Arxius del mes de gener 2013

AVIA

AVIA

Avia tinc por de perdre’t, molta por. No tens perquè anar-te’n encara, no hi ha ninguna amenaça ni ninguna malaltia que anuncia la teua partida però estàs tan treballada i has passat per tantes coses… eixe marcapassos que controla cada bàtec del teu cor, eixos ulls que comencen a fallar-te, eixe pols i tantes petites malalties que sent que van apoderant-se de tu, que van arravatant-te dels meus braços, que t’allunyen de mi… tremole tan sòls de pensar que pugui arribar eixe dia. Ho pense i els ulls se’m humitegen. No puc imaginar-ho però no puc evitar-ho i més aquests últims dies en el que ens han rodejat tantes morts…Em costa tant pronunciar la paraula mort quan pense en tu i se que no deuria pensar en aquestes coses. Almenys no per ara.

Eres el més important, l’única que em cuida sense esperar res a canvi, que m’estima, que em veu amb bons ulls… m’estimes sense condicions. Des de que vaig nàixer que ho has fet i jo només pense en no defraudar-te. Avia vull que et sentis orgullosa de la teua neta i jo vull sentir que et mereix.

Però no vull torturar-me ara amb aquests pensaments. Ara ve nadal, dinarem juntes com quasi sempre, fas els dinars tan bons… et cobriré de petons. Aquest nadal i molts més que ens queden per davant i es que ja saps el que m’has promès… no em pots abandonar i molt menys ara. Saps que et necessito massa.

Bon nadal Avia. Avia en majúscules perquè t’ho has guanyat. Eres la millor iaia que es pot tenir i tan de bo tots tinguen la sort de tenir una iaia com la meua, com ets tu. Els teus vuit nets si la tenim.

T’estime encara que mai t’ho haja dit.

Tamara Ortega Valls

 

NADAL AL LLIMB

NADAL AL LLIMB

Un terra fred i sense escombrar sosté el test marró i simple, probablement comprat a la botiga de xinesos de l’avinguda. No és un test gaire bonic, del color del fang brut dels boscos quan acaba de ploure, però per donar-li una mica de vida la nena li ha fet unes ratlles daurades, per fer-lo més nadalenc. Ell creu que l’únic que ha aconseguit ha estat rebaixar-li el preu original, però només per veure-la somriure la deixa fer. El test aguanta l’arbre; comparteixen l’origen i la qualitat, però no el complement artístic afegit per la nena. Les branques són encarcarades i poc reals, totes surten del mateix tronc recte i perfecte de plàstic. Són d’un verd típic, del mateix que els sobres del sucre del cafè. No és gaire gros, és més alt que la nena però més menut que l’home. Una garlanda vermella massa brillant l’embolcalla suaument, col·locada amb molt de compte, potser un altre intent de fer venir un esperit nadalenc molt necessitat. L’estrella, la més esperada durant l’any, és a dalt de tot, posada cautelosament per la nena. Està gastada i despintada de fer servir sempre la mateixa, però amb molta cura corona cada any l’arbre de Nadal. Entre l’estel i la garlanda compensen la falta de llums, que potser és el que dóna més alegria en època de felicitat. Però hem de pensar que no tothom es pot permetre tenir llums inútils encesos. De vegades, aquesta inutilitat és el que més necessitem per sentir-nos una mica més feliços.

Ell, assegut a l’incòmode sofà gris fosc, observa des de l’abisme de la perdició el rostre de la seva nena, l’única cosa que ha sabut fer bé. Passeja la seva mirada de mar enterbolit al voltant del petit menjador. La bombeta consumeix l’última guspira de llum. La seva nena dorm sense somiar. La pols acumulada a la finestra balla a contrallum. Ell pensa en veu alta i lamenta la seva trista vida, sense atrevir-se a fer res per canviar-la.

La nena obre els ulls verds i profunds en sentir el seu pare deprimir-se en veu baixa. Ella sap que alguna cosa no va bé, però no gosa interrompre el frenètic pensament del seu cansat pare, encara que si no ho fa ella, tampoc ho farà ningú. Llavors s’aixeca d’un salt i corre cap a la seva minúscula habitació, buscant amb impaciència un paquet petit i mal embolicat amb tot el seu amor. L’agafa amb ulls il·lusionats i camina cap al menjador amb el paquet amagat al darrere l’esquena. Fa un somriure murri i ensenya el forat de la primera dent que li ha caigut. S’acosta al seu pare i li posa el regal a l’alçada dels ulls, per assegurar-se’n que el veu. Ell, sorprès, l’agafa amb molta cura i l’obre sense trencar el paper, perquè sap que ella l’ha embolicat pensant en ell. Sota el paper hi ha el regal més bonic que li podria haver fet, li ha regalat el que més falta li feia, un paquet ple de felicitat.

Els dos es fonen en una abraçada molt dolça, mentre ell plora. Oblidant el paper barat però ple de riquesa, la nena li dóna els seus escassos estalvis, unes quantes monedes per poder comprar la tèbia llum que els il·lumina.

El seu pare, encara amb llàgrimes als ulls, dóna gràcies al cel per haver posat un àngel a la terra per ell, i, sense pensar-s’ho més, s’emporta la seva nena a comprar-li un regal, perquè, al cap i a la fi, el que importa és el seu somriure.


 

Clàudia Carreras

 

NO HI PUC FER MÉS

NO HI PUC FER MÉS

No hi puc fer més : cada any em miro i remiro el pessebre, de dia i de nit. El primer que faig quan em llevo és obrir les llumetes de colors i mirar-me’l amb placidesa. També és l’últim que faig abans d’anar a dormir.

Em sento com una nena, com el meu nét quan s’asseu al terra embadalit i contempla cadascuna de les figures i de les escenes. Hi ha alguna cosa que m’enamora. No hi puc fer més.

Per més coses que en digui, sempre són més , les que queden per dir, però un tema recurrent en aquest ventall de motius nadalencs, sempre són “ els pastorets”.

M’alegra ser com ells : mediocre i petita, amb la vida feta a força de treballs i quotidianitats, anar per feina pel món, pensar en “ les garrofes” i en “ el bestiar”, buscar el caliu del foc per sobreviure, anar tantes vegades com calgui al pou a buscar aigua , perquè se m’acaba i sempre tinc set, cuidar dels meus, viure entre cassoles prop de la llar , sentir la molsa als peus i  les estrelles al cel….

Però el que més m’alegra  és que a mitjanit van creure l’anunci i es van posar en camí, segurament sense entendre massa i ho van fer amb el que tenien…  i va passar que ells , i no altres, van  veure “ el nen” i els àngels que cantaven : “ Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra i als homes”…

No hi puc fer més : se que l’any que ve, quan destapi les caixes , entre figures, serradures, tisores, pinyes, pedres , el llit de molsa, el vidre d’aigua, els suros, les fustes i els papers de colors,  em tornarà a agradar  posar els pastors, d’un amb un, a poc a poc…

Glòria Vendrell i Balaguer