Arxius del mes de novembre 2011

MARE, ON SON ELS TEUS REIS?

MARE, ON SON ELS TEUS REIS?

coser_1.jpg

Per la Neus, una amiga molt especial que sempre em troba el “punt just” en tots els meus escrits.

 

L’Agnès estava asseguda acabant de fer una bora a uns pantalons. Era molt tard i estava certament cansada després d’un dia de feina més carregosa i feixuga de lo habitual.

Es dedicava a la neteja, el que vulgarment s’acostuma a dir “a dona de fer feines”. Normalment l’hi era més suportable però estaven arribant les festes de Nadal i tothom volia tenir la casa impecable.

Era una noia molt jove, soltera i amb una filla petita de sis anys, la Mireia.

La seva nena ho era tot per ella, treia forces d’allà on fos perquè no li faltés res i per procurar que tingués una infància el més feliç possible.

Tot acabant la mitja bora que li faltava per poder plegar aquella nit i ficar-se al llit per dormir i descansar, els seus pensaments estaven molt lluny d’allà.

Recordava la seva infància, trista i amb pocs al·licients. Quan tenia només vuit anys, els seus pares van tenir un accident de cotxe molt greu. La mare va morir a l’acte i el pare, tot i que en va sortir il·lès, va caure en una depressió tan gran, que va ser incapaç de cuidar degudament a la seva filla.

L’Agnès va anar creixent i arribà a l’adolescència. Feia molt temps que anava al institut, però la seva dedicació als estudis era molt limitada. Més d’una vegada havia tingