bacon. La nova correlació entre experiència i mètode , que fa a l’home capaç d’aconseguir una interpretació de la naturalesa conforme a les seves lleis i aconseguir així, finalment, la victòria de l’art sobre la natura.
- Clau teològica: aquesta nova correlació entre ciència i praxi significaria que es restabliria el domini sobre la creació , que Deu havia donat al home i que es va perdre a causa del pecat original.
- Fina aquell moment,la recuperació del que el home havia perdut en ser expulsat del Paradís terrenal s’esperava de la fe en Jesucrist, i aquí es veia la redempció.
- Ara ja no s’espera de la fe, sinó de la correlació a penes descoberta entre ciència i praxi. Amb això no es que es negui la fe, però queda desplaçada a un altre nivell, el de les realitats exclusivament privades.
- L’esperança rep una nova formulació: fe en el progrés.
- Sorgirà el regne de l’home.
- Dues categories ocupen cada vegada mes el centre de la idea de progrés: raó i llibertat.
- El progrés es sobretot un progrés del domini creixent de la raó, i aquesta raó es considerada òbviament un poder del be i per el be.
- La llibertat es considerada com una promesa, en la qual l’home arriba a la seva plenitud.
- L’aspecte polític que se’n dedueix: s’espera del regne de la raó com una nova condició de l’ humanitat que arriba a ser totalment lliure.
- La raó i la llibertat semblen garantir per si mateixes, en virtut de la seva bondat intrínseca, una nova comunitat perfecta.
- El pensament esta en contrast amb els vincles de la fe i de l’Església, així com del vincles dels ordenaments estatals del moment.
- Porten en si mateixos un potencial revolucionari d’enorme força explosiva.
- Les concrecions politiques d’aquesta esperança foren: La revolució francesa i l’Europa de d’il·lustració.
- El regne de Deu arriba allí on la fe eclesiàstica es superada i reemplaçada per la fe religiosa, es a dir per la simple fe racional.
- En el segle XVIII no va faltar la fe en el progrés com una nova font d’esperança i es va continuar considerant la raó i la llibertat com l’estrella-guia que s’havia de seguir en el camí de l’esperança.
- Es va formar la classe dels treballadors de l’industria i l’anomena’t proletariat industrial.
- Desprès de la revolució burgesa del XVIII havia arribat l’hora d’una nova revolució: la proletària.
- Marx: va mirar de canalitzar aquest nou i, com ell pensava, definitiu gran pas de la historia cap a la salvació, cap allò que Kant havia qualificat com el regne de Deu.
- Marx, amb l’agudesa de la seva anàlisi i la clara indicació dels instruments per el canvi radical , va fascinar i fascina encara avui novament.
- Però amb la seva victòria es va posar de manifest també l’error fonamental de Marx. Ell va indicar amb exactitud com aconseguir el canvi total de la situació. Però no va definir com s’hauria de procedir desprès.
- Va oblidar que el home es sempre home. Ha oblidat l’home i la seva llibertat. Ha oblidat que la llibertat es sempre llibertat, fins i tot per el mal. Va creure que, un cop solucionada l’economia , tot quedaria solucionat. El seu veritable error es el materialisme: en efecte l’home no es nomes el producte de les condicions econòmiques i no es possible guarir-lo nomes des de fora, creant condicions econòmiques favorable.
¿Qué podem esperar?
- Es necessària una autocrítica de l’edat moderna en diàleg amb el cristianisme i amb la seva concepció de l’esperança.
- Autocrítica del cristianisme modern, que ha d’aprendre sempre a comprendre’s a si mateix a partir de les seves arrels..
- Adorno. “el progrés vist de prop , seria el progrés que va de la fona a la superbomba”.
- L’ambigüitat del progrés resulta evident.
- El progrés, en mans equivocades, pot convertir-se, i de fet s’ha convertit,en un progrés terrible en el mal.
