Arxius del mes de gener 2014

EL PEIX DEL TIÓ

EL PEIX DEL TIÓ

Ara obria els ulls i els tenia ben grossos i rodons, d’un marró clar que feia conjunt amb el taronja de la pell. Aquell peix era maquíssim. El Tió me l’havia portat. Després del sopar de Nadal, amb tots els nens de la família vam fer cagar el Tió, que menjava d’una manera desmesurada, fins i tot es va estar a punt de menjar el peix. Tots els meus fills rebien de regal un animal, ja fos de peluix, de goma, de plàstic o de debò. Fins i tot hi havia algun animal de playmobil. Jo era més nen que els nens. M’encantava el Nadal, amb aquella neu que cobria les voreres i la llar de foc que espurnejava rere el Tió, que continuava engolint-ho tot. Menjar era el seu vici.

El meu era observar els animals. Aquella passió em va venir per culpa del germà Fulgencio, el professor de Naturals de segon de BUP. Una vegada ens va portar a classe un salmó dins d’una peixera i des d’aquell dia no faig res més que guaitar tots els animals -especialment els peixos-, les seves potes, les escates i escames, però sobretot les banyes, cosa que el meu psiquiatre encara està analitzant.

Una altra cosa que està analitzant és per què em vull operar de signe, sempre em diu que si sóc aquari és perquè Déu m’ha fet així, que l’operació és massa cara per a un simple taxista, que m’hauria de depilar cada dia, que és tan antinatural com si un espantaocells volgués ser ocell. I, per damunt de tot, sempre em repeteix que la vida d’aquari és molt més fàcil que la vida de peix. Jo li contesto que estic enamorat d’un lluç i m’hi vull casar, vestit de blanc i amb un llaç al cap.

(c) Daniel Ruiz-Trillo

EL DIA 4 DE GENER…

EL DIA 4 DE GENER…

En un dia com avui, 4 de gener, l’Àngels es preguntava que havia de comprar per al dia de Reis. Venien convidats aquest dia, i no sabia què fer-los-hi.

Tenia feina, encara havia d’enviar la carta dels Reis d’Orient dels seus fills, i tenia por de no tenir temps.

Va pensar: primer són els nens, demà al matí, m’aixecaré ben aviat, i serà el primer que faré, enviar la carta als Reis.

Així va ser, l’endemà es va aixecar d’hora, va sortir al carrer, i va anar tota decidida, cap a l’oficina de correus. Va entrar, es va apropar al taulell per donar la carta, però, li van dir, que aquest any, no s’enviaven cartes als reis. Què els reis no sortirien a repartir joguets.

―Sabeu perquè no deixen enviar cartes als reis?– va preguntar estranyada.

―Ens han arribat notícies, de què, els reis mags, aquest any es troben sense gènere, no tenen diners per comprar joguets per a la quitxalla– li va contestar la noia del taulell.

L’Àngels, es va sorprendre, però, va pensar que tot podia ser. I se’n va tornar a casa seva.

Pel camí, anava donant voltes, al que li havien dit, i no ho entenia.

Com podien estar els reis en –bancarrota-, si mai, en segles, havien fallat a cap nen? Pensava.

Estava a casa, i va sentir uns crits que venien del menjador, va anar a veure que passava. Els seus dos fills, s’estaven barallant per l’últim joguet que els quedava dels reis passats. L’Àngels, va posar ordre, va dir als seus fills:

Escolteu, no us baralleu. Val més, que en lloc de què, us baralleu, guardeu el joguet ben guardat, perquè, m’han dit, que aquest any no hi ha reis.

―Per què?– van preguntar les criatures.

―Això és el que m’han dit a l’oficina de correus. No us puc dir més– va contestar l’Àngels.

Els nanos van quedar tristos en saber la notícia. Però, l’Àngels, estava disposada a esbrinar el perquè.

Se’n va anar on vivien els Reis Mags, cada país tenia els seus reis, i va demanar audiència. Li va ser concedida, i quan, va estar davant d’ells, dels tres reis, va preguntar:

―Majestats, he sentit a dir, que aquest any no sortireu a repartir regals per als nens, és veritat?

Els tres reis, van seure, li van demanar que ella també s’assegués, i escurant-se el coll, van parlar tots tres a l’hora.

―Mira, el que passa, és que no tenim diners.

