Arxius del mes de gener 2016

EL TRINEU DE SANTA

EL TRINEU DE SANTA

Aquest any, Rudolf i els altres rens, tenien una seriosa qüestió amb Santa Claus. Era el capvespre del dia de Nadal, i aquest tenia una idea que portaria a tots al desastre.

1 papanoel--644x362

-Si us plau, Santa, fes-me cas, no vagis per aquí -li deia en Rudolf.

-Per què? Si prenem aquesta drecera, arribarem abans -contestava Santa.

Rudolf no sabia com treure-li aquesta dèria del cap. Coneixia Santa, i sabia que era molt cabut, i més, ara, que s’anava fent gran.

-A vegades és millor arribar cinc minuts tard, que no arribar, insistia.

-Para ja, Rudolf, deixa d’atabalar-me -Li deia Santa.

Rudolf va optar per anar-se’n. Li deixaria fer. Quin remei! Quan es posava d’aquesta manera, no hi havia res a fer. Van carregar totes les joguines, i, van emprendre la marxa. Què passaria? Aviat ho sabrien.

-Vinga amics, anem! –Va animar Santa.

Van emprendre la drecera, i, en entrar dins aquella boca negra, que semblava que se’ls anava a engolir, van romandre encallats, sense poder fer marxa endavant ni enrere. Els pronòstics d’en Rudolf s’havien complert.

-I, ara què, Santa? Tu i la teva obcecació!

-No esperava que passés això.

-Nosaltres ja t’avisàvem, i tu, com si res. T’ho has ben merescut. És més, ja veus que de retruc l’hem palmat nosaltres.

-Què pretens fer ara? -va preguntar, en Rudolf irònicament.

-No ho sé. Deixem pensar.

-Pensa, pensa, mentrestant, nosaltres aquí, pesant figues i, a les fosques!

-No grunyiu, jo estic igual que vosaltres -va dir Santa.

-Si estem així, és per culpa teva -remugaven els rens.

-Ho arreglarem. Ja sabeu que els nens ens esperen.

-Que esperin, que esperin, que igual, aquest any no veuen a Santa!

-Voleu tancar la boca d’una vegada?

Els rens bramaven, estaven enfadats amb Santa. Li havien avisat i aquest, havia passat d’ells.

Santa va reaccionar, volia saber el lloc on es trobaven. Va dir a Blitzen que llampegués, i a Donner que tronés, i, immediatament, allà dins, es va formar una bona tempesta.

-Gràcies amics, us en dec una -els va dir, llevant-se la suor del cap.

-Mare meva, estem en una cova. I, aquests rails, on deuen portar? Ai, en quin embolic ens hem ficat!

-No sortirem d’aquí, el trineu supera l’obertura d’aquest forat tan negre, ho tenim difícil. Per què no provem d’empènyer el trineu cap enrere? -va proposar en Rudolf.

-No sé si podrem! Estem massa encallats.

-Si no ho provem, no ho sabrem.

-Tens raó -va contestar.

-Amics, ara mateix, us allibero de les regnes, i comenceu a envestir contra el trineu, els va dir. Mentrestant Santa els anava alliberant, van sentir una botzina que no parava de sonar, i van albirar unes llums que es dirigien contra ells, acompanyat d’un gran estrèpit.

-I, nosaltres estem a primera línia de foc -comentaven ells.

-Santa, Santa, fes alguna cosa, el trineu està encaixat però, ara, també acabarem encaixats nosaltres.

-No us preocupeu, que no us passarà res. Ara mateix ho arreglo.

Santa, va fer que, Blitzen i Donner provoquessin una altra tempesta, aquesta encara més estrepitosa, i el comboi va frenar en sec.

-Buf! Quin ensurt. Un altre com aquest, i no ho expliquem.

Tot d’una, un bomber va aparèixer per allà.

-Bon home, què us heu disfressat? -va preguntar Santa, quan aquest va estar a la seva alçada.

-Sóc bomber, vinc a veure què passa.

-No passa res. Estem intentant treure el trineu d’aquesta boca tan fosca.

-Heu de saber, que aquesta boca, que vós dieu tan fosca, és la boca del metro, i esteu entorpint la circulació d’aquest. Està aturat esperant que l’obstacle que li impedeix avançar, desaparegui.

-Valguem Déu, ens hem ficat al metro. I jo, que pensava que era una drecera! Seré ruc.

-I tan ruc, Santa, ja t’ho dèiem nosaltres! -va dir en Rudolf.

-Perquè sou vosaltres i teniu raó, que si no…

-Escolteu, no discutiu més, i circuleu, per favor. Hem de tornar a la normalitat. I, a més, Santa, us esperen els nens. Enguany, l’heu ben espifiada, ja porteu un parell d’hores de retard, i, la gent que està dins el metro, està que treu fum.

-Què és treure fum? -van preguntar els rens.

-Estan ben enfadats per la vostra culpa -va ser clar i explícit, el bomber.

-Vinga, seguim, va apressar Santa.

-Donner i Blitzen ja han fet la seva feina. Ara, tu, Vixen, i tu, Prancer, que sou molt forts, arremeteu de nou amb totes les vostres forces.

-Encara que siguem molt forts, com tu dius, nosaltres sols no podrem desencallar el trineu. Hem de ser tots alhora -van contestar.

-Teniu raó. Apa, tots a escometre de nou.

Rudolf portava la veu cantant. Van treballar de valent. Més, va arribar un moment, que els rens es van plantar.

-Santa, estem cansats. Volem llaminadures.

-Ara desitgeu llaminadures? Si són per als nens!, els va fer saber.

-Necessitem llaminadures per poder continuar!, van explicar.

-Caram, no sabia que fóssiu tan capritxosos!

-Però, Santa faria tot el que fos necessari, per sortir del forat negre. Els va atansar les llaminadures, i quan, aquests van estar ben endolcits, els va dir:

-Utilitzeu la vostra ment per carregar-vos d’energia, i comenceu a escometre amb més força que mai contra el trineu. Tu, Cupid, mentre empenys, alegra als teus companys, que estan desanimats.

Aquest va creure al peu de la lletra. No va trigar gaire, que els rens van esclatar a riure, i en conseqüència, van deixar de carregar contra el trineu.

-Cupid, no et passis de rosca, eh?