- Si el progrés tècnic no es correspon amb un progrés en la formació ètica de l’home,amb creixement de l’home interior,no es un progrés sinó una amenaça per l’home i per el mon.
- Si el progrés, per a ser progrés,necessita el creixement moral de l’ humanitat, llavors la raó del poder i del fer ha de ser integrada amb la mateixa urgència mitjançant l’obertura de la raó a les forces salvadores de la fe , al discerniment entre el be i el mal.
- L’home necessita Deu, sinó queda sense esperança.
- Un regne de Deu instaurat sense Deu – un regne, doncs, nomes del home-desemboca inevitablement en el final pervers descrit per Kant.
- La raó necessita de la fe per arribar a ser totalment ella mateixa: raó i fe es necessiten mútuament per a realitzar la seva verdadera naturalesa i missió.
La veritable fisonomia de l’esperança cristiana.
- ¿Què podem esperar?i ¿ que es el que no podem esperar?
- El coneixement progressiu de les estructures de la matèria hi ha clarament una continuïtat en el progrés.
- En l’àmbit de la consciencia ètica, en canvi, no hi a possibilitat d’increment: la llibertat de l’esser humà es sempre nova i ha de prendre sempre de nou les seves decisions.
- La llibertat pressuposa que en les decisions fonamentals cada home, cada generació, tingui un nou inici.
- L’estat recte de les coses humanes , el benestar moral del mon, mai es pot garantir nomes a traves d’estructures.
- Ja que l’home continua sent sempre lliure i la seva llibertat es sempre fràgil, mai no existirà en aquest mon el regne del be definitivament consolidat.
- Cada generació ha d’oferir també la seva aportació per establir ordenaments convincents de llibertat i de be, que ajudin a la generació successiva, com a orientació per l’ús correcte de la llibertat humana.
- El seguidors del corrent del pensament de l’edat moderna es van equivocar en considerar que l’home seria redimit per mitja de la ciència.
- Hem de constatar també que el cristianisme modern, davant dels èxits de la ciència en la progressiva estructuració del mon, s’ha concentrat en gran part nomes sobre l’individu i la seva salvació. Amb això ha reduït l’horitzó de la seva esperança.
- No es la ciència que redimeix l’home. L’home es redimit per l’amor.
- L’experiència de l’amor es tracta d’un moment de redempció que dona un nou sentit a la existència, a la vida.
- Es un amor fràgil. Pot ser destruït per la mort. L’esser humà necessita un amor incondicional..
- Jesucrist ens ha redimit. Per mitjà d’ell estem segurs de Deu, d’un Deu que no es una llunyana causa primera del mon, perquè el seu fill s’ha fet home.
- La verdadera ,la gran esperança del home que resisteix malgrat totes les desil·lusions nomes pot ser Deu, el Deu que ens ha estimat i que ens continua estimant fins a l’extrem, fins al compliment total.
- Qui ha estat tocat per l’amor comenta a intuir que vol dir la paraula esperança.
- ¿Hem recaigut potser en l’ individualisme de la salvació?
- La relació amb Deu s’estableix a traves de la comunió amb Jesús, perquè únicament amb les postres forces no la podem aconseguir.
- En canvi la relació amb Jesús es una relació amb aquell que es va entregar a si mateix en recat per tots nosaltres.
- Estimar a Deu requereix la llibertat interior respecte a tot el que es posseeix i totes les coses materials: l’amor de Deu es manifesta en la responsabilitat per l’altre.
- Agustí: “corregir els indisciplinats,confortar els pusil·lànimes, sostenir els febles,guardar-se dels insidiosos, instruir els ignorants, estimular els indolents, aplicar els busca raons, moderar els ambiciosos,animar els descoratjats, calmar els contendents, ajudar els pobres, alliberar els oprimits,mostrar aprovació als bons, tolerar els dolents i –pobre de mi¡- estimar a tots.
- Resumim el que fins ara ha aflorat en el desenvolupament de les postres reflexions: l’home te moltes esperances. Pot sembla que una d’aquestes esperances l’omple totalment i que no en necessita cap altra.
