Arxius del mes de desembre 2012

POBRISSÓ FUMERA

POBRISSÓ FUMERA

Malgrat el nom en Fumera no és un diable sinó un ajudant especial dels Reis Mags.  La seva peculiaritat és que té una vista molta aguda ja que, en comptes de dos ulls, en disposa de sis: tres a la cara, dos al clatell i un al dit polze.

Fins avui els reis estaven molt contents amb la feina d’en Fumera. Les seves llistes interminables farcides de noms de nens i nenes, de dones i d’homes s’han fet famoses arreu. – Si no et menges tots els fesolets li direm al Fumera que t’apunti a la llista negra- diuen els pares. – Si no em porteu a Disneylandia en Fumera us hi posarà a vosaltres, a la llista negra- responen els fills.

Però aquest any ses majestats l’han cridat al despatx reial. El rei Gaspar, que és el més diplomàtic, exerceix de portaveu:

-A veure Fumera, hem comprovat les llistes del 2012 i hi ha una cosa que no quadra. Per què la negra té tantes entrades i la blanca tan poques? Què potser les has intercanviat per error?

– Em sembla que no –contestà en Fumera, solemne- El què passa és que aquest any les persones han canviat.

– Totes han canviat? En quin sentit?- diu el rei Baltasar saltant-se el protocol

– Sí, sí, han canviat. Ja no volen pagar els peatges dels autopistes, fan vaga en comptes d’anar a treballar, no respecten als que manen, es manifesten, no consumeixen, alguns fins han deixat de pagar l’hipoteca! –replica en Fumera convençut

– Ai Fumera, Fumera! –diu el rei Baltasar- Tants ulls i tant curt de mires!

 

Loreto Giralt Turón

 

EL PATGE DELS REIS

EL PATGE DELS REIS

Fa pocs dies em vaig trobar casualment un paper esgrogueït en una calaixera de l’avi. Amb sorpresa vaig veure que no entenia res del que hi havia escrit. Semblava que l’alfabet utilitzat era l’hebreu. Al final hi havia tres signatures. Decidit a esbrinar què era el que deia, vaig portar aquella mena de carta a un amic expert en llengües antigues.

Un any després em va dir que el meu avi havia tingut entre les seves mans un veritable tresor, un papir mil·lenari que ara calia preservar perquè no es fes malbé. Amb tota seguretat, em va explicar, aquell text era d’un missatger reial. Això és el sorprenent contingut de la missiva:

“Molt estimades famílies,

He portat un missatge. He portat de terres molt llunyanes aquest missatge dels Reis de l’Orient. Escolteu.

Falten pocs dies pel naixement del Nen Jesús. És per això que els tres Reis volem que feu totes les coses molt bé. Aquest serà el millor regal per al Nen que aviat naixerà: volem que sigueu més bons minyons amb els vostres pares, amb els vostres germans, amb els vostres amics. Que aprofiteu les hores d’estudi a l’escola, que sigueu obedients. I sobretot, que ajudeu les persones que aquest Nadal estaran més soles. Els Reis sabem que reseu cada dia i volem que seguiu resant cada dia una mica. No perdeu mai la fe.

Fins molt aviat,

Melcior, Gaspar i Baltasar.”

 

Joan Molina

ELS DIES TRISTOS

ELS DIES TRISTOS

Els tòpics ens desborden

El Nadal ha de ser FELIÇ

La pluja ABUNDOSA

La joia INFINITA

El cel BLAU

La vida però té altres ‘lògiques’

I, és bo de recordar,

Que fins en els dies més tristos

LES HORES PASSEN

Els que patiu avui

Per la raó que sigui

Agafeu-vos-hi fort !!!!

 

FELICITACIÓ PER UN NOU TEMPS

FELICITACIÓ PER UN NOU TEMPS

No em surten les Bones Festes

quan altres estan patint

debut en el mal instint

de persones prou ferestes.


Voldria alegre cantar

però la ràbia no em deixa

i només em surt cridar

front la injustícia mateixa

i perquè pus mai reneixa

no em cansaré de  lluitar.


