Arxius del mes de gener 2015

REIS IRREALS

REIS IRREALS

Quasi a les 11 del matí va rebre la trucada de la seva dona, a casa seva tampoc hi havia joguines. Va començar a suar, a suar de debò….no podia ni imaginar-se a la seva petita sense els seus regals.

Mentre s’apropava a casa seva, un grup de gent del poble el començà a increpar i a envoltar el seu cotxe, cada cop els crits eren més forts, i la gent s’envalentonava tot fent anar el cotxe d’una banda a l’altra, va començar a tenir por d’aquella gent enfuriosida…..de sobte, una veueta va sobresortir entre aquella munió de gent esverada,….

1 la-siesta

– Papa, papa!…vinga llevat i portam a la platja, que els meus amics ja fa estona que hi són. Quina dormidota, papa! Ja t’ha dit la mama que no mengessis tanta paella!.

 

                                                                                                        Xavier Bertran

EL JOGUET D’EN BLAI

EL JOGUET D’EN BLAI

En Blai vivia en un setè pis en una barriada tranquil·la. Sempre estava a casa, els caps de setmana, els dies festius… Ell i la seva germana feien els deures amb l’ordinador i després cadascun es posava a jugar amb jocs electrònics l’u i l’Smartphone l’altra.

S’apropava el dia de reis. En Blai estava entestat que els Reis Mags li portessin un camió. Tant sí com no, volia sortir al carrer per jugar amb el seu camió. Estava fart d’ordinadors, a l’escola, a casa, de jocs electrònics, els wapsaps que la seva germana no parava d’enviar…

Marta, la seva mare, intentava fer-li veure que cap nen demanava camions i que probablement no l’hi portarien.

—Però…, jo només vull un camió, insistia en Blai. La mare intentava que raonés:

—Escolta Blai, els camions i d’altres joguines com aquestes estan passades de moda, ara els nens demanen joguines electròniques de tot tipus.

En Blai no es resignava. Ell, en la carta als Reis d’Orient va demanar el volgut camió. Confiava en els Reis i estava segur que l’hi portarien.

Els Reis Mags en rebre la carta, es van veure en una situació una mica complicada. Com aconseguirien ells un camió, si amb prou feines quedaven fàbriques de joguines?

—Carai de noi, mira que ho té clar. Segur que no ha pogut convèncer els seus pares d’una altra cosa‒ comentava el Rei Baltasar.

—I m’ensumo que els pares no saben que ens ha demanat el camió‒ afirmava el Rei Gaspar.

—El noi té raó, seria molt bonic que pogués gaudir del seu camió al carrer i compartir-lo amb els seus amics, deia el rei Melcior i va preguntar:

—I si canviem els costums?

—Què vols dir exactament?, van preguntar els dos reis.

—Recordeu quan passàvem joguines als nens i nenes i després tots baixaven al carrer a jugar amb elles tot el dia i nosaltres ho contemplàvem des d’Orient i rèiem molt en veure-ho? Ara, els nens i nenes no baixen al carrer i no poden compartir les seves joguines.

—Tens raó Melcior, però eren uns altres temps i d’això han passat segles. No obstant això, si que ens agradaria que els nens poguessin recuperar aquests bells temps, oi?, però què podem fer nosaltres?

—No tenim uns reis a qui demanar-ho, els reis som nosaltres, van dir afligits.

El Sol havia escoltat als Reis i els donava la raó. Ell també estava trist. Enyorava oferir la seva energia als arbres, a les flors, als nens i nenes, a la gent gran, escalfar l’aigua de la mar… Volia ajudar i com podia fer-ho? Aviat va trobar la solució.

—Jo seré el senyal que enviï als Reis d’Orient a un nou lloc. Sense pèrdua de temps, els va dir:

—Escolteu Reis, seguiu-me com vau fer amb l’estel d’Orient.

Els Reis van seguir al Sol. Aquest els va portar a un jardí, ple de petits arbres, plantes de tot tipus, envoltats per varietats de parterres plens de flors de tots colors i separats per camins. Quan els Reis van contemplar tal meravella, van exclamar:

—Quanta bellesa hi ha en aquest lloc! Observaven el jardí una, dues, tres vegades…, preguntant-se quin seria el seu significat, fins que van entendre que el seu amic el Sol, els havia lliurat el seu regal de Reis.

—Ara hem de saber què fer. Pensaven i pensaven els Reis… Quan es van adonar, van exclamar:

—Que som rucs! Som els Reis Mags i podem fer qualsevol cosa, no? Es van fer un gest de complicitat i es van posar a riure. Ja sabien que havien de fer. Van fer l’encàrrec especial que tenien a la fàbrica de joguines que quedava.

