Arxius del mes de novembre 2015

UN REGAL AMB SEXE EQUIVOCAT

UN REGAL AMB SEXE EQUIVOCAT

Ahir vespre parlant amb una meva amiga, vaig recordar una anècdota de quan els meus fills eren petits. Us he de dir que no hi havia pensat feia temps. D’animals de companyia sempre he tingut i per recordar-los a tots, seria una mica complicat.

Alguns els recordes pel seu caràcter, altres per l´estimació que els has tingut, a voltes per alguna peculiaritat dels mateixos, i altres per l’empremta que han deixat a les nostres vides. I  en canvi altres passen de puntetes i quasi ni t’adones que hi son.

Sempre he pensat que els animals al igual que les persones tenen alguna cosa mes, que jo anomeno també anima, potser una anima diferent dels humans , mes si per mi ,tenen anima.

Recordo que era un fred dia de Desembre, els meus fills feia temps demanaven un animal de companyia, en concret un gat. De gos ja en teníem i els feia gracia tenir un petit felí a qui acaronar. Ho varem parlar amb el seu pare i varem decidir que seria el regal de Nadal.

Un dissabte quan faltaven dos o tres dies per Nadal varem pujar al nostre 4×4 i cap a Barcelona falta gent. En aquell temps a les Rambles encara hi havia parades de ocells i  altres animals i cap allà ens varen adreçar. Crec que va ser a la segona parada que el van veure. Un gatet blanc amb taquetes negres i amb una taqueta sota la barba que li donava un aire de que portés això una barba, tots ens varem enamorar del mixet. Hi havia un seu germà una mica mes negre que la senyora de la parada va dir seria una llàstima separar. Doncs va tolts dos varem dir, i varem marxar contents de Barcelona amb una gàbia amb dos gatets, que la senyora va dir eren tots dos mascles.

1 lola

Un cop a casa la meva filla els va batejar amb Barbut i Cooper. Va ser un regal encertat, els fills no van deixar de jugar amb els gatets i el gos la pobre Xispa, no li va quedar mes remei que també acaptar-los. Teníem tres animals de companyia que ja estava be. A vegades els pares ho parlàvem, Si un bon regal de Nadal. Encara ahir vaig retrobar fotos que així ho corroboren.

I va passar el temps i les boletes de pel varen créixer. Cap Al mes d´ Agost en Barbut es va engreixar mes que el seu germà Cooper. El meu fill que es el que era el seu amo, ja que cada un es va fer càrrec d’un gat estava cofoi, el seu era mes gros. Fins que un dia varem entendre el perquè del seu engreix.

Un mati m’entres jo preparava l’esmorzar varen venir tot corrents els meus dos fills. Cridaven vine mama, vine corre et tenim d’ensenyar una cosa. Vine corrents baixa al garatge ja veuràs que ha passat. I si que havia passat. Dins un cistell  que fèiem servir per anar a buscar bolets i vaig veure el Barbut amb tres gatets acabats de néixer. El Barbut havia set mare.

O sigui que el Barbut en realitat era Barbuda. Ningú havia sospitat que fos gateta. La dona que ens els va vendre ens va ven engalipar. O potser varem ser nosaltres una mica babaus.

No cal dir que els tres gatets es varen quedar a casa, ara en lloc de tres ja teníem sis animals de companyia. Ahir al parlar amb una amiga que li ha passat un cas similar a un parent, ens varem fer un panxó de riure.

Us ben asseguro que la gata amb la seva taca com una  barba li donava aire de gat. Mes no hi fa res, es va quedar a casa la Barbuda i va viure molts i molts anys.

Montserrat Vilaró Berenguer

NADAL AL CASAL REPUBLICÀ

NADAL AL CASAL REPUBLICÀ

El dia de Nadal hi havia ball al Casal, però la bandera de l’entrada estava a mig baixada, S’havia mort el president de la Generalitat, Francesc Macià. Tot Catalunya estava de dol per la mort de l’home que havia proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat, que havia organitzat el complot de Prats de Molló i que tantes vegades havia arriscat la vida per la pàtria. El polític que havia promès una caseta i un hort a cada català s’havia mort.

1 ma

Tanmateix, davant l’esglai de la gent, l’orquestra tocava aquella nit, com ja ho havia fet a la tarda i l’Angelina ballava, i ballava.  L’Emili havia après a fer-la riure i ella reia entre els braços d’aquell home que l’apretava fortament al to de la música  de Las Leandras.. Aquell dia, tot i que s’havia mort Macià, era Nadal i per això hi havia xampany gratuït per a tots els socis del Casal República; el casal dels amos en deia el poble. El que no estava clar per la gent de fora era si es celebrava el Nadal o la mort del fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tanmateix les que en bevien amb profusió eren les noies que n’eren convidades contínuament pels socis.     El senyor Esteve es mirava l’espectacle de parelles desenfrenades amb escepticisme: l’home no tenia aquesta idea pel Casal Republicà que havia fundat i presidia.

-N’hem de parlar de tot això, n’hem de parlar –es deia a si mateix enfonsat a la butaca, amb la mirada fixada als prestatges plens de llibres que no els obria ningú.

L’any 1934 es va rebre al Casal Republicà  frenèticament. Va esclatar una traca amb el número 1934. Mentre se sentien les campanades de l’església, l’Angelina engolia els raïms al costat de l’Emili.

-Me n’he d’anar ja són les tres de la matinada –es queixà la noia,

-Ja et portaré amb el cotxe –amb paraules suaus, l’Emili

-Si visc aquí mateix ? –confosa l’Angelina.

-Dona estàs molt acalorada. Et convé de prendre una mica la fresca. Una volta amb cotxe t’anirà bé.

