Arxius del mes de novembre 2012

EL JOAN I LA TORRETA.

EL JOAN I LA TORRETA.

–   No, mamà, no, no toquis aquesta torreta!

–    Per què, Joan? Només vull plantar uns pensaments com aquells tan bonics que hi havia l’any passat.

El nen es retorça les mans tot amoïnat, capcot i ballant una mica amb els peus.

–  No mamà no remoguis la terra! Per favor!

La mare tota estorada per l’actitud del Joan se’l mira preocupada. El seu fill és un xicotet com molts nois de la seva edat. Els seus cinc anys no el fan destacar per alçada dels altres nois de la seva classe. Una mica prim és tan juganer com altres nens. Per primera vegada la seva mare el veu indecís, com disposat a callar per davant de tot, mig avergonyit i inquiet per la terra de dins el test.

La mare agenollada al patí mira sense entendre res i allarga altre cop la mà per tocar la terra sense comprendre la dèria del seu fill. Només avança la mà quan el Joan torna a somicar i diu mig plorant.

–   No mamà, no , no la toquis sinó no creixeran.

La mare aleshores compren que hi ha un misteri, s’asseu en el terra del patí i prenen al nen per la mà primer, pel braç després, l’asseu al seu costat i li fa recolzar el cap damunt seu.

–   A veure Joan , diguem la veritat. Qu’e passa amb aquesta torreta?

–  Res mamà, no res…

–   Va explica-m’ho i no et renyaré si el alguna entremaliadura. Diguem– mentre l’acarona i l’acosta més a ella.

–   Res mamà ahir va vindré l’avi i vaig escoltar quan parlàveu. No sempre estic jugant, m’agrada escoltar a l’avi quan parla de com treballa el camp. De llaurar, de sembrar, de batre, i tantes coses que sap fer al seu hort al poble.

–   Bé,- diu lla mare– continua.

–   Llavors vaig sentir que deies com de malament va la feina al pare i que anàveu  justos de de diners.- El Joan calla i abaixa els ulls.

– Va digués– apressa la mare, mentre l’acaricia el cap i els cabells posant-li bé.

El Joan fa un esforç, s’empassa la saliva i acaba per enraonar.

-Vaig agafar-te una moneda i la vaig plantar i regar en el test. Al matí l’he regat i cada moment me la miro per veure quan puc recollir la collita per donar-te-la i no quedeu sense diners. Mare, Creus que trigarà molt. He fet malament…

La mare li dóna un petó a cada galta i li parla:

–  No et preocupis per la moneda– fent-li més petons. Al vespre a l’anar al llit tu explicaré però no t’amoïnis no tocaré la torreta.

El Joan alleujat marxa a jugar amb els seus joguets i poc després s’arregla per anar a col·legi.

L’ INNOCÈNCIA DELS INFANTS ÉS UN TRESOR QUE HEM DE MIRAR DE NO PERDRE I ELS NENS I LES NENES SÓN EL FUTUR EN AQUEST DESQUICIAT MÓN.

Miquel Pujol Mur.

Nadal 2012

Nadal 2012

Hola Jesuset,

 

Sóc la Bàrbara, la néta de la Maria i el Jaume. M’han dit que avui fas anys. Ui, no sé quants, molts! Jo no fa gaire que en vaig fer dos i em van cantar una cançó a l’escoleta i a casa em van fer un pastís i em van regalar joguines. I a Tu, què et regalen? A Tu diu que et canten els àngels, i els pastors. Mira que bé! A mi em van cantar en anglès. I a tu? Què tens per jugar? Jo tinc una mena de moto sense motor, de plàstic. Quan vas néixer ja hi havia motos? Que teníeu un tobogan a la teva escola? A la meva sí. Dius que vosaltres us posàveu el vestit sota el cul per relliscar pels pendents? Que diver, oi? I que us fèieu nines i pilotes de drap? I sant Josep, ell que era fuster, no us en feia, de joguines? I no teníeu televisió? Tu, és clar, no en necessitaves perquè ho veies tot. Però, i els altres nens? Ah, llegien la Bíblia. Jo encara no en sé de llegir. I quan vas néixer tenies un bou i una somereta que et feien companyia i t’escalfaven, oi que sí? Jo, com que el meu pare és veterinari en veig molts d’animalets i veig com els cura i m’agraden molt. Si vols jugar amb les meves coses, jo te les deixo. Però m’agradaria que em fessis com a aquells companys teus que els vas fer ocellets de fang i els els vas fer volar. L’avi em diu que ho ha llegit en un llibre de mossèn Cinto. Jo en tinc molts de llibres, quasi tots de bestioles i en sé tots els noms i sé que el bou fa muu, el gall quiquiriquic, el porc grgrr. Els sé fer tots. I Tu? Sé que estaràs en el pessebre, però no et podré tocar, que si em caus et trencaria. Hauré de dir que em comprin figures de plàstic i així podré jugar amb Tu

Força petonets, Jesuset.

BÀRBARA

Nadal 2012

CLINC, CLINC! BONES FESTES!

CLINC, CLINC! BONES FESTES!

Plou!

Els vidres de les finestres

S’omplen de tristor.

D’infinites llàgrimes

d’aquest petit planeta


On els seus habitants

encara no han trobat el camí,

per acabar amb la violència


Tots tenen la veritat (?)

I en el seu nom

aixequen les armes

per fer-se escoltar

i… Convèncer


Per ella, moren milers d’homes.

Que mai gaudiran

De l’olor d’una flor a la primavera.

Ni  veuran

El somriure d’un infant


Somriure  que és va glaçar

En veure violada la mare,

i que, tot i la por

no pot ni córrer.


Una mina li va treure

el dret de caminar.


I les gotes de pluja

segueixen omplint-se

de tristor i d’infinites llàgrimes


Protegits del fred i el vent

fem vots per a un món millor.

Net de violència

i intransigència.

Clinc, clinc, Bones Festes!


I obrim paquets que…

Sortosament.

No amagaran cap bomba


I seguirem pensant que

Nosaltres, gent de bona voluntat

No som responsables

De les atrocitats d’altres


Bé, no malmetem

aquest temps de felicitat

Ja tindrem temps per pensar-hi

Avui, és Nadal!


Clinc, clinc

Bones Festes!


Tanquem les cortines

Per no veure les gotes

Que omplen els vidres

D’infinites llàgrimes.

 

Potser no és el millor moment per dir les coses, però, ja se sap. Sempre hi ha, qui no creu ni participa d’aquest tipus d’esdeveniments, més aviat imposats. La felicitat no te dies determinats. Tampoc la tristesa. Però ens enlluernen  per totes bandes, i pretenen que amb quatre cançons i una bona publicitat, tots exultem felicitat i alegria. Clinc clinc. Després, la realitat s’imposa. Què hi farem!

JOAN ROVIRA DEULOFEU

LA DONA DE VERMELL

LA DONA DE VERMELL

Acabava d’arribar a l’apartament, després de sortir del taxi melancòlica, esquerpa i silenciosa. L’hotel, situat al número 19 del carrer Kimpisenkatu, a Lappeenranta, Finlàndia,  era auster. Parquet de pi a terra, envellit pel pas del temps, i color blanc a les parets, renovat recentment. La cuina era gran, també blanca, i donava pas a una sala d’estar mig buida, on destacaven dos grans sofàs de pell encarant la llar de foc i un televisor lleugerament arraconat. L’habitació només tenia un llit, un armari, dues cadires, i un quadre que havia deixat els seus millors anys endarrera. Als peus del llit hi havia una maleta.

La va obrir, i curosament en va treure un vestit, vermell, no massa llarg, de formes ajustades. El posà a un penjador. També treié un abric, també vermell, i també el colocar en un altre penja-robes.

Era el viatge d’hivern, el darrer de l’any. Havia anat a buscar foscor, fred i soledat. Havia escollit aquells dies per a celebrar l’aniversari d’ell, viatjant al nord que tant atrapat, entusiasmat i captivat el tenia. Havia aterrat a Finlàndia procedent de Sant’Angelo Lodigiano, a  tres quarts de dues de la tarda, intentant deixar endarrera la tristesa i l’apatia amb les que convivia des de feia massa mesos.

Tenia ja la banyera plena d’aigua ben calenta, el bany ple de vapor, i el vestit, a dins, penjat. Mentre deixava passar el temps, va desfer la maleta: el pijama que l’hi havia regalat feia tres Nadals, sota el coixí; el xampú, l’acondicionador, el gel, la mascareta, i l’estoig de maquillatge, davant la porta del bany; la resta de la roba, dins l’armari; i el mòbil, carregant-se. Acabà ràpid i s’assentà al sofà. Com que la temperatura era comfortable i la llar de foc donava una companyia que no volia, engegà el televisor.


