Arxius del mes de desembre 2014

NADAL A LA FINESTRA.

NADAL A LA FINESTRA.

Era un home vell, i  vivia sol en aquella gran casa

S’anava fent fosc.

Va deixar el llibre, damunt la tauleta que tenia al costat de la butaca, per avui ja n’hi  havia prou.

Mirava el carrer que hi havia darrera els visillos.

Plovia.

Era un vespre als voltants de Nadal.

Un any més la mateixa comèdia

-Apa, tiet, animís i vingui a sopar

(Dintre seu pensaven)

-Aquest  vell  carrincló i perapunyetes…

Però, ell era una persona complidora i un cop més es prestaria polidament a la   celebració familiar.

-Què hi farem…! hi ho va dir com qui es resigna a un compromís feixuc, però ineludible.

Un vailet tenia el nas enganxat  als vidres de la finestra .

No es va moure quan el vell amb posat sever l´hi va preguntar

-Què passa, noi?

-De passar, no passar res,  em dic  Nadal i he volgut saludar-te, sembles una mica ensopit.

-Oh no!, aquests dies m’enyoro una mica de la infantesa, dels dies feliços en aquesta casa, quan hi érem tots… es va sorprendre de la confidència que mai hagués admès.

Nadal va somriure, assentint.

Tot d’un plegat  es van encendre els llums del carrer. De la cuina venia una flaire de pollastre rostit.  L’olla de l’escudella bullia alegrament amb totes aquelles viandes  que el metge l´hi  havia desaconsellat…

 Per Nadal res no fa mal  recordava la sentència que la tia Paulina  repetia tot farcint els capons.

-Però, si és Nadal, si és Nadal per mi, per mi, és Nadal!

deia sorprès l’home vell i cantava i ballava una mena de rumba remenant el cul,  mentre treia aquelles tovalles bones tapades amb un drap de fil, que feia anys no sortien del calaix.

Va córrer al telèfon sense deixar de marcar passos divertits que ningú hagués sospitat en un home de posat tant contingut i auster de fets i paraula.

-Sóc el tiet Salvador, no m´ espereu pel  sopar de Nadal. Sí que em trobo bé, gràcies a Déu. però he quedat  amb una  amiga de sempre.

-No, no em passa res.

-No, no és la germana de mossèn Fàbregas, aquests dies tenen molta feina a la Parròquia.

Va penjar l’aparell amb bons desitjos i petons (Era la primera vegada, que enviava un petó per telèfon). Va marcar un altre número que hi havia escrit a un marca pàgines.

-Amàlia,  sóc en Salvador, el seu veí d’aquí al davant. Què li sembla si demà sopem junts..? La família  els pot convidar un altre dia.

-No, no cal que es prengui cap treball, gaire bé ja ho tic tot apunt, un rostit que hi canten els àngels, li ben asseguro.

-Amàlia, no li havia dit mai, però -per Nadal tot s´hi  val- com assegurava  la tia Paulina. Amàlia,  vostè  em té enamorat. Què troba si  després anem a Missa del Gall agafats de bracet com dos promesos.?

-No, no m’he tornat boig. Estimada, és Nadal que truca a la porta.

1 vells

Més ben dit, als  vidres de la finestra.

 Epíleg

En Salvador va ser el meu mestre, el meu guia, em va mostra la màgia, el valor de la paraula. Un llibre és el teu millor amic,em deia  el  pare. Les paraules et faran lliure, em va dir ell.

 

Rosa Illa Gonzàlez

PETITA HISTÒRIA DE NADAL

PETITA HISTÒRIA DE NADAL

Primers dies de desembre. No hi ha llums de Nadal il·luminant els carrers de la ciutat. A la plaça de l’Ajuntament, no hi ha cap preparatiu per muntar el pessebre. A la plaça de la Catedral, als carrerons dels voltants, no hi ha parades de la Fira de Santa Llúcia. A la plaça de la Sagrada Família! Tampoc. A l’empresa de la Carolina, no es farà ni dinar ni sopar de Nadal.

  • I diuen que, a la placeta, tampoc s’hi muntarà la carpa pel carter reial.
  • Per què? – pregunta la Paula, la filla de la Carolina. Vuit anys i uns ulls com taronges.
  • Diuen que s’ha d’estalviar – contesta la Carolina – S’han de fer retallades. I aquest any, toca el Nadal.
  • I no el celebrarem? No hi haurà Nadal?
  • Sí, el celebrarem. Però sense llums, ni paradetes…
  • I el Pare Noël? I els Reis Mags? No vindran?
  • Aquest any, potser no…
  • I a la teva feina, també feu retallades?
  • Sí, a la meva feina, ens fan moooltes retallades!