Va arribar el dia dels Reis Mags. Quan en Blai es va despertar, va anar de seguida a l’arbre. Va agafar el seu regal i va obrir-lo. Per a la seva sorpresa no hi havia res, excepte una nota que deia:

—Blai, per rebre el teu regal has de baixar al carrer.

—Pares, puc baixar? – Va preguntar el nen.

—Sí, pots baixar, li van dir els seus pares.

En sortir al carrer, en Blai va quedar sorprès en trobar-se davant d’ell un jardí per jugar que el dia abans no hi era  —El jardí que el Sol havia regalat als Reis Mags—. Era tanta la seva il·lusió que ni va fer cas…

Els Reis Mags havien deixat el paquet sota un arbre. En Blai es dirigí a l’arbre com un coet. Per fi tindria el seu benvolgut camió. Va obrir el paquet i es va trobar el camió més gran que mai havia contemplat.

1 nen

—Sabia que m’ho portarien, ho sabia… Deia en Blai.

Es va posar a jugar pels caminets del jardí, de tant en tant mirava als seus pares que l’estaven observant i rient darrere de la finestra…

Va estar allà molta estona. Se li van apropar uns nens, curiosos per veure en què jugava. En Blai els va preguntar:

—Que no us han portat joguines els Reis?

—Sí, però les hem deixat a casa.

—I que us han deixat? – Va preguntar ell.

—Ordinadors, jocs electrònics, coses d’aquestes, va ser la resposta general.

—No us agrada sortir a jugar al carrer? – va preguntar en Blai.

—Sí, van contestar tots.

—Jo he demanat un camió, va dir ell.

—Per què no demaneu un camió als Reis Mags l’any que ve?

Tots els nens i nenes es van mirar… Ho farien el pròxim any?

El jardí tan bonic —que va veure sorprès i que va gaudir en Blai— era el regal més valuós que havien fet els Reis d’Orient als nens i nenes.

Aquest fet va transcendir i a partir d’aquest moment, van haver-hi parcs i jardins arreu, perquè els nens poguessin jugar i gaudir del Sol.

Per cert, el Sol ara brilla més que mai.

 

ROSA VENTURA CUTRINA/2015

CONTE DE REIS

CONTE DE REIS

 

El Pessebre. (Pau Casals/Joan Alavedra)

1 Pessebre_reference

Cor dels patges

Encara no hi som?

És la fi del món!

No faig cap més passa.

Que crua és la nit!

Quin fred tinc als dits…!

El morro pansit

del camell es glaça.

La neu cau a flocs

i anem sense esclops.

Bé, vaja! Això és massa!

 

————————————————-

 

Conte dels Reis d’Orient

(ja em perdonaran vostès la mel·líflua cantarella)

Txin txan, txin txan, també els camells van fent, rondinant…I doncs què han de fer si són remugants…?

Els tres reis ja vénen d’ enllà de l’Orient, muntats a les selles dels mítics camells. Amb les bosses plenes de contes d’infants; quina xerinola, barbull i brogit del fons de l’alforja sonant dia i nit.

Surt la Caputxeta i posa el caputxó al nas quilomètric del nen mentidor; del xicot de fusta, fill de la il·lusió i mans artesanes del vell Geppetó.

Sonen trompetes, tabals i albocs, és la nit de gala de la Ventafocs. Que amb la Blancaneu ¡quines donzelletes! ¡quina gran jugada les tendres mosquetes!

I les Set Cabretes volen treure el nas per una escletxeta del fons del borràs. S’amaguen porugues perquè han llucat les potes peludes del llop afamat.

Surt el més garrit, milhomes nostrat, és un Tartarí tot estarrufat. És el Patufet, gegant fet de fum; es creu la patum i és un cigronet.

I van desfilant comparses a mils, d’altius sobirans a ingenus humils.

———

Els Reis són el conte més bell mai contat; d’arrels innocents, dels cors confiats. A tots enamora, del més xic al gran, i sempre retorna fidel i constant.

La nit venturosa dels contes fineix, com fon la rosada el dia que neix. Revindran colors de somnis d’infants: blancor de nadales, verdós  galzeran d’arracades roges, robins exultants, caliu congelat  d’esfèriques brases.

Com els Tres d’Orient la història ha passat, i fins l’any vinent el conte ha acabat.

 

Josep Maria Pascual Arnella

UNA HISTÒRIA I-REIAL

UNA HISTÒRIA I-REIAL

Feia mesos que els tres Reis Mags no paraven de treballar per tindre-ho tot enllestit per a la nit de Reis. Tan sols els restava empaquetar alguns milers de regals. Aquell any havien treballat de valent. Ja no podien estar molt de temps plantats i feien grans esforços per mantindre els ulls oberts. Però era el rei Gaspar qui més notava el pas del temps. Cada vegada li costava més acabar la campanya de Nadal, i es que el temps no passa debades per molt rei que sigues.

