Arxius del mes de gener 2012

EL PATGE GALLINA

EL PATGE GALLINA

(La foto ha estat presa per la meva filla, Carola a qui dono les gràcies per haver-me inspirat aquesta història)


Introducció: Qui no conegui la Cavalcada de Reis a Igualada (L’Anoia) potser no li trobarà la punta a aquesta història, per això convido als lectors que la vinguin a veure l’any que bé i consultin el ‘link’ per a fer-ne un tast: http://www.reisdigualada.com/

El camió s’havia aturat al mig del carrer i del seu remolc van descendir un grapat de patges amb la cara més negra que la nit, empolainats amb joies i lluentons, tan joves, tan guapos i tan homes, aprofitant l’anonimat que dóna la disfressa i les capes de pintura. El seu aspecte imponent, si bé pot espantar una mica els més petits, resulta d’allò més atractiu a les noies. Per això hi ha bufetades cada any per fer de patge. També van treure les escales de gat que els servirien per pujar als balcons del primers pisos on tota la família s’hi aplegava amb els menuts al davant, els quals s’agafaven amb les manetes als barrots de la barana amb aquells ulls vius d’emoció que els saltaven de la cara.

El patge director de la secció va començar a donar les ordres : “Vosaltres dos repengeu-hi l’escala. Tu agafa aquest paquet i puja”. I els patges obedients, cadascun cap la casa que li havia tocat, a portar la il·lusió tal com se’ls havia encomanant.

Els del balcó cridaven, els nens estaven nerviosos, la gent del carrer que s’ho mirava animava els enviats d’Orient, i el patge, molt decidit i amb el paquet en braços, vinga escala amunt. Tot d’una, però, quan ja era a mig camí, va tenir la mala pensada de mirar avall i en adonar-se de l’alçada on es trobava li va sobrevenir un atac de pànic perquè li va semblar que l’escala de fusta es corbava perillosament i amençava amb trencar-se. El primer impuls va ser recular i va començar a descendir.

-Però, on vas? Vinga, amunt!!! –Li va etzibar el patge director.

-Es que… em sembla que això es trenca…

-Però, que t’has tornat boig? Com vols que es trenqui? Fes el favor de pujar!!! Tira cap dalt!!

El patge s’havia quedat a mig camí clavat a l’escala, paralitzat de por, els peus li començaven a tremolar i les cames a fer-li figa. Va tenir un altre impuls de tornar a baixar i va iniciar lleugerament el gest, però ara va ser la multitud que s’aplegava al peu de l’escala qui el va començar a increpar uns i a animar uns altres: “Va, home, no siguis cagat i tira, que no veus que t’esperen? Ànim, au va, que gairebé ja hi ets!”. Els del balcó no s’ho podien creure. Li allargaven la mà per donar-li confiança i ajudar-lo, però el patge, que no i que no, no s’hi veia en cor i allà estava immòbil arrapat als travessers, ni amunt ni avall. El nen que esperava la joguina encara s’ho podia creure menys i els ulls li començaven a espurnejar: “Com pot ser que el meu heroi no vulgui pujar? Que no m’estima?”

-Ai, mecagunl’ospedrer!!! Vols fer el refotut favor de tirat cap dalt si no vols que pugi jo –va cridar-li el patge director- i ens les tinguem a bufetades davant de tothom? Tira amunt d’una vegada!!!

La gent cridava, els del balcó s’impacientaven, el nen tenia les ulls negats de llàgrimes i el patge director estava més encès que l’infern.

A la fi, fent un esforç titànic però tremolant con una fulla, el patge gallina va començar tímidament a ascendir; i es que si baixava potser el linxaria la massa o el patge director li obriria la panxa en canal amb aquella daga que porten a la faixa els enviats de Ses Magestats. Ja era quasi a dalt, li va relliscar un peu però els homes de la família del balcó el van estirar i amb tibades mal gimbades van aconseguir fer-lo entrar al menjador mig desencaixat i amb el turbant de gairot: “Vaja quin tòtil ens ha anat a tocar!” Encara tremolant, el patge li va donar el regal al nen que se’l va mirar amb expressió de frustració i desconcert, però com que ja tenia el què esperava va passar i no li va fer més cas.

Exhaust, amarat de suor i regalims per la cara, assegut al sofà, li van oferir una copa de conyac per refer-se, que es va veure d’un glop.

