Arxius del mes de desembre 2015

POSTAL DE NADAL

POSTAL DE NADAL

En Rafa està assegut al pedrís de l’oficina de Bankia . Mira al seu davant i veu com la gent  passeja carregada de bosses . Diuen al menjador de les monges que s’acosta el Nadal.

I què és el Nadal?   – es planteja més d’una vegada-

Treu d’una de les bosses de plàstic un cartró encetat de vi. Diuen que això alimenta , al menys ell ho vol pensar així. Aixeca l’envàs i s’hi amorra. Pel costat dels llavis un regalim color magrana llisca coll avall i una nova taca s’afegeix a la confosa samarreta . Deixa l’envàs un altre cop dins la bossa de plàstic i ho replega tot, per jeure tranquil·lament repenjat a la porta de l’entitat.

Ja fa temps va decidir que aquella seria la seva llar. No va ser una decisió capriciosa, sinó conseqüència del lligam econòmic que  mantenia amb l’oficina.

Com molts d’altres desnonats, que no van poder complir amb els compromisos contrets mitjançant contracte notarial amb les entitats financeres, ell va quedar-se al carrer , sense saber quin camí agafar. Millor dit, no tenia cap camí per prendre.

Pel camí que fins feia poc havia transitat, havia perdut la feina , els diners , la família i les il·lusions. Poc a poc s’anava fonent tot el món per el que ell havia lluitat, un mon que li havien ensenyat que funcionava així , i que tot anava rodat si formaves part de l’engranatge.

Però va arribar el dia en que es va veure expulsat del circuit , sense possibilitats d’incorporar-s’hi. On les portes d’entrada per poder viure al món legal eren molt restrictives per un home com ell, d’edat madura, a qui els deutes seguien penjant de la seva esquena, marcant-lo com un proscrit de per vida.

Els primers dies , en perdre la casa, va decidir anar a viure a les portes d’aquells que en tenien les claus de la seva, amb l’esperança incerta de que un atzar miraculós li resolgués la papereta. Es va anar acostumant a que la gent s’adaptés  a la seva presència, i l’ignorés , com si formés part del mobiliari urbà. I mica en mica, ell va anar acceptant la nova situació, amb normalitat, i va anar veien com la gent del carrer vivia una realitat molt llunyana a la seva.

Va aprendre , que com no podia entrar en l’engranatge de la societat, acceptava l’exclusió i la vivia amb normalitat.

Va veure que la consciència social, en aquestes dates, veu de manera incòmoda la seva presència en llocs públics molt transitats, i li van oferir de manera caritativa i generosa la possibilitat de viure temporalment en pisos tutelats on intentarien reinserir-lo i que visqués en el món legal ,i de manera legal.

I això el feia pensar, en les normes que la societat te establertes, en l’engranatge que moltes vegades grinyola, i en la caritat d’alguns que volen tapar els plats bruts d’algunes males consciències.

I ell , allà arraulit, a tocar del caixer automàtic, al costat de la font d’on ragen els diners, jeu amb les seves bosses de plàstic i una flassada vella, mentre veu la gent atabalada , comprant fòtils i regals que no serveixen per res, perquè l’engranatge ho ha establert així.

1 resize-php

Se sent lliure, perquè està fora del circuit, però alhora , no deixa de ser un marginat . Està marcat per la societat com un asocial, i pensa què podia fer per sentir-se millor. Necessita tenir contacte amb els demés, però els demés el rebutjaran mentre no canviï la seva actitud d’auto- marginació.

Doncs Nadal es…. Una segona oportunitat per engegar de nou , una nova manera de viure, una nova manera de conviure.

 Bon Nadal.

 

Antoni Marceló Pi

EL PATINET

EL PATINET

…i l’estrella els va guiar fins una cova feta de joncs i de boga. A dins hi havia un pessebre on     jeia el nen Jesús, i Ses Majestats li feren ofrena d’encens, or i mirra. Des d’aquell dia, els tres Reis d’Orient, i per commemorar el naixement del fill de Déu, totes les nits del dia 5 de gener de tots els anys, porten regals a tots els nens i nenes que han estat bons durant l’any.

La mestra tancà el llibre i aixecà la mirada. Donà gràcies al cel per tenir una professió com la seva que li permetia viure moments com aquell; va veure tots els nens de la classe mirant-la amb uns ulls oberts de bat a bat, la mandíbula caiguda i quiets com estàtues, semblava com si esperessin que continués llegint. Però aquell instant ple de màgia es trencà de cop i tots varen començar a parlar alhora.

Senyoreta, senyoreta, a mi em portaran una nina.

– Jo he demanat una cuineta, un telèfon, un…

– Ja tinc a punt la carta per dur-la al Patge Karim.

Uns l’estiraven per la bata i els altres se li penjaven literalment del coll per tal d’aconseguir la seva atenció.

La mestra va veure que seria impossible continuar la classe amb normalitat i els va fer anar a acabar de guarnir el pessebre que havien fet a la classe amb figuretes de plastilina.

Quan estaven tots voltant el pessebre, va notar que algú l’estirava per la bata, es va girar i va veure la cara rodona i morena d’en Selim. En Selim havia arribat al poble cinc anys enrera, quan només en tenia un, i malgrat la dificultat que suposava el desinterès dels seus pares que ni tan sols li compraven una trista goma, en Selim era un alumne exemplar, sensible en extrem i tan responsable per la seva curta edat que la senyoreta li tenia un especial afecte.

Senyoreta, que no he estat bo jo?

I és clar que has estat bo, Selim! -va contestar la mestra tot fent-li un pessic a la galta.