Al llarg dels anys els tres Reis havien empaquetat tot allò que us podau imaginar: arbres de cinc troncs, pluja per a un hort de 20 metres quadrats, cases per a llombrígols, l’olor de la terra banyada, un raig de sol, el reflex de lluna en el mar, un SÍ, … Gaspar creia que cap desig el podria sorprendre ja fins que va llegir el que li demanava una xiqueta anomenada Àngela en la seua carta. Feia poc temps que Àngela havia començat a escriure. Inclús ja havia fet algun conte sencer a l’escola. Però sabia que en tornar de vacances hauria d’inventar un conte per al premi Sambori i això l’angoixava. Necessitava aquell regal perquè així tindria les millors Idees del món. Podria Imaginar el millor conte. Seria un conte Increïble, Immillorable i Irrepetible. A més, acabaria en un Instant i seria molt més fàcil.

Has de saber que Gaspar sempre havia estat el més despistat de tots els reis, a més de ser el més delicat de salut. Un any va estar a punt de crear un caos monumental al confondre els regals d’Espanya amb els d’Alemanya, els de Perú amb els de Katmandú i els de la Xina amb els de Lima. Sort que Melcior i Baltasar ja sabien com era el seu company i es van adonar abans de repartir cap regal.

Va ser Gaspar qui va obrir els ulls com unes taronges en llegir el que desitjava Àngela: una I reial. Els tres reis tenien un magatzem on hi havia absolutament de tot, però Gaspar va agafar la primera I que tenia a mà, la seua I més valuosa: la que tenien al seu nom.

El dia de Reis va arribar i tan bon punt Gaspar va deixar la seua I reial perfectament embolicada baix de l’arbre de Nadal en casa d’Àngela, els tres es van adonar de seguida que alguna cosa passava. Seguien tenint els mateixos vestits reials i inclús la mateixa corona reial però ja no se sentien tan poderosos com abans. La idea de que serien incapaços de portar els regals a tots els xiquets del món començava a créixer en la seua ment.

Els milions de cartes que tenien ordenar alfabèticament per països havien sofert un gran canvi. La salutació de totes elles deia així:

Estimats Res Mags,

Res mags? Això volia dir que ja no eres mags? Que ja no podrien repartir res? Que ja no eren res?

Melcior i Baltasar van mirar Gaspar amb ira perquè aquesta vegada sí que l’havia fet ben grossa. Gaspar, en canvi, els mirava impotent, sense saber com disculpar-se.

– Ho sent molt, amics. Ja sabeu que cada vegada em costa més fer tota la meua feina perquè ni les meues cames, ni els meus ulls ni el meu cap són com abans. El que he fet ha estat del tot inadequat i no tornarà a passar ( això ho solen dir molt els reis, que saben demanar perdó quan s’equivoquen.)

Melcior i Baltasar van perdonar de seguida el seu amic, perquè la seua condició de savis, els havia fet veure de seguida que Gaspar estava empenedit, i que a més era una amic Immillorable.

Aquell problema tenia mala solució perquè una vegada havien entregat un regal ja no el podien demanar.

Els tres ex reis que encara estaven al menjador de l’Àngela van escoltar un soroll que eixia de la planta de dalt de la casa. Es van amagar darrere del ninot d’un home que anava tot vestit de roig i al qui li sobraven alguns quilos. Els recordava a algú però no sabrien dir a qui.

Àngela, que sempre havia estat una xiqueta entremaliada, havia baixat del seu dormitori quan encara era de nit per comprovar si els reis li havien dut el que ella havia demanat. En obrir el paquet va veure una fenomenal I majúscula daurada i resplendent. Només agafar-la li van passar pel cap diferents situacions que podria utilitzar per al seu conte: Àngela vivint en un Iglú i trobant la solució per al desglaçament dels pols, ella mateix en una Illa Idíl·lica i Idèntica a la d’una pel·lícula de pirates que no feia molt que havia vist. Inclús es va imaginar que podia parlar qualsevol Idioma que desitjara: anglès, xinés, portuguès…

Els tres amics que ja no eres reis però encara eren mags, en veure la Il·lusió que li havia fet el regal a l’Àngela van saber de seguida que de major seria escriptora, i que per tant, donaven el regal per ben utilitzat. Com a lectors Immillorables que eren, per haver de llegir milions i milions de cartes cada any, apreciaven que algú donara una bona utilitat a les paraules i les fera servir per escriure bones històries.

