Arxius del mes de octubre 2016

COLLSACABRA

COLLSACABRA

A La Ramona la vaig conèixer fa molt de temps quan junt amb la seva germana Natàlia venien a la fabrica tèxtil. Eren mes o menys els anys vint i les dues noietes no devien tenir mes de setze o divuit anys. Mes o menys els que tenia jo un noi que feia de ajudant de contramestre a la mateixa fabrica.

Si dic que em van cridar l’atenció mentiré, eren noies de pagès venien de lluny de cap el canto de Collsacabra i jo era noi de ciutat , be si diem que Vic es una ciutat, jo ben bé de Vic tampoc ho soc, soc de Calldetenes que està a tocar, de una casa de pagès. Jo no soc pas el hereu soc un cabaler i  em tinc de guanyar les garrofes, a fora de casa,.  i a casa també ajudar amb el bestiar. Els pares no poden dar-me cap dot, , me’l tinc de guanyar.

La Ramona era alta i espigada,portava dues trenes roses quasi fins la cintura i la Natàlia es una mica mes baixeta i portava els cabells trenats en un monyo. Les veia i no les veia. Si em venien a buscar quan  algun teler s’havia espatllat,  hi anava amb mala cara i arreglava el que podia. Moltes vegades ho tenia de acabar d’arreglar el Cinto el contramestre el que em tenia a mi d’ajudant.

Un dia la Ramona no va venir a treballar i la seva germana tampoc. Algú va comentar que havia mort , que al tornar a casa s’havia estimbat per un precipici, la seva germana estava molt afectada i no podia venir a treballar. Llavors va ser quan vaig començar a pensar en elles i en la seva desgracia. Vaig preguntar a un company si sabia a on vivien i ell em va descriure el mas i el llarg camí que hi portava. En un rampell vaig decidir que un diumenge hi aniria , volia saber noves de la Natàlia, per primer cop em vaig donar compte que m’agradava. Millor dit m’agradava més la Ramona, però ja que havia mort,quedava la Natàlia.

Recordo que el dia vaig fer camí cap el mas era un dia rúfol de desembre, vaig trobar glaç i  queia una mena d’aigua neu,   sort de portar el paraigües, que si no hauria quedat ben xop. Devia ser migdia quan vaig arribar a “Cal Pocsicull” , un gos que se li veien les costelles em va venir a rebre, darrera va aparèixer el pare. Els vaig dir que  era un company de feina que venia a donar el condol per la mort de la Ramona i a veure la Natàlia li volia també donar el condol. El pare em va fer passar a una cuina amb una llar de foc negra on dos tions feien una flaire trista. Les parets eren tant negres com les robes de la Natàlia i la seva mare, una dona petita i amb cara de pena. Tot tenia un caire trist i humil.

Els pares em van fer quedar a dinar, mentre m’explicaven la estranya fi de la seva filla. Ells deien que cada dia la veien mes trista, com si li passes alguna de grossa. Ella no deia res, però la Natàlia els perjurava que va ser la noia qui es va tirar daltabaix del precipici, ella ho va veure. La Natàlia ascendia la seva germana feia dies que deia que sentia una veu que li deia que havia de posar fi a la seva vida, ella no en feia cas , més la noia ho va fer i ella ho hauria pogut evitar. I va esclatar en grans plors, la seva mare la consolava i l’ha abraçava. Vaig marxar a mitja tarda de la casa de pagès amb el cor encongit. Al passar pel lloc on la Ramona s’havia estimbat, vaig sentir com un remor i juro que vaig veure com una ombra molt gran que s’acostava. Com que negrejava vaig córrer cames ajudeu-me fins a casa a Calldetenes, no vaig dir res a ningú , no volia que  em prenguessin per un poruc o un boig.

1-coll

La Natàlia va tornar a treballar a la fabrica i al cap de poc ens varem prometre. Els pares els va semblar bé i ens varem casar al cap de sis mesos en una petita ermita a Collsacabra .

La Natàlia era una persona trista i solitària, no tenia amigues sols em tenia a mi. Un dia que li vaig insistir molt em va revelar el seu secret. Ella podia haver evitat la mort de la germana, la podia haver agafat de la ma i no s’hauria tirat daltabaix, es va quedar dreta com una estàtua, quan va dir em tiro va pensar, millor!! . Ella sempre havia tingut enveja dels cabells de la germana gran. Millor així seré sola estaré millor sense ella. Per això quan volia agafar-la penedida va ser massa tard, i això ho  portava a la seva consciencia.

La Ramona no escoltava veus que li deien tirat daltabaix, tenia un fill al ventre i tenia molta por dels pares. Va preferir morir abans de dir el seu secret. A part el pare de la criatura feia poc l’havia deixat, va marxar a Cuba a fer fortuna i no volia saber res de la Ramona, la germana va preferir la mort i ella no la va ajudar,amb  allò del fill que esperava.

La Natàlia la meva dona, per això portava la pena damunt seu, la vaig abraçar ben fort i li vaig dir, que tots som febles a vegades i que ella no tenia la culpa, crec que vaig ser bo amb les meves paraules perquè va deixar de plorar i em va somriure.

Al cap de uns mesos varen ser pares de una nena,  a la que varem posar el nom de Ramona. La meva dona així ho va voler. El que no va voler , es que mai però mai,  la petita passes pel cingle on havia caigut la primera Ramona.

De trista la meva dona encara ho és, i crec  que ho serà sempre, quan li sembla que no la veig plora per la germana.

