Arxius del mes de desembre 2013

ALGÚ

ALGÚ

Els carrers eren plens de gom a gom, malgrat la crisi. Llums de colors, estrelles tentineja’ns, angelets inexpressius, Pare Noels amb campanetes, botigues engalanades amb cintes brillants, música nadalenca que s’escapa per sota de les portes estenent per les voreres una catifa ensucrada i grisosa… i algun que altre pessebre discret darrera un aparador.

Aquest és l’espectacle mentre algú que ni compra, ni té, ni expressa res perquè ja no té esma, ni escolta música enganxifosa , ni pretén engalanar res… al so de les campanetes llunyanes i a la vista d’altres estrelles, assegut entre cartons pudents, pensa per un moment que aquell nadó de bolquers protagonista de les Festes, va haver un dia que potser sí que havia tingut alguna cosa a veure amb ell…


En un tres i no res, tot es fa fosc i en la quietud més solemne li sembla veure algú que ve… que li estén la ma, que el besa i que l’acarona amb tendresa …

Desembre del 2013

Glòria Vendrell i Balaguer

 

SI US PLAU……

SI US PLAU……

L’Albert és un vailet eixerit i intel·ligent que viu en un país , antany ric i pròsper i enguany caòtic i desprestigiat, en el qual els governants i personatges influents tan sols procuren pels seus interessos i afavoreixen els adinerats en detriment dels més desvalguts.

Aquesta tarda de diumenge està escrivint una carta als Reis Mags d’Orient:

Benvolguts Reis Mags: Us prego que llegiu aquesta carta amb tota l’atenció del món. L’any passat us demanava moltes coses i passàreu de llarg per casa meva. No em fa res però aquest any, SI US PLAU, SI US PLAU, SI, US PLAU: Atureu-vos-hi.

Voldria que em portéssiu dues coses: La primera un treball pel pare,que d’ençà que no té feina ja no juga amb mi, ni somriu, ni em fa pessigolles i sempre està seriós i malhumorat.

La segona un sac ben gros per guardar les llàgrimes de la mare i enterrar-les ben lluny de casa.

Ah! I si pot ser, (això no és tan important) ompliu una mica la nostra nevera: Estic cansat dels entrepans de pa amb pa.

El Rei Melcior s’acaricia la barba blanc, es col·loca les ulleres de mirar a fons i els seus ulls savis adquireixen una brillantor inusitada. Es fa un propòsit: satisfarà tots els desitjos de l’Albert i, a més a més, portarà tones de justícia , d’ humanitat i munts de tisores màgiques (NO APTES per a fer retallades a pensions, sanitat i cultura) , a les llars dels polítics corruptes.

El dia 6 de gener hi ha festa gran a la llar de l’Albert.

Nadal del 2013

© Carme Olivé

 

EL RAM DE VESC

EL RAM DE VESC

La Judith, havia vist any rere any, per Nadal, que la seva àvia els obsequiava amb un ram de vesc quan hi anava a dinar.

Un any, l’àvia, li  va explicar :

―Mira, nena, aquest ram de vesc, diuen que porta bona sort. L’has de guardar tot l’any. I quan tornin les festes i en porti un altre, aquest ja el pots llençar.

La Judith, es va quedar amb això. Ella era petita, tot just tenia sis anys. Va anar passant el temps, i cada any es repetia el mateix. L’àvia, anava a menjar portant el seu ram de vesc.

La Maria, l’àvia, es va anar fent cada vegada més gran, i la seva néta, una preciosa noia.

Heus aquí, que la Maria va emmalaltir. La van haver d’ingressar a l’hospital afectada de pneumònia. Estava bastant greu, i la Judith estava preocupada per la seva àvia.

S’acostaven les festes de Nadal. Aquest any, les haurien de celebrar com podrien. Sense l’àvia i amb el cor a l’hospital, pendent de la seva evolució.

La Judith va pensar:

―Encara falten uns dies per Nadal. I, si li compro ara el ram de vesc en lloc de per Nadal?, i així, li pot portar bona sort, i l’ajuda a trobar-se millor? Com diuen que porta bona sort! ―va exclamar.

―Ho provaré ―va dir tota decidida. Va dubtar però, pensava :

― Clar que si és per Nadal que s’ha de regalar i llavors, porta bona sort, igual ara no és tan efectiu. Tant és, va reflexionar, ―i es va dir:

―Aniré a comprar el ram de vesc i el portaré a l’àvia. Segur que li farà il·lusió, encara que no sigui Nadal.

La Judith, va recórrer totes les parades que hi havia posades amb productes de Nadal, i quan li va semblar haver trobat el ram de vesc més bonic, el va comprar.

Ho va explicar als seus pares, aquests van trobar bé la iniciativa de la seva filla, i ella, se’n va anar a l’hospital a veure a l’àvia.

Va entrar a l’habitació de l’hospital. En aquest moment, l’àvia, estava adormida. Es va asseure a la butaca ―la Judith pensava:

―Pobre àvia, veure’s així. Ara que, no fa tan mala cara com ahir! Segur que està millor.