A més, com que sols els quedava Res però encara eren Mags, van decidir fer espectacles de màgia. Prompte es van fer famosos a tot el món. Clar, el públic aplaudia sense mesura en veure com tres camells eixien de dins de tres corones reials. I viatgen per tot arreu. Però no en camell que també estan cansats i a més els deixava el cul com una pansa.

Què? No, clar que no. Enguany també tindreu regals. Els tres ex reis Mags han decidit que altres reis continuen la seua feina. És a dir, han abdicat ( això també em sona que ho ha fet algun rei recentment). La qual cosa no us ha de parèixer estranya, perquè al final, tots els reis han d’abdicar si no es moren abans. Melcior, Gaspar i Baltasar no es moriran mai, però tenen guanyat un merescut descans. A més, els fills dels tres reis, que seran qui continuaran la seua tasca, són idèntics a ells. Així que segur que no noteu la diferència i us pareixen els mateixos de sempre. O si..?

1 reis-mags-girona-2012

mataranyes

EL SECRET D’EN SEVERINO

EL SECRET D’EN SEVERINO

L’Aina, que era una bocamolla, va dir a l’Arnau que era impossible que els Reis fessin tota aquella feinada en una nit i l’Aleix s’hi va afegir. El rumor que feia trontollar la fe d’aquella canalla anava creixent. L’Arnau estava preocupat: no podia ser un frau, els pares no els podien haver enganyat tant de temps…Així que es va decidir a parlar amb el pare i sortir de dubtes.

En Carles, el seu pare, el va portar al despatx, va obrir un calaix i en va treure un àlbum:

– Veus? Aquest sóc jo de petit amb el rei Baltasar. I en aquesta altra foto, hi surts tu, també amb ell. Fixa-t’hi: oi que el rei és el mateix?

L’Arnau va assentir amb el cap.

– Si els Reis no existissin, si fossin un invent, tu creus que, després de trenta anys, podries comprovar que el rei Baltasar és el mateix? Seria impossible!

Davant l’evidència, el noiet va haver d’admetre que el pare tenia raó.

– Té, et deixo la foto perquè la vegi l’Aina, si em promets que me la tornaràs…

I mentre l’Arnau baixava corrents les escales, en Carles evocava el dia en què es va fer aquella foto, quan el seu pare el va portar a veure els Reis. El Baltasar sempre havia estat el seu preferit i aquell any va quedar bocabadat quan els va cridar pel seu nom, a ell i al seu pare. Amb el temps, descobriria el secret de Sa Majestat.

La mateixa tarda de la cavalcada, al rei Baltasar, se li va posar la dona de part i van haver de córrer a buscar un substitut. Un dels urbans de l’escorta reial va recordar que el  seu veí, en Severino, tenia traça amb els nens i era bona persona, no s’hi negaria! I no ho va fer. En un tres i no res, li van posar les robes reials i s’hi va trobar tan bé que les va portar quaranta anys més.

A la fàbrica, ho va comentar amb alguns companys, entre ells, el pare d’en Carles. Tots van fer festa grossa! Aquell cop, el rei Baltasar diria als nens pel seu nom… L’avi Josep li desvetllaria el misteri anys després i en Carles acabaria treballant al costat del seu rei preferit.

Ara, ell portaria l’Arnau davant Sa Majestat, sota els llums de Nadal que il·luminaven l’avinguda. Quan s’hi va acostar, en Carles preguntà:

– Majestat, us recordeu de mi?

1 seve

I tant! Ets en Carles! I tu, ets l’Arnau, oi?

I així, l’Arnau va creure un any més en la màgia de la nit de Reis.

Montse Guillén

UN REGAL I PROU

UN REGAL I PROU

És el dia de Reis i en Guillem, que ja sap qui són, es desperta, ni es posa la bata encara que el fred pica, excitat com se sent, perquè la calefacció no es dispara allà les set del matí com abans i no pas per avaria. Vola escala avall i arriba al menjador. Encén el llums -de quatre bombetes un va una, tampoc cosa de mal funcionament- i va directe al que considera que toca i que es mereix. Darrere d’ell ja hi ha els avis i els pares, que se’l miren somrient. Obre un paquet petit. És un i-pad, una de les coses que havia demanat. Val 350 euros.

-On són, els altres regals?

Retreu. Ell és el nen, el centre, i li pertoquen. Per més que els pares estiguin a l’atur i hagin hagut d’agrair l’acollida dels avis materns, que viuen d’una única pensió. L’àvia està malalta i el preu de la medicació és usurer.
Aquells dies d’àpats suposablement suprems els viuen amb productes de baixa qualitat i baix preu, com la resta de l’any. Amb una petició interna: tenir una bona loteria en la salut, base per a una pobresa suportable.
En Guillem i els seus onze anys i l’egoisme excusat en la tradició.