Aviat faria sis anys des de que havien decidit fer quatre viatges l’any. A ell li agradava veure una mateixa ciutat en estacions diferents. També deia que, per molt que una ciutat et pugui donar, sempre hi perdem una petita part de nosaltres.  Li agradava tant quan s’inspirava i es posava a parlar, barr… Sonà l’alarma que es pensava no haver activat. La comoditat del sofà i l’idioma del presentador que no entenia l’havien endormiscat. Mirà el rellotge, recordà que no havia canviat l’hora, ho feu, i es dutxà.

Ben aviat estaria a punt. Sortiria al carrer, esplendorosament vermella, irresistiblement atractiva, salvatjement captivadora. Caminaria sense rumb, buscant les multituds, sabent-se observada per homes i dones, omplint-les a elles de gelosia, i deixant en ells el record imborrable d’aquella mirada, d’aquella rialla, d’aquell anhel que prendria, per sempre més, la forma de desig. Era la seva petita i inofensiva venjança cap a la vida després d’haver perdut allò que tant estimava, omplir-se amb els somnis fugissers de desconeguts, per a sentir-se mínimament viva, desitjada, estimada.

Feia ja uns minuts que havia sortit del bany.  Amb el vestit vermell, plantada davant del mirall que no hauria dubtat en qualificar-la com la més bella de totes, només li quedava per fer aquella trucada que feia cada vegada que el necessitava. Agafaria el mòbil mentre els ulls se li humitejaven, tocaria càlidament la seva foto mentre una llàgrima enfosquida emmarcaria el seu rostre de dolor, i, amb la veu trencada, tremolosa i profundament enyorada, diria: només truco per dir-te que t’estimo.

Eduard Salla

 

JUGANT A BALES

JUGANT A BALES

L’Adrià espera a la plaça als seus companys. En la seva butxaca dreta porta en un saquet les seves sis bales. Més, en la butxaca esquerra envoltà en un mocador fi porta la seva preferida “la bala màgica”. Va portar-li el seu pare com a record quan va fer un viatge a Xina.  Lluny a la plaça Gran sona la música que anuncia les festes nadalenques.

Avorrit d’esperar finalment s’asseu en un banc del petit parc i mira a tort i a dret, però res cap dels seus amics ve a jugar. Els pares segurament sabedors de les baralles i els crits que fan quan juguen els han castigat a no sortir de casa.

Desenganyat d’estar sol veu vindre la Neus, germana del Dídac membre de la colla, que assentant-se al mateix banc es treu de la butxaqueta de la faldilla unes bales.

L’Adrià s’acosta i immediatament li proposa jugar, li ensenya les seves bales per així començar una amigable partida. El noi amb aire de suficiència pensa deixar guanyar la primera bala a la nena. Sempre hi ha que deixar guanyar primer al contrari per què es confiï. Ho ha sentit dir al seu germà gran molt aficionat al pòquer.

La Neus tira les bales com les tiren la majoria de les nenes empenyen la bala amb els dits. L’Adrià, més expert, sosté la bala amb el dit índex i el dit gros li serveix per donar impuls i força.

Més la Neus guanya amb la seva forma de tirar la primera bala. L’Adrià que volia donar-li peixet es diu:

–    Bé, ara és la meva.

Manoi, malgrat tota la seva força i destresa la Neus guanya també la segona.

–   Va, això és la sort del principiant.- es diu a si mateix l’Adrià.

Caram, la tercera també es guanyada per la nena.

–     Adrià en què penses- és motiva el noi tot donant-se un cop de palmell al cap.

Sí, sí. La quarta bola se’n va a la butxaqueta de la nena. I la quinta i després la sisena segueixen el mateix camí. Emprenyat i aclaparat el noi treu la darrera bala- la bala màgica- el darrer recurs que no falla mai.

Si, recupera la primera, però immediatament la perd i la bala màgica segueix el mateix camí, la butxaqueta de la nena. L’Adrià s’ennuega, nota les llàgrimes que li neguen els ulls i després davallen coll avall i finalment desesperat crida:

–    Com has fet això?

–   Jo, només jugant- respon tranquil·lament la veueta de la Neus.

–     Jo no perdo mai!

–    Ves per on! Aquest cop has perdut– diu mansament la nena.