La parella va sortir del Casal. Tos els presents a la sala van veure com passaven la porta. L’Emili va apretar el pedal i el cotxe es va engegar.  Després d’un breu recorregut es va aturar al costat dels prats Llopaters. En el moment en què el soroll del motor es va apagar, l’Emili es va abocar sobre el cos de l’Angelina. Ella sentí com les mans adelerades  recorrien la seva pell.  En aquell moment la beguda va fer efecte i la noia va començar a vomitar.

-Tornem a casa –va aconseguir dir.

L’automòbil es va aturar a la porta de casa seva.  Ella va posar-se bé el vestit i va pujar les escales. Unes llums tènues delataven la presència de mirades amagades darrera les persianes. El seu pare l’esperava a la porta. No va haver d’estirar el pom. Va sentir que algú l’empenyia cap a dins. L’home li va donar una bufetada al rostre amb tota la seva força.

-Desgraciada –exclamà, el pare,- no te adones que t’enganyen. No et dónes compte que aquest burgès capritxos només vol aprofitar-se de tu. Aquesta gent està acostumada de generacions a manipular-nos. Jo et dic que si et torno a veure així, el mataré. No consentiré que aquest individu et destrueixi. Jo el destruiré a ell, encara que després ho hagi de pagar amb la vida.

-Jo vull viure, no em vull conformar i acabar com tu –protestà la noia;- tota la vida de casa al treball, sense cap il·lusió.

-Ja et despertaran –protestà el pare.- Hi llavors te’n recordaràs del que et deia el teu pare.

La noia es  tancà dins la seva habitació. El seu pare va passar la resta de la nit en vetlla, relligant un cigarret rera l’altre.

Les mirades de recriminació que L’Angelina notava quan passava pel carrer, es van compensar amb el fet que li van donar una mica de responsabilitat  a la  sala de continues. Les seves amigues, també, van veure com creixia la seva importància a la fàbrica. En canvi, les altres obreres parlaven malament de les noies del casal dels amos.

******

Per la diada de Reis la junta del Casal Republicà va fer repartir joguines a tots els seus associats, els quals augmentaven cada dia. Tota la gent que gaudia de càrrecs de responsabilitat o aspirava a ells de les fàbriques del poble  va associar-se al  casal dels amos D’aquesta manera les classes socials es van concretar més i el poble es va separar en els de dretes  i els d’ esquerres.  L’Angelina, la Margarida, la Julita, l’Anna, la Solita i la Merce repartien les joguines.

Asseguts en una poltrona reial s’ho miraven els Reis Mags que eren l’Emili Miró, en Joan Salavedra, i en Miquel Olivé. Assegudes al voltant de la taula del senyor Esteve hi havia la Sònia Torrent, la Rut Coromina, i la Júlia Serra que eren les senyores dels Reis Mags.

-Miri, senyor Esteve tothom sap que vostè és una de les millors persones de la comarca i que ha fet moltes coses per aquest poble. Tanmateix està molt clar que amb això del Casal Republicà s’ha sortit de mare per culpa d’aquests tres beneits, el més gros dels quals és el meu home l’Emili –la Sònia arrufà el nas.- Ja m’avisava la meva mare que no m’hi cases i ja ho veu  -deia la Sònia mentre s’apartava els tirabuixons de la seva cara de nina de cartó.- El senyor Esteve pensava t’havia d’haver avisat abans que et casessis amb una panxa de quatre mesos, però callava i escoltava.

-S’han d’acabar aquests balls, aquests concursos i aquestes classes i aquestes ximpletes que han sortit del niu amb pretensions. Som nosaltres les dones dels membres de la junta les que hauríem de repartir les joguines en comptes d’aquestes beneites vestides de dona de mal viure.

La Rut  assentí amb el cap, amb un gest que li va ressaltar encara més la delicada bellesa de la seva cara de faccions estirades i perfectes cobertes per una cabellera castany clar.

-El meu Joan és tant ardent que em fa por que s’enganxi amb alguna d’aquestes noies de fàbrica.

-No diguis bestieses, cap d’ells ens deixaria per una dona de la fàbrica -va dir la Júlia.

-No dic res que no hagi passat en aquest poble en què una criada de setze anys es va convertir en mestressa no fa tant de temps – replicà la Rut.

-De tota manera quan aquest beneit arribi a casa no li faltarà de res, hi vostè senyor Esteve si rep una visita del meu pare el senyor Joan Torrent, que no sol pujar de Barcelona per qualsevol cosa no en faci cas, però això s’ha de tallar i ben tallat i si cal tanqui el Casal. Que ja està bé – acabà la Sònia i totes tres es varen aixecar amb la barbeta estirada endavant  per dirigir-se cap a la porta sense esperar que els seus marits es convertissin en els tres reis de l’orient.

******

En el decurs del dinar de Reis, la Sònia no va obrir paraula i va restar en una actitud trista i d’una resignació mal dissimulada. L’Emili va procurar de dissimular, jugant amb el seu fill, Josep Maria la tensió de l’ambient. El seu sogre, en Joan Torrent, s’ havia mantingut en un posat seriós. En tant que  els pares de l’Emili s’havien comportar en tota naturalitat.  Després de l’àpat els pares de l’Emili van  marxar.

-Potser, que estiguis una mica pels convidats -la Sònia va obrir la paraula per primer cop en un to de recriminació i fàstic. L’Emili es va sobresaltar no es pensava que la cosa anés tant mal dada.

-Apa, aneu a la sala d’estar a prendre cafè, mentre jo i la mare rentarem els plats –ordenà, la Sònia.-  En Josep Maria ja té prou coses per divertir-se.

