Arxius del mes de desembre 2011

ALS QUE NO SEURAN A TAULA

ALS QUE NO SEURAN A TAULA


A tots els llars del món

hi haurà essers estimats

que no es seuran a taula

ni  en la nit de Nadal

ni el dia de la festa.


Se n’anaren fa estona

en un llarg viatge

del que no hi ha tornada,

malgrat mitigarem la seva absència

amb els records del cor.


Que hi seran presents a casa

no cal ni dubtar-ho!

i que els retrobarem un dia

quan facem el mateix viatge

ho sent més que segur.


A vegades, les llums i les garlandes

em fan una nosa de no dir,

la tristor m’embolcalla

amb un abrigall que no desitj


negant-me altre opció.

Molts instants no oblidats

malgrat el pas del temps,

part de les nostres ànimes

que foren cruelment furtades

per la dama de negre i de la falç.


I amb el temps, piadós

són vius dins del record

i viuen dins nosaltres,

malgrat a quins moments

es fa més patent la seva absència.

Josep Bonnín

ARA VE NADAL…

ARA VE NADAL…

 

…menjarem torró…” cantàvem tots junts. I rèiem plegats, perquè era Nadal, els Reis d’Orient ens durien regals i fèiem molta bondat per no rebre carbó. Quin disgust, que ens regalessin carbó. Què divertit poder destapar molts regals, voler rompre el paper i no poder a causa dels nirvis. Què trist veure que no era el que havíem demanat: aquella cosa amb la qual podies fer gelats. Però no enteníem que era massa car o que a casa preferien comprar-nos un llibre, una bicicleta o un rellotge. Però així i tot, no deixava de ser tot genial. Hi havia llumets per tot i ens agradava passejar pel poble, veure l’enorme arbre de la plaça major que mai podríem posar a casa perquè era grandiós, escriure la carta als Reis, demanar als amics que demanarien i després que els havien duit… I què bonic. Aquella espurna als nostres ulls brillava amb màgia i una rialla innocent feia feliços als nostres pares, padrins, familiars. A tot el món. Trobar la xocolata, el dia 24 de desembre, era la millor part del dia. Un bon plat a taula i tots els teus cosins a casa el dia de Nadal era una festa. Obrir el cotilló abans de les campanades la nit de cap d’any era inevitable. No poder dormir dia 5 de gener era un fet normal.

Ara, que ja sabem que no existeixen els Reis d’Orient i que les galetes que deixàvem sota l’arbre se les menjaven els pares, mentre estàvem dormim tranquil·lament el dia 5 de gener. Ja sigui perquè sabem que no trobarem res sota l’arbre (si és que hem fet arbre) o perquè ja hem rebut els diners que havíem pactat que ens donarien els pares. No agafem el cotxe histèrics per anar a ca tots els familiars a cercar els regals. Ni tan sols, a vegades, pensem que algú té un regal per nosaltres. Sembla que la màgia del Nadal ha desaparegut.
Però sabeu què crec? Que sempre que hi hagi un nen esperant un regal i li sigui impossible dormir el dia 5 de gener, hi haurà Nadal. Que malgrat no creiem en el cristianisme però ens agradi estar amb la família i fer-nos costat durant els moments més durs, hi haurà Nadal. Que sempre que hi hagi alguna cosa per donar a qui no té res, hi haurà Nadal. Que sempre que hi hagi cors solidaris intentant canviar el món i persones que aprenguin a canviar un vestit nou per una abraçada, hi haurà Nadal.

Però malgrat hi hagi Nadal, no oblidem que hi ha fam, guerres, morts i malalties que fan d’aquestes dates unes dates amb un regust estrany, de culpa, d’impotència i de tristor. Almenys, per aquells que són, encara, una mica humans.

Clàudia Darder Soler. 21/12/2011

Sa Pobla, Mallorca.

 

REGALS

REGALS

És Nadal. Una nena estira el braç de la seva mare i, assenyalant un ancià que reposa en un banc de la plaça, crida:

– Mama! El Pare Noel, el Pare Noel!

L’home llueix una gran barba blanca i una llarga cabellera rinxolada. Amagats per aquesta espessor capil·lar s’intueixen uns ulls blaus i brillants. Però, de fet, la semblança amb el pare Noel s’acaba aquí. La roba no és vermella Coca-cola, és vella bruta i estripada. L’home la va arreplegar d’un contenidor carbassa proper a un supermercat, on va  cada dia a buscar menjar i beure caducat a l’hora de tancar.

La mare voldria fondre’s. No vol treure la il·lusió de la nena que creu haver vist el pare Noel, però tampoc vol que la imatge que tingui de l’entranyable personatge sigui la d’un pobre pidolaire, molt allunyada de la imatge corporativa que li van ensenyar a ella de petita. I contesta de forma molt seca:

–          Ja saps que a casa no passa el Pare Noel, nosaltres tenim el tió. Au ves a jugar als gronxadors!