Montserrat Vilaró Berenguer

EN LLUC I ELS ESCLOPS

EN LLUC I ELS ESCLOPS

En Lluc era un noi feliç, vivia a una casa de pagès i anava a l’escola. Tot se li va torçar quan la seva germana Maria de només tres anys va morir. La mare no tenia consol i el pare estava trist, al anar al camp ja no cantava com abans i deia maleïda sigui l’escarlatina que ens ha robat la Maria. En lluc també als seus set anys trobava a faltar la germaneta, però entre anar a aprendre a escriure i llegir i ajudar a la mare amb les gallines i ànecs el temps li fugia ràpid com un llampec.

Quan tenia vuit anys un dia al sopar a la cuina, la mare tornava a riure i li va dir , Lluc, per la primavera tindràs un germanet o germaneta, el pare i jo volem que ho sàpigues. En Lluc va dir, que bé podré tornar a jugar amb algú, ja no estaré sol. El para va dir, de moment no, serà molt petit.

I els mesos passaren i un dia en Lluc va tenir de quedar-se a dormir amb la tieta Cio, la mare anava de part, ell sols havia vist néixer un vedellet i gatets, però ho va entendre molt be. L’endemà al tornar a la masia va tenir una gran sorpresa, no era un germanet eren dos i molt petits. Els pares li van ensenyar i va veure dues caretes que li van semblar iguals, però la mare va dir no. El de la dreta es en Biel el mes gran i l’altre en Joan el mes menut. El mes menut el tindre de portar a dida, no tinc prou llet pels dos, sols em quedaré en Biel. El donaràs va dir en Lluc espantat? no home fins que sigui grandet, cada diumenge però l’anirem a veure i tindré de pagar a la Marieta de Cal Xandri, es a on anirà, ella el cuidarà bé.

I així va ser, els diumenges els pares es mudaven i tots quatre anaven a veure al germanet, era divertit i tot, allà podia veure els seus dos germans de costat i ja no els trobava tant iguals. En Biel era bru i en Joan ros i amb els ulls blaus com ell i la mare.

Va venir el moment de segar i batre, una pedregada es va emportar quasi tot el blat i els pares es van posar tristos, els diners escassejaven, la mare amb la venda d´ous i conills en feia per pagar el didatge d´en Joan, els diners de la collita s’havien perdut. No tenien altre remei que fer alguna cosa venia l´hivern i tenien por de no tenir prous diners per no passar gana ells i els menuts. Un dia va sentir als pares parlar, deien té nou anys ja i si el portem una temporada a una casa de pagès, allà podria guardar vedells o vaques es espavilat, sap greu, però no tenim mes solució, no podrà anar a col•legi , un any però, passa ràpid i tot tornarà anar bé així que els nens bessons siguin a casa, menjarà be .

I en Lluc la mare li va preparar les seva roba en un mocador de farcell i li va prometre que cada quinze dies podria tornar a casa i que a la Quintana eren bona gent, també tenien un altre vailet que podria ser el seu amic i eren una casa en que el pa no s’acabava mai ni els doblers. Ell tenia de ser treballador i creure al amo i tot aniria be.

La Quintana era una gran masia , bé prou que ho va veure el vailet. Tenien tres xiprers al davant de la casa, això volia dir que tres pobres serien acollits sempre. Tenien minyones, vailets mossos i els amos semblaven bona gent. En Lluc que mai havia passat una nit fora de la família, li va semblar estrany quan li van donar una teia al vespre per anar a dormir, fixa-la be a la paret li va dir la mestressa, allà trobaràs un ferro, al mati ja et cridaré. I així fou, la mestressa li va donar un bon plat de sopes, un got de llet i una llesca de pa amb xocolata, per el treball de guardar les vaques. La feina li va ensenyar l’amo i li va semblar senzilla.

Al Àngelus una criada li va portar escudella carn d´olla i una llesca de torrades de Santa Teresa, que li van semblar de gloria.. Al capvespre el amo el va venir a buscar i va fer un bon sopar, es va sentir quasi feliç si l’enyorança dels pares i germans , no ho hagués espatllat.

I així va anar passant el temps i va venir l hivern i li van donar uns esclops perquè no es mulles els peus, ell content al anar a la visita de cada quinze dies ho va dir als pares i els va comentar que feien soroll, però que eren calents. I cada dia amb els esclops a pasturar les vaques i vedells fins que un dia es va fixar que hi havia un pont, i que per la vora del pont un pedrís i es va enfilar al pedrís i va passar tot el pont sense mirar gaire a baix per no caure. Allò el divertia i ho feia cada dia, fins que un dia la mestressa ho va veure i el va renyar. Que no saps que pots relliscar, esta gelat tot, si caus et mates, prohibit passar per aquí, no m’ho facis dir als teus pares. En Lluc va rumiar i va pensar que si, que la mestressa tenia raó i morir ja sabia que volia dir, recordava la germaneta i no ho va fer mes.

1-ne

I el temps passà i va poder tornar a casa i jugar amb els germanets que ja eren mes grandets, i els pares estaven contents i tot anava be, i ell va tornar a l´ escola, però sempre deia a tothom. No us enfileu a llocs alts amb esclops, podeu relliscar i caure i ja sereu morts, us posaran a un bagul i enterraran al cementiri i sols una creu amb el vostre nom restarà per sempre. En Lluc va créixer i els seus germans també i quan era un avi explicava anècdotes de la masia que havia guardat vaques . El que no els deia als seus nets era que no s’enfilessin amb esclops, esclops ja no se’n portaven, si però , que fossin obedients i que la vida es com una pujada i una baixada. No dura res ni el bo ni el dolent, hi ha de tot.

