Arxius del mes de desembre 2016

NIT DE NADAL

NIT DE NADAL

Observa passar el món a través d’una finestra. Embriac d’enyorança, seu davant la llar de foc mentre acarona al seu gos fidel. Submergit entre els pensaments d’un nàufrag oblidat assaboreix la darrera copa de vi. Només vol que res ni ningú el destorbi.

Fa un negra nit de cel enteranyinat, on la lluna malda per fer-se lloc entre núvols de tempesta. Les volves de neu cauen fa hores i enfarinen els carrers del poble tot formant una blanca catifa.

Al bell mig de la plaça de l’església s’alça un gran arbre, guarnit amb dotzenes de bombetes de coloraines, que li recorda el teatre nadalenc.

1-praga

Com totes les vesprades després de sopar lleuger, es deixa embolcallar per la seva cançó preferida. En una tocadiscos vintage gira el clàssic d’Adele que va adoptar com la banda sonora d’una història impossible…

“Never mind, I’ll find someone like you…”

Ella estava sempre present des que ell, fugint de tot i tothom, havia decidit marxar nord enllà. No suportava ser còmplice de les renúncies i mentides que havien malbaratat la proclamació d’aquella República tan desitjada. El dolor per acabar amb la il·lusió col·lectiva de tot un poble el perseguiria per sempre més.

I ara, dues dècades més tard, reclòs en un sòrdid exili que el consumia, només li quedava el consol de reviure els bells moments viscuts amb ella. Cafès sempre massa breus i converses inacabades que ell hagués volgut eternes.

D’ella el fascinava no només la seva bellesa, sinó un suggeridor atractiu interior que el va atrapar des del primer dia. Dependència que, amb el pas del temps, havia esdevingut pura addicció.

Encara que davant d’ella, sempre s’havia entestat en dissimular la realitat per por a perdre-la si li era sincer.

Havia plogut molt des del seu comiat, però encara no havia estat capaç d’oblidar el magnetisme d’aquells ulls i l’encís del somriure captivador. Moltes nits amb la imatge d’aquella dona que li acaronava els pensaments fins quedar-se dormit. Abraçat a la seva absència.

El repicar de la campana atura la màgia dels seus pensaments. El vent bufa amb força. Encara segueix nevant. El foc pràcticament s’ha apagat. Al menjador comença a sentir-se el fred d’aquesta nit de Nadal.

Potser demà, intentarà enviar-li una carta d’amor escrita fa 20 anys…

 

David Florejachs

TRANSSIBERIÀ

TRANSSIBERIÀ

Tot i que són més de les dues del migdia, en Misha encara no s’ha llevat. Ahir es va quedar fins tard jugant a cotxes, imaginant que les canonades d’aigua calenta de sota l’estació de tren on avui ha passat la nit eren autopistes que el portaven a un lloc millor. Ja no va a l’escola d’ençà que la seva madrastra el va fer fora de casa. “Sóc lliure”, es diu a ell mateix, cada matí, per justificar les hores que es desperta o l’estat decrèpit en què es troba.

Avui ja fa tres dies que intenta sobreviure al fred i als sense sostre de l’estació de Novosibirsk, esperant el moment idoni per pujar sense que l’enxampin a qualsevol tren direcció Moscou o San Petersburg. El destí del seu viatge és Yakaterinburg, on hi ha la casa de la seva tieta Svetlana i on anava a passar el Nadal quan vivia a Irkutsk. De petit, a través de la finestra amb cortines vermelles i marc daurat d’un dels millors vagons del Transsiberià, mirava amb pena els nens descalços que ara veu amb por.

1-trans

Al noi de 15 anys, li ve aquest record a la ment cada cop que, des de l’andana, la seva mirada s’emmiralla amb la d’ algú de primera classe.

Anna Tarré Pedreira

CAGA TIÓ, AMETLLES, AVELLANES I TORRÓ

CAGA TIÓ, AMETLLES, AVELLANES I TORRÓ

Un succés esdevindria que canviaria la vida de la família del Carles i la d’uns simpàtics follets.

Als follets no se’ls va ocórrer altra cosa, que introduir-se dins del pati de la casa familiar. Havien escodrinyat un munt de llenya, i els va semblar que hi podien trobar recer.