La nena va cap a un d’aquests parcs infantils bombolla, tant i tant moderns on hi ha construccions, tobogans, cordes,… de tot menys gronxadors. Un gran quadrat de tanques de fusta rodeja el parc per evitar que cap infant s’escapi del corral. Això, permet a la mare encetar conversa amb un pare que voreja els quaranta, sense haver d’atendre res més.

–          Bon dia, com anem?

–          Bon dia, doncs podríem anar millor.

–          Ho dius per la crisi no?

–          Sí, això de ser pare solter amb tres criatures és molt difícil i més en aquests temps.

L’ancià agafa el cartró de vi que sempre l’acompanya i fa un bon glop. És conscient que no són hores de beure, però té fred. Deixa el cartró exactament al mateix lloc on era i continua reposant, amb la mirada perduda, absent.

La mare continua la seva interessant conversa amb aquell home que li sembla molt atractiu. Mentre parla amb ell pensa que ja va essent hora de buscar-se parella, després de cinc anys allunyada d’aquell immadur que tant mal li va fer. No pensa que ha deixat abandonada la bossa darrera seu. De sobte, un home amb xandall i casquet de llana negra, fot grapada a la cartera i surt corrent amb totes les seves forces. Durant la cursa passa per davant del vell captaire. Aquest, que ha presenciat tota l’escena, agafa el seu bastó cargolat per l’extrem i  aconsegueix fer la traveta al lladre, enganxant-lo pel peu dret. El lladregot ensopega i cau de morros sobre el cantell de la vorera. S’aixeca i fuig amb els llavis sagnant.

La dona s’apropa a l’ancià que li torna la cartera. Mentrestant, la nena l’abraça amb aquella tendresa que només tenen els infants i crida:

–          Ho veus mama! Ja t’ho deia jo que era el Pare Noel! Visca!

La mare, en senyal d’agraïment, treu 10 euros de la cartera i ,mentre ho fa, el vell diu:

–          No cal gràcies. El seu agraïment i l’abraçada d’aquesta nena és el millor regal de Nadal que he tingut des de fa molt temps.

Ella també l’abraça i comença a nevar.

– Neva! Neva! Visca neva!

FERRAN MARTINEZ BARNES

EL PESSEBRE VIVENT

EL PESSEBRE VIVENT

Nit de Nadal. Mentre la família Gratacòs dormia profundament després d’una ingesta descomunal de torrons i cava, les petites figures del pessebre van començar a bellugar-se i va començar una veritable revolució.

El caganer, fart d’ensenyar el cul nit i dia a tothom que passava per allí, es va erigir en líder d’una revolta a la que ràpidament s’hi van afegir els pastors de l’anunciata. Aquests estaven fins el gorro que cada cop que apareixia l’àngel anunciador els espantés el ramat.

– Després estem tota la nit buscant els xais!

– I quan ja els tenim tots junts i ens estirem una estona, apa! Tornem-hi! Un altre cop surt aquell paio amb plomes.

De camí cap a la cova, on havien decidit centrar la protesta per tal d’arribar a les instàncies més altes, diversos figurants se’ls van ajuntar.

– Ja estem tips d’aquesta feina. Només uns dies a l’any i mal pagada.

– Volem contractes indefinits – va cridar l’aiguadera.

– I l’alta de la seguretat social – afegí el llenyataire.

Quan van arribar a la cova van muntar un campament d’indignats.

La Mare de Déu estava empipada.

– Josep! No els penses dir res a tota aquesta gentada? Que no veus que despertaran al nen i ho deixaran tot fet un fàstic!

– Tranquil·la dona. No fan mal a ningú. Semblen bona gent.

L’àngel anunciador es va solidaritzar amb els indignats. Deia que ja n’estava fins al capdamunt de passar-se el dia penjat d’un fil i que les condicions aborals que els de dalt li imposaven, deixaven molt que desitjar.

El pescador va arribar tard perquè havia hagut de fer una formació sobre riscos laborals

– Ja veus. Ara m’han d’explicar com he de posar l’ham. Després de trenta anys de professió!
El moment de màxima tensió es va produir amb l’arribada dels reis mags.

Els acampats van impedir durant una bona estona que poguessin accedir a la cova amb crits de “Visca la república!”. Fins i tot al rei Melcior li van intentar prendre la corona. Per sort la cosa no va anar més enllà i no van haver d’intervenir els soldats romans.

L’endemà quan la família Gratacòs es va llevar, van veure les figures de pessebre fora de lloc i desordenades.

– Deu d’haver estat el gat. No és la primera vegada que de nit s’enfila fins aquí i juga amb les figures.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

BONES FESTES!                                                                                                     JACQUES FISTON

 

EL REGAL DE NADAL

EL REGAL DE NADAL

Havia dos germans, noia i noi, que a l’acostar-se les festes nadalenques volien fer un regal a la seva mare perquè feia poc havia mort el pare i completava la minsa paga de viuda fem treballs manuals a diferents cases del poble.

