Arxius del dia 8 novembre 2017

S´HA PERDUT LA LLUNA

S´HA PERDUT LA LLUNA

La Paula quan pensa en els seus fills encara que ja són grans i quasi tenen més a prop els trenta que els vint, sempre recorda quan eren petits i ella els servava com una mare lloca.

Avui al vespre que fa una nit càlida ha alçat la vista enlaire i ha vist una lluna gran i resplendent al costat de estels minúsculs que envoltaven tot el cel i el guarnien de llums com de cuques de llum, les que per cert aquest estiu no ha vist cap ni una. Es pregunta a on han anat a parar les llumetes que veia al jardí com les abelles i les papallones, aquestes tampoc no ha albirat gaires . Res és com era quan era petita. Ni els grills que cantaven estridentment costa molt de sentir. Res es igual es diu.

Llavors ha pensat en una vegada que els seus fills eren molt petits devia ser l´estiu dels seus dos o tres anys. Després de sopar solia portar-los al terrat i els ensenyava la lluna les constel·lacions els explicava que si veien un estel fugaç ‘podien demanar un desig i de segur es compliria. Li agradava molt omplir de màgia les seves petites vides com també li agradava estimessin la natura i tot ésser vivent.

Recorda que anaven seguint les fases de la lluna i la Paula els explicava que la lluna era la que feia créixer las marees que anirien a veure aquell estiu . Els deia que els faria molta gràcia que en segons quins llocs les barques quedaven sense aigua i al cap d’unes hores altra volta podien navegar. Els deia que tot el que podien contemplar en la natura era màgic i que nosaltres no érem sinó un gra de sorra dins la mateixa natura i per això també érem un polsim màgics , com tot.

El nen mirava curiós i es fixava en tot, la nena també. I així abans d´anar a dormir restaven una estona a la fresca observant i gaudint d´històries i a voltes s´enganxava amb el conte que la mare els explicava cada vespre, tot anava així fins que un dia, el vailet que solia ser el que sortia al carrer al primer , va tornar a entrar corrents molt esverat cridant.

– Mare, nena veniu de pressa, veniu algú ha robat o s´ha perdut la lluna!

Mare i filla varen sortir corrents, el que passava que aquell dia restava ennuvolat i la lluna estava tapada.

– La mare els va explicar que els núvols no deixaven veure l’òrbita del cel, però que encara que no la veiéssim ella era allà.

A vegades encara quan estan de broma algunes vegades la nena que avui és una dona diu al seu germà.

– Vigila Fermi que no es perdi la lluna

Montserrat Vilaró Berenguer