-Això no són uns Reis!

Llença l’aparell a terra, irat.

1 liaimages

S’ha d’anar en compte a l’hora de criar reis i reines. Tard o d’hora passen factura.

 

Lídia Massó Busqué

ARTABAN, EL REI DELS POBRES

ARTABAN, EL REI DELS POBRES

Aquest relat és una adaptació del conte escrit per Henry van Dyke (1852-1933), teòleg presbiterià, que va escriure en 1896, un conte nadalenc anomenat “The Other Wise Man” (L’altre rei Mag), el protagonista és Artaban, nom originari del persa.

1 Artaban_by_Etenar

El Rei Artaban d’origen persa, gran aficionat a l’astronomia, estava contemplant el firmament que va veure un estel diferent, un estel que brillava més que els altres. Era l’estel de Betlem que anunciava el naixement del Messies i guiava a tot aquell que volgués anar a adorar-lo. De seguida va enviar missatgers a tots els regnes per dir-los la bona nova. Els Reis Melcior, Gaspar i Baltasar es van posar en contacte amb el Rei Artaban i van quedar que anirien junts a adorar el nen Jesús. Artaban va iniciar el camí per trobar-se amb els Tres Reis Mags al ziggurat de Borsippa, però el seu viatge va ser poc afortunat.

Els Reis Mags portaven ofrenes per al nen Jesús. El Rei Artaban portava un diamant, un robí i una pedra de jaspi. Pel camí es va trobar amb un moribund que havia estat atacat, colpejat i robat per uns lladres que l’havien deixat estès enmig del camí. Va baixar del burro, es va acostar al moribund i li va guarir les ferides, es va estar amb ell fins que es va recuperar del tot, abans d’anar-se’n li va oferir el diamant perquè pogués començar de nou. Artaban pensava: una ofrena menys per a Jesús…

Va reprendre la marxa de nou, quan va arribar a Borsippa es va trobar que els Tres Reis ja havien marxat per la seva tardança. Els Reis Mags li havien deixat una nota:

—Amic Artaban, hem hagut de partir, no podíem esperar més, segueix-nos i guia’t per l’estel de Betlem que ja coneixes.

Va haver de continuar viatge en solitari. Quan va arribar a Betlem, els Reis d’Orient ja no hi eren i Sant Josep, Maria i el nen Jesús havien fugit a Egipte per l’amenaça del Rei Herodes. Allà es va assabentar que el Rei Herodes havia volgut matar a Jesús i com que no el va trobar, va manar degollar a tots els nadons de menys de dos anys. Artaban contemplava horroritzat com els soldats d’Herodes mataven als nounats, va voler aturar la matança, es va dirigir cap a un soldat que tenia un nadó agafat per un peu i li va oferir el robí perquè el deixés anar. No li importava desfer-se del robí per salvar el nen.

—Jesús perdona’m, però he hagut de fer-ho, va dir l’Artaban. El nen va ser lliurat a la seva mare qui va agrair tan noble acció, però allà a la plaça, un capità de l’exèrcit d’Herodes no li va agradar tal lloable acte que va fer capturar al Rei Artaban i va ser empresonat.

A causa del temps passat ajudant a pobres i el llarg temps passat a la presó, el Rei Artaban no sabia quin dia ni quin any era. Quan el van deixar anar de la presó, estava passejant per Jerusalem que va veure en un mercat, que una noia estava sent subhastada per liquidar els deutes del pare i va comprar la seva llibertat amb el tros de jaspi, l’últim dels presents per a Jesús.

—M’he quedat sense res, però no me’n penedeixo, va dir aquesta vegada.

El Rei Artaban ja era ancià, estava cansat. Jesucrist deambulava per la ciutat, que, quan va veure a Artaban assegut i extenuat, es va acostar a ell i li va dir: —Sóc Jesucrist, què et passa bon home? El Rei Artaban va aixecar el cap i sorprès es va trobar amb el nen, ara home, que ell havia volgut visitar un dia.

Encara va tenir forces per agenollar-se davant Jesucrist i avergonyit li va explicar els fets:

—Jesús, no sé quant de temps ha passat, ha de ser molt de temps perquè m’he fet vell i estic molt cansat, però un dia vaig emprendre viatge per veure’t i entregar-te unes ofrenes i no vaig arribar mai. Sento molt no poder oferir els presents que portava, ja que els ho vaig donar als pobres que em vaig anar trobant pel camí. Jesucrist va contestar:

—No has d’avergonyir-te de res, has ajudat a gent que ho necessitava i aquest ha estat el teu gran èxit. Es va sentir la veu de Déu pare:

—Rei Artaban, el que has fet no té preu. El meu fill no vol regals, només vol que tothom sigui i faci com tu has fet, és el que ell ha vingut a predicar. Estimar-nos i estimar els altres.