Cupid va fer cas, va cedir, i, altra vegada, contents i alegres, van tornar a empènyer.

-Necessito que em reemplacis. Porto molta estona al davant –va dir en Rudolf a Santa.

-És veritat. Diré a Dasher i Dancer que ocupin el teu lloc. Són astuts.

Els rens no van parar de donar-li al trineu, fins que per fi, aquest va sortir del forat, seguit de llamps i trons.

Llavors, Dancer i Comet van començar a repartir alegria i felicitat per tot arreu. Ho havien aconseguit. Ara posarien el velocímetre ben alt, per arribar a on estaven els nens. Van iniciar la cavalcada, i, a mesura que, els nens i nenes veien a Santa amb el trineu, quedaven bocabadats. No havien vist mai el trineu de Santa tan abonyegat.

-Mireu, Santa porta el trineu destrossat. Què li haurà passat?

Ho van saber l’endemà. Tots els mitjans de comunicació es van fer ressò de la increïble odissea de Santa i els rens.

Santa i els rens eren a casa. Mentrestant, ells, a l’estable, comentaven la jugada de la nit passada.

-Pobres criatures, el fred i cansament que havien de passar ahir, i tot, per la fal·lera de Santa.

-I, nosaltres, què? Hem passat proves molt dures i la nostra cornamenta ha anat a fer punyetes.

Santa els sentia, i irat, va dir:

-Voleu fer el favor de deixar-ho estar d’una vegada, o, m’ho hauré de sentir tota la vida?

-Bé, no et posis així, t’estàs fent vell, Santa!

I, Santa, no va saber que dir-los.

 

ROSA VENTURA CUTRINA

CONTE POST NADAL.

CONTE POST NADAL.

Han passat les festes de Nadal, de l’Any Nou i també la nit dels Mags d’Orient.

L’Amadeu a la tarda del dia màgic dels regals està assegut a terra rodejat per tots els presents rebuts aquestes jornades.

1 mi

L’Amadeu, és un nen de quatre anys, com molts nens de la seva edat del nostre país. Tendres i dolços però, per que no també interessats per posseir forces joguines. Capaços de tot, des de la generositat més gran a l’egoisme total. Tal vegada, encara no han après la gran lliçó de la vida de què per rebre, primer s’ha de donar. Però com això no és el tema del nostre conte ho deixàrem per un altre dia.

El nen és el fill únic d’una parella que té la sort de treballar ambdós pares, Cosa prou difícil en la critica situació actual. Això, com la majoria dels nens d’aquesta edat, ho ignora totalment. Desconeix la situació en què es troben els nens d’altres nacions menys afortunades. Aquesta tarda està content rodejat per tots els objectes que ha rebut dels Mags i del Papa Noel.

De sobte a la seva tendra cara es marca un interrogant. Entre tots els regals hi ha alguna cosa que no rutlla.

Aleshores fa un repàs de tot el que té davant seu: A veure el vaixell dels clics, el camió i la pilota eren al balcó deixat pels Mags segons m’han dit els pares al despertar-me.

La iaia Cristina m’ha portat el tren elèctric i llaminadures que diu li han deixat perquè al seu balcó ha deixat aigua i civada pels camells. L’any que ve li diré que els hi posi gasolina, així aniran més de presa i més ben acomodats amb un camió gran com els dels bombers. No es cansaran tan. Per què mira quina feina tan feixuga això de baixar les escales del camell i posar-les casa per casa per pujar els joguets.

A veure allò va sortir del Tió, això altre era sota l’arbre. Quina sort que tinc coses del Tió a la vigila; de l’arbre, el dia de Nadal; dels Mags avui i també de casa la iaia Mercè. Ostres! Clar, manquen els regals de la avia Eulàlia. Com no m’he recordat i ella per què no ha vingut com sempre a portar-me els regals. No és que la iaia, des de que està a la residència, em porti gaires coses. Des de fa temps només ve algun dia a dinar el diumenge o un altre dia de festa si el pare la va a buscar o si ve acompanyada per la Lali, aquella assistenta sud-americana. És dolça la Lali i li agrada jugar amb mi Té un castellà suau i cadenciós sobretot un dia que va parlar-me de la seva terra. Fins i tot, unes llàgrimes van eixir dels seus ulls al recordar anècdotes del seu poble. Vaig donar-li un petó a la galta i va somriure. Caram! Però com és que no han vingut, que farà ara la iaia amb les meves joguines. Sempre en portava alguna petita cosa, un simple detall, i em donava uns cèntims per comprar-me el que vulgues. Li preguntaré al pare.

Va a la sala on esta el pare, mirant el televisor, mentre a la cuina s’escolta a la mare i la iaia Mercè fen soroll movent olles i plats mentre cuinen al mateix temps que xerren i riuen. Posant una mà damunt el genoll li pregunta:

  • Papa, com és que la iaia Eulàlia no m’ha porta el regal del Mags. Ella ja és molt gran per jugar.

El pare primer s’ennuegà, desprès recorda a la seva mare que fa un mes va morir. Van pensar amb la seva dona que més valia no dir-li res al petit, no ho entendria i només serviria per fer-lo plorar. Passarien els dies i com l’àvia tampoc era molt present a casa potser quedaria com un lleuger record difuminat en els anys d’una dóna gran.

Sense saber gaire bé com sortir-se’n el pare comença una retòrica de què la iaia havia marxat molt lluny i segurament  trigarien molts anys a veure-la. Molts anys, molts!

El nen el mira sorprès, sense acabar de entendre el que li diu son pare i li fa una altra pregunta:

  • I que farà la iaia amb les meves joguines. Ella no juga amb camions ni pilotes.

El pare el mira i veu els seus mig plorosos i com no sap com sortir-se’n fins que finalment se li acut una idea.

  • Mira Amadeu, la iaia abans de marxar va deixar-me per tu una cadeneta d’or, molt valuosa. Mes jo la guardo per quan siguis més gran i mira també va donar-me uns dinerets per comprar alguna cosa un altre dia, aquest any ja hem menjat massa dolços, torrons i neules. Te’ls guardo i ja els gastarem quan sigui i treien un bitllet de la butxaca li ensenya al petit Amadeu.
  • Gràcies papa. Si et telefona la iaia dóna-li les gràcies de part meva també.