Abans d’anar a dormir, la Paula escolta d’amagat la conversa que mantenen els seus pares, la Carolina i en Genís, al menjador.

  • I no fareu dinar de Nadal? – pregunta en Genís.
  • Els caps no ens convidaran. I tampoc ens faran cap detall. I nosaltres, doncs…, hi ha una mica de tot: l’Ovidi té problemes amb la seva dona, es veu que es volen separar, i no té ganes de festes. En Fèlix és un esgarriacries i sempre ens tortura amb frases lapidàries sobre l’horror dels sopars d’empresa, les festes d’aniversari, les celebracions familiars, les festes nadalenques… La Glòria té el pare molt malalt i està amoïnada. L’Agus està fart de l’ambient d’empresa i diu que, si no fem sopar, millor, que ja ens aguanta prou cada dia, que som uns rars i uns avorrits. I la Cris diu que, si no fem res, anirà al sopar de la secció de dalt, que hi ha un noi que hi treballa que li agrada.
  • Quin bon ambient! – diu en Genís.
  • Depriment! – contesta la Carolina.

Aquella nit, la Paula no pot dormir. Només fa que donar voltes al llit. Pensa en la conversa amb la seva mare. Pensa en la conversa dels seus pares… Quan per fi sembla que agafa el son, una idea li passa pel cap com un llampec i la fa saltar del llit. La Paula s’asseu davant del seu escriptori, agafa un full del seu bloc i comença a escriure una carta.

 

1 sobre reis

“Estimats Reis Mags…”. Quan acaba, la Paula plega amb cura la carta i la posa dins d’un sobre de color groc. Escriu l’adreça: “Senyors Reis Mags d’Orient. Orient”. Immediatament, agafa un altre full del seu bloc i comença a escriure una segona carta.

1 sobrePN

 

“Estimat Pare Noël…”. Quan acaba, la plega també amb cura i la posa dins d’un sobre blau cel. Escriu l’adreça: “Senyor Pare Noël. Pol Nord”. La Paula posa els sobres al bell mig de l’escriptori, preparats per ser enviats als deus destinataris a l’endemà. La Paula es deixa caure damunt del llit, cansada i feliç alhora, i aquella nit dorm profundament.

Pocs dies després, a l’Orient, a la residència dels Reis Mags, hi ha una petita revolució.

  • La primera carta! – exclama el rei Baltasar – Anem a veure el que diu… Melcior! Gaspar! Veniu! Heu de llegir aquesta carta.

Als boscos nevats i gelats de Lapònia, el Pare Noël parla amb la senyora Noël, davant la llar de foc de casa seva.

  • Has vist la carta? – pregunta Pare Noël.
  • Sí, ja l’he llegida. Has de parlar amb els Reis Mags.
  • Sí, hi enviaré els rens. Tenim molta feina. Hem de començar ara mateix!

Mitjans de desembre… Les llums nadalenques il·luminen els carrers de la ciutat. A la plaça de l’Ajuntament, hi ha cua per veure el pessebre. A la plaça de la Catedral, les parades de la Fira de Santa Llúcia són plenes a vessar. A la plaça de la Sagrada Família…, també!

  • Com ha passat? – pregunta l’alcalde, incrèdul.
  • No ho entenem – contesten els seus col·laboradors.
  • La ciutat s’ha llevat amb l’esperit de Nadal posat! – diu una de les col·laboradores, riolera.

Aquella mateixa nit, a la plaça de la Catedral, la Carolina espera davant les escales de l’entrada principal. Als pocs minuts, comencen a arribar els seus companys de feina. Primer, la Glòria, després, la Cris. L’Agus, l’Ovidi, i en Fèlix…, també!

A l’endemà, a l’hora d’esmorzar, a la cuina, la Paula escolta molt atenta la conversa dels seus pares.