I la pau vull desitjar

aconseguint coses justes

i el meu desitj d’estimar

i esvair coses injustes.


Entre tots fer-ho ho podem

que el silenci és molt feixuc

segur ho aconseguirem

i així ens felicitarem

pel nou temps que haurà nascut

Josep Bonnín Segura

 

HI HAVIA UNA VEGADA ……

HI HAVIA UNA VEGADA ……

-“… i aquella pobra nena, vestida amb parracs, oferia capses de llumins als vianant. Però ningú no n’hi comprava…”

El pare, assegut a la cadira vora el llit de la residencia,  amb veu trencada anava explicant un conte rere l’altre. -“Ves a saber tu què li deu passar pel cap”- pensava el fill tot assentint, com si realment l’estigués escoltant. Ara ja feia temps que no el visitava, alguna escapada fugissera en dilluns i poca cosa més. Se’n sentia una mica culpable, però ja se sap, “el bar és lo primer!” Això ho havia aprés del pare mateix de ben petit. Quan sortia de l’escola, havia de fer els deures en una taula del racó, voltat d’homes fent la botifarra o mirant el futbol. Sovint, els dies de més feina, fins i tot havia de deixar les multiplicacions a mitges per  recollir les taules, buidar els cendrers o passar el motxo a les restes de carajillo escampades pel terra. De fet passava més hores al bar que a casa. La majoria de dies no podia recordar com arribava al llit; ja adormit, el pare l’havia de dur a coll i be pels carrers deserts, ben entrada la nit.

-“…aquella vigília de cap d’any, tothom anava d’aquí d’allà amb algun regal sota el braç, i la pobra nena, morta de fred, s’assegué en un racó, va treure un misto de la capsa i el va encendre…”

El pare li  va prémer la mà amb més força, com si fos conscient que  no li prestava atenció.

-“Caram, quina mirada, sembla que em reconegui… però no pot ser, el metge ho va dir ben clar”.

Sí, el metge els va dir que la malaltia havia arribat al punt crític. Ja no era capaç de reconèixer ningú, ni tan sols la família, i ningú podia saber què passava dins del seu cap.

Tot i això, s’estranyà que només parlés amb ell… Bé, de fet, tècnicament no es podia dir que parlava, és a dir; no mantenien cap conversa, però només entrar a l’habitació, automàticament es posava a explicar contes, mirant-lo amb ulls esbatanats, com si li anés la vida. Ho va explicar al metge, però aquest no hi va donar cap importància. Li va dir que, en patologies com la seva, era molt normal que tot i no ser capaços de saber si havien dinat o no, recordessin episodis antics.

– D’alguna manera, veure’t el fa  recular al temps de la teva infantesa, i per això t’explica els mateixos contes que quan eres petit- Li va dir.

Sí, podria ben bé ser una explicació lògica; només que el pare mai n’hi havia explicat cap de conte. No podia; no tenia temps: “El bar era lo primer!

Evidentment, si el pare sabia aquells contes, era perquè algú els hi havia explicat. Va arribar a la conclusió que devien ser  els que li contava el seu pare, és a dir, l’avi. L’avi havia estat pagès, tenia quatre jornals de terra al secà, però en aquella època n’hi havia prou per viure’n una família. Després va arribar la mecanització i ja no foren suficients, per això van muntar el bar. El pare, doncs, va viure els primers anys a la masia, i no va ser fins als catorze que va anar al poble per ajudar l’avi en el negoci.

-“Quants sacrificis per no res”- pensà mentre continuava fent que sí amb el cap a les paraules del pare sense sentir-lo.

Feia una setmana que havia hagut de baixar la reixa definitivament. Aquesta maleïda crisi que s’ho endú tot per endavant l’havia deixat sense clientela. La poca gent que entrava últimament, s’hi estaven tota la santa tarda consumint un miserable cafè o una trista infusió. Fins i tot n’hi havia que es feien els despistats i ni tan sols feien “gasto”. En canvi ell havia de pagar els impostos religiosament. La pujada de ‘IVA va ser el cop de gràcia.