- Això no obstant, quan aquestes esperances es compleixen, es veu clarament que això, en realitat, no ho era tot.
- Esta clar que l’home necessita una esperança que vagi més enllà.
- L’època moderna ha desenvolupat l’esperança de la instauració d’un món perfecte, que semblava poder-se aconseguir gràcies als coneixements de la ciència i a una política fonamentada científicament. Així, l’esperança bíblica del Regne de Déu, ha estat substituïda per l’esperança del regne de l’home.
- Però al llarg dels temps es va veure clarament que aquesta esperança es va allunyant cada cop més.
- I encara que el per a tots formi part de la gran esperança – no puc certament arribar a ser feliç contra o sense els altres- és veritat que una esperança que no es refereixi a mi personalment, ni tan sols és una esperança.
- Encara que sigui necessari un interès constant per a millorar el món, el món millor del demà no pot ser el contingut propi i suficient de la nostra esperança.
- Quan és millor el món?
- Sense la gran esperança que ha de superar tota la resta, aquelles esperances més grans o més petites no basten. Aquesta gran esperança només pot ser Déu.
- El seu Regne, no és un més enllà imaginari, situat en un futur que mai no arriba; el seu Regne està present allà on Ell és estimat i on el seu amor ens aconsegueix.
“Llocs” d’aprenentatge i d’exercici de l’esperança
- Lloc primer i essencial d’aprenentatge de l’esperança és la pregària. Quan ja ningú no m’escolta, Déu encara ho fa.
- Ngyuen Van Thuan ens diu a Pregàries d’esperança que en una situació de desesperació aparentment total, l’escolta de Déu, poder parlar-hi, va ser per a ell una força creixent d’esperança.
- Agustí defineix l’esperança com un exercici del desig.
- Resar no significa sortir de la història i retirar-se al racó privat de la pròpia felicitat.
- En la pregària, l’home ha de purificar els seus desigs i les seves esperances. Ha d’alliberar-se de les mentides ocultes amb què s’enganya ell mateix: Déu les escruta, i la confrontació amb Déu obliga a l’home a reconèixer-les també. “Qui s’adona d’una falta involuntària? Disculpa allò que em passa inadvertit”.
- Per tal que la pregària produeixi aquesta força purificadora ha de ser, d’una banda, molt personal, una confrontació del meu jo amb Déu, amb el Déu viu. Però, per una altra, ha d’estar guiada i il·luminada, una vegada i altra, per les grans pregàries de l’Església i dels Sants, per la pregària litúrgica, en la qual el Senyor ens ensenya constantment a resar correctament.
- L’actuar i el sofrir són també llocs d’aprenentatge de l’esperança.
- Tota actuació seriosa i recta de l’home és esperança en acte.
- Si no podem esperar més del que és efectivament possible en cada moment, i del que podem esperar que les autoritats polítiques i econòmiques ens ofereixin, la nostra vida es veu abocada molt aviat a quedar-se sense esperança.
- Només la gran esperança la gran esperança-certesa que, malgrat totes les frustracions, la meva vida personal i la història en el seu conjunt estan custodiades pel poder indestructible de l’amor.
- El Regne de Déu és un do, i precisament per això és gran i bonic i constitueix la resposta a l’esperança: ser estimats mai no és quelcom merescut, sinó que sempre és un do.
- Del nostre obrar brolla esperança per a nosaltres i per els altres; però al mateix temps el que ens dóna ànims i orienta la nostra activitat, tan en els moments bons com en els dolents, és la gran esperança fonamentada en les promeses de Déu.
- També el sofriment forma part de l’existència humana.
- Convé certament fer tot el que es pugui per a disminuir el sofriment; impedir en la mesura que es pugi el patiment dels innocents, alleujar els dolors i ajudar a superar les malalties psíquiques.