Poc després un nen enjogassat riu mentre fa servir el tren elèctric i pensa: ja sabia que l’avia Eulàlia tampoc en fallaria. M’estima tan!

A tots els avis i avies que amb la seva estimació han deixat un grat record en el cor del néts.

Miquel Pujol Mur.

Berga, 23/12/2015.

CARTA ALS REIS

CARTA ALS REIS

Com cada anys des de què era molt petita, la nena havia escrit la carta als reis, una carta molt llarga, plena de petites confessions i de grans promeses, on cada lletra era perfilada amb tota la cura del món. La seva mare sempre l’avisava que, si no feia bona cal·ligrafia, els reis no l’entendrien i no li durien tot allò que havia demanat.

Tot sopant la mare preguntà a la nena: “I doncs, què has demanat aquest any als reis?”

I la nena, que ja no era cap nena, respongué que els havia demanat un fill.

La mare s’ennuegà, i acabà el sopar tossint mentre el seu gendre, el marit de la nena, li donava copets a l’esquena i li oferia una mica d’aigua.

El gendre i la mare sovint parlaven de la nena, quan ella no els sentia. Dels seus acudits, de la seva innocència gairebé mística. La mare sospitava, però no li havia arribat a preguntar mai al gendre, que el matrimoni encara no s’havia consumat i que el llit, si s’escalfava, ho feia gràcies al braser que s’entaforaven sota els llençols.

La mare sabia que el gendre era un home de bé, que s’estimava la seva dona amb bogeria, que es passava hores despert, al llit, mirant-la dormir, atent a qualsevol signe de malson per despertar-la immediatament. Feia de fuster i era molt destre amb les mans. La mare sovint observava com aquelles mans, aspres de treballar la fusta, acaronaven la galta de la nena, com la nena tancava els ulls i respirava fluixet, deixant-se estimar.

La mare, però, aquells dies patia. Malgrat que la nena s’havia portat molt bé, com un àngel, aquell any els reis no li podrien portar allò que havia demanat. Ni que el gendre es tragués la son de les orelles i s’hi posés en cos i ànima, no hi serien pas a temps.

La nit de reis tot era fosc i quiet i al cel lluïa el gran cometa. Després de baixar dels seus camells, els quatre reis trucaren a la porta de la casa on vivia la nena, el seu marit i la seva mare. El marit els obrí i quedà meravellat. Els tres primers reis portaven or, encens i mirra. El quart portava un nadó als braços, el fill, ros i blanquet, que havia demanat la nena, la seva dona, Maria.

?????????????????????????????

Genís Cardona Torradeflot

BURRO FES DUROS !!

BURRO FES DUROS !!

Una vegada hi havia un Hostal en un petit poblet del Pirineu Català. En aquest Hostal hi vivia una família formada pel pare (l’Hostaler), la mare (l’Hostalera) i dos fills. Tot hagués anat bé, si no hagués estat que l’Hostalera era molt ambiciosa i egoista.  Tothom deia que el bon Déu acabaria castigant a  l’Hostalera per la seva ambició.

Un bon dia , al voltant ja de les festes del Nadal, es presentà un vellet acompanyat per un burro i trucant a la porta de l’Hostal preguntà si li podien guardar el burro mentre ell era a missa. L’Hostalera poc amiga de fer favors, s’hi negava, però l’Hostaler la va convercer de que ho fes, que el senyor era vellet i que s’havia d’ajudar.

1 008p12ca04-940x650

Un cop convençuda, i el vellet ja se n’anava, i els hi va dir: “No digueu estovalles estenent-se”. Només se n’havia anat el vellet, quan l’Hostalera li proposà al seu marit que diguessin estovalles estenent-se, i així ho van fer, amb la gran sorpresa que d’allí sortiren les mil llaminadures;  peres confitades, capons i colomins rostits, tortells de nata i crema, massapans, i quan més en sortien, més ho deien, tant i tant en sortí que en van omplir els calaixos, els armaris, els cistells, fins i tot sota dels llits.

En tornar el vellet de missa preguntà: “No heu pas dit estovalles estenent-se?” i varen respondre: “No, no, no hem dit res.”

Com no ho volien compartir amb la resta del poblet, una gran part de les llaminadures es van fer malbé, i va caldre destruir-los tot i llençant-los al foc. Val a dir que hi havia gent que anava molt justa d’armilla i aquelles menges delicioses haguessin estat per a ells un veritable festí.

A la setmana següent, el vellet tornà a passar per l’Hostal i tornà a preguntar si li guardaven el burro i ràpid van dir que si que l’hi guardaven, pensant que tornarien a dir estovalles estenent-se, però el vellet els hi va dir: “No digueu pas burro fes duros”. I van dir que no dirien res.

Tot just se’n va anar el vellet l’home i la dona van dir a la vegada: “burro fés duros” i el burro va començar a fer monedes d’or. Vinga i vinga, cada vegada en “cagava” més i els Hostalers anaven amorrats per terra com a bojos recollint diners i dient: “Som rics, som rics”. En van guardar per tot arreu, pels pots i olles i cassoles de la cuina, amb les estovalles en feien farcells, a tots els racons n’amagaven.

En tornar el vellet de missa preguntà: “No heu pas dit burro fes?” i varen respondre: “No, no, no hem dit res.”

Demana ells que n’estaven de contents, quina joia, ara si que eren rics. Tampoc en aquesta ocasió, van voler compartir amb la resta del poblet la seva sort, i malgrat tenir una gran fortuna, s’anaven planyent per tot arreu, de que el negoci no acabava de funcionar.

A la setmana següent passà el vellet una altra vegada i els preguntà si li guardarien el burro, advertint-los que no diguéssin: “porra porrexi”. “No, no, no ho direm”. Al marxar el vellet van començar a dir Porra porrexi i el burro començà a donar cops, guitzes i mossegades, que el varen fer a ells i a la casa , molt  i molt mal. Allò va ser un càstig exemplar per aquell parell d’Hostalers ambiciosos i egoistes.

Els van caldre tots els duros que tenien, i fins els que la bona gent del poblet, van aconseguir reunir, per poder trobar remei a la terrible trencadissa que els va infringir el burro.

En aquest món venim a compartir, al Nadal i a tothora de l’any; no s’han de voler les coses per un de sol, s’ha de pensar sempre en els altres, i veure de quina manera els podem fer feliços i contents.