-Amics, un tronc de llenya, encara que sigui seca, pot ser una bona casa per a nosaltres – els va dir el savi de la comunitat. En triarem un, que ens agradi per viure.

Els van examinar tots. Finalment, els va agradar una soca vella. Era ideal per a l’habitacle que volien. Contents van estrenar casa, tot i els dubtes que el savi tenia.

Va passar el temps. Un dia, el Carles va sortir fora de la casa amb la intenció d’agafar un tronc vell per a les festes. El va prendre, el va dur fins al menjador de la casa i va col·locar-ho on sempre. Quina manera de sacsar-nos, pensaven ells. Però, per fi se’ls havia acabat el viatge i les sacsades.

Això no obstant, no s’havien acabat aquí les sorpreses. La sospita del savi es confirmaria aviat. En adonar-se, que cada dia la família donava menjar i aigua al tronc, va ser quan ho va tenir clar.

-Ai. Ai, ja m’ho temia jo. És el tronc de fer cagar el tió per Nadal. Hem de marxar ràpidament d’aquí, o patirem greus conseqüències.

No obstant això, es va trobar amb la negativa dels follets.

-Amb aquesta manteta què ens escalfa tant, i a sobre, ens donen menjar i tot!!! No volem marxar d’aquí! No volem marxar d’aquí! -Protestaven.

-Vosaltres mateixos. Esteu avisats -va contestar.

S’hi van quedar i van continuar la seva vida. Va arribar el dia de fer cagar el tió. Els nens estaven a punt amb el bastó a la mà. Esperaven el senyal de l’avi per començar.

-Estomaqueu-lo ben fort, més fort! Per aquí, per allà, vinga… Els indicava.

Mentrestant, a l’interior del tronc, els follets estaven atònits.

-Què són aquestes patacades? Si continuen donant-nos, ens veurem obligats a emigrar. Haurem de ser forts i aguantar tant com puguem -va manifestar ferm el savi.

La canalla, en vistes que el Tió no cagava, cada vegada, li donaven més i més fort. L’últim va ser tan fort, que als follets, se’ls va esgotar la paciència.

-És l’última vegada que ens bastonegen. Aniré a inspeccionar el terreny -va dir el savi.

Més, en el precís moment que treia el cap, va haver d’esquivar una bastonada que li hagués donat completament de ple, i va entrar de nou.

-Marxarem d’aquí. Això no hi ha qui ho aguanti I, a més, perilla la nostra seguretat -va dir.

Molt atents per si de cas, vigilant per tots els costats, van sortir d’allà formant una llarga fila i amb el cap ben alt. Estaven orgullosos d’haver defensat la seva casa fins a l’últim moment. Aquesta vegada els donava igual que fossin vistos pels humans. Més, afortunadament, per a ells, ningú d’allà se’n va adonar.

Aquella cridanera fila de formigues, va servir a l’entremaliat Joel per a jugar. Va deixar-los per a perseguir-la.

Ells, vinga córrer. El Joel darrere escurçant distàncies. Els follets alleugerint el pas per no ser trepitjats per aquell petit diable. Ells que no es rendien.

-Heu de córrer més, si ens atrapa, estem perduts.

-Ho fem; però, les nostres forces comencen a decaure.

-Heu d’aguantar, no us heu de retre.

-Fins on vols que aguantem?

-Fins que el petit deixi de perseguir-nos.

-Ho sentim. No podem més. Ens plantem.

Els diminuts éssers es van plantar enllà. Encara bo, que ho van fer en un racó del menjador on no podien ser vistos. Estaven tan cansats, que formant una pinya, van quedar adormits, agafant un son tan profund que res ni ningú podria despertar-los.

En el menjador feia fred. El Carles va decidir encendre l’estufa de carbó. Va confondre el munt de follets per carbó i va llençar-los a l’estufa.

L’estufa s’anava escalfant. Els follets anaven despertant de la calor que notaven.

-Ai! Ui! Què està passant? Estem suant -exclamaven.

-On estem?, està molt fosc -es preguntava el follet savi.

En observar què estava passant i què passaria si no marxaven d’allà a corre-cuita, el savi va alertar-los.

-Hem de marxar d’aquí, si no, ens rostiran.

Van tenir sort. Acabat de dir, la porta de l’estufa es va obrir, i van veure la gran oportunitat per fugir.

-Tots a una. Vinga, saltem! –va apressar el savi.

