Arxius del mes de novembre 2016

TEMPS DE NADAL

TEMPS DE NADAL

La Marta era la professora d’Història del Temps, i avui començava un taller per als nouvinguts.

La curiositat s’havia apoderat d’aquells alumnes que acabaven d’arribar i no ho tenien gens clar, malgrat haver compartit amb gent de tot arreu aquell fet tan singular que s’havia propagat com l’aire. Tothom es preguntava què era Nadal, d’on havia sortit, què significava… i ningú no hi sabia donar una resposta.

Després d’uns segons d’haver-se saludat amb la mirada, la Marta va connectar unes grans pantalles i va dir als alumnes que s’hi fixessin. Les imatges canviaven i es passejaven per tota la Terra. Pertot es veia com els seus habitants celebraven de forma diferent el Nadal, però tots el celebraven: era un fet universal.

Després de comentar diverses imatges, una veu va preguntar qui havia inventat el Nadal i per què. La professora va començar a explicar:

Quan Déu va crear la Terra, no va tenir en compte que aquells éssers als quals els va donar vida també podrien decidir coses, tindrien sentiments i lluitarien entre ells, es matarien, moltes famílies quedarien desfetes per les enveges, el mal regnaria entre ells…

Fa 2017 anys va tenir una idea, i  pensant que podria arreglar unes quantes fallades, va crear un ésser  que va anunciar que era fill seu i que va enviar a la Terra mitjançant el ventre d’una bona dona i d’un home destinats a ser-ne els pares, és a dir, va crear una família.

Els alumnes embadalits, cada vegada en volien saber més.

–Què creia que aconseguiria Déu?

Que com a mínim no es barallessin durant uns dies i que reflexionessin…

–Creu que l’objectiu ha estat possible? –va preguntar en Jonàs.

Mireu l’altra pantalla… què hi veieu?

–Dos homes que es passen pel costat i no se saluden… –respon la Ivet.

–Continua… Ivet.

–Un d’aquests dos homes recula i parla amb l’altre, aquest se’l mira i no sé què es diuen. Ara s’abracen i es fan un petó…

–diu la Marta. L’efecte és el que es pretenia: que fessin les paus. Ara gira el botó cap a la dreta…Veus, hi ha guerra! La gent es mata. I, què fan en aquests moments…?

–Oh, han parat de matar-se. Estan contents i celebren alguna cosa.

1-la-primera-guerra-mundial-se-paro-para-celebrar-la-nochebuena-620x372

-Celebren Nadal! Si no existís Nadal la gent no pararia de matar-se i d’estar de mal humor, d’odiar-se

–Sí, Marta; però després tornen a odiar-se i a fer-se mal… De què serveix?

Serveix perquè hi hagi una pausa i reflexionin. Quan s’acosten les festes la conducta dels humans canvia, pensen en celebrar junts l’arribada del Fill de Déu. Troben a faltar les persones estimades que ja no tenen al seu costat i reflexionen… Quantes coses negatives s’han fet i es podien haver evitat.

Ara ja sabeu quina és la nostra missió després d’aquest taller: ens hem de preparar molt bé per baixar a la Terra i acompanyar aquestes persones a trobar el camí bo. Aquesta nit fareu la vostra primera sortida. Us guiarà la INTUÏCIÓ i fareu la primera pràctica. La música i les llumetes també us serà d’ajuda, els sentiments seran més febles… i els podreu manipular.

Els alumnes, contents i agraïts per tot el que havien après, es van posar les ales i van baixar a la Terra.

Per tot el Món se sentien cançons que parlaven de Pau, Amor… Era Nadal!

Maria Teresa Galan Buscató

NADAL AL YUKON

NADAL AL YUKON

En Franklin jeu arraulit a la manta molt a prop del foc de llenya d‘avet. Fa fred i flocs de neu comencen a caure. A la seva Anglaterra natal ja feia fred, res a veure però,  amb aquest fred que se’t fica dins l’anima en aquest agresta racó del Yukon.  Els cavalls no gaire lluny semblen també sentir el fred, no estan quiets i renillen  impacients. En Franklin no es vol llevar encara, contempla el seu germà John que al igual que ell dormita davant del foc.

Sent una pena immensa per tot plegat, no han trobat or , al igual que molts altres crèduls, que varen venir amb la fam de trobar encara que fossin uns minsos grams. No varen trobar res, sols tenen algunes pells d’ant i de guineu que han caçat. Res de particular, no els donaran gaires monedes. En Franklin te por que no subsistiran un altre hivern com aquest, i li va  prometre a la mare que cuidaria del seu germà petit en John. La pobre mare,  se la imagina a la seva modesta llar a York esperant les cartes escadusseres dels seus fills,  i sent dins el cor una amargor. Amb la ma toca el fusell, no es poden atrevir malgrat el foc a estar distrets. Els llops i els ossos volten per aquí, els ha sentit al vespre mentre menjaven el conill que varen caçar al bosc, per això te agafada l’arma  per la culata, a punt de disparar.

Aquest territori que ell creia pròsper no els ha aportat res, sols penúries , no poden però,  tornar a casa amb les mans buides. Va prometre a la Elisabeth la seva promesa que vindria carregat d’or. La mare li diu per missiva  que li sembla que ja no l’espera , l’han vist passejant prop del moli d’en Henry , es deu haver cansat d’esperar es diu. Aquí de dones molt poques, i les que ha vist últimament son indies molt boniques

Va veure  que el seu germà John es mirava molt a la Yehowana , una india, era bella es va dir en Franklin, vivia amb en Roko un paranyer italià que hi va posar molt mala cara. En Franklin es va sentir alleujat quan van partir . Temia complicacions, en aquesta terra no costa res matar un home. Es una terra salvatge,  de gent salvatge que es mouen per instints.