L’Emili obedient i una mica temorós va dirigir-se cap a la sala d’estar, on ja l’esperava, el senyor Joan Torrent, magre de mitjana estatura, se’l va mirar seriós amb els seus ulls brillants d’una manera que el va mesurar i el va traspassar. Torrent havia fet fortuna amb un magatzem de vins i combustibles. Tenia una xarxa de magatzems que abastava diverses localitats de Catalunya. S’havia fet ell mateix a base de treball, negocis, préstecs i d’apostar pels invents moderns que l’havien convertit en un dels primers empresaris que van deixar la tracció de sang per camions de rodes sense cambra d’aire, que havien sobreviscut a la I Guerra Mundial. Era poderós molt més que aquell pobre gendre que tenia una fàbrica de fil petita  i encara heretada.  Ara, el posaria a to i tant que el posaria a to. La seva Sònia no s’havia d’haver casat amb un beneit que perdia el temps perseguint noies en un Casal. A partir d’ara valdria més que dediqués tot el temps al treball o si no sabria qui és en Joan Torrent.

-Emili, estic tip que per culpa de les teves beneiteries la meva Sònia pateixi. Fins a mi m’han arribat els rumors de les teves calaverades. Que perdis el temps en balls, organitzats, en un Casal fet per vells decadents i fabricants que van cap a la ruïna. Que persegueixis noies que aviat podrien ser les teves filles, que t’haguem d’ajudar econòmicament els teus sogres quan et van mal dades i que encara et portis així amb la Sònia, qui no té cap necessitat de passar per aquests patiments –Joan Torrent parlava lent i clar.- Només et diré una cosa si tornes entrar al Casal, si tornes a parlar amb alguna joveneta, si tornes a fer patir la meva noia. M’emportaré la Sònia i el nen i, no m’acabaré aquí, perquè si he d’arribar a això no pararé fins que et vegi fer de camàlic al port de Barcelona. Desgracia’t qui et penses que ets.

L’Emili va quedar cohibit i espantat davant de la força implacable que li mostrava aquell home, que fins aquell dia se li havia mostrat comprensiu i condescendent. No sabia què dir, què respondre ? Fins aquell moment les seves amistats i el prestigi de la seva família l’havien protegit de les seves calaverades. Quan de solter l’Emili en feia alguna o n’encapçalava moltes la gent s’ho prenia com coses de joves.

En aquell moment es va adonar que podia sortir del cercle invisible que des de la seva infantesa l’havia protegit  i per primer cop a la seva vida va haver d’afluixar. Era prou intel.ligent per saber que sense la protecció de la seva classe social no era ningú.

-No tingui por senyor, Joan. No tindrà cap més queixa. Tot i que crec que s’ha exagerat molt sobre el tema. La Sònia i vostè no es mereixen patir per aquestes coses. El Casal estava acabat per sempre. L’Angelina i les seves amigues tornaren als més baixos llocs de la fàbrica. Les altres obreres reien i les deien “ja us havíem avisat que no us fiéssiu dels amos”.

Xavier Valeri Coromí    

NADAL, FESTA DE LA TRISTESA?

NADAL, FESTA DE LA TRISTESA?

Tristesa si, malgrat que tothom s’esforça en donar la impressió de que està exultant d’alegria, fins i tot la publicitat ens recorda encara que sibil•linament, “ vuelve a casa, vuelve por Navidad “ , que en aquestes dates de l’any, alhora que una vegada més els cristians celebrem el naixement de Jesús a Nazaret, la major part dels mortals d’occident passem comptes de manera individual, de tots els qui no podran venir a casa aquest Nadal, d’aquells que fa Nadals que falten, i fins i tot encara, d’aquells que aprofiten el Nadal per restregar-nos la seva felicitat, real o fingida a totes hores.

Des de la fe catòlica hem d’estar contents dels 2015 Nadals que han transcorregut des del naixement de Jesús, i val a adir que ho estem i molt. Ens fa mal el cor però, el veure que només en una mínima part dels habitants del món la concepció cristiana de la vida ha reeixit, per a la resta en una quantitat esfereïdora Nadal també es temps de misèria, també es temps de dolor !

En l’àmbit personal Nadal ens recorda amb més força a tots aquells que estimem i que ens han precedit en el viatge cap a la casa del Pare, els trobem tant a faltar !. Tenim es clar algun motiu de joia, els brots més joves de l’arbre familiar es van fent forts, es van preparant al seu torn per esdevenir arbres nous, fan tant de caliu aquestes branques tendres !

Hi ha també en aquestes festes un sentiment d’examen personal, de repàs de la nostra existència en tots els terrenys, hem estat bons pares ?, hem estat bons fills ?, hem estat bon esposos ?, hem assolit les expectatives que en tots els terrenys ens havíem plantejat ?, la feina be ?, les finances familiars be ?, les relacions amb els amics be ?, les relacions amb l’altra gent que ens envolta be ?, ens sentim còmodes dins la nostra pell ?.

1 GraneraCarrer_preview
Sempre hi ha alguna petita mancança, sempre constatem que estem per sota de les nostres aspiracions, però Nadal, festa de la tristesa, és, ha de ser alhora el punt d’inflexió per tornar a reformular-nos el món, per tornar a carregar la bateria anímica, per preparar una vegada més, contra tota lògica, contra tota esperança, un projecte de vida per un altre any, en el que intentarem, ara si !, assolir les fites personals que malauradament aquest any, tampoc hem assolit.

Jesús tenia per nosaltres un missatge, per a cadascun de nosaltres, i hem d’estar amatents per a captar-lo, per entendre’l, i per damunt de tot, per acceptar-lo. Un any més, haurem de superar la tristesa, i un any més també haurem de donar gràcies, malgrat totes les nostres misèries, malgrat les nostres evidents limitacions, Jesús torna, i la seva tornada es per a nosaltres, per a mi, per a tu, per aquell altre que també està trist, perquè malgrat que se’ns escapa sovint la seva presencia, Jesús torna cada dia, per a ell sempre es Nadal !.

Ara refem de nou l’anàlisi, i malgrat que els resultats siguin els mateixos, sabem que no estem sols, que juntament amb els petits calors dels humans com nosaltres, tenim el foc potent, permanent i inesgotable de l’amor de Jesús. La tristesa roman encara amb nosaltres, però un any més el missatge amagat darrera de les llums dels carrers i comerços s’ha fet un lloc al nostre cor, Jesús ens estima !