Però en Selim no es va moure i continuà mirant-la amb aquells ulls tristos, que li deien ben clarament que esperava alguna cosa més de la seva resposta.Llavors la senyoreta es va adonar de tot el que comportava aquella innocent pregunta. I les mirades d’ell i d’ella es mantingueren durant molta estona, durant tota l’estona en què la mestra va buscar desesperadament dins seu alguna explicació per donar-li del perquè els Reis Mags passaven cada any de llarg de casa seva.No va ser capaç de trobar-ne cap, i finalment va haver d’abaixar la mirada, avergonyida i frustrada davant del seu alumne. En Selim, com si hagués entès el que ella no era capaç de dir-li amb paraules, va anar lentament cap a la seva taula amb el cap cot, i es va posar a pintar un dibuix d’un patinet, com el que li deixava a vegades en Marc, a la carta als Reis que havien fet aquell matí de l’últim dia de classe abans de les vacances. Mentrestant, a l’altra punta de l’aula, el xivarri anava en augment En Selim va passar les vacances vagant pels carrers, aturant-se davant dels aparadors de les botigues fascinat per les llums de colors, la neu artificial que resseguia els marges dels vidres, els mil-i-un pessebres… i, sobretot, per les muntanyes de joguines, especialment per aquell patinet amb rodes de color lila que duia una cinta daurada al manillar, a punt per ser regalat.

El dia de la cavalcada, va seguir-la des d’una distància prudencial, convençut com estava que ell no tenia part en aquella festa. Ni tan sols gosava arreplegar els caramels que li queien a la vora.

Quan tothom anava cap a casa, ell va anar a donar una última mirada al «seu» patinet. Es va endur la decepció més gran que mai hagués tingut, i això ja és dir per un nen com ell: El patinet ja no hi era! Tot i això, es va quedar mirant l’espai on havia estat, pensant que fins i tot li era negada la petita satisfacció d’imaginar-se d’alt del patinet. A poc a poc el fred va travessar la prima i esparracada jaqueta, i se li anà calant als ossos. Llavors, tremolant com una fulla se n’anà cap a casa a dormir, desitjant que l’endemà tots els pessebres del poble, l’arbre de la plaça, les llums de colors… tot, hagués desaparegut.

Al matí el despertà una cridòria al menjador. El seu pare entrà d’una revolada a la seva habitació i li preguntà si sabia d’on havia sortit allò que havia trobat en obrir la porta del pis. I tant si ho sabia! Era el patinet! El patinet de rodes lila i amb la cinta daurada al manillar! Però… llavors… això volia dir que… No va tenir temps ni de pensar, es va aixecar com un llampec, es vestí amb una esgarrapada i sortí al carrer amb el seu preuat tresor. A tots els qui anava trobant els cridava:

11

És veritat! És veritat! Mireu que m’han dut a mi també!

I mentre anava amunt i avall de la vorera, li va semblar entreveure algú conegut dins d’un cotxe aparcat davant de casa seva, a l’altre cantó de vorera. Semblava… sí, era el cotxe de la senyoreta! Es va posar a córrer amb el seu patinet com un esperitat per explicar-li que ella tenia raó, i que el conte deia la veritat, li volia dir que els reis finalment s’havien recordat d’ell. Però llavors el cotxe arrencà i passà pel seu costat a tota velocitat. En Selim tot just va tenir temps d’entreveure el rostre de la seva mestra. El que li va estranyar però, va ser que li va semblar veure que plorava.

Ricard Bertran Puigpinos
Desembre de 2005

EL PETIT ESTEL DE NADAL

EL PETIT ESTEL DE NADAL

Petit conte dedicat als nens i nenes de Sensibilització de l’Escola de Música d’Artés per al seu concert de Nadal.
Vet aquí que una vegada, enllà del cel, hi vivia un petit estel.

El petit estel era molt i molt vergonyós i, sempre que podia, s’amagava darrera els núvols perquè ningú el veiés.

1 estel 2

Dalt del cel hi ha un estel,
està trist,
porta un vel.
Treu-te’l, treu-te’l sense por,
no et durem gens de carbó!
Ja ho voldria ja,
però jo em vull amagar…

Una nit, l’Arbre de Nadal se’l va mirar amb les seves branques verdes i frondoses. Era un arbre alt com un sant Pau, on els ocells hi feien niu, abrigant-se del fred de la nit.

― Per què t’amagues petit estel darrera d’un vel?
― Jo sóc poruc de mena, no sóc pas tan fort com tu.
I quan em vols mirar, tot jo em poso a tremolar!

I el petit estel poruc va començar a tremolar i a tremolar tant, que va deixar anar una pols d’estrelles, com si fos purpurina platejada, sobre l’Arbre de Nadal.

Al cap d’una estona va passar el pare Noël amb el seu trineu carregat de joguines. Lo, lo, lo… cantava la cançó, feliç de poder repartir regals i alegria a tots els nens i nenes. Quan va veure el petit estel li va dir:

― Per què t’amagues petit estel darrera d’un vel?
― És que sóc tan vergonyós… tocaria sempre el dos!
I quan em mira la gent, marxaria tot corrent.

El pare Noël va somriure.
― Ai, petit estel que s’amaga rere un vel,
aquesta nit tan bonica, atreveix-te a treu el nas
i t’espera una sorpresa que mai més oblidaràs!
I va continuar el seu camí, perquè encara tenia molta feina aquella nit.

El petit estel va quedar ben pensatiu: treure el nas de darrera el vel de núvols? Quina por! Quina vergonya! Però el pare Noël li havia dit que tindria una sorpresa!!

Molt a poc a poc es va atrevir a treure primer un ull, després l’altre, el nas, una punta i una altra… fins que va quedar ben bé davant dels núvols. I aleshores va mirar avall. Quina sorpresa! Amb la seva llum brillant il·luminava aquella nit de Nadal i tot el món era ara ple de vida i de colors.

El petit estel va quedar meravellat. Quin Nadal més bonic il·luminat ara amb la seva llum d’estrella!

L’Arbre de Nadal brillava intensament, i els cascavells del trineu del pare Noël dringaven al so de la seva cançó. Mentre que allà baix, a l’establia, un petit infant naixia envoltat de vida i color.