Montserrat Vilaró Berenguer

BONS TEMPS I UN BON AMIC

BONS TEMPS I UN BON AMIC

El meu amic com moltes vegades ha vingut a visitar-me. Amb el seu basto el seu abric i bufanda. Hem comenta que fa molt fred. El meu amic te 94 anys complerts i te el cor jove i el pensament jove. Sols s’entristeix quan recorda la seva parella difunta ja fa uns anys

Als seus 94 anys complerts escriu llibres i vivències amb un ordinador d’última generació. Es meravella de com les paraules li flueixen i si s’equivoca amb un plis plas està corregit. Els seus ullets brillen d’entusiasme i recorda la seva joventut amb la maquina convencional d’escriure també escrivia com ara, era una  Olivetti em diu . No vol morir perquè te tres llibres començats i els vol acabar

Com m’agraden les seves visites el seu entusiasme la seva saviesa dels anys i els seus consells. Ell com que ho sap sovint el veig entrar per la porta amb un somriure.

Avui m’ha comentat que de jove va practicar l’esqui, llavors si que era verge em diu la muntanya. Puc veure’l tal com explica amb els esquis a l’esquena, prenen el tren a Barcelona. El puc veure’l dormint en un refugi de muntanya i toca’n la guitarra a la vora del foc jove i feliç, allà va conèixer la que seria la seva muller.

Eren temps bons aquells em diu,  el jovent teníem alegria i esperança, no com ara que veig als meus fills i nets que sembla que sempre estiguin amargats. Teníem poc però,  teníem conformitat i esperança en el futur, encara que malauradament la guerra ens la va espatllar i va trencar vides i esperances.

Com sempre al cap d’una estona ha agafat el seu basto , s’ha cordat l’abric , s’ha acomiadat i al ser a la porta amb un somriure m’ha dit: recorda aquells si que eren bons temps, no ara que sembla que sempre us falti quelcom, i era així perquè nosaltres ho volíem, volíem la lluna quasi, i teníem fe i esperança, ara us manca quelcom que no se explicar….

1-anciano_1

I al saludar-lo he pensat que el dia que  em faltin les seves visites a mi em faltarà també quelcom molt important, es part ja de la meva vida.

Montserrat Vilaró Berenguer

RETRATS A L’OLI – SILVESTRE. TRENTA-U DE DESEMBRE

RETRATS A L’OLI – SILVESTRE. TRENTA-U DE DESEMBRE

En Silvestre beu perquè és trenta-u de desembre, l’últim dia de l’any, i perquè, de fet, altres raons de més pes hi acompanyen. Beu perquè ja no creu en contes de bruixots, follets i fades, ni tampoc en cremes miraculoses fetes amb bava de caragol. Beu perquè d’un temps ençà, del cap els cabells li fugen mentre una munió de pèls li creixen en territoris cada cop més insòlits. Beu perquè el seu nom és nom de sant, de Papa i de gat, i perquè el satisfà que les amistats li diguin Eloi. Beu perquè tant se li’n fot si l’ampolla és mig plena o mig buida, perquè allò que voldria és beure-se-la sense haver de buidar-la. Beu perquè es preocupa durant tres-cents seixanta-quatre dies l’any i un dia més si és de traspàs.

 

Beu i beu, i avui a totes hores beu. Beu per beure’s l’enteniment. Beu per fotre-se’n de l’abstemi i tradicional home dels nassos. Beu perquè el Nadal no li agrada gens, només són que collonades. Beu perquè la vida són quatre dies i la mort l’espera a la cantonada. I perquè, si avui és el dia i l’endemà l’incineren, així cremarà com una teia.

 

I omple de nou el got amb quatre glaçons i Quatre Roses. I en el precís instant que, nu i palplantat davant del televisor d’una barbaritat de polzades, la primera de les dotze campanades es deixa sentir, alça el got i estrafent un somriure brinda pel pare que el va fotre, per la mare que el va parir i per la llevadora que cinquanta-sis anys enrere, en tal dia i hora sonada, va ajudar-lo a venir.

 

Tèrbolament

Tèrbolament

 

Jam Malson – octubre 2016

EL CAGANER, 11 PREGUNTES BÀSIQUES

EL CAGANER, 11 PREGUNTES BÀSIQUES

 

  1. El caganer només caga per Nadal o també caga la resta de l’any?

 

  1. Se’n sap alguna cosa del seu grau de civisme? Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en un contenidor de matèria orgànica?

 

  1. El van enxampar in fraganti o s’hi va posar per fer la foto?

 

  1. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, a incloure’l a l’innocent pessebre? Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?

 

  1. Està senzillament cagant o s’està cagant en algú o en alguna cosa?

 

  1. Representa a tots els catalans o només als ‘indepes’?

 

  1. Sóc menys català si no tinc un caganer a casa? I si m’hi poso jo mateix, compta?

 

  1. Què hi ha de cert en que és un infiltrat borbònic per tal de ridiculitzar-nos davant el món?

 

  1. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans o el de la baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?

 

  1. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? (És que, tal com estan les coses, he comprat unes espelmes i no sé a qui he de posar-les.)

 

  1. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culé?
1-caganer
Si algú te resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. (Ja he mirat a Google i a Wikipèdia però, pel què fa als meus dubtes, ns/nc. Ni l’un ni l’altra.)

 

Ps. Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?