EL SOMNI DE NADAL.

EL SOMNI DE NADAL.

Hi havia una vegada un regne on es practicava la ‘discriminació racial’  en contra de tothom que no penses,  o que no parles,  de la forma en que ho feien els que des de temps immemorial formaven part de la classe dominant.

La discriminació  la patien molt especialment els que vivien a Catalunya,  tenien les pitjors carreteres, el pitjor servei de trens, i quan es van imposar retallades socials, com  a conseqüència de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques  que conformaven la classe dominant, va ser també Catalunya qui les va patir durant més temps, i de forma més dramàtica.

Els habitants de Catalunya van decidir democràticament que no volien continuar per més temps en aquell regne que els tractava de forma tant injusta.

La resposta van ser més retallades, més controls, més amenaces, i lluny del que es pensaven  les elits politiques , el desig de deslliurar-se d’aquell jou tant pesat, creixia dia a dia.

Al mes de desembre es convocaven eleccions generals a tot el regne, i a banda dels  partits democràtics de la perifèria, només hi havia un grup polític que deia reconèixer el dret de tots els pobles a decidir lliurement el seu futur.

El joc brut va assolir nivells insospitats, tot era vàlid per impedir que Catalunya assolis el seu somni de llibertat.

Finalment va arribar el dia de les eleccions.

Amb els tripijocs habituals, difunts que votaven, i emigrants que NO podien fer-ho inclosos,  es van tancar les urnes amb un 89% de vots emesos, un nivell que no s’assolia des de l’època del sàtrapa que convocava els comicis en dia laborable, i obligava a les empreses a donar migdia de permís  als treballadors per anar a votar.

Les elits politiques  que conformaven la classe dominant, es fregaven les mans, donaven per suposat que la ciutadania ratificaria els seus excessos i fins entendria i perdonaria els incomptables casos de corrupció que s’amuntegaven als jutjats.

Els observadors internacionals van ser els garants – a contracor  – de la pitjor derrota electoral de història de la humanitat, NI UN SOL MEMBRE ELECTE a les llistes de les elits politiques  que conformaven la classe dominant!.

Es van obrir negociacions de forma immediata entre els guanyadors i els representants de Catalunya per tal que el procés es dugués a terme de forma ordenada i pacifica.

1 llufa_barretina

Si, si, és un conte, els miracles però existeixen,  i el Nadal és un moment en el que tot pot succeir.

JOSEP I MARIA, D’URGÈNCIES

JOSEP I MARIA, D’URGÈNCIES

Maria encara no havia sortit de comptes. Aquest dia, es trobava malament i li va demanar a Josep que fossin a l’hospital. A peu, i com van poder, per fi van arribar.

Maria va ser assistida pel ginecòleg. En acabar, va dir a Josep:

-La teva dona parirà d’un moment a l’altre.

-Si encara falten dos mesos per al naixement! -exclamà Josep, perplex.

-Aquestes coses són així. El cert, és que ara ve el nen. Tot anirà bé, no patiu -va contestar.

Josep, ràpidament, va reaccionar i va dir a Maria:

-Tranquil·la Maria, t’acompanyaré. Ho farem junts.

Josep es va quedar amb Maria agafant-li la mà. Va contemplar el part, que va ser ràpid, emocionat per complet. El seu fill era nat. Sols que havia nascut amb molt poc pes i estava dèbil.

-No heu de preocupar-vos. El petit està delicat de salut, però, pot tirar endavant. Per això, hem de posar-lo a la incubadora -explicà el metge.

Maria, en sentir això, preocupada, li va preguntar:

-Puc criar-lo? No hi ha res millor com la cura d’una mare.

-I tant!, és el millor que pots fer. Vine cada dia i li dónes el pit. Així fins que el nadó arribi al pes apropiat.

No obstant això, Maria, afectada, no va poder aguantar el plor. No volia separar-se ni un segon del seu fill. El ginecòleg, en veure com estava Maria, va intentar que s’alleugerís de la seva pena.

-Pensa, Maria, que és el millor per al nadó. A la incubadora acabarà de madurar, tingues en compte, que, ha nascut abans d’hora, i ens guanyarà pes. És el lloc més semblant al ventre de la mare.

-Si és el millor per al nadó, d’acord -va contestar Maria, pesarosa.

Al cap d’uns dies, van donar l’alta a Maria. Van tornar a casa, ja que ella necessitava arreglar-se. Sentien una buidor al cor, i molta pena per haver deixat al seu petit fill a l’hospital.

-Ai, Josep, em dol tant haver deixat sol al nostre fill! -exclamava Maria.

-No pateixis, Maria. Com ens han dit, és el més apropiat en aquests moments. Recorda que hi anirem cada dia, perquè puguis donar-li el pit i per tant, no ens n’ anirem d’allí. El nostre fill no estarà sol ni un moment -va dir Josep, per tranquil·litzar Maria.

Així ho van fer. Maria i Josep, a l’alba, van tornar a l’hospital i ja no es van moure, fins que el nadó va estar recuperat.

Cada dia, quan Maria acabava de donar-li el pit a Jesús, s’asseien al seu costat per estar amb ell. Jesús allargava els seus bracets, i les seves diminutes manetes contra aquella paret, d’un material transparent, que els separava, per a trobar-se amb les mans que esperaven desitjoses a l’altre costat. Tot i estar separats per aquest mur, estaven units i Jesús somreia agraït. Sabia què estaven fent els seus pares per ell.

1 incubadora261

Van passar dos mesos llarguíssims per a la parella. Finalment, va arribar el dia en què, el nen va ser donat d’alta en perfecte estat de salut. Aquest cop, sí. Maria, Josep i el Nen Jesús van tornar a casa.

Maria va posar el seu fill al llitet, i el petit gos, que rondava per la casa, es va dedicar a balancejar el bressol, fins que l’Infant va quedar adormit plàcidament.