  • Què tal el sopar d’ahir? – pregunta en Genís.
  • El millor sopar de feina de la meva vida! – contesta la Carolina.
  • Què dius ara? I va venir tothom?
  • De debò! Sí, tothom! La Glòria estava molt contenta perquè el seu pare es troba molt millor i passarà les festes a casa. La Cris ha descobert que el noi de la secció de dalt té xicota i tenia ganes de sortir, per passar el disgust. L’Agus va dir que venia perquè ens volia donar una oportunitat. L’Ovidi estava molt content perquè ho ha arreglat amb la dona.
  • I en Fèlix? – pregunta en Genís.
  • També va venir! – diu la Carolina – Se’n va anar aviat, però s’ho va passar força bé!
  • I qui va decidir fer el sopar?
  • Això és el més sorprenent! Que no ho sabem! Tots vam rebre un email convocant-nos a la plaça de la Catedral, a dos quarts de nou del vespre, davant les escales. Però ningú sap qui va assenyalar la data. Cap de nosaltres va enviar els emails.
  • I dius que va ser el millor sopar de feina de la teva vida? – s’afegeix la Paula.
  • Sí – diu la Carolina, agafant a la Paula i fent-li un petó a la galta – Va ser una nit màgica! Vam sopar de pica-pica, a les parades muntades al voltant de la plaça, tot boníssim, vam passejar, vam cantar nadales, ens vam afegir a un grup que cantava a la plaça del Pi, pobres, vam destrossar les cançons… Vam riure molt. Ah! I la Cris i l’Agust… Potser tenim nova parella! I també vam escriure una carta! Una carta que vam escriure entre tots i la vam donar al carter reial. Vam demanar moltes coses: per la família, pels amics, per la ciutat, per tot el món…! Els millors desitjos per a tothom! – exclama la Carolina entusiasmada.
  • I ara, tu també has d’escriure la carta als Reis Mags. Ens has de dir què demanaràs – diu en Genís a la Paula.
  • Ja l’he escrit.
  • Ah, sí? – diuen en Genís i la Carolina.
  • Sí. I al Pare Noël, també. I m’han portat tots els regals que he demanat.
  • Ah, sí? – diuen en Genís i la Carolina, alhora, mirant-se intrigats.
  • Sí. Tots!! I sabeu què?
  • Què?
  • Que us… desitjo… Molt Bon Nadal, papis!
  • Ja, ja, ja! Molt Bon Nadal, Paula!

 

 

                                  ALÍCIA GÓMEZ FARRARONS

EL CAÇADOR DE SENGLARS

EL CAÇADOR DE SENGLARS

El temps de Nadal, fum fum fum i pandereta avall i amunt coincideix amb l’excés de certes poblacions invasores que cal mantenir a ratlla.

Feia temps havien estat els senglars. Ja no en queda cap. Sortosament se’n van fer milers de fotos que decoraven xarxes socials i blogs i faces i més. Estava de moda mostrar-ne l’espai del tret de gràcia i el rostre de la bèstia traspassada. Sang seca, sang lluent, sang regalant, tant li era. Un bon trau al front i el cervell a fer punyetes, eren els més valorats i votats. Se’n farien potser embotits o se’n congelaria o consumiria carn, però la majoria serien llençats a un abocador on les rates salamenyes en farien un pròdig àpat de Nadal abundós, s’enfortirien i criarien i criarien en progressió geomètrica hiperbolitzada.

1 senglar

Un caçador del porc boscà, l’Alfons, esdevingut un ancià de vuitanta-nou anys, recorda els trets fantàstics, la lleugeresa de moviments i el sigil, l’arma estimada. Ho explica així a uns néts que de tant en tant se l’escolten mentre van nintendejant i a qui ha regalat per festes escopetes per a les beceroles caçaires, que ho duen als gens fum fum fum i pandereta avall i amunt. L’home sembla sentir els sons dels projectils que l’activen i àdhuc li exciten un múscul pensit en desús. Els galzerans amb les boletes vermelles en ufana de tots aquells desembres, de cop, es mostren en una imatge poètica en una zona obaga de la muntanya. Ho esborra. Visualitzacions de vell xaruc! Ho substitueix tan de pressa com pot per les bèsties agòniques i el fum fum fum de la respiració final topant contra l’aire fred. Això el fa somriure.

Però de tot això fa molt de temps.

Enguany cal minvar l’excés de Santes Claus. Proliferen massa, la gent s’ha posat d’acord i contra les tendències, suma potent de voluntats, res a fer. I ni cal. Quan els infants ja saben qui són aquells vellets màgics, els fan nosa. Se’ls encén la llumeneta de l’extermini, que han après que és de menester. Fan un curset com cal per a fer bé aquesta tasca supervisats per un monitoratge excels i, au.

Santa Claus überlegt wie er den Menschen Gutes tun kann

No, fa amb el cap el vell Alfons. Aquells mamífers de morro truncat no estroncaven tant les expectatives de gaudi-dificultat en la matança com aquesta espècie tan vistosa i voluminosa, cosa de bufar i fer ampolles. Enyorant aquells nadals autèntics s’endormisca i aviat li pengen babaies de sengles comissures, composant un quadre ben llunyà a la dignitat d’un senglar.