Dalt del cel hi ha un estel,
està content,
ara juga amb el vent.
Brilla i brilla sense por,
pintant el món de color.
Petit estel de Nadal,
la teva llum és un regal!

 

Roser Blazquez

EL NINOT

EL NINOT

L’Alfred besava la seva dona. Tornava a casa després d’un esgotador dia de treball. Tot d’una, ella es va esclatar a riure.

-Ha, Ha, ja te l’han posat!, em peto de riure. Tu que anaves amb tanta cautela!

Ell, incrèdul, es va mirar al mirall.

-Una víctima més del dia dels innocents, que hi farem!, ni m’he adonat, a saber el temps que fa que el porto a sobre -va exclamar.

La petita Nerea estava per allà, observant, com tota criatura. El ninot li va fer gràcia, i el fet, que, el seu pare, el portés penjat a l’esquena, encara més.

Tot d’una, es va sentir una veu infantil.

-Pare, em dónes el ninot que portes?

-Sí. Per què ho necessites?

-Vull fer igual!

A Nerea, se li havia ocorregut que podia penjar-li a algú. I, per descomptat, qui seria aquest algú, que, sinó, el seu company de jocs.

El seu pare, la va avisar:

-A veure si li podràs posar. Com és tan murri!

La mare va agafar el ninot i l’hi va donar.

-Té. Vés amb compte -va advertir.

Tots dos van tornar als seus jocs. Estaven al saló i, l’Adolf, de sobte, va notar que la petita l’observava fixament.

-Es prepara una bona!, jo me’n vaig d’aquí, va pensar.

Se’n va anar. Poc li va durar el seu retir, doncs, la Nerea el va trobar. Es va quedar plantat. Què seria aquest cop? Però, va reaccionar a temps, i se’n va anar corrent cap a la cuina, per protegir-se de la petita.

-Surt de la cuina, Adolf, que estic treballant.

No li va tocar més remei que sortir. Ho va fer bordant, disgustat. La seva mestressa no volia saber res.

-On m’amago ara? -es preguntava.

Mentre buscava l’amagatall, ella, el perseguia per tota la casa, i ell, no trobava aixopluc per passar la tempesta.

Passats uns minuts es va fer un breu silenci.

Una altra vegada, la dolça veu:

-Mama, l’has vist?

-Sí. Abans l’he fet fora de la cuina. Per què?

-No el trobo enlloc.

-Ja el trobaràs, la casa és petita.

La nena buscava, i el gos no apareixia. Després d’una bona estona, Nadia va pensar: Vaig a ajudar a aquesta filla meva, fa massa temps que dura la broma.

-No ha aparegut encara?

-No.

Tot d’una, la Nadia, va recordar una vegada, que, l’Adolf, sent un cadell, s’havia amagat dins de la rentadora.

-Anem, ja sé on és.

Les dues es van dirigir al safareig. La Nadia va obrir la porta, i efectivament, hi era dins.

-Surt d’aquí -li va dir.

Va sortir. En veure’s perdut, es va col·locar als peus de la Nerea submís. Aquesta, tota contenta, i, sense pensar-ho dues vegades -per fi el tenia a les mans- li va posar la llufa. El gos va sortir d’allà gemegant com un posseït.

1 image_gallery

Havia rebut una “gràcia” de la seva petita mestressa. Ja hi estava acostumat, però, aquesta vegada, s’havia passat. En canvi, la Nerea, estava tota orgullosa d’haver-ho aconseguit.

El pobre Adolf, aquella nit, va ser la rialla de la família. Paciència, la canalla és la canalla, pensava.

 

ROSA VENTURA CUTRINA

NADAL A POLÒNIA

NADAL A POLÒNIA

Li havien dit que allò de que la seva empresa pensava deslocalitzar la producció era del tot seriós, i que fins i tot,  tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu

El Lluís Maria havia començat a treballar a l’empresa de cartonatges  Savall i Granera, quan tenia acabats de fer els 14 anys, i ara fet i fet, estava a punt de complir els 53.

Es deia que els costos a Polònia eren d’un 60% inferiors als d’aquí,    això li feia pensar al Lluís Maria, que els polonesos devien estar acostumats a una vida quasi monacal, perquè ell, aquí, tot i la gestió més que miraculosa que la Núria  feia dels diners del sou, tenia la sensació que arribar a fi de mes, era una autèntica proesa.

Els rumors – al capdavall, només eren això rumors – s’anaven fent més i més intensos, però ni la direcció de l’empresa movia peça, ni tampoc el delegat de personal manifestava tenir més informació que la resta dels treballadors. A darreries de gener, com si fos una trobada fortuïta, al començar la feina, el Sr. Josep Savall, Gerent de l’empresa, li va preguntar per la família, i de forma  amical, li va dir ; quan tingui un moment pugi a l’oficina Lluís. Ni cal dir-ho, tothom va entendre que havien escollit al  Lluís Maria per donar a conèixer les intencions de l’empresa, i a mig mati, com li havien demanat, pujava les escales que portaven al despatx.

El Josep Savall  havia començat ha treballar al mateix temps que el Lluís Maria, ambdós coneixien perfectament el procés que portava de la matèria primera a les caixes de cartró; el Josep, fill d’un dels propietaris, en tornar del servei militar, va començar a treballar a l’àrea d’administració, i desprès a la de vendes, i en aquell moment era el responsable de compres, alhora que el Gerent de  Cartonatges Savall i Granera. La conversa va ser planera, Lluís , tu ja saps, que el nostre producte deixa un marge molt petit, oi ?; hem arribat al màxim pel que fa a reduir els costos de producció, però així i tot, els productors instal·lats als països de l’est, ofereixen preus més baixos que els nostres, cal prendre decisions greus, i en aquesta hora, l’empresa confia, en que tu que coneixes perfectament el procés de producció, podràs explicar-ho a la resta de treballadors de la millor manera; per descomptat tenim intenció d’arreglar el màxim nombre de situacions personals possibles. En Lluís Maria, va preguntar per la data en què es volia fer el tancament de l’empresa, i el Josep li va confirmar que efectivament – com deia la gent  – tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu.