 

Jacint Pau

 

EL CARRER ESTRET I LLARG

EL CARRER ESTRET I LLARG

Al sonar el timbre la Elena va córrer a obrir, no esperava ningú i portava uns texans vells junt a una samarreta descolorida. La cara de una dona de mitja edat que li va semblar vagament familiar la va mirar amb ulls tristos i grossos de color marron .

Elena oi ? va dir ….. . Si , va dir l´ Elena,  mentre es posava be un ble de cabells que li queia sobre el front.

La dona va tornar a somriure i va dir, fa molt temps ens varem conèixer soc la Maruja, si la minyona dels veïns, érem molt joves.

No pot ser va dir l ´Elena i va reconèixer en la dona de mitja edat a la noia de setze anys sola i desvalguda que havia perdut la mare feia poc i que els veïns es varen emportar de vacances per fer un favor al pare. No era ben be una minyona, ella ajudava a les feines de la llar, era millor dit una recollida a la que cuidaven amb afecte.

La abraça i la va fer passar al interior de la casa no gaire endreçada.

Perdona li va dir, no m’agrada gaire fer feines a la llar i jo no puc tenir ni que sigui una minyoneta com erets tu. I va riure agafant-la pel braç i portant-la a la cuina. La cuina era l´ habitació mes endreçada i bonica de la casa.

Com m’has trobat, si ja se que el poble es petit però ….

Vols prendre alguna cosa , deia obrin la nevera i constatant que sols hi tenia una coca cola.

La dona anomenada Maruja va dir , no gracies, mira passava per aquí, no, millor dit he vingut expressament. No ens havíem vist mes jo sempre però,  t´ he recordat . Saps ahir vaig enterrar el meu marit , i es va posar a plorar.

L´Elena s’apropa a l’antiga amiga i l’abraça.

Saps no sabia ni que estaves casada ni coneixia al teu marit però ho sento de veritat,  li diu.

-I com has vingut aquí ?

Doncs mira aquell estiu havia mort la meva mare i tu em vas consolar . No tinc ningú mes , no teníem fills ni tinc gaires amics , al cap de trenta anys he pensat amb tu.

L´Elena, se la mira i li diu. Ja t’he dit que ho sentia molt , però com es que en trenta anys no t’has recordat de mi ?

Jo al principi t’escrivia i tu no em vas contestar mai. Jo et vaig felicitar per Nadal i tu no em vas contestar.

No creus que ara es una mica massa tard ?

Si , diu la Maruja, s ´aixeca de la cadira i va cap a la porta, les llàgrimes li regalimen per la cara.

-Es massa tard, perdona Elena, no tenia d´haver vingut.

Elena l’acompanya a la porta i li diu, sento la mort del teu marit, però no crec que ara et pogués consolar, no et conec, ha passat massa temps, ho entens oi ?

Si, diu la Maruja i baixa corrents les escales i es perd pel carrer estret i llarg.

1-estret

L’Elena tristament tanca la porta, es queda amb un ai al cor anguniosa i trista , potser pensant que ha sigut massa dura.

Montserrat  Vilaró Berenguer

JOSUÈ I ELS FRUITS DEL CAMP

JOSUÈ I ELS FRUITS DEL CAMP

El Josuè està dormit a casa seva. No és una gran casa, només un lloc per dormir, menjar i treballar. Tot amb el mínim espai. Les parets són de toves de fang i palla, fresques a l’estiu i càlides a l’hivern. En la plana davant de la casa té arrendades a l’amo Ananies una dotzena de quarteres de terra. Al patí hi ha la cort dels porcs i també cria un petit grup d’aviram. Just el necessari per la vida familiar. La seva feina principal és treballar la terra i aconseguir pagar al propietari la seva part.

Dolços cants el desperten de la letargia del són. Surt un xic espantat al pati i mira al cel nocturn. Aleshores veu llums i un àngel que anuncia amb veu dolça un succés mai vist.

    El Messies és nat!

Observa com els pastors guarden el seus ramats i posant-se les seves gruixudes samarres  prenen un costerut camí cap on una llum meravellosa il•lumina el cel i atrau les mirades per la seva gran bellesa.

Torna a ressonar el bell cant de les alçades celestials.

El Messies és nat!!!

Commogut fins a la part més íntima del seu ser, Josuè decideix veure d’a prop el prodigi. Havia escoltat al mercat del poble murmuracions d’un proper i gran esdeveniment. Aleshores ha agafat un sac i l’ha omplert dels productes dels seus hort i camps. Fica pastanagues, codonys, moniatos i castanyes a la part baixa i l’acaba d’omplir amb fruites de l’hort: peres, pomes i raïm. Carregant-se’l a l’esquena segueix als altres per l’estela de llum que condueix fins al pessebre.

La seva càrrega és lleugera per un home acostumat al dur treball però no evita que alguna sotragada, a causa del mal camí, remogués l’interior del sac.

El raïm protestava:

-Em xafeu i arribaré sucós!

-Ai! A mi també em feu mal.- deien amb veu carrinclona les peres- No veieu que arribarem tacades.

-Fotre’t !- Li contestà la castanya.

-A mi que m’expliques!- intervingué el moniato.- Som a sota de tot, us aguantem i encara protesteu.

-A mes per que protesteu tant. Si us trauran les primeres. A nosaltres, encara hauran d’abocar el sac per fer-nos sortir.- Replica la castanya ja emprenyada.

-Sí però tu ets dura.

-Home, poma. Sí, sóc una castanya forta, no una figaflor com tu.