―No teniu diners?– va preguntar l’Àngels.

―Això mateix!– van contestar.

L’Àngels, que s’havia estat guardant tota la seva vida de parlar, aquesta vegada, no va poder més, i els va dir:

―I, aquest luxe que porteu, no us sembla que costa diners, i dels cars?

Els reis van quedar estorats amb la pregunta, i no van saber que dir.

L’Àngels, va tornar a parlar:

Si vosaltres, fóssiu més humils, com els reis d’abans, no hi hauria problema. Tindríeu diners i podríeu comprar joguets per als nens. No heu pensat, que els nens, us esperen amb il·lusió, i no podeu defraudar-los pel vostre egoisme? Penseu-hi una mica, i veureu com tinc raó.

Els reis no van obrir boca, i l’Àngels va marxar de l’estança. Igual, no havia aconseguit res, però, almenys, s’havia desfogat i dit el que pensava.

Quan era al carrer, va pensar, que caram, jo porto la carta a correus, almenys, que la rebin, i que sigui el que Déu vulgui. Jo, ja fet el que havia de fer. Li va costar molt que li acceptessin la carta, però, al final ho va aconseguir.

Va passar el dia 5, va arribar el dia 6, i els nens de l’Àngels, es van aixecar de matinada a veure que els havien portat els reis. La il·lusió dels nens feia que s’haguessin oblidat del que els havia dit la seva mare. La mare, encara dormia.

Esverats, van començar a cridar: Han passat els reis, han passat els reis!

L’Àngels, des del llit, en escoltar-ho, va donar les gràcies als Reis Mags, perquè li havien fet cas, i d’aquesta manera, cap nen es quedaria sense regal de reis. Va baixar a observar als seus fills com jugaven contents. Per a ella, també hi havia un regal. Una carta. La va obrir, i va llegir:

De part dels Reis Mags.

T’agraïm Àngels, la teva visita de l’altre dia. Ens vas fer reflexionar, i ens vam vendre tot el que teníem, per comprar joguets per a tots els nens. Ens els estimem, però, no ens havíem adonat de la tristor que tindrien si no rebien la nostra visita. La visita dels Reis Mags, que no s’ha deixat de fer mai des de temps ençà.

L’Àngels es va posar a plorar de contenta. Llavors, se’n va adonar, que no havia comprat res per al dinar. Quina forma de celebrar els reis, va pensar, sense res a la cuina, però, alguna cosa apanyaré. I, sí, alguna cosa va apanyar perquè va aconseguir fer un bon dinar.

 

Rosa Ventura Cutrina

 

EL REGAL DE NADAL

EL REGAL DE NADAL

Feia tres anys que el Pere i la Carla havien pres la decisió més important de les seves vides: havien decidit vendre-ho tot, deixar la família i comprar una masia tota rònega, mig ruïnosa amb terres i bestiar. Havien decidit canviar totalment de vida. Tenien dos fills que cada dia els arrencaven del llit amb optimisme i no els volien defraudar.

Havien perdut la feina i desesperançats, van voler temptar la sort amb una aventura diferent. Sempre s’havien sentit atrets per la muntanya i no els va costar trobar aquella masia al Pallars Sobirà, a Sort. El nom del poble  els va semblar que els indicava el que hi podrien trobar. Dit i fet, van invertir tots els estalvis i el que havien obtingut de la venda del pis de Barcelona.

Aviat es van integrar en aquell petit poble muntanyenc, canviant els despatxos de Barcelona per aquell paisatge obert, i acostumant-se a la calor seca de l’estiu i al fred feridor del dur hivern. La companyia dels animals que els reclamaven i el cultiu de les terres els tenien ben absorbits. La pau i tranquil·litat va fer que amb ben poc tornessin a ser feliços.

A poc a poc va anar passant el temps i van descobrir un altre món: van aprendre a conèixer el llenguatge dels animals, els núvols, els canvis de temps i els lladrucs del Tom.

Van descobrir que es practicava, encara, la transhumància dels animals i ho van provar. Els deixaven a la muntanya perquè pasturessin tot el que volguessin a l’estiu, i els anaven a buscar abans que comencés l’hivern i la neu, aleshores els tenien a les establies i podien estar més per ells.