Maria Pilar Palau Bertran
Desembre de 2005

CARTA ALS REIS MAGS D’ORIENT

CARTA ALS REIS MAGS D’ORIENT

Fa molts anys que viatjo per la geografia de Catalunya, i lluny del que em deien els catastrofistes,  malgrat arribi a viure 100 anys – i pugui continuar fent els meus viatges  – intueixo que no assoliré mai la fita de CONÈIXER CATALUNYA, amb la que donava títol  al meu blog.

La jubilació ha suposat un canvi dràstic bàsicament en els nivell d’ingressos, i em cal anar espaiant les sortides per no comprometre l’economia familiar, el meu cotxe, un Renault Megane, motor de benzina,  comptabilitza quasi 190.000 quilometres, i també caldrà anar pensant  en la seva substitució.

En la meva carta als Reis Mags o ‘ Reixos’,  els  demanava que em trobin  un sponsor, que es fes càrrec almenys de les despeses de benzina,  autopistes , recanvis i tallers, i si fos possible que em facilites un vehicle, per descomptat no tinc cap problema en portar publicitat, i fins en fer alguna acció  ‘promocional’ en benefici de l’activitat del sponsor.

1 carta-als-reis2011

 

Sense perjudici d’aquesta petició – que mantinc – acostumo a comprar  loteria els dijous – 3€-  amb l’esperança que per aquesta via – i fins que trobem l’sponsor – puguem continuar amb la nostra dèria viatgera informativa.

Si algun lector/a es veu en el paper d’sponsor, i/o coneix a qui això li pugui semblar interessant, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, per descomptat no cal que espereu fins a  la Nit de Reis.

Espero que hagueu viscut unes festes inoblidades i i us desitjo de tot cor  que l’any 2016 vingui pletòric de felicitat en tots els àmbits de la vostra existència.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/

PER FI

PER FI

0Per fi, la tempesta amainava i estàvem fora de perill.

Mai en la nostra vida havíem viscut una experiència similar. A mig camí, es va posar a nevar. Vam decidir continuar, doncs, anàvem a casa i era impossible fer enrere.

La nostra decisió va ser arriscada. Cada vegada més, la neu anava caient amb virulència. El parabrisa del cotxe no donava l’abast. Amunt i avall, amunt i avall, amuunnnt, avaaalll, amunt…, amunt…, a baix…, a sota…, fins que va quedar aturat. Li faltaven forces. Nevava amb tanta quantitat que el seu treball era en va.

Vam quedar clavats. On? Qui ho sabia?

Les rodes del cotxe cobertes de neu,  i a nosaltres -que per cert, no anàvem calçats per la situació-, el gruix de neu ens arribava a mitja cama.

Oh, la neu! Dolça com els caramels de sucre que donen a la fira, suau com un peluix, blanca immaculada ella.

Espectacular! Era espectacular. Contemplar tot el teu voltant blanc, blanc i més blanc. Les muntanyes eren blanques, els camins blancs, la carretera blanca. Que quedava fora d’aquest color? El cotxe vermell. Els colors del firmament, blanc i vermell.

1-rosa

-Què fem ara? -vam preguntar-nos.

-Quedar-nos aquí, i omplir-nos de goig -va contestar ella.

-El goig no dóna menjar ni arribes a casa -va dir ell.

-Oh! M’ha passat la gana -va inquirir- Gaudim del cel. El podem tocar amb la mà -insistí -Síiiiii.

Vam estar estona tocant el cel amb la mà. Fred el cel. Freda la neu. Nosaltres gelats. Què més donava davant de tanta meravella? Era un regal de la natura. Insuperable.

El gruix de neu anava augmentant, ja que els flocs cada vegada queien amb més força. Nosaltres coberts de flocs de neu i després xops d’aigua. Quina passada!

Sabíem que hi teníem els peus descoberts. La humitat ens afectava. Humitat gelada. Què més donava davant el misteri de la natura? De la seva essència en primera línia? No ens n’adonàvem.

-Intentem seguir, ara que amaina una mica? -pronuncià ell.

-Vols dir?, una estona més, si us plau -pregà ella.

-Som massa arriscats. Hem de continuar. Arribarà un moment en què el cotxe deixarà d’escalfar-nos -Rebatí.

-Ens podem gelar –Refutà.

-Déu no permetrà! -Esperançada.

-Altres devien dir el mateix, i…

-Deixa, deixa, no siguis esgarriacries! -Amonestà.

-Sóc realista -Insistí.

-Deixa el teu realisme per la feina –Manifestà -Gaudeix d’aquest miracle –Reivindicà.

-Miracle?, trobar-nos aquí al mig del no-res? -Descontent.

-Sí –Afirmà rotundament.

-Ets beneita! -Proferí.

-Sí. Però feliç -Recalcà.

-Es coneix que no condueixes tu -Volia fer-li veure.

-D’això m’aprofito. Sóc al cel i relaxada -Serena.

-Doncs, jo estic al infern i cabrejat -Irat.

-Com tornem a casa? –Esverat.

-No ho sé. Déu ja ho solucionarà -Miraculosa.

-Sempre igual amb Déu! –Replicà.

-Què no ha solucionat coses? –Incidí.

Un mutis absolut.

-Aquesta dóna, cada dia és més llun… –Protestà.

-Mira, ho veus, ja t’ho deia! –Proclamà.

-Que em deies? -Distret.

Ella, pacientment:

-No veus? Per allí passa una màquina lleva-neu. No la veus?

-No. Estic ennuvolat i no veig res -Va haver d’escoltar-se ella.

-El que estàs, és cabrejat. Així és difícil gaudir amb tu. No et fot? –contestà amb desgrat.

Finalment, ell va veure la màquina més a prop.

-Puja, puja al cotxe, de pressa, ja la veig -Premià.

-Quin home! Ara a córrer -Resignada.

-M’he de sacsejar la neu de les cames – Avisà.

-Va, no em facis posar més nerviós – Exaltat.

-Va! Va! –Apressà.

El cotxe vermell seguint al seu salvador, què enviava Déu, va poder arribar fins a la seva destinació.

-Qui creu amb miracles? –preguntava ella.

El meu home encara està atabalat de l’ensurt. L’entenc. La seva preocupació era arribar i, en canvi, la meva era  unir-me amb la natura.

