Arxius del mes de novembre 2014

UN PARE NOEL MOLT HUMÀ

UN PARE NOEL MOLT HUMÀ

I el pare Noel havia caigut en la feblesa humana. Havia començat a beure més del compte i a fumar les tristes herbes aromàtiques que creixien les breus primaveres de la Lapònia fent esforços per viure i lluitar contra les inclemències meteorològiques.

1 borra

I els rens, que abans li semblaven éssers majestuosos i bonics ara li semblaven cabres cornudes i pudentes. I els renyava si pastaven massa lluny però li molestaven si ho feien massa a prop.

I la mala vida l’estava fent aprimar com els macarrons dels barris baixos de qualsevol ciutat del món. I la barba cada cop la tenia mes descuidada. De vegades, en qualsevol de les nombroses borratxeres que agafava, se li quedava enganxada en alguna porta de la cabana on vivia. I se n’arrancava un tros tot engegant renecs tant terribles que les famílies lapones nòmades de la zona, quan el sentien, s’esgarrifaven tot fent-se el senyal de la creu al front per intentar, d’alguna manera, minimitzar una mica els pecats de qui, fins aleshores, havia estat l’exemple a seguir i l’orgull de la regió.

I aviat començà a fer servir les cartes dels nens com a paper de fumar. I això li provocava una constant raspera al coll que l’obligava a aclarir-se sovint la gola i escopir els gargalls verds que se li formaven, alhora que feia un soroll que el delatava enmig de la foscor i el silenci de les cases on havia de dipositar els preuats regals.

I ja no es dutxava mai, i quan algú comentava la fortor que desprenien els rens, ell feia que si amb el cap, tractant d’amagar que la ferum era seva i no de les bèsties.

I tot va començar amb una errada innocent uns anys ençà. En una carta una nena li demanava una nina d’aquestes modernes que obren els ulls i els tanquen, i que ploren i fan tota mena de coses. Però la peculiaritat d’aquesta nina era que es podia posar malalta i que quan ho feia tremolava com si tingués febre. La nina es deia Nancy tremolosa. Però el Pare Noel no en sabia d’aquestes coses i quan la buscà en un catàleg d’aquells que envien per correu i que mai ningú no es llegeix (tret del Pare Noel) va veure que hi havia una mena d’objecte que tremolava, segons les instruccions, i que tenia nom de dona. L’error era que en comptes de portar-li una bufona nina que fa coses, el pare noel li va portar un vibrador.

Però el pitjor va ser que la nena es va encapritxar d’aquell objecte. I no el deixava anar a cap hora, li va posar un nom de dona i hi jugava per tota la casa, pel jardí que donava al carrer i pel mateix carrer. I als pares els hi va costar deu i ajut convèncer-la perquè canviés el que per la nena era tan valuós regal.

I la noticia va passar al superior d’en pare noel: el Tot Poderós, que li va engaltar una descomunal esbroncada que li va fer perdre tota estimació per la feina. I fou aquí quan el Pare Noel inicià el declivi físic i moral.

Des de llavors el Pare Noel ranquejava per la vida com ànima en pena fins que un dia succeí un fet inesperat en una de les cases on havia d’entregar els presents.

Ara ja era comú que s’equivoqués de regal i de destinatari. El Tot Poderós ja no sabia que fer, les esbroncades eren contínues i ja no causaven efecte algun en seu barbut treballador. N’estava tan cansat de la situació que estava pensant seriosament en el fet de destituir-lo per alguns follets entremaliats que tinguessin un currículum mínimament decent.

Aquella nit de Nadal, típica nit de fred i neu, el Pare Noel es trobava en un suburbi d’alguna ciutat occidental repartint regals. Duia el nas vermell i es balancejava a cada passa, car ja havia empinat el colze més del compte. Després de deixar la càrrega de regals a cada casa, acostumava a aturar-se al porxo i remullar la gola amb algun licor nòrdic com més potent millor. Això l’ajudava a no pensar en els seus problemes i a suportar una mica millor el fred. Un fred que fins ara havia estat el seu aliat, però que amb la pèrdua de greix del seu organisme ara li calava als ossos i el feia maleir l’ hivern.

Doncs aquell dia, a causa de la seva manca de sigil, es va veure sorprès per una nena d’uns 4 anyets que s’havia despertat a mitjanit i que, sense que ho sabessin els seus pares, havia baixat les escales que comunicaven els dormitoris amb el menjador i s’havia assegut al costat de l’arbre de Nadal amb l’esperança de poder veure el Pare Noel. I el nostre protagonista, que tractava d’eludir la gent tant com podia, en veure’s descobert, s’aturà i la mirà sense saber ben bé que fer. La cara de la nena s’il•luminà en veure’l mentre obria els ulls per la sorpresa com mai abans ho havia fet. El Pare Noel, restà quiet amb la càrrega a l’esquena mirant-la de fit a fit, sospesant si el millor seria fugir corrents tan de pressa com pogués. Però la nena el sorprengué:

-Pare Noel bona nit, t’esperava, donam el meu regal!-

I el pare Noel atabalat i nerviós, obrí la bossa que duia, agafà un dels paquets i li donà. La nena empesa pel goig i la curiositat obrí el paquet esguerrant el paper tant ràpid com pogueren les seves encara inexpertes i tendres mans.

Un cop en tragué l’embolcall deixà a la vista la caixa interior. Una caixa on s’hi podia llegir: “Gillsen Sensor Matx 2”.

-Deu meu-, va pensar el Pare Noel, -l’he tornat a errar, es una màquina d’afaitar!-

La nena incrèdula, es mirà la caixa i digué:

-No sé què és? Ah, sembla allò que té el papa. M’és igual, Pare Noel t’estimo, abraça’m.-

I al pare Noel l’escena li va entendrir el cor i va redescobrir l’autèntic esperit del Nadal en l’alegria innocent i sincera de la nena. I amb llàgrimes als ulls se li va acostar i la va abraçar.

I en abraçar-la la nena li va dir:

-Fas olor a colònia!-

I al pare Noel, que en realitat sabia que l’olor no era pas de colònia sinó d’alcohol, se li va compungir encara una mica més el cor i va començar a plorar a llàgrima viva.

I després d’estar una bona estona abraçant la nena, va deixar la resta de regals destinats a aquella casa i va marxar.

I aquell mateix dia va deixar de beure i de fumar les minses herbes aromàtiques de la Lapònia. Va començar a engreixar-se de nou i la barba se li feu espessa un altre cop. I retrobà la gràcia de la seva feina i la joia al cor. I si abans de tant nefast episodi de la seva vida tenia un somriure sincer i entranyable, d’aquell dia endavant encara el tingué millor, perquè sabia que pel món, en qualsevol lloc, podia trobar-se l’amor i l’esperit de Nadal en el seu estat més pur.