De moment no li calia patir pels diners, en plena bogeria immobiliària li van comprar els quatre jornals a un preu desorbitat. Amb allò en tenia prou per pagar la residència del pare i anar tirant una bona temporada. Però després de tota una vida aixecant-se a punta de dia i passar-se les hores darrere el taulell, ara, sense res a fer, se sentia inútil, com si tot allò pel que havia sacrificat la vida no importés a ningú, com si no tingués cap mena de valor.

-…encengué un altre llumí i llavors va ser la seva àvia que va veure que la venia a buscar per endur-se –la amb ella al paradís…

-“Ai, pare! sort que no t’adones de res. No em puc imaginar quina cara posaries ara en veure el bar desert. “El bar és lo primer”, deies. Per tu no hi havia res més important, eh? Doncs ja ho veus…“

-“…i mentre pujaven al cel, se sentien uns cors d’àngels cantant. I conte contat..”

Tan bon punt acabà el conte, el pare afluixà la pressió amb què li premia la mà. Tot i això el continuava fitant fixament, com si li vogués dir alguna cosa. S’estigueren una bona estona així, mirant-se als ulls. Finalment s’aixecà i, tot passant-li la mà pels escassos cabells blancs, murmurà per ell mateix :

-“Bona nit, pare. A partir d’ara podré venir més sovint”.

I se n’anà. Mentre pujava carrer amunt, va sentir un repic insistent de campanes. Era la vigília de Nadal. No les havia sentit mai, aquell era un dels dies de més afluència al bar, especialment abans de la missa del gall, i amb el xivarri de la gent, la televisió i tot plegat, mai no sabia què passava més enllà de la porta.

Quan arribà a casa es deixà anar al sofà.

-Com està ton pare?

-Com sempre.

Les converses amb la seva dona eren més aviat escasses. Sempre havia donat la culpa al bar, que no deixava temps per a res. Però ara, amb tot el temps del món, tampoc s’allargaven més enllà de dues o tres frases seguides.

-Bona tarda!

L’Alba entrà decidida, anà fins a la cuina mentre es treia la bufanda i l’abric, va donar un petó a la mare i s’encaminà cap a la seva habitació. Quan va passar davant seu s’aturà uns segons mirant-lo estranyada. Encara no s’havia acostumat a veure’l per casa a aquelles hores.

-Què, com ha anat l’escola?

-Pare, que són vacances!

I se n’anà cap a l’habitació. Abans d’entrar-hi, però, es tombà per mirar-lo durant uns instats.

Aquella mirada inexpressiva se li clavà a l’ànima. Només va durar uns instants, però fou suficient per fer-li entendre que la seva filla el veia més com un hoste ocasional que com un veritable pare.

Llavors pensà en el seu pare; de sobte entengué el què li volia dir quan anava a visitar-lo; per això només li explicava contes a ell. El metge podia cantar missa, però en algun racó li quedava prou consciència com per adonar-se que el bar li havia robat la vida, que es penedia de no haver estat més amb ell, per parlar-hi, per explicar-li contes… en definitiva, per fer el mateix que l’avi havia fet amb ell. Aquella mirada volia ser un crit d’avís, ara ho veia clar. Al final de la vida, s’adonava del què era realment important, i li volia transmetre.

S’aixecà d’una revolada. S’encaminà a l’habitació de l’Alba, s’ajupí al seu costat i, tot prenent-li les mans li digué:

-Vols que t’expliqui un conte?

L’Alba se’l mirà estranyada, però ell no esperà la resposta, s’assegué al llit i començà:

-Hi havia una vegada una nena que venia llumins…

S’aturà, no sabia continuar. Ara maleïa no haver escoltat al pare totes les vegades que li havia explicat. Prengué a la filla d’una revolada, s’encaminà a la porta i li posà l’abric i la bufanda.

-On aneu?- Preguntà la mare des de la cuina.

-A veure el pare.