Rosa VENTURA CUTRINA

EL GOS QUE FEIA DE PIRATA AMB UN GANIVET A LA BOCA

EL GOS QUE FEIA DE PIRATA AMB UN GANIVET A LA BOCA

Havia acabat el dia de treball. Un dia complicat a la feina molt estressant.  Jo sols somiava en tornar a casa, trobar la meva família , al dir això vull dir als meus fills i el meu marit. També somiava haguessin fet per una vegada el sopar, no en tenia gens de ganes. Era dia vint-i –tres de Desembre i segur que la llar de foc la trobaria encesa.

Res com agafar un llibre seure amb una butaca davant el foc i deixar passar les hores.

La foscor i el fred a fora i a dins la casa l’escalfor d un bon foc d’alzina.

Mes al arribar em va rebre la meva filla Júlia, al darrere la seguia el nostre gos en Rocki , l’animaló portava un ganivet entrebesat a la boca com un pirata, un dels ull tapat i un barret,   amb  un esglai vaig agafar el ganivet del gos i em vaig dirigir al interior.

q pirata 462

Vaig trobar el meu home i el meu fill intentant muntar un moble. Un escampament de eines per terra del quartet  que generalment faig servir per planxar i ells de nassos a un plànol  del que  pel que vaig veure no n’entenien ni un borrall.

–          Que feu ? vaig interrogar jo, que en Rocki fa de pirata amb un ganivet  a la boca.

–          Res Sandra, era una sorpresa, com que a tu t’agrada llegir et volíem donar una sorpresa, mira això te de ser un escriptori per tu, es el teu regal de Nadal.

–          Vaja si ho es vaig fer jo i amb resignació vaig ajudar a muntar un escriptori que al final va quedar prou be.

Eren las onze tocades quan posava una pizza al forn, ningú s’havia preocupat pel sopar. Els meus fills i marit molt contents per la finalització del muntatge s’alegraven del seu saber fer. Jo no deia res i com cada dia parava taula, desparava i posava els plats a rentar, no volia demanar favors ,i ells amb la compra del escriptori ja estaven cofois.

Desprès de posar la rentadora per fi vaig acabar la jornada. Era la una de la nit.

Amb un sospir vaig asseurem  davant de la llar de foc que per un dia estava apagada.

Vaig romandre una bona estona mirant les brases inexistents. Amb un sospir em vaig aixecar i vaig mirar el raconet per escriure que havia fet. Si desprès de tot no havia set un  mal dia els meus havien pensat en mi. Si aparcava el seure davant la llar de foc per un altre dia i vaig riure amb el cor content.

Al ficar-me al llit el meu home va murmurar, si que tardaves. Si vaig dir jo i li vaig murmurar a cau d’orella. Gràcies pel regal, es preciós. Ell va somriure i es va tornar a adormir.

Montserrat Vilaró Berenguer

EL MIRACLE DE LA VIDA D’UN NIVI NADAL

EL MIRACLE DE LA VIDA D’UN NIVI NADAL

Un any més la Maria va pujar a les golfes per treure del bagul un petit caixó, on hi havia la seva joia nadalenca;  acuradament l’hi va treure l’embolcall ( un vell llençol de Can Tolrà, que alhora que els seus records, perdurava resistint-se a desaparèixer). L’espolsà i com si d’un ritual es tractés,  segué  al vell balancí, que ja hi era a la casa quan en Pep, el seu marit encara solter, la va llogar a en  Marcel·lí de cal Pinyol, i en silenci, es disposar a escorcollar el seu valuós contingut. Complaguda en veure el seu interior sa i estalvi, va alçar el cap, i  mirant a en lloc, va  recordar el moment, més commovedor i prodigiós  la seva vida, i les hores que envoltaren l’esdeveniment:

Era la matinada de la vigília del Nadal del 1971; quan sonà el despertador, ella ja feia estona que voltava per la casa. Encara li faltaven dues setmanes de gestació ( d’això n’estava  prou segura, per que ho ratllava a l’almanac setmana rera setmana ), però feia dues nits, que al llit no s’hi podia estar.

Quan en Pep es va llevar li va dir: – << Saps què Maria? Vaig a trucar a la fàbrica, per  dir que hi aniré més tard; tot seguit, en un tres i no res, anirem a Santa Fe ( avui Hospital Taulí ), així sortirem de dubtes .>>

A l’hospital, la llevadora,  més vella en anys que en saviesa  els va dir:- <<Ah, joventut, pa tou !, aquesta criatura pel que veig, encara no s’ha girat, i pel que em diu l’experiència, tampoc en te ganes, – i  continuà amb el seu diagnòstic -. Ja podeu anar cap a casa i menjar-vos tranquils es torrons, per què el nen arribaria per Reis, o ? >>.

En Pep, gens convençut, no va voler que aquell dia, ella anés a la fàbrica, ell però, es va haver de quedar més hores, per que hi havia més d’una baixa, fent-se-li  aquell dia etern. Quan arribà a casa, ella d’allò més eixerida, ja tenia el sopar a taula. En Pep, durant el sopar no va parlar i gairebé no va sopar. Ella però, ho va fer per tots dos. Ell era un home molt observador i  de poca conversa. En canvi ella, era tot el contrari; però es  deixava embolcallar pels seus silencis i les  caricies d’aquella serena  mirada que ho deia tot, havent de fer alguna vegada   l’esforç per dissimular la seva  felicitat. I malgrat la seva joventut,  era d’allò més conscient, de l’estimació i de l’evident preocupació d’en Pep, envers ella i el fill que esperaven. En Pep era gaire bé vint anys més gran que ella, i el que per altres hauria estat si més no un inconvenient, a ella, li donava l’emparament i la calma que sempre havia desitjat.

Aquella nit, mentre ella desparava  la taula, ell s’alçà i segué un munt de vegades, fins que aparentment convençut li va dir: – <<El sents, com xiula aquesta nit?. Si a tu et sembla, dons no sortim!; amb el teu estat, el més  prudent fora quedar-nos a casa. Què me’n dius? Ja saps que a mí,- continuà ell dient mentre no sabia que fer amb el tovalló, – això del Nadal, la Missa del Gall i totes aquestes històries, no m’han dit mai res!.