Mena Guiga

LES FIGURES OBLIDADES DEL PESSEBRE

LES FIGURES OBLIDADES DEL PESSEBRE

En aquest precís moment tenia lloc una conversa a l’interior del calaix on estaven guardades unes figuretes del pessebre que havien estat importants durant anys, però que finalment havien caigut en l’oblit. Eren figuretes que representaven oficis i estaven cansades d’estar tancades i que ningú les tingués en compte. Enyorades, cadascuna deia la seva.

Capellà: —Companys, estic cansat del paraigua, hauríem de fer alguna cosa, cada dia tinc menys feina, no hi ha tants batejos, ni casaments com abans, això sí, les defuncions que no faltin, només faig funerals, ara que no m’estranya, els capellans no hem sabut guanyar-nos la complicitat dels feligresos, bé dels “no” feligresos, ara entenc que mai hem estat a prop de les persones…

Sereno: —Doncs jo estic cansat de les claus pesades que porto a sobre, abans la gent em necessitava perquè els obrís els portals, donaven un copet o amb un crit, anava i obria, com avui en dia s’han posat de moda els porters automàtics ja no fem falta…

Pastor de la neu: —Estic fregit de calor aquí dins!, amb aquest abric de color blanc amb la caputxa…, i jo he d’anar a recollir herbes per al nen Jesús.

Paleta: —A mi també se m’està oblidant i mira que sóc important! Sense mi no construirien edificis ni es farien reparacions…, m’han passat davant aquestes parets de formigó, aquestes peces prefabricades, ara que…, jo penso que no són tan segures com un bon totxo.

Ceramista: —Per a mi era un plaer fabricar tot tipus de rajoles, les de terra, les de la cuina, les de la cambra de bany i ara no em necessiten, només escolto que si els grans invents tecnològics, que sí…, aquests invents faran que les rajoles durin més?, no sé, no sé…

Ferrer: —I, què dieu de mi?, avui en dia hi ha  pocs ferrers i fem falta per fer estructures, baranes…, em pregunto, com ho faran sense ferrers?

Fuster: —Jo restaurava mobles antics, quan construïen un pis nou em cridaven perquè muntés totes les portes, finestres…, i ara, ara ben poc. Bé, ara es tornen a restaurar mobles, però…

Lampista: —Digueu-m’ho a mi, ara de lampista no hi ha ningú que estudiï. Els lampistes col·loquen les canonades en els blocs de pisos, els interiors de les cases…, i ara, la gent, quan se’ls ha fet la casa vella, en lloc de reparar-la, va i compren una de nova, si continuem així…

Tècnic d’electrodomèstics: —Jo no treballo tant des que els electrodomèstics són electrònics i porten incorporat un xip que els avisa de quan s’han de “morir”, llavors la gent en lloc de reparar-los, va i compren un de nou, no sé com anirem, així d’aquesta manera…

El capellà interromp la conversa per dir: —Escolta pastor de la neu, vine aquí amb nosaltres, no estiguis tan solitari, tu què penses del que diem? — Jo només porto un ramat d’ovelles i sempre estic a la muntanya allà sol. Què puc dir jo?, va contestar.

El sabater, el cisteller i d’altres no van poder dir paraula, perquè en aquestes, van sentir un soroll i tots van emmudir, amb sorpresa veien que s’obria el calaix on estaven ben guardades i alienades. Mireia va exclamar:

—Mira, si aquí hi ha les figuretes que posàvem anys enrere! Que boniques són i per què les vam deixar abandonades?, ara no recordo. Va anar al menjador on hi havia la família i els va ensenyar les figuretes de pessebre. Va preguntar al seu marit: —Oriol, tu recordes perquè vam deixar de posar aquestes figuretes tan precioses? L’Oriol va contestar: —Sí dona, perquè cada any sortia una figureta nova amb el personatge més famós i totes no ens cabien dins del pessebre — Quina pena i nosaltres posant aquestes figures modernes, va dir la Mireia, ara m’adono que vam deixar aquestes figuretes arraconades sense donar-los el valor que tenen, elles ens ensenyen diferents classes d’oficis, saps què?, vaig a treure del pessebre i guardar al calaix unes quantes d’aquestes modernes per posar aquestes altres d’oficis com antigament es feia.

Mireia ho va fer així. Només acabar, el fill gran va entrar a casa que tornava de la facultat, sorprès va exclamar:

—Què ha passat aquí? Oh, mireu, si hi ha un lampista com jo!

—Bé Pau, encara no ets lampista, van dir.

—Ja em falta poc, va contestar. Va començar a prendre figureta per figureta i encara sorprès, va preguntar:

—Per què no les havíem posat fins ara?