Mentrestant, Maria deia al seu espòs:

-Estem a mitjans de desembre, Josep. Tenim feina a fer.

-Tens raó Maria. Començaré a preparar-ho.

Josep, va posar en coneixement a les altes esferes, el naixement del nadó. Va arribar la nit del dia vint-i-quatre i es va anunciar l’arribada de Jesús. Com en l’antiguitat, un estel va solcar el cel anunciant la bona nova.

-Ha nascut el Nen Jesús, el nou messies!

Totes les televisions del món van portar la notícia als llocs més recòndits del planeta. Les xarxes socials anaven plenes de la bona nova.

Des de llavors, no paraven d’arribar milers i milers de persones al domicili de Josep i Maria, deleroses per conèixer al Nen Jesús. En deien d’ell: La nova esperança d’aquella era.

Maria, orgullosa, deixava passar a la gent que anava a adorar al seu fill, i que, curiosa, contemplava com aquell nadó, feble en néixer, que va lluitar per sobreviure, s’havia convertit en un nen grassonet, amb unes galtes rosades que donava gust contemplar.

La gent no parava de lliurar presents el nou nat, i Maria, va dir a Josep:

-Els Reis Mags han arribat abans d’hora, estimat. No han esperat al dia sis de gener.

-Els temps canvien, Maria.

Rosa Ventura Cutrina

EL FANALET

EL FANALET

Al Janot semblava que  li havien escollit bé el nom al bateig. Era fill de mare soltera i el pobre xiquet a mesura que anava creixent, es veia que la seva intel·ligència la tenia limitada el minyonet.

A la dissortada mare al poble no la veien de bon ull, mes ella era treballadora i anant a fregar i rentar a moltes cases, anava pujant el vailet.

Al nen el cuidava una veïna, una bona dona quan la mare era a treballar. Mai va volgué dir qui era el pare del noi. Mes tots ho intuïen. El ric del poble, hi tenia molta semblança, mes mai es va voler preocupar del nen.

La noia estimava molt al seu fill i entre empentes i rodolons varen passar els anys. Fins que un mal hivern un refredat mal guarit va desembocar en una pulmonia i la pobre dona va morir.

En Janot tenia dotze anys anava a l’escola i es va trobar ben sol al mon.

La veïna veient que el nen no es podia pas desempallegar sol el va llogar a un mas proper per guardar vaques.

El noi no havia treballat mai, no era gaire intel·ligent mes  les feines manuals les feia bé. I anà passant el temps. Tenia el cor trist per la manca de la mare, mes la veïna bona dona el feia anar a dinar a casa seva, cada diumenge i festa. En Janot així no es trobava tant sol.

Va venir l´hivern i el gebre cobria els camps i la neu també va treure el nas i va emblanquinar una mica el paisatge. En  Janot es va posar alegre, venia Nadal i Reis.

El noi tenia un cert retard mental  i encara anava cada any a rebre els Reis d´Orient amb un fanalet que ell mateix s´ havia construït. Posava el plat a la finestra , amb blat de moro i aigua i l’endemà i havien algunes joguines, no gaires i algunes gormanderies. Ell i la mare estaven contents i aquell dia, la mare li feia pollastre rostit i torrons per postres.

1 farolillo-de-reyes-triangular

El dia abans de Reis com cada any va agafar el fanalet. La veïna no el va veure, del contrari l’hauria acompanyat com  feia la mare. I cap a rebre el Reis va anar amb el fanal encès.

Uns vailets de la seva edat i alguns de mes grans al veure’l  es van posar a riure, escarnint-lo i tirant-li pedres. El minyó no entenia res. Janot capsigrany !. Cridaven els reis no existeixen. Ves a casa gamarús, ets massa gran, això es per minyons.

En Janot plorós i amb alguna que altre nafra va corre cap a casa de la veïna. El fanalet el va perdre pel camí. Plorava i cridava. La bona dona al veure’l va intentar calmar el seu  dolor. Ella sabia que encara creia amb els Reis i li havia comprat algun joguet. No volia que desprès de perdre la mare, perdés també aquesta il·lusió. Mes  encara que el noi era limitat, no ho era  tant com es pensaven i les paraules i les burles dels xicots varen ser entenedores per ell.

Era la mare deia, ara que no tinc la mare tampoc tindre Reis, ho he perdut tot. La bona dona l’abraça ben fort i li va dir. Cert que has perdut la mare. Mes si tu vols jo puc fer-te una mica de mare. M’entres jo sigui viva mai estaràs sol. I de Reis en tens, jo t’he comprat un camió, era el que volies oi ?. I per dinar tindràs pollastre i torrons.

En Janot mocós es va abraçar ben fort a la dona i va pensar que mai mes aniria amb el fanalet a rebre els Reis.

I va pensar que no tothom era dolent, la Marieta era la persona que mes estimava al mon, ara que no tenia la  mare. I entre sanglots la va mirar i un petit somriure va sortir de la seva boca.

Montserrat Vilaró Berenguer

RECORDS DE NADAL

RECORDS DE NADAL

Obro el llibre de l’ahir

pels fulls del Nadal

aquesta tarda fa molt fred

posarem a escalfar el tió,

estarà tip? Nenes prepareu el bastó

i aprendre una bona oració.

 

 

 

Dalt de la muntanya penja

d’un cel gris de neu, la cua

d’un estel lluent, una lluna

que s’amaga i el toc d’una campana.

 

 

 

El bestiar està aconduït, les vaques

els porcs, el xai, els conills i el cavall,

poc a poc es va fent fosc, la gent

es recull per sopar a l’abrigall de casa.

 

 

Mirem amb il·lusió el pessebre

fet a la taula de l’entrada

una rusca fa de cova, una branca

d’arbre, i una capsa de muntanya.

 

 

Una molsa verda a la vall,

una blanca a la carena,

uns pastors amb el gos

i les ovelles, escalfem l’olla

 

amb un foc de paper vermell.