César Monfort Rallo

LA HISTÒRIA DE L’ÀVIA LOLA

LA HISTÒRIA DE L’ÀVIA LOLA

Jo encara no havia nascut, però des de sempre l’àvia per nit bona explicava una història que li va passar a una àvia que no conec perquè, com era molt gran es va morir. Els pares diuen que era la besàvia Lola, i es veu que era la mare de la meva àvia. Jo no sé si creure la història de l’àvia, però diuen que quan ens fem grans deixem de dir mentides. Jo em dic Àlex i us explicaré la història de la meva àvia, però primer us presentaré a la meva família.

Per la nit de Nadal tota la família ve a sopar a casa; la meva mare és diu Anna, s’assembla a la resta de mares, sempre m’està renyant per tot, Àlex rentat les mans, Àlex fes els deures, Àlex…, però sap fer una cosa que la resta de mares no saben fer; màgia!. El meu pare és diu Joan i com és periodista viatja per molts països. Quan torna sempre em porta un regal del lloc on ha estat, però el millor és quan m’explica les coses rares que fan en aquells llocs. Els pares diuen que són tradicions però jo prefereixo dir-los coses rares, perquè realment fan coses que no tenen sentit. Us podeu creure que a Grècia quan una persona es casa, trenquen plats! Si, si com escolteu trenquen els plats; els tiren a terra. No us explico com es posaria la mare i el pare si agafes un plat i el tires a terra. Ja us ho dic jo, estaria castigat sense la Playstation fins a saber quan.

La tieta Montse no té fills i sempre em porta una xocolatina. Com els pares no volen que mengi moltes xocolatines, la tieta les amaga dins la bossa de mà. El tiet Ramon té barba i quan em ve a fer un petó em fa pessigolles amb ella. El tiet està casat amb la Rosa, que és la meva tieta i acaben de tenir un bebè. M’estimen tant que em van deixar proposar el nom de la meva futura cosina, jo vaig dir Laura, i com els hi va agradar li van posar. És molt petitona i no sap fer res. No camina, no parla, es passa el dia plorant, sobretot quan es fa pipí a sobre o té gana. La mare diu que és normal, que jo també era així de petit. Això sí que no. Jo sempre he sabut caminar i parlar. Quan els hi dic això els pares i els tiets es riuen. L’últim membre de la família és l’àvia Maria. És la que més m’estimo perquè em ve a buscar a l’escola, em porta al parc, juguem a l’oca i a molts més jocs. A més és la millor conta contes del món. L’àvia Maria sempre té una història per explicar-me, però la seva preferida és la de l’àvia Lola, tot i que sols l’explica un cop a l’any, el dia de nit de nadal, quan hem acabat de sopar i ens reunim tota la família a la sala d’estar. El sopar de nadal el prepara el pare perquè és molt bon cuiner. Entre jo i els pares preparem la taula on soparem tota la família. El sopar és cada any igual, el pare prepara per començar unes gambes a la planxa, de primer plat una sopa de peix, de segon pollastre al forn i, de postres els torrons i les galetes amb formes d’arbre de Nadal i ninot de neu que hem fet al matí amb la mare. El tiet Ramon és qui s’encarrega de portar el vi i el cava i la tieta Montse porta els torrons de la pastisseria de sota de casa seva, ja que són els meus preferits, sobretot el torró de xocolata.

1 nadal tots

Quan la mare porta els postres, jo ja començo a preparar els tions que estan sota l’arbre de Nadal que hem decorat la mare, el pare i jo. Primer de tot haig de posar una manta perquè si no, no cagarà cap regal i la cosineta Laura es posaria trista, i jo també. Un cop preparats els tions recito el poema de nadal que hem après aquell any a l’escola. A més si el recito bé els tiets i els pares em donaran una propina. Ara ja és l’hora de cagar el tió. Amb l’ajuda de la meva família comencem a cantar-li per què cagui els regals i, al final de la cançó i uns quants cops de bastó trec la manta i està ple de torrons, uns quants llibres i un estoig amb aquarel·les. El tió deu haver sentit que m’agradava molt pintar amb aquarel·les a classe amb la professora Núria.

Quan hem acabat de cagar el tió anem tots cap a la sala d’estar, jo m’assec al davant del sofà on hi ha l’àvia Maria, el pare i la mare. El tiet Ramon i la tieta Rosa estan al divan amb la Laura a la falda del tiet. La tieta Montse seu a la butaca que hi ha al costat del sofà.

La història comença així, l’àvia diu:

  • Fa molts i molts anys, abans que jo nasqués la meva mare vivia en una casa petitona. Però era millor així, ja que podien estar tots més junts i explicar-se el que havien fet aquell dia. Tot va començar en un dia com el d’avui que celebrem la nit de Nadal. La Lola tenia 8 anys, com aquest any tu Àlex.
  • Àvia tu sempre dius que jo m’hi assemblo perquè els dos sempre estem rient. – L’àvia Rosa sempre m’ha dit que sóc com la Lola.
  • Tens raó Àlex la Lola era una nena que sempre tenia un somriure a la cara tot i que també feia de vegades alguna malifeta.
  • A mi a vegades també em renyen si no faig cas al pare o la mare. – Però són pocs cops, normalment faig el que em diuen.
  • A l’àvia Lola li passava el mateix Joan, però a més també li agradava ajudar als altres. Aquell dia 24 de desembre la Lola va acompanyar a la seva mare a la carnisseria del mercat a comprar pollastre pel sopar de la nit de nadal. En aquesta època de l’any els carrers estan guarnits amb llums i tothom es prepara per celebrar les festes amb la família. Però hi ha persones que no tenen família amb qui celebrar el Nadal.
  • Àvia això que dius és molt trist. – A mi m’agrada el Nadal perquè ve la meva família a casa i és molt divertit.
  • Sí Joan, no tothom té una família i aquest era el cas d’una senyora que vivia al barri de la Lola. Aquesta dona es deia Joana i ella i el seu marit no tenien fills. Feia poc que el seu marit s’havia posat molt malalt i, com no podien pagar els medicaments va morir.
  • Pobre senyora Joana, però al final no passa el Nadal sola àvia. No te’n recordes? – Si l’àvia no se’n recorda no passa res, l’explico jo.
  • Sí que me’n recordo Joan però és que tu estàs anant al final de la història.
  • És veritat. Com sempre l’expliques per Nadal i és la meva història preferida, la sé de memòria. – De totes les històries que l’àvia m’explica, i en són moltes, aquesta és la meva preferida perquè com m’assemblo a la Lola m’imagino que el protagonista sóc jo.
  • Com anava dient la Lola i la seva mare van anar al mercat i després van anar cap a casa per preparar el sopar perquè vindrien els tiets i cosins. Ja era quasi l’hora de què arribés la família, i la Lola estava tan emocionada que no deixava de mirar per la finestra per si els veia arribar. Va ser aleshores quan va veure que totes les cases del voltant tenien les llums enceses i els veïns estaven reunits amb les seves famílies. Però sols una casa estava mig a les fosques i amb una sola persona dins d’ella. Saps quina casa era Àlex?

1 nadal sola

  • La casa de la senyora Joana! – Vaig dir emocionat. M’encantava quan l’àvia em deixava participar en l’explicació de la història.
  • Era la casa de la senyora Joana que com no tenia família no celebrava les festes de Nadal. La Lola es va fixar en la cara de la Joana i, aleshores va pensar que no podia ser que celebrés la nit de Nadal sola. Àlex ajudem a fer memòria. Que va fer la Lola?
  • Jo me’n recordo àvia. Va anar a buscar a la seva mare i li va dir que la Joana estava trista i passaria el Nadal sola i, que ella sempre li deia que el Nadal era per passar-lo amb família. – L’àvia m’estava mirant amb un somriure a la cara.
  • Aleshores la Lola i la seva mare van anar a buscar a la senyora Joana a casa seva i, la van convidar a celebrar el Nadal amb elles. La Joana es va posar molt feliç per poder compartir una festa com aquella acompanyada. I des d’aquell dia la Joana ja no es va sentir sola mai més.
  • Àvia ets la millor contacontes del món! I m’agrada molt que cada any ens expliquis a tots, aquesta història. Però va passar de veritat?
  • Àlex com ara ja ets gran vull que tinguis aquesta fotografia. És en blanc i negre però m’agradaria que la tinguessis tu i la cuidessis.

L’àvia em va donar la fotografia i en ella i sortia una nena i una senyora.

1 nal amb la mare

  • Àvia són la Lola i la Joana?
  • Sí Àlex, són elles dues. Ara ja em creus?
  • Sí àvia per què no s’han de dir mentides. I em puc quedar la fotografia?
  • Si la cuides, te la pots quedar, així li podràs explicar la història als teus fills i néts.
  • Àvia és el millor regal de Nadal! Moltes gràcies.

 

Laura Canet Sánchez

LA LLIBRERIA DE LA MARTINA I ELS ELEFANTS

LA LLIBRERIA DE LA MARTINA I ELS ELEFANTS

Des de petita, la Martina havia estat envoltada de llibres, i des de sempre havia somiat tenir una llibreria pròpia. Ara que tenia a càrrec l’elefanteta Pasi i l’elefantet Dumbo, i amb l’ajuda de l’elefanta iaieta Caty, junts havien muntat la llibreria “Martina” especialitzada en llibres antics.

1  ELEFANTES copia

Estava situada al carrer Petritxol de Barcelona. No era massa gran ni massa petita però només d’entrar s’hi percebia un caliu especial; era un lloc gairebé màgic.

Ja havien passat mesos des que havien obert el negoci i no estaven fent massa calaix. Caty, asseguda al seu balancí, teixia una mena de tapets de ganxet i els posava a l’aparador. Sobre el que li havia portat més hores de feina, d’un color blanc resplendent, reposava un còdex del segle XI. Es tractava de la relíquia del comerç, l’únic llibre al que la Martina no deixava apropar-se el trapella d’en Dumbo.

Començava a fer fred i transcorrien els dies sense que les ventes augmentessin. Pasi que sempre volia ajudar, passava el plomall amb fal·lera sobre les tapes de pell i els gravats daurats. Dumbo, que havia après a fer malabars, jugava al carrer i portava algunes monedes a la Martina, que tot i que no li agradava massa que el petit portés diners a casa, els donava ràpidament a Caty perquè els emprès en comprar menjar calent.

A la Martina no li agradava l’almoina, així que Pau, el forner de la cantonada, i d’amagat, donava un dia bastonets de pa i un altre panets calents a Pasi, que cada matí es posava davant de la fleca esperant impacient. Tot això la Martina ja ho sabia, però no deia res i la divertia veure com arribava Pasi amb tota la trompa plena de molles, dissimulant de la pitjor manera.

S’apropava el Nadal i Pasi s’entossudia en engalanar la llibreria d’ornaments nadalencs. La Martina i l’ iaia Caty no estaven massa d’humor, però van ajudar a Dumbo i Pasi a posar boles, fulles de vesc i llaços plata per tota la botiga. Semblava que amb tota aquella parafernàlia els dies fossin menys tristos i potser incitaria a les ventes.

Era el vespre de la vigília de Nadal i la llibreria estava oberta. A fora nevava amb fúria. Pasi i Dumbo, davant dels vidres, miraven com queien les volves de neu i hi deixaven l’alè que sortia amb força de les seves trompes. Caty es balancejava a la cadira, amb les agulles de fer mitja a la falda i la mirada perduda, pensant en que el negoci tenia els dies comptats. La Martina, en el mostrador, coincidia amb pensaments amb l’ iaieta Caty i  les llàgrimes li regalimaven per les galtes fins anar a parar a la caixa registradora, buida.

De sobte va sonar la campaneta de la porta. Dumbo i Pasi van córrer a rebre el nou client a qui van ajudar a treure’s la jaqueta i a subjectar-li el barret. Caty va cessar el balanceig i la Martina va apropar-se a l’home que duia un somriure d’orella a orella. Després d’afalagar-la per la llibreria va demanar pel famós còdex de l’aparador.

1 Codex-Calixtinus-Of-P-008

Va ensenyar-li amb cura i amb totes les explicacions que mereixia el valuós objecte. L’home fascinat, va decidir comprar-li i a més va deixar-li una molt bona propina. En sortir el client, la Martina, Dumbo, Pasi i Caty van saltar d’alegria i van fer-se abraçades i petons.

I com si d’un cop de sort es tractés, a partir d’aquella nit màgica, les ventes van començar a augmentar gràcies també a que el client, que era una persona influent a la ciutat comtal, va donar veus de la llibreria a tota la ciutat.

I així, la Martina i els elefants: Caty, Pasi i Dumbo, van ser feliços entre llibres per sempre, sempre més.

 

 Núria Henrich

L’AVET DE NADAL

L’AVET DE NADAL

Vet aquí una vegada un avet, un avet que era molt presumit. Vivia en un enorme bosc, on cada Nadal esperava que alguna família el vingués a buscar. Feia 3 anys que vivia al bosc, i ningú el volia perquè era massa jove i la gent deia:

  • És molt petit, en volem un de més gran!!!

Hi havia una família molt alegra i jove amb 3 fills, el pare és diu Xavi i treballa de camioner cap a munt i avall per tot el país. La mare és diu Joana i és cuinera d’un dels millors restaurants de la ciutat, el seu plat fort són els canalons i els fa cada any per Nadal.

1 avet2

El fill més gran en Pau té 7 anys, i fa 6é de primària, la Berta que té 3 anys fa parvulari i li agrada molt anar a l’escola, el més petit fa poc que ha nascut és diu Biel i té 8 mesos és el pallaset de la família. Fa poc va arribar un nou membre a la família, és diu Foc i és un gosset.

Llavors la família Martínez va decidir donar una volta pel bosc. Van passejar i passejar fins que el Pau es va quedar embovat mirant un avet. El pare es va donar compte que aquell avet no era com els altres, era més baixet i d’un color diferent als seus companys. Els hi va agradar tant que se’l van voler emportar a casa per decorar-lo per l’arribada del Nadal i perquè el Pare Noël pugui deixar els regals a sota de l’avet.