—Mira fill, perquè les coses canvien… No va deixar acabar a la seva mare per dir: —Doncs per a mi, les podem posar sempre.

Acabat de dir això, el germà petit, Marc, es va despertar de la migdiada, va anar on eren tots i va veure el pessebre canviat. En Marc ja volia jugar amb les figuretes que per a ell eren noves, però en Pau li va dir:

—Espera, te les aniré donant jo, així t’explicaré el que fan cadascuna.

—Què vols dir, el que fan cadascuna?

—Doncs, tu saps que jo estudio per ser lampista, oi?

—Sí, va contestar el petit.

—Jo t’explicaré l’ofici que representen aquestes figures.

—Totes són lampistes?, va preguntar en Marc.

—No, home, això és el que vull explicar, que hi ha moltes classes de treballs, i potser, el dia de demà tindràs un ofici d’aquests.

1 ferrer212-940x650

I el germà gran va començar a explicar al petit que representava cada figureta del pessebre afegida aquest any.

 

 ROSA VENTURA CUTRINA/ 2014

CONTE DE NADAL

CONTE DE NADAL

Fa estona que us fregueu les mans pel fred que fa, i badeu amb les espectaculars carrosses que, sumptuoses i resplendents, van desfilant davant  vostre en direcció a la plaça Stanislas, una aglomeració impressionant  costat i altre de carrer, cada  any  ve  més gent per les festes de Sant Nicolau, que  fins i tot el servei d’ordre es veu col·lapsat, fent esforços inútils per impedir que  quan la pluja de caramels cau a terra, més d’un ganàpia enretiri  les tanques de  protecció, mira que ho diu ben clar en els cartells que hi pengen, i es llanci  perillosament  a recollir els pocs que cauen al mig del carrer, en comptes  d’arreplegar els que plouen  damunt dels caps de la multitud,  és com si el fred   els donés  energia a aquests ximplets, i això que fa mandra de treure les  mans de les butxaques, i de cop i volta us  fixeu en una dona petita i rabassuda  davant vostre, a primera fila, que gesticula com un pop posat de viu en viu a  l’aigua  bullent, i crida com una possessa, que fins i tot els seus alarits fan més  soroll  que la música de fanfàrria de la desfilada, i que la veu metàl·lica de la  megafonia, que tothom sent però que sembla que ningú  no escolta, i tot  perquè li donin un coi de grapat de caramels, mentre  els dos marrecs que té al costat, petits i rabassuts com ella, l’imiten com dues monetes, i els encarregats  del servei d’ordre intenten calmar-los, tranquils que n’hi ha per tothom, però és com si diguessin missa, tal és l’excitació que porten al damunt, i en aquell moment una cridòria va agafant volum entre la gernació, i és que la propera  carrossa que va arribant  lentament  és la del carnisser, el que segons la llegenda va partir a trossos tres pobres  nens perduts al bosc, els va posar a salar com si fossin arengades, i quan se’ls anava a menjar, sant Nicolau va fer el miracle i els va ressuscitar, tothom sap que al carnisser se l’ha d’increpar ben fort, i per això l’escridassada es fa més i més estrident, i l’home que dalt de la carrossa fa el paper del botxí, branda  un enorme  ganivet encara brut de sang  i el mou amenaçador, a veure si encara baixaré del carro i sabreu qui sóc jo, i acte seguit nova ruixada de caramels, aquesta vegada més abundant que cap altra, i la dona rabassuda que d’una manotada es lliura de la tanca, de les mans del vigilant que la vol frenar, i es llença imprudent   prop de les rodes del tractor disfressat de carrossa, un grapat de llaminadures que no haurà de disputar amb ningú, massa temptació per parar compte amb el perill, massa empenta per evitar la caiguda, i passa el que havia de passar, que no sempre és cert allò de que la sort protegeix els eixelebrats, i tothom veu com la roda li aixafa el cap, i el soroll de la música ofega el crit d’esglai, i comença a córrer la veu carrer avall, i la gent del voltant es va arremolinant  al punt  on hi ha hagut  l’accident, que sembla que ningú no ha avisat encara els de megafonia perquè  segueixen  amb la mateixa cantarella, i les carrosses s’aturen, com la música,  però no al mateix temps, i sembla que els responsables de l’ordre, de tan garratibats, no saben gaire bé què fer, que algú ha de passar al davant, i posar en marxa un protocol adient per una situació així, que  ja se sap que festa i  tragèdia fan un còctel estrany, difícil d’empassar, però que això no vol dir  quedar-se amb els braços plegats, inoperatius, paralitzats, i és això el que  passa per uns moments, que fins i tot el mateix  fred ho sembla paralitzat, i enlloc de torturar-nos  l´ epidermis, la travessa directament, penetra a les venes  i ens glaça la sang, i aleshores es produeix un fet curiós, gairebé insòlit, com  tret de la llegenda, al voltant del cos de la dona morta, mirant-se amb  desconcert  l’espectacle, coincideixen davant per davant,  l´home disfressat de  carnisser, que encara duia a les mans el ganivet tacat de sang, i el personatge  que feia de Sant Nicolas, amb la seva mitra, la seva barba blanca i el bàcul a la  mà, l’estri amb el qual havia donat vida als nens de la faula, de tots els adults  coneguda, i tinguda  per verídica per tots els  infants que allí hi ha, per la qual  cosa, sembla per un moment, els dos marrecs petits i rabassuts ho desitgen de  tot cor, que la màgia creada per la combinació  sorprenent  de cadàver real,  més  personatges de llegenda, pot tenir prou força per donar lloc al fet  extraordinari que gairebé ningú veu possible, però que tothom voldria  presenciar, i sortint d’allí, poder-lo comentar als quatre vents, hem vist  el  miracle amb els nostres propis ulls, l’esperit del Nadal és més viu que mai  després d’això, i mentre aquest pensament es va instal·lant a la ment de molts  dels que són en el lloc, unes veus que trenquen el silenci, demanen obrir-se   pas  entre la multitud apinyada. Són tres homes.