La Maria va obrir els ulls, va veure la seva néta que se la mirava, i va dir-li:

―Hola, filla meva, que fas aquí? ―Ella va respondre:

―T’he vingut a visitar, i a portar-te un regal. La Maria, va contestar:

―Un regal? Sí, àvia, un regal ―va contestar ella.

Li va donar el regal. La Maria en obrir l’embolcall i veure el ram de vesc tan preciós que li portava la seva néta, la va abraçar ―i va dir-li:

―Ja ho sabia jo, que la meva Judith, se’n recordaria de mi. Mira, nena, tenia aquest pressentiment. Sabia que em portaries el vesc. La néta, va preguntar ―i com ho sabies?

La Maria, va contestar:

―No ho sé, però, la meva intuïció m’ho deia. I vet aquí, que només pensar amb tu, i que em portaries el vesc, m’he posat millor.

―De veritat, àvia? ―Va preguntar la Judith.

―De veritat, filla, de veritat. Tot el que està fet amb el cor, és el més efectiu que hi ha. Jo te l’he portat molts anys, i sabia que ho hauries après. ―Va afegir:

―L’amor ho cura tot. Jo sabia que vindries a veure’m, i això, m’ha donat forces per voler viure i curar-me. Ja ho veus, ara ja estic millor.

La Judith va contestar:

―Ja ho veig, àvia, ja ho veig! ―i va pensar:

―Tant és quan es doni el ram de vesc, és veritat que  sempre porta bona sort. I més, si es dóna amb el cor, com diu l’avia.

Rosa Ventura Cutrina

 

EL NADAL DEL BOU, LA VACA I LA MULA

EL NADAL DEL BOU, LA VACA I LA MULA

-Enèsima versió de la crònica de Nadal-

La Vaca, ajaguda a la palla donava a mamar al seu vedell.

Ella, un animal tan maternal també pensa, i té els seus sentiments i records.

Ens conta aquesta història:

“Amb el bou, el meu marit, en un corral sojornàvem, per passar allí la nit, freda nit, freda i ventosa. El vedell amb mi ajagut, xarrupa les meves metes. Sóc generosa de llet i amb cassussa mamoteja. El bou vigila l’entorn, car ensuma cosa estranya; pressent que ha d’advenir una feta inesperada.

Quan més silent és la nit, quan el vent ja no udola, oïm la remor de gent i el traüll de ferradures: són un home i sa muller; una mula els acompanya, amb un migrat farcellet i un sarró que passa gana. La dona, quasi una nina, està encinta, creiem.

¿D’on vénen sense papers? vénen del mar o muntanya? Qui són? no ho sabem pas, ni ells coneixen nostra jaça. Els acollim a l’estable, la cleda té el pas franc; els convidem a sentir-se benvinguts a aquell recer. Que disposin de nosaltres; compartirem el corral.

Jo soc vaca, i llet sobrera del meu ubèrrim mugró, i els en dono unes glopades que agraeixen llargament.

Tant agemolits estan que encenen un caliuet amb gingebre olorós; es refan del fred, i el foc dóna llumeta a l’estable.

No entenem el seu mugir (són humans i jo una vaca) el que diuen no ho capim, però la cosa pinta grossa. Massa que comprenem l’enrenou que se’ls acosta.

La Noia a la corralina, s’arrauleix per infantar i prest oïm, del nadó, el primer càntic de vida. Sense llàgrimes, un plor és anunci d’esperança. Malgrat no ser racionals, hem previst l’esdevinença!

Quan la nit es vol llevar notem trescar de persones: són pastors i rabadans. Ja saben la bona nova. Duen nous, panses i figues; ametlles, mel i mató. Un sarró curull ofrenen als emigrants nouvinguts.

Més tard vénen uns senyors amb corones a la tusta; compareixen al corral per honrar la nova Albada. Com saben que és un Rei si ha nascut entre la palla? Perquè sols pot néixer un Rei en nit tan asserenada.

Vingueren per un sender que un estel enllumenava, els guià fins al palau -una establia de vaques- Veieren, meravellats, que el xiquet lluïa un nimbe d’un or tan fi i fulgent, que el Sol tingué gelosia”

“Els pastors proclamaran -la tradició ho avala- que aquella nit resplendent els sadollà d’esperança: s’havia encarnat un déu per expulsar la zitzània i redimir d’aquest món la iniquitat humana”

Més de dos mil anys ja té, la ventura anunciada. Valents! si gosem guaitar, veurem com la llum s’apaga.

D’esplendent nativitat a llampurnetes migrades.

 

Josep Maria Pascual

 

JAHAN, UN PARE NOEL SINGULAR

JAHAN, UN PARE NOEL SINGULAR

En Jahan, un nen hindú, d’uns dotze anys, estava assegut a classe, escoltant la lliçó que els donava la professora. Tot d’una, es va aixecar, i disgustat ―va exclamar:

No tenen raó! no la tenen!