—Jo et concedeixo el regne del cel, descansa en pau, va dir Déu pare i el Rei Artaban es va adormir en un dolç somni.

 

ROSA VENTURA CUTRINA/NADAL/2014

EL MEU REI MELCIOR

EL MEU REI MELCIOR

La casa on vaig viure de petita i que sempre portaré al record ja no pertany a la família. En aquella casa immensa, hi tenia una cambra preferida. Era una habitació gran amb una finestreta mínvola que, fes sol o estigués núvol, la mantenia en penombra. També tenia un armariet excavat al mur, amb una portella enreixada, que havia servit de carner per conservar-hi frescos els queviures fins que els pares van comprar la primera nevera de gel. Llavors l’avi va substituir la portella enreixada per una de vidre. I la finalitat de la cambra també va canviar. El que fa una petita porta! De llavors ençà es va convertir en la cambra de pentinar. A l’armari, hi van anar a parar ampolles de colònia, caixes de pólvores, raspalls i pintes i un pentinador brodat amb rosetes que es posava l’àvia quan es feia el monyo. Pensant-ho, amb la visió que donen els anys viscuts, l’habitació era un despropòsit. Hi havia un bagul negre, tancat amb clau. Damunt del bagul, dos coixins, amb la funda de ganxet, amb una punteta primotera. Recolzada a la paret una bella calaixera de caoba amb un marbre blanc al damunt. També hi havia unes quantes cadires velles que no guardaven cap mena de parentiu i, a l’angle oposat a la calaixera, una taula amb les potes corbes, finament treballades. Una coixejava.

L’avi, que era paleta de professió i pagès vocacional perquè es cuidava d’una vinya heretada, perquè conreava un hortet i feia un encanyissat artístic perquè s’hi enfilessin les tomaqueres, perquè esporgava els arbres amb una destresa inconeguda… l’avi, que era pagès vocacional i també home de bosc: caçador, boletaire, recol·lector, cada any pels vols de Nadal, agafava el seu cistell i marxava de bon matí i tornava amb molsa fresca i branquetes de boix per fer el pessebre. L’avi, que era enginyer d’intuïció, arquitecte de somnis, transformava la cambra de pentinar en un lloc màgic. S’assegurava que la pota de la taula perdés la coixesa per unes setmanes i damunt la taula reconstruïa un pessebre idíl·lic on no hi mancava res: les muntanyes de suro, ben nevades amb farina, el poble penjat a la muntanya, amb un caganer ben amagat. Les granges de la vall, amb el pallers, els animalons: pollets, gallines, oques.. La filadora a la porta de casa, la rentadora a la vora del riu, un riu fet amb el paper de plata de la xocolata, amb un pont per on travessaven pastors, perquè les pastures eren a l’altra banda de riu. Allí, enmig dels prats que propiciava la molsa, es congregaven a la vora del foc els pastors, just sota un arbre fet amb tronc de veritat i amb branques fetes amb branquillons autèntics. Damunt de l’arbre, l’àngel que donava la bona nova i al final del camí, obert entre la molsa, emmarcat amb pedretes i simulat amb serradures, hi havia l’establia, amb el bou i la mula i Josep i Maria i el bressol amb el nen Jesús. I pel camí, de lluny, tres reis damunt dels camells que s’hi acostaven amb els seus patges i tota una cort de pastores i pastors guiats per un estel, ben enganxat al suro del portal. El pessebre que feia l’avi era espectacular. Els veïns venien a veure’l i li deien: «Recoi, Joan, cada cop el fas millor». I llavors en Joan li feia recitar a la néta un petit poema que li havia ensenyat, mentre els llumets s’encenien i il·luminaven aquella habitació sumida sempre en la penombra. Cada dia, l’avi deia que els reis s’havien d’acostar una mica més cap al portal. El rei de la seva néta recitadora era el rei blanc, en homenatge a l’avi que mai no havia conegut i que es deia Melcior. Era molt petita però, com que era curosa, l’avi li deixava moure la figureta que deia que tenia molta antiguitat perquè ja havia estat del seus avis. Era, doncs, tot un privilegi.