Aquell any, però, el fred no apareixia per enlloc. Ni tan sols semblava que fos tardor, i van deixar una mica més les bèsties a la muntanya, mentre ells es dedicaven a les collites i per la casa, amb els seus fills i el Tom voltant i jugant.

Va arribar, sense esperar-s’ho, una gran nevada,  just quan ja ho tenien tot a punt per baixar els animals de la muntanya i tancar-los, uns dies abans de Nadal. Verge Maria, quin Nadal més dolent que els esperava!

Quan el Pere i la Carla van veure que nevava amb tanta intensitat decidiren esperar que el temps millorés. Però no va ser així; el mal temps no amainava i van decidir demanar ajuda als altres pagesos per anar-los  a buscar. El Tom també hi va voler anar. Aviat el perderen de vista i es desesperaren  pensant que ho havien perdut tot: gos i animals.

Desanimats, cansats i veient que es feia fosc, van tornar a casa seva. Van decidir que ho tornarien a intentar l’endemà a primera hora del matí. Els ànims i l’esperança s’havien esfumat. Com podrien celebrar el Nadal? Els nens estaven desitjosos per guarnir aquell arbre tan immens i que mai havien pogut tenir.

Les pobres criatures només preguntaven:

–Papa, quan tornarà el Tom? Oi que no li passarà res? El nen Jesús no deixarà que li passi res, oi?

Els pares, desesperats, miraven els seus fills i, sense gaire convicció, responien:

–No patiu: el Tom és molt fort i llest i tornarà quan pari de nevar. Demà passat és Nadal i el nen Jesús farà un miracle: guiarà el Tom fins a casa. Encendrem els llums de l’arbre perquè en tingui una guia.

Quan ja havien sopat una sopa ben calenta i un ou ferrat, tots a punt per anar a dormir, van sentir un cop molt fort a la porta seguit d’un lladruc. Es van mirar amb por i els nens van córrer a agafar-se a la mare.

–Qui deu ser? –va dir la mare.

El Pere va agafar una llanterna i un pal, i amb molta precaució va entreobrir la porta. De seguida va notar que se li tiraven a sobre: era el Tom! Va obrir més la porta i va veure que hi havien les vaques i els cavalls. L’home va fer un crit d’alegria i es va abraçar al Tom. Instants després hi van anar els nens i la Carla, que no creien el que estaven veient. Emocionats: amb llàgrimes i crits d’alegria van córrer cap al Tom.

–Papa: ha estat el nen Jesús! Mirem a fora a veure si encara hi és i vol entrar. Deu tenir molt de fred i gana…

–És Nadal!! –van dir els pares. I es van fondre en una abraçada, amb el Tom remenant la cua tot feliç.

–Anem a tancar els animals a l’estable i donem-los menjar, deuen estar morts de gana –va dir la mare.

“Ara sí que tindrem un Nadal feliç!”, van dir els nens tot mirant l’arbre i l’horitzó.

–Mireu al cel!: hi ha una estrella que brilla més que les altres i que assenyala a casa…

Els miracles existeixen; i sempre n’hi ha un per Nadal.

Maria Teresa Galan Buscató

 

EL MEU NADAL

EL MEU NADAL

El meu Nadal

no és donar valor a tot allò que no en té

ni vestir-se de festa per despullar-se de penes

ni desitjar cap regal que no és necessari

ni somriure quan el cor demana plorar.

El meu Nadal

és embadalir-se en els ulls d’un infant sobreeixits d’innocència

i arreplegar de l’ancià aquell mot que ningú sap escoltar

i ser feliç amb un gest sincer d’amistat que t’omple la vida

i sentir-se estimat per aquells qui et donen la mà.

 

Mª Lluïsa Vidal Salvat

 

EL MOSSÈN MANEL I LA MISSA DEL GALL

EL MOSSÈN MANEL I LA MISSA DEL GALL

Cada any, per nit bona, se celebra la missa del gall. És una tradició antiga que celebrem els cristians des de fa molts anys.

En Manel és el mossèn d’una parròquia d’un poble petit. La gent està molt contenta amb ell. Cada vegada hi va més gent, gent dels afores, per escoltar el seu sermó, que dic, la seva locució, que empelta als seus fidels amb la seva paraula.

Però, en Manel, aquest any, li ha sorgit un problema que no sap com resoldre. Es veu atrapat entre dos dilemes: ha de fer la missa del gall, i alhora, complir una promesa feta anys enrere.