Sí, a veure el pare, l’avi, a escoltar de veritat els seus contes; a mirar-lo fixament als ulls i dir-li que l’havia entès i que estava d’acord en què, al capdavall, el bar no era el més important.

 

Ricard Bertran

 

UN NADAL DE DEBÒ

UN NADAL DE DEBÒ

Aquest Nadal explicarem un conte tan antic com bonic que va passar fa milions d’anys, en un lloc inhòspit, feréstec, la gent no era molt amigable, i existia molta pobresa.

Heus ací, que als afores d’un poblet hi vivia una família, el pare i els dos fills, havien tingut la desgràcia de quedar-se sense mare feia molt de temps, i el pare es passava tot el dia treballant per intentar oblidar la seva pena.

Els nens, en aquella època, no anaven a escola, no n’hi havia, però, la nena, la Thora, cada dia endreçava la casa, cuidava el bestiar i cuinava tots els àpats i el Thor, el seu germà, tallava llenya i quan el pare arribava de la feina, tot cansat, ja trobava el foc a terra i el sopar preparat a taula, menjava i se n’anava a dormir.

Amb prou feines parlava amb els fills, i així era el dia a dia d’aquella família. Els nens ja hi estaven avesats.

Arribava el Nadal, fora estava tot nevat i feia un fred que pelava. Els nens sortien a jugar, feien el seu ninot amb pastanaga inclosa i gaudien molt rebolcant-se a la neu.

Era la seva distracció i és que, ells estaven molt il·lusionats amb les festes, però en canvi el pare no en volia saber res.

Tot i així, els nens pensaven que s’havien de celebrar, que eren molt boniques, poder menjar els torrons que feia la mateixa Thora, anar a la missa del gall… Eren pobres però vivien amb tot el cor el significat del Nadal. Els nens el vivien i el sentien, però el pare, en perdre la muller, va deixar de viure i de sentir.

Però vet aquí, que un dia se’ls va presentar un pidolaire a casa que demanava si el podrien ajudar, perquè la seva esposa havia tingut un accident i havia perdut el coneixement.

El pare va preguntar: —On la teniu la vostra esposa? I ell, li va indicar el lloc on l’havia deixada i tot seguit, sense dubtar, es va abrigar, va agafar el seu trineu i la va anar a buscar.

Mentrestant, a casa, la Thora es cuidava de l’espòs. I li preguntà: —Com us dieu?

—Em dic Flabiol —va dir ell. —Quin nom més bonic! —va exclamar la Thora.

Després la Thora li va preguntar si tenia gana, i és clar que el Flabiol tenia gana! Va menjar molt de pressa de fam que tenia, i un cop va acabar, es va aixecar i va dir a la nena:

—Thora, si ets tan amable i em dónes roba neta, em rentaré i em canviaré.

—Amb l’aigua tan gelada que hi ha? —va dir estranyada—, perquè heu de sortir a fora, a la bassa, sabeu? No us gelareu?

I el Flabiol va contestar: —No pateixis, aniré ben de pressa.

I així ho va fer. En un tres i no res es va rentar i es va canviar de roba.

Quan es va presentar davant la Thora, semblava una altra persona. La nena li va dir: —Caram, quin canvi més espectacular que heu fet!

En aquell moment, va entrar el pare amb la muller del Flabiol, estava sense coneixement i la va posar al seu jaç.

El Flabiol, en veure a la seva dona, encara es va quedar més preocupat del que ja estava. El pare se’n va adonar i li va recomanar:

—Ara fóra millor que anéssiu a descansar allà, en aquell altre jaç, que jo ja em cuidaré de la vostra esposa. Per cert, com es diu? Flautina —li va contestar el Flabiol.

El pare, que es deia Thom, feia tot el que podia per la Flautina. Li posava flassades, una damunt de l’altra, procurava que entrés en calor perquè el seu cos reaccionés, li feia massatges, li donava tisanes d’herbes ben calentes…Ho procurava fer tan bé com sabia.

Va passar molta estona i de mica en mica, la Flautina s’anava recuperant fins que obrí els ulls i preguntà:

—On sóc? —és el primer que va dir—. I el Flabiol, on és?