Amb els anys, a l’habitació de la penombra perpetua, s’hi va obrir una finestra més gran. Un fuster va fer un armari allà on hi havia hagut el bagul. Les cadires van ser substituïdes per un sofà molt còmode. La taula, feia anys que l’havia estavellada el pare amb una destral que potser era dels seus besavis com les figuretes del pessebre. Sota la finestra, hi van posar una tauleta de despatx amb un ordinador. El pessebre va trobar una nova ubicació: la prestatgeria del menjador. En un dels prestatges, primer el pare i, d’ençà de la seva mort, la meva germana van intentar reconstruir en miniatura aquell betlem de la infantesa. El dia de Nadal, l’últim dels Nadals que vam estar a casa nostra, em vaig quedar molta estona mirant el pessebre. Recordo que vaig recitar un dels poemes que l’avi m’havia ensenyat mentre tenia el rei Melcior entre els dits. Llavors em vaig adonar que la pota del camell estava enganxada. I la Carme, que em va veure tan absorta, em va dir:

—Te’n recordes?

—De què? —li vaig preguntar.

—De la panadera que et va fotre l’àvia el dia que vas trencar la pota.

No me’n recordava, d’aquest detall no me’n recordava. Em va dir que l’avi l’havia enganxada i encara resistia. I llavors vaig tenir una associació d’idees, d’aquestes tan estranyes que sempre em sacsegen, i em vaig preguntar pel cost que té no ser figuretes de pessebre, perquè quan un té partit el cor s’ha de aprendre a viure amb els trossos que van quedant després de cada batzacada. Encara no hi ha cap mena de cola que serveixi per tornar-lo d’una peça. Llavors li vaig dir a la Carme: «Ja que no tornarem a fer mai més el pessebre a casa, em puc quedar amb el rei Melcior?».

1 melchor

Acabades les festes nadalenques, vam desfer el pessebre, vam embolicar totes les peces i les vam posar en una de les caixes per ser transportades a la nova llar. El meu rei Melcior mai no va aparèixer. No crec que es perdés, penso que va preferir quedar-se a casa seva.

Mercè Bagaria

EL MILLOR REGAL DE REIS

EL MILLOR REGAL DE REIS

Estimats Reis, em dic Andreu i tinc sis anys, m’he portat molt bé durant tot l’any, però aquest any no vull que em porteu joguines, ni res d’això. Vull que torneu la meva mare a casa, que es curi aviat. Avui és Nadal i he dinat amb els avis, tots estaven molt tristos, i ni tan sols hem cantat cap cançó davant del pessebre.  Ahir al matí  la vaig anar a veure a l’Hospital i no em va dir res, només dormia, el meu papa sempre és amb ella i a vegades el veig que plora. Jo només vull que es curi la meva mama!!!

Com que sou Mags crec podeu fer que els desitjos dels nens es compleixin.

Andreu”


Aquell tarda, el nen va sortir d’amagat a tirar la carta a la bústia del  patge reial que hi havia prop de casa seva.

El dia de Sant Esteve, va venir el pare a dinar i va comentar que la mare havia reaccionat una mica dintre la gravetat.

Els metges no s’ho explicaven, els dies següents la dona seguia millorant i per Cap d’Any ja estava fora de perill,

-Aquest nou tractament ha fet meravelles –comentava un metge tot cofoi.

El dia de Reis la van deixar anar provisionalment a casa, a passar la festa amb la família, si bé encara necessitava uns dies més d’hospitalització per completar el tractament.

La primera cosa que va fer la dona al arribar a casa va ser abraçar fortament al seu petit fill, després una miqueta trista va comentar,

– Aquest any el Reis s’hauran oblidat de portar-te joguines.

– No , mama! aquest any els reis m’han portat el que els vaig demanar, el millor regal del món; que et curessis i poguéssim ser a casa amb nosaltres

Mentre regalimaven algunes llàgrimes l’àvia es va afanyar a dir,

– Em sembla que al balcó també hi he vist algun paquet força gros.

El nen va córrer cap al balcó i mentre desfeia el gros embalum, no es podia creure el que veia

 

.    – Una bicicleta!!!! – content no s’ho acabava de  creure – Veritablement aquest any han estat els millors Reis de la meva vida.

 

Anna

LA LOGÍSTICA DELS REIS MAGS

LA LOGÍSTICA DELS REIS MAGS

M’explicaven una història – que ens ha succeït a tots – en la que una nena – fins en els contes cal començar a aplicar la ‘discriminació positiva’- que al voltant d’aquest dies màgics, deixa anar al seus pares la fatídica pregunta :

-Existeixen – realment – els Reis Mags?

Els pares no sabien que respondre – nosaltres tampoc. oi ? – , i van fer allò que sempre diem que no s’ha de fer;contestar una pregunta, amb una nova pregunta :

-I, tu filla estimada – en els contes cal posar una mica de dolçor – que creus ?

Doncs,… jo us vull creure, però en el col·legi – tant se val en aquest cas públics, com privats o concertats – algunes nenes diuen que són els pares els que fan els regals. És veritat?