I és que, el que, en veritat preocupa més en Manel, és que ell, no ha deixat mai de fer aquesta missa, d’ençà que és mossèn del poble, i no vol defraudar als seus fidels.

Com s’ho farà en Manel? Qui ho sap! Se’n sortirà de l’embolic que té muntat? Ara ho sabrem.

Tot va començar en la seva joventut. Tenia setze anys, era massa jove, per saber el que volia ser i fer.

Tenia dos amics que sempre sortien junts. Quan cadascú, va iniciar nous estudis, a diferents llocs, es van haver de separar, i es van prometre, que, quan poguessin es reunirien altra vegada.

Han passat tots aquests anys, i en Manel se’n recorda de la promesa feta als seus amic. Heus aquí el dilema. Missa o amics?

En Manel pensava: quina casualitat, que els amics, aquest any, hagin programat la trobada a la nit de Nadal. És clar, ells no deuen saber que sóc capellà.

Va decidir pregar a Déu, perquè l’il·luminés amb el que havia de fer, que li digués la manera per no defraudar a les dues parts.

Aquella nit, en Manel es va quedar adormit a missa, agenollat i arrepenjat al banc. Tot d’una, es va despertar i va veure a Nostre Senyor davant seu. Però, vet aquí, que no era Nostre Senyor, sinó, un dels amics de la seva joventut.

―Hola Manel, com estàs?– li va preguntar l’amic, millor dit, l’esperit del seu amic.

En Manel, adormit, sorprès, no podia obrir boca de l’ensurt. En Pere, el seu amic, li va dir: què et passa, Manel, que no em coneixes? O bé, no m’esperaves, oi, d’aquesta manera, després de tants anys? I en Manel continuava mut.

Va passar estona, abans no es va desvetllar del tot, i veient que allò no era un somni, va contestar amb veu tremolosa:

―Sí que et conec. Però, perquè vas disfressat de Nostre Senyor?– va dir.

En Pere, va contestar:

―Déu, ha escoltat les teves pregàries, i m’ha fet baixar d’aquesta manera, perquè t’expliqui unes quantes coses, i així, podràs fer el que t’està manat.

―Què vols dir?– va contestar el mossèn.

Com saps, nosaltres ens havíem fet una promesa, oi? Més, vaig tenir un accident de cotxe, i “la vaig palmar”, o sigui, que he vingut a dir-te que la promesa, jo no la puc complir. I pel que hi ha del nostre amic, sé que està malalt, i tampoc la pot complir. Per tant, pots fer la missa del gall.

En Manel va contestar:

―Però, em sap greu! fa anys que no ens havíem vist, i no m’esperava això.

En Pere, va contestar:

―Noi, el de dalt, mana, i en el seu moment, en va voler tenir al seu costat. La decisió d’ell és única.

El mossèn, oblidant-se que el seu amic era irreal, li va anar a fer una abraçada, i com és natural, va traspassar la figura que tenia al davant, amb tan mala sort que va caure a terra, trencant-se un braç. Pensava: mira que sóc burro, voler abraçar a un esperit. Sort que ha sigut el braç esquerre. Tot seguit, va trucar una ambulància, ―ell no sabia conduir―, què el va portar a l’hospital, i allí, li van enguixar el braç.

El dia abans de la missa del gall, no va tenir altre remei que trucar a la seva família perquè l’anessin a buscar. La seva família, vivia en un poblet veí, i cada any, ell hi havia anat amb autocar. Però, aquest any, necessitava ajuda. El van anar a buscar, van estar plegats, i el dia de Nadal, en acabar de dinar, van portar-lo altra vegada al seu estimat poble, perquè pogués celebrar la missa del gall.

Aquesta vegada, a l’hora de la missa, va necessitar ajuda dels seus escolans, però tot, i amb mà enguixada, la va poder fer, i el seu sermó, va ser tan humà i particular, com sempre.

En Manel, a l’hora de parlar amb els fidels, els va explicar la seva peripècia, i al final, va afegir:

―Amics meus, no heu de patir mai per res. Tot se soluciona sol, i en el seu moment, si no, veieu el què m’ha passat, tot amoïnat perquè no sabia què fer, i Déu m’ha donat la solució.