Van saltar; però, per a més súmmum van anar a parar a sobre del Carles que estava ajupit, mirant què passava.

-Ecs! Què porqueria és  això? -va exclamar.

Es va treure de damunt aquella cosa fastigosa. Va tornar a tancar la porta i va exclamar:

-Aquestes formigues, ficar-se dins l’estufa! No m’estranya que hagin saltat.

El savi, que l’havia escoltat, li va contestar enfadat:

-Tu sí que et fiques on no et toca! No sabies que vivíem aquí, tros d’ase? –

El Carles ni se’n va adonar. Entretant, comentava amb la Mercè, què havia succeït. Volia cremar el tronc; però, ella, el va convèncer per tornar a donar-li menjar i beure uns dies més.

Mentrestant, els follets es recuperaven del socarrim amb els ungüents del savi. I, els petitons, alhora, esporuguits, cridaven:

-No volem tornar al tronc! No volem tornar!…

-Ningú de nosaltres hi tornarà. Buscarem un altre tronc. Però, primer hem de deixar-ho com ho vam trobar.

Va arribar el dia escollit per fer cagar el tió de nou. Els nens, a punt.

-Escolteu, nens. El Tió potser no caga, perquè li heu de resar. Au, aneu a la vostra habitació i reseu una estona. Després ja podreu tornar.

Van fer-ho tal com volia l’avi. Quan els va cridar, van córrer allà. Van començar a colpejar-lo, amb més il·lusió que la primera vegada.

1-tio

-Doneu-li més fort que mai! I, canteu-li la cançó perquè s’animi.

-Caga Tió, ametlles, avellanes i torró; caga tió, ametlles, avellanes i torró…

El Tió va començar a cagar, a cagar. Torrons, figues seques, llaminadures, el caganer de cada any, joguines… No parava.

-Ningú s’ho esperava i sorprenentment, la vella soca va pixar enllà

-S’ha pixat, s’ha pixat! -exclamava el menut.

-Haurà begut massa aigua… Està dient que, ell ha acabat i que, fins a l’any que ve -van dir els avis.

El Carles i la Mercè van estar la mar de feliços. Temien pel Tió i va resultar que, el Tió estava viu, més que mai.

I, per cert, que se n’haurà fet dels follets?

 

Rosa Ventura Cutrina

EL TREN DE NADAL

EL TREN DE NADAL

Feia fred. La tieta havia telefonat per dir que no patíssim; portaria un ànec i  naps,  per cuinar el plat favorit del meu pare. Arribaria a primera hora del matí del dia de Nadal i faria el dinar. Per a nosaltres era un dia molt especial, i ens il·lusionava  poder-lo passar junts. Ara no teníem l’àvia ni l’avi. Érem la seva família. La tieta era una dona molt animosa i positiva i això feia que contéssim les hores, els minuts , els segons i els batecs dels nostres cors.

El dia de Nadal es va despertar blanc, havia nevat tota la nit. Un lleuger tel embolcallava els nostres cors i, sense dir-nos-ho, tots pregàvem Déu: “Per favor, Déu!, fes que tot vagi bé i que la tieta arribi a temps per fer l’ànec amb naps…”. Jo mirava la cara dels meus pares: se’ls veia nerviosos. La meva mare va comentar que si la tieta no arribava a temps, no podríem celebrar Nadal.

Les hores passaven i la neu augmentava. No era normal que nevés tant a Barcelona. La ràdio recomanava prudència i que la gent no sortís, però la gent, sobretot els més joves, s’ho passaven d’allò més bé esquiant pel passeig de Gràcia (això ho vaig saber més tard). Eren les dues del migdia i la tieta no havia donat senyals de vida. Els veïns i el meu pare eren al terrat apartant la neu perquè no s’ensorrés el terra. Jo, de tant en tant, anava a la cuina a mirar aquell pa que la meva mare havia comprat el dia abans.

La ràdio deia que les carreteres estaven intransitables i que els trens portaven molt retard, i el metro… no ho vaig sentir.

La meva mare ja havia llescat un pa rodó quan van trucar amb insistència. Vaig córrer passadís enllà, cap a la porta, amb el cor bategant amb tota la força de la meva joventut. Era la tieta, cansada, i carregada amb dues maletes, però amb un somriure feliç.

De dins d’una maleta, en va treure l’ànec i els naps, embolicats amb fulls de diari.