 

 

 

I unes gallines al paller

vora la casa, i un camí al pont

d’un riu de plata on s’hi capbussen

uns ànecs com baldufes.

 

 

Encenc una espelma en aquesta nit

freda, dins la cova escampa la fosca,

i per quan s’acabi he penjat una lluna

fina i blanca fins que Jesús l’apagui.

 

 

Els camells amb els Tres Reis

enfilant la carena i un seguici

de patges amb saques d’il·lusions

i somnis per la nit que s’apropa.

 

 

 

Tota la família vora el foc

asseguts a l’escon, el tió

té el morro calent, el tapem

amb un sac i anem a resar

al celler, corrent, corrent.

 ??????????

 

Caga Tió pim-pam per Déu

Nostre Senyor, pim-pam, moments

de màgia, moments d’il·lusió,

aixequem el sac i, Oh! Torrons d’avellana,

taronges, uns joguets i fins carbó.

 

 

S’ha fet curt el moment,

hem buidat la il·lusió, però ara mateix

tornem a començar, somiarem

amb llums de Nadal, un pessebre i el tió.

 

 

El gos m’acompanya a la porta

a veure quin temps fa

la nit s’ha tornat blanca

cauen volves de cotó, el gos

gira cua cap el seu racó.

 

 

Anirem a dormir aviat,

 

que freds són els llençols

darrere uns vidres entelats,

la teulada plena de neu

i un vent llarg i gelat.

 

 

 

Arriba  ja l’albada, obro la finestra,

i admirat miro el prat i el bosc

molt nevat, els animals tenen gana

és hora de treballar, per dintre

el paller els pardals busquen gra.

 

 

 

Ens tirarem boles de neu saltant i corrent

fins el gos està content, farem ninots

amb gorra, bufanda i un nas d’espigot,

anirem a la cova del pessebre a donar

gràcies a Déu nat.

 

 

S’acosten les ombres d’una nit blanca

que s’enduen el Nadal, dins el foc

el tió fa brasa i espurnes d’il·lusió,

acosto tres passes els Reis a la cova

on llueix un llum que no s’apaga.

VIURE EN SOLITUD

VIURE EN SOLITUD

No donarem dades del nom del poble per obvies raons de seguretat, us direm si que parlem d’un d’aquests llogarrets encimbellats que a manera de pobles de pessebre, encara que enrunats en bona part i oblidats del món, ensenyoregen el Pirineu català.

L’Octavi vivia sol, s’ocupava del seu ramat de cabres, i necessitava poques coses de la ‘societat de consum’, es feia el pa, sabia fer conserves i melmelades amb els fruits del bosc, i coneixia els remeis naturals per a la majoria de malalties de ‘temporada’, passava llargs períodes sense cap relació amb altres persones.

Pasturant el ramat en els darrers dies d’aquest llarg estiuet de Sant Martí que el canvi climàtic ens ha portat l’any 2015, es va trobar amb un xicot que no deuria tenir més de 20 anys, de pell bruna i cabells negres enrinxolats que més que dormir semblava haver perdut la consciència, arrecerat en una cavitat natural de la muntanya. El va despertar i li va oferir llet de les seves cabres, i un tros de formatge i pa que portava al sarró.

El noi  – amb accent francès – li va dir que es deia Martí, i li va demanar de quedar-se amb ell. L’Octavi no hi va veure cap problema, i ben aviat el Martí s’ocupava del ramat, tallava fusta per la llar de foc, i aprenia a cuinar amb les escasses viandes de que disposaven.

No xerraven mai dels motius que tenia l’un i altre per viure en aquella solitud, els motius de conversa giraven sempre sobre el ramat, la presència d’altres besties, la recollida dels darrers bolets que s’assecaven en una habitació ombrívola,….

A primers de desembre un vehicle dels mossos d’esquadra es va presentar al poble, i van demanar-los els papers, l’Octavi feia anys que tenia el DNI caducat, i va ser advertit de sanció si no se’l renovava, el Martí va manifestar que no tenia papers, i els mossos li van dir que els hauria d’acompanyar.

Feia un fred siberià la nit del 24.12.2015, l’Octavi havia tancat el ramat a mitja tarda, i s’estava dins de casa al costat de la llar de foc. Li va sobtar un xic sentir que algú picava a la porta, era el Martí que tornava de la seva ‘retenció’ i que li va explicar que  el 13.11.2015 a París hi va haver un atemptat, i pel seu aspecte havien sospitat que no fos un dels terroristes fugits.  L’Octavi va escalfar un plat de sopa, i va coure un tall de carn a la brasa, perquè el Martí menges alguna cosa.

1 Gran 2

El dia de Nadal va sortir el sol i ambdós l’Octavi i el Martí van anar a fer pasturar el ramat de cabres. No tenien cap necessitat de més explicacions, eren dos solitaris que havien trobat el seu lloc al món.

ELS CABELLS VERMELLS

ELS CABELLS VERMELLS

Va néixer el dia de Nadal. Va ser la tercera filla de la Consol i el Manel. Al mirar-la per primera vegada tothom es va fixar que era diferent als seus dos germans, tenia els cabells vermells. Els seus pares i germans els tenien de color castany al igual que els ulls. La nena en un moment que els va obrir varen comprovar que els tenia de un verd mes verd que les arracades de maragdes de la seva mare.

A qui es deu semblar, es varen preguntar. La seva avia paterna l’ha va mirar i va dir, és  com la seva avia, la vaig veure solsamènt poques hores, mes us asseguro que és ben be igual. Tots la van mirar perquè varen recordar que ella no era la mare biològica d’en Manel, mes ella el va adoptar i a tots els efectes era la seva mare.

