Arxius del dia 15 novembre 2017

NO ET PASSIS, IAIA!

NO ET PASSIS, IAIA!

Elisenda, Eli per a tothom, celebrava aquest Nadal d’una manera especial. Ho comentava en el menjar nadalenc.

—Fills, avui estem junts gràcies al meu àngel, si no hagués estat per ell… –explicava.

La Diana i el Bernat, els seus néts, en sentir-ho, es van posar a riure.

—Va iaia, no et passis amb això de l’àngel, sempre estàs igual –li retreien.

—Rieu, rieu, no creieu en ell, però algun dia, ja ho veureu, ja –va respondre.

En aquell moment, el cap de família, Adrià, es va aixecar per fer un brindis.

—Per la nostra benvolguda àvia, que finalment, ha acceptat quedar-se a viure amb nosaltres. Mireu que s’ha fet de pregar!

—Ja era hora –van dir, tots contents.

A continuació, es van disposar a menjar-se els torrons i polvorons, per després prendre’s un bon cigaló, copa i caliquenyo, i fer esclatar la xerrada; l’Eli, ja cansada, es va aixecar per a desparar taula i arreglar la cuina.

—Iaia, estigues aquí amb nosaltres, que avui es fa sobretaula –li van pregar.

—Què voleu que hi faci?, estic millor si faig alguna cosa –els va dir.

Van callar. La coneixien, i sabien que com sempre, se sortiria amb la seva.

—L’àvia és l’hòstia, acaba de sortir de l’hospital, i…

Ella va tornar a la sala una vegada acabada la feina, i es va asseure en una cadira del menjador, per a continuar la labor de ganxet que tenia començada.

—Iaia, asseu-te aquí en el sofà amb nosaltres –li demanaven els nanos.

—Estic més còmoda aquí, en el sofà m’enfonso –els va contestar.

—A partir d’avui, haurem de deixar-la fer, si volem tenir pau –va dir Adrià, somrient.

—Què dius Adrià?, que t’he sentit, eh! –va protestar.

—Res, no dic res; ja dic jo que és sorda per conveniència –va murmurar.

El dia va acabar feliçment. Cadascú dels fills va tornar a casa seva.

Acabades les festes, continuava el treball de transportar les coses de la iaia d’una casa a l’altra.

—Òndia, com ha quedat tot! –va exclamar Diana, la primera vegada que va anar allí.

—Va quedar molt negat d’aigua, sort del papa. Aquella aixeta la va fer bona.

—Encara sort, que la segona vegada, no va passar res més greu.

En aquestes, la Diana va veure un paper en el sòl. Ho va agafar.

—Mira Bernat, una estampa, i sembla molt antiga.

Els dos es van acostar per veure que havia escrit. Era de l’Elisenda, amb una data de molts anys enrere.

Van guardar la postal, per donar-li a l’àvia. El dia que eren amb ella, una vegada refeta de l’estranyesa, l’Eli va preguntar:

—I, on heu trobat aquesta postal?

—L’hem trobat en el terra de la cuina.

—Caram, no recordo que la veiés últimament, fa tants anys que la vaig perdre! –va exclamar.

—Ah, però, jo li he anat resant cada dia de la meva vida! Ja sabia jo que ell em cuidava, malgrat haver-la perdut! Mireu per on, ha tornat a aparèixer. Per alguna cosa serà –va proclamar, amb l’estampa agafada.

—Ho veieu nens, i vosaltres rèieu de mi.

Ells parats allí dempeus sense saber que dir.

—És fe, nois i la fe mou muntanyes –els va insistir, fent l’ullet.

Hauria intervingut el seu àngel de la guarda…? Sens dubte, almenys, ella, estava convençuda.

L’àvia acabava de sortir de l’hospital. Un descuit amb el gas l’havia deixat inconscient. Sort que, el seu fill Adrià, va arribar a temps d’evitar una desgràcia major.

A l’Elisenda li començava un incipient Alzheimer.

Rosa Ventura Cutrina