Arxius del mes de novembre 2013

NADAL EN TEMPS DE GUERRA

NADAL EN TEMPS DE GUERRA

Eren temps de guerra, la gent passava gana i fred.

S’acostaven les festes de Nadal, tothom les esperava amb il•lusió tot i que les haguessin de celebrar enmig d’un bombardeig, mai havien deixat de celebrar el Nadal durant aquests anys de guerra.

En una casa mig en ruïnes vivia una família que tenia tres fills. S’arreglaven com podien, passaven molt de fred, tenien poca roba d’abric, s’alimentaven de trossos de pa que recollien pel carrer, però tot i així, enmig de tanta misèria, ells donaven gràcies per estar junts.

Aquell any, com sempre, preparaven el sopar de Nadal.

Cada dia, procuraven que els sobressin trossos de pa del pobre menjar que feien per després fer un pastís adornat amb garlandes que guardaven d’altres anys, aquest seria el seu sopar de Nadal i, si tot estava tranquil, assistirien a missa del gall, l’església estava mig enderrocada i passarien molt fred però, a ells els donava igual, no es volien perdre la missa.

Els nens havien fet un pessebre amb pedretes que havien recollit del carrer, i sobre del pessebre havien col•locat una estrella de Nadal, molt vella, que encara conservaven.

No podien celebrar el Nadal com ho havien fet anys enrere, però tenien l’esperança que la guerra acabaria aviat.

Un dia hi va haver un bombardeig, tota la gent es va recollir al refugi com solien fer-ho sempre, esperaven amb por i resignació que tot passés ben aviat per tornar a casa.

Després del bombardeig i encara ben atemorits, la gent va tornar a casa.

La família, amb l’enrenou del bombardeig, no va advertir que el fill petit no anava amb ells. Quan van arribar casa es van adonar amb desesperació que faltava el petit Damià.

Van posar el crit al cel, i de seguida van sortir a buscar-lo pensant que corria per aquells carrers desolats, sol i amb por, no el van trobar, però van poder veure amb espant cadàvers, molts ferits, runes, moltes runes, per tot arreu, però res, el nen no apareixia i ells no volien pensar que li hagués passat alguna cosa.

Es preguntaven: ─on deu estar, i amb aquest fred, on s’haurà ficat?, la mare plorava, i plorant deia:

─Per què no he tingut més cura amb el petit Damià, perquè, perquè? plorava i plorava donant-se les culpes que el fill menor no estigués amb ells.

─Per què ara que arriben les festes ens ha de passar això? la pobra mare estava desesperada, només exclamava, no ho entenc, no ho entenc!

Tots tractaven de consolar-la, però era tal el seu disgust que no hi havia manera, li van dir: ─saps que, Maria, en lloc de lamentar-nos, tornem a sortir a buscar el nen que segur que ara el trobarem.

Es va assecar les llàgrimes i van tornar a sortir de casa per buscar el petit.

El que havia passat era que, el petit Damià, en sortir del refugi s’havia despistat i en lloc de seguir als seus pares va seguir a un altre matrimoni i va donar la mà a una persona que no era la seva mare.

El nen de quatre anys, anava de la mà d’aquella senyora que li havia caigut bé, i la senyora en veure que aquell nen petit li prenia de la mà, no el va deixar anar, hi havia molt enrenou i va pensar que era millor que continuessin, sinó aquella criatura, on havia d’anar tan petit? va pensar, quan estiguem a casa li faré una tassa de xocolata ben calenta.

Van arribar a casa, una casa gran, hi havia una estufa de llenya al menjador i s’estava calent, el matrimoni cremava a l’estufa tot el que trobava, fustes, mobles vells, tot el que podia ser cremat per escalfar-se i cuinar una mica.

El nen quan va entrar va balbucejar: ─quina casa més gran i que calent s’està! en prou feines se l’entenia del tremolor que tenia del fred que havia passat.

El matrimoni havia perdut un fill de la mateixa edat que el nen i al trobar-se amb el Damià, els va evocar al fill perdut, el cuidarien durant una estona i buscarien als pares de la criatura.

Li van donar una gran tassa de xocolata, el nen va assaborir amb delit la xocolata calenta i després la senyora va preparar una bossa plena de roba que havia sigut del seu fill per regalar als pares del Damià.

Quan van estar, van tornar a sortir i aviat van trobar als pares que estaven buscant al nen. Quan la mare va veure el Damià, li van caure les llàgrimes, el va abraçar molt fort, i per sorpresa seva i alegria, el primer que va dir el Damià a la seva mare va ser:

─Mira mare, aquesta senyora m’ha donat xocolata, i saps que? què fill?─va dir la mare ─la xocolata estava molt bona i molt calenta, va tornar a dir tot content.

La mare es va posar a riure amb llàgrimes als ulls. Maria va donar les gràcies al matrimoni, i encara que ella a casa poc tenia, els va convidar a que hi anessin.

El matrimoni va acceptar doncs portaven la idea d’apadrinar el nen.

Una vegada van estar reconfortats, la senyora els va donar la bossa demanant-los que acceptessin de bon grat la roba que els oferien per al seu fill. La mare va estar molt agraïda, així almenys, un de la família no passaria fred.

El matrimoni va aprofitar el moment oportú per demanar als pares si els semblava bé que afillessin al petit Damià, doncs era molt llest i simpàtic i els recordava el seu fill i anirien a buscar-lo per passar uns dies amb ells.

El pare i la mare els va agrair l’oferta però la van rebutjar. De fillol en podia ser, però això de sortir uns dies de casa no els semblava bé, van contestar:

─No tenim res, només ens tenim a nosaltres i no m’imagino un dia sense cap dels meus fills.

La mare va donar una altra idea:

─Mireu, ja sé que la meva casa no està per convidar a ningú, només puc dir-vos que si desitgeu veure al vostre fillol, podeu venir en qualsevol moment, teniu les portes obertes.

Els va semblar bé, raonable, anaven molt sovint a veure al seu fillol, passaven bones estones i poc a poc, s’anaven adonant de la misèria en què vivia la família.