Els van dir que hi havia uns territoris mes al Nord, on podrien caçar millor. Van anar cap allà, tant debò trobin castors i linxs, o el que sigui, tenen que  caçar molt o no subsistiran. En John comença a flaquejar, i ell que es mes gran te que resistir. Te vint anys i ja es un home. De cop i volta el germà es desperta i diu.

–          Saps avui es Nadal, aquesta nit he somiat amb la mare i amb el seu púding, que donaria per una cuixa de gall d’indi.!

 No em parlis de indis ni que siguin galls! diu en Franklin, aquí tots els dies son iguals. Si es vint-i-cinc de Desembre i podem sopar com ahir , ija estaré content,  i si cacem molt millor.

I amb una revolada s’aixeca, posa els troncs bé, i atia amb mes llenya el foc. Damunt seu veu estels, més cap d’ells no es el de Nadal, i es diu que en aquest racó de mon mai serà Nadal. Ho serà quan tornin a casa , si es que tornen .

 

http://www.dreamstime.com/royalty-free-stock-photo-scenic-winter-frozen-lake-laberge-yukon-canada-image29534705

En John sospira i es colga millor en la seva manta. Encara que sigui Nadal, caçaran com cada dia i com cada dia aniran més al Nord. Te raó el germà quan diu que aquí tots els dies son iguals i sospira.

Montserrat Vilaró Berenguer

EL TRONC MÀGIC

EL TRONC MÀGIC

La petita Llúcia contempla contenta el tió de Nadal que l´avi li ha fet de un tronc de un vell arbre mort, un ametller. Es preciós ara que el te ben col•locat i ben abrigat, es un tió magnífic.

1-io

El vell s’asseu en una cadira prop de la llar de foc i li comenta a la neta.

– Saps Llúcia que la llenya escalfa cinc vegades ?.

No,  respon la nena i un somriure s’escampa per la seva cara pigallada;  explica avi. ! com va ?

–        La primera t’escalfa al tallar l’arbre

–        La segona el trossejar-lo

–        La tercera al fer estelles

–        La quarta al pujar-lo per l’esca-la

–        La cinquena al cremar-lo vatua aquí!

– Si,  diu la nena, he vist com sues quan fas aquestes coses, ja ho entenc avi, però encara has deixat la sisena,quan jo pico amb un bastó i canto una escalforeta sento a dins, junt amb els nervis de si cagarà o no…. oi que si avi ?

-Si, diu l’avi, cagarà, has sigut bona nena i això sempre te recompensa, mes a part de tot  el tió es màgic. Per Nadal el posarem al foc per cremar, la seva escalfor ens recordarà que som afortunats per tot el que tenim. Quan era un arbre jove ens donava ametlles , ara que es mort ens dona calor, escalfor de la bona. La flaire del arbre sortirà per la xemeneia, el fum s’escamparà cel enllà i serà com un donar gracies a la natura que tantes coses bones ens dona. Recorda sempre nena de donar gràcies pel que tenim.

-Si,  diu la nena, abraça al avi amb els seus bracets petits i li fa un peto i li promet, que procurarà sempre ser persona agraïda.

Fora es va fent fosc i algun que altre floc de neu es veu caure per la finestra, son primers de Desembre i fa molt fred. Els dos miren les flames de la llar de foc i la menuda diu.

-Expliquem un conte avi !.

– Si,  diu, ho faré mes tard, abans d’anar a dormir , i l’estreny ben fort, voldria perllongar aquest moment que sap  és també màgic, i  pensa  , potser es l’últim any de la màgia del tió de Nadal …...

Montserrat Vilaró Berenguer

EL PRIMER NADAL DEL DRAC BABAU

EL PRIMER NADAL DEL DRAC BABAU

El Babau, aquell dia escampava la boira, fart d’estar tancat en la cova. Quan va estar en l’entrada del poble, es va mirar, atònit, l’arbre que hi havia tot just començar la primera casa.

Ara resulta que ha crescut un arbre en una nit. I, al damunt, hi pengen coses que mai he vist. Si els arbres han d’estar en el bosc, pensava.

Empès per la seva curiositat s’hi va acostar. Era tant o més alt que ell. Com tota criatura, va ficar-hi les seves grans mans. Però, ai, que acabava de fer! Es va endur unes enrampades, que li van recórrer tot el cos, i tot seguit, va començar a llançar foc.

En aquell moment, passava per allà el Gamin, el mag del poble, i el va veure.

Para Babau, calma’t. No el socarrimis! –va cridar-li.

En escoltar aquella veu coneguda, es va girar i, va veure al seu protector.

Què has fet, no t’adones que podies haver pres mal?

Només he volgut veure que hi havia dins –va contestar, frustrat.

Qui et mana tocar una cosa que no coneixes? –li va preguntar.

Què és tot això, aquestes bombetes de colors, i tot el que hi ha? -va preguntar el drac.

És l’arbre que hem adornat per a celebrar les festes del Nadal –li va contestar.

No m’agrada on està!, el seu lloc és en el bosc –va respondre, enfadat.

-Tens tota la raó. Però, has de saber que, només, hi estarà uns dies aquí, i llavors, el tornarem.

-I, aquestes pessigolles que m’han sacsejat, i encara em sacsegen?

T’ha sacsat el corrent, devies anar mullat, com sempre et fiques en les basses! –va exclamar.