1 sac Un porta una bossa de plàstic  negra, com de les escombraries, però enorme. Els altres dos duen una llitera  amb rodes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Rafel Cabré Rodon

EL CARRER FORTUNY

EL CARRER FORTUNY

T’endevino pujant pel carrer Fortuny pel teu caminar decidit i alegre. T’endevino i em veig reflectida a la meva estimada Tarragona, a la meva enyorada i estimada infantesa. El meu cervell viu revolucionat des que vas néixer, tot és un anar i venir del nostre dia a dia als meus records, tota la meva energia va a petar al cap, visc en somnis. Tot plegat en agraïment silenciós i absolutament sincer al regal que has estat per la meva ànima. Benvolguda infantesa, benvolguts records, benvolguda vitalitat que t’abraça com el més dolç dels amants.

Et crido, em somrius i puges corrent. És fosc, però tota la ciutat és plena de llums de Nadal, que il·luminen com tu ho fas, la meva vida. Avui estic especialment bleda, que diria la meva iaia, però no ho puc evitar, li donarem la culpa al Nadal, que s’acosta ple de regals i de galets.

El meu cap torna a marxar, em sobta tanta lucidesa histèrica, m’endevino passejant per aquests carrers de la mà del papa, deixant enrere la mama i els nens, anant a buscar els reis a casa del tiet Llorenç. Llumetes, regals, bellugar de gent, neurones que no s’aquieten.

I a la fi, als meus braços, tendra realitat, un dia et faré mal de tan apretar-te. Em dius que avui ha estat molt bé la sessió de contes en anglès a la biblioteca, que ho has entès pràcticament tot… i anem baixant, pel mig de la Rambla, entre silencis sorollosos i engrescades converses. Aquests potser seran algun dia els teus, de records.

No ho puc evitar, li demano al noi del quiosc que ens faci una foto, que hi surti també l’arbre de Nadal que ja han plantat al mig de la Rambla… Lluííííss!!

mare

Quieta, congelada per sempre més en aquesta foto, et vull dir en veu alta, ben fort, ben clar, ben lúcid… t’estimo amb bogeria!! Sempre ho he fet, mai deixaré de fer-ho, ets el meu univers, estimo i conec cada part del teu encara petit i tendre cos i ho vull immortalitzar… cada moment, cada pas, per sempre, amb aquesta foto, amb aquest escrit, i fins al meu últim alè.

Demano perdó per aquesta plorera, però estic convençuda, en té la culpa el Nadal.

bruixeta365

L’ARBRE DELS DESITJOS

L’ARBRE DELS DESITJOS

L’Oriol passa per una botiga i veu un arbre de fusta. Quan entra s’adona que és un puzle, demana el preu, porta prou diners i a l’hora de comprar té una petita sorpresa. El petit puzle és l’arbre dels desitjos i va acompanyat d’un petit full on diu que està fet per les mans d’un mestre artesà en fusta i posa:

 -L’arbre és símbol de vida i dels anhels, perquè ell mateix és desitjat. L’amor amb què s’ha realitzat aquesta peça única pot fer que transmeti la seva energia i que ajudi a les persones-

-Saps què diuen d’aquest arbre?, diu el dependent a l’Oriol – Què diuen?  -Doncs que si agafes una de les petites peces que té, l’emboliques en un bonic paper i demanes un desig se’t concedirà – Que bé, exclama l’Oriol. Paga, s’acomiada del venedor i se’n va a casa pensant que demanarà a l’arbre.