El Thom li va explicar que estava dormint, i llavors, va preguntar a la Flautina com es trobava. I ella li va contestar:

—Estic com si m’haguessin estabornit, tinc el cap ben adolorit! Què m’ha passat?

I en Thom li va explicar el que els havia dit el Flabiol.

Quan la Flautina es va refer, el Thom se’n va anar a dormir. Mentrestant, els nens explicaven les seves coses a la Flautina, que en un moment donat els va sortir amb una idea que no s’esperaven:

—Voleu que preparem un Nadal de debò?

La Thora es va quedar ben parada: —Què voleu dir?

—No em direu que no heu celebrat mai el Nadal? —va preguntar la Flautina, encara més estranyada, i la nena li va explicar que no tenien mare i que el pare no en volia ni sentir a parlar, del Nadal.

La Flautina va contestar-li que els que es queden a la Terra no tenen cap culpa que els altres se n’hagin anat. I que tot ha de continuar igual que sempre. Va afegir:

—Ara, vaig a matar el gall dindi. Llavors, amb la seva carcanada, farem un bon brou de Nadal, que amb aquest fred que fa ens anirà prou bé, i després rostirem el gall.

La Thora li va dir que molt bé, i que mentrestant ella prepararia les coses que necessitaven per fer un bon brou i un bon rostit amb les seves herbetes…

Mentre ho preparava, s’adonà, de sobte, que a casa no tenien cap gall dindi! Acabà de pensar això, que ja entrà la Flautina amb el gall dindi mort i a punt de cuinar, i el primer que va fer la Thora va ser preguntar d’on l’havia tret.

La Flautina li contestà: —D’allà on el teníeu guardat.

—D’on el teníem guardat…? Contestà la Thora, i es va quedar així, dubtant, tota estranyada. Se n’oblidà i van començar a fer el brou i a rostir el gall amb l’ajuda del Thor, que de tant en tant els portava llenya quan veia que el foc s’apagava.

El pare, en sentir la bona olor, es va despertar i va preguntar: —Què passa aquí, que és tot aquest enrenou?

I la Thora, tota contenta, li va explicar que ja havien preparat el sopar de Nadal.

El pare es va enfadar i va dir que en aquella casa no se celebrava el Nadal. Tot enfurismat, se’n va anar a fora, tot i el fred que feia.

El Flabiol el va seguir per parlar amb ell: —Thom, es pot saber què et passa, que no vols celebrar el Nadal?

—Doncs que des que no hi és la meva dona no em ve de gust celebrar res —va respondre ell trist i capcot.

—I els teus fills, quina culpa en tenen? —va recriminar-li el Flabiol.

—Cap, ja ho sé —va reconèixer el pare.

El Flabiol continuà: —Vull que t’adonis d’una cosa. Només penses en tu mateix i el teu dolor. I el dolor dels teus fills? No el tens en compte?

El Thom contestà: —Ells són joves, tenen tota una vida al davant.

I el Flabiol va insistir: —¿I aquests anys que els fas perdre perquè estàs amargat, que no vols celebrar res, ni el Nadal?

¿No creus que quan siguin grans els doldrà que el seu pare no se n’hagi sortit i no hagin tingut un pare de veritat?, llavors ja no hi podràs fer res. Ara encara hi ets a temps. Has de ser fort per ells.

El pare continuava tossut en la seva posició: —Ells dos ja saben apanyar-se sols.

El Flabiol volia ajudar-lo i li va dir: —Però no t’adones que encara són petits i necessiten un pare? Saps què em fa més pena? Doncs veure uns nens tan tristos que ni tan sols tenen pare i va afegir:

Saps, el que fa més il·lusió a la canalla és passar aquestes festes amb la família, per curta que sigui, i una manera de celebrar aquest Nadal seria recordant la seva mare, com si hi fos present, d’aquesta manera us semblarà que esteu tots reunits.

El Thom, cansat, li va dir: —Ara deixa’m, si us plau, vull pensar una estona.