Cada vegada que anaven a visitar el petit Damià, aprofitaven per portar roba per a ells, roba per als nens, mantes, tot el que podien.

A la família li va canviar la vida gràcies a l’ajuda del matrimoni que havia apadrinat al petit Damià.

Per el matrimoni era una satisfacció poder ajudar i cada vegada, les famílies s’apreciaven més i, no diguem, com estaven de bojos amb el seu petit fillol.

Quan s’acostaven les festes nadalenques van portar els nens un petit pessebre. No veieu amb quina il•lusió van muntar el pessebre, encara que no fos molt gran, era el més bonic del món.

El seu primer pessebre de veritat! el van posar al costat del seu estimat pessebre fet amb pedretes.

La nit de Nadal estaven tots sopant a casa del petit Damià, celebrant la nit bona amb un senzill menjar i en acabar de sopar, la senyora els va dir que els faria molta il•lusió que l’endemà, anessin a casa seva a celebrar el Nadal amb ells.

Els pares van acceptar encantats la invitació. Després de sopar, entre tots van recollir la taula, van arreglar la cuina, que era alhora el menjador i se’n van anar a missa del gall malgrat el fred que feia fora.

L’endemà, Nadal, hi va haver una treva, no hi va haver cap bombardeig.

Aquest dia, tal com havia disposat la senyora, es van reunir tots a casa. La família va poder escalfar-se amb l’estufa de llenya, feia tant de temps que no sabien el que era un bona caloreta! i van assaborir el menjar calent que la mestressa de la casa els havia preparat amb tanta il•lusió.

Va ser un gran dia, diferent dels altres grisos que portava la maleïda guerra.

S’havien familiaritzat tant, la casa era gran, que el matrimoni els va oferir la seva casa perquè visquessin amb ells fins que acabés la guerra i tinguessin casa pròpia.

Els pares van contestar: ─però nosaltres som un bon grup, com us ho fareu? no us preocupeu, ens cenyirem encara més el cinturó─ van dir amb un somriure.

Gràcies a Déu podien ajudar.

Heus aquí, que la distracció del petit de la casa havia portat a conèixer el matrimoni que temps enrere havien perdut un fill i que en veure el petit Damià…

Anteriorment, no havien entès el perquè de la tragèdia en perdre al nen, però finalment ho van entendre i van donar gràcies al destí pel regal de Nadal.

Rosa Ventura Cutrina

MANDARINES DE NADAL

MANDARINES DE NADAL

Cap a mitjans setembre, a la parada de fruita del mercat setmanal,  apareixen les primeres mandarines; tenen la pell verda, molt verda, i fan venir esgarrifances només de pensar en la seva primerenca acidesa. No passen gaires setmanes que ja tenen aquell bonic color taronja de les clementines i ja és Nadal en el meu cor quan somric contenta de flairar-les perquè les mandarines evoquen els Nadals de la meva infantesa, però especialment de la meva adolescència.

Per Nadal no podia gaudir de les vacances  com la resta de companyes de classe. A casa meva teníem una botiga de vetesifils, una merceria –Ca la Isabel- d’aquelles que hi trobaves una mica de tot i jo havia d’anar a despatxar cada dia, matí i tarda. Eren diades de molta feina. Cada clienta que entrava, comprava regals per a tota la família. Era un temps en què l’important era que no faltés un petit detall per a cadascun dels qui es tenia a prop i s’estimava; es gastava segons el que permetia el pressupost familiar i l’extra, l’excepcional, era per als regals dels menuts de la casa, per a les seves joguines.

Tota la botiga era un vaivé d’agafar, obrir, tancar i tornar a desar capses de totes  mides i colors; s’havia de buscar un guants de llana per a l’àvia, una bufanda per a l’avi, un mocadors de butxaca nous per al pare, l’ampolla de Varon Dandy o de Floid, un davantal de cuina nou per a la sogra, unes pastilles de sabó Heno de Pravia per a la veïna que vivia sola, un mocador de coll per a la tieta…, i així una clienta darrere l’altra. Després s’havia d’embolicar els regals i el meu pare era molt exigent amb aquest punt. Els paquets havien de ser impecables i els llaços havien de combinar amb els colors del paper. Cada embolcall duia un bri d’il·lusió al seu destinatari.

Recordo  especialment que la meva mare lligava un simples mocadors de ninots i de flors de tres en tres i prenien forma de ventall japonès. Eren un clàssic  de la casa i esdevenien un afegitó a les lilaines del CataTió.

La meva mare, entre Nadal i Reis, per compensar aquell tràfec preparava berenar per als diligents dependents i dependentes, que érem tots. Solia comprar un tortell de  massapà o una coca, teules de xocolata, fantes i coca-coles, però sobretot un munt de mandarines per calmar la set de tant parlar i dir  el mateix: que potser això fa per a l’àvia, això altre per a l’avi…

Cada un de nosaltres es pelava una mandarina i la deixava neta i polida en una de les prestatgeries de la rebotiga, cada un tenia el seu raconet i, a mesura que s’hi  passava per davant per anar  a buscar per enèsima vegada uns guants d’una talla més  o uns mitjons més gruixuts,  en prenia un grill o dos…. i al llarg de la tarda-vespre les mandarines anaven minvant al mateix temps que la seva flaire n’embolcallava l’aire. L’endemà n’hi hauria de noves…

La seva olor sempre ha estat i és  per a mi el preludi del Nadal i les mandarines, talment un ritual, són sempre a la fruitera de la cuina des de l’inici fins al final de la seva temporada natural.

Tanmateix  aquesta varietat que  han inventat per allargar-la, “les clemenvilles” , no m’acaba de convèncer,  perquè fa una flaire  “de mandarina de mentida”.

D’un temps ençà,  quan s’acosta Nadal, sovinteja el comentari “A mi no m’agrada el Nadal, sembla que és obligació ser feliç”, i  m’entristeix una mica, perquè a mi sí que m’agrada. Cada diada de Nadal i Sant Esteve que se celebra a casa, a mitja tarda poso una fruitera de mandarines ben fresques al mig de la taula, per allò de fer baixar els torrons i de passada retre un petit homenatge als meus pares, al seu treball, a la certesa dels valors que transmetien en fer la feina ben feta i, encara ara, tinc la mania d’embolicar de nou  els regals que compro si considero que l’embolcall ha estat fet amb poca professionalitat.