Quan va baixar del despatx, tota la fabrica estava esperant les noticies que duria Lluís ; va ser en la pausa del dinar, quan va comentar el que li havien dit : Que els productors de l’est ho feien més barat, que mirarien d’arreglar al màxim les situacions personals difícils, i que era del tot cert, que l’empresa tenia intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu. A ell en particular no li havien aclarit, si el tractarien com una situació personal difícil, o si tenien per a ell altres intencions. Fet i fet, tothom va quedar encara més preocupat,  el delegat de personal, va prendre el compromís d’aclarir la situació el més aviat possible.

El Lluís no va comentar res del que li havien dit a la Núria, li va semblar que ja tindria ocasió d’explicar-li, i que si li podia estalviar algun dies o setmanes de neguit, tot això que tindria de menys en el seu pap. A ell però, ben al contrari, el coneixement d’aquesta situació l’amoïnava d’una forma creixent. Què faria si l’acomiadaven amb 53 anys ?, tenia molta experiència, tant en el treball en concret de cartró, com en  la conducció d’equips humans, però intuïa, que fora de la seva fàbrica, ni una cosa ni l’altra serien considerades de forma positiva.

A mitjans de febrer, el delegat de  personal, va comunicar als treballadors l’oferta de l’empresa, 50 dies  per anys treballat, més 18.000 € per a tothom, i per als majors de 55 anys, la possibilitat d’acollir-se a una pre-jubilació,en la que rebrien de l’empresa fins al 60 anys, el 80% del seu actual sou. Aquesta oferta per als de més de 55 anys, era alternativa, una cosa o l’altra, indemnització o pre-jubilació. La data en la que l’empresa donaria per tancat el procés era el dia 27 d’abril, justament la festa de la Mare de Déu de Montserrat.

A primers de març justament hi ha una peregrinació de la parròquia, en la que tradicionalment participaven sempre el Lluís i la Núria, i també en aquesta ocasió ho varen fer; tenien el costum d’anar a esmorzar aprop de la majòlica  de la Mare de Déu de les Arenes, quasi al bell mig del passeig pel camí dels Degotalls, que amb els anys s’havia convertit en un esplèndid mirall de la fe mariana dels diferents pobles de Catalunya i àdhuc d’Espanya. El Lluís mentre menjava en silenci, va demanar a la Mare de Déu, que es fes càrrec del farcell de preocupacions, que en relació a la seva feina, el neguitejava a ell, i a tants d’altres des darreries de l’any anterior; li va demanar que com havia fet a Qana, fes de mitjancera, també i des del fons del seu cor, com ella mateixa havia fet, va xiuxiuejar fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula ! . El dia , després d’aquella pregaria espontània, va semblar que s’il·luminava i malgrat trobar-se a primers de març, dins encara de l’hivern van gaudir d’un temps serè i quasi calorós.

El Lluís Maria sabia prou bé que els problemes no es solucionen sols, però no trobava ni l’ocasió, ni les paraules que havia de dir a la Núria; es plantejava la hipòtesi de marxar tot sol, i resistir com fos, els dos anys que mancaven encara per a la pre-jubilació, li semblava que obligar a la Núria a deixar el lloc on havia desenvolupat quasi tota la seva vida, era de fet, anar més enllà, del que hom va assumir en ocasió del casament.

A primers d’Abril va ser la Núria la que li va treure el tema, estava clar, que així com ell, no havia badat boca dels problemes de l’empresa, hi havia altres treballadors, que des del primer moment – potser de fet era el més correcte – tenien puntualment informada a la família, o com a mimin a l’esposa. M’ho pensaves dir, de camí a Polònia ?; el Lluís, li va explicar que de fet, encara no estava clar que finalment anés algú a Polònia, i en tot cas, ambdós n’havien de parlar ; la Núria li va voler deixar clar, si cal marxar a l’estranger, compta amb mi !

El Lluís Maria va rebre l’oferta de cartronatges  Savall i Granera, per anar a Polònia com encarregat a partir de juny; l’empresa es faria càrrec del lloguer d’una casa unifamiliar fins a fi d’any, i aleshores ell triaria si volia aquesta opció fins a la jubilació, o altrament, si  volia adquirir una vivenda en propietat; en aquest segons cas, l’empresa capitalitzaria l’import dels lloguers fins a la jubilació i els hi lliuraria de cop. L’empresa s’instal·laria a Katowice, dins la zona de màxima densitat de població; el Lluís Maria va veure en  el mapa, que aquesta població no estava gaire lluny de Czestochowa, on segons li semblava recordar hi havia també una Verge Negra

El 13 de juny, festivitat de Sant Antoni de Pàdua,  rebien les claus de la casa, situada en un barri perifèric de la ciutat; els va sobtar la grandària de Katowice que ultrapassava ja els 750.000 habitants, i donava aixopluc en el seus polígons industrials, a la majoria d’empreses multinacionals, algunes de les quals coneixen ja de Catalunya, U.H, A.B.B, i totes les del sector de l’automòbil, estava clar, que la opció de cartronatges  Savall i Granera, havia estat del tot correcta, era justament aquí, on calien ara, els productes d’embolcall i protecció de mercaderies que l’empresa fabricava.

El Lluïs Maria i la Núria, van començar de seguida les classes per aprendre la llengua del país, ells que gaudien d’un intèrpret, entenien com una obligació la d’aprendre la parla del lloc on vivien; el fet d’haver patit a Catalunya,  maltractaments, discriminació i àdhuc alguns episodis de violència  per part tant de les autoritats, com d’alguns emigrants que venien amb la convicció de que els catalans que encara romanien vius, els devíem la vida. A darreries d’agost [ aquell any no varen fer vacances, és varen perdre doncs l’XI Mercat Medieval de Guimerà, malgrat això van tenir coneixement per www.guimera.info, del gran èxit de públic, i del posterior Premi Culturàlia 2005, que els van atorgar a  Tàrrega, a la Comissió del Mercat Medieval de Guimerà ] ambdós es defensaven força bé, en la llengua polonesa. Polònia va ser la destinació aquell  any dels fills de la nostra parella, La Montserrat, la seva parella el Xavier, i el menut de la casa l’Oriol, com també de la Núria i l’Albert, els avis, el Manel, la Maria i l’Enriqueta no van viatjar perquè els semblava que Katowice estava a l’altra punta del món.