El raïm, que està molt enfadat al sentir les paraules de vanagloria de la petita de pell fosca, respon amb veu aspra i mala llet:

-Sí, però a vosaltres us fotran a la foguera abans de menjar-vos.

Quin batibull s’ha format dins el sac. Els codonys, les castanyes i els moniatos ataquen a les peres, pomes i raïm. Si un tira guitzes, l’altre escup amb ràbia i mala bava.

Sort hi ha que el Josuè enlluernat per la llum, dins el seu somni despert de veure al Redentor, només escolta la música celestial.

A l’arribar en presència del nouvingut rei del cel i la terra posant-se de genolls ha obert la seva ofrena.

1-frutas-verduras-otono

Sabeu què? Les fruites són xamoses, tendres i oloroses. Les castanyes i els moniatos de sota també ofereixen el seu peculiar olor.

El miracle de Nadal s’ha complert.

El Messies és nat!!!

Pau als homes i dones de bona voluntat!!!

 

Miquel Pujol Mur.

ELS ULLS DE LA SENYORA TAYLOR.

ELS ULLS DE LA SENYORA TAYLOR.

El Manel no havia tingut un dia massa bo. Ni a la feina que feia als matins, repartint publicitat per les bústies, ni a la Universitat a la tarda. Ja m’explicàreu que té d’agradable anar de casa en casa repartint fullets, amb tota aquesta gent que es creu que casa seva és un castell, i que posen tota mena de dificultats per obrir-te. I a la tarda aquell pesat i mig fatxa del professor Serrano, explicant-se com sempre, de manera inexplicablement incomprensible. No tan inexplicable -va rectificar-se ell mateix- Juraria que ho fa expressament. La universitat està massificada, havia dit una vegada. I de segur que considerava les seves classes com una mena de “selecció natural”. Tot això ho pensava mentre viatjava al metro, quan tornava a casa seva. Avui feia més tard que de costum; l’Enric l’havia entretingut demanant -li uns apunts i com que ja era massa tard per fer fotocòpies, li havia omplert dos fulls a mà. El seu estimat amic Enric, a sobre que no havia de fer una altra cosa que estudiar, arribava gairebé sempre tard a classe i tot sovint demanava el seu ajut. I el que mes li fotia al Manel, era que l’Enric assegurava que sí que l’entenia al fotut del professor Serrano.

A l’hora que era, no viatjava molta gent i al banc que ocupava el Manel només hi era ell. El del davant era vuit. A la resta del vagó, deu, dotze persones més com a molt. El Manel mirava distretament la finestreta que tenia al front, però sense veure res, el cervell aturat per uns instants. El tren també es va aturar i unes quantes persones van instal·lar-se. Al banc vuit que hi havia davant del Manel hi va seure només una persona, però al Manel li va semblar que tot s’omplia només amb uns ulls. Es va quedar enlluernat per aquells ulls, grans, càlids. Càlids tot i que fossin de color blau, que diuen que és un color fred, però és que eren d’un color blau com el Manel no l’havia vist mai en uns ulls. Es va quedar presoner d’aquells petits llacs lluents que ignoraven la seva mirada insistent, potser perquè no miraven res, exactament com ell uns moments abans.

Van passar dues o tres estacions. Se’n havia oblidat completament que viatjava al metro. Intentava esbrinar com qualificar aquell color; de cel de capvespre, de mar fonda, de pedra preciosa, de flor amagada… Se li van acabar les metàfores i aleshores va fixar-se una mica en la resta de la persona que duia aquell regal tan especial de la natura. Era una noia i devia tenir mes o menys la mateixa edat que el Manel. D’estatura mitjana i ben proporcionada. Els cabells negres i curts feien ressaltar la seva pell, blanca i fina, i tot plegat semblava fet expressament per quedar rematat per aquelles joies lluents, úniques. Perquè la seva tonalitat les distingia per sobre de totes les altres.

Ves i quina història m’estic muntant, va pensar mentre tornava a la realitat una mica sobtadament, amb la col·laboració del conductor, que frenava bruscament i el feia trontollar. Una noia que veig una vegada al metro, qui sap si la veuré mai mes… Però és que vull tornar-la a veure -va decidir tot d’una- Vull parlar amb ella, conèixer-la. Amb aquests ulls tan especials, de segur que ella també és un ésser especial.

Ara el metro es va aturar i la noia va sortir. El Manel es va quedar parat, incapaç de reaccionar. ¿Però, que podia fer? Si surto corrent darrera d’ella, l’espantaré. I sinó surto, potser no la veuré mai més. I mentre decidia si sortir o no, les portes es van tancar, posant un mur entre ell i la noia. Es va maleir per la seva indecisió i falta de recursos. I és que encara que me’n hagués anat darrera seu, no hauria sabut que dir-li. –Es va recriminar -. L’única cosa positiva que se li va acudir, va ser mirar l’hora que era, i fixar-se en l’estació on havia baixat la noia.