© Isabel Busquets Prat

 

EL NADAL DEMOCRÀTIC

EL NADAL DEMOCRÀTIC

S’havien recollit quasi 30.000.000 milions de signatures,  moltes persones que deien ser militants del PP, afirmaven estar en desacord amb la direcció NACIONAL en matèria de ‘qualitat democràtica’ , tenien clar que si se’ls preguntava votarien en contra, però els repugnava profundament la hipocresia del seu Partit.

España tenia una ‘majoria democràtica’ i això va fer pensar a la Mesa del Congreso de los Diputados , que malgrat les lleis restrictives de la llibertat que s’havien  imposat des del PP – i que el TC ‘eternitzava’ – la negativa podia donar lloc a una revolta democràtica, i possiblement a l’adveniment de la III República, i a la revisió dels abusos del segon feixisme i de la mateixa ‘Democraciola’.

S’admetia a tràmit i desprès d’una llarguíssima tramitació s’acceptava la celebració d’una Consulta no Vinculant a Catalunya, en la que es preguntaria a la ciutadania,  si volien esdevenir un Estat Independent.

Els discursos de la ‘por’ no s’aturaven ni un moment, ho feien des dels mitjans ‘servils al GOBIERNO’ , però també des dels  Partits formats a l’ombra del feixisme,  i des d’àmbits ‘típics’ de la mal dita societat ESPAÑOLA.  Obviaven allò de la ‘majories silencioses’ perquè tenien consciència de ser una ‘minoria cridanera’.

Catalunya anunciava que en cas de guanyar la opció del si, i desprès de la proclamació d’independència, es demanaria la extradició de TOTES LES PERSONES que tinguessin relació amb crims de sang, i/o amb pràctiques no democràtiques.

Curiosament en els mesos previs a la consulta es produïa  al ensems la tornada d’alguns catalans de la diàspora, i la ‘discreta sortida’ d’algunes persones que havien estat molt vinculades al feixisme,  i/o que havien fet la seva fortuna de manera ‘irregular’.

El Govern rebia peticions d’informació per part de Companyies Internacionals que en el seu moment havien descartat al REINO DE ESPAÑA com a conseqüència dels seus nivells de corrupció.

Es fitxava la data de celebració del referèndum – perdó, de la Consulta no Vinculant a Catalunya – , pel dia de Nadal,  sembla que pesava el costum català, de ‘per Nadal, cada ovella al seu corral’.

L’AVI JOSEP BONNÍN SEGURA

L’AVI JOSEP BONNÍN SEGURA

N’Hugo el nostre primer net sulleric

El passat dia 20 de novembre a les 11.47 va néixer el primer fill d’en Ricard i de n’Ana. N’Hugo ens ha convertit a na Rafela i a mi, en padrina i padrí respectivament, del nostre primer net que serà inscrit al registre del Jutjat de Pau de Sóller.

He escrit altres vegades del nostre periple per les Terres de Tramuntana de Mallorca, en sortida de Ciutat de Mallorca on hi havíem viscut molts anys: S’Arracó- Sant Elm- Bunyola- Biniaraix fins arribar a Sóller i viure-hi.

Els meus sogres també decidiren venir a viure allà on nosaltres vivíem i varen vendre el seu pis de Palma i arribaren a Sóller. Visqueren  gaudint de la Vall, feliços, fins que finalment per llei de vida, els toca partir. Dues persones estimades en Josep i na Margalida  que feren molt amics i amigues aquí, estimades i respectades fins al final en el poble que els acollí com a nosaltres.

Quan algú té un familiar mort a alguna terra o poble, amb un tot grapat de records viscuts, de cop i volta ja és converteix en alguna cosa més que un poble d’acollida: Hi ha arrels. El nostre fill i la seva  dona també decidiren viure a Sóller.

I quan hi neix el primer net, crec que s’ha tancat un cercle, i hem assolit el grau de ciutadania.

Estimam Sóller i en l’anterior article vaig transcriure les paraules que n’Aina Colom ens dedica al seu llibre de memòries, on deia que nosaltres, la meva dona i jo, estimam més Sóller que molts que provenen de generacions solleriques. No és la primera vegada que m’han dit que a Sóller necessitaríem més persones que l’estimessin com vosaltres per part de sollerics i solleriques de tota la vida. I aquestes afirmacions dels que realment em coneixen, m’han omplert d’orgull i d’alegria moltes vegades.

Estimar Sóller per a mi significa  moltes coses. Crear uns vincles d’afecte, d’estimació i lluitar, perquè aquest poble sigui molt més harmònic i la convivència més plena.

Lluitar en contra de les injustícies que se li vol fer i també se les que s’intenti fer a ciutadans i ciutadanes que molts d’ells s’han convertit amb els nostres amics i amigues. Lluitar en contra que es destrueixi la fesomia tan maca que té la nostra vall. Lluitar en contra d’especuladors, com podria esser el cas de Muleta  i males maneres de govern, poc ètiques i perjudicials.

Algú escrigué  “Qui es calla davant d’una injustícia es posa al costat de l’opressor”

Ara tinc un motiu més per a lluitar per millorar Sóller.

Amb el naixement del nostre primer net n’Hugo, m’ha portat a pensar molt amb els meus morts més propers.

Ma mare no va arribar a conèixer al seu primer net, el nostre fill Ricard, partí abans. En canvi mon pare, si que va poder gaudir durant molts d’anys d’ell.

Jo per la meva edat, esper poder gaudir molt temps de n’Hugo. Estim molt els infants, i molts d’infants de Sóller també m’estimen  i tinc una relació meravellosa amb ells; com que per alguns, ni saben el meu nom i em coneixen pel joc que em vaig inventar d’en menjapanxes.