La noia li deia al seu germà:

–  Mira Pere, agafaré quatre branquillons encara verds i faré una simple creu com a record del pare i com a símbol d’esperança d’un esdevenidor millor.

El Pere no es sabia consolar per la sobtada mort  del pare i enrabiat va agafar un filferro abandonat i en va fer un manyoc rebregant-lo i retorçant-lo sense consideració.

L’Anna veient el mal tracte que feia el seu germà del filferro en el qual volia lligar la creu es posa a plorar desconsoladament ja què no veia la forma de endreçar-lo i construir l’obsequi.

Poc després a les llàgrimes de la noia, s’afegien les del Pere encomanat al veure el plor de la seva germana; abraçats ambdós no advertien les gotes caient damunt la creu i el manyoc desorganitzat.

Un fred vent de tramuntana davalla de les altes muntanyes de l’entorn i els dos germans abandonant el projecte corren a refugiar-se a la casa. Al costat de la llar i tapats amb una manta aviat s’endormiscaren segurament alleugits pels plors de la seva pena.

De matinada la mare torna de treballar i en entrar a la casa porta entre les mans un petit objecte.

–  Mireu fills quina cosa més bonica- i els mostra les branques i el manyoc de filferro en el qual brillaven com perles les llàgrimes i enmig una més gran feta per la rosada i que feia més bonic el ram.

–   Mireu fills meus, aquest gel que brilla com perla amb l’escalfor del foc es fondrà i les nostres penes amb el pas del anys i la calor del nostre amor familiar desapareixeran i seran només el record d’un instant formós i amarg.

 

Miquel Pujol Mur

 

UN CADELL PER A LA NEUS

UN CADELL PER A LA NEUS

El dugueren a casa sent un cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè el cagués el tió a la Neus. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que el metge no els assegurava que el Nadal vinent estigués entre nosaltres.

Quant el pare el va empènyer a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà amb gran misteri un cop rescatada dessota la manta que abrigava el part de la soca que feia de tió, va ser festa major per a tothom, menys per al pobre gosset, que només feia que somicar com una criatura, tremolant de por fins que la Neus se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets insegurs. Per fi havia trobat un ésser més dèbil que ella, que la féu sentir-se necessària, i li desvetllà un fort sentiment protector. A partir d’aleshores, el cadell es va convertir en un apèndix de la nena que, fins i tot, se’l va posar al llit desobeint sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li, a contracor. L’estira i arronsa va durar fins que el metge els va assegurar que, parant una mica d’atenció, la intimitat entre la nena i en Xispa – així el va batejar la Neus, sense demanar parer a ningú a les poques hores de sortir de la panxa del tió – podia tenir efectes beneficiosos.

La Neus patia una d’aquestes merdoses malalties modernes que la neularia en pocs mesos. Per això, a la nena li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre, procurant que l’esllanguiment irremeiable de la seva vida, fos el màxim de suportable.

Però, vet-aquí, que ben aviat varen adonar-se que alguna cosa no rutllava. Malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, tenia reaccions una mica estranyes. Per exemple, trigava a obeir quan algú el cridava, si és que no el tenia davant del nas. El veterinari els ho va aclarir després d’una simple prova: en Xispa era sord. El pare de la Neus es va sentir estafat, i el primer rampell fou tornar el cadell a la gossera. El pare era un home arrauxat: – El que vulgui fotrem, encara ha de néixer – assegurava sempre a la feina i a casa, molt convençut de la seva murrieria.

Davant aquella sorpresa inesperada, tothom es va disgustar molt perquè fos tarat, i no els hi venia d’aquí retornar-lo a la botiga d’on havia sortit. Sort en va tenir el pobre cadell que la Neus se l’arrapés al pit, amb tanta força que no hi hagué manera d’arrancar-li-ho dels braços.

Fins i tot un cadell  tan dolç i indefens com aquell va treure el geni i, per instint, va fer veure que ensenyava les dents que encara no li havien sortit, als que el pretenien separar de la nena. En vistes de tot plegat, el pare de la Neus va claudicar assegurant que no el tornaria, tot i sabent que mai més se’l podria a mirar, al cadell, com abans. perquè era d’aquella mena de gent que voldrien trobar-ho tot tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que es perden l’afecte tendre, franc i pur de les criatures escantonades, sense tenir-ne cap culpa, per qualsevol discapacitat.

JOSEP MARIA BERTRAN TEIXIDOR

 

NADAL

NADAL


Si aquesta nit sents una remor estranya

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel

i tens desig d’una pau que no enganya…


és que a través dels aires de la nit

t’arriba aquell ressò de l’Establia

de quan l’Infant naixia

i s’elevava un càntic d’infinit.


Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,

almenys, tingues coratge

de seguir el teu camí amb el cor net.

Joana Raspall

(Barcelona, 1913) és escriptora i bibliotecària. Autora de tres diccionaris (de sinònims, de locucions i frases fetes i d’homònims i parònims) i cultiva sobretot el teatre infantil i la poesía.