En Manel, estava tot satisfet d’haver pogut celebrar la missa, tot i el braç enguixat. A la vegada, estava trist pels seus amics. Pel que ja s’havia anat, i pel que estava malalt.

Ell, en el fons, ja sabia que faria la missa del gall. Però, la decisió era difícil, i Déu el va ajudar.

 

Rosa Ventura Cutrina

 

BON NADAL. T’ESTIMO !.

BON NADAL. T’ESTIMO !.

Més que res volia desitjar-li un bon Nadal, no perquè fos aquell dia sinó perquè necessitava algun motiu per parlar amb ell. Recordava tots els dies junts, tots els instants en el que ell va ser la meva meitat. Va despenjar el telèfon i abans que ell pogués dir res jo vaig parlar: “No puc estar més sense tu, no puc oblidar els teus llavis, necessito saber si tu també t’has esmicolat en mil trossets en sentir la meva veu. Perdona que insisteixi però es que em costa tant comprendre que aquest cop sigui definitiu.” No vaig obtindré cap resposta, només un sospir a l’altre banda del telèfon i va penjar, vaig xiuxiuejar-li bon Nadal !. Això va ser tot.

És tant dur estimar a una persona que ja t’ha deixat d’estimar, saber que ja no ets tu la que apareix en els seus somnis, que ja no somriu en veure un missatge amb el teu nom, que després de molts instants junts ja no ets la persona que omple els seus dies d’alegria. T’ha deixat d’estimar i és dur, però és la realitat i no la pots negar. Penses en ell, les llàgrimes comencen a fluir i recordes un petó, una abraçada, una pel·lícula, les nits sota les estrelles, una mossegada darrera d’un altre, les seves mans recorrent el teu cos i el trobes a faltar. Penses que farà, si també en algun moment es recordarà de tu i de tots aquests moments viscuts, com deu estar, si estarà acompanyat o no, i les llàgrimes són impossibles d’evitar. L’estimes i ho saps, però ja no t’estima i ho has d’afrontar.

Jo et desitjo, com a desig de Nadal, d’Any Nou i de Reis, que siguis immensament feliç, se que no serà al meu costat, però tot i així et desitjo el millor, que trobis aquella persona que vols, que et cuidi i et doni el que jo no he sabut donar-te i espero retrobar-nos aviat, encara que sigui de lluny i només ens saludem amb un cop de cap i alçant la mà.

© evaaguilar

 

REGALS I MENTIDES

REGALS I MENTIDES

—Que ja està? —pregunten les criatures a l’uníson.

Els adults, abstrets en la seva conversa, amb prou feines s’adonen de la cridòria. No és fins que els infants repeteixen la seva cantarella que en Lluís, observant l’embalum que sobresurt de sota la manta, contesta:

—Em sembla que sí! Això ja comença a fer una mica de pudor…

Aquesta resposta esdevé el detonant d’una corredissa frenètica que ateny la sala d’estar amb uns escassos segons. Aleshores, les criatures brandeixen els seus bastons i escometen l’embalum, tot corejant la nadala de rigor. La impaciència de les criatures es fa latent vers a vers, fins que arriba un moment en què la cançó fluctua en un tempo més accelerat del que li pertoca. Finalment, el cant fineix amb el darrer vers al qual el segueix la manta volant pels aires, lluny de totes les mirades. I és que tota l’atenció està ara concentrada en els paquets que descansen dessota aquella soca amb rostre i barretina. La quitxalla s’hi llença talment com depredadors, bo i frisosa de descobrir la naturalesa dels seus regals. Aquests consisteixen en un seguit de torrons i joguines que encalma, momentàniament, l’exaltació dels infants. Però aquesta calma no es prorroga per molt de temps, ja que les criatures ja es veuen de nou tapant el tió amb la flassada i retornant al lloc d’on havien vingut. Allà expectaran, impacients, l’arribada del moment de començar de nou la seva salmòdia nadalenca.

IMG_1641

Llavors, un dels adults diu:

—Déu n’hi do, quins regalassos! Quan ha entrat la canalla em pensava que ens havíem oblidat de posar-hi res!

Qui ho ha fet? Has estat tu Lluís?

L’home nega amb el cap:

—No els havíeu posat vosaltres? Jo he vist el bulto que hi havia sota la manta i per això he fet passar els nens…

—No? Llavors… qui ha estat?