1-medium-anec_amb_naps_negres

Aquell Nadal va ser molt especial: parlàvem més que menjàvem. No ens acabàvem les paraules.

Maria Teresa Galan Buscató 

CARTA ALS SAVIS D’ORIENT

CARTA ALS SAVIS D’ORIENT

Mt 2,1 explica que desprès del naixement de Jesús vingueren a visitar-lo uns savis d’Orient.

Aquests savis, als que V. Lamsdorff identificava com a mestres budistes, des del ‘establishment’ s’identifiquen com a REIS, i des de la percepció popular com a MAGS,  posseeixen poders màgics sensacionals i extraordinàriament poderosos.

1-reis-maghs-amb-barretina

El dia dels Sants Innocents – que hauríem de postular com a Festa Nacional de Catalunya – tenia una pensada; us convido a escriure una carta als savis d’Orient en la que els demanen allò que el món, les persones , i totes les manifestacions de vida necessitem, no s’hi val carregar tots els neulers als polítics, honestament hem d’acceptar que una bona part de culpa en que les coses funcionin malament, és nostra, teva, meva, seva.

Segur que tots plegats farem una llista complerta , animeu-vos !!

Necessitem salut, pau, llibertat , fraternitat autèntica, justícia, que els drets a la feina, l’educació, la sanitat, la vivenda, l’assistència als més desvalguts,…, que recull la Constitució de 1978, siguin EXIGIBLES per la ciutadania, i d’obligat compliment per part DEL ESTADO ESPAÑOL.

Els savis d’Orient ens haurien d’explicar que hem de fer per acabar amb la corrupció, i amb els corruptes

Els savis d’Orient ens haurien d’explicar que hem de fer per evitar TANTES MORTS, en tots els conflictes del món.

Els savis d’Orient ens haurien d’explicar que hem de fer per acollir a casa nostra a TOTHOM que ha tingut de marxar de la SEVA.

Els savis d’Orient ens haurien d’explicar que hem de fer per retornar la vida a la Catalunya ‘interior’, per reequilibrar el país, perquè el somni de la Catalunya rica i plena, no sigui un malson.

Els savis d’Orient ens haurien d’explicar perquè hem permès que una norma aprovada per un parlament sota sospita, esdevingui un DOGMA DE FE.

Savis d’Orient , Catalunya s’ha portat bé, fins i tot massa bé, esperem amb ànsia, que ens facin arribar els seus consells, i que expliquin a la resta del món la nostra ‘particular’ situació.

La publicaren al NADAL DE CONTE de www.guimera.info

http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=750

CERCLE POLAR ÀRTIC

CERCLE POLAR ÀRTIC

En Jussi dins la seva tenda coberta de pells de ren està assegut en un banc . La tenda que ells anomenen “Kota” es el lloc de reunió de la família. Cert que tenen una casa de fusta més moderna, però quan volen estar reunits ho fan asseguts davant de un bon foc de bedolls com els temps ancestrals que els rens eren la seva vida i la seva supervivència amunt del Cercle Polar Àrtic.

La Malin la mare obre la porta de fusta i una bafarada de neu i vent entra per la porta, a les mans hi porta una gerra de fusta de bedoll plena de llet de ren. Mira al seu marit que amb un ganivet esta tallant un tros de banya de ren . El mira somrient i li pregunta a on es la Karin la seva filla de catorze anys i el Lars el seu germà de disset.

Han agafat la moto de neu i han anat al poble, tenen d’assajar les cançons que cantaran a l’església per Nadal, diu en Jussi, no pateixis no vindran tard, seran aquí per sopar.

La Malin agafa una tetera i l’omple de la llet i la posa sobre les brases. Mentre diu, suposo que quan tornin tindran gana i set, una mica de llet calenta els anirà be.

Saps que avui m´ han trucat que vindran turistes a veure els rens que cuidem i la nostra tenda.? No entenc que hi troben en els nostres vestits ancestrals i en la nostre manera de viure, per ells em sento observada com una mona, si no fos pels diners que guanyem, no m’agradaria pas . Ara els temps canvien i necessitem diners perquè els nens puguin estudiar lluny de la Laponia.