Al dia següent el pare va agafar el seu camió i és va dirigir al bosc en busca de l’avet. L’avet, en veure al pare que arribava és va posar molt content, perquè per fi desprès de molt de temps havia trobat una bona família que el volia. El pare va agafar amb molt de compte i el va carregar al camió per anar cap a casa i ficar-ho en un test.

 

1 avet

Els nens en veure al pare que portava l’avet van saltar d’alegria i van dir:

  • Tenim moltes ganes de decorar-lo, quan ho podrem fer?

El pare els va contestar:

  • D’aquí molt poc el podrem decorar tots junts, però primer haurem de comprar les diferents coses per poder-lo posar ben maco.

L’avet ja estava col·locat al seu lloc, només li faltava la seva decoració.

Al dia següent tota la família va anar a una botiga a comprar la decoració de l’avet.

Quan van arribar de comprar tot el necessari per l’arbre es van posar mans a l’obra ja que faltaven dos dies per Nadal. Tots junts li van ficar les boles, les cintes, les llums i a dalt de tot l’estrella. Estava tot apunt perquè el pare Noel vingués i deixés els regals.

El dia de Nadal els nens van despertar als pares i un d’ells va dir :

  • Pare, mare!!!!!! El pare Noel ens ha deixat neu a la ciutat!!!

Tots van baixar a veure si els hi havia portat molts regals.

1 avet1

L’avet, al veure que estava envoltat de regals i de felicitat per part dels nens, es sentia moooooolt feliç i content ja que això és el que hi esperava des de que va néixer al seu bosc.

Catacrac-catacric, conte finit.

Elisabet esteve Aguilar
anna sanou saleses

L’HOME DEL TAMBORET

L’HOME DEL TAMBORET

http://www.guimera.info/avui/tribuna/tribunaarxiu.htm

UN CONTE DE NADAL AL RAVAL

 

(ORÍGEN)

 

Hi ha qui diu que va néixer per generació espontània, però la teoria més ferma és la que associa l’home del tamboret amb les visites constants de la Penélope a la barra d’aquell bar. La Pene, com sempre l’havien anomenat irònicament la gent del barri, era una de les prostitutes més reconegudes i famoses de la zona. Vedette retirada, conten que s’enamorà follament del comercial  d’una empresa de maquillatge, i que quan ho deixà tot per anar-se’n amb ell, ell la deixà per anar-se’n amb una altra. Conten, també, que el dia que la deixà, les llàgrimes li netejaren la cara de maquillatge, es mirà al mirall i ho deixà tot per anar a fer el carrer. D’aquesta manera la Gran Penèlope es convertí en la Pene.

Es creu, doncs, que hi ha una relació directa entre l’aparició de l’home del tamboret amb el fet que la Pene s’assegués a la barra d’aquell bar després de cada servei per celebrar-lo amb una canyeta i pintar-se els morros de nou.

 

(VIDA)

 

Cada matí l’Emiliu obria la persiana del bar i la ferum d’alcohol i fum li treia la son de les orelles.L’Emiliu es dirigia a la barra i servia el primer conyac a l’home que, estàtic, l’observava des de l’altre banda. Portava fent allò des de que el seu pare li deixà en herència el bar…i l’home del tamboret. Per a ell es preparava un tallat.

– Un conyac, siusplau.

Els esmorzars, al bar, començaven d’hora, i ben bé fins a migdia plats i gots sortien de darrera la barra de les experimentades mans de l’Emiliu. Només una petita llàntia de cafè i unes enormes taques de suor a la camisa en demostraven l’eficiència i la rapidesa que sempre l’havien caracteritzat.

– Un conyac, siusplau.

Els menús del migdia donaven pas a una tranquil·la, i més aviat avorrida, tarda, en la qual l’Emiliuaprofitava per escombrar munts d’escuradents mastegats, sobrets de sucre i burilles de tabac negre, i passar la baieta pels hules quadriculats de les taules.

– Un conyac, siusplau.

Al vespre el bar es tornava a omplir. Quan tocava futbol tothom estava pendent del televisor, massa petit per estar en aquella alçada, i des de la barra o des de qualsevol de les taules en sortien uis! i visques!, fum i esquitxos de cervesa. Els mateixos que al matí següent, a l’obrir,  traurien la son de les orelles a l’Emiliu.

– Un conyac, siusplau.

A les dotze l’Emiliu tancava puntualment i anava directe a casa. La Pene feia anys que estava retirada i les substitutes no li agradaven, no eren autòctones.

 

(TRASPÀS)

 

La nit que l’home del tamboret, corprès per la tristor, va tancar el ulls per última vegada, l’Emiliu ja havia tancat la persiana. Un cop a fora notà una vegada més que el carrer havia canviat, cercà, sense gaire èxit, aquell barri de botiguers bigotuts i clientes matineres, de putes de capvespre i mariners americans, de vedettes de cabaret i panxuts amb elàstics. L’Emiliu va llegir el cartell vermell de la persiana (ES TRASPASSA) i, dubtant si feia referència a l’estat del bar o a l’entranyable home del tamboret, tombà la cantonada, il·luminada només per una rònega campana nadalenca. Per última vegada es deixà engolir per la boca de metro més propera.

Passat festes, l’immobiliària va buidar el bar. Va Treure el fum, el esquitxos de pintallavis, les taques de cervesa, la televisió (massa petita per aquella alçada), les burilles, els sobrets de sucre, els visques!, les taques de suor… i l’home del tamboret.

1 al-golpe-del-tambor

Cirrosis fou la causa oficial de la mort. Al barri, però, tothom sap que fou  l’especulació immobiliària el que realment acabà amb ell.

Xesco Casacuberta
Febrer de 2006

PROPERA PARADA…

PROPERA PARADA…

Hola em dic Noa i visc en un poblet dels Pirineus, on al hivern hi fa molt fred.

S’apropa el Nadal, això vol dir que ja han passat 365 dies, tooot un any sencer.

Per mi els Nadals són molt especials, és com un tren, on cada parada és una festa diferent.

És 24 de desembre, el tren és a punt d’arrencar però, encara estem molt enfeinats preparant els últims detalls per decorar la casa.

Esteu preparats? Doncs benvinguts al llarg viatge!

25 de desembre. Primera parada: Nadal

1 c nadal

Quan m’he despertat, el pare i la mare ja feia estona que estaven enfeinats amb el dinar. Avui ve tota la família i en som un munt! Els avis, els tiets i els cosins però,  abans de dinar, cagarem el tió. Ei! Que el meu tió és molt gros i l’hem estat atipant tots aquests dies perquè agafi molta força i ens cagui tot allò que volem.

Riiiing, riiiing, seran ells? Quina il·lusió, ja son tots aquí! Comença la festa!

Hi ha molt xivarri a casa, tothom està molt content i ara ja és l’hora de dinar. Escudella i carn d’olla ens han preparat i ben ràpid ens ho hem menjat, de segon pollastre al forn i de postres neules i torrons.