Els adults es miren entre si amb estranyesa. Cap d’ells no sembla saber res d’aquells regals. El més insòlit de tot plegat, tanmateix, és que sota la manta s’hi torna a perfilar un altre embalum que ningú ha disposat.

Edgar Cotes Argelich

LA MARE DE DÉU

LA MARE DE DÉU

Tothom deia que l’Elvis no semblava el mateix: Cada tarda es cordava la caçadora fins dalt per no ensenyar la pelussera del pit , s’enllustrava les botes, es clenxinava amb força brillantina i feia espetegar la moto fins la plaça de Sant Jaume .

Com més s’apropava Nadal, més cua hi havia per veure el pessebre vivent . El Rei del Rock esperava torn pacientment malgrat les ganes d’estomacar les criatures emprenyadores que volien tocar les bestioles .

Les mares, amb el sisè sentit que les caracteritza ,apartaven els nens i això que no havien vist la navalla de papallona i fulla de pam que el gitano portava a la butxaca. Ell pensava que les espantava la fortor de Varon Dandy amb què s’havia ruixat .

Quan arribava davant l’establia es quedava palplantat com un ninot fins que la Mari, vestida de Mare de Déu, li feia una tímida salutació amb la mà.

Un dia, encoratjar pel gest ,es decidí: Assenyalant-se el rellotge i fent anar l’índex com un tirabuixó li demanà què a quina hora plegava. Ella ,exagerant el moviment dels llavis, digué que a les vuit.

Tenia poc temps per trobar un regal. En un aparador del carrer de Pelai havia vist un ós de peluix ben maco. La dependenta , amb cara d’avorriment, provava de fer anar una joguina defectuosa i ni tan sols aixecava la mirada cap a l’únic client que esperava.

L’Elvis va fer llambrejar la churí a la llum dels fluorescents. La botiguera va aixecar el mico dels platerets que arreglava com si la pogués defensar i va fer un esgarip agut  quan la fulla li va obrir el ventre.

1 oso-de-peluche-cafe-claro-40-cm-dmm-vzz-3561-MLM4329839885_052013-F

Al cap de pocs segons, una Guzzi muntada per un gitano i un ós gegantí volava cap el barri Gòtic.

Bloody Maruja

El TIÓ : UN CONTE DE TERROR

El TIÓ : UN CONTE DE TERROR

A mitjanit, la casa era encalmada. La claror de la lluna amb prou feines il·luminava els perfils del menjador. Els llums de coloraines descobrien de manera intermitent algunes cares. Un ninot de neu sense piles. Un Pare Noel de galtes inflades en una postal. Un camell d’Orient palplantat sobre un moble. I el tió.

Encara remugava alguna brasa a la llar de foc. El tió tenia els ulls negres ben oberts, com sempre. Una nadala elèctrica i insistent sortia d’una felicitació mal tancada. El dolor era insuportable i aquella pesada manta polsegosa no l’alleujava gens. Més aviat li feia escoure les nafres. Les notes elèctriques continuaven. I tornaven a començar.

De cop, es va sentir un intens espetec. Els llums de coloraines es van fondre i una ferum de cremat ho va omplir tot. La nadala també havia callat, deixant la tornada sense concloure. Corpulent, del terra estant, el tió va tancar els ulls. Les enormes pestanyes pintades a mà van desplomar-se deixant al descobert unes parpelles fosques i tremoloses. La seva pipa es va començar a encendre i l’espontània combustió es confonia amb el fum de les bombetes mortes.

El camell de peluix va caure de costat, com acovardit, i el ninot de neu feia sonar la petita campaneta per obra d’alguna vibració invisible. Dins la foscor tèrbola, el tió va obrir els ulls de nou. Va obrir els ulls. Però ja no eren alegres i rodons com abans. S’havien tornat vermells i esprimatxats, com els d’una fera. Una bèstia ferida.

Intentant reprimir el dolor, es va anar incorporant. Una fiblada freda li travessava l’espinada cada cop que feia un gest per alçar-se. La vella manta polsegosa va anar cedint fins que el tió es va posar dempeus mostrant tota la seva anatomia estrafeta. Com un gran cuc o un quadrúpede mutilat, s’arrossegava amb el cul i només tenia les dues potes del davant, curtes i inútils com les hagués pogut dissenyar el més boig i cruel dels déus.