-Vinga, anem a la teva gruta, et faré una tisana i et tranquil•litzaràs. Ja tens un any, serà el teu primer Nadal al poble, i ja és hora de què t’ho expliqui.

Em sembla que deu tenir l’any, però, ves a saber, té una grandària…, pensava el Gamin.

1-unnamed

El Babau era un jove drac, que va ser trobat per ell, en l’entrada d’una balma, als afores del poble. El va acollir. I, durant aquest temps, els seus habitants van aprendre a estimar-lo, i en adonar-se, de què, era bo i juganer, van deixar que s’hi quedés per sempre.

Em pots fer un favor, Babau?

Sí. I, tant.

El Babau estava sempre disposat a complaure al seu amic.

Doncs, para de gitar foc, si us plau.

Ai, és el costum. No m’adono.

Recorda, que sempre t’ho dic. No pots anar escopint foc per la boca, com aquell que res.

Ja ho sé. Però, les pessigolles em posen nerviós, i, em surt sense voler.  

Au, tira, i vigila amb els obstacles que et trobaràs pel camí, que es farà tard.

Encara arrossegues cablejat… Fixa’t bé, d’acord?, que pels carrers n’està ple –li va repetir.

-D’acord. Sempre d’acord… I, què més? –rondinava el Babau.

-Babau, ets jove i bé, t’he d’explicar les coses, si no, no les aprendràs mai.

Entretant caminaven, el Gamin explicava contes del Nadal al candorós drac.

Quan van arribar, el mag va complir el que li havia dit. Quan es va haver pres la beguda, en veure’l ja més relaxat, va partir de nou al poble, tot pensant que el deixava tranquil. Ell, l’acomiadava des de l’entrada de la cova. Si ho hagués sabut…

L’endemà, unes remors van despertar al mag. Aquest va córrer on hi havia l’aldarull, i va quedar parat, en sec, de la sorpresa que es va endur. L’arbre havia desaparegut. Uns malvats se l’havien emportat; això era, el que murmuraven els habitants del poblet.

Ell, tement-se ja  qu, en podia haver sigut l’autor, va baixar a la cavitat del drac. Aquest dormia plàcidament. Va veure els cables tirats per terra, però, de l’arbre ni rastre.

Babau, desperta! Encara que hagis fet el tronera aquesta nit, és hora d’aixecar-se.

El Babau es va treure la mandra, i va respondre al seu amic, dissimulant.

Hola, tu aquí?

Sí. Jo aquí. I, ja saps perquè he vingut.

Ell continuava fent-se el despistat. El mag intentava que el drac li fes cas.

Escolta, i aquests cables, ja em diràs que hi fan aquí, o han aparegut per art de màgia? 

És el que em vaig pensar jo, que tu els havies fet aparèixer.

El Gamin s’anava escalfant amb el seu amic. Va començar a recollir els cables del terra, ja que, duia la intenció de tornar-los al poble. En veure-ho, el drac el va frenar.

-Espera, espera, que fas?

Què et sembla, què faig?, tornar aquests cables, beneitó, et penses que no sé que has estat tu?

-Si no funcionen, si m’he endut una desil•lusió! 

Tu sí, que no funciones, tros d’enze, no sabies que, perquè les llums funcionin s’han d’endollar primer? I, que has de tenir uns endolls? Per cert, on està l’arbre? 

-L’he tornat al seu lloc, que és on ha d’estar.

El mag va voler reflexionar altra vegada amb el drac.

Escolta Babau, i el que et vaig comentar ahir, no ha servit per res?

-Què em vas dir ahir, que no recordo?

-Ah, ni escoltaves! Ja la portaves de cap, eh?

Ja m’estàs indicant on l’has posat –li va exigir.

-No –va contestar, ferm, ell.

Què no, dius? –va contestar, sorprès, el Gamin.

El mag es va armar de paciència. I, li ho va tornar a explicar. Per a ell, era la seva primera vegada, i, no acabava de captar del tot el significat del Nadal.

-Ah! Si és així –va dir finalment, semblant que ho havia entès.

Doncs sí. Ja estàs anant a buscar-lo. Jo m’enduré aquests cables altre cop al seu lloc.

No hi aniré. 

Ell no ho trobava bé, i, hi estava entestat. Li faltava un pèl per entendre-ho.

-Babau, que només són uns dies. Després el tornarem al bosc.

Com que, el Babau, estava en aquell pla, el Gamin, cansat, va decidir marxar.

Bé, pujo al poble. Ja tornaré, a veure si et faig entrar en raó!

Es va acomiadar del drac, que es  va quedar moix. Havia de pensar el que li havia dit el mag; tot i que, ja li ho havia dit, i ell, no ho havia escoltat.

El mag, havent dinat, a mitja tarda, va decidir donar un passeig fins a la cova. Però, abans es va trobar amb una sorpresa, i, aquesta vegada, el camí, el va fer content.

En arribar, de seguida li va dir:

-Hola Babau, ja he vist que has col•locat l’arbre allà on estava. A què es deu aquesta sorpresa? -li va preguntar.

-Doncs, he volgut que el poble tingués l’arbre, i que, la gent pogués celebrar el Nadal -va respondre.

Molt bé. En el fons ets un bon minyó, amic meu. Però, digues-me, com ho has fet, si amb prou feines tenies temps?

-T’oblides, de què, els dracs volem?

Mm, no, no… 

Llavors, el Babau, abaixà el cap avergonyit. Al cap d’una estona, veient que el seu amic no li deia res, es va anar alçant fins a abraçar-lo, qui gairebé va quedar aixafat sota del drac.

-Brètol, surt de damunt, que m’aixafes, vinga…

No hi ha qui t’entengui. Si t’estimo perquè t’estimo, si no, m’esbronques, que més vols?