La tardor va arribar amb més celeritat que a Catalunya, i els seus efectes també van ser més radicals, a darreries de setembre, ja calia portar robar d’abric, i durant el mes d’octubre les nevades i subsegüents gelades, començaven a sovintejar; els polonesos estaven molt acostumats a aquest clima, però el Lluís i la Núria no, i aquesta adaptació els va fer patir. La gent sortia poc de casa, el temps no convidava a fer-ho, però l’un per  treballar, i l’altra perquè volia conèixer més la cultura del país, es passaven la major del dia fora de la llar; l’un i altra, tot i no confessar-ho havien trobat en l’excés d’activitat, l’aturador – si més no, momentani – d’una fonda melangia que els anava corcant l’ànim.

Desembre va arribar a la catòlica Polònia, i val a dir que els pessebres de la Núria, van triomfar a Katowice, tant o més, que el pa amb tomàquet que habitualment és servia al menjador de  cartronatges  Savall i Granera; sense saber ni com, ambdós estaven ja a la llista de persones que assistirien a la missa del Gall a Czestochowa; els fills s’havien excusat per raons diverses [ entre elles, l’extrem fred d’aquell hivern i els pocs dies de festa en aquelles diades ]. El santuari de proporcions magnífiques, en el que destaca la torre de fins a quatre balconades, és manifestament insuficient per donar cabuda a tothom en aquestes diades, i per aquesta raó, cada parròquia te assignat un nombre màxim de peregrins; sens dubte el fet de trobar-se entre els escollits per al Lluís i la Núria, va se considerat com un especial honor. La cerimònia va ser particularment emocionant per  la nostra parella, milers de peregrins al voltant d’una Verge Negra! Només calia forçar una mica la imaginació, i hom creia torbar-se al vell cim de Montserrat als peus de la Morena de la Serra !. El seu estat emocional no va passar inadvertit per als seus veïns de banc, i alhora també veïns a Katowice, que els van consolar tots dient-los que a Polònia, quan tot semblava perdut, quan fins i tot s’ esvaïen les esperances, hom acostumava a dir, si Catalunya ha pogut resistir, també Polònia podrà fer-ho !, si els catalans poden, també nosaltres els polonesos podrem !, aquell Nadal, el consol venia de Polònia, que els acollia amb tendresa i amor !. Desprès de la missa, com ho feien a Montserrat, van voler passar per davant de la imatge, la cua – amic lector t’ho deus imaginar – era molt i molt llarga, però finalment per un període breu, ambdós es van  deturar davant la Verge Negra, i mentre les llàgrimes solcaven silenciosament el seu rostre, només van saber dir fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula !.

El dia següent, Sant Esteve, era diumenge, i els va sobtar la trucada telefònica a les 6,00 del mati, era la fila petita, la Núria que els feia saber que els havia tocar l’Euromilió, havien comprat un número amb la Montserrat i havien decidit  que si tocava – el premi era un desideràtum 100.000 milions d’€uros ! –  en farien  tres part, i els havia tocat !

El Lluís Maria va convèncer al Josep Savall, per obrir una planta a Catalunya que bàsicament tingués cura d’investigar i desenvolupar materials i mètodes d’embalatge, i ell, el Lluís se’n faria càrrec de la seva direcció; altrament però, compraria la casa de Katowice, perquè volia també estar present, en la implementació dels nous materials i mètodes. I amics lectors, tot i que no li ho va dir al Josep Savall, perquè tant ell com la Núria, sentien que durant aquells mesos, el seu cor havia posat arrels a la dura terra polonesa.  També , i potser això cal dir-ho expressament perquè els catalans som racistes, ens agraden les Mares de  Déu negres, oi ?.

1 vergePolonia

Al camí dels degotalls, ben aviat hi podreu trobar una imatge més, la Mare de Déu de Czestochowa.