Si diu en Jussi amb sort aquest mànec de ganivet el compraran com els altres i mira que el tallat no es ni de bon tros tant bo com els que feia el meu pare. Jo també em sento així com dius tu, mes paciència Malin ara vivim del turisme, diga-li a la Ingrid del Hotel , que ja ens en pot portar uns quants, com més millor de turistes amb diners,  i riu.

Busquen la Aurora Boreal, diu en Jussi, mira que jo la he vist cents de vegades i mai em canso de mirar, les llums del Nord, que boniques son, diu en Jussi. I el fred i la neu. Saps avui al anar a mirar els rens que pasturen més lluny m’ha semblat veure llops. Potser m’ho ha semblat, però crec que no, fa molt fred i tenen gana, algun animal vell o malalt caurà .

1-auimages

La Malin assenteix, es mira els seus pantalons de neu i pensa que dema tindrà de vestir el colorit vestit i sabates dels samis. També es posarà les joies, vol acontentar als forasters.

Demà també en Jussi vestirà el seu vestit blau i vermell, aquell mateix que portava quan amb una seva amiga de Helsinki van venir a passar un Nadal amb uns parents de Rovaniemi, per ell va venir al Cercle Polar Àrtic i no sen penedeix, ho va deixar tot per ell.

Demà serà Nadal i a la petita església del poble la seva filla cantarà i el fill tocarà el orgue. Malín pensa que en cap mes lloc del mon ha sentit el esperit del Nadal com en la petita església de fusta del poble. I contenta marxa a preparar l’àpat de Nadal, on no hi falta el salmó els dolços i un bon estofat de ren.

Al sortir mira el cel i no, no veu les llums del Nord, potser demà , diuen  que farà més fred. A la llunyania veu les llums del Cercle Polar Àrtic on hi te la casa el Pare Nadal i pensa en els somnis dels infants que visiten la llar de Santa Claus. Pensa que en un lloc allunyat del mon impera la pau, està més a prop de la natura,  i les persones es tornen més solidaries davant de un clima que moltes vegades ultrapassa els trenta sota zero. Per això avui com cada dia encendra les llums a la finestra, perquè si alguna persona es perd, vegi la llum i pugui tornar a casa, com han fet sempre. I també els del arbre de Nadal per descomptat. La seva casa esta guarnida amb els adorns tradicionals ella serva les tradicions ancestrals del poble del seu marit.

Montserrat Vilaró Berenguer

ESTACIONS

ESTACIONS

Sempre amb una estació com a referència. Un baixador perdut en un sequeral de Toledo, una petita cabina al costat d’unes barreres on vigilar l’arribada del tren, o una estació sota el terra d’una gran ciutat que parlava en un idioma diferent, i on vam trobar l’estabilitat. Va ser així com la meva família va viure durant uns anys com uns autèntics nòmades.

Vam arribar a Barcelona en aquells anys en què els trens anaven plens de gent amb maletes lligades amb cordills, i plenes d’incerteses. Però nosaltres veníem, en paraules del meu pare, amb una destinació i una certesa, la seva feina. Mai es va sentir un immigrant. Era un treballador traslladat a Catalunya, una terra que mai es va fer seva, però que ens la va fer nostra. Sempre més la va enyorar!

1-apeadero-villaseca-de-la-sagra

Lluny queden les angoixes i les lluites en una època molt dura. Quantes nits de Nadal hem passat sense ell, se’ns acomiadava amb un fins demà, sense ni una queixa. Mai el vaig sentir lamentar-se per una feina que l’obligava a treballar qualsevol dia de l’any per molt assenyalat que fos. Lluny queden també els viatges en tren a la seva terra per anar a veure els avis. Recordo la por que passava quan ell baixava a les estacions on s’aturava el tren. No podia entendre com, quan el tren arrencava el meu pare no era al vagó on ens havia deixat i com de sobte apareixia. I encara menys entenia la tranquil•litat de la meva mare, mentre jo, morta de por, no gosava dir res per no ser objecte de les riotes del meu germà.

I aquelles discussions quan li explicava que agafava “els catalans”, per anar a la Universitat perquè m’anava millor i eren més puntuals! Ell no podia entendre que jo ja tenia la meva estació de destí. Quan les portes dels vagons es tancaven i el comboi enfilava el camí cap a aquell forat negre que l’engolia ja no hi havia volta enrere. I tornava l’angoixa de la pèrdua del pare que em deixava sola en aquell vagó de tren perdut en una estació qui sap on.