En lo del temps, ell tenia tota la raó; per que segons avançava la nit, el vent s’anava tornant més fred i virulent,  però en la resta, ella sabia del cert que no era pas veritat. La Maria segué al seu costat, i com aquell que res, amb l’abric , els guants, la bufanda i la mantellina a sobre, de la què feia dies, havia deixat de ser la falda, l’escoltà pacientment fins que el cor li va dir prou. I entre petons i moixaines, quan en Pep va voler-se’n adonar, es va veure tapat fins les orelles i assegut al primer banc de l’Església, mentre ella feliç, es posava a la cua, per adorar al nou Nat. A la sortida del temple, l’absència del violent i gèlid vent, havia donat pas a una boirina, que no deixava que l’espès fum que sortia per les xemeneies, s’enlaires per damunt de les teulades, donant-li a la nit, la preuada fragància d’un poble en pau. Ell l’agafà del bracet i en silenci,  sense dar-se’n conte van arribar a casa. A l’endemà, la despertà el cant del gall de can Bogunyà; l’hi va semblat, que havia dormit quinze hores. Saltà del llit per vestir-se i  mentre ho feia, li va semblar que l’immens globus, que no parava de créixer,  li havia baixat, o si més no, se’l  sentia diferent. Aquell revelador dia, tot i  que amb prou feina podia calçar-se,  el tornà a persuadir i a mitja tarda, en Pep, treia “el dos cavalls”,  per  fer un tomb pels  anomenats pessebres. La Maria era de Granada, i seria la primera vegada que els veuria; i ell, malgrat el que volia fer-li veure, en  tenia tant o més desig  que ella. Això, ho sabia per la veïna,  la Lluïsa de cal Clavell, que en Pep, l’última vegada que els va veure, va estar el Nadal de 1950 ( el primer any que per iniciativa dels seus fundadors, l’Antoni Maria Castells i en Vicens Girbau  es feien  a la capella de Montserrat ), per que fins a les hores,  s’havien fet als baixos de la parròquia.

Aquell Nadal de l’any 1.950, per en Pep i la seva mare, l’Estel , va estar assossegat i feliç. Havien sortit d’un infern ,en Pep, durant els seus deu anys  de vida, havia suportat el pes de la feixuga  llosa de la por. I  la seva mare,  a més de l’endèmica  temença, un braç trencat i tres punts a la nuca. No era aquesta la primera vegada, que el fill fou testimoni, d’aquesta violència, com tampoc la primera assistència mèdica, portada a terme, pel malaurat i enyorat doctor Puigdueta; deixant- li ( com era d’allò més freqüent, i amb la discreció de la  que només ell era capaç ), uns diners a sota del cobretaula.

L’ Estel, havia patit  en silenci , i als ulls de gairebé tot l’indiferent veïnat, la humiliació i el maltractament d’un marit gelós, què quan a ell li rotava, manifestava sense mida, el seu “legal  poder; ´´ creient-se fins hi tot, l’amo i senyor, de l’aire que ella i el seu fill respiraven. Aquell Nadal, per fi el destí, la lliurà d’un home sense suc ni bruc, que tenia la cara de tres déus i que per acabar-ho d’adobar, era de la confraria del puny. Per fi era la  mestressa del seu sou, del seu temps i del seu pensar, ( efímera fortuna,  que gaudí amb l’única il·lusió de la seva vida, i la diada de Sant Esteve, l’Estel i el seu fill, van dinar a ca la veïna, i cap el tard,  tan si com no, la veïna, l’hi va posar un mocador al cap, per dissimular els punts, i van portar en Pep a la veure els pessebres a la capella de Montserrat;  estan aquella novetat, el regal  del seu desè aniversari.

Aquesta felicitat però durà ben poc, per què a l’any, pocs dies abans  de les festes, en Pep perdia a la seva mare d’un mal dolent.

Després de l’enterro, en Pep contemplà passiu, com  el seu  pare regirava tota la casa, sense poder trobar els pocs diners que hi havia, (i que la veïna, coneixent la peça del teler, – la mala peça – va tenir prou cura d’amagar ), i al no trobar el que volia, sense dir ni ase ni bestia, se’n anar, deixant al seu fill, a la mercè de Déu. La seva veïna però, no fiant-se’n gens ni mica d’aquella mala bèstia, amagà a en Pep durant vuit dies al soterrani de casa seva, i quan va saber que el seu pare ja era a fora de Castellar, el  portà cap a França, deixant-lo amb l’avi Blai, l’únic parent que tenia. Allà amb l’avi, va créixer i aprendre l’ofici de mecànic; un ofici que l’hi obrí les portes de la Renault, i on hi treballà durant molts   anys, fins l’estiu que es va fitxar en la Maria.

El calorós estiu del 1970,en Pep, va perdre a l’avi Blai. A les hores, el seu bon amic en Pol Petidier l’obligà ( com havia fet altres estius ) a passar uns dies a les vinyes que posseïa la família  al sud de França.  En Pep va fer cas al seu amic, i el capritxós destí, va fer la resta: l’arribada d’ell a la finca, coincidir amb   l’autocar d’espanyols que venien per treballar en la verema. Ell s’acostà a saludar al caporal, i  a la mateixa colla d’altres anys, quedant voluntàriament atrapat, pels verds ulls de la Maria. Només havia passat un any, i la noia de les trenes pel roig i la cara pigada,   s’havia fet un dona. En veure-la baixar de l’autocar amb la trena mig desfeta, descalça i amb les sabates a la mà, va saber que ella, seria la seva dona. I la Maria al veure’l, també li va fe un tomb l’estómac, però aquella retrobada, per ella no va estar cap revelació, per que ja feia tres estius que l’estimava, i vivia amb l’esperança que un dia, seria la seva esposa.