Antonio Mora Vergés
Desembre de 2005

CONTE DE NADAL

CONTE DE NADAL

Mmmmmfpppphhhhh…..Res, que no havia manera. Per molt que estirés, empenyés o copegés, no havia forma humana de posar-se aquell estúpid vestit vermell i blanc. No havia contat sempre amb aquells ridículs colors, és clar. Molt temps endarrere, era un vestit sobri, de línies pures. Rústic però no exhent de noblesa. Desgraciadament les coses estaven tan malament que va haver de buscar el patrocini d’una coneguda marca de refrescs, i el primer que van fer va ser redisenyar-li el vestit donant-li aquests nous colors amanerats. Fins als mateixos nassos estava ja d’aquell maleït treball. Segles feia ja que durava. Literalment, a més. Es posava negre quan escoltava parlar de la revolució industrial i de les hores extres mai cobrades. Una eternitat duia ell treballant fins i tot en festius i sense pensió a la vista. És el que té ser un mite. Que un mai arriba a jubilar-se. És immortal, com qui diu. I algun sindicat es va preocupar mai per ell? Alguna ONG va clamar al cel demanant justica? Res. Tot el món donava per descomptat que devia complir amb el seu deure i que havia d’estar bé content, a més. Per a més inri, tant trajinar regals dalt i baix li havia provocat una hérnia. Immortal també, pel que semblava. Ara, lluitant per embotir-se en aquell maleït vestit, se li havia agreujat i li provocava molèsties. I és clar, no estava donat d’alta en la seguretat social. Com no existia….doncs que se li anava a fer. Uns calerons que s’estalviava l’estat. Després estava el tema de carregar tots els regals. Què dimonis havia passat amb les antigues nines i pilotes de futbol? Ara tot eren consoles, ordinadors i altres bajanades de creixent pes i volum. Al bo de Rudolph i als seus banyuts col·legues cada vegada els costava més trajinar amb les joguines convertides ara en maquinària industrial. Es va acabar el jocós riure i el bon rotllo nadalenc. Ara havia de fer funcionar el trineu fuet en mà. I és que això se li feia cada vegada més dur. Què passaria si dimitia? Que s’encarreguessin els reis de repartir els regals. Sempre tan posats i amb aquests fums propis de la reialesa. Per què dues festes, ambdues amb regals?. És clar, per als comerços era la bicoca, però ell estava ja fins als nassos. Al cap i a la fi, què obtenia a canvi?. Ni la il·lusió dels nens, tenia ja. Recordava una vegada que un capgros li va dir que si no li portava ves a saber quina joguina carísima (i pesada) el seu pare que era advocat li anava a ficar tal demanda que nadal acabaria arribant una vegada al mes. Si, no valia la pena. Va deixar de carregar regals i després de recuperar l’alè es va posar a escriure la seva dimissió. Milers i milers de cartes on explicava que abdicava de les seves funcions. Va començar a imaginar-se la cara que posarien aquells petits egoistes quan s’aixequessin corrent per a anar a buscar els seus regals i en el seu lloc es trobessin una carta de pròpia mà amb la seva dimissió. Se li va dibuixar un somriure en la cara i per primera vegada en molt temps, es va escoltar per tota la terra una sonora risotada. HO, HO, HO!!!!

1 navidad-60-1024x768-3291

Jordi Climent Botella
Febrer de 2006

EL PASTORET COIX

EL PASTORET COIX

Des que el seu avi es va morir, en Biel s’havia tancat en ell mateix, va perdre la rialla i els seus ulls es van marcir. I és que hi estava molt unit amb l’avi, havia crescut sota la seva empara: ell era qui el duia a l’escola, qui li explicava contes fantàstics, qui el feia riure i el deixava amb la boca oberta amb aquells prodigiosos trucs de màgia… Tot i l’esforç dels pares per apaigavar el seu enyorament, no podien ser tan presents com ho havia estat l’avi, ja que tots dos treballaven. Ara s’havia de quedar a dinar a l’escola, i ja no volia que ningú li expliqués contes. El pare ho va intentar, però no hi sabia posar aquella passió, aquell misteri que l’hi transmetia l’avi.

Aquell dia però, alguna cosa va canviar, una espurna d’il•lusió tornà a lluir en la seva mirada: a l’escola ja havien fet el primer assaig de la cançó que ballarien pel festival de Nadal (tot i que encara quedava un mes llarg). No és que al Biel li fes massa il•lusió ballar, però en sentir la nadala va ser conscient que s’acostava aquell temps màgic que a ell tant li agradava. Això li va retornar una mica de l’alegria perduda amb l’avi, especialment en pensar que aviat començaria a muntar el pessebre al menjador i, així, podria tornar a col•locar el “pastoret coix” a la vora de la cova, allà on, amb l’avi, i després d’una llarguíssima discussió, van decidir de posar-lo: l’avi li deia que havia d’anar a l’era, amb els altres pastors, però ell argumentava que el seu lloc era ben a la vora del nen Jesús, ja que no era un pastor com els altres. El que tenia d’especial aquell pastor era que l’havia tallat i pintat a mà el seu avi d’un tros de fusta de l’alzinera que hi havia a l’hort. També havia fet altres figures, però segons li havien explicat els pares, algunes s’havien perdut quan van fer el trasllat a la casa nova, i altres les havia anat trencant ell en donar-los-hi altres usos: al pescador el feia servir de “Superman”, Sant Josep es convertí en un soldat amb una llarga escopeta… i a poc a poc totes van acabar sent substituïdes per figuretes comprades al mercat de Nadal. Només va quedar el “pastoret coix”, que tampoc es va salvar del tot de la imaginació d’en Biel, ja que el feia servir de Messi i, de tant xutar, se li trencà la cama, d’aquí el nom. Però el lloc a la vora de la cova era sagrat, era la primera figura a posar després de la molsa, abans fins i tot que el mateix caganer. Quan l’avi els va deixar, en Biel anava tot el dia amb el pastoret coix a la mà, fins i tot dormia amb ell. Li semblava que així sentia una mica la presència de l’avi. Els seus pares el van anar convencent a poc a poc que el deixés al garatge, a la caixa on hi havia els altres ornaments de Nadal. Tot i això, cada dia hi baixava, el treia i l’acaronava una estona. És per això que, ara que sentia la primera alenada nadalenca, el somriure li tornava als llavis. En arribar a casa va demanar fer el pessebre als pares, aquests, en veure aquell bri il•lusió a la cara d’en Biel, van accedir a muntar-lo l’endemà mateix, tot i ser tan aviat.

Aquella nit, per primera vegada en molt de temps, en Biel s’adormí plàcidament, sense malsons que li entrebanquessin el descans.

Quan obrí els ulls es va trobar al coll del pare que corria cap a la porta. Era negra nit, sentia els crits de la mare i dels veïns, i un soroll molt fort que no va saber identificar. Mirà a terra i va veure que era ple d’aigua, com aquella vegada que es va espatllar la rentadora, però ara era aigua bruta, i n’hi havia molta més. Quan van sortir al carrer s’adonà de l’origen d’aquella remor eixordadora, era l’aigua del riu que baixava amb ràbia enduent-s’ho tot. El pare va córrer carrer amunt fins a la plaça i el deixà a casa de la tieta. Per la cara que feien tots s’adonà que alguna cosa greu devia estar passant, però estava tan cansat que de seguida s’adormí al sofà.