El Flabiol li va voler donar un altre consell: —No hi estiguis gaire estona perquè et quedaràs congelat! Tot mig rient.

Va estar donant moltes voltes a la conversa que havia tingut amb el Flabiol i va arribar a la conclusió que era un amargat i que no tenia cap dret a amargar la vida dels seus fills, que ells es mereixen el millor!

I que, fins aquest moment no se n’havia adonat!

Va reflexionar i molt segur, va dir: —Fins ara, els nens han cuidat de mi, però a partir d’aquest Nadal jo cuidaré dels meus fills, com em toca fer-ho.

Va arribar la nit de Nadal. Ho tenien tot preparat, es van asseure i abans de posar-se a menjar, el pare va beneir la taula i va fer un petit discurs. Va començar:

—Aquest any estem celebrant el Nadal plens d’il·lusió i d’alegria i va aprofitar per dir als seus fills:

—Perdoneu-me, fills meus, que fins ara no hàgim celebrat aquestes festes. A partir d’avui cada any les celebrarem i recordarem la mare cada dia com si fos aquí amb nosaltres. I els nens, tot contents, van exclamar:

—Gràcies, pare i van dir al Flabiol i la Flautina: —Sense vosaltres, aquest sopar no s’hagués fet, estem molt contents que estigueu aquí amb nosaltres.

Un cop van haver sopat, el Flabiol i la Flautina, fent honor als seus noms, es van posar a tocar, cadascun, el seu instrument i tots van cantar unes nadales molt boniques, fins i tot el pare! Els nens no oblidarien mai l’any que van començar a celebrar el Nadal de debò.

Abans de marxar, el Flabiol i la Flautina van donar les gràcies a la família per aquest Nadal tan bonic que havien passat amb ells, però abans el Flabiol va afegir:

—Les coses passen per algun motiu! Si no, com podríem haver entrat a casa vostra…? I es van quedar pensant…

I la Thora encara s’estava preguntant d’on havia sortit el gall dindi!

Qui era la Flautina en realitat? I el Flabiol… Vés a saber!

Quan van ser les dotze, tots plegats, van anar a la missa del gall, a peu i amb aquell fred!!  Això sí, ben abrigats i caminant a poc a poc, per si de cas!

I deixant tota la família rient i gaudint, ens en anem a celebrar el nostre Nadal.

Rosa Ventura Cutrina

CIUTAT RICA, CIUTAT POBRA.

CIUTAT RICA, CIUTAT POBRA.

El matrimoni passegen amb el nen agafat de la mà pel ample passeig. La gent de trenta mil fisonomies, si existeixen trenta mil races, camina pressuda per la vorera. Per travessar el pas de vianants, a l’encendre’s el llum verd, sembla com si un exercit armat de paquets, bosses i caixes de diferents mides es llancés sobtadament contra un altre exercit armat amb els mateixos artefactes.

Les terrasses dels bars ocupen part de les voravia i s’hi veuen gent feliç que xerra i riu mentre prenen un piscolabis acompanyat de begudes de mil i un color. Gots plens de líquids vermells, grocs, espumosos o verds alegren  la mirada dels  passejants. Hi ha de tot i variat en begudes i també en menjar, si vols, hi ha una pizza, un montadito, una coca de recapta, calamars i tota la gama possible de mar i muntanya.

Les botigues de luxe, d’alt standing, llueixen els cartells en evocadores paraules vistes als anuncis del televisor que per si soles ens omplen la imaginació de riqueses. Noms estrangers i nacionals són un reclam per mirar a l’interior de les botigues.

La Maite és parada davant d’una joieria d’aparadors emmarcats de vellut negre on rutilen esmaragdes i topazis. En una de les vitrines unes arracades d’or blanc cobert de brillants d’exquisits reflexes criden la seva atenció i l’hi enlluernen els ulls i la ment. Les joies són acompanyades d’un petit lletreret on posa un preu de 5 xifres en € i la muller perduda en els reflexes de les gemes mira a l’espòs dient-li:

–     A veure, quan em regalaràs unes arracades com aquestes?