El tió doblegava l’esquena i avançava toscament. La lluna dibuixava contra la paret la seva ombra torta. La barretina li havia caigut sobre la cara i li tapava un ull. Desconcertat, va fer un gir en fals i va topar contra la porta de la cuina. El nas de fusta se li va trencar estrepitosament. Va obrir la boca desesperat i va comprovar que ni tan sols podia grinyolar de dolor. Darrere seu hi havia un regueró sinuós de trossos d’escorça. Només era un tronc.

El fum de la pipa es va encendre encara més. Les fibres seques del cos se li regiraven clamant venjança. Com un animal mig cec, va tornar cap al menjador i en va escrutar tots els racons, incansablement, fins que el va veure. Entre un garbuix de galetes i monedes de xocolata mig obertes, hi havia el bastó. L’instrument de la seva tortura. La causa del seu reumatisme mil·lenari.

Fent un esforç ímprobe i patètic, el tió va intentar ajupir-se, poc a poc, forçant una postura antinatural que gairebé li va costar partir-se la seva esquena de soca. Resolt en el seu sacrifici, va allargar els seus braços breus i va engrapar el bastó d’una estrebada tremolosa. La punta de la barretina començava a socarrimar-se amb el fum abrandat de la pipa.

Finalment armat, es va plantar davant el passadís, que l’esperava amb la seva fosca solemnitat. Amb la cara ennegrida, fent batzegades entre paret i paret, subjectava el pal amb decisió. Una corranda de roncs començava a escoltar-se a mesura que s’acostava a les habitacions. A l’alçada del rebedor es va creuar amb un arbre de Nadal. Carregat de boles, arrencat del seu bosc, el va deixar passar amb solidaritat vegetal.

El tió va arribar al final del passadís i va veure dues portes entreobertes, a banda i banda. A l’esquerra s’hi endevinava una americana penjada i en sortia un suau aroma de tabac i d’alè de licor. A la dreta, la porta estava estampada de dibuixos fets amb plastidecor. Uns reis hipertrofiats sobre camells diminuts, una enorme estrella psicodèlica. Uns nens bastonejant un tió. La lletra era infantil i maldestra però es llegia perfectament: “Si tu no vols cagar / ningú t’estimarà”.

El tió va sentir una punxada al seu cor de fusta, i després d’aquesta debilitat passatgera, la fúria li va tornar a rajar a borbollons. Va empunyar el pal amb força, va mirar a un costat i a l’altre i es va decidir per l’habitació dels pares. Envalentit pel xerric de la porta, de la seva mateixa raça i matèria, s’hi va introduir sigil·losament i, un cop a dins, es va redreçar lentament, segur de si mateix, sense recordar que tenia el nas trencat.

El pare es va despertar amb el seu propi ronc, i en canviar de costat va veure amb horror aquell tronc monstruós que l’amenaçava amb un bastó enlaire. Abans no va tenir temps de demanar ajut, el tió ja l’apallissava a sang freda, mormolejant la cantarella de les neules i els torrons amb el seu gemec terrós que no era veu ni soroll. La mare, xisclant, va córrer a la paret i s’arraulia en una cantonada. De seguida, l’ombra del tronc planava sobre ella.

L’endemà, l’atestat policial parlava d’un matrimoni trobat sota una manta vermella amb signes de violència. Ell, amb una misteriosa pipa de grans dimensions col·locada entre els llavis, i un regalim de sang seca. Ella, escanyada amb una barretina que li cobria tot el cap. Al voltant, neules i torrons esmicolats a consciència. Als nens encara se’ls busca. Es creu que estan segrestats en un bosc per un estrany psicòpata. Però és impossible trobar-los: sembla que tots els arbres conspirin contra la policia. Es fa una crida a la ciutadania, tota pista serà benvinguda.

Bon Nadal.

Joan Pau Inarejos Vendrell

CARTA D’AMOR PER NADAL

CARTA D’AMOR PER NADAL

És Nadal. És Nadal i tu estàs lluny de casa. I jo, .. jo a la cuina, aquesta cuina que encara estem pagant. Sol. Sense tu. Amb una cervesa davant i escrivint aquestes línies. I al cap em vénen els versos d’en Raimon: “Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia i jo ben sol em quede a Maragall”. I recordo aquell CD que et vaig fer, aquella “cinta recopilatòria” que explicava els nostres sis mesos de relació. Ja fa uns quants anys. Molts. Però, com si fós ahir, veig la teva cara de sorpresa: tu ni sabies que feia sis mesos, però jo si, i ho vaig voler fer.