Es va escolar una setmana durant la qual el Manel va viure obsessionat per aquells ulls. La imatge de la noia se li havia desdibuixat una mica, però duia els seus ulls gravats al cervell, i encara més, aquell color estrany pel qual no havia pogut trobar un qualificatiu ni mitjançant una metàfora. Ara se’ls mirava els ulls de l’altra gent; buscava una tonalitat diferent a cada esguard, però sempre veia els mateixos colors repetits una vegada i una altra. Els seus propis ulls li semblaven avorrits i vulgars. Es va passar tota la setmana agafant el metro, a diverses hores, una mica més tard, una mica mes d’hora, que aquell dia en què va veure la mirada encisadora. No podia recordar exactament en quina parada havia pujat la noia i anava provant, ara una, ara una altra, però això si, baixava sempre a la mateixa estació que ho havia fet ella, i s’esperava. Després feia el recorregut invers; tornava a agafar el metro, un cop i un altre cop. No sabia que li diria quan la veiés, no es volia desencoratjar perquè no se li acudís res. Quan la trobés, ja pensaria alguna cosa. Així va passar una setmana de busca infructuosa i cada dia li semblava més difícil la tasca que s’havia imposat. Potser aquella noia havia agafat aquell metro, aquell dia, només per casualitat, per algun motiu que no es tornaria a produir mai més a la seva vida, i per més que ell viatgés amunt i avall, no la tornaria a veure, no podria endinsar-se en aquells ulls d’aigua de mar profunda. I al mateix temps que la seva esperança minvava, una tristor, fins aleshores desconeguda, s’instal·lava al seu cor i anava perdent el gust per totes les coses que abans el feien moure i gaudir, i ara li semblaven insubstancials.

Com que arribava a casa molt més tard del que tenia per costum, als seus pares els va dir que en sortint de classe se’n anava a estudiar amb un amic, l’Enric concretament, encara que l’Enric no en sabia res d’aquesta història; ni l’Enric ni ningú altre. No gosava explicar-ho ni al seu millor amic, temia que se’n riuria. ¿És possible enamorar-se d’un color? ¿És possible obsessionar-se fins al punt que ell ho estava? Feia coses que mai hauria cregut que pogués fer, i només imaginant que algú altre sabés els pensaments que l’inspirava aquella noia enrojolia. El primer cop que la va veure, no li havia vingut al cap la frase típica –Hòstia, quina tia més bona -. No, el que el seu cervell havia elaborat semblava venir de fora d’ell, idees que ara mateix li costava reproduir. Els ulls d’aquella noia havien desvetllat una faceta de si mateix que ignorava. ¡Si fins i tot havia provat d’escriure uns versos! No, definitivament, no podia imaginar que ningú del seu entorn el pogués entendre. ¿L’entendria ella si algun dia li arribés a explicar?

Potser la seva mare l’hagués entès, però el Manel no podia concebre una solució tan fàcil, tan propera, i la seva actitud no té res d’estrany perquè és la que gairebé sempre tenen els nois vers les seves mares. Potser la seva mare l’hagués entès, perquè ella va notar els canvis en el comportament del Manel, va intuir la seva pena; però sabia prou bé que si ell no volia explicar-li, seria contraproduent interrogar-lo. Va decidir, però, que alguna cosa hauria de fer. Provaria de distreure’l, l’havia de treure d’aquell ensopiment.

Aquell dissabte el Manel era a la seva habitació, una vegada més pensant amb aquells ulls i intentant esclarir per quina raó el tenien tant obsessionat. Eren les deu passades quan la seva mare va trucar a la porta. ¿Saps que he pensat? -va dir-. I sense esperar resposta: Doncs, que per evitar les aglomeracions dels dies de Nadal, podríem anar a comprar els regals per les festes avui mateix. Si sortim de seguida després de dinar, no trobarem massa gent.

No ho va tenir fàcil, la mare d’en Manel. Ell s’hi oposava, més que amb totes les seves forces, amb tota la seva desgana. Però les mares, quan volen, tenen molts recursos, i davant la proposta de visitar la botiga d’ordinadors d’uns grans magatzems, amb un pressupost que ell mateix va considerar increïble, van sortir de casa.

En arribar, el Manel volia anar sense més al departament que l’interessava, però la seva mare va insistir que abans havien de fer una volta per mirar els altres regals de la família. I així varen fer cap a la secció de complements. I allí va ser on la va veure, a la botiga d’òptica. De seguida li va buscar els ulls, i quan va trobar-los es va quedar glaçat. Aquells ulls, tantes vegades rememorats, eren d’un color verd aquós i pàl·lid tan inexpressiu, que li van recordar els d’un peix. Va sentir una pena molt endins i, de cop i volta, va saber el que volia dir “tenir el cor trencat”. Ell ho va percebre, va notar com el cor se li feia bocins. Es va quedar palplantat a pocs pams d’ella, dubtant, pensant que vivia un mal son, perquè no arribava a comprendre, li semblava impossible el que estava veient. ¿Potser havia patit una al·lucinació aquella nit, o potser era ara, quan la seva ment cansada li estava jugant una mala passada?

En tant la noia, totalment aliena al que li passava al cap i al cor, continuava explicant a una clienta:

Si senyora, aquests lents de contacte son l’última novetat. Pot canviar el color dels seus ulls i dur-los a joc amb el seu vestit si vol. No costa gens, de treure i posar-les. I si vostè és una mica atrevida, pot optar per uns colors extraordinaris, mai vistos. Aquest blau violeta, per exemple té molta acceptació; jo mateixa me’n he comprat uns…Diuen que és el color dels ulls de l’Elizabeth Taylor.

1-los-ojos-de-liz-taylor

Guadalupe Sales

UNA OMBRA BLANCA

UNA OMBRA BLANCA

Van arribar després de mitja nit i feia un fred que gelava l’ànima, que potser era la única cosa que conservaven neta. Havia estat un viatge llarg i pesat en un tren que anava a pas de tortuga, amuntegats com bestiar i respirant pols de carbó pel nas i per tots i cada un dels porus de la pell.