-Vine aquí, fem-nos una bona abraçada estimat Babau, que ets un carallot, ho sabies?

Si tu ho dius…

-Ara guarniré la balma, i després soparem, que, per això, he tornat, per estar amb tu –va expressar.

El mag va preparar el sopar, suposem que amb els seus arts. Com, si no?, i va cridar al drac:

Babau, anem a sopar, au!

I, de sobte, un fet inesperat va succeir. La cova va resplendir de llum.

El mag premiava d’aquesta manera al drac. Més, aquest, va contestar:

Home, jo volia una mica de llum, però, per estar amb els ulls tancats, què vols que et digui. Ni puc veure el menjar!

I, el mag, es va fer un fart de riure amb el jovenet i innocent Babau.

 

Rosa Ventura Cutrina

CRISTALLS DE NEU

CRISTALLS DE NEU

La Marta mira per la finestra. Núvols de color gris enterboleixen el cel, tot es de color cendra i fa un fred que pela. Som Desembre i a casa seva fa flaire de Nadal, te un tió al costat del foc ben abrigat amb una manta. La Marta ja fa molt temps que no creu ni en tions ni en Reis, més no vol que la seva família se senti una mica trista perquè la petitona de la casa ja ha crescut i no diu res, fa el paperot.

Ha demanat al avi el tió gros i inclús ha escrit la carta dels reis, ella fa veure que no sap res i la família tampoc, un any més, potser el vinent ho dirà a ells, ja te quasi deu anys, poca broma !. No fa cas dels germans grans que riuen, ella a la seva. Ara mateix esta dibuixant, la seva gran passió. Sap que dibuixa be i li agrada un munt fer-ho. Ara son vacances de Nadal i te temps per omplir fulls i fulls de la seva llibreta de dibuix.

Ara esta dibuixant un cavall,torna a mirar per la finestra i veu el cel altra volta de plom. Encén el llum de la cuina on esta dibuixant perquè quasi no veu el que copia de una lamina. De sobte truquen a la porta, la mare que feinejava per la casa deixa entrar la seva amiga Montse. Es la seva millor amiga i entra amb les galtes vermelles de fred amb un gruixut abric que es treu de una revolada.

– Hola Marta diu, he vingut perquè em deixis algun llibre per llegir tal com varen quedar. Mira el dibuix i un somriure fàcil es dibuixa en la cara de nena entremaliada. Que xulo diu mirant el cavall !

Les dues nenes van a la habitació de la Marta, tota desendreçada i plena en un canto de uns prestatges plens de llibres. Les dues busquen entre els llibres que estenen sobre al llit. Al final la Montse tria la illa del Tresor i Donetes.

Parlen de les seves coses i juguen molta estona, fins que la mare de la Marta entra i diu a la Montse si es vol quedar a dinar.

No respon la menuda avui no ho saben els meus pares, un altre dia. Llavors la dona li diu  que hauria de passar cap a casa seva,  que comença a nevar i viu una mica lluny del poble.

Les dues nenes fan un crit i s’apropen a la finestra, ja neva amb una mica d’intensitat, elles jugant  no se’n han donat compte. Criden que bé!,  i la Marta diu que vol acompanyar a la seva amiga un tros, la mare assenteix amb un somriure i li diu es posin les gorres i els guants o agafaran fred.

Les dues nenes s’acomiaden de la dona i surten corrent contentes i abrigades. La neu cau damunt seu com un mantell blanc. Ara sembla que no fa tant fred, els flocs de neu les envolten, elles estan contentes tindran un  Nadal blanc. La Montse de cop i volta pregunta a la seva amiga. Ja els has dit que no tens fe ?- Noo! contesta la Marta rient,no els vull espatllar les festes. Ja ho faré l’any que ve i totes dues riuen fortament.

La Marta es posa bé la  gorra blava tota enfarinada  i contempla els guants de llana també blaus que es van omplin de neu i riu al veure que la seva amiga també sembla enfarinada. Les dues salten i juguen com cadells joves. Al indret on es a mig camí de casa la Montse, es fan una abraçada i es prometen tornar-se a veure demà per jugar amb la neu.

La Marta corre per la neu que ja comença a quallar i pensa en l’escudella calenta que haurà fet la mare i que a la tarda segurament amb els germans faran un ninot de neu , somriu amb el cor content mentre corre cap a casa seva, sota la pluja de cristalls de neu de tant fred com fa.

1-copo

Montserrat Vilaró Berenguer

LES DOTZE VAN TOCANT. (El conte de Nadal mai contat)

LES DOTZE VAN TOCANT. (El conte de Nadal mai contat)

Era la nit de Nadal més freda que recordava des que era un nen de poc més de sis anys, quan encara creia en els Mags d’Orient.

Era prop de la mitjanit i anava carrer amunt com hagués pogut anar en qualsevol altra direcció. Fugia. Decidí, llavors, amagar-se entre aquella gentada que, encongida per la gelor de l’incipient hivern, entrava a l’església per oir la Missa del Gall. Ocult entre els feligresos, passaria desapercebut per qui l’empaitava des de feia hores. Quina sort haver pogut trobar refugi quan menys s’ho esperava.

Un cop dins del temple, s’entaforà en un dels confessionaris que encara perviuen en algunes antigues esglésies de barri. Dins d’aquella mena d’armari, allunyat de mirades indiscretes, se sentí protegit i asserenat. Mirà el rellotge. Encara faltaven cinc minuts per les dotze. Passats cinc minuts seria lliure. Aquesta era la condició: si tocades les dotze no l’havien caçat, seria lliure, hauria acabat el joc, un joc de rol que havia arribat massa lluny. Els altres tres jugadors havien caigut l’un darrere l’altre. Només en restava ell, de viu.