En adonar-se del que acabava de dir, es va asseure una altra vegada. Aquesta vegada, desitjava amagar-se sota la taula, per la sortida inesperada que acabava de fer. Els seus companys, van quedar bocabadats, ja que en Jahan, mai s’havia manifestat d’aquesta manera.

La professora, va parar l’explicació ―i va dir a Jahan:

―Jahan, no t’amaguis i explica’ns què et passa. En Jahan, a poc a poc, va anar aixecant-se, es va posar dret ―i va contestar:

No passa res, bé, res, res, no ho sé. Només que... En Jahan, s’encallava, la professora el va animar a continuar.

―Segueix, si us plau, Jahan.

Va començar explicant, que una estona abans, a l’hora del descans, els nens havien estat parlant sobre les festes de Nadal, i que, s’havia fet dos grups. Dos grups? ―va preguntar la professora.

Sí, dos grups. Un grup, deia, que per a les festes menjarien molts torrons, polvorons, comprarien molts regals i anirien de festa, i un altre grup, deia, que per a les festes, s’ajuntarien amb els familiars, soparien i després anirien a missa.

―I per això estaves tan enfadat? ―Va preguntar la mestra.

No és per això! ―va contestar en Jahan. És perquè no ens hem posat d’acord. La professora, li va contestar:

―A veure, Jahan, cada país té les seves tradicions i celebra el Nadal a la seva manera. Aquí, es fa d’una manera i…, no va tenir temps de dir res més, que en Jahan, empès per la impaciència, va interrompre, per dir:

Això és el que no entenc! Què és el que no entens?, Jahan, ―Va preguntar la mestra.

La manera que se celebren aquí les festes.

―Ja t’he explicat, que cadascú les celebra com vol!

Doncs, jo, i com molts a l’Índia, les celebrem fent un sopar familiar, i després anem a missa del gall. Allà, els nens no tenen tantes coses, però, per Nadal, es fan desfilades molt grans, porten llums de bengales, toquen els tambors i canten pel carrer. Pel carrer, hi ha elefants amb Pares Noels pujats a sobre. I la gent, surt al carrer i mengen dolços! ―va dir. En Jahan, s’anava emocionant cada vegada més.

―La professora, li va preguntar:

―Què vols dir, amb això, de què no t’agrada com se celebren les festes aquí?

En Jahan va contestar:

Aquí, només hi ha moltes botigues, joguines, arbres de Nadal per vendre, tot és per vendre. Ningú parla de la missa, dels amics, i ningú se’n recorda d’aquests nens que estan a l’Índia, i no tenen res, i

Jahan! ―va dir la mestra, el que has de fer tu, és gaudir de les festes, i no preocupar-te tant, ets molt jove. I a més, a l’Índia també passa el mateix que aquí! ―Li va refutar.

Això és a les grans ciutats, però hi ha molts nens que no tenen res ―va tornar a repetir.

―D’acord, d’acord! Jahan ―va dir al final la professora.

En Jahan va explicar:

Doncs, jo, professora, li asseguro, que el dia que pugui, tornaré a l’Índia amb regals, i em disfressaré de Pare Noel, i repartiré regals per a tots, i…

―Calma’t Jahan! ―va insistir la professora. Està molt bé el que penses, però, no creus que has d’esperar una mica més?, encara ets petit. ―No, jo tan aviat com pugui, aniré cap allà ―va contestar. Estàs molt segur, oi? ―Va tornar a preguntar.

Sí, molt, i ho faré algun dia ―va exclamar amb convicció. I, si puc em disfressaré de Pare Noel, és el que em fa més il·lusió ―i va continuar:

Els meus pares, volen anar a l’Índia a veure a la família, i no poden fer-ho per falta de diners, i jo, em poso molt trist, en veure-ho. També, em posen trist els parents que tinc allà, perquè tenen menys coses que jo.

La professora, va entendre el sofriment del Jahan. En aquella escola, hi havia tota classe de nens, de religions, classes socials, i en Jahan era un dels vinguts de fora. Ell venia d’on patien més pobresa.

La professora li va dir:

―Jahan, ara vull que t’asseguis. Continuaré explicant la lliçó i ja pensaré alguna cosa per fer. ―I una altra vegada, no interrompis la lliçó, ―d’acord?

D’acord, gràcies professora.

En Jahan va tornar a seure, es va acabar la classe, i, a la sortida, es va trobar amb el seu amic íntim, en Samuel, que, era un nen de classe acomodada, que no li importava les diferències, ni racials ni les classes socials.

―Què, Jahan, avui has estat tou, eh? ―Va ser el primer que li va dir. En Jahan, va contestar:

Sí, què vols que et digui? Allà fora, parlant, m’heu posat dels nervis, i a classe m’ha sortit el rampell. En Samuel va dir al Jahan:

―Ja veus que ha dit la professora, que els països ho celebren a la seva manera. No és això, és que hi ha alguns companys, que es passen de llestos ―va respondre Jahan.

―No els facis cas, no els escoltis ―li va dir el seu amic.