Ufff! Que tipa estic!

Els meus cosins i jo hem recitat el poema de Nadal, els hi han agradat molt!

A la tarda toca anar a passejar per la fira de santa Llúcia a veure si trobem la figura que ens falta per completar el pessebre: el caganer.

Toca pujar al tren, el dia s’acaba i encara ens queden altres parades. Bona nit!

31 de desembre. Propera parada: cap d’any

1 c cap d'any

Avui fan cercaviles pels carrers del poble i l’home dels nassos ens espera a la plaça, té tants nassos com dies falten per acabar l’any, vull dir, que té un nas. Les gralles i els tambors ja sonen, avui és festa grossa!

Aquesta nit anem a sopar a casa d’en Pau. Els seus pares i els meus són molt amics!

A nosaltres ens toca portar els cotillons i el raïm.

Acabem d’arribar a casa d’en Pau i el sopar ja és a taula. Tan en Pau com jo estem molt nerviosos per començar un altre any, per gaudir d’experiències i aventures noves.

Queda poc per les 12, el nou any s’acosta.

Tots pendents del campanar i, el primer quart comença a sonar! Segon quart, tercer quart i quart quart! 1… 2… 3… 4… 5… 6… 7… 8… 9… 10… 11… 12! BON ANY NOU A TOTHOM!

5 de gener. Tercera parada: nit de Reis

1 c reis

Quins nervis! Avui passaran els Reis! Ja fa dies que vaig donar la carta al patge reial i espero que em portin moltes coses.

Estem jugant al carrer, de sobte sentim música i xivarri de lluny, tot apunta que els Reis ja són aquí!

En el meu poble, els Reis no només es passegen sobre una carrossa i llencen caramels, sinó que quan arriben a la Plaça Major, ens podem acostar i els hi podem donar un petó.

He aconseguit una bossa plena de caramels, però ara toca anar a dormir. Uii! Me’n descuidava! He de posar la llet i les galetes pels tres Reis i l’aigua pels camells que venen molt carregats i cansats.

6 de gener. Última parada: dia de Reis

7 del matí, vaig corrents a despertar els pares.

-Pares, pares!! Els Reis han passat i hi ha un munt de regals! Crec que m’han portat la bicicleta que vaig demanar!

-Noa dorm una mica més que és molt d’hora!

-Pares, desperteu que per vosaltres també n’hi ha!

Estic molt contenta per tots els regals que m’han portat, s’han passat mooolt, però que bons que són.

Aquests propers dies estaré molt ocupada jugant amb tots els regals.

Les festes de Nadal s’han acabat, demà ja toca anar a l’escola, però tinc moltes ganes d’anar-hi per explicar totes les parades que ha fet el meu tren i que em diguin els meus amics que els hi han portat els Reis. Segur que moltes coses, igual que a mi.

S’ha acabat el llarg viatge, ara només queda esperar 365 dies més.

 

Maria Lorente

 Laura Perelló

Èlia Ventura

EL PEQUEÑO ENZO Y SU GRAN NAVIDAD

EL PEQUEÑO ENZO Y SU GRAN NAVIDAD

Erase una vez un niño muy travieso llamado Enzo, tenía 6 años, le gustaba descubrir nuevos objetos, nuevos lugares y le encantaban los videojuegos pero sobre todo lo más le gustaba era irse de excursión con sus amigos. Siempre le decía que no sabía estar quieto ni un momento, él decía que era un niño muy curioso, su madre, por otra parte decía que era un chafardero y un culo inquieto.

Vivía en pleno centro de Barcelona con sus padres, en un edificio muy pero que muy alto, en el séptimo piso, desde donde podían observar el continuo  tráfico de la cuidad y el ruido. Para sus padres era todo esfuerzo salir a la calle, ya que, la acera era muy estrecha, los coches pasaban continuamente y además, a su alrededor no habían parques donde pudiera jugar Enzo.

Enzo como todos los niños se levanta temprano para ir al colegio, cosa que no le gustaba demasiado.  Aquella mañana el despertador  sonó como todas las mañanas, a las ocho en punto, pero no era una mañana cualquiera, era el último día de clases porque habían llegado las  esperadas vacaciones de navidad.

Enzo se despertó, bostezó, se puso el uniforme para ir al colegio, se tomó su desayuno, se limpió los dientes, se abrigo con ayuda de su madre y se fueron para el colegio. Celia, su madre, mientras iban de camino a la escuela, le iba comentando a su pequeño todos los decorados navideños que habían por la calle – Mira Enzo, hay un Papa Noel colgado de aquella ventana- le dijo mientras le señalaba el lugar -En esa otra hay un reno iluminado-le volvió a señalar. – y un gran árbol en aquella plaza de ahí- señaló de nuevo.

1 enzo 1

Enzo durante las vacaciones tenía que quedarse en casa, ya que la escuela  cerraba, para evitar que el pequeño se pasara todas las vacaciones de navidad sentado en el sofá viendo dibujos animados los padres decidieron pedir fiesta en el trabajo y pensaron que era buena idea pasar las vacaciones en el pueblo natal de la madre, donde hacia muchísimo tiempo que no iban y así también, Enzo descubrirá nuevos lugares, y conocería  animales que nunca había visto podría corretear por los grandes campos de olivos de Ladruñan, una pequeña aldea de Aragón donde van los grandes exploradores a ver las pinturas rupestres, las cuevas, el puente natural, hacerse pequeñas excursiones al aire libre, pasear en canoa por el pantano y contar historias bajo la luz de las  estrellas, junto a una pequeña hoguera comiendo golosinas.

Al día siguiente de acabar las clases, Enzo ayudó a su madre a preparar las maletas, el pequeño quería llevarse todos los juguetes que tenía en su habitación pero su madre le dijo que solo podía llevarse dos y que no tardara en escoger porque, Carlos, su padre había ido a por el coche para irse.

Una vez hechas las maletas papá los estaba esperando de bajo de casa, colocaron las maletas en el maletero, se montaron en el coche y cogieron rumbo a Ladruñan. Durante el trayecto estuvieron cantando canciones navideñas ya que a Enzo le entusiasmaba la navidad.

Después de más de cinco horas de trayecto llegaron a Ladruñan, pero para su sorpresa el pueblo parecía estar destruido y abandonado, Incluyendo la pequeña casa que tenían la familia en la plaza mayor.

La madre, al verlo se entristeció mucho y se echó a llorar mientras el padre y el pequeño Enzo la  consolaban.

1 enzo2

Su casa, al menos, estaba bien pero al haber estado tanto tiempo sin habitar estaba sucia y descuidada.

Mientras la madre y el padre se dedicaban a limpiar un poco la casa Enzo pensó en sorprender a su madre para que volviera a sonreír como lo hacía siempre y pensó que podría decorar la plaza mayor, pero no sabía ni por dónde empezar. Así que decidió investigar el pueblo en busca de decorados navideños.

Todo estaba abandonado y sucio, la mayoría  de casas estaban derrumbadas y las que no en nada empezarían a caerse.