La tieta Rosalia els va anar a buscar a l’estació amb la tartana i encara van haver de fer els deu kilòmetres que els separaven del poble. En Pere es va quedar dormit gitat al terra del carruatge mentre la seva mare i la tieta no paraven de xerrar. La somera anava a pas d’home i entre unes coses i altres feia gairebé dotze hores que havien sortit de casa. La mare havia plorat molt quan marxaven i havia resseguit amb la mà tots els mobles, mentre el Pere patia perquè pensava que perdrien el tren. Ell volia marxar, volia fer el que havia dit el seu pare al acomiadar-se d’ells camí del exili: Aneu al poble, allà al menys, no us morireu de gana.

I ja havien arribat. El primer que va pensar el Pere va ser que potser no morien de gana però els mataria el fred. El sentia fins al moll de l’os. Va anar a dormir a casa de la tieta Mercè, doncs a ca la tieta Rosalia, o també hi vivien els avis, no hi havia lloc per a ell. Eren la família del pare, d’aquí la resistència de la mare, que no va voler marxar fins que va rebre la notificació del Ministeri de que ja no podria fer de mestra. De primer ell també es volia quedar, però els seus amics sí que van marxar, i els que es quedaren no li dirigien la paraula, així que tots dos van haver d’acceptar que el consell del pare havia estat encertat.

Es va posar al llit sense despullar-se i tot i el cansament que tenia no podia agafar el son. No hi havia manera d’escalfar-se; ni tapant-se el cap. Va sentir tots els quarts i les hores fins a les quatre de la matinada. Aleshores i per uns moments va semblar que traspassava el llindar, i no sabia en quin costat era quan va sentir un soroll de peus que s’arrossegaven per l’habitació; i no sabia si en somnis o despert però va tenir por. Algú estava a la vora del llit i respirava suament. Es va quedar quiet, els punys tancats sobre el pit on el cor bategava amb tanta força que va pensar que la visita el podria sentir. I si era la tieta? Va voler dir el seu nom però no li sortia la veu, era com si li haguessin posat un mordassa a la gola. Mentrestant, una suor freda l’anava amerant de cap a peus. Va pensar que era un mal son i es va voler pessigar per despertar-se però estava paralitzat. Finalment la remor de peus es va sentir de nou allunyant-se i quan la porta es va tancar, va ser com si tot es deslligués dintre seu, li va sortir un plor agut i tot el cos s’estremí amb una tremolor descontrolada.

La tieta Mercè va haver de sacsejar-lo per treure’l del quasi coma en que s’havia ensorrat. Amb els ulls inflats i el cap emboirat, va anar a casa dels avis, que encara no havia vist, per esmorzar tots plegats. Després d’haver rebut un munt de petons i abraçades es van posar a taula. L’avi i ell eren els únics homes. En la seva curta vida de dotze anys era la primera vegada que pensava en ell mateix com a “home gran”, i aleshores va recordar el somni ¿havia estat un somni?

Si no havia estat real ¿perquè se li secava la boca i la suor freda li tornava a lliscar per l’esquena? Va mirar la seva família, totalment aliena a la seva angoixa i es va dir que si no havia estat un somni hauria estat la tieta ¿I si li ho preguntava? Ho va deixar estar; estaven parlant i no s’havia d’interrompre als grans quan parlaven. L’avia va dir: Dins de la desgràcia ens hem de considerar una família afortunada. Tots som vius i del mateix cantó. En aquests temps no hi ha massa gent que pugui dir el mateix. Es va aixecar enèrgica i va afegir: I ara a la feina, que el pa no cau del cel a casa dels agnòstics.

Van passar el dia recollint olives, feina ingrata on n’hi hagi. En Pere, per distreure’s, va començar a contar quantes n’hi cabien en un cabàs però de seguida es va cansar. A la tarda varen anar a l’escola per veure quan podia començar, i el mestre va dir que l’esperava l’endemà mateix, notícia que el noi va rebre amb alegria. A l’escola s’escalfaven amb una estufa de pinyola i amb el fred que regnava per tot arreu li va semblar el paradís.

Si aquella nit va rebre una visita el Pere no se’n va adonar, rebentat com estava després de dos dies esgotadors i una nit d’insomni. Però la matinada de la tercera nit el va despertar una tempesta. El vent feia bategar els porticons de la finestra i es va aixecar per ajustar-los, i quan tornava al llit la va veure. Una ombra blanca, al costat de la porta, s’agitava suament quasi be com la flama d’una espelma. Un llampec oportú li va deixar entreveure un rostre molt pàl·lid. Les mans, fent un gest com si demanés menjar, del pit a la boca, els dits junts pels capcirons, donaven a la figura espectral aquell moviment flamejant. En Pere va cridar: Se’m vol cruspir! La figura va cridar: Cruspir! Es va capbussar al llit i es va tapar el cap amb el coixí. Pres d’un atac de pànic va perdre el coneixement.

Quan es va despertar uns rajolinets de llum s’esmunyien per les escardes dels porticons. El Pere no gosava moure’s però havia d’anar a escola i ningú no el vindria a despertar. La tieta li havia dit que tots els grans anirien al camp molt d’hora i tindria l’esmorzar a taula. Va sentir el toc de dos quarts i no li va quedar altre remei que aixecar-se. Tremolava baixant les escales cap a la cuina. Va agafar l’entrepà i va sortir sense prendre’s la llet. A l’escola, com que seia a una de les taules del darrera, tot sovint mirava la porta. Ni allí, a ple dia i acompanyat, es desempallegava de la por.