Mentre, la professora, s’havia proposat ajudar al petit Jahan i la seva família. Va començar per recollir diners. Va posar una petita urna sobre una taula, a l’entrada de l’escola, amb un rètol on es podia llegir: “Aquell que pugui aportar, serà per una bona causa. Gràcies”. A més, en tota l’escola ja s’havia escampat la història del Jahan.

La mestre va recollir prou diners. Amb aquests diners va comprar tres passatges per a l’Índia.

Uns dies abans de les festes, la professora, juntament amb la resta de companys de la classe, va fer entrega dels passatges en Jahan. Aquest, li van començar a caure les llàgrimes, al veure com els companys l’estimaven, i els va donar les gràcies.

Gràcies a tots! de veritat, moltes gràcies, no ho oblidaré mai.

Se’n va anar a casa i va donar els passatges als seus pares, que van fer una cara d’incrèduls davant el que estaven veient, que era per veure-ho.

Per aquestes festes, en Jahan, el seu amic i un grup de nens, eren els encarregats de guarnir l’escola. En Jahan, estava content, perquè quan acabaven, si els havia sobrat algun adorn, se’l podia portar a casa.

Sense que, en Jahan ho sabés, els seus amics, manats per Samuel, feien una altra recollida entre ells, per aconseguir diners per comprar un vestit de Pare Noel per en Jahan.

Mentrestant, ell, s’havia dedicat a anar recollint tot tipus de coses per portar a la Índia. Passava per botigues, els hi ho explicava i sempre sortia carregat. El mateix passava amb botigues de joguines, sempre n’aconseguia alguna. Però, la pensada més genial d’en Jahan, va ser, que va anar passant de casa en casa, i demanant als pares si tenien joguines que els seus fills no utilitzessin,

per portar-les als nens i nenes de l’Índia. Va commoure el cor de la gent, i en va recollir un munt.

Va arribar el dia de marxar. Els seus amics el van anar a acomiadar. En Jahan va tenir una sorpresa. Un regal. Va obrir la capsa ben embolcallada, i va veure amb sorpresa un vestit de Pare Noel. ―Va exclamar:

Que bonic, nois, us heu passat! ―Com faràs de Pare Noel, sense el vestit? ―li van dir. Ell va contestar:

En això, no hi havia pensat. Es va acomiadar de tots, amb una bona abraçada, i ell i els seus pares, van partir cap a l’Índia.

En arribar, tot van ser, petons, petons, i abraçades per a tothom. Quina alegria, estar tots junts aquests festes!.

Un cop instal·lats, en Jahan va tenir temps de preparar-ho tot. Durant el dia, la família es va dedicar a visitar els parents, i a participar de l’alegria que bullia pels carrers.

Unes hores abans del sopar, en Jahan es va plantar al mig de la plaça, disfressat de Pare Noel i va començar a repartir els regals. Els pares es preguntaven: ―És en Jahan el que està enmig de la plaça? No li van donar importància, ho van deixar estar, perquè pensaven que no podia ser ell, i van entrar a la casa.

En Jahan, va repartir tot el que havia pogut recollir. La gent estava amb el Pare Noel que saltava d’alegria. Quan va acabar, va entrar a casa, procurant que no el veiessin amb aquella disfressa.

La nit de Nadal van sopar plegats. Un sopar senzill, però, bo, i més bo era, estant tots junts, i després van anar a missa del gall.

L’endemà va ser hora de tornar a casa. En Jahan, s’havia escrit amb el seu amic Samuel, i li havia dit, el dia i l’hora que tornaven. Quan van arribar, els seus amics els estaven esperant a l’aeroport.

Estaven allà per victorejar al petit Jahan, per la seva brillant proesa. Els pares veien que el seu fill era popular. ―Es preguntaven:

―Serà el que sospitem?, però, també esperaven que fos el seu fill qui els ho expliqués. Quan van arribar a casa, i després de descansar del viatge, en Jahan es va disfressar de Pare Noel, disposat a explicar-los de què havia anat la cosa. Es va presentar al menjador, amb el vestit, i els seus pares, en veure’l, es van posar a riure. Els va preguntar: ─De què rieu? ―Els pares van contestar:

―Ja ho pensàvem que eres tu, però, no t’havies adonat que eres un Pare Noel una mica diferent, un Pare Noel que no aixecava un pam de terra? ―Li va dir el pare amb sorna. En Jahan es va quedar tot parat. ―Va contestar: ―I? ―Res, fill, res. Només volíem que sabessis que estem molt orgullosos de tu, perquè el que has fet no té preu!

Ell, humilment va contestar:

Jo només he intentat alegrar una mica les festes als nostres, els que no estan aquí, i no tenen res del que tenim nosaltres, res més. Estic molt content, i ho tornaria a fer si calgués. Igual un altre any…

I deixem el petit Jahan pensant si un altre any farà el mateix… I ara ens anem a celebrar el Nadal.

