Arxius del dia 5 novembre 2017

FROSTI I EL MISTERIÓS APARELL

FROSTI I EL MISTERIÓS APARELL

Un grup de gnoms escolars arribats en plena natura, es disposaven a muntar cada un, la tenda de campanya. El més petit d’ells, preocupat, preguntava al seu amic:

—Frosti, com es fa això?

El Brimir era la primera vegada que anava al bosc d’acampada.

—Espera, ara t’ho ensenyo ‒va respondre Frosti.

Emperò, ai, l’amic que li havia d’ensenyar a muntar-la, es va esfumar de cop.

—Frosti, on ets? Frosti… -cridava aquest desconcertat.

Darrere els clams de Brimir, van acudir els altres gnoms, que ho van deixar tot per anar-hi.

-Què passa? ‒va preguntar el savi Durinn.

Brimir estava desconcertat, li era impossible articular paraula.

—És que…, jo…, demanava…, i…, el Frosti…, ja no està – ploriquejant.

—Asserena’t, Brimir, i explica-ho tot des del començament.

I ho va explicar. En acabar…

—Això és impossible Brimir, del tot ‒va contestar el savi.

—Ho veus, ja ho sabia jo —plorant— ja sabia que no em creuríeu.

Frosti havia caigut dins d’un petit aparell. Allà hi havia tot tipus de misteris i embolcalls. Va començar a regirar per allà dins, divertit, endinsant-se cada vegada més —era tan desconegut tot— fins que, acabat de fer el tafaner, va decidir buscar la sortida. Quan ho va aconseguir, va quedar del tot parat en escoltar les rialles que li oferien els altres.

—Ha, ha, ha, mireu a Frosti, mireu el que sembla, quina pinta que fa! ‒exclamaven alguns.

—Frosti porta dibuixades garlandes i moltes altres coses de Nadal ‒exclamaven altres.

Llavors, Frosti es va mirar. Sorprès de si mateix, va exclamar, entre enfadat i mig rialler.

—Sí, rieu, ja em direu com m’ho trec tot això.

Llavors, el petit Brimir s’hi va acostar.

—Frosti, que t’ha passat?, m’he espantat molt ‒va dir-li.

Frosti va abraçar-lo, anava a respondre’l, que el Durinn va aparèixer per allà en veure tal enrenou. Però, quan va veure la fila de Frosti, va exclamar:

—No sabia què muntaria aquest any, però, mireu-lo…, he, he, m’ho ha solucionat. Frosti sembles un anunci vivent ‒va cridar.

Ell el va mirar amb curiositat. A veure que se li ocorre, va pensar.

—Com, ve tot enllumenat i ple d’anuncis, el farem servir d’arbre de Nadal –va dir el savi, somrient.

—Què? ‒va exclamar Frosti, per a, a continuació sortir corrents d’allà.

—Ni pensar-ho!, que us heu cregut vosaltres –va replicar.

—Vés, no caigueu, ara, que ja sabeu que us pot passar –els va advertir el Durinn.

No van escoltar l’advertiment, doncs, els gnoms estaven engrescats perseguint a Frosti, i el Durinn bocabadat, encara no donava crèdit a allò que estava veient i va decidir anar al lloc de la troballa. En veure-ho, va pronunciar:

—Òndia, si és un mòbil atrotinat, segurament s’ha esculat pel vidre esquerdat. Quin trapella, amb raó ha sortit amb la icona del Facebook.

 

Rosa Ventura Cutrina