Quan creia que ningú l’havia vist, una veu el sobresaltà. Una vella, agenollada en un lateral del confessionari, li digué, amb veu rogallosa, “Ave Maria puríssima”. Vaja, quin encert que algú volgués confessar-se tot just en aquell moment! No tingué, doncs, més remei que seguir-li la veta. Però quan anava a contestar a la inoportuna feligresa “sens pecat fou concebuda”, una fiblada aguda i dolorosa el deixà sense alè i poc després sense sentit.

72-les-dotze-van-tocant

Així doncs, aquell confessionari es convertí, en qüestió de segons, en el seu taüt. Mentre la gent entonava la cançó que tants cops havia cantat de menut, “les dotze van tocant”, una persona sortia de l’església tot rient entre dents. Un cop al carrer, es desempallegà, en el primer contenidor que trobà, d’un mocador de cap, una estrafolària roba de dona i una petita sarbatana.

Josep Maria Panadès López

CARTA DEL REI GASPAR

CARTA DEL REI GASPAR

Estimada Anna: Acabem de rebre de mans d’un dels nostres Ambaixadors Reials la carta que enguany ens has adreçat amb motiu de la festivitat d’Epifania que ja tenim a tocar. Cal que sàpigues que llegim i rellegim tant la teva missiva com totes les que adrecen l’altra mainada amb un especial interès, donat que per a nosaltres no hi ha cap joia al món més valuosa que vosaltres, els més menuts de la casa.

Avui, a poc més d’unes setmanes de la nostra arribada a les vostres llars, em prenc la llibertat i la confiança de fer-te quatre reflexions a l’entorn de la gran fe que, uns i altres, dipositeu en la nostra magnificència i en la nostra flaca de fer-vos feliços. Sóc en Gaspar, aquell personatge de barba rossa i rostre castigat pel pas del anys. Aquesta nota te l’escric jo mateix, assegut en una cruïlla de camins de l’antiga Mesopotàmia, bo i esperant a Melcior que va baixant d’unes terres una mica més al nord on els infants coneixen poca cosa més que la incertesa, la por, la fam i el pillatge. Pel que sembla, hi ha anat a buidar les seves senalles de roba d’abric, farina i una gran dosi d’esperança de pau. A hores d’ara, no sento cap mena d’ànsia per la seva llunyania circumstancial: sé que serà, com sempre, puntual a la seva cita. A la nostra edat, temps és el que ens sobra. Tampoc em fa pas cap mena d’angúnia el fet que Baltasar tampoc estigui aquí, reposant i abeurant els seus camells amb els meus. Pel que sembla, ell encara roman més lluny que en Melcior: qui sap si, enguany, és el més treballador de tots tres. Complimentós com és de mena, en Baltasar m’ha fet arribar un dels seus patges més fidels per posar-me al corrent de les seves llargues caminades arreu del món. El missatger està fet un veritable garbuix geogràfic. Les seves paraules tenen un no-se-què desconcertant. Afirma que el seu amo és cul de mal seient; amb un gairebé inintel·ligible aiguabarreig de llengües m’ha parlat d’Etiòpia, del Sudan, de la República del Congo, d’Haití, de Filipines… i una llista inacabable de països en què l’únic somriure sincer, malgrat tot, l’aporten els nens mal alimentats i explotats laboralment. Dit d’altra manera, si t’he de dir on és en Baltasar ara mateix, no em seria pas possible fer-ho. Ens limitarem a esperar-lo com aquell qui no vol la cosa: bé prou que traurà el cap ben aviat!

1-gaspar576_1389028479_mg_5728

Saps Anna? Nosaltres procurarem portar-te tot allò que ens has deixat escrit damunt d’aquest tros de paper que ara mateix tinc a les mans, però també volem fer-te saber que “la carta als Reis” no és una llista de la compra qualsevol. Per això, Anna, pren com a millor trofeu la nostra insubornable voluntat a l’hora de complir amb el que ens demanes, però comença a admetre que no sempre tot és possible. Farem tot el que puguem per complaure’t, però també volem demanar-te que tu facis tot el que puguis per ser amable, oberta i franca i acceptis el que et portem amb el màxim de gratitud: tants a tants. La nostra màgia, Anna, no té altra pretensió que la de procurar fer entendre que cal compartir: ser solidari vol dir sempre guanyar, mai perdre.

Saps Anna, qui és el nostre millor regal per a tu? Fer-te entendre, fer-te partícip del fet que tu ets una meravella en potència: que els nens sou la primera de les set meravelles del món amb què els adults s’omplen tant sovint la boca.

Anna, estimada Anna: no et demanen res que no puguis fer. Els Màgics som nosaltres no pas tu, reina. Et podríem dir (i et diem) que facis bondat a l’escola; et podríem dir (i et diem) que estimis els pares, els avis, les cosinetes, els tiets; et podríem dir (i et diem) que mengis el que se’t posi a taula, que vagis a dormir d’hora, que respectis la gent com t’agrada que et respectin a tu. Tot això et podríem dir (i t’ho diem), però de tot, de tot, només hi ha una cosa que repetim a cor què vols per allí on passem; una cosa que va ensenyar-nos l’Infant Déu que un dia, molt llunyà en el temps, vam adorar en una establia humida i llòbrega: “estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”.

Anna, petita Anna, que la il•lusió d’aquest dies et guiï la resta de la teva vida. Espera’ns amb el cor ple de joia… ja anem venint! Ens sents?