Sense pensar-ho dos cops, en Pep demanà feina a la Seat, i a primers d’any es casaven a Granada. Van decidir venir a viure a Castellar del Vallès, per que en Pep tenia la feina a Barcelona, i per que aquí, a més de la Lluïsa la veïna, hi tenia quelcom, que mai havia pogut oblidar; i  a ella, li va semblar bé, per que aquí hi vivien i treballaven dues germanes del seu pare. Malgrat tot i tenint família tant a la vora, amb qui de veritat va trobar el sincer caliu i  el recolzament, va ser amb la Lluïsa de cal Clavell. Ella li havia donat confiança i la corregia sense riure-se’n, quan aprenia a parlar el català, i en deia alguna de grossa; l’ensenyà a buscar bolets, a confitar-los i a guisar-los, però el que de debò a la Maria l’omplí, va ser saber la infantesa  d’en  Pep al costat  de la seva mare. Ella n’hauria volgut saber més,  i preguntar-li a  en Pep, però per res, va voler revifar el  turment, aparentment oblidat d’algú a qui tant estimava. Per la Lluïsa també va saber què   l’Estel, era filla d’en Blai Boig; un pastor vidu de la Serra del Cadí, que poc abans d’acabar la Guerra Civil, va haver de fugir  amb la seva filla al país veí. El seu crim havia estat, donar menjar i ensenyar un estratègic sender, a les  dones vells i nens, que volien  passar cap França. En Blai, l’avi d’en Pep es refugià  a París, on un parent li va trobar feina de jardiner, en una luxosa mansió i on la filla, després d’unes proves, també va passar a formar part del servei de la casa  d’on arribar  a ser l’encarregada de la planxa i la costura. En aquesta casa, de la “ Place du Teatre”, i a l’ombra del “ Sacré Coure,´´ s’hi feien  festes i reunions, on sempre hi havia hostes, i on  s’aplegava tot sovint gent de l’aristocràcia. Aquí a la ciutat de la llum, l’Estel va conèixer de manera accidentada, a dues persones d’allò més importants, per  la indústria,  l’econòmica i la història de la nostra vila: Feia uns dies, que a la casa, hi havia més moviment, més convidats, més entrades i sortides, i més feina per tot el servei que no donava a l’abast. Una tarda d’aquells dies de tanta feina, a l’Estel li van manar que deixés  la costura i la planxa,  per que la noia que servia el té, estava malalta. En un batre d’ull, ja es va veure vestida amb l’uniforme negre, còfia, coll, punys  i  davantal emmidonats, al centre d’una luxosa estança, plena de gent molt ben vestida i enjoiada. Aquella gent tant important, parlava visiblement preocupada, per la immediata invasió de París, per l’exèrcit alemany, i l’incert destí que els esperava.  L’Estel entenia i parlava correctament el francès i sense voler la incertesa d’aquella gent, la torbar mentre pensava com s’ho farien si els feien tornar cap a Espanya; no va voler pensar-hi més, i es concentrà en el que li havien manat. Tot anava bé, només li quedava per servir  al,  marquès i la  marquesa de Sant Esteve de Castellar,  però quan l’Estel, sense voler, va escoltar a la marquesa, parlar al seu marit en la llengua que ella tan enyorava, sense poder-ho evitar, va perdre el control del rajolí, vessant-li el té al damunt de la prisada i blanca  faldilla a la marquesa. En aquell moment, s’hauria volgut morir! No sabia que era pitjor, si la  mirada de “ madame Odille ´´, o la faldilla tacada  de la marquesa.

A l’endemà, ben d’hora, l’Estel trucava a la cambra de la marquesa, amb la faldilla prisada, neta i planxada, a les mans. La marquesa es mirà detingudament la faldilla, i ella envermellí pensant que no ho havia fet prou bé. Aquest d’humil gest, agradà a la marquesa, com li agradà encara més, que fos catalana. Van passar uns dies d’aquesta anècdota, i va saber que els marquesos tornaven a ser a la casa, per la “madame Àngels Bofill ; la    marquesa  reclamà la seva presència, i quan la va tenir al davant li va  dir: – Estel, la família Odille, demà mateix marxen cap a Amèrica, i  nosaltres, passarem per la casa de Perpinyà i tot seguit retornarem a Catalunya. Jo he parlat amb la madame Odille, i si tu ho vols, em faig càrrec de tu. Què me’n dius?  L’Estel va acceptar d’allò més agraïda, per que el seu pare i el parent, s’havien allistat a l’exercit francès.

Els marquesos van tornar a Barcelona, i en una de les estades aquí al palau Tolrà ( avui l’Ajuntament), l’Estel coneix a en Pep Tort ( el xofer d’una família benestant amiga dels Tolrà ), de qui s’enamora i s’hi casa, i d’aquesta dissortada unió, neix en Pep.

La Maria, encara no li havia dit al seu marit, que sabia per la veïna la trista història de la seva mare, ni tenia intenció de parlar fins que ell ho volgués. Així que per trencar el llarg silenci  d’aquell capvespre, nadalenc, li demanar a en Pep que treies  el dos cavalls ( un Citroen), i sense  pensar ni l’un ni l’altre les conseqüències d’aquella atrevida sortida, es van plantar a l’exposició Pessebrista. Allà no hi cabia una agulla, i mentre en Pep s’aturà, a saludar al pessebristes,  ella  va quedar captivada, per la sobrietat d’unes cases que s’ha semblaven a les de l’Albaizín, (el barri on ella va néixer i créixer) ,la seva clara i humida  mirada, es va fixar en   l’interior d’una humil estança, on per una escletxa, s’escolava un tímid raig de llum de lluna, il·luminant només un racó, on la Mare de Déu,  gronxava al seu fill en un bressol.

Ella s’estremí, i el fill que duia al ventre, també, i posant-se les mans al ventre, va pensar, que el seu fill tindria més abric que el fill de Déu. Per que ells tenien un bon sostre, una bona llar, i una   flonja manta de mil i un colors, que els havia fet l’àvia.

La involuntària empenta d’una criatura, va tornar a la Maria a la sala, adonant-se que havia plorat, per que una dona li va dir:  no cal que ploris nena, aquestes coses avui ja no passen!