L’Oriol volia moltes coses, però què demanava? Se’n va anar a dormir pensant que dormint el seu àngel li diria. Es va despertar l’endemà sense que el seu àngel li hagués dit alguna cosa.  Decebut, va agafar la primera peça que va veure, la va embolicar i va demanar un desig.  Va escriure el desig en el paper de l’embolcall i se’n va oblidar.

1 puzzle-tree

Els dies van continuar per l’Oriol. Van passar els anys i l’Oriol s’havia convertit en un home, tenia família, esposa i dos fills. Aquell arbre de fusta s’havia quedat oblidat a casa dels pares.

L’Oriol, cada any anava amb la seva família a casa dels seus pares a celebrar el Nadal. Un dia, l’Oriol va trobar per casualitat l’arbre de fusta ordenat en un calaix, el va treure, va obrir l’embolcall, va llegir el desig que havia escrit i es va posar a riure com un nen. La resta de família, estranyats, li va preguntar:

-Oriol, què t’ha agafat ara amb aquest riure?

-Em ric de les ximpleries que escrivim quan som petits. Jo vaig fer una que ja no em recordava, que beneit vaig ser!, va contestar.

-I què vas fer, si es pot saber?, van preguntar.

-Ui, si ho explico, us riureu de mi.

-I què?, així riurem tots junts, van contestar.

-Proposo una cosa, va dir Oriol. Us ho explicaré el dia de Nadal.

-Va pare, explica-ho ara, li demanaven els nens.

-No us poseu tossuts, us ho diré el dia de Nadal.

-Però, tan gran és?, van preguntar.

-Depèn de com es miri, va contestar.

La família es va resignar, no hi havia res a fer, quan l’Oriol deia una cosa, aquesta cosa anava a missa.

Tenien tantes ganes d’escoltar la història del seu pare, que els dies passaven lentament per a ells. Però tot arriba i per fi va arribar el dia Nadal.

A l’hora de dinar, els nens van insistir que el pare expliqués el que havia de comptar, però el pare els va fer esperar fins que acabessin de menjar. Els nens estaven que ja no podien més i es van enfurrunyar una mica.

-Nens, no poseu mala cara, que d’aquesta manera no us ho explicaré. Al cap d’una estona, va deixar anar:

-Com només puc demanar una cosa, demano que tots els meus desitjos es facin realitat. 

Es van quedar parats.

-I?

-Què no ho enteneu?, era petit però ja era llest.

-No et passis ara de llest, papa, van dir els nens.

-No em creieu, oi?

-Sí que et creiem, però és una ximpleria.

-Ja sé que és una bajanada, per això, m’he posat a riure i us he dit que riuríem, volia tantes coses que, en una sola ho vaig demanar tot.

-Pare, i els teus desitjos se t’han complert?, van preguntar els nens.

-En certa manera sí. Volia ser agent forestal i ho sóc, volia casar-me, tenir fills i una bona casa i ho he aconseguit i encara volia més coses que encara han de passar.

-I quines són?, van preguntar els nens.

-Tal com us he dit, encara han de passar, si passen, llavors us ho diré, ara no puc dir-vos res.

Al cap d’una estona els que van esclatar a riure van ser els nens. Vaja!, quin pare que tenim, que llest que era, no tenia un pèl de ximple, va demanar tot de cop, he, he, he.

-Nois, us equivoqueu, jo només vaig demanar un desig.

-Sí, com si fos un còctel, tot barrejat, ha, ha, ha…, i els nens vinga riure.

A causa del desig d’Oriol en ser petit, van passar molt bon dia de Nadal. Tota la tarda els nens van estar animats amb la història del seu pare. Per a sorpresa d’ells, l’Oriol es va presentar amb l’arbre a la mà on jugaven.

-Aquest és l’arbre, pare?, com et vas poder creure el que et deien d’ell?

El pare seriós contestar: -Sabeu que és quan som petits que ens creiem tot el que ens diuen, oi?, doncs això em va passar a mi.

-Ens el regales, pare?, van preguntar.

-No us rieu d’ell, no dieu que no creieu en això?

-Bé, com dius, som petits i ens ho creiem tot, fins i tot a tu, he, he, he…

-Caram de nanos, si us atrapo, ja veureu… Els nois corrien i reien pel pis repetint el desig del seu pare!

-Quin pare tenim! No tenia un pèl de ximple!…

-Nois, no continueu, pareu que us esteu encoratjant!