–    Mai!!!- salta sense pensar-ho el Pere.

–    Què n’és d’avar, avar fins i tot de paraules- contesta molesta la dona que sap que no s’ho poden permetre però l’eixuta  resposta la ha ferit interiorment.- Mai, mai i sense condicions i jo t’he donat aquest fill tan preciós.

-El Xavier és molt maco. Però el meu sou no ens permet certes coses. Tu, mirant les arracades de brillants t’has oblidat de com acabem a final de mes.

–    Amb unes joies així en sentiria una emperadriu.

–    Si,si, hi acabaríem derrotats per les tropes del prestamista i empresonats per deutes.

La Maite sospira profundament  com qui desperta d’un somni inabastable i agafa la mà del nen i respon finalment:

–    Va anem.

–     Pare, pare- diu el petit mirant la figura d’un home esparracat assegut al terra- Què fa?

–     Demana caritat per recollir diners per menjar.

–    Pare, per què no els conviden els amos dels bars on surt i entra tanta gent. Un entrepà no el notarien.

–     Si els hi donessin menjar sense pagar hauria cua de necessitats i no de clients.

–    Però, pare, tothom va carregat d’objectes. La gent és rica i compra de tot.

–     Sí fill. Però molts compren amb una targeta dels bancs i després ho han de retornar amb interessos.

–   Si, però el teu pare no et preocupis que no li treu brillantor- intervé la mare.

–    Ai, Maite. T’has encaparrat amb unes joies que no podem comprar.

–   Tens raó Pere més els reflexes m’han encandilat.

–     Anem a buscar el cotxe.

El nen insisteix:

–     I els pobres?

–    Mira Xavier, fill, això és molt prim de filar. Hi ha grups que només s’hi dediquen i viuen de mendicar. Hi ha mafies, ja tu explicaré un altre dia.

–   Mira nen, -interromp la Maite- d’aquests pobres se’n cuida el bisbe.

–    Què bé mare, aquest si que té diners. Quan surt va tant ben acompanyat que podran recollir-los a tots els pobrets.

–    Fia’t tu del bisbe. Potser té una majordoma a qui regala arracades de brillants, no com el teu pare. De prometre en sabia molt quan era jove però realment només compra bijuteria.

L’home tiba del nen i junts els tres marxen al pàrquing a recollir un atrotinat cotxe.

Les llums de Nadal tremolen i llencen raigs multicolors des de la façana de les cases.

Un món ple de riqueses i un món submergit en la necessitat. Així és repartida la fortuna a la humanitat.

Els ulls dels nens són com miradors innocents que veuen la veritat sense amagar-se de res.

 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

UN REN RONCADOR

UN REN RONCADOR

Vigília de Nadal.

El Pare Noel acaba de dinar, els seus rens també han menjat la seva ració d’herba fresca.

–         Ara, amics meus, tancaré els porticons de la finestra, així l’habitació quedarà a les fosques i ens en anirem a dormir, doncs aquesta nit hem de començar a fer el repartiment de les joguines pels nens i els regals pels grans, així, que…

Descanseu que demà serà un dia molt llarg, els va dir el Pare Noel als seus rens.

Acaronà, delicadament, a cada un d’ell el morro, i se’n va anar a dormir.

–         Que dormiu bé, companys, va dir Mercuri.

–         Això espero, doncs últimament tinc el son molt lleuger i qualsevol soroll em desperta, li va contestar Venus.

–         Has provat de prendre una til·la abans de posar-te al llit?, li va preguntar Terra, però ja no li va contestar, tots els seus companys i companyes, dormien plàcidament.

Tots dormien?

De sobte un soroll molt fort es va sentir a l’habitació, Mart, va fer un ronc tan fort que fins i tot els vidres de la finestra van trontollar.

–         Però, què és aquest soroll?. Qui està serrant a aquests hore?, va cridar Venus.

–         Qui serra què a aquesta hora?, va preguntar més adormit que despert en Mart.

–         Tu, que no parres de roncar li van contestar a una en Mercuri, Júpiter i Terra.