La mare de la Consol es va dirigir a la seva consogre i li va preguntar. Eren jueus oi els pares d’en Manel?. Si ,va respondre mai oblidaré aquell dia de Desembre de l’any 1942. Al nostre mas a Oceja a la Cerdanya a vegades veiem gent  que s’escapava dels alemanys. Més aquell dia varem sentir dos trets no gaire llunyans. El meu home va dir  que aniria a veure que havia passat, segur que alguna patrulla hauria trobat algú i hauria disparat. Al cap de una bona estona va tornar. Als braços portava la mare d’en Manel,era una noia jove . Estava mal ferida i perdia molta sang, a mes estava embarassada .El meu home em va explicar que un noi jove estava mort i al costat va trobar la noia que encara alenava, els devien deixar per morts. Vaig enviar a buscar el metge del poble al més gran dels nostres fills i la varem portar al llit. El metge no li va poder salvar la vida, més si que va tenir temps de donar a llum al seu fill. M’entres murmurava en una llengua estranya que el metge va dir potser era polonès, uns documents que portaven a sobre els fugitius ho va corroborar. Crec que la dona abans de morir va veure el seu fill més no estic segura, estava massa malament i va morir al cap de poc.

El meu home va anar a recollir el noi mort amb el carro i el va portar al cementiri.

El fuster del poble va confeccionar dos baguls , els varem enterrar a la nostre tomba, no hi havia cap mossèn. Ho varem fer els de casa i veïns.  El noi era morè , mes la dona tenia la pell blanca i pigallada, tenia uns bonics cabells vermells que portava recollits en una molt llarga trena, era molt jove i bonica. Jo vaig plorar per ells. Massa joves per morir. No els coneixia però em van fer molta pena.

1 trena

El metge ens va preguntar que en faríem del nen. Jo el vaig agafar ben fort i vaig dir, ja es el meu fill, el vull ,allà on hi mengen dos i mengen tres. Va ser inscrit com a fill nostre i així ha set i serà sempre, el nostre fill. Va créixer es va fer gran, desprès en aquell ball de Festa Major va conèixer la teva filla i fins avui, tot ha anat be aquí al Lluçanès oi ?. Heu tingut un bon gendre no ?

Si va contestar la mare de la Consol. Mes aquesta nena que ha nascut un dia de Nadal, es el regal mes bonic que mai ningú ens ha fet.

Et volia donar una cosa. Va obrir un paquetet que portava dins la butxaca, es per si era nena. Li va mostrar unes arracades de perles i un medalló d’or amb un nom escrit, el portava la seva avia al igual que les arracades. Les he guardat per si era nena, el cor m’ho deia. Al medalló diu Katrine, que deu volgué dir Caterina.

Doncs anem va dir la mare de la Consol, tenim de donar-ho als nostres fills, ells estaran contents de guardar-ho per quan sigui gran,  per descomptat li tenim de posar per nom Caterina ,  quan serà gran es farà bonica , portarà una trena vermella a les espatlles com la seva avia i tindrà millor destí.

Si aquest es el millor regal de Nadal que podíem tenir!.

Montserrat Vilaró Berenguer

EN TERRA DE NINGÚ

EN TERRA DE NINGÚ

La Fàtima i en Samir s’havien fet amics al campament de refugiats. Estaven expectants al costat dels filats que delimitaven el territori. Va arribar un moment en què van haver de marxar.

-Anem, anem, ja els hem vist, els nostres pares s’enfadaran -deia en Samir a la Fàtima.

Van marxar corrent d’allà cap al lloc on estaven les seves famílies.

-On estàveu? -Va ser el primer que els van preguntar.

-Estàvem prop del filat, mirant les tropes.

-Us hem dit que no aneu allà, és perillós –Va reprendre, el pare d’en Samir.

A la frontera s’amuntegaven milers i milers de persones, que esperaven ser traslladades a un lloc per viure. Fugien de les incessants guerres, dels horrors de les bombes, de les atrocitats viscudes, de la misèria… Què esperaven els altres per anar a buscar-los? S’aproximava un hivern molt cru. Probablement, les persones més febles, nens i ancians, no sobrevisquessin. El món els mirava lentament i prenien decisions lentament. El temps passava…

Les famílies, al campament de refugiats, malgrat els seus escassos recursos –diria, que ni un- intentaven ajudar-se. Cohabitaven unes amb les altres, sense conèixer-se, sense saber d’on eren ni d’on venien. Tots lluitaven per la seva vida, però, dia que passava, dia que anaven perdent una mica d’aquella esperança que encara atresoraven, i més, quan s’adonaven, que la seva realitat no interessava al món.

La Fàtima i en Samir pertanyien a diferents religions, però allà no importava. Era el menys important, comparat amb la penúria en què es vivia.

Un dia d’aquells que passaven les estones, en Samir va preguntar a la Fàtima:

-Quan naixerà el teu germanet?

-D’aquí a uns dies, per què m’ho preguntes de nou?

-Per res, va contestar.

Aquest Samir!, no para de preguntar-me quan naixerà el meu germà, és una mica estrany, pensava la Fàtima. Aquest, sobtadament, fart ja, va exclamar:

-Ostres, aquí tancats, i sense poder fer res, és un pal!

-Si noi. És un fàstic. Jo estic farta, més que farta, de passar fred i gana, i, a sobre, haver d’aguantar la pluja, el fang, cues per aconseguir menjar, de tot! -va contestar, enutjada la Fàtima.

Aquesta vegada, s’havia desfogat del tot.

En aquells moments, els seus pares els van cridar, ja que s’estava repartint la poca quantitat de menjar que els donaven cada dia. Cosa rara, ja que eren comptats els dies que menjaven. Per sort, aquell dia no plovia, i no menjarien sobre mullat.

Ells, que eren dels més grandets, i altres nois del campament havien fet un bon grup. A cap d’ells, els importava res, ni religions, ni res. Eren nens i per a ells, tots eren iguals.