Hi ha que veure com el fet del naixement de n’Hugo, que quan escric això fa quaranta vuit hores que ha nascut, un nadó petit i tendre, sigui capaç d’haver creat amb mi aquesta estimació, quan no fa dos dies no el coneixia. Com desperta aquests sentiments de cuidar-lo, de protegir-lo, d’agombolar-lo quan plora i es queixa; i com no d’educar-lo també.

Ell ara mateix, representa la continuïtat de la nostra nissaga familiar, i s’ha convertit amb el més petit de la família.

De la nostra nissaga, germanes de la meva padrina vingueren a viure Sóller. D’aquella generació ja no queda ningú viu i no vaig poder treure el possible parentesc llunyà, que pogués existir en persones de Sóller de llinatge Cortès, com era el de la meva padrina per part de mare, tot i que en tinc constància.

La vida dóna moltes voltes, i just ara n’ha donat una altra més.

Quan acab d’escriure, n’Hugo ja és a ca seva, està bé i desitj  que el puguin treure a passejar els dies que faci bo i quan arribi el moment poder-lo passejar nosaltres pels carrers del nostre poble.

Hi ha vegades, malgrat em consideri escriptor, que per descriure la il·lusió, les paraules es queden curtes.

L’AVI JOSEP BONNÍN SEGURA

Nota. És el ‘veritable Regal de Nadal’

L’AMOR DE L’ OSSET PER LA SEVA MARE

L’AMOR DE L’ OSSET PER LA SEVA MARE

Aquesta faula tan bonica ens alegrarà els cors aquests dies de Nadal!

Un paisatge meravellós, tot nevat…

Les muntanyes havien acabat de rebre els primers flocs de neu i n’havia quedat un bon gruix. Aquí vivien una óssa amb el seu fill.

Els dos óssos, mare i fill, poc es pensaven que aviat tindrien un greu incident.

Uns caçadors feia temps que perseguien als óssos, no els volien per aquelles muntanyes i un dia, un d’aquests caçadors va veure l’óssa i l’osset, tot i estar lluny va disparar un tret tan precís que va ferir de gravetat a la mare. L’óssa va quedar inconscient allà mateix i el pobre osset només feia que llepar-li la ferida amb l’esperança de curar-la, però quan es va adonar que la seva mare no es movia es va témer el pitjor, i va pensar que havia de fer alguna cosa.

L’osset tot plorós, pensava:

─Què puc fer jo, que sóc tan petit per salvar la vida a la meva mare?, després de pensar una estona se li va ocórrer una cosa:

─Ja ho sé! va exclamar, baixaré al poble a buscar ajuda, però… com hi vaig si mai he anat sol, sempre he anat al costat de la mare? es va preguntar.

L’osset no coneixia la muntanya, però va decidir jugar-se la vida per salvar la seva mare, l’estimava tant! abans d’anar a buscar ajuda, va agafar unes fulles seques i les va posar sobre la ferida i li va dir, sabent que ella ho escoltaria:

─Mare, t’has de pressionar aquestes herbes molt fort perquè no et sagni la ferida, i li va preguntar amb el cor encongit:

─M’has sentit, mare?.

L’óssa va obrir els ulls com va poder, va donar a entendre al seu fill que l’havia escoltat i d’aquesta manera, l’osset més tranquil, va iniciar la seva marxa a través d’aquelles muntanyes nevades i desconegudes per ell.

L’osset s’enfonsava a la neu, li costava seguir endavant, però l’amor que sentia per la seva mare l’ajudava a continuar.

Cada vegada estava més cansat, pensava que no arribaria mai, però per fi va arribar a la vora de la carretera i allà, sí, que les seves forces van defallir i va quedar desmaiat sobre la neu.

S’anava quedant morat del fred i s’hagués mort congelat, si en aquest moment no hagués passat per allà, un quatre per quatre conduït per un pare que anava amb la seva filla.

Pare i filla anaven a la ciutat a comprar els regals per a les festes de Nadal.

El pare en veure l’osset va parar el cotxe, els dos es van acostar cap a on estava l’osset, van observar que estava inconscient, gairebé gelat i el pare va decidir portar-lo al primer veterinari que trobessin.

Deixarien córrer anar a comprar els regals de Nadal, era més important salvar la vida a l’ osset.

A la consulta del veterinari l’osset es refeia, però tenia dos ditets congelats i el veterinari els va aconsellar que el deixessin allí un dia en observació per veure la seva evolució.

L’osset s’anava recuperant però en veure’s tancat allà dins s’anava posant nerviós, recordava la seva mare, estava molt inquiet i no parava de gemegar.

El pare havia parlat amb la família i tots estaven d’acord en portar-lo a casa un cop recuperat. Quina il·lusió els feia a tots!.

El veterinari abans de marxar els va explicar:

─Ja podeu portar l’osset a casa, però està nerviós, alguna cosa li passa.

─Quan van arribar a casa l’osset no volia entrar, finalment davant la resistència de l’osset per entrar a casa, van decidir deixar-lo anar, però l’osset no se n’anava, només feia que mirar-los i gemegar, movia els bracets indicant el camí per on volia que l’acompanyessin.

Quan van entendre el petit ós, es van posar els equips de muntanya i van marxar junts, van seguir el rastre que l’osset havia deixat i no van trigar en trobar l’óssa, estava molt dèbil, però el pare va veure que encara li quedava un esbufec ​​de vida i va pensar que havien d’actuar de pressa i va dir a la nena que es quedés amb l’óssa i l’osset, que ell anava a la recerca d’un veterinari.

De seguida va trobar un veterinari i de pressa es van dirigir on es trobaven l’óssa, l’osset i la nena. Els va costar bastant arribar a causa del gruix de neu que hi havia.

Quan el veterinari va veure l’óssa es va témer el pitjor, la va examinar i preocupat, els va dir: ─si ens afanyem encara podem salvar-li la vida, però hauríem de poder baixar l’óssa a la consulta.

─I com? va preguntar el pare, de seguida van trobar la manera per baixar l’óssa, farien una llitera ajuntant els seus esquís amb les cordes que portaven per la neu i posarien l’óssa sobre la llitera.