–         Que jo quèeeeeeeeeeeeeeeee?, digué incrèdul Mart.

–         Que estàs roncant!, amic meu, li va dir Saturn.

–         Llavors no era que tingués el son lleuger, va dir Venus, era que tu no em deixaves dormir amb els teus roncs.

–         No ho faig pas expressament, ni tan sols me n’adono que ronco, els va dir Mart, tot enfadat.

–         Bé nois, no podem perdre el temps discutint, demà tenim un dia molt atrafegat. Busquem una solució al problema de Mart, va dir Mercuri.

–         I si proves de respirar per la boca, va proposar Saturn.

Tots els rens es disposaren a dormir, si bé Mart va fer el que el seu amic li havia suggerit, el resultat encara va ser pitjor, els roncs encara eren més forts. No tan sols Venus es va despertar, sinó tots.

–         És insuportable, tens una orquestra al morro!, es va queixar Venus.

–         Te dit que no ho faig expressament!, No ho puc evitar, hauràs de posar-te taps a les orelles, si tant et molesten els meus roncs, li va contestar Mart.

–         Mira, prova de dormir boca terrosa, amb el morro dins la palla, així ella amortirà el soroll, va dir-li Júpiter.

No tan sols va continuar el soroll, sinó que la respiració de Mart, va fer volar la palla, i un núvol de pols va cobrir l’habitació. Tots van començar a esternudar i tossir.

–         I si proves…, va començar a dir Mercuri, quan fou interromput per Saturn.

–         Prou de proves, Mart té el morro tapat, no respira bé i per això ronca

–         Veieu?, ja deia jo que no era culpa meva, menys mal que Saturn m’entén. Una abraçada amic!, va dir tot content Mart.

–         Millor deixen les abraçades per quan estigui curat el refredat que tens, tenim que anar a buscar una medecina, va suggerir Terra.

–         Remeis?, tal vegada una injecció?, un xarop?. Res d’això!, jo em quedo amb el morro tapat i llestos, va començar a cridar Mart

–         I llavors ningú podrà dormir, pels teus roncs. Demà hem de portar el trineu carregat de joguines i hem d’estar ben descansats, li va contestar Saturn.

–         Vaig a buscar la medecina i torno tot seguit, digué Venus.

Al cap de pocs moments va tornar Venus amb una ampolleta de gotes pel nas.

–         L’he trobat a la farmaciola del Pare Noel, crec que això servirà, va dir tot content Venus.

–         Que em farà mal?, preguntà Mart.

–         Quin ren més covardica que ets!, digué rient Mercuri. Mira amic, tu no tens la culpa de tenir el morro tapat, però els teus roncs no ens deixen dormir, així que…

–         I si m’ofego?, preguntà amb por Mart.

–         Pot ser que no resulti agradable, però la teva responsabilitat, és curar-te, per tu,  per nosaltres, que hem de descansar i pels nens que demà han de rebre els seus regals, li va dir dolçament Saturn.

–         Bé, però fes-ho poc a poc, eh?, suplicà Mart.

–         Quantes gotes li haurem de donar?, preguntà Mercuri.

–         Amb aquest morro que té, jo li donaria tota l’ampolleta, respongué Saturn, mentre anava posant gotes al morro de Mart.

–         Has acabattttttttttt?. Ja estàaaaaaaaaaaaa?, suplicava Mart.

–         Llest, amic!, respongué Saturn, ara tots a dormir!

–         Escolteu, amb tot aquest enrenou, m’he desvetllat, algú em podria cantar una cançó de bressol?, preguntà Mart.

Tot d’una se sent cantar sense gaire entusiasme: Dorm Mart, dorm que vindrà la Santa i s’enfadarà.

Finalment i gràcies a les salvadores gotes pel nas els rens es varen dormir i el silenci regnà a l’habitació.

L’endemà, al trineu, a més dels regals i una bona pila d’amor, hi van viatjar algunes ampolletes de gotes pel nas, que van ajudar als petits, i als grans a respirar millor per la nit i no roncar.

 

Joan Seus Cartró