Araceli Bayán Sánchez

LA CARTA DE LA MISSA

LA CARTA DE LA MISSA

La Missa es una nena lapona, ells en diuen samis. Els samis en la seva llengua vol dir pobladors. La Missa viu amb els seus pares en Lars i la Karin , junt als seus germans Iussi i Karl. La seva casa es de fusta , al paral•lel 70, es a dir on comença el Cercle Polar Artic. També tenen una “kota” que es una tenda de pell de ren, on solen passar-hi estones al costat mes ben dit a la vora del foc central.

Aquest any la Missa que ja te sis anys amb l’ajuda del seu germà Iussi ha escrit una carta Joulupukin , es a dir al Pare Nadal, una carta en la que demana, apart de moltes joguines pau a la terra. A la tele esta acostumada a veure parlar de guerres i pensa que si fos allà estaria molt trista i no vol pels nens del mon tanta maldat.

El que no sap, es que al Cercle Polar Àrtic el pare Nadal ha sigut segrestat.

Al país de les Aurores Boreals també ha arribat el mal. Uns malfactors que demanen diners per deixar-lo anar ,el tenen segrestat en una cabana, a tocar Korvantunturi Fell.que es una muntanya on tothom sap  que i viu el Pare Nadal.La policia de Rovaniemi es posa en marxa, amb la ajuda dels lapons i els seus trineus de gossos huskys , ells son bons rastrejadors, van en busca del Pare Nadal. Al sami mes vell i mes experimentat darrera un bedoll, li sembla entreveure unes marques d´esquis de moto de neu.

La policia es posa en marxa i si, a la llunyania entreveuen malgrat la poca claror, ja que el sol sembla tenir por i sols surt unes dues hores, es deixa veure, una mica de fum i una cabana. Sense fer soroll amb les seves raquetes de neu es nposen en marxa. I si amb molt de compte assalten la cabana, els raptors creien que no els trobarien, mes no contaven amb la saviesa del poble sami acostumats a estar a 30 graus sota zero , i a seguir les petjades dels ramats de rens o dels animals depredadors. Alliberen al Pare Nadal i als segrestadors els porten a la presó on passaran llargs anys.

Volien segrestar el Nadal, una cosa molt greu. Infinitat d’infants no tindrien joguines, entre ells la Missa, que no es va assabentar de res.

El dia vint-i-quatre de Desembre la Missa troba els seus joguets i corre també ràpid cap al televisor. En aquell moment feien les noticies i va veure que les guerres encara continuaven. Va dir a la seva família. Hauria estat mes contenta de no trobar joguines i que en el Mon i regnes la Pau. Quan serà tot això pare ?

En Lars tristament li diu: Nena el que demanaves no es cosa pel Pare Nadal, es cosa de la gent gran i poderosa i aquests per desgracia no atenen cartes de nenes, sap molt greu Missa, això sols ho poden fer els amos del mon i per ara sembla no els interessa. Tu no ho entens petita i jo tampoc. Esperem que prompte regni la pau i el mon es torni més humà.

1-cara

Montserrat Vilaró Berenguer

GOIGS A LLAOR DE ‘ SANT ZAQUEU’.

GOIGS A LLAOR DE ‘ SANT ZAQUEU’.

Llegia a Lc 19, 1-10) ; Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d’estatura. Llavors s’avançà corrent i es va enfilar dalt d’un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva. Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien. Ha anat a allotjar-se a casa d’un pecador!

1-zaqueu_20141118_pd

Zaqueu, dret davant el Senyor,li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.»  Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d’Abraham. El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut.»

Mossèn Sebastià Codina Padrós, em feia obsequi – estic en deute perpetu amb ell – dels Goigs a llaor de ‘ Sant ZAQUEU’ , el text fa una reflexió en vers de la trobada entre Jesús i Zaqueu, que conclou així :

<< Sant Zaqueu>> van atrapar-te

 – Tu mateix vas parar l’ham –

Com llavors, para la taula;

Hi ha mig món que es mor de fam.

De tant tips n’hi ha que rebenten,…

Tornarem a ser germans?.

 

La tornada és per sucar-hi pa,

 

Que la vida fugissera

Faci al món posar els peus plans.

Com Zaqueu, baixem tots del sicòmor de l’egoisme, i mirem als altres com a germans.