Els va costar molt posar l’óssa sobre la llitera improvisada, quan van estar a punt es van posar en marxa. El pare i el metge anaven darrere amb l’óssa i la nena portant a coll l’osset.

La llitera feta amb els esquís i amb l’óssa sobre pesava molt, i amb grans treballs van poder arribar a la consulta del metge.

El veterinari els va dir que havia d’operar a l’óssa per treure-li la bala i que esperessin fora mentre durava l’operació; passava molta estona, estaven molt preocupats i finalment, va sortir el metge i els va dir que tot havia anat bé, però que l’óssa s’havia de recuperar, que tot dependria de la fortalesa d’ella i li va dir a la nena:

─Porta-li al seu fill, que segur que això la farà viure, la nena així ho va fer, i l’osset quan va veure a la seva mare adormida es va posar a plorar.

L’osset abraçat a la seva mare li deia:

─ Mare, mare, digues-me alguna cosa, digues-me que ja estàs bé! però la seva mare no podia respondre’l ja que encara estava sota els efectes de l’anestèsia.

La nena va consolar l’osset:

─Mira, veus, la teva mare ja està millor, només està adormida i no pot sentir-te, però sap que ets aquí amb ella. L’osset li va preguntar:

─De veritat sap que sóc aquí amb ella? i la nena li va contestar:

─Sí, és clar que ho sap! tranquil·litza’t, que es posarà bona de seguida, en sentir això, l’osset va somriure esperançat i es va quedar adormit.

El dia de Nadal el veterinari va trucar per telèfon dient-los que l’óssa ja estava curada i que anessin a buscar als óssos, que ell no podia tenir-los ja que s’anava fora a celebrar festes.

Tota la família van celebrar el Nadal ben acompanyats amb els óssos, sense regals, però més contents que mai, ells sabien que els havien salvat i només feien que ser agraïts, no paraven de jugar i distreure la família.

Va ser un Nadal molt diferent, però tots tenien prou amb haver salvat la vida dels óssos. Era el seu regal de Nadal. La felicitat que sentien l’haver pogut salvar la vida a l’óssa i l’osset no es podia pagar en res.

Quan l’óssa va estar recuperada, va tornar amb el seu fill a les muntanyes nevades.

L’amor va salvar la vida dels dos óssos. Encara que només sigui una faula, és una faula molt bonica com bé he dit al principi.

 

Rosa Ventura Cutrina

 

MARE, QUE SIGUI FELIÇ!

MARE, QUE SIGUI FELIÇ!

Son quasi bé les onze de la nit. L’Adrià ja ha acabat els deures, tot i que avui li ha portat molta feina poder resoldre un problema de mates. Està cansat i té son. Decideix posar-se a dormir, però abans ha de passar pel lavabo.

Obra la porta de la habitació, sense fer cap soroll i el sorprèn veure la llum de peu del menjador encara encesa. Hi va caminant poc a poc i veu a la seva mare asseguda al sofà amb la mirada fixa a terra. Sense ni pensar-s’ho un moment, va a seure al seu costat, li passa el braç per sobre l’espatlla, fent una mica de pressió cap a ell i l’abraça dolçament.

-Que et passa mare, com és que encara estàs llevada? és molt tard.

-Ja ho sé fill -li respon- Però no puc dormir, estic una mica nerviosa.

-Et faig una til·la? T’ajudarà a tranquil·litzar-te.

-D’acord Adrià, a veure si aconsegueixo agafar el son.

El noi, fa poc que ha complert catorze anys però la responsabilitat que porta a sobre, el fa semblar que en tingui més de vint. Fa tres anys que se li va morir el pare d’un accident laboral, al caure a terra des de dalt d’una bastida mal posada. Ell, només tenia onze anys i la seva germaneta tres.

La seva mare, va entrar en un estat de tristesa profunda. Va fer molts esforços per no arribar a la depressió i sortosament ho va aconseguir, tot i que se li feia molt difícil anar tirant endavant, tant emocionalment com en la part econòmica.

Treballava en una empresa de neteja i quan va quedar viuda, va demanar per fer més hores. Havia cobrat una petita paga de l’empresa del seu home al tenir l’accident, però no sufragava les despeses que li portava poder tirar endavant amb la vivenda, el menjar i sobretot en tot el que es referia a la educació dels seus dos fills.

El pis on vivien, era petit, no arribava als 70 m2, però per ella era com un palau. Era de lloguer i estava agraïda als amos de que no li haguessin apujat només que el mínim des de que faltava el seu marit. Tot i així, tenia de fer molts números per arribar a final de mes.

L’Adrià, sempre havia sigut un noiet seriós i quan va passar lo del seu pare, semblava que s’hagués fet gran de cop. Va ser un tràngol molt fort per la mare i per ell i tant l’un com l’altre, van procurar que la Txell, la nena, es podés mantenir al marge de tot plegat.

Aquest any, la mare tornava a estar molt trista. Degut a la crisi li havia baixat la feina i entraven menys diners a casa, no li era possible fer cap estalvi i part del seu malestar, es que veia que s’estava acostant Nadal i Reis i no podria fer cap regal als seus fills. L’Adrià ho entendria però i la Txell?, només tenia sis anys i el seu cap estava ple d’il·lusions. Aquest any, li seria molt difícil poder-la complaure.

L’Adrià retorna al costat de la seva mare, deixa la tassa amb la infusió damunt la tauleta i s’hi apropa dient-li:

-Que et passa mare, com és que estàs cada cop més trista?

La mare, dubta en contestar la veritat, però pensa que d’una manera o d’una altra, li ha de fer saber. El problema hi és i no hi veu cap solució.

-Cada vegada tinc menys feina Adrià. Degut a la crisi, moltes senyores han decidit prescindir dels serveis de la persona que els hi fa la neteja i cuidar-se’n elles mateixes. Tot està molt malament.

-No siguis tan pessimista mare. Amb tots els números que arribes a fer, podem anar tirant.

-Fins ara si -li diu la mare- Però els números han baixat i no sé com ho podrem fer per arribar a final de mes.