–  La bala màgica sempre m’ha salvat!! Què dirà el meu pare?

–    Tant important és? Una simple bala…

–    Sí. Donaria qualsevol cosa per ella.

–     Em portes al cine i té la torno.

–     Bé anirem dissabte.

–    Però vull crispetes.

–     Em sortirà car.

–    Aleshores, no hi ha bala.

–   D‘acord donem-la.- respon resignat.

–     Ep amic, té la donaré al sortir del cinema. Sóc nena, però no tonta.

Finalment vam anar al cine i ara 20 anys després ens hem casat. La Neus guarda la bala màgica en el seu joier amb la mateixa cura que la més apreciada de les joies.

Qui anava a dir que la bala màgica ens portés pel camí del matrimoni. Mentre, recorda l’inicií del seu nuviatge que va començar en un joc infantil encara ressonen en les seves orelles la música nadalenca que va ser el fons adequat que reviu en la memòria any rere any..

Miquel Pujol Mur.

 

S’APROPA NADAL

S’APROPA NADAL

Nadal es alegria,

-Per  tothom?

Nadal es caliu de llar,

-I el que no en té?

Nadal uneix als pobles,

-Es cert això?

 

-Observem el voltant

-Observem la ciutat

-Observem el país

-Observem el món

 

Som realment feliços, veient l’entorn?

-Interiorment, ho dubtem.

Procurem gaudir d’aquests moments.

-Vivim al dia, vivim i no patim.

 

No ens turmentem.

-Sentim tristesa, això si,

Però no ens deixem vèncer,

-Ara per ara, anem vivint.

 

Però fem proposta pel proper any,

-Pensem realment com cal.

No caiguem en el parany,

-De l’egoisme personal

Ara és el moment cabal,

-Ara ve Nadal…

 

Gemma Matas

-Nadal 2012-

 

JA HA ARRIBAT NADAL !

JA HA ARRIBAT NADAL !

Ja torna a ser aquí, ja ha arribat el Nadal !! Omple les prestatgeries dels supermercats, en forma de temptacions, que si torrons ,polvorons, rosquilles, bombons,” panettones” i tot això sense que ens hàgim menjat els panellets, ni les castanyes , ni moniatos ni…s’han hagi anat la xafogor, ni (al menys jo), tinguem canviada la roba al armari. No se perquè cada any em posa de mala baba ; si justament cada cop es el mateix , i potser es aquest el problema , m’amoïna la rutina i per a mi cada dotze mesos es rutina, passant massa de pressa i tornem-hi . La copa de gelat que no he tingut temps de fer a l’estiu, la darrera banyada desaprofitada, ah i…el granissat de llimona que aquest any no he begut…l’excursió que no hem fet i tants plans que s’han d’en- dreçar per l’any que bé…I si hagués durat més l’estiu? Potser passaria el mateix o haguessin sortit coses noves que s’haurien quedat enrere també . Serà com la vida? Diuen que la gracia esta en que es finita i que no sabem si tenim més oportunitats o no, que així aprofitem més el temps, que contínuament se’ns escola per sota la porta, tot i que ara poc lloc te per escapar-si dades les noves tecnologies. No tinc gens clar si estar-hi d’acord. El Nadal ,les dolces típiques, (mireu que en hi han). Hi ha a qui li agraden unes i les altres no…i aquí li agraden totes, apa!!! Es un temps difícil i no vull entrar en temes familiars, sinó en quelcom tan senzill i alhora controvertit com es el menjar, per les persones que tenim trastorns alimentaris, tots sabem el tràngol que ens suposa el Nadal . Quinze dies inacabables i si a sobre els estiren més de dos mesos … Total perquè tinguem temps de consumir, menjar , beure, posar-nos com verros amb perdó , I comprar , comprar i comprar ; resisteixes la temptació, avui , demà , demà passat , però amb tan temps per endavant, la voluntat es debilita i si no caus un dia o fas l’altre. Un somni ; agafar un avió i anar a algun lloc on no el celebrin.

PD. Aquest any te més perill que altres, donat dues dates el 25-N, i el 12-12-2012 o sigui que l’ansietat i les seves conseqüències envers el menjar, poden ser catastròfiques.

Potser pesarem tant que no podrem pujar al proper 2013.

No sereu supersticiosos, oi?