- En les últimes dècades ha augmentat el patiment el patiment dels innocents i les malalties psíquiques. És cert que hem de fer tot el que es pugi per superar el patiment, però extirpar-lo del món per complet no està a les nostres mans, simplement perquè no ens podem despendre de la nostra limitació, i perquè cap de nosaltres no és capaç d’eliminar el poder del mal.
- Déu existeix i amb el seu poder treu el pecat del món, i és present en el món.
- Amb la fe en l’existència d’aquest poder ha sorgit en la història l’esperança de la salvació del món.
- Però es tracta precisament d’esperança i no tant de compliment.
- El que guareix l’home no és esquivar el sofriment i fugir davant del dolor, sinó la capacitat d’acceptar la tribulació, madurar en ella i torbar-hi un sentit mitjançant la unió amb Crist, que ha sofert amb amor infinit.
- “Si pujava dalt el cel, hi ets present; si m’ajeia als inferns, també t’hi trobo / Diré doncs que m’amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit?/ Per tu, no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia”.
- La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb qui sofreix.
- L’individu no pot acceptar el patiment de l’altre si no aconsegueix trobar personalment en el sofriment un sentit, un camí de purificació i de maduració, un camí d’esperança.
- La paraula llatina consolatio, consolació ho expressa de manera molt bonica, suggerint un ser-amb en la soledat, que llavors ja no és soledat.
- Som capaços d’això? L’altre, ¿ és tan important com perquè, per ell, jo em converteixi en una persona que pateix?
- És tan important per mi la veritat per a compensar el patiment?
- És tan gran la promesa de l’amor que justifiqui el do de mi mateix?
- La fe cristiana ens ha ensenyat que veritat, justícia i amor no són simplement ideals, si no realitats d’enorme densitat.
- Déu no pot patir, però pot compadir.
- Ell és va fer home per poder com-patir ell mateix amb l’home, de manera molt real, amb carn i sang, com ens ho manifesta el relat de la Passió de Jesús.
- Necessitem també testimonis, màrtirs, que s’ha entregat totalment.
- Els necessitem en les petites alternatives de la vida quotidiana, per preferir el bé a la comoditat, sabent que precisament així vivim realment la vida.
- La idea de poder oferir les petites dificultats quotidianes.
- Què vol dir oferir? Estar convençuts de poder incloure les petites dificultats en el gran com-patir de Crist i, així, entrarem a formar part d’alguna manera en el tresor de compassió que necessita el gènere humà.
- També el Judici és un lloc d’aprenentatge i exercici de l’esperança.
- “I tornaré a gloriós a judicar els vius i els morts”.
- Aquesta perspectiva del Judici ha influït en els cristians, en la seva vida diària, com a criteri per a ordenar la vida present, com una crida a la seva consciència i, al mateix temps, com una esperança en la justícia de Déu.
- En l’època moderna, la idea del Judici Final s’ha esvaït: la fe cristiana s’entén i orienta sobretot cap a la salvació personal de l’ànima; la reflexió sobre la història universal, en canvi, en gran part està dominada per la idea del progrés.
- Cal contestar Déu precisament en nom de la moral.
- I ja que no hi ha un Déu que creï justícia, sembla que ara és l’home mateix qui està cridat a establir-la.
- La pretensió que la humanitat pugui i hagi de fer el que cap Déu no fa ni és capaç de fer, és presumptuosament i intrínsecament falsa.
- Un món que ha de crear la seva justícia per si mateix, és un món sense esperança.
- Adorno ha afirmat que la justícia, una veritable justícia, requeriria un món en el qual no sols seria suprimit el sofriment present sinó també revocat el que és irrevocablement passat.
- Això significaria que no pot haver-hi justícia sense resurrecció dels morts. Però una perspectiva així comportaria la resurrecció de la carn, quelcom que és totalment aliè a l’ideal isme, al regne de l’esperit absolut.
- Per gran que sigui la semblança que apareix entre Creador i criatura, sempre és més gran la dissemblança entre ells.
- Déu mateix s’ha donat una imatge, el Crist que s’ha fet home.