Enzo inició la exploración por el pueblecito en busca de decorados, al llegar a una pequeña callejuela vio una gran rama de olivo y  pensó que podía aprovecharla como árbol de navidad, así que le quito el polvo, lo arrastró como pudo y lo coloco en medio de la plaza mayor, luego, con telas de cortinas que  cogió de casas abandonadas y una cuerda invento una guirnalda, a parte, encontró en lo que fue un gimnasio un par de  pelotas de tenis que las reutilizo como bolas decorativas para su árbol. Luego siguió el camino hasta encontrarse con la iglesia del pueblo dónde pensó que encontraría velas para hacer un camino iluminado desde su casa hasta el árbol. Enzo se pasó la tarde decorando la plaza, al caer la noche el pequeño le pidió a su padre que encendiera las velas que recorrían el camino hacia el árbol, el padre al principio, se sorprendió de lo que le estaba pidiendo, ya que, no sabía nada de lo su hijo tenía entre manos pero hizo lo que le pedía, al encender las velas se empezó a iluminar un pequeño camino que llegaba hasta el gran árbol de Enzo, era realmente precioso. Papá y Enzo fueron en busca de su madre que seguía muy triste en su habitación , le sugirieron de ir a dar una vuelta por el pueblo para despejársele así que , se  colocaron los abrigos para salir a la calle .Enzo y su padre dejaron que saliera mamá primero para que se topara con la gran sorpresa.

Al abrir la puerta se encontró con el camino  de velas que llegaba hasta el pequeño árbol, sin decir nada, se giró, miro a Enzo con cara de felicidad y lo abrazó con todas sus fuerzas, no podía creerse todo el esfuerzo que le había supuesto a su pequeño decorar toda la plaza.

Mamá empezó a sonreír y cada vez su sonrisa era más grande, los tres juntos cogidos de la mano, bajo la luz de las estrellas caminaron por el caminito de luz hacia el árbol y se sentaron junto al árbol a cantar villancicos navideños.

1 enzo 3

Al llegar media noche Enzo estaba muy cansado después de su gran día de aventuras, así que se puso el pijama y se echó a dormir. A la mañana siguiente  miró por la ventana y  para su sorpresa vio que bajo el Árbol había un paquete enorme y le pareció ver su nombre escrito, así que, se levantó corriendo, bajo las escaleras, abrió la puerta y avanzó a pasos gigantescos hacia el paquete que  no dudó ni un minuto en abrir, para su sorpresa encontró con una gran bici de dos ruedas pero no era una cualquiera, ¡era la que le pidió a Papa Noel!

Enzo y su familia pasaron las mejores navidades de su vida, hasta que volvían a ser días de colegio y tuvieron que volver a la ciudad, Enzo se lo había pasado genial y había aprendido a montar en bici con la preciosa bici que le trajo Papa Noel.

Sara Arbigay

Eva Belástegui

L’ONA DESCOBREIX EL NADAL

L’ONA DESCOBREIX EL NADAL

L’Ona està avorrida de fer cada dia el mateix! Pel matí s’aixeca i va a l’escola, i, a la sortida, al parc o a la biblioteca. Arriba a casa, dutxa, pijama, sopar i anar al llit!

Dia rere dia la mateixa rutina.

Un dia, de cop i volta, s’adona de que les coses estan canviant.

Per començar, avui no l’han portat a l’escola.

“Que estrany” pensa “ Deu ser que és diumenge”.

Va voltant per la casa buscant els seus pares i, finalment, se’ls troba a la cuina. Estan molt atrafegats fent un menjar molt bo. Als fogons hi ha una olla molt grossa amb sopa que fa XUP – XUP! I al forn un tros de carn amb molt bona pinta.

“De qui deu ser l’aniversari?” Pensa l’Ona.

Com que està farta de no saber res, decideix preguntar.

S’apropa al seu pare i li diu:

– Què passa res d’especial avui, papa?

– Ara no, Ona, no veus que estic molt enfeinat?

Li contesta mentre passa davant seu carregant una capsa molt gran i pesada seguit de la seva mare.

– Mama! Però què esta passant?! – crida l’Ona.

La seva mare li contesta:

– Ona no cridis, si us plau. Tenim molta feina.

– Ona, si vols ens pots ajudar una mica. Té, agafa això i penja-ho.

La pobre Ona segueix sense entendre res, fa el que li ha dit la seva mare sense fixar-se gaire i decideix marxar cap a la seva habitació a jugar.

Al cap d’una estona sent com piquen a la porta.

Encuriosida, treu el cap de l’habitació i veu com comença a entrar molta gent. Els seus avis, el tiet, la tieta, tots els seus cosins, veïns, amics… Van molt mudats!

Tothom entra somrient, s’abracen, riuen i es fan petons. Veient a tothom tan animat surt de la seva habitació amb un gran somriure als llavis. Baixa les escales i es fixa en el seu voltant, tot és ple de garlandes, decoracions, el tió descansa a una cantonada, la taula parada i finalment se n’adona de què està passant, ÉS NADAL!!

1 navidad13a

Carla Araoz Pi

Maria Espada Sacristan

Anna Jiménez

EL RECORD DEL NADAL

EL RECORD DEL NADAL

1 dibujo-1 001

Hi havia una vegada, una ratulina que es deia Laia.

Començava a fer fred, i això volia dir que s’apropava el que més li agradava, el Nadal.

Sabeu perquè li agradava tant el Nadal? Perquè quan era petita, anava a casa de la seva àvia i allà feien juntes pastissets, es posaven juntes el costat de la llar de foc a prendre xocolata calenta, l’ajudava  a fer l’arbre de Nadal i a decorar tota la casa amb un ambient nadalenc. L’àvia es posava molt i molt contenta de que la seva neta anés a ajudar-la, perquè ella com ja era gran, no podia fer-ho tota sola.

-Gràcies per venir sempre a ajudar-me- Deia l’àvia,

-Com vols que no vingui? Si ens ho passem molt bé juntes!

Uns mesos més tard, l’àvia es trobava malament. La mare de la Laia deia que ja era molt gran i que des de feia uns dies no es trobava bé. Per això, l’àvia va voler donar-li un regal molt especial a la Laia. L’àvia va anar al menjador i va obrir un dels calaixos que tenia el moble aprop de la taula i va treure un objecte molt especial… L’estrella que posaven juntes sobre l’arbre de Nadal.

-Laia, jo ja estic gran i no estic tan animada com abans, per això et regalo l’estrella del nostre arbre de Nadal perquè cada any la col·loquis a l’arbre de Nadal de casa teva i així, mai oblidaràs tots els Nadals que hem disfrutat juntes fins ara i et recordaràs de mi.

1 dibujo-3 001

-Moltes gràcies àvia, et prometo que guardaré bé l’estrella i que cada any la ficaré a dalt de l’arbre com fins ara hem fet.

Unes setmanes més tard, la mare de la Laia li va dir que l’àvia s’havia anat a descansar, però que no estigués trista perquè l’estimava molt i l’àvia no hagués volgut que estigués trista.