A mitjans de desembre va néixer el germà de la Fàtima. Ella va contemplar, extasiada, el part que es va produir en un racó del campament, i que va ser assistit per un metge d’una ONG. Aquest dia, tot i les pèssimes condicions en què es trobaven allà, es van viure moments de felicitat. Quan en Samir va conèixer al germà de la Fàtima, aquesta li va dir:

-El meu germà, n’Ahmed. I, ara, em pots dir per què estaves tan interessat?

Aquest no va contestar. Esperaria el moment oportú. S’acostava el Nadal, i en Samir buscava el moment per explicar el que pretenia fer. Ell somiava i desitjava en el fons del seu cor, que, aquest dia fos molt diferent de tants altres allà, volia pal·liar en la mesura del possible, la tristesa i penúria que els embargava.

Un dia, per fi, es va decidir, i va dir a la Fàtima:

-Hauríem de fer un pessebre vivent.

-Què hem de fer, què? Impossible, no crec que la gent tingui ganes de res, tal com estan les coses, ni crec que se’n recordin -va respondre ella. I, li va preguntar:

-Com penses fer-ho, si aquí no tenim res de res, ni cap recurs a mà?

-Havia pensat que el teu germanet podria ser el Nen Jesús. Per això, no gosava dir-t’ho.

-T’has tornat boig, Samir, com vols que els meus pares em deixin fer una cosa semblant?

-No ho direm i ja està.

-Com què no pretens dir-ho? Per ventura creus que no se n’adonaran?

-Serà una estona, va dir en Samir, per tranquil·litzar la Fàtima.

-Ningú està per hòsties, si de cas, per repartir-ne.

-Va contestar rotundament ella. I, va preguntar:

-On vols que dormi el meu germanet, eh, llest?, no voldràs que dormi a terra, oi?

-Havia pensat fer un bressol amb parracs i molta palla, que per aquí abunda.

-I, a veure, segons tu, on posaríem el pessebre?

En l’única tenda de campanya que hi ha al mig del campament. Té una estufa, encara que, vella, però seria suficient per al teu germanet.

En Samir, de tant insistir, va aconseguir que la Fàtima accedís. No sense abans, ella haver pensat que li passaria quan els seus pares ho descobrissin. Però, què més donava? Què més podia passar que no els hagués passat ja?

La Fàtima pensava: som aquí dins, un dia rere l’altre, sofrint, sense res, sense recer de cap tipus; no sabem què serà de nosaltres, fins i tot, podríem resultar morts, com els ha passat a molts, per tant, tant se val!

Fins a l’arribada del Nadal, ells tenien com a únic treball, custodiar el petit tresor que anaven recollint, per formar el pessebre.

-Ja veuràs, quan arribi Nadal i vegin el pessebre amb el Nen Jesús -exclamava en Samir, ple d’entusiasme.

-Els meus pares em mataran, segur que em mataran! -sentenciava la Fàtima. I, afegia:

-Tant de bo que surti bé!, si no, me n’espera una que…

-No siguis esgarriacries, ja veuràs com sortirà bé.

-Si tu ho dius -va respondre la Fàtima, que no ho veia del tot clar.

Va arribar el dia tan esperat. A la nit, en un moment de descuit, la Fàtima va aprofitar per agafar en braços al seu germanet, ben embolicat amb mantes velles i esparracades, no sigui que es refredés, i van anar al lloc on havien de trobar-se amb en Samir, qui ja estava esperant-los amb el bressol. La Fàtima va col·locar el nadó tapadet al llitet, i ells dos es van posar al seu costat.

Tot seguit, i per a sorpresa de tothom, va succeir el miracle:

Una resplendor travessava la lona de la tenda de campanya, il·luminant el pessebre situat al costat de la rudimentària estufa.

-Un pessebre vivent enmig de la nostra desgràcia! –Van exclamar.

Tots, tots, sense excepció, i completament extasiats i meravellats, es van agermanar, independent de les religions que professessin, i es van agenollar per adorar el Nen Jesús, pregant que els ajudés a trobar el nou camí. Era un bon presagi.

Tothom gaudia de l’espectacle plorant d’emoció, i plens de felicitat. Però… En aquest moment, la mare de la Fàtima s’emportava l’ensurt més gran de la seva vida.

-Mareta meva! On és el meu nadó?

Va començar a plorar, però, una gran cridòria que venia del centre del camp, la va fer reaccionar, i va anar cap allà per veure què passava. Va quedar atònita en veure que el seu fillet estava sent adorat per la gent. En contemplar tan bonica escena recreada pels seus fills i en Samir, es va agenollar al costat dels altres. Que orgullosa estava d’ells! I del petitó!

Un cop refeta de l’ensurt, i amb el nadó en braços, va preguntar a la Fàtima:

-Com se us ha ocorregut aquesta beneiteria?, i, l’ensurt que m’he portat, què?

-Ho sé mare. T’ho havia d’haver dit. Però vaig tenir por que no em deixessis.

Llavors, la Fàtima, que ja no podia aguantar més, va parlar amb un to alt de veu:

-Ho hem fet perquè ja estem farts de guerres, d’estar aquí, i, de moltes coses més. I, perquè ho sapigueu, a l’escola hem après que Jesús va dir que ens estiméssim els uns als altres, no que hi hagués guerres. Per això! Per això ho hem fet!

I es va quedar tan ampla. La multitud en sentir la Fàtima va quedar astorada, i, els que eren allà, van pensar que la nena portava tota la raó.

-Heu fet bé, filla. Vegeu com està la gent! –va dir la seva mare.

Aquell nadó era un símbol de fe i esperança per aquella gent que es trobava en terra de ningú. Van veure en el Nen Jesús la mà de Déu, i, a Déu, a través dels nens, que els ensenyava, que, junts podrien arribar a entendre’s amb bona voluntat.

1 articulos-226917

UN NOU ESTEL BRILLA AL CEL, SÍMBOL DE FE I ESPERANÇA.

 

ROSA VENTURA CUTRINA