 

Rosa Ventura Cutrina

 

ESTIMAT NADAL

ESTIMAT NADAL

Nadal és temps de torró, de vetllades vora l’escalfor del foc, de passejos sota les llums a la Plaça Major. El fred es fon amb els famosos xocolates calents amb coquetes o ensaïmades, que són el motivant de les llargues coes a Can Joan de s’Aigo. I a qui no li ve de gust una bona tassa calenta de xocolata?

Passeges pels carrers principals i trobes centenars de persones amb bosses a les mans, entrant i sortint vivament de les tendes cercant aquells regals que encara no han aconseguit comprar. I és que Nadal també és època de consum, del materialisme tímidament amagat sota el lema de que el Nadal ens fa ser millors persones. Doncs sembla mentida que tan sols per aquestes dates ens solidaritza’m amb aquelles persones que no podran menjar la típica sopa farcida o el pollastre al forn, o que simplement passaran la nit al carrer.

I la teva tieta que només veus un pic a l’any? El Nadal junta les famílies i provoca aquelles discussions de política que acaben oblidant-se quan l’amfitrió treu el torró i el cava i els infants canten algunes nadales. La padrina, com de costum, demanarà a les netes si ja han trobat xicot i aquesta amb un somriure fingit li dirà que encara és jove per aquestes coses.

Algú que t’abraci quan tinguis fred, algú que et faci sentir el Nadal dins teu… algú que t’estimi, en definitiva, és el millor regal.

Pilar Roig Serra

 

LES JOGUINES.

LES JOGUINES.

Finalment la gran baluerna de la tómbola nadalenca és acabada. Primer, va ser la gegantina lona i les seves grans encavallades, més tard, els prestatges i els mostradors. En el darrer moment les nines, el cotxes i demés joguines van ser desembalades i col•locades en el seus respectius llocs. Ara, ja tot finalitzat, el director del col•legi l’inaugura obrin el pati a la gran fira dels Reis d’Orient, per oferir a bon preu joguines per les festes a tota la població.

Ha hagut més d’una discussió amb els comerciants del petit poble, però com quasi tots són ex-alumnes prefereixen que els diners s’inverteixen en obres de caritat, dins la mateixa localitat, que veure’s obligats a furgar dins la pròpia butxaca. A més, hi ha que pensar que les joguines són, la majoria de les ocasions, una nosa invendible en les botigues durant tota la resta de l’any. Altres, pensen que per veure marxar els veïns anar a comprar-ne a la capital, més val no invertir diners.

Un arlequí de vius colors i cascavells d’alegre dringar és ubicat en una de les postades més altes, observa a la gent i fa un repàs exhaustiu de tots i cadascun dels possibles compradors que s’apropa a mirar.

L’arlequí és un personatge bastant crític i mordaç. Mira, sent, veu i pensa, no com els tres monos de la història que miren, veuen i callen, ell, a més a més, pensa i les seves critiques són força iròniques.

Primer pensament: Aquestes noies no tenen cap idea de com s’ha de muntar una bona exposició, a mi no m’haurien d’haver posat enmig de totes aquestes andròmines. No n’aprendran mai!

Des de el seu lloc privilegiat li agrada guaitar aquella expressió innocent de la mainada petita que creu de veritat en la il•lusió del Reis. Pensen amb fe cega que aquell és el magatzem de Ses Majestats i és d’on sortiran aquell regals que somnien. Només manca escriure una breu carta. demanant-lo i a la nit de l’Epifania es produirà el miracle, i aquell objecte desitjat serà depositat a casa seva, sigui en el balcó, la llar de foc o el cobert.

Maleïda vella, mira que dir que mai compraria un arlequí amb cascavells a una nena. Si sabés com m’agraden les nenes, no diria això. Potser, més val així, perquè la néta fa cara d’avorrida, segurament amb una iaia així… Pobre criatura! Amb allò tan alegre que sonen els meus picarols. Ai, senyor! Aquesta donota de pagès només deu sentir el soroll dels esquellots!

Ui! Perill! Una àvia garrepa! Mira com busca les ulleres dins la bossa. Ostres! He dit bossa, però, més aviat sembla el sac del blat, de grossa que és. Mira, mira, per fi les ha trobat. Si són antediluvianes! Iaia, per favor, modernitzis una mica semblen les anar a batre. Uf! Com arrufa el nas, és nota que el preu no li agrada. Mira la nena com la tiba i assenyala amb el ditet la nina gran. Home! Fixat, fins i tot, la iaia somriu! Visca nena t’has guanyat la nina! Què no farà la tendresa d’un infant.

Caram! Què n’és d’eixerida aquesta jove? Pse! L’home tampoc està malament, però, no té la brillantor de la mirada de l’esposa. Uf! Porten el nen en un cotxe d’aquest que té les rodes més grosses que el de carreres d’aquí sota. Però, com vol comprar aquest ós marró gegantí per un bebè tan petit, si els posen junts al bressol se li ofegarà el crio. Ai, Déu meu! Aquestes mares joves, però com deu estar de tendra tan joveneta i tan rodoneta. Ai, Senyor! Per què m’has castigat fent-me arlequí de joguina.