Així van passar els mesos…, les setmanes…, i sense donar-se compte el Nadal havia arribat un any més. Ella, tenint present sempre la presència de l’àvia, va anar a fer l’arbre de Nadal. Va baixar les caixes del traster, va ficar les boles a l’arbre, les llums, els adornos, i quan ja tenia tot preparat es va adonar de que faltava el més important, l’estrella de l’àvia! Però la Laia era una mica desendreçada i no sabia on l’ havia guardat … Ella molt amoïnada va remenar tota la casa, els calaixos de la roba, les papereres, la cuina, els mobles, el menjador, al jardí de casa, i res… No trobava aquell record tan important per enlloc.

-Mama, has vist l’estrella de Nadal de l’àvia? La tinc de posar sobre de l’arbre perquè aquest Nadal perquè la seva presència estigui amb nosaltres un any més. Porto estona buscant per tota la casa, però no la trobo per enlloc…

-No l’he vist, segur que has buscat bé? Ja t’ho dic jo que has de ser més endreçada i tenir les teves coses ben guardades perquè aquets petits detalls s’han de guardar molt ben guardats perquè no es puguin perdre mai.

Has mirat sota el llit?

-Sota del llit! Ostres! Com no hi he pensat abans?!! Recordo que quan me la va donar l’àvia, ara ja fa un any, la vaig guardar sota el llit perquè cada dia estigués amb mi i abans d’anar dormir pensés amb ella i veies que, per a mi, mai no ha deixat de brillar i aquesta llum és la que hem fa recordar que ella sempre ha estat allà, el meu costat.

Va marxar corre’ns de la cuina on es trobava la seva mare i va anar directe a la seva habitació, va mirar sota del llit i…  Sí!, L’estrella estava allà! La Laia es va ficar tan i tan contenta que va anar ben ràpid a dir-li a la seva mare.

-Tenies raó! Estava sota el llit! Ja tenim tot el necessari perquè el Nadal en aquesta família sigui màgic per a tots. -Va dir la Laia tota entusiasmada.

-Quina alegria que l’hagis trobat! Ara vés a l’arbre i col·loca-la al seu lloc perquè aquesta nit, és una nit molt especial.

1 dibujo-4 001

I així va ser, la Laia va ficar l’estrella a dalt de l’arbre de Nadal, i, a la nit màgica, l’estrella va brillar com mai ho havia fet. La Laia va entendre que un any més la seva àvia va estar la nit de Nadal allà, el seu costat.

María Molinas Bigas

NADAL EN BLANC I NEGRE

NADAL EN BLANC I NEGRE

http://www.guimera.info/avui/tribuna/nadalBN.htm

El Pere i la Pilar vivien a l’edifici  d’apartaments del carrer del Futur s/n ,des de feia uns 10 anys, havia estat una bona decisió, malgrat que en el moment de prendre-la ambdós haguessin manifestat tota mena de reserves sobre l’autèntica necessitat del canvi. El Pere havia complet els 80 anys, i la Pilar 75, i certament les catorze escales que calia pujar i baixar almenys un cop al dia a la casa del carrer Montserrat, eren un perill real i creixent.

Als apartaments del carrer del Futur s/n, hi havia ascensors – n’hi havia dos – , i la distribució dels 50 metres útils que tenia cada apartament era prou funcional com per sentir-se encara “ a casa “, i gaudir alhora dels serveis i comoditats d’un edifici modern ; porter electrònic amb circuit de televisió ,aire condicionat , calefacció, aigua freda i calenta, telèfon amb connexió a internet per línia , i també mitjançant la televisió per cable, es podia dir que no hi faltava de res.

Una de les decisions més difícils que havien pres el Pere i la Pilar, va ser la de triar els objectes que els acompanyarien al nou apartament, i quins romandrien a la casa del carrer Montserrat, o acabarien finalment al Punt Blau quan el comprador, valores la utilitat que per a ell podrien representar. Fou dur haver de triar, i encara més constatar com es d’impossible encabir en 50 metres útils, els estris d’una vida, acumulats per una família de quatre persones, en una casa de 150 metres !.

Les joguines de la Mercè, les que havien estat guardades a les golfes des de feia 30 anys, es van haver de quedar perquè la Mercè havia dit que no se les podia endur a l’Argentina, quan va marxar a viure a Paraná ; tampoc més endavant va manifestar cap intenció de recuperar-les i finalment es van quedar a les golfes de la casa a disposició del comprador.

Els estris del Joan havien estat objecte d’una primera selecció quan va marxar a viure a Jaén, i d’una darrera selecció d’última hora quan es va vendre la casa, però encara en un gran nombre n’hi havia molts que també es varen quedar a la casa ; ni cal dir-ho els mobles i molta roba d’uns i altres, es va haver de deixar, i sortosament el comprador va assumir la tasca de fer-ho arribar a Càritas, perquè pugues donar encara un darrer servei a famílies amb menys recursos econòmics.

Al nou  apartament només s’hi van endur la roba d’us habitual, alguns llibres , l’ordinador i una enorme caixa de cartró en la que hi havia moltes fotografies, títols i llibres de notes de la Mercè i el Joan, i cartes que s’havien enviat el Pere i la Pilar quan eren joves, i més endavant el Joan quan va anar al servei, i la Mercè al principi de viure a l’Argentina, desprès tots van acabar tenint un ordinador personal, i una adreça de correu electrònic, allò havia de servir per tenir-los en  permanent comunicació malgrat les distàncies, però la major part dels dies, quan el Pere obria el correu electrònic ,la màquina li recordava en castellà no hay ningun mensaje nuevo, que amb l’excusa de les preses de la vida moderna, els seus fills i nets no tenien temps, ni per dedicar-los cinc minuts a la setmana !. La petita camera de televisió que coronava la pantalla de l’ordinador, i que els permetia enviar la seva imatge als fills i nets, alhora que també veure’ls a ells, només s’encenia en ocasió d’algun aniversari, d’algun sant, o en diades com l’Onze de Setembre, Nadal , Cap d’any i Reis.

El Pere i la Pilar havien establert una rutina, que els ajudava a viure, al mati ambdós anaven a fer la compra tot passejant, i a la tarda desprès de dinar acostumaven a fer una migdiada, desprès ,a la primavera i a l’estiu sortien a fer un tomb abans de sopar , i encara una darrera passejada abans d’anar a dormir, a la tardor i a l’hivern suprimien el tomb d’abans de sopar, i solien passar la tarda a casa, i mantenien únicament contra vent i fred el passeig de desprès del sopar que només, la pluja i la neu podien suspendre.