A la sortida havia quedat amb la família per dinar tots plegats a l’olivar on treballaven, i en arribar se’n va anar de dret cap a la seva mare i li va dir la frase que havia estat rumiant tot el matí:

Mare, no vull dormir més a ca la tieta Mercè.

I ara! M’hauràs d’explicar perquè.

Doncs…perquè sí.

Doncs si no trobes una raó més bona continuaràs dormint allí.

En Pere va rumiar una mica, no gaire però. El nostre homenet no havia tingut por dels bombardejos, de les corregudes per la ciutat quan tocaven les sirenes, de passar nits a les fosques al refugi, però s’havia desmaiat davant un fantasma.

Doncs perquè a ca la tieta hi un fantasma, o molts, ves a saber.

Van estar una estona discutint, la seva mare no se’l creia, com l’havia de creure! i volia esbrinar la veritat. Però davant l’actitud inamovible del fill, va cridar la seva cunyada i li va explicar el que passava per veure si ella li trobava alguna explicació. Quan el Pere li va dir el que havia vist, la dona va ajupir el cap i els va demanar que s’esperessin fins arribar a casa, quan ells pleguessin de treballar i el Pere sortís de l’escola.

Aquell vespre va conèixer la seva cosina Laia, una nena que no parlava si no era per repetir les darreres paraules que havia escoltat, que movia les mans convulsivament i que vestia una llarga camisa blanca de llana. La Mercè la tenia tancada a les golfes, en una habitació molt ben condicionada això sí, la única amb una estufa que no s’apagava mai, però presonera, fora de la vista de tot hom.

??????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????

Perquè tieta? Perquè la tens tancada –va preguntar el Pere.

– La meva filla és diferent, i en lloc s’accepten gairebé les persones com ella, però en un poble petit encara és pitjor. Els grans són ignorants i els petits son cruels, per això la tinc apartada. La Mercè plorava acaronant els cabells de la seva nena. Potser un dia podrà tenir una vida millor, no ho sé. Ara és temps d’amagar, callar o dir mentides.

Després de mocar-se va afegir: Encara te’n vols anar a dormir a un altre lloc?

En Pere es va posar vermell com un tomàquet i va negar amb el cap.

Jo li faré companya, li ensenyaré coses i jugarem tieta. Jo seré bo amb ella.

-I mai més creuràs en fantasmes oi Pere? –va dir la seva mare.

Tots tres van riure alhora, un riure barrejat amb llàgrimes.

La Laia també va fer una rialla, va deixar quietes les mans i es va mirar el Pere. Encara que semblés impossible havia sabut on trobar un amic. La Mercè hauria pogut jurar que per primer vegada la seva filla manifestava una emoció positiva. La veia contenta.

Guadalupe Sales 

“SI NO TRIGUES MOLT. T’ESPERARÉ TOTA LA VIDA”

“SI NO TRIGUES MOLT. T’ESPERARÉ TOTA LA VIDA”

No se’m cau la casa a sobre, sinó l’Empire State; al damunt com una llosa, quan encenc la llum i tu mai hi ets, ja han començat els primers dies de pluja, núvols i fred, es diu que les nits escalfen els cors.

Em posaré el pijama d’hivern, aquell que teníem semblant, l’he planxat avui, només el meu.

Als vespres, soparé veient la tele, cuinaré només per mi.

Com acostumar-se a una situació que no es desitja?, com aconseguir no enyorar a algú amb qui hauries passat la resta de la teva vida?

Quan et miro a la cara em parteixo en dos i em perdo per tots els laberints de la meva ànima, quan et veig els ulls enfonsats, els pòmuls prominents, la pell pàl•lida, i els ossos marcats, quan tens un càncer que se’t menja, tens el ventre botit, et miro i em moro per dins.

Penso com de contents estàvem quan arribava Nadal, com ens donàvem la mà per la fira de Santa Llúcia!, quina màgia al teu costat…

Com ens miràvem i sabíem que aquest nou any era “el nostre” deies, ens posaríem per fi en tractament per tenir el nostre fill, dels dos.

Vam estar a l’hotel, a Barcelona, jo t’esperava mentre treballaves, quin orgull em feies sentir, que bé dormia al teu costat, es parava el temps, em desfeia i queia en un son profund.

Buscava el teu calor, la teva pell i els teus petons de Bona nit

Com oblidar tan d’amor immens?, tanta passió i entusiasme, com viure feliç sense tu? Com suportar que la persona que estimo estigui tan malalta i lluny de mi? Has marxat de casa, has provocat que tallem, m’has fet a un costat de la teva vida, ara que et necessito més que mai…

Ara, que no em separaria de tu, que els instants es cristal•litzen quan et toco.

I marxes, ara que vull ser per tu un superheroi, sanar-te, fer-te feliç, passant-me a mi tots els teus mals, cegament i sens dubte.

Ara que el meu món s’ensorra i no hi trobo els pilars. No hi ets.

Sé que no estàs bé, que no ets tu, que no ho entens, on estàs amor? On has anat i qui ets ara?

No podré permetre’m el luxe d’afluixar fins caure, vom tu m’explicaves quan volies enamorar-me i deies “que em deixés fluir com els rius i l’aigua…”, ho intentaré de nou, si puc resistiré, encara que èbria d’insomni algunes nits, i ara sóc jo amor meu, qui et diu a tu:

1-cadira-esperar

“Si no trigues molt, t’esperaré tota la vida”.

Arua87