I ara a veure, però, com s’ho farien per fer-lo marxar a continuar amb el periple de pujar escales per anar repartint joguines a altres cases…

Rosa de Cyan

 

DIES MÀGICS

DIES MÀGICS

La nena diminuta voltava per la casa sense trobar quelcom que li fes prou gràcia.

Era la nit de Reis i volia jugar, va agafar un llibre de contes del prestatge, per a veure si la podia distreure i es va trobar que el personatge principal era un ogre. No li va agradar gota. El monstre era mot lleig i sobre tot molt dolent. Es menjava les nenes i cada dia es tornava més gras.

Va decidir escriure al Reis, que sempre havien sigut generosos amb ella, i els hi va demanar qualsevol cosa per a jugar.

Els Reis li van regalar una ciutat en miniatura, perquè pogués voltar pels seus carrers. Ella, molt il·lusionada es va ficar a dintre i va començar a caminar pels seus carrers. Arribant a la plaça es va trobar una dona que demanava almoina al peu de l’església i es va aturar a parlar amb ella.

Per què demanes? No tens diners?

No tinc diners ni salut. Li va respondre. En aquesta ciutat només viuen els rics. Quan jo era jove no feia cas de la gent que demanava al carrer i mai hagués pensat llavors que algun dia em trobaria en la mateixa situació.

Jo no tinc res per donar-te, només el meu desig de que recobris ben aviat la salut.

Aquest és el millor regal que m’han fet fins ara. T’estic molt agraïda.

La nena va entrar a l’església i va quedar trasbalsada. Mai s’havia imaginat que dintre d’aquella església, l’or abundés d’aquella manera. L’altar major era tot fet d’or i les robes amb puntes d’obra més boniques que havia vist mai. Va guaitar amb admiració totes les joies que es trobaven allà i després va sortir una mica angoixada. A les afores la dona continuava asseguda en un esgraó de l’escala que pujava a la porta principal. Va seguir fen el seu passeig per la ciutat. Les cúpules del edificis oficials i de les esglésies pugnaven per pujar més alt.

Arribant a la plaça del mercat es va quedar mirant tots els articles que allí es venien. Tots de colors llampats i magnífica presencia, allà hi havia mocadors de coll, penjolls per a les orelles, anells i polseres, tot molt lluent i vistós. Entrant a dintre va veure els cabrits i vedells penjats a les parades que eren plenes de gent esperant que arribés el seu torn.

La nena va sentir pena per a les pobres bestioles que eren allà penjades sense pell.

Es clar! Va pensar, estem en festes, la gent ja té un motiu per menjar com si estigués morta de gana.

Es va acostar a un mostrador on hi havia tota mena de dolces i torrons.

Havia una dona darrere del mostrador i li va dir que no tenia diners perquè no era d’aquella ciutat, però que tenia gana i volia menjar-se un pastisset.

La dona li va contestar que si volia un pastisset havia d’anar a casa seva i demanar diners a la seva mare, ja que ella els tenia allà per vendre.

Aquesta ciutat no m’agrada – va dir – serà millor que marxi d’aquí.

La nena es va despertar a l’endemà i va veure que es trobava al seu llit, rodejada de les seves nines i dels seus ninots. Els Reis havien passat i li havien deixat caramels i torrons.

Irene Tironi

 

SOPAR DE FI D’ANY

SOPAR DE FI D’ANY


La Laura i la Carla estan ultimant els preparatius de l’últim sopar de l’any, mentre les seves parelles estan acabant de guarnir la taula i posar les cadires, en total seran dotze persones, sis parelles d’amics, que en moments com aquests de crisi, han decidit acomiadar l’Any fent el sopar i la festa a casa. Han tingut una mica de feina, però ha valgut la pena, S’ha de mirar l’economia i estalviar per allà on es pot, ja que algun d’ells o elles estan a l’atur, però no per això volen deixar de celebrar la Festa, ni de reunir-se com cada any. Son amics des fa molt temps i aquest any han decidit fer el sopar a casa de la Laura i el Roger, que és molt gran i no hi ha veïns a prop,  desprès pensen fer revetlla, amb ball fins a la matinada, fins tenen un equip de música preparat.

A la tarda tothom ha col·laborat en l’organització festiva, guarnir la casa, parar la taula, , preparar el menjar: un bon assortit de fruits de mar i després cabrit al forn, i de postres el Tronc de Sant Silvestre, que també  la fet una de la colla.