Tot està bé, si acaba bé.

BON NADAL !!!!!

LA MISSA DEL GALL

LA MISSA DEL GALL

En  un petit llogarret de vint-i-cinc habitants, anomenat Esquitx, hi havia una petita esglesiola i un capellà que només hi anava els diumenges i els dies de festa per donar un servei a aquella comunitat tan petita i ben avinguda que quan algú tenia un problema tots corrien a ajudar-lo.

Però va passar que un diumenge, tots els camperols d’aquella comunitat esperaven que toquessin les campanes  per anar a missa, i van estar esperant fins que uns veïns es van decidir a pujar el caminoi fins l’església. Al campanar,  hi havia el pobre capellà que intentava tocar la campana envà.

–Bon dia, mossèn! –va dir en Roc, el més gran dels homes.

–Ai, ai, que avui tenim el dia girat! –va contestar el capellà.

–Que no hi ha missa? –va preguntar el fill d’en Roc.

–Sí, sí…, però aquest dimoni de batall no sona perquè s’ha segat la corda, i sense corda no es pot moure el batall. He intentat picar amb un martell però no té prou força i no ho sentiu, és clar. Quan baixi a ciutat ja ho preguntaré al ferrer, a veure què em diu. Mentrestant, guieu-vos pel rellotge o pels galls…

Van passar els dies, cadascú amb les seves responsabilitats amb la terra i amb els animals: tots treballaven i no tenien temps de gaire cosa més. En Roc va comprar un rellotge i va dir al seu fill que n’aprengués, a conèixer les hores; ell seria l’encarregat d’anunciar que ja començava a ser el moment d’anar a missa.

El noi, anava a ca l’Enriqueta, una dona gran, que havia estat missionera, i l’ensenyava a llegir i escriure. Les altres hores del dia, el fill d’en Roc, les dedicava al bestiar i a la terra. Li agradava donar de menjar als animals que tenien, sobretot les gallines i els porcs. Aquells animals semblava que fossin de la família: el noi els parlava com si l’entenguessin. Hi havia un parell de galls que sempre seguien en Roc petit.

Va arribar diumenge i les campanes no van tocar. Allò volia dir que el problema encara era viu, com el fred que feia. En Roc petit va anar a unes quantes cases disseminades d’aquella contrada per fer-los saber que ja era l’hora d’anar tirant cap a missa…

Quan els feligresos van arribar a l’església, a fora, els esperava el capellà per explicar-los que veia molt difícil solucionar el problema de la campana. Li demanaven molts diners , dels que ell, el capellà, no en disposava. Va suggerir que potser si l’ajudaven, entre tots podrien comprar la corda i fer-la instal·lar. Els homes van obrir la boca que només  en va sortir un “NOOOO! No podem, tenim moltes despeses, i ara vénen festes”. El mossèn els va mirar tot consternat i va dir: “El problema és de tots. Penseu què hi podem fer. Ara vindrà Nadal i no podré tocar les campanes per avisar-vos de la Missa del Gall”.

De tornada cap a casa, els homes anaven remugant que just ara que tant necessitaven la campana, amb les festes que s’apropaven, ningú els podria avisar. En Roc petit mirava el seu pare i pensava que allò ho solucionaria.

Els dies van passar com l’aigua que baixava quan es desfeia la neu: ben de pressa.

I va arribar la nit tan esperada, una nit clara, amb un cel curull d’estrelles i una lluna que il·luminava el camí pedregós que menava a l’esglesiola. En Roc petit va obrir la tanca de la casa i en va sortir ben abrigat, amb una corda i el seguici dels seus galls. Per allà on passaven, els galls cridaven fort, fins que va arribar al seu destí, un cop allà van pujar al campanar (Roc i galls) i el noi va lligar els galls perquè no es moguessin i els donava copets perquè cridessin els seus  quicquiriquics! fins que els veïns i el capellà van haver arribat.

1-gallo

La gent es felicitava de la bona idea que havia tingut el noi, i el mossèn, emocionat, va dir que havia estat el Nen Jesús, que havia il·luminat el noi, assenyalant una immensa estrella que somreia divertida.

Allò sí que va ser una bona Missa del Gall!!!

I és que els galls serveixen per a alguna cosa més que per acabar en una cassola.

BON NADAL I BON ANY 2017!!!!

MARIA TERESA GALAN