Això és una merda! Sempre esperant qui et vulgui portar a casa. Estic cansat d’escoltar: “Té un somriure massa irònic”. “Les mans són molt grosses”. “Els ulls són molt picarescos”. “Faran massa soroll els picarols, despertaran al nen”. Manoi! Jo sóc com sóc i qui no li sembli bé que és foti!

Ostres! Ostres! Que n’està de ferma la nena! Bé, tampoc et passis, amb això de la nena. Almenys té divuit anys i el paio aquest que l’acompanya quaranta o més. Clàssic, una noia primerenca que comença a treballar i el sàtrapa del cap que se n’aprofita. Òndia! Quin ninot més maco i gros que han comprat. Ei, mossa! Per què no has pensat amb mi? Tu no saps, el que em satisfà emmotllar-me entre els braços de una joveneta de sines tan generoses com les teves. Més, no s’ho cregueu aquests flirts, acaben com el rosari de l’aurora: quatre plors; els pares m’han dit; la dona m’ha amenaçat; els meus pobres fills; et donaré uns diners i una carta de recomanació, ben bé no sé que vol recomanar; potser… Després ve allò d’una depressió i el ninot al contenidor. Mal destí t’espera amic!

L’aparador es va buidant fins que arriba la nit de Reis que no deixa putxinel•li amb cap ni peus. Els pocs que queden amb de reflexionar sobre la seva sort. Seran recollits i entregats a hospitals i algun viatjarà a terres llunyanes.

L’arlequí pensà: Aquesta gent malgrat la crisi encara viu molt feliç. Segurament, ara anirem a parar a alguna llar on serem apreciats de veritat, sense tantes dubtes, i acollits per mans que ens estimaran. Ara que si queies en mans de una càlida joveneta ja li explicaria jo uns quants versos del bon amor. Ai, senyor geni i figura fins la sepultura!

Miquel Pujol Mur.

QUÈ ÉS NADAL?

QUÈ ÉS NADAL?

La Núria, una nena de quatre o cinc anys, en sortir de classe a la tarda, és recollida per la seva mare a la porta de col·legi per dur-la a casa de l’àvia que li farà de mainadera. Després al vespre el Joaquim, el seu pare, l’anirà a buscar novament i la portarà a casa per anar a dormir.

La Núria mentre espera la seva mare està intranquil·la, arrufa les celles i mou els peuets en aquella dansa nerviosa que no se sap ben bé si es a causa d’una necessitat física o espiritual.

Només quan és asseguda al seient de darrera; aposentada en l’obligatòria cadireta i lligada en el cinturó de seguretat, amb això la seva mare és molt estricta en el compliment de les lleis; la nena deixa explícita la seva inquietud i pregunta:

–     Mare, què és el Nadal? Ho he d’explicar a classe.

–    El Nadal? Amb aquestes ximpleries ompliu les hores de classe. Això ha passat a la història! A mi que m’expliqués, un rotllo de quan era una criatura tonta.

–   Però, mare, he de dir com celebrem el Nadal. Li pregunto al pare?

–    Al pare, dius! Amb l’estressat que ve de la feina. No sé si podrà parlar-te de gaire més coses que del sopar d’empresa i l’opípar dinar dels dies de Nadal i Sant Esteve a la casa d’un o altre parent. Saps que Núria, pregunta-ho a l’àvia! Ella, potser si que es recorda de totes aquestes falòrnies dels capellans.

–     Bueno, ho preguntaré a la iaia, però com és tan velleta segurament no se’n recordarà.

–   No et passis, pitufeta, que la meva mare encara té molta corda. La veiessis ballar al Casino.

–    Mare, si sempre està queixant-se dels genolls i darrerament és com una paparra, només parla dels seus dolorits malucs.

–  Ja la fotran! Quan sona la música tant li fa ballar un foxtrot com un rock. Fes-li posar el tocadiscs i veuràs com dels malucs i dels ossos se’n oblida.

Arribades al portal de la casa materna la mare deté el cotxe i l’àvia que ja sap com funciona tot això del trànsit, abans que sonin les botzines dels cotxes, baixa a la mosseta i tanca la porta. Al moment, la mare com una esperitada arrenca i desapareix per la propera cantonada. Va a trobar-se amb les amigues per veure una exposició d’un artista de la nouvelle vague.

Iaia i néta pugen al pis, la dona posa el berenar a la nena mentre escolta el reguitzell de preguntes que li fa.

Una vegada acabat el berenar la Núria no pot aguantar-se més, malgrat que pensà que l’àvia és massa vella, quasi antediluviana, per saber res del Nadal. Com és tan vella i despistada, això que, fins i tot devia viure en aquell temps, però, com no era al lloc adequat, no va adonar-se’n de res.

–     Àvia, què és el Nadal? Haig de parlar-ne demà a col·legi.

–    Veuràs és una festa que celebrem els cristians per la vinguda de Déu, en la figura del nen Jesús, per redimir-nos: Ejem! Vull dir perdonar-nos, la resta ja tu ensenyaran a col·legi, petita. Saps que, pugem a les golfes i crec que encara trobarem les figuretes de quan fèiem el pessebre.