Ara tots són a posar-se elegants  per aquesta nit especial. La Carla, una cosina  s’ha quedat a la casa, ja que és d’un altre poble i amb la seva parella es quedaran a dormir.

Son prop les nou, les dues dones estan posant-se els vestit de festa, el de la Laura, negre i llarg, amb el davant de pedreria i anuat  al coll, deixa tota l’esquena al aire, el de la Carla , de color vermell, encara que porta un generós escot al davant , és una mica més discret, queden molt elegants,  els dos homes ja fa estona que estan llestos.

– Roger, puja una mica la calefacció, que se sent una mica de fresca.

– Es clar amb aquest vestits, ni que anéssim al Palace-Hotel –diu el Roger fen broma.

Al cap d’una estona el xicot torna una mica atabalat.

– La calefacció està apagada i no hi ha manera que  poder encendre-la de  nou. Crec que ha petat la caldera.

-No pot ser !!!–crida La Laura tota astorada- Avisa a emergències.

Després de trucar i trucar, res de res, només salta el contestador automàtic, que deixin el missatge, i ja trucaran . Missatges i missatges i res. Avui tothom està de festa.

Per sortir del pas connecten dues estufes elèctriques que tenen, almenys ambientaran una mica el menjador.

La nit és molt freda, estem a sota zero, i així que van arribant les diferents parelles, totes comenten el fred que fa, les dones amb els seus festius i escotats vestits ni es treuen l’abric. Finalment el Joaquim i el Raül, s’ofereixen per anar a buscar més aparells elèctrics a les seves cases. Entre calefactors i estufes sis en total, bona part de la casa es templa una miqueta.

Són prop les onze quan comencen a sopar, entre bromes i gresca per l’aventura. De cop, clik!  marxa la corrent, tot a les fosques, només les llums de les espelmes il·luminen l’ample menjador.

-Un sopar a la llum de les espelmes, que romàntic!!! –algú comenta.

– Que divertit, un sopar així, per acabar l’any!!! –diu un altre.

– Òndia, que no veurem les campanades!

Ja tenim tota la colla fent broma mentre van menjant amb la tènue llum de les espelmes. Aviat les dones s’abriguen amb xals o algun jersei que els deixa la Laura, ja que els amples abrics són incòmodes per menjar.

– Espero que aviat  torni la electricitat, sinó ens pelarem de fred.

Llavors a algú se li acut de mirar els fusibles, un parell estan baixat, han trobat la causa de l’averia, els puja de nou, uns segons de llum i de nou la  foscor.

Dedueixen que hi ha masses cosses endollades, desendollen el forn,  i unes quantes estufes, en deixen tres i la electricitat s’aguanta. Gairebé estan acabant  de sopar quan:

Nang… Nang… Nang… Nang ….

– Les dotze!!!  Les dotze!!! –criden tots alhora.

Els grans de raïm coll avall amb les campanades, quasi atrapen les postres del sopar, i falta encara el Tronc de sant Silvestre, i el cafè, però ara toca el que toca.

S’obren ampolles, s’omplen copes i el gran brindis pel Nou Any. El clic de les copes, el cava, es barregen amb petons,  abraçades i amb les veus cridant:  “Feliç any 2012…   “Bon Any Nou!!!”…”Salut i Felicitat per tots!!!” … crits d’alegria, gresca  i les rialles.

El nou Any ha començat,  música, confetti, i tots els guarniment de la festa, i unes quantes copes per fer passar el fred, i moure’s, una mica o molt tot ballant, els ha fet entrar en calor ràpidament. El fred no els ha aigualit la Festa, l’alegria de la nit no els ha tret pas cap contratemps. Comencen l’Any amb optimisme i humor; saltant  i ballant, gaudint de la nit; són joves i coneixen molt bé la dita “Al mal temps… bona cara!!!”

 

Anna Guilanyà

 

EL PESSEBRE DE NADAL.

EL PESSEBRE DE NADAL.

Tothom corre per l’escenari, en un racó un és treu els pantalons ( en l’improvisat escenari no hi ha camerinos) per posar-se els calçons per disfressar-se del personatge a representar. Els àngels sense ales corren pel passadís vestint-se de blanc. Damunt la cadira prop del penja-robes quedaven les robes de diari, unes penjades i les altres mig penjades, les altres purament llançades damunt d’una cadira. El penja-robes atapeït al màxim amb la roba de les disfresses. N’hi ha un repenja’t a la taula posant-se les sabates.