El pare d’aquest conte era un crack inventant històries, i li va dir a la seva filla que anessin a seure al saló, que ara que ja era prou gran i tenia una intel·ligència desperta , li havia d’explicar un secret.

-Recordes que quan el Nen Jesús va néixer, els tres Reis que venien d’Orient guiats per un gran estel es van apropar al Portal per adorar-lo, i li van portar regals en prova d’amor i respecte ?.

-I tant que ho recordava !, cada dia feia córrer una mica més als Reis que s’anaven apropant al naixement del pessebre.

1 Museo._Tabla_de_la_Adoración_de_los_Reyes_Magos,_de_Pedro_de_Campaña

El pare va continuar ,…

– Com el Nen es va posar molt content, i tant Maria com Josep tenien un posat feliç ; Melcior , el més ancià dels Reis, no es va poder estar d’expressar en veu alta !

– És meravellós veure tan feliç un nen! Hauríem de portar regals a tots els nens del món i així també els veuríem feliços.

– Oh, sí! -va exclamar Gaspar-. És una bona idea, però és molt difícil de fer. No serem capaços de poder portar regals a tants milions de nens com hi ha al món.

Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d’alegria, va comentar:

– És veritat que seria fantàstic, però Gaspar té raó i, encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer lliurant regals a tots els nens. Però seria tan bonic !.

Els tres Reis es van entristir en pensar que no podrien realitzar el seu desig. I el Nen Jesús, que des del humilpessebre els escoltava molt atent, va somriure ; aleshores, dins del portal, es va sentir clarament la veu de Déu :

– Sou molt bons, volguts Reyes Mags, i us agraeixo els vostres regals. Vaig a ajudar-vos a realitzar el vostre bell desig. Digueu-me: què necessiteu per poder portar regals a tots els nens?

– Oh, Senyor! -van dir els tres Reyes prostrant-se de genolls. Necessitaríem milions i milions de patges, gairebé un per a cada nen que poguessin portar al mateix temps a cada casa els nostres regals, però no podem tenir tants patges , dissortadament no n’existeixen tants.

– No us preocupeu per això -va dir Déu -. Jo us vaig a donar, no un sinó dos patges per a cada nen que hi ha al món.

– Seria fantàstic! Però, com és possible? -van dir alhora els tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració.

– Digueu-me, no és veritat que els patges que us agradaria tenir han de voler molt als nens? -va preguntar Déu.

– Sí, clar, això és fonamental – van assistir els tres Reis.

– I, veritat que aquests patges haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nens?

– Sí, sí. Això és el que exigiríem a un patge -van respondre cada vegada més entusiasmats els tres.

– Doncs benvolguts Reis : hi ha algú que vulgui més als nens i els conegui millor que els seus propis pares?

Els tres Reis es van mirar assentint i començant a comprendre el que Déu estava planejant, quan la veu de nou es va tornar a sentir:

– ja que així ho heu volgut i perquè en nom dels Tres Reis Mags d’Orient tots els nens del món rebin alguns regals, JO, ordeno que cada Nadal, commemorant aquests moments, tots els pares es converteixin en els vostres patges, i que en el vostre nom, i de la vostra part , regalin als seus fills els regals que desitgin. També ordeno que, mentre els nens siguin petits, per mantenir aquest bonic misteri, el lliurament de regals es faci com si ho féssiu vosaltres mateixos, el Reis Mags. Quan els nens però, tinguin un grau de coneixement suficient per entendre això, els pares els explicaran aquesta història i a partir de llavors, en tots els Nadals, els nens faran també regals als seus pares en prova d’afecte. I, uns i altres junts al voltant del Naixement , recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots poden ser més feliços.

La nena del nostre conte, havia estat escoltant al seu pare amb la boca oberta, i quan va arribar el final es aixecar , va fer un petó molt fort i llarg als seus pares, i els va dir

– Ara sí que ho entenc tot, i estic molt contenta de saber que em voleu i que no m’heu enganyat. Dit això, va marxar corrent cap a la seva habitació, i va tornar tota contenta amb la guardiola a la ma, i li va lliurar a la seva mare dient :

– No sé si en tindré bastant per comprar-vos algun regal, però per a l’any que ve ja guardaré més diners.

Els ulls de tots – com els meus i els vostres- s’havien emplenat de llàgrimes; fins al cel el bon Déu s’havia emocionat amb aquesta història!, al seu costat, Melcior, Gaspar i Baltasar, trasbalsats d’emoció ploraven com a nens !.

Malgrat l’estultícia, el nepotisme, la corrupció, i l’absoluta manca d’honestedat de la major part dels qui ‘viuen de la política’ ; Déu s’esforça sempre perquè als més petits no els manquin els Reis.