 

Anna Llensa

EL LLUM DE NADAL

EL LLUM DE NADAL

La dona, ja una mica gran, passeja pel carrer Major mentre espera a la seva germana. Està cansada de caminar, perquè fa molta estona que dóna voltes amunt i avall, i pel que sembla s’haurà d’esperar força més. Un “sempre igual”- pren forma contínuament dins el seu cap.

Finalment decideix, malgrat la tarda és bastant fosca i el fred es comença a notar a seure en una tauleta d’un bar a prendre’s un tallat. Mentre espera passa pàgina d’una revista que ha agafat al demanar la consumició al cambrer.

De sobte, com una premonició, té la sensació d’haver algú al seu costat. Sorpresa escolta una veu com d’una nena petita que li parla.

–    Hola– diu la veueta.

–    Hola– contesta la dona mentre intenta veure a la persona amb qui parla.

–     No busquis perquè sóc molt petita i no em veuràs. Sóc més esperit que persona.

La dona creu que deu ser un programa televisiu dels què després et mostren com has fet “el préssec” i tothom se’n riu menys la persona víctima. Més decideix seguir la broma.

–     Aleshores diguem qui ets.

–     Sóc el llum durat del centre de l’estel de Nadal que penjaran del carrer aviat.

–    Bé– contesta la dona i pensa estàs ben grillada. Si ve l’Esther i et veu parlant tota sola es dirà que la mare ja ho deia: Aquesta mossa és carregada de manies.- I que fas aquí?

–    Aquesta tarda m’he escapat del magatzem. Saps que quan no som al carrer ens guardem amb molta cura perquè no ens fem malbé i així ens aprofiten any rere any.

–     Ja fan bé perquè tal com estan els pressupostos municipals l’ajuntament a de fer mans i mànigues per no fer gaire despesa.

–    Jo estic molt contenta. Dintre uns dies ens colocaran enmig dels carrers i ens encendran així amb els nostres colors il·luminarem les Festes de Nadal i Reis. Quina llàstima que després ens despengin i a esperar un altre Nadal.

–    Clar, sí estiguéssiu encenses  sempre no es sabria quan comencen les Festes.

–    Em fa una ràbia. Quan els ulls dels nens i nenes que miren atònits la lluminària de les meves companyes i meva no puc menys de fer una ganyota llumínica per deixar-los bocabadats. El somriure d’un nen m’enamora.

–    Manoi, si que és entremaliada.

–     I quan els pares i les mares ens miren en les galtes vermelles del fred i ens assenyalen al petit també el meu cor resplendeix d’alegria. M’agrada veure la gent contenta, ben abrigada i apressada cercant regalets per petits i grans.

–    Aquest any la cosa va una mica justa. Pot ser no hi haurà tants regals.

–    L’important no són el valor dels regals, que cadascú regali d’acord a les seves possibilitats. El què importa és la il·lusió i l’esperança d’un any millor.

–   Uf, està tot bastant malament!

–     No perdis la il·lusió ni l’esperança i somriu el més possible. Apa me’n vaig.

–    On vas ara.

–  On vols que vagi, al magatzem a posar-me bonica i lluir per la vostra alegria dels petits i dels grans. Què seria un Nadal sense llums ni ornaments.

–  Res ,tens raó.

La presència desapareix i la dona veu vindre finalment la seva germana tot amoïnada.

–     Si sabessis!- parloteja la Esther- No he pogut vindre més aviat per què…

La dona se la guaita i interiorment es diu: Si tu sabessis què he parlat amb el llum de Nadal.

 

Miquel Pujol Mur.

 

HISTÒRIA D’HARRY . NADALA

HISTÒRIA D’HARRY . NADALA

L’home posa la màquina d’escriure sobre la taula d’on abans ha retirat els plats i la resta del menjar.

Per un dia tan assenyalat la seva menjada ha estat un pobre àpat. Els plats bruts mostren una mica de verdures, una raspa de peix, les pells d’un plàtan i de beguda una petita ampolla de cervesa. Ha estat la seva celebració de les festes nadalenques.

Malgrat tot, està content, amb els diners del darrer treball ha pogut pagar el lloguer de l’apartament i els que devia atraçats. Mistress Mary l’havia avisat que lamentant-lo molt hauria de desnonar-lo.