Passa la directora amb un somriure als llavis però fuetejant amb les preses a tot l’elenc.

–     Escolta – pregunta l’indecís de torn- com començava jo després o abans de…

–     Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves…

–    A sí, després de la música i sortia de la dreta.

–    Noooo, després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.

–     Ah, jo em pensava…

–  Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.

–    Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo. Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.

–     Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.

–    Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vol dir l’Esther la que fa de Verge.

–    Clar, la Maria…

–    Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que va vestida amb faldilla llarga. Ostres, com estic avui, amb la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.

–    I la música…

–     La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen- drive a casa i ha tornat a buscar-lo.

–     Només faltava això ara ens tindre’m d’esperar.

–     No ve ara mateix.

–     Ja sóc aquí!!!

–    Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh. Ets tú que portes això de la música.

–    Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpsons. Ho esborraré en un moment.

–     Directora – pregunta un altre actor aficionat a les noves tecnologies- que et sembla si poso un altaveu més gran.

–    No ho farem sense altaveus. Ja hi van quedar-hi.

–    Però jo pensava.

–    Prou sense altaveu.- Contesta autoritàriament la directora.

–    Què quedo bé?- Pregunta esperant una resposta afalagadora la Verge.

–     A veure, si molt bé, i el nen.

–   El portava la Palmira.

–     Palmiraaa. El nen on és?

–   Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.

–   Ai, Senyor. Demà no l’oblidis.

–    Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.

Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, ulls de garsa per vigilar-lo tot, pregunta:

–    Que encara no sabeu que teniu que dir- mentre arreplega al mal vestit i li posa bé la camisa.

Tots a cor responen:

–   Si però ho repassàvem una mica.

–     Manoi, que malament aneu de la memòria.

–    Endavant a assajar i que surti el que Déu volguí.- I fent un picament de mans dona començament a l’assaig general.

Un s’entrebanca, l’altre ha de repetir, un aplaudiment per qui ho ha fet bé. Aquell ha sortit per la dreta i és per l’esquerra. Un altre no se’n recorda gens de que ha de dir. Ei, aquells pantalons no lliguen, són negres i han de ser blancs. Els pastors s’han deixat la bota, la verge s’ha quedat ronca.

Però endavant. Darreres reflexions de la directora:

–    Demà a les quatre per vestir-se i actuar. Repasseu una mica el vostre paper. I preneu til·la. No us deixeu-ho el nino.

L’endemà s’obre el teló i una mica més tard els aplaudiments dels espectadors, un sospir general d’alleujament recorre l’escenari a l’abaixar-se el teló i un somriure beatífic i descansat demostra la satisfacció dels improvisats actrius i actors.

Després una que altra crítica s’escoltarà, no tot és or en la vinya del Senyor, també hi ha una mica de zitzània en aquest món.

 

Miquel Pujol Mur

 

DINAR NADALENC EN FAMÍLIA.

DINAR NADALENC EN FAMÍLIA.

Avui els pares sembla que han de  parlar d’alguna cosa seriosa perquè a la meva germaneta i a mi ens han portat a dormir a l’hora en punt. Com sóc una mica tafaner i trapella, segons diuen, he fet com si m’adormis i després m’he aixecat sense fer cap soroll ni encendre la llum, fins i tot he anat descalç per no fer cap guirigall, i obrint una mica la porta de l’habitació he escoltat de què parlen. Els bons espies treballem en silenci!

Són a la cuina i malgrat la distància escolto perfectament les seves paraules, segurament perquè enraonen una mica fort com a vegades quan discuteixen d’alguna de les meves entremaliadures. La meva germana és més petita  i sempre la perdonen, però a mi sempre em diuen que haig de donar exemple, que sóc el gran. Maleïda qüestió, més valdria ser el petit d’una altra casa! A més com és nena també li compren els joguets nous. S’hi fos un nen aprofitaria tots els meus joguets i ja em cuidaria jo de passar-li una mica o molt malmesos.

Però en fi deixem el drets de les nenes i els nens al marge, d’això ja en parlarem quan sigui gran.

Només entenc clarament que discuteixen dels avis, el pare del pare i la mare de la mare. i de quin dia convidar-los a dinar per les festes nadalenques.

–    El teu pare amb el caràcter que gasta sembla un generalet empipat.

–     La teva mare sempre tan fleuma i ridículament enganxosa. No para de voler donar petons.