L’Adrià es recolza al respatller del sofà en actitud pensativa. Entén molt bé el patiment de la seva mare, se’n adona que estan vivint uns moments molt durs i el pitjor de tot, es que no veu la manera de poder ajudar a alleugerir el pes que els hi ha tocat arrossegar.

Mentalment pensa que la solució seria buscar alguna feina per fer, al plegar del institut, però llavors no podria atendre a la seva germaneta, mentre la mare tornava a fer un parell o tres d’hores més de neteja en unes oficines.

-Mare, -li pregunta- La feina de la tarda, quan jo torno del institut, encara la tens?

-Si, al menys aquesta encara la conservo. Perquè m’ho preguntes això?

-Perquè havia pensat en buscar alguna coseta per fer jo, però no tinc cap més hora que aquella.

-Ni en tens ni voldria que ho fessis. Has d’estudiar Adrià, mal aniria que no et preparessis a consciencia pel dia de demà. Ets bon estudiant i al menys sé que podràs tenir un bon futur. No t’hauràs de limitar a feines com la que tenia el teu pare o com jo mateixa, que no puc aspirar a gaire més. Ni ell ni jo vam posar cap mena d’interès ens els estudis i així ens ha anat a la vida.

-Si mare, però alguna cosa hauré d’intentar fer per ajudar!

La mare, mig plorosa, se’l hi acosta i abraçant-lo li diu:

-Ve Nadal i venen Reis, tot i que no voldria que fos així, tu no podràs tenir res, però la nena és diferent, no sé com ho faré.

L’Adrià s’aixeca decidit i li diu:

-Mare, crec que jo si sé com ho podrem fer perquè pugui tenir els seus regals, no t’amoïnis, deixarem QUE SIGUI FELIÇ. Ara, anem a dormir, tot s’arreglarà.

Veient la resolució del seu fill, es tranquil·litza una mica i decideix anar a dormir.

L’Adrià és un expert dibuixant i té molta imaginació. Per la Nit de Nadal, ha preparat un joc de taula a base de cartolines de colors, unes amb dibuixos i les altres amb figures, el cas es que va ser un èxit, la seva germana estava encantada. La mare, li havia afegit un conte de princeses, que havia vist en un basar dels que actualment omplen les ciutats i que només li havia costat 2€.

Aquella diada va ser un èxit. El dinar, tot i que molt senzill, també va ser de celebració. La mare va fer unes patates al forn amb salsa beixamel i formatge, fins i tot,  guarnides amb unes salsitxes.  Ho van poder combinar per menjar-ne l’endemà i tot. Pels postres, van tenir els típics torrons i neules, que li havien donat  a la mateixa empresa on treballava.

Ara s’apropava Reis i la mare, no estava tan segura de que la nena estes gaire contenta amb el que li podrien fer arribar.

A l’Adrià, en canvi, se’l veia més decidit que mai i ella va pensar que el millor que podia fer era preguntar-li com és que estava tan animat.

-Tinc la solució mare, la nena tindrà joguines, no et preocupis, la Txell encara és petita, deixem-la QUE SIGUI FELIÇ!

-Bé però, que has pensat fer per aconseguir-ho?

-No t’ho vull dir mare, així serà sorpresa. També tu tindràs la inquietud de la Nit de Reis, no perquè et caigui res si no només per veure la cara de la Txell quan vegi les joguines!

-Sé que no t’ho hauria de preguntar ni m’hauria de passar pel cap però, no faràs res que te’n hagis de penedir oi?

-Estigues tranquil·la mare, HO TINC TOT CONTROLAT! -Li respon rient-

Arriba el dia de Reis i la Txell fa salts d’alegria. Sobre la seva sabata hi ha un ós de peluix petit, amb un cartró a la mà que li diu:

AQUESTA CUINETA D’AQUÍ ÉS PERQUÈ EM FACIS EL MENJAR, EL CARRET DE LA COMPRA, ÉS PERQUÈ VAGIS A COMPRAR AL SUPER AQUELL D’ALLÀ BAIX I AQUELL LLITET, ÉS PERQUÈ EM POSIS A DORMIR. FINS I TOT, HI HA UNA MANTETA PERQUÈ EM PUGUIS TAPAR I NO PASSI FRED.

La mare, incrèdula, veu que dins la seva sabata també hi ha un paquetet, el desembolica i hi troba un collaret molt vistós.

Es mira l’Adrià i pregunta:

-Que és tot això?

-Han vingut els Reis, mare.

-Però, que ha passat?

-Durant la nit, he anat voltant per recollir cosetes deixades per llençar al costat dels contenidors. M’han ajudat els meus amics, en Manel i l’Eduard. Hem fet una mica de tria, després hem anat a casa d’en Manel i el seu pare ens ha ajudat a netejar-ho i repassar-ho una mica amb algun clauet. Un cop ens ha semblat que estava tot bé, m’han ajudat a portar-ho a casa i ja veus quins Reis! Molta gent desaprofita les coses sense cap necessitat de llençar-ho encara. Fins i tot, el teu collaret, tot i que és de fantasia, el trobo molt bonic.

La mare, veu la cara de felicitat de la Txell i plorosa, li dona les gràcies al noi per haver tingut aquella idea.

-I a tu Adrià, no t’han portat res aquests Reis tan generosos?

-I tant mare, una bossa d’esport. Pràcticament nova, només s’ha de rentar.

La mare l’abraça. Els seus ulls es dirigeixen a la finestra i mira al cel. Calladament diu: et sents orgullós del nostre fill?

 

GEMMA MATAS GUSTEMS

Primer Premi CONTES XIU-XIU

Ajuntament de Terrassa

-Nadal 2012-

 

CONTE D’HIVERN

CONTE D’HIVERN

Hi havia una vegada un arbre tímid. Quan arribava l’hivern, no li agradava gens despullar-se com feien els seus amics. Tot al contrari, a ell li agradava imaginar-se que s’abrigava amb llums de colors i es posava una estrella resplendent per barret, i que, al seu voltant, hi havia una rotllana de regals que els nens es miraven amb esguard embadalit i obrien amb dits tremolosos.