- Aquest innocent que pateix, s’ha convertit en esperança-certesa: Déu existeix, i Déu sap crear la justícia d’una manera que nosaltres no som capaços de concebre-la i que, això no obstant, podem intuir en la fe. Sí, hi ha la resurrecció de la carn. Hi ha una justícia. Hi ha la revocació del patiment passat.
- Un món sense Déu és un món sense esperança.
- Només Déu pot crear justícia.
- I la fe ens dóna aquesta certesa.
- La imatge del Judici Final és una imatge d’esperança: és una imatge que exigeix la responsabilitat.
- Déu és justícia i crea justícia. Però en la seva justícia hi ha també gràcia.
- La gràcia no exclou la justícia, no és un drap que ho esborra tot.
- Al final, els malvats, al banquet etern no s’asseuran indistintament al costat de les víctimes, com si no hagués passat res.
- Al final, les ànimes estaran despullades davant del Jutge.
- Hem de notar en la paràbola del ric Apul.ló i del pobre Llàtzer que Jesús no parla del destí definitiu després del Judici Universal, sinó que es refereix a una de les concepcions del judaisme antic, és a dir, la d’una condició intermèdia entre mort i resurrecció, un estat en què falta encara la sentència última.
- Les ànimes pateixen ja un càstig o per al contrari, ja gaudeixen de formes provisionals de benaurança.
- L’Església primitiva va assumir aquestes concepcions, de les quals després s’ha desenvolupat gradualment a l’Església occidental la doctrina del Purgatori.
- Pot haver persones que han viscut per l’odi i que han trepitjat per elles mateixes l’amor.
- En individus així, la destrucció del bé seria irrevocable: això és el que s’indica amb la paraula infern.
- Crist: Jutge i Salvador. La trobada amb ell es l’acte decisiu del Judici.
- En el dolor d’aquesta trobada, en la qual l’impur i malsà del nostre ésser se’ns presenta amb tota claredat,hi ha salvació.
- Justícia i gracia:la nostra manera de viure no es irrellevant, però la nostra immundícia no ens embruta eternament.
- El judici de Deu es esperança, tant perquè es justícia com perquè es gracia.
- Si fos nomes gracia es convertiria en irrellevant tot el que es terrenal.
- Si fos nomes justícia ,podria ser el final un motiu de temor.
- Es pot ajudar als difunts en la seva condició intermèdia per mitja de la pregaria, l’eucaristia i l’almoina.
- Que l’amor pugui arribar fins el mes allà ha estat una convicció fonamental del cristianisme i es, encara avui,una experiència consoladora.
- La nostra esperança es sempre i essencialment també esperança per els altres.
- No nomes com puc salvar-me jo mateix, sinó també ¿ que puc fer perquè els altres es salvin. Nomes així haure fet el màxim també per la meva salvació personal.
Maria , estrella de l’esperança
- La vida humana es un camí. Cap a quina meta?Com trobem el rumb.
- Qui millor que Maria podria ser per a nosaltres estrella d’esperança, ella que amb el seu sí va obrir la porta del nostre mon a Deu mateix ?
- Maria: des de la Creu vas rebre una nova missió.
- A partir de la Creu et vas convertir en mare d’una manera nova: mare de tots els qui volen creure en el teu fill Jesús i seguir-lo
- Al costat de la Creu, segons les paraules de Jesús mateix ,et vas convertir en mare dels creients
- Amb aquesta fe , que en la foscor del dissabte Sant va ser també certesa i esperança, t’has anat a trobar amb el mati de Pasqua.
- Vas ser amb la comunitat dels creients que els dies desprès de l’Ascensió pregaven unànimes tot esperant el do de l’Esperit Sant, que van rebre el dia de Pentecosta.
- Aquest regne va començar en aquella hora i ja mai no tindrà fi.
- Tu restes amb el deixebles com a mare seva, com a Mare d’Esperança.
Josep de Nadal
Envia aquest escrit per e:mail