–     Si, potser si, que és massa petonera, però pobre dona és vídua i viu sola. Pobre mare!

–     Sí, més  però, el meu pare que també és vidu i viu en una residència. Pobre home!

–     Bé, no en parlem més, els convidem un dia i prou.

I així ha quedat la cosa i sense preocupar-me més m’he tornat al llit a fer nones. Estic content perquè he aprovat això de l’espionatge!

 

I per fi arriba el dia de Nadal el pare i la mare estan en la cuina preparant el opípar dinar, els sento enraonar i fer una mica de broma. De sobte sona el timbre de la porta. Com vaig més lleuger, amb el cotxe a la mà corro i obro la porta. Ja sé que m’han dit moltes vegades que no l’obri si no sé qui hi ha. Però avui és el dia de Nadal i no hi ha persones dolentes.

–    Ostres, l’avi Andreu!- i en les seves mans veig un paquet, millor dit dos, un deu ser per mi i l’altre per la mallerenga de la Míriam.

–    Hola Pere- i acota el cap per què li faci un petó a la galta.- Noi, cada dia estàs més gran.

Sempre diu el mateix malgrat ens veiem sovint. El pare i la mare surten a rebre’l i li donen un petó de benvinguda i prenen el paquets per donar-nos-els després de dinar.

–     I la Míriam- Pregunta l’avi.

–    Pere, porta l’avi amb la nena. Està a l’habitació jugant amb les nines.

Agafo a l’avi i el porto amb la Míriam, l’amanyagadora. Com a mi els jocs de nines no m’agraden, jo sóc un xicot, així que entra l’avi per la porta fujo cap el menjador. Els pares tornen a ser a la cuina i sento la mare que diu al pare:

–    Però Joan, com has convidat avui al teu pare.

–   No hi havíem quedat de convidar-lo ?.

–     Si però no avui. Avui ve la meva mare.

–     No fotis. Quina batalleta si no es poden veure! Mira com no en vam parla del dia el vaig convidar per avui, Tu saps que aquesta setmana he anat molt atrafegat en la feina.

–     Sí i a més no m’ho dius. Ja ho dic jo que els homes aneu a la vostra.

Torna a trucar el timbre de la porta i com ja m’imagino qui és torno a ser el primer. Com ja suposava és la iaia, que deixa els paquets a terra, m’abraça, m’aixafa entre els braços i m’omple de petons i fa petits xiscles d’alegria.  també diu el mateix:

–    Oh, que gran que estàs.

–  Sí, iaia- ostres, ens ve a veure tres o quatre cops a la setmana. Serà que aquesta dia de Nadal tots ens fem de cop més grans. Ara que si li diu a la mare que s’ha fet més gran es molestarà. Amb les dèries que té, mirant-se al mirall cada matí i posant-se pomades i potingues a la cara i al coll. Per fi d’una estrebada aconsegueixo lliurar-me de l’ofegadora abraçada.

–   Hi ha  el pare del Joan també.

–    No, que em dieu. El teu sogre !

–     L’ha convidat el Joan es veu que no ens hem entès.

–    Però Marta, si ja ho sabeu que sempre acabem discutint i …- contesta la iaia Maria.

Jo segueixo com espectador volem dissimular-me en la paret com fan els espies o el meu heroi el Superman. En aquestes apareix la bella dorment, la sòmines de la Míriam, la què no trenca mai un plat. Porta a l’avi de la mà i quan veu a la iaia es deixa petonejar i afalagar com si fos la fada de la  salvació. Menuda hipòcrita, que va de nena dolça. Si sabessin com dona guitzes a les seves companyes de classe.

–  Iaia, vine a veure que m’ha portat l’avi. I el teu regal?- Aleshores agafa per una mà a l’avi i amb l’altra a l’avia i sembla que una corrent de tendresa els travessi tenint com a pont les petites mans de la néta i em fixo en la cara dels avis que canvia beatíficament.

Se’ls emporta a la seva habitació i no sé quin miracle o encantament va fer perquè van dinar en pau i harmonia, no havia vist a l’avi tan afalagador amb ningú ni l’avia tan amable. Van marxar junts i vaig veure que es donaven de bracet  per creuar el carrer.

Dues consideracions m’haig de fer: Per quin encanteri va aconseguir la Míriam el regal de l’avi quan els pares l’havien recollit ?. Què els hi va dir als avis a l’habitació que després semblaven dos colomets enamorats ?. Veig que l’he de vigilar més. Pot ser que encara no hagi aprovat els curs d’espia.