L’arbre tímid dubtava que aquell desig tan intens es complís algun dia, però no perdia l’esperança. Tampoc no sabia si els arbres desvergonyits, que s’espolsaven les fulles per cobrir-se de neu, en tenien, de desitjos. Ell no parlava mai perquè era tímid, però desconeixia el motiu dels altres arbres per mantenir-se en un silenci tan persistent. D’una banda, el silenci li agradava molt. Molt és poc: li agradava moltíssim, sobretot a aquella hora en què clarejava el dia i ni tan sols el vent gosava moure’s, quan el mantell nivi era més corprenedor. D’una altra, el feia sentir-se sol. Segur que a les persones no els passava això, segur que sempre estaven contentes, cantant, rient, explicant-se històries… Que fessin servir la serva escorça com a testimoni d’amor, acostumava a fer-li pessigolles i l’entendria d’allò més. Com es pot desconfiar d’algú capaç d’estimar?

Per això l’arbre tímid no s’amoïnà quan veié que s’acostaven aquells llenyataires; per això l’arbre fou feliç quan sentí que un d’aquells homes parlava de convertir-lo en arbre de Nadal, a ell, tan tímid com era! Per fi tindria un barret estrella i els nens el rodejarien emocionats! Però quan les destrals van començar a colpejar-li el tronc esvelt, la saba se li aturà i la ment se li enterbolí. Encara va tenir temps, però, de lamentar no haver sabut despullar-se a temps.

© Mercè Bagaria

 

UN ENSURT NADALENC

UN ENSURT NADALENC

Arriben els Reis, van de puntetes i deixen regals dins les sabatetes”, molt bé, molt bé, visca!- vam exclamar tots alhora entre crits d’alegria i forts aplaudiments- la Sara es va enrojolar i gairebé es posa a plorar. Es va posar a picar de mans i a saltar sense parar.

Aquest era el seu primer vers de Nadal. Aquell any, la Sara havia fet 2 anys i estava molt emocionada. Esperava el dinar familiar amb il·lusió per a poder dir el seu vers durant les postres. Tot un èxit. Els pares estaven molt contents, els padrins encara més i els tiets, que esperaven el seu primer fill, miraven la nena embadalits. Aquell Nadal va ser perfecte. Les festes van passar i tot va tornar a la normalitat, l’escola, la feina dels pares i la vida de la nena aprenent cada dia coses noves va aportar estabilitat i felicitat a la família.

De nou, havia passat un any  i en un tres i no res ja s’acostaven les festes nadalenques.

“Sóc la reina de la casa i m’agraden els torrons, el Nadal us felicito amb un sac ple de petons”- grans exclamacions, rialles i crits d’alegria omplien el menjador- tota la família reunida al voltant de la taula parada menjant neules i torrons. La Sara, feliç de ser el centre d’atenció, cada dia era més gran i més espavilada.

Un Nadal més i tot seguia igual, la família feliç, un bon dinar, alegria, preocupacions deixades de banda durant uns dies, l’arbre, el pessebre, el tió, regals i visites i felicitacions entre amics i parents.

Un any rere un altre tot es repetia, els canelons, els torrons, la sopa de galets, les mateixes cançons, els mateixos acudits i la mateixa hipocresia de sempre. Totes les famílies acostumen a fingir durant les festes, uns més que els altres, fan veure que s’estimen, es fan regals que no volen fer i  en reben amb efusivitat altres que no volen. Quan hi ha nens tothom intenta fer el paperot per ells i per a no donar-los un disgust, però realment, amb tota sinceritat i deixant triar lliurement, molts no voldrien passar les festes amb ningú, potser voldrien quedar-se a casa dinant en parella, amb pijama o anar a esquiar o simplement, passar aquests dies com qualssevol altre. Tot un exercici d’autocontrol i falsedat.

La Sara creixia i passaven els anys, l’any que en va fer disset tot va canviar. La nit de Nadal, aquell any, va ser diferent.

Després de sopar i havent cagat el tió, volia sortir amb les amigues. Així ho va fer, una nit fantàstica que feia dies que esperava. Un cop donats els regals, felicitat les festes i amb el maquillatge i la roba de festa, va sortir de casa. A la cantonada l’esperaven les amigues.

No hi va arribar mai. Ningú sap on va anar, si va marxar voluntàriament o la van segrestar, si es va fugar amb el seu xicot o simplement, va decidir passar una nit sola. Un dia de Nadal i una nit que es van fer eterns. Va ser l’hora dels retrets, les veritats i la sinceritat, tothom va dir què pensava dels altres i tot va quedar clar. Les desgràcies, ajuden a fer aflorar els sentiments. Com si res hagués passat, per sant Esteve , quan tota la família, els mossos, les amigues  i el poble sencer l’estaven buscant, va entrar a casa com si res hagués passat. Va demanar disculpes pel retard i va explicar que havia anat a ajudar el Pare Noel.

Sí, sí, sant Nicolau, el Pare Noel o com el vulgueu anomenar. Va dir que l’estava esperant a l’entrada de casa i que li havia proposat fer-li d’ajudant durant una nit, volia que ella i la seva família i en general, tots els qui la coneixien i estimaven, passessin un ensurt per a que poguessin apreciar el valor que té tenir gent que t’estima i que no et deixaria mai, que tot i les hipocresies i les convencions socials, sabrien treure el millor d’ells mateixos i solucionarien els problemes que tenien. Així va ser i la Sara ho va explicar tal com va passar, el seu viatge en trineu i els llocs que havia visitat. Ningú la va creure, de ben petita que sempre havia tingut molta imaginació, massa i tot,  però quan es va treure de la butxaca la campaneta que havia oblidat el Pare Noel tot va ser diferent. Un Nadal diferent.

