COM SI FOS L’ULTIM

COM SI FOS L’ULTIM


 

I

Cau la nit sobre les teulades, calmosament,

mentre els carrers descansen.

Les llars s’encenen

i les finestres parpellegen en despertar-se.

A la ciutat,  s’escampen les guspires

com un màgic plugim de purpurina.

 

II

Al caliu de les estances,

els arbres de Nadal revifen

i aquest misteri de la renaixença

se’ns presenta de nou, en silenci.

Els infants obren les parpelles ,

de bat a bat,

com fan davant els miratges,

mentre els llumets esdevenen sospirs de colors.

 

III

I de sobte, cada arbre es transforma en tendre homenatge

d’on pengen records i carícies,

enyorances i alegries…

Tots, a l’abast dels estels.

 

IV

I quan la nit tanca els ulls,

els infants, esgotats d’emoció,

obren la porta dels somnis.

I allà, on també és Nadal,

dormen en una establia,

bressolats amb la innocència,

mentre esperen els regals.

I la màgia, que mai descansa,

viatja fins el firmament.

Allà on el Vell Estel

va escriure, amb foc, l’inici de la Llegenda.

 

 

V  ( Epíleg )

I al matí , quan s’acomiadin els somnis

i ens trobem de nou aquest món de cara,

amb les seves mancances

i els seus misteris,

entomem cada dia com si fos l’últim,

com un gran present, agraïts.

No oblidem mai quin és el més preuat dels regals…

JOAN ABELLANEDA FERNANDEZ

No hi han comentaris.