–   Pessebre! Iaia, que és això?

–    No ho saps, clar, com ha casa teva sempre aneu tan delerats i no teniu temps per res. Ai, Senyor! Quins temps em toca viure! Si el teu avi visques! Reina, ell feia les coses d’una l’altra forma. Amb calma, tranquil·lament, fent-ho tot a consciència, en el lloc i el moment adequat. Veus llavors, pobre home, no ho vaig valorar prou. Jo sempre em queixava, i li deia que no tenia sang de tan pacífic, complidor i bona persona que era. Ai! Déu meu! Quan el trobo a faltar! Quantes vegades em penedeixo de no haver gaudit més de la seva presència. Tant si val, temps passats, són temps passats, i no tornaran mai.

Ambdues pugen a les golfes i troben, després de remenar unes quantes caixes, les figures del pessebre. Les baixen al pis i en un racó del menjador damunt d’una taula, poc a poc, munten el pessebre. Mentre posen cada figura en el seu lloc l’àvia pacientment explica a la néta la importància i el que representa cadascuna.

 

–  Veus nena, la Verge i el nen que són…

–    Sant Josep, mira quina barba té…

–    El bou i la mula que amb el seu alè donen escalfor al nen…

–    Els pastors en les fogueres, guarden el ramat. Veus, mengen i beuen  fins que l’àngel els avisa del fet extraordinari.

–    Mira, petita, les ovelles, el traginer, les vaques i l’aviram. Caram! Què ben protegit i guardat tenia l’avi el molí.

–    Mira Núria, quina sorpresa! Encara està sencer el caganer. El vam comprar fa molts anys a la fira de Santa Llúcia davant de la Catedral. Jo li deia al teu avi, al cel sia, que no m’agradava la figura d’un home cagant.

Quantes paraules esmerça l’àvia per explicar el significat de les diferents posicions dels reis, dels pastors i dels pagesos durant el dies de Nadal.

……………….

La Núria, al col·legi, rep les notes i se les guarda per ensenyar-les a l’àvia la Nit de Nadal que aniran a sopar a casa seva. La mare i el pare en entrar al menjador queden sorpresos al veure, en un costat, el petit i senzill pessebre que han construït la dona gran i la xica.

–    Mira, iaia, les notes. Són bones gràcies a les teves explicacions del naixement.

– A veure, nina meva.- diu afectuosament l’àvia que fa una ullada a la llibreta i després la passa a la filla i el gendre.

Ambdós queden meravellats de les observacions de la professora. I és que amb paciència i donant els consegüents detalls és la forma de transmetre els fets gravats a la memòria de la vida durant els molts segles de l’existència humana i que és al mateix temps el patrimoni transferible dels humans, el boca a boca, que passa de generació rere generació.

La Núria tibant-li la màniga de la brusa proposa:

– Cantem àvia aquella cançoneta que em vas ensenyar. Nadales em vas dir, oi?

Poc després l’emoció omple la sala. Comencen cantant les dues dones més allunyades d’edat i a continuació s’afegeixen, a les seves veus, les dels pares, primer tremoloses i finalment amb força. Es fonen joioses totes juntes en l’autèntic esperit nadalenc.

Aleshores, unes llàgrimes brollen i rodolen per les galtes de la mare en recordar moment feliços de quan tot el cercle familiar: pare, mare, germans, etc., és reunien per cantar i celebrar el Nadal.

Per finalitzar vull afegir unes paraules copiades de la solapa de la contraportada del llibre “Aquell instant de felicitat” de Federico Moccia que diuen així:

“Aquell instant de felicitat són uns focs artificials que t’il·luminen i et recorden que el que tens és important, l’instant és allà, només l’has d’aprofitar”.

Miquel Pujol Mur.

EL VERS DE NADAL

EL VERS DE NADAL

Heus aquí, que l’Alba està preocupada perquè ha de recitar el vers de Nadal per les festes. Té quatre anys, no el vol recitar davant de la seva família perquè li fa molta vergonya.

Un dia, estant a casa de la iaia, feia estona que l’Alba no deia res, estava asseguda al sofà quieta, que, la iaia, preocupada, va seure al seu costat, i li va preguntar:

─ Què passa alguna cosa, estimada?

L’Alba, no escoltava a la iaia, estava preocupada pel vers. La iaia va insistir, Alba, que tens, filleta? ─

Aquesta vegada, la nena la va sentir, i li va contestar:

─ Res, iaia, no passa res. No em diguis que no et passa res, perquè em sembla que sí, estàs molt seriosa i callada─ va contestar la iaia.

Llavors l’Alba, es va posar a plorar.

─ Per què plores, que no estàs bé?

─ Tot singlotant, l’Alba explicà a la seva iaia el que passava.

I per això, plores? ─ La Teresina, contestà a la seva néta.

Vine, seu a la meva falda, que t’explicaré una cosa que mai he dit a ningú─ va contestar la iaia. Només ho sabràs tu, però ha de ser un secret entre les dues.