Durant cert temps viurà sense angoixa. En una mirada envolta les petites dimensions de la cambra on tot just hi cap la taula, les tres cadires, un llit estret, un armari de reduïdes dimensions i la petita cuina. Això sí, les blanques parets són una temptació a la imaginació, segons l’estat d’ànim, és pot entreveure un món idíl·lic o cruel. Però almenys, té un lloc on viure ja que la vida al carrer és dura. En qualsevol temps és molt difícil trobar un recer a la intempèrie.

Harry, aquest és el seu nom, s’asseu davant de la vella màquina que fa temps va trobar llençada.

–   Un company abandonat, com jo- pensà al primer moment, però l’ajuda a malviure. És l’eina que li facilita algun que altre mitjà per subsistir.

Fora, al carrer hi ha un esclat de llums i d’estrelles. Se sent una musiqueta que prové del supermercat de la cantonada. Les conegudes músiques de Merry Chrismats i de Dring Bells continuadament repetides l’acompanyen en la seva solitud. Escolta les veus alegres i excitades de la mainada que passa acompanyada pels pares per la vorera. Riuen perquè  és temps de regals i d’il·lusió.

Recorda la infantesa en el seu país, sol, aigua, llum i palmeres. Fa memòria dels cants, tan diferents dels d’aquí; que canta la seva gent. I també veu la família que va haver d’abandonar, la mare, el pare, els germans i la noia en la qual estava a punt de casar-se.

Tot per què, per una revolta a la universitat, per protegir un grup d’estudiants que demanaven justícia. No era la seva lluita. Havia acabat la carrera. Gràcies a una beca havia estudiat a l’estranger, tenia una plaça de professor i un món plaent s’obria davant seu. Més, allò que els joves reclamaven era just i s’hi va involucrar.

Cops, sang, fugida i l’exili són els últims records que té de la seva pàtria. Va salvar la vida, però va perdre la família, mai més ha pogut posar-hi en contacte. El dubte d’on i com estan l’ha neguitejat molt temps.

Fa un esforç, aparta aquestes idees i posa un full en blanc al carro de la màquina d’escriure.

–  Anem a veure que se’ns ocorre! – el director del setmanari gratuït l’hi ha promès diners per una nadala.

–    D’una bona nadala-  li ha dit- és per incloure per Any Nou.

Això i un quants treballs en el supermercat, recollir, posar i netejar li permeten viure mes a mes. També l’ajuda  alguna traducció del francès a l’anglès, quan li dóna avís l’amic Sean. I l’esperança d’ una feina més adient als seus estudis.

Comença a teclejar.

Bon any nou a totes les persones de bon cor

Que els regals i la bona taula siguin cordials.

Es deté, això no li agrada i arrenca el paper de la màquina. Es passa la mà pels cabells crespats i grisosos. Fa tants anys que van succeir aquells fets i no els ha pogut esborrar de la memòria. Deixa la taula i s’asseu al llit, un esclat de plor el trenca, plora sense somicar. Les llàgrimes serenes  cauen per les seves xocolatades galtes. Fent un esforç s’eixuga, s’aixeca, pren la cadira i torna a posar-hi un altre paper. El full és tan blanc que no li dóna cap inspiració i tracta de pensar. Es troba en un estat de lassitud, la plorada ha assedegat el seu esperit, més el seu cos sembla com si hagués rebut una pallissa. Està com buit.

A fora sonen les clàssiques musiques i se sent el riure dels menuts. Torna a teclejar i escriu aquestes frases:

Bon Nadal i pau en la terra,

als homes de bona voluntat.

Torna a arrencar el paper, però, aquest vegada el posa a l’inrevés, la seva l’economia no li permet llençar contínuament fulles sense aprofitar.

–    Això s’ha dit moltes vegades, no peques pas d’original- pensa.

Torna a moure les tecles i escriu:

Festes de Nadal

festes de família

Gaudim del menjar

tots a taula asseguts

I quan alcem les copes

brindem per els bons records

La nit de Cap d’Any,

altre cop reunits

tindrà un millor averany

ja que noves portes

se’ns obriran a la vida

bones festes i bon any.

Ho torna a llegir i ho intenta recitar entonant-ho una mica.

–    Ho repassaré i pot ser una bona nadala. Tampoc suposo que pels diners que em paga no es creurà que li escriure una obra de Shakespeare.

La seva mirada s’endolceix, ja que tornen els records de temps millors. Sol, aigua, llums, palmeres i cants tradicionals.

Miquel Pujol Mur