 

© Roser Jurado i Regué

 

EL TOBOGAN DEL VINT-I-CINC DE DESEMBRE

EL TOBOGAN DEL VINT-I-CINC DE DESEMBRE

La Siona era un nena que vivia sota un tobogan pelat i atrotinat. I sense cortines que l’haurien pogut camuflar, aquell ésser desvalgut sobre un terra de grava força greu, la poqueta cosa de la Siona a la vista de tothom, amb els cabells onejant misèria i els ulls ocupant el rostre sencer. Tenia nou anys i allà sota s’hi havia estat en temps de pluja (encara que el tobogan tingués fuites a causa d’un rovell que ningú cuidava amb producte específic i bona nova capa de pintura alegre), de sol prim, mitjà o fort (que cremava a través dels forats del tobogan i li marcava la clepsa com si fossin senyals de cigarretes), de calamarsa hostiaire perquè el vent la feia anar de costat i de neu fluixa, ja que no era terra on sovintegés aquesta precipitació i el cop que ho va fer ningú és va fixar en el tobogan i la nena a sota totalment colgats pel blanc, quan se n’haguessin pogut fer mil relats, mil poemes, mil cançons i, sobretot, quan no hi haurien pogut haver prou llàgrimes per explicar-ho.

Era Nadal i la Siona i el tobogan no ho sabien. Mai ho havien sabut.

El poble s’havia guarnit de llums de color mel de romaní o mil flors, color caramel eucaliptus mentolat o sense. Els aparadors vomitaven decoració trivial per manca de creativitat, comprada a preu irrisori als basars que esqueixalaven els preus a còpia de qualitat més que dubtosa. La gent recuperava abrics arnats que ni a la tintoreria podien desinfectar de tants anys d’haver estat la indumentària contra el fred, la mateixa i insubstituible, amb el pes de penes enganxoses i de desil·lusions embrutidores.
Es comprava el just per tenir a taula un àpat calent i après. S’aprofitava la fruita tocada que al mercat setmanal rodolava escapaire per terra més de tant en tant que l’habitual, com si fos una entesa.
Les sopes serien d’un os i els pagesos ja ni vigilaven els camps: els deixaven oberts amb les cols per a repartir, i les patates i les orelles d’ase vegetals que eren les bledes saludaven per a ser menjades.

Un d’aquests pagesos havia hagut de serrar un arbre mort i havia comptat les anelles que confessen els anys sense poder-se’n amagar. Una morera centenària que havia acollit sota la seva ombra converses alegres i traguejar de càntirs amb aigua fresca del pou i menjades de préssecs i contactes de peus descalços que havien palpat la sorra molla als reguers que naixien i morien quan els tràmecs així ho manaven.

El pagès sentia l’ànima de l’arbre, l’estimava. Sabia que ara volaria lluny i a prop, que seria en tot, com tot el que marxa.
El pagès va carregar, nostàlgic, una part del vegetal traspassat, per tenir-ne un record a casa, un pis estret i mal confegit a trossos per paletes inexperts.
El pagès caminava lentament, amb una solemnitat que destacava entre la grisor glaçada del cel sense llum i de l’aire sense goig que tossia deixos de benzina de la Nacional II.
El pagès va travessar una plaça que pràcticament no s’aguantava dreta, de malmesa, d’oblidada, un creu i ratlla rotund en el paisatge desolador.
Els pisos que l’envoltaven supuraven mancances en una pretensió de model de vida gairebé de plàstic, on es sega el que és natural i s’implanten xips de com s’ha de ser i què s’ha de fer i això està bé i això està malament. I estava bé i s’havia de ser i s’havia de fer d’unes formes precises i les subformes que no hi arriben pateixen, el cervell es podreix, el cor postís es desespera.

El pagès va quedar-se quiet davant la imatge: la nena i el tobogan. La nena abillada amb parracs. El tobogan, un arc protector amb graons penjant, com braços que l’òxid li hagués mutilat, o com si volgués ser inaccessible. Semblava un estrany elefant metàl·lic de perfil: coll i orelles i trompa.
El pagès no podia moure’s ni deixar de mirar la nena i el tobogan.

Fins que es va posar a córrer cap a la caseta del camp.

Quan va tornar duia un sac d’arpillera tallat per tal que la Siona se’l posés.
Quan va tornar duia un tió i el va posar a terra, davant d’ella i li va dir que tanqués els ulls una estona, mentre taral·lejava uns mots dansaires i els primers estels gosaven aparèixer al firmament amb una fermesa i una tendresa que semblava estrany.
La Siona no parlava, però va comprendre. I va fer cas.

Quan va obrir els ulls la lluna també hi era i un núvol li feia de llacet.
Quan va obrir els ulls ell li va dir que s’ajupís i descobrís el tresor del tronc màgic.
La Siona va fer l’esforç molt gran de tallar arrels, les d’una positura de molts anys allà palplantada, petrificada. Però res li feia mal, perquè ho va curar el gran somriure que va esclatar per primer cop en la seva existència en trobar-se davant aquella fusta riallera (el pagès li havia dibuixat una cara ben naïf amb guixos) i els presents que li oferia: moniatos i pomes.


I van anar a menjar-se’ls i tan aviat com va poder el pagès va demanar de fer dur el tobogan al seu camp, que el volia arreglar per a la nena que el Nadal li havia fet arribar per tal que la cuidés.

Mena Guiga

 

EL PROBLEMA D’UN METGE

EL PROBLEMA D’UN METGE

Hi havia una vegada un metge, el  nom del qual no recordo , que entre altres especialitats era famós per les efectives dietes que prescrivia als seus pacients que necessitaven perdre pes ràpidament. Ah! Però quan ell mateix s’aplicava la dieta, no li funcionava, la seva grossa panxa li impedia veure’s els seus propis peus i aprimar-se li resultava impossible.

 

El què ell no tenia en compte, però, és que no era la dieta qui en tenia la culpa, sinó el començament de la corba de la felicitat que els homes llueixen cap els 40 anys si són feliços.

Fins que el dia de Nadal va anar amb els seus fills a visitar el Pare Noel i …quina sorpresa! va veure que tenia encara més panxa que ell i els seus fills somreien feliços asseguts a la seva falda.

Des d’aquell dia, no es va preocupar més de la seva panxa, i els seus fills van ser feliços, no només el dia de Nadal, sinó cada vegada que estaven amb ell i seien a la seva falda.

Mª Rosa Pi