Víctor Valls Clotet

NEVADES PREFABRICADES

NEVADES PREFABRICADES

No soc persona que sovintegi les perruqueries ni salons de bellesa , encara que lògicament, de tant en tant hi poso els peus,  i sempre o quasi sempre,  hi visc situacions particulars. He de dir que soc bona observadora sempre ho he esdevingut, potser per això trobo converses i fets que val la pena de tenir en compte. Ahir mateix en una perruqueria sense voler em vaig ficar en una conversa que fa pensar.

Al meu costat hi havia una senyora de edat avançada, una senyora gran. Feia goig, vestia elegantment i li feien , el color del cabell i les mans. Vaig observar les tenia ben cuidades i elegants, com mans per tocar el piano. Una observació que em faig a mi mateixa ,

igual no li agradava ni un borrall la música.

La senyora parlava amb la perruquera.

Nena,  li deia, he vingut avui no sigui que la gran nevada em fes quedar a casa.

– No serà tant senyora deia la noia amablement, a vegades no endevinen gens el temps que farà i miri vostè ja estarà guapa i pentinada.

– No trobes que ara inclús les nevades semblen prefabricades ?

– Senyora que vol dir ?

Doncs això, de petitona no en sabíem de prediccions de temps ni res semblant, al mati et llevaves i trobaves aquell be de Deu de neu i gaudies del moment. Ara amb tanta predicció quan arriba ja no fa il•lusió i si en fa, no es el mateix. La trobem pobre o excessiva ,abans hi havia la màgia de no saber-ho i ho feia mes bonic.

– Te raó senyora, no ho havia pensat d’aquesta forma, però ara que ho diu….

Desprès es dirigí a mi .

Vostè que ja es més gran no ho veu d’aquesta manera?

Si vaig dir jo, es a mi oi ? Pensant-ho be te raó senyora, ara tot esta massa controlat inclús el fenòmens atmosfèrics volem preveure i a vegades no podem.

Vostè creu els meus nets van a esquiar amb neu prefabricada, tot de cara el consum , no anem gens be no!!

1-ano_de_neu

Jo he esquiat també amb neu fabricada senyora i clar sols i ha neu a la pista, als arbres res de res, molt natural no es, He comentat jo; no pensi la neu te quasi la mateixa textura , més no es igual que quan tot esta curull de neu fresca., aleshores  ho veig mes autèntic

Veu veu ! , deia la senyora, com tot esta manipulat, aquesta noia es mes jove i segur no pensa igual. Però de mica en mica anem fent fora tota bellesa o il•lusió.

En aquell precís moment una companya de la perruquera m’ha agafat per rentar-me el cap i la conversa ha quedat així.

Dins meu una veu diu que la senyora te raó, potser ens passem per massa informació , per massa manipulació i per massa control de tot i de tots i he recordat a una amiga que alguna vegada comenta que a no tardar quan neixi un nadó se li implantarà un xip. I no he pogut deixar de pensar en Orwell i la seva obra 1984. Aixxx!

Montserrat Vilaró Berenguer

HAWORTH

HAWORTH

Jo soc de natural somiadora, vull dir que normalment acostumo a somniar en les meves nits

Avui,  aquesta nit,  he tingut un somni estrany, he somiat amb Yorshire ( Anglaterra ) i particularment en Haworth a on van néixer les germanes Bronté.

Particularment això no es gens estrany, fa uns quants anys vaig visitar junt amb la meva família els paratges de York, que em van fascinar, tenint en compte que la família Bronté , es una de les meves preferides, en quan a la literatura. M’admira la bellesa i crueltat que expressen els seus escrits. Tenint en compte el lloc i la infància que varen tenir a la Vicaria, gens estrany. També la feréstega soledat del paisatge i climatologia devien fer la resta. I la incomunicació i atmosfera que devia regir a casa seva i al veïnatge tant tancat i tant poc favorable a les dones de l’època.

Jo vaig visitar Haworth i voltants un dia d’agost particularment rúfol, recordo que feia un vent glaçat, vaig tenir d’agafar una jaqueta gruixuda, tenia fred. Jo sempre he sigut persona imaginativa i no se’m feia gens estrany entreveure les germanes voltant i corrent entre els turons erms i com deixats de la ma de Deu. Va ser una visita que encara avui dia recordo , tenia com una atmosfera estranya i la soledat es podia quasi tocar amb el capciró dels dits, en fi es el que jo recordo, si em va impactar molt. Conec perfectament la seva obra i es una de les meves preferides i puc entendre coneixent a on van escriure una mica més la seva obra.

Més avui tornava a estar a York, era Nadal i queia una forta nevada. En el meu somni conduïa per la carretera que mena a Haworth i de cop i volta la neu era tant densa que tenia d’abandonar al cotxe. Alguna cosa em deia que no ho fes , que si abandonava el cotxe potser no hi podria tornar. Que no tenia de deixar la carretera que era la meva única salvació. Més jo veia no gaire lluny llums en la casa i com que el meu mòbil no tenia cobertura m’aventurava per la neu.

Desprès de caminar un tros arribava a la casa , tot era blanc de neu i un arbre de Nadal lluïa guarnit amb llumets de colors, més no hi havia ningú enlloc. Trucava la porta i ningú responia, anava a mirar per una finestra i es veia tot buit. Volia tornar al cotxe i ja no veia el meu rastre en la neu. Sols tenia una possibilitat entrar a la casa museu.