L’endemà, en sortir de l’escola, la tieta el va dur a casa. Durant el trajecte va veure els carrers plens de fang i molta gent amb pales intentant treure’l. Quan va arribar, va veure un contenidor al mig del carrer, on el pare i altra gent hi anaven llençant tot de coses que havien quedat inservibles a causa de l’aigua: televisors, llibres, neveres…

El primer que va fer va ser baixar al garatge, allà hi va veure el cotxe i la moto del pare completament coberts de fang. De seguida dirigí la mirada cap al prestatge on hi havia la caixa dels ornaments de Nadal. El cor li feu un salt, havia desaparegut! Primer la buscà per entre el fang, i en no trobar-la va córrer a dir-ho al pare:

1 pastor-cojo-con-muleta

-El pastoret coix, pare, el pastoret coix no hi és!- va cridar desesperadament i amb llàgrimes als ulls.

El pare s’adonà de la importància que tenia allò pel seu fill, però ja no hi podia fer res. La riuada s’ho havia emportat tot.

En adonar-se que l’havia perdut definitivament, en Biel es tornà a enfonsar, era com si hagués perdut l’avi per segona vegada. Va buscar les fotografies del pessebre de l’any passat, per poder veure el seu pastoret, però el pare li digué que també s’havien perdut.

Els pares el van voler convèncer que no passava res, que ja en comprarien de noves i que serien més boniques, però no el van poder persuadir de cap manera: ell volia el pastoret coix que havia fet l’avi amb les seves pròpies mans.

Van anar passant els dies, els carrers i els aparadors s’anaven omplint de llums de colors, les nadales sonaven arreu, però res no animava en Biel. Quan van fer el festival de Nadal, la senyoreta el va posar a segona fila, perquè amb aquella cara de desgana, deslluïa el ball.

I així va arribar la vigília de Nadal. Ja feia dies que havien començat les vacances, però en Biel gairebé no sortia de casa. El pare el va pujar a coll i el va ficar al cotxe.

-On anem, pare?

-A l’hort una estona, a veure si et toca una mica l’aire.

Quan van arribar, en Biel va anar directe al pedrís de la cabana, allà on l’avi tallava la fusta per fer-li les figures del pessebre. Es va asseure i s’hi quedà amb el cap cot. El pare anava reposant la terra que la rovinada s’havia endut, però a cada palada mirava el seu fill.

En Biel, amb la mirada fixa al terra va veure una cosa que li cridà l’atenció, semblava… S’acotxà, allargà la mà i, sí, sí ho era!

-Pare, pare, mira què he trobat, és el pastoret coix!

El pare va córrer cap al seu fill i el pujà al coll. Es fongueren en una abraçada i van plorar, i van riure, i van cridar tots dos d’alegria.

-Com és que era aquí? – Preguntà en Biel

-És l’aigua del riu, que l’ha dut…O potser és la màgia del Nadal.- Va dir el pare amb els ulls amarats de llàgrimes.

En arribar a casa es posaren a fer el pessebre frenèticament. El pare posava la sorra de colors als camins mentre en Biel netejava amb cura el pastoret coix. Quan va acabar de treure tot el fang, se’l quedà mirant una mica estranyat, semblava diferent… Però el pare li explicà que era per l’efecte de l’aigua i del fang, que l’havien malmès una mica.

-No passa res, continua sent el pastoret de l’avi, no?

-Sí, això sí.

I el posà al seu lloc, a la vora de la cova, amb molta cura, com si fos el tresor més preuat.

Aquella nit, en Biel accedí que el pare li expliqués un conte.

Quan ja s’havia adormit, el pare anà a l’habitació i es topà amb la mirada interrogativa de la seva dona.

– Anava a rentar la teva caçadora i he trobat això a la butxaca.

Estirà la mà i li allargà una fotografia retallada del pessebre de l’any passat, on s’hi veia el pastoret coix, i la navalla amb què l’avi tallava la fusta.

El pare es posà el dit índex davant dels llavis. Llavors la dona s’adonà que tenia la mà plena de petits talls.

-És la màgia del Nadal- digué ell mentre li picava l’ullet.

Berenguer

NADAL LLUNY DE CASA

NADAL LLUNY DE CASA

Inspirat en el conte de Nadal de Pere Calders: “Quaranta-cinc graus sota cobert”.

Aquell Nadal estava lluny de casa, allí ningú coneixia les tradicions nadalenques que jo començava a enyorar i que tota la vida havia seguit a peu de lletra.

A la casa on estava a dispesa hi havia tres infants, i mai haurien conegut a no ser per mi, el tió de Nadal, i com van obrir els ulls quan al alçar la manta varen veure totes aquelles llaminadures!

No va ser fàcil trobar un tió, però me les vaig enginyar. El nostre tió va ser diferent, uns dies abans de Nadal, vaig explicar-los que al meu país aquells dies anàvem al bosc a cercar un tronc ben formós, el portàvem a casa i l’alimentàvem perquè la Nit de Nadal ens cagués regals.

Tots em varen mirar palplantats, – quina cosa més estranya – comentaven.

Vaig voler que coneguessin aquesta tradició tots els que allí convivíem, però, no hi havia ni bosc, ni llenya per aquells indrets, d’on podia treure un tió? vaig haver de posar imaginació.

En una saleta, tenien una tauleta de fusta petita, i vaig pensar, si al tió molts hi posen potes i barretina, perquè no fer servir una tauleta, que al cap i a la fi està feta d’un tronc. Dit i fet, vaig agafar una manta, la vaig tapar i vaig convidar als més petits que li donessin menjar els dies que restaven per la nit de Nadal.

Els xiquets ho van fer incrèduls, però al veure que al matí el menjar havia desaparegut, van començar a animar-se i creure amb el tió-tauleta.

Arribada la nit de Nadal, amb els pal de fregar i el de l’escombra i previ assaig de la cançó “Caga tió, caga torró…” Va produir-se el miracle de Nadal.