I ara, ara han passat els anys. I seguim junts, però avui separats per quilòmetres i rius. Més enllà de l’Ebre. I et trobo a faltar. No perquè sigui Nadal, sinó perquè és una nit que dormiré lluny de tu. I no podré allargar el braç i saber que estàs aquí. Perquè tu ets part de mi. Em fas millor. Em recolzes. Em dones forces els dies fluixos i aguantes els meus plors i les meves rabietes. Veus en mi tot allò que voldria ser i això m’impulsa a ser-ho. Em complementes.

I sembla que el temps s’hagi aturat quan miro el rellotge de paret. Aquell que em vas regalar i que avui ja no funciona. I que no podem treure perquè no volem i perquè està enganxat. I el despertador que no va a l’hora. I la pila de roba bruta i els plats que hi ha per “escurar”. I penso en quan et despertava de matinada, sortint de filmar casaments, i estàvem unes hores junts abans de tornar al meu llit a 36 quilòmetres. O quan vam tornar de Patum, de ressaca, aquell dia que tons pares van saber que existia. O els teus lligaments trencats que van fer que els conegués. I la porta antiga d’Arenys amb mil baldons. I les escales per pujar del metro a casa teva, allà a Vallcarca.

I també els dies de morros. Perquè com tothom tenim dies dolents, però passen. S’arreglen. I també tenim dies magnífics. I tenim matins ronsos i nits d’insomni. I els imans de la nevera em diuen que també tenim Escòcia i Berlín i Donosti i París i que “recuerdo que no llevabas en Praga”.

I alguns diran que sóc un calçasses, i jo diré que no. Diré que això és l’amor i els planyeré si no ho han trobat. I potser els diré allò d’una pel·lícula que no diu molt de la meva masculinitat: “que hi ha de dolent en cuidar d’una dona? Ella cuida de tu”. I és que a mi m’agrada cuidar-te. I m’agrada fer-te el dinar. I l’esmorzar. I portar-te xocolata amb xurros els diumenges que tinc festa. I conduir de nit perquè no et molestin les llums. I venir-te a buscar amb cotxe si estàs cansada després d’un dia dur. I esperar-te amb el Moe a l’estació. I m’agrada donar-te cinc minuts de felicitat. Vull donar-te cinc minuts de felicitat. I una clara després d’un dia llarg. I trobar un sopar arreglat quan al rebost només hi veus pasta i llegums. I veure un somriure a la teva cara. Un somriure teu al dia. És tot el que demano. És el minim que vull provocar-te. És el mínim que vull donar-te.

I segurament molta gent no entén la nostra relació. Igual que nosaltres no entenem la de molts. Però ens va bé. Tu ets la meva constant. El pilar on m’agafo els dies de tramuntana. La clau de volta que suporta tot l’arc. Però un dia, qui sap, potser un dia, canviarà l’arquitectura, les tendències, les modes… I l’arc caurà. No siguem ingenus. Pot passar. Però no ho sabrem fins que caminem aquest camí. Aquest camí que jo vull seguir caminant amb tu. Caminant cap a un futur incert que només depèn de nosaltres. Pas a pas. Minut a minut. Paraula a paraula. Cançó a cançó. Perquè la vida és com un disc: fins que no li dones la volta no saps que t’espera a la cara B.

I és que diuen que el plaer no està a la meta, sinó en el camí. I avui he volgut recordar aquest que estem fent plegats. Potser és que “molt lluny, en les butxaques d’uns pantalons vells (…) he trobat les nits que ens passàvem caminant camins”, o les nits de concerts domèstics o les de plors i rialles o les de ressaca després de la siesta desprès d’un vermut llarg sense dinar… O qualsevol de les més de 3000 nits que portem plegats. I encara em queden 27.000 “dematins” per dir-te que t’estimo. O potser més. I espero, que d’aquí molts anys, vells i lents, puguem seguir anant del bracet i els joves ens mirin, amb enveja, mig enriolats, però sabent, en el fons del seu cor, que ells volen ser com nosaltres en el segle que ve.

Oriol Font i Bassa