Picava desesperadament a una finestra per trencar el vidre, quan una ombra s’ha apropat a mi i ha cridat. No destorbis la pau dels morts, tu no ets la Caterine, no vagues pels cims , ves-te’n . Era una ombra blanca de dona a la que no li podia veure la cara. En aquest moment s’ha sentit el lladruc de un gos llunya. Jo espantada fugia per la neu, els lladrucs eren mes propers i m’he despertat. Era la Kira la meva gossa que bordava , ella m’ha despertat. Però amb una angoixa com si vingués d’un altre lloc , com si fos molt real el somni. A vegades això em passa a mi. Quasi podia entreveure en la ombra la figura literària de Cims Borrascosos, la Caterine. Segurament em passa això perquè he llegit moltes vegades el llibre i el trobo preciós. Es un dels meus preferit i ho serà sempre encara que em causi malsons.

1-emily-y-charlotte-memorial

Montserrat Vilaró Berenguer

EL PESSEBRE DEL PARE

EL PESSEBRE DEL PARE

L’Anabel tornava a casa després de fer unes compres, i pensava: Quan arribi col•locaré el pessebre. Fa dies, que el pare, m’ho demana, i estarà content.

I, és que, el Maurici, cada any, per aquestes festes, tenia per costum explicar contes a la seva néta, la petita Noa.

Entretant, a casa, a l’avi, li passava alguna cosa. Vinga cercar per tot arreu, fins que, per fi, va trobar allò que buscava.

-Ah! Caram. Aquí et vaig ficar -va exclamar.

En uns instants, va tenir lloc un fet insospitat.

-Cataclinc. Cataclinc. Cataclinc. Paf. Paf. Paf –va retrunyir per tota la casa, un darrere d’un altre.

La nena, que estava dormint, en sentir l’estrèpit, es va aixecar i va anar cap al menjador. Quan va veure l’enrenou, es va quedar allà, en la porta, parada, sense atrevir-se a entrar, escoltant l’avi com rondinava.

-Qui em manava a mi agafar-lo? Ja m’ho deia a mi alguna cosa, ja, que no ho fes; però, jo, tossut; i mira com em trobo ara, sense res! –protestava.

Ell, no s’adonava de la presència de la petita.

-Ja ho veus, pare, l’edat fa estralls. Se m’escapen les coses de les mans. Amb tant amor que tu i jo li vam posar. Ho recordo com si fos ara.

Ho explicava al seu pare, ja difunt.

La Noa després d’una bona estona, i veient que el seu avi seguia disgustat, va decidir passar cap a dins. Va recollir les figures dispersades pel sòl; i les va deixar sobre la taula de la sala d’estar. Va pensar què podria fer amb aquelles figuretes, i decidida, se’n va tornar al seu quarto. Al cap d’una bona estona, i, duent una cosa molt apreciada per ella, va tornar a la sala. Allí, va desfer el que havia fet, per refer-ho de nou. Ara sí, ara sí que li agradava. S’assemblava al naixement de l’avi.

En aquestes, l’Anabel, va entrar a casa, i va veure el desastre. Va anar cap a on estava el seu pare, compadint-se.

Què ha passat aquí, què és això? -va preguntar.

L’he fet bona avui, filla.

Així de sec va contestar.

-Com ha estat?

-Com sempre, que les coses em cauen.

Què no sabeu, que cada any ho faig jo?

-Sí. Però, he tingut ganes, i…

On us han portat les vostres ganes! En fi, farem un altre, i aquí no ha passat res -va dir, per treure ferro a l’assumpte.

-Sí que ha passat. Era l’únic record que en tenia.

Us equivoqueu, el dueu al cor, recordeu-ho, no us poseu melancòlic, ara!

Dit això, l’Anabel es va dirigir a l’habitació de la Noa. Quan va entrar, la petita no hi era.

No està, l’heu aixecada?

-No. Vols dir que no està? –va preguntar, ell.

No. Deu estar a la sala.

Van anar-hi, i, efectivament, estava a la sala, asseguda en el sofà, davant la tauleta. En veure la sorpresa, que la menuda els tenia preparada, van exclamar:

-Mira què ha fet la petita! –L’Anabel.

-Quin pessebre tan bonic, Noa! –El Maurici.

La nena, contenta, es va dirigir al seu avi i l’hi va donar, dient:

1-cax49260561

Pren, avi, agafa-ho. S’assembla al que s’ha trencat.

-Gràcies, filleta. Ets un sol de nena.

-Encara rai, que no t’has fet mal, amb tant vidre pel mig -va afegir.

Ella estava estarrufada. En aquest moment, l’Anabel va prendre part.

Heu de fixar-vos, mireu quins records us queden del pare, les figuretes estan totes intactes! -li va fer veure l’Anabel.

-Tant se val, era molt vell i passat de moda -va contestar.

Aquestes coses mai passen de moda, aquestes figures són artesanals, i vós ja sabeu que tenen un valor que no té preu. I, en el pessebre, la nena les ha posat molt estratègiques, fins i tot, s’assembla força a l’antic.

Ara, digueu-me, com ha estat?

-Volia aprofitar que la nena dormia per buscar el naixement, quan l’he tingut a les mans, m’ha relliscat, i la resta, ja ho saps.

-Segur que us heu posat nerviós. Vegeu que us ho tinc dit.

-Deixa-ho estar, que encara estic passant el rosari de boig que m’he posat buscant-lo!

Haurà sigut en aquell moment, que la nena s’haurà despertat -va dir la mare.

-Amb el xivarri que hi ha hagut, el més segur. Ara que, jo, no l’he vist ni he sentit soroll en cap moment.

Vós que estàveu encegat, i no us heu adonat.

L’avi va callar. L’Anabel tenia raó.