De sobte, es va trobar estranya i quelcom mullada. Va voler sortir d’allà, però la multitud, havia fet un tap; alhora tampoc no gosava donar una passa, no fos què…, però va passar! En un batre d’ulls, sabates mullades,  un bassal al terra, i  en Pep que no es veia per enlloc. Va voler cridar l’atenció d’algú, però ni tant sols podia respirar, i quan va creure que les cames li feien figa, en  Llorenç de cal Gatiu l’agafà per l’espatlla, ajudant-la a sortir al pati. La va fer seure, i li va posar a la butxaca de l’abric el tiquet de l’entrada tot dient-li: –  guarda’t l’entrada, que et pot tocar l’altre naixement no aneu a ball, que no hi sereu a temps! -. en Pep, fen cas  als precs de la Maria, la va pujar als “dos cavall ´´, i es van dirigir a Sabadell. La humitat del capvespre, feia lliscós l’asfalt i em Pep va afluixar la velocitat, a l’alçada del camp d’aviació, es creuà un porc senglar amb la camada; per no atropellar-los, girà bruscament el volant, amb la mala fortuna d’acabar perdent el control del vehicle. Quan en Pep va tornar en si, la Maria ja tenia a la seva criatura als braços. Ell, mut, commogut i paralitzat per l’emoció, contemplà com una dona jove, espolsava la neu del seu abric, per cobrir a la Maria i a la seva filla. Tot seguit, amb el seu tot terreny, va treure del bosc el “ dos cavall ´´. Quan en Pep va poder reaccionar, ja no hi havia rastre, de la dona, ni de les roderes  del tot terreny. Va engegat el seu vehicle, i sense parlar, van arribar a casa seva. La Maria, va posar el seu nadó al bressol, i amb ulls negats, s’acostà tremolosa a la calaixera, i besà  el marc de vori, on hi havia la foto de la  mare d’en Pep.

1 parccanyellescarmepadrissa_617x378

Els Reis havien passat pel davant de casa seva, encara es podien sentir en la llunyania els darrers sons de la Banda de música,  al seu darrera, algú que trucava: era el pessebrista en Llorenç Ferrer, que venia a conèixer a l’Estel,  li portava també un paquet . Era el premi de l’exposició de pessebres , un caixó amb una establia,-  obra del desaparegut artesà, en Vicenç Ferrer –

(©) Maria Jesús Gómez Giraldo
Desembre de 2005

HI MANCA LA VAQUETA

HI MANCA LA VAQUETA

Era una representació dels Pastorets, em sembla recordar que eren els de Folch i Torres, per el cas es el mateix.

La concurrència a voltes silenciosa a voltes riallera anava seguint pas a pas la representació. Que si la anunciació que si els pastorets una mica trapelles, que els dimonis del Inferns junt a Pere Botero,

Que si la bonica pastora de qui un pastoret n’està enamorat i ella ni es fixa amb ell.

Era una bonica obra de teatre adient per persones grans i més menudes, entre elles jo, que escoltava atentament tots els diàlegs i els diferents quadres i alçades de teló.

Al final com es costum varen representar l’adoració del Nen junt amb els tres Reis d’orient.

Tenia al meu davant una família composta per quatre membres, els pares i dos infants rossos d’ulls blaus, bonics con angelets del pessebre de uns quatre o cinc anys, un nen i una nena, s’endevinava clarament que eren germans bessons. De sobte el nen tirava de la màniga de la seva germaneta i amb veu alta es va sentir:

1-pastoretsvilanova0g

Mira nena, al pessebre hi manca  la vaqueta. El ruc si que hi es, però s’han descuidat la vaqueta, a casa li tenim!, i dirigint-se als seus pares, oi que si papes ? Oi que hi falta la vaqueta ?

En aquell moment el públic va esclatar a riure i el nen sorprès ens mirava con no entenent el que ens feia tanta gracia.

Santa innocència la dels pocs anys!,  ho he recordat sempre! Varen ser els millors Pastorets de la meva vida.

Montserrat Vilaró Berenguer

ULLS D’ARC DE SANT MARTÍ

ULLS D’ARC DE SANT MARTÍ

L’anell de i les arracades de brillantets i aiguamarines brillen a les mans de la Laura  . Avui es  el dia abans de Nadal i com sempre les mira , es treu lentament davant del mirall les perletes dobles que porta   i es posa les arracades antigues  que solsamènt llueix  en dies senyalats. Son unes arracades molt boniques i te por de perdre-les no pel valor  econòmic que tenen, més aviat per  les qüestions sentimentals que representen per ella, que la porten a reviure altres Nadals quan era petita i de joveneta.

La Laura es mira el anell  també de conjunt i rememora el dia en que la Soledat asseguda al llit , ja malaltejava de  l’afecció que la va portar a la mort. Ella era molt joveneta més recorda cada una de les paraules que la dona li digué: té Laura vull que tinguis un record meu i li va lliurar un estoig, que ella va obrir amb mans tremoloses per l’emoció i va veure el bé de Deu de arracades i anell. Emocionada li va donar les gràcies mentre deia, això es massa per mi. Doncs guarda-les per quan siguis més gran dona, vull que tinguis un record meu va murmurar la amiga de la seva mare. Ella les va agafar i li va fer una abraçada ben gran.

De tot això ja fa molts anys, la mare es morta i la Soledat  la amiga de la mare també. La Laura les recorda i per això en dies de festa se les posa. Es mira al mirall, les arracades brillen com el primer dia i l’anell també. El que no brilla tant son els seus ulls una mica cansats i  es veu algunes arrugues  que el temps li ha format a la cara.

Rememora els dies que la Soledat venia a casa dels pares , sempre els duia un bon lot de Nadal i llibres i gormanderies per ella. Eren dies de festa , la mare i la seva amiga que no es veien gaire , per la nit es quedaven assegudes a vora la llar de foc parlant de temps passats, de quan eren nenes o joves i ella les escoltava amb els ulls brillants. Ulls d’arc de Sant Martí deia la Soledat, a voltes son grisos a voltes blaus i a vegades semblen de color morat, te uns ulls bonics la teva filla deia la Soledat. Els meus fills no els tenen tant bonics. La mare responia, jo només en tinc una i tu tens tres nois. Quin be de Deu !!! i reien.

2-ojo_arco_iris_by_snaker92

 

Al marxar al cap de uns dos dies s’enduia  dos pollastres ben grossos i altres verdures , fins que la Soledat deia. Prou!!! Que al cotxe no hi caven més coses. I ficava la capsa amb molsa i boix grèvol sota de tot, junt amb un arbre de Nadal, en aquells temps ja no era gaire ben vist collir pinets petits.

Eren bons temps pensa la Laura, primer va morir la Soledat i al cap de tres o quatre anys la mare. Les troba a faltar, una llàgrima li rellisca per la galta. La Laura no te una gran amiga com la mare , ara les arracades i el anell seran per la seva filla.

Es mira al mirall i es veu els ulls vermells , ara ningú li diria que te ulls de Arc Iris .

 

Montserrat Vilaró Berenguer