─ Què és això d’un secret? Va preguntar l’Alba.

Doncs, què el què explicaré ara, només has de saber-ho tu, i ningú més, d’acord? ─ D’acord. Va dir la néta.

Au, vinga─, eixuguem aquestes llàgrimes, que amb la teva carona tan bonica no hi queden bé. I la Teresina, va començar a explicar una història.

─ Era l’estiu. En un jardí ple de flors, hi havia unes roses vermelles molt boniques, ja estaven obertes a la vida, i tothom les contemplava i les olorava. Més, hi havia una molt petita, encara era una poncella, que no volia obrir-se. Tenia por, perquè no sabia que li passaria aleshores. La seva mare, una rosa vermella que semblava de vellut, li deia:

─Filla meva has d’obrir-te, que és el teu moment! Has de convertir-te en una bella rosa que tothom admiri.

─La poncella, preguntava a la seva mare:

─ Mare, si m’obro, que m’espera, acabaré marcida com les altres roses?

─ Filla meva, és així. Ens obrim, per després, anar-nos marcint. Ara, ets poncella, has d’obrir-te ben esplendorosa al món. Si no ho fas, et marciràs igualment.

La poncella, quan va sentir el que li deia la rosa vermella, va pensar que volia estar al seu costat, i li va dir:

─ Mare, no vull marcir!

─Doncs, obrir-te com una flor bonica és el que has de fer! D’acord, tens raó, m’obriré sense por, perquè m’admirin─ va dir la poncella, ja amb ganes d’obrir-se.

I vet aquí, que no van passar moltes hores, que la poncella es va convertir en una de les roses més boniques i admirades.

La mare li va preguntar a la nova flor:

─Com estàs, filla, veus el que vaig dir, mira com tothom es queda a mirar la teva bellesa i la teva olor de tan preciosa que ets?

Ara, la rosa vermella acabada d’obrir, ja gaudia de la seva bellesa. Pensava: ─mira que tenir por d’obrir-me, i la rosa més gran, gairebé marcida de velleta que era, contemplava a la seva dolça i bonica filla, orgullosa que fos la més apreciada.

L’Alba, havia estat escoltant, i quan la Teresina va acabar, va preguntar:

─ I per què tenia por la flor petita?

─ Doncs, es pensava que ningú se la miraria, n’hi l’oloraria. I per què, pensava això la rosa? ─ Tornà a preguntar.

Aquesta vegada, la Teresina, li va respondre:

─ Perquè no sabia res, i per això, tenia por i la seva mare hagué de convèncer-la que no tingués por. Que havia d’obrir-se per oferir la seva bellesa. I tu, estimada Alba, has de fer el mateix. No has de tenir por, quan arribi el dia de Nadal, has de saber que tothom estarà esperant amb molta il·lusió que recitis el vers.

I ara, digues, per què tens por, si ets la flor més bonica que hi ha en el món? ─ L’Alba es posà a riure, i digué a la seva iaia: ─Com t’estimo, iaia. Ara ja no tinc por. El dia de Nadal recitaré el vers. Així és la meva néta, valent, com jo!

─ Què vols dir? Vaja se m’ha escapat, va contestar la Teresina. Volia que fos un secret i ara ja no ho serà.

L’Alba es va quedar pensant una estona, i tota decidida, va dir a la iaia: ─Ara, ja ho sé, la rosa petita erets tu, oi? i la Teresina, es va posar a riure, i digué, a la seva néta, ho has esbrinat, era jo!

Ara ja no és cap secret, oi? ─ No, no és secret─ contestà la Teresina, satisfeta.

Va arribar el dia de Nadal, l’Alba estava més maca que mai i esperava amb il·lusió que li toqués recitar el seu vers.

Quan va arribar el moment, va pujar a sobre de la cadira. Els pares, li van preguntar:

─ Per què t’has pujat sobre de la cadira? Ella va respondre: ─ vull que em pugueu veure millor! D’acord, au, vinga, comença, que estem esperant.

L’Alba recità el seu vers, quan va acabar, tots van aplaudir a la petita, el seu primer vers i li havia sortit rodó. L’Alba, es va acostar a la seva iaia, i li va preguntar: ─Ho he fet bé, iaia? I la iaia Teresina, va contestar: ─És clar, que ho has fet bé, has estat la flor més formosa i amb més bona olor de la gran taula. La nena va abraçar ben fort a la seva iaia, i els altres, ja s’ensumaven que la iaia havia tingut a veure amb el vers de Nadal.


I vet aquí, el vers que tanta por li feia. L’Alba, en deia un vers, però, en veritat, a l’escola els estaven ensenyant una cançó típica del Nadal:

 

 

Ara ve Nadal, matarem

el gall i a la tia Pepa

n’hi darem un tall.

Ara ve Nadal matarem

el porc i a la tia Pepa

n’hi darem un tros.

Ara ve Nadal menjarem

torrons i amb una guitarra

cantarem cançons.

 

 

Ara direm: BON NADAL A TOTHOM!

 

Rosa Ventura Cutrina