Redimonis, si l’avi i l’ iaia s’ajunten perdre un regal. Possiblement serà més gran. Conformitat. En perdre per la cuina a escoltar que enraonen els pares.

EL MIRACLE SEMPRE ES POSSIBLE PER NADAL.

Miquel Pujol Mur

 

L’ESTRELLA MÉS BRILLANT

L’ESTRELLA MÉS BRILLANT

Quan miro el firmament… és tan immens! Però aquesta nit, el veig distint… com mai no l’havia sabut veure! És l’esclat de l’estel que resplendeix com un metall preciós: L’ESTRELLA DE NADAL, que il·lumina l’espai amb nitidesa i em fa albirar imatges del passat que flueixen del cor, giravoltant entre els records  més  ben guardats.

Puc entreveure aquella nena que va venir al món, anys enllà, que no posseïa gairebé res però era feliç. Encara que l’hivern fos cru,  s’embolcallava amb la seva bufanda, la que li havien dut els Reis de l’Orient, i no sentia el fred ni la necessitat de gaudir de cap altra cosa.

Puc recordar la narració de com era la seva escola rural, la poesia que va recitar al senyor Bisbe i aquella anècdota de la visita del Rei Alfons XIII; quan ella va tenir el goig de ser obsequiada amb vint-i-cinc pessetes, per ser una alumna exemplar. Potser una de les poques experiències agradables de la seva infantesa!

Puc imaginar la seva tristesa, al quedar òrfena de mare quan encara era tan menuda i la necessitava més que mai. També tinc gravades a la memòria totes les trifulgues relatades sobre  la Guerra Civil: les invasions dels soldats a la casa de pagès on vivia, els robatoris, la inseguretat, la por… Però res d’això la va fer defallir!

Puc entendre l’alegria que duia gravada al rostre, encara que tot el seu món només donés voltes a la feina, la família i  l’afany d’ajudar als altres. I  aquell desig que no va arribar a portar a terme: Ser monja d’un hospital, ja que el corriol de la seva vida la va guiar  per uns altres viaranys.

Avui, la nit és tan màgica… Tots els astres dansen al voltant de l’ ESTRELLA més refulgent: la que va guiar als pastors i als Reis Mags cap al Portal de Betlem, la que ara té el poder de fer-me percebre una presència que em fa sentir tot això expressat i molt més; em fa reviure tot l’amor que he compartit amb les persones que més he estimat i que estimo, encara que ja no estiguin  entre nosaltres. Amb la seva llum, fa ressorgir l’esplendorosa claror d’un nou Nadal que em dóna força, que m’esperona a continuar endavant i a caminar pels senders afinats per unes empremtes  que mai no es podran esborrar!

Roser Vila Pujol

Nit de Nadal,  24 de desembre de 2011

 

COM SI FOS L’ULTIM

COM SI FOS L’ULTIM


 

I

Cau la nit sobre les teulades, calmosament,

mentre els carrers descansen.

Les llars s’encenen

i les finestres parpellegen en despertar-se.

A la ciutat,  s’escampen les guspires

com un màgic plugim de purpurina.

 

II

Al caliu de les estances,

els arbres de Nadal revifen

i aquest misteri de la renaixença

se’ns presenta de nou, en silenci.

Els infants obren les parpelles ,

de bat a bat,

com fan davant els miratges,

mentre els llumets esdevenen sospirs de colors.

 

III

I de sobte, cada arbre es transforma en tendre homenatge

d’on pengen records i carícies,

enyorances i alegries…

Tots, a l’abast dels estels.

 

IV

I quan la nit tanca els ulls,

els infants, esgotats d’emoció,

obren la porta dels somnis.

I allà, on també és Nadal,

dormen en una establia,

bressolats amb la innocència,

mentre esperen els regals.

I la màgia, que mai descansa,

viatja fins el firmament.

Allà on el Vell Estel

va escriure, amb foc, l’inici de la Llegenda.

 

 

V  ( Epíleg )

I al matí , quan s’acomiadin els somnis

i ens trobem de nou aquest món de cara,

amb les seves mancances

i els seus misteris,

entomem cada dia com si fos l’últim,

com un gran present, agraïts.

No oblidem mai quin és el més preuat dels regals…

JOAN ABELLANEDA FERNANDEZ