La caixa de fotos era objecte d’especial interès durant els mesos d’octubre a febrer, i el Pere i la Pilar fruïen mirant aquelles fotos que els retornaven el seu passat ; des de l’any 1970 la majoria de fotos eren fetes en color, i les anteriors en blanc i negre, algunes fins i tot esgrogueïdes pel pas dels anys !. La vida per als homes sempre ha estat en color, però la tècnica no va poder recollir-ho fins a dates molt recents, pel Pere els millors records sempre estaven plasmats en fotografies en blanc i negre, la Pilar de jove quan es van comprometre, el Pere amb roba de soldat, les fotos del seu casament, el naixement de la Mercè, el seu bateig, els primers Nadals tots tres junts a casa dels avis, el naixement del Joan, el seu bateig, un Nadal amb quatre de colla, fotos de Reis, les comunions d’una i altre, fotos de vacances, d’excursions , i de sortides ,fotos del col·legi, fotos de convivències amb companys i companyes d’escola, fotos de colònies al Solsonès, al Penedès, al Vallès Oriental, a la Garrotxa, i moltes, moltes fotos a Montserrat, almenys una cada any, amb els avis encara vius, sense els avis, amb algun amic/amiga, amb el promès de la Mercè, el Ferran i més tard amb la promesa del Joan, la Maria Jesús, i més fotos encara, ara en color amb els seus nets, el Pere i el Joan, els argentins fills de la Mercè i el Ferran; la Margalida i l’Assumpció filles del Joan i la Maria Jesús. La caixa de fotos era el resultat d’un procés de recuperació que havien fet primer els fills, aquesta foto es meva !, i desprès els nets, aquesta foto es del meu pare, mare !, així que malgrat que eren nombroses, eren només un pàl·lid reflex de l’historia gràfica del Pere i la Pilar. També des d’internet s’havia vist incrementada la col·lecció, i fins i tot s’havien recuperat algunes fotos, tant per part del Pere i la Pilar, com per part dels seus fills.

S’acostava Nadal, Nadal de l’any 2000, el darrer Nadal del segle per a molts, i el Pere i la Pilar, miraven de no treure el tema, perquè els fills, ja els havien dit que aquell any era molt difícil que pugessin trobar-se tots plegats, i l’anterior !, i l’anterior !, Quants anys feia que no estaven junts per Nadal !

La Mercè havia estudiat arquitectura, i a la Universitat havia conegut al Ferran que estudiava Periodisme, es van comprometre i el Ferran va entrar a treballar a la Vanguardia, i ben aviat li van encomanar feines delicades, fins que a darreries dels 70, li van confiar la corresponsalia a Buenos Aires, i tots dos, La Mercè i el Ferran van marxar cap a l’Argentina, la Mercè va guanyar plaça d’arquitecte a l’Administració, i el Ferran va acceptar l’oferta de dirigir EL PARANÁ, i ara vivien a la ciutat de Paraná, i allí havien nascut el Pere i el Joan.

El Joan havia estudiat enginyeria agrícola a Lleida, i havia marxat a Jaén a fer pràctiques, allà va conèixer a la Maria Jesús, va trobar feina a Andújar en una cooperativa oleiocola, i un cop casats , allà es van quedar a viure, d’allà eren la Margalida i l’Assumpció.

El Pere i la Pilar no havien tingut masses ocasions per conviure amb els nets, un viatge a l’Argentina, on van romandre tot un hivern – dels hiverns d’aquí que allà son estius –  per conèixer els nets i veure com vivia la filla,  i un parell d’ocasions en que varen ser ells , els nets els qui van visitar la casa dels avis, durant unes vacances d’hivern – per a nosaltres d’estiu -,  les andaluses les coneixen millor, perquè  quasi cada any, o el Joan, o ells feien per veures, i també havien estat  a la casa d’Andújar,  i fins i tot, portats per vena mariana del Pere, havien visitat el Santuari de Nostra Senyora de la Cabeza, Patrona de la Ciutat. Els Nadals des de que vivien a l’apartament mai els havien vingut a visitar, si que és cert, que en dues ocasions, varen ser ells, el Pere i la  Pilar, els qui van anar a passar el Nadal a Andújar.

I aquell any 2000, el darrer per a molts del segle XX, tant la Mercè, com el Joan, els havien escrit dient-los que no podrien tampoc estar junts el dia de Nadal. Novembre i desembre,  van ser tant pel Pere com per la Pilar, un constant, te’n recordes ?, a cada nova mirada , tarda, rera tarda , a la caixa de cartró, en que sempre els dies més feliços, els Nadals més bonics, estaven retratats amb blanc i negre.

I com cada any va arribar el dia 22 de desembre, i va començar l’anomenat sorteig extraordinari de Nadal, en que els nens de Sant Ildefonso cantaven números i premis amb la seva cantarella peculiar; devien ser al voltant de les 10 del mati i encara no havia sortit cap premi gros, quan van sentir el timbre de la porta, i per la pantalla de televisió van poder veure, a la Mercè, juntament amb el seu marit i els nens ! ; els va fer un tomb el cor, havien pogut venir !, corrents van  prémer el comandament que obria la porta de l’escala i van sortir al replà a esperar l’ascensor, novament van sentir que demanaven des de la porta del carrer, qui devia ser, ara ?, i la Pilar que havia anat a veure qui era, va poder distingir al Joan, la seva dona i les nenes, ells també havien pogut venir !, va prémer el comandament de la porta, i va anar a dir-li al Pere, mentrestant la Mercè i les seus ja eren al replà i li deien al pare, que el Joan venia darrera, perquè no havia trobat lloc per deixar el cotxe.

Tots plegats els van dir, que feia temps que tenien previst de donar-los aquesta sorpresa, i que s’ho havien fet venir bé per poder coincidir tots plegats, en aquell Nadal, que seria el darrer del Segle XX. El Pere va pensar que li havia tocat la millor de les grosses en aquest sorteig extraordinari que es la vida nostra de cada dia.

Els fills i nets s’hostatjaven a l’hotel, i allà van portar-los a dinar el dia de Nadal, el Pere duia una capsa amb carrets de fotografia, i els va demanar que els posessin a les seves cameres, però avi si son en blanc i negre !, li va dir un dels nets de l’Argentina; el Pere durant el dinar els va explicar a tots plegats, el que feien ell i la Pilar a la tarda, i com havien arribat a associar les fotografies amb blanc i negre, amb els moment més feliços, i aquell ho era per ambdós, i molt de feliç !. Les fotografies es van fer doncs en blanc i negre.

Els fills i nets van marxar el dia desprès d’any nou del 2001, al Pere i la Pilar els quedaven les fotos d’aquell Nadal per afegir a les moltes que hi havia a la caixa de cartró que una vegada més havia estat saquejada per fills i nets.

1 blanc

El dia de Reis, cap als volts de migdia un missatger va trucar a la porta, i els va dir que els duia uns paquets dels seus fills ; en obrir-los van veure que es tractava d’àlbums de fotografies, on totes les fotografies estaven en blanc i negre, algunes eren molts conegudes per a ells, la Mercè i el Joan de petits, o els nets en algunes de les seves vacances, fotos que havien agafat de la caixa de cartró, però la resta eren les fotos que d’una manera gràfica, completaven l’arbre genealògic del Pere i la Pilar.

 

© ANTONIO MORA VERGÉS
Nadal del 2000 – Castellar del Vallès