El Maurici tenia ganes de tornar a explicar, com ell, i el seu pare, havien construït el pessebre, ara ja, escampat per terra.

-Noies, us explico com ho vam fer?

Per no decebre’l aquest dia, l’Anabel va accedir.

Entès. Jo estaré poca estona, que tinc feina. Després, si ho desitgeu, continueu explicant-ho a la Noa.

I, les dues es van asseure. Anava a començar, i, a Maurici, li va sortir la vena sentimental.

-Era tan bonic, quina pena em fa, i, sobretot, pel meu mal cap! -Deia, pesarós.

-Va, aneu al gra, ja no té remei, deixeu de lamentar-vos –va contestar l’Anabel.

Ell va començar amb la història.

-El meu pare volia fer el pessebre, i em va preguntar si podia ajudar-lo.

El pare de l’avi, era el teu besavi Andreu, Noa –li va aclarir, l’Anabel.

Va continuar.

-Vaig acceptar content, però, no s’acabava mai. Ho trobava etern.

-Llavors, em manava: Porta les serradures, nen, i, jo, a obeir. Les espolsava i quedaven enganxades en el fang, que simulava el sòl.

-Seguidament: Nen, porta aquells pals que hi ha en el fons, i jo, apa, els hi portava.

-Ah, i les pinces. Aquelles pinces que ell va fer amb filferro amb uns mànecs llargs. S’enfadava:

-Aquesta pinça no, vailet, l’altra més llarga, però, que no ho veus?

-Ves, jo que sabia -va dir amb resignació.

-Em passava el dia anant darrere de la mare, demanant-li fils pel pare. I, ella cridava: -Em deixarà sense fils, aquest home!

-El sostre de l’estable, el vam fer amb palla, necessitàvem cola… Ah, la cola, quants viatges m’havia portat a la tenda de queviures!

-Un dia, vaig ser tan pesat, i vaig insistir tant, que, em va deixar enganxar unes quantes peces. Us asseguro que era difícil, tan diminutes… La mare quan em venia a buscar, sempre deia:

-Nen, no sé què has fet, però, tot tu, ets cola. Ni se’t pot tocar.

No serà tant, eh? -li va dir la filla.

-Potser exagero una mica, però, no m’aparto gaire, no creguis.

Anava a continuar, que, la Noa, els va fer una pregunta:

A quin lloc el vau fer?

-En el soterrani de casa dels teus avis. A dalt hauria estat impossible, tot escampat per aquella taula tan gran…

-Quan les feia, no parava d’explicar-me coses sobre cadascuna d’elles, que si el nen Jesús, que si la Verge, Sant Josep, la vaca… I, quan va acabar els pastorets, es va adonar, de què, s’havia passat amb el nombre, que tots no li cabien, i que havia de desenganxar uns quants. Aquell dia, gairebé li dóna un tropell. I, sabeu?, me les deixava pintar. Com gaudia pintant-les com jo volia! A pesar que, algunes van quedar escandaloses –ho reconec- em va dir que eren maques… Què m’havia de dir, veritat, perquè no em decebés?

-I, quan no podia ficar l’estel de Nadal dins? Quan s’entestava en alguna cosa! No sé com se les va apanyar, però, l’estel penjava a dalt, com ell volia.

-La cosa que més m’enorgulleix, és quan va estar tot llest, i vaig estirar dels fils. No sabia què passaria, i em vaig quedar perplex, en veure, com el pessebre s’aixecava majestuós dins de la botella de vidre. Vaig tallar els fils, i ja estava. Després, em va dir:

-Mauri –perquè, quan estava content, em cridava així- has de respectar el nostre secret. Només tu i jo sabem com es fa. Em va fer sentir tan orgullós, de poder compartir un secret amb ell!

A l’Anabel, se li feia tard.

Sabeu que? Vaig a la cuina. Vós ho continueu explicant a la nena. Jo, ja em conec la història.

L’avi va esbossar mig somriure.

-Vés. Vés. Tinc molts dies amb la petita.

-Podeu recollir els trossos? -li va demanar l’Anabel.

-Sí filla, sí, ja t’ajudo. Recolliré la destrossa que he fet.

-Si podeu, agafeu l’aspiradora, així no quedarà rastre d’ells -li va aconsellar.

El naixement fet per la seva néta, dins d’una caixa de plàstic, que havia contingut a la seva nina preferida, li faria recordar al del seu benvolgut pare.

Mira que, perquè, agafés la caixa que protegia el seu tresor… Això, és de tant que vol al seu avi.

Fixeu-vos en el naixement de la Noa, també penja l’estel de Nadal. D’imaginació, no li falta, no. Com, el besavi.

Mira que, perquè, agafés la caixa que protegia el seu tresor.

Aquests van ser uns dels comentaris, que es van fer, un dia qualsevol, reunits al voltant de la taula de la sala d’estar.

Més endavant, el Maurici, va sorprendre la família:

-Escolteu, faré un naixement igual al que se’ns va trencar. Vaig estar buscant les instruccions, i per sort, les havia guardat molt bé.

I, es va dirigir a la nena.

-Em voldràs ajudar Noa? -li va preguntar.

Pare, sou major i haureu de tenir molta paciència –va dir l’Anabel, abans que ella contestés.

-Sí, filla, igual que el meu pare va tenir amb mi.

Llavors, sí, que la nena, va contestar, però, per preguntar:

No deies que era un secret, avi? 

-Sí. Ara, aquest secret, només el sabràs tu –li va contestar.

Aleshores, qui va fer un somriure, va ser la petita Noa.

 

Rosa Ventura Cutrina