-Sí, ara parem, he, he, he, parem, però de riure.

 

 ROSA VENTURA CUTRINA/ NADAL/ 2014

Màgic Tió de Nadal

Màgic Tió de Nadal

1 tio

Per fi, avui ja és Nadal!

No em deixo de preguntar

Quin serà el meu regal !

Tinc ganes de córrer i cantar

 De caminar del revés!

 Sembla que els llums de Nadal

 Aquest matí brillen més!

 Ai quins nervis, mare meva

 Per fi cagarà el Tió,

  Està ben tip de menjar!

 Anem a mullar el bastó?

 Tinc ganes de riure i cridar

 Tots a casa estem contents!

 Màgic Tió de Nadal

Gràcies pels teus presents !

1 tions

 Joan Abellaneda i Fernández

DEMÀ DIUEN QUE ÉS NADAL

DEMÀ DIUEN QUE ÉS NADAL

1 aol

Camino amb aquesta tarda freda i em fico
les mans a las butxaques de l’abric.
Quan tot just s’encenen els llums
de l’hotel, el passeig de palmeres sols és ple
del soroll de les onades que besen la sorra.
M’aturo un instant per albirar
l’últim núvol vermellós que diu adéu a un Sol
que no vol saber res de la nit que s’apropa.
Mentrestant, un vent amb punxes de sal
em crema la pell. Entro a l’hotel per una porta
que fa voltes sense anar enlloc.
Em rep un avet que ahir era viu,
ple d’objectes muts, de llums que maregen
i d’un estel orfe del seu cel.
Sento gresca al bar però passo de llarg,
demano la clau al natiu de recepció
que atent em diu bona nit i em recorda
que demà és Nadal. Mentre pujo
amb un ascensor de vidre,
m’arriba la fredor de l’ànima dels llums
que adornen els carrers de la ciutat.
Arreu comencen a caure volves de neu,
mentrestant, lluny, un campanar lliga el temps
i un tall de lluna pinta corriols de plata al mar.
Després de caminar per un passadís
amb un llum acollidor que es fon
amb la catifa vermella, entro a l’habitació 837.
En una tauleta amb estovalles de ganxet,
hi ha una ampolla de xampany, dues copes
i bombons de xocolata. En una postal de l’hotel
amb fotografies exòtiques em desitgen bones festes.
Pel demés, tot es buit com el meu cor.

Josep Ventura

UN NADAL MÉS

UN NADAL MÉS

L’Elena Tort sempre fou avançada al seu temps.  Als 18 anys s’enamorà bojament de l’ Albert , 10 anys més gran que ella i que vivia sol en un piset de l’eixample.  Una nit d’estiu, L’Elena deixà la confortable llar dels seus pares i decidí anar a fer realitat el seu somni de felicitat. Tres fills, el Pere, el Manel i la Mercè foren la conseqüència d’aquell amor.

Avui té 72 anys . D’ençà que l’Albert els abandonà i que els fills  s’emanciparen, viu sola  amb l’única companyia de la Perla, una gosseta a la qual dedica totes les moixaines que té guardades , necessitades de destinatari.

S’apropen les temudes festes nadalenques. Els records amics, un cop més, se li asseuen a la falda: Quan el Pere no es volia aixecar de taula perquè encara quedaven torrons… El disgust del Manel quan conegué la vertadera identitat dels Mags d’Orient…. L’emoció de la Mercè en veure que els Reis li deixaren la seva nina preferida…

Però aquest any serà ben diferent. Ha rebut una carta des de Suïssa.  La filla escriu:

 En primer lloc vull demanar-te perdó pels meus anys de silenci.  M’he preguntat moltes vegades quan i perquè es va alçar aquest mur que  m’impedia la comunicació amb tu. Tal vegada les circumstàncies que t’obligaven a treballar interminables hores fora de casa perquè a nosaltres no ens faltés de res? Potser el meu caràcter endimoniat que em feia rebutjar-te quan intentaves apropar-te? El mur és de vidre , mare,  entre les dues l’esmicolarem.

 Podràs perdonar-me? Sis plau, mare! No hi ha res al món que desitgi tant.!

 A l’hospital on treballo m’han donat una setmana de vacances i vindré a passar el Nadal amb tu.

Perdona’m, mare! T’estimo.

Abraçada a la carta, amb llàgrimes cara avall que avui tenen una tonalitat diferent i un so de nadales alegres,  es gronxa suaument al balancí i s’adorm cantant molt baixet:

1 bal

El 25 de Desembre, fum, fum, fum…

Carme Olivé.

Nadal 2014