I tant que va cagar! Llaminadures de totes classes, galetes,… i fins i tot una botella de vi dolç per els adults.

1 tio tic3b3

Aquell Nadal, lluny de la meva terra, vaig apropar-me sentimentalment a la meva llar, i tots els que em rodejaven van poder conèixer la tradició Catalana del Tió de Nadal i fins avui allí es continua celebrant el 25 de desembre.

Com ha estat dit dels indígenes, es pot afirmar que els nostres compatriotes trasplantats van fent.

(el que està en cursiva és del conte de Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 – 21 de juliol de 1994)

 

Imma Cauhé Raspall

AQUESTA AVORRIDA TARDA DE DIUMENGE

AQUESTA AVORRIDA TARDA DE DIUMENGE

Segur? Vols parlar del Nadal? D’acord. Sí, ja sé que quasi ja hi som. Els carrers estan il·luminats, l’enrajolat de la plaça és relliscós, falsos pares no els trepen pels balcons de les cases i les bufandes no deixen veure les cares dels vianants. I aquesta avorrida tarda de diumenge, quan acabis de dinar, t’asseuràs al sofà i miraràs la marató de pel·lícules nadalenques que fan per la televisió. Mentrestant, sobre la catifa, al costat de l’arbre de nadal, els teus fills estaran jugant amb les figuretes del betlem. La teva esposa apareixerà per la porta de la sala amb dues tasses fumejants de xocolata calenta, les deixarà sobre la taula i s’arraulirà al teu costat, tapant-se amb la manta de quadres vermells que et va regalar la teva sogra l’any passat per aquestes dates tan assenyalades. Tu li passaràs el braç per sobre les espatlles i ella recolzarà el cap sobre el teu pit i tancarà els ulls. I ara, en aquest precís moment, és quan recordaràs com de ràpid passa el temps, que era l’altre dia quan tenia tants cabells que semblava que mai me’n quedaria sense, i pareix que era ahir quan  els meus fillets caminaven de quatre grapes, com han crescut! Llavors alçaràs el cap i veuràs que ja és fosc i que el rellotge marca l’hora de sopar. Però ningú voldrà moure’s perquè tots voldrien poder congelar aquest instant. Els teus fills jugant, la teva esposa entre els teus braços i tu alimentant-te amb la felicitat etèria que desprenen les cares de les persones que més estimes en aquest món. Passat aquest moment t’aixecaràs del sofà demanant que no és hora de sopar, família? I la teva esposa i els teus fills et miraran i després també s’aixecaran i aniran cap a la cuina. Ella, quan passi pel teu costat, just després dels teus fills, et farà un petó massa llarg als llavis i et llençarà una mirada tan suggerent que us entendreu sense paraules i llavors pensaràs avui convé dur els nens prest al llit, no fos cosa que- I saps què passarà a continuació? Et quedaràs una estona mirant la sala amb la mà sobre l’interruptor, nostàlgic, perquè encara hi veuràs la teva dona asseguda al sofà al teu costat i els teus fills jugant sobre la catifa, i et semblarà que ser feliç no és tan difícil. Tots quatre allà, junts, totalment despreocupats. No podria ser així per sempre? La resposta és no. I saps per què? Doncs perquè quan apaguis el llum, estimat amic, tot, absolutament tot, desapareixerà.

 

1 dibujo-en-blanco-y-negro-de-familia_23-2147495914

Maria Batle

17-12-2015

EL NADAL : EL GRAN MITE DEL CONSUMISME

EL NADAL : EL GRAN MITE DEL CONSUMISME

Què és el Nadal? fingir ser feliços mentre despengem els vells somriures enterrats a l’armari que vam penjar l’any passat? comprar, menjar, beure, passejar… de més? embolicar capritxos que tenen forma de regal? l’excusa perfecte per dir-li a la teva família, la qual només veus durant aquests breus però intensos dies del mes de desembre, que vinguin a sopar a casa teva?

El Nadal ens recorda que som uns hipòcrites: durant aquests dies aprofitem per fer totes les coses que no fem durant tot l’any. El verdader regal de Nadal no és aquell mòbil nou o aquella joguina nova que es mou sola només prement un botó. Tampoc és menjar-te aquells torrons que engreixen tant. El regal de Nadal és valorar el que tenim i aprofitar-ho quan ho tenim; no deixar passar el temps. Tenir valor i coratge per prendre decisions que hauríem d’haver pres ja. Ser conscients del què tenim; si esperem gaire a valorar-ho, potser ho perdrem. Disfrutar cada dia del somriure de la gent que ens envolta!

1fotos_antiguas_de_la_navidad_133895203_900x900

Quan ets petit només penses en els regals, la gent venint a veure’t a casa i les cançonetes que em tornen boja. Però, què és el Nadal per la gent gran? soledat? estar asseguts al sofà esperant la trucada dels seus fills tot dient-los que els conviden a casa seva? aquesta trucada, per molts, no arribarà mai. I no és trist? I no és massa trist pensar que hi ha gent que no passarà el Nadal acompanyat? Sí, però més trist és pensar que hi ha gent que passa els 365 dies de l’any sense estar acompanyat i que, el Nadal, és una vella però encisadora excusa per a fer veure que ens estimem i que, encara que sigui durant uns quants dies, ens preocupem de la família a la que mai truquem. Au, pensem-hi. Deixem-nos estar de passar la targeta i esperar que ens treguin tots els diners que hem gastat perquè sí. Agafem els cotxes, omplim-nos de coratge i anem-nos-en, una dia, perquè sí, a veure a la família a la que mai truquem, amb la que mai parlem, amb la que no somriem si no és perquè ho marca l’any. Deixem-nos estar de dates. Siguem espontanis. No truquem; presentem-nos a casa seva. No busquem excuses ni motius: fem-ho perquè realment volem. Suposo que això, si més no, seria un esperit nadalenc molt més convincent, molt més maco, més valuós, més ple de… sentit?

 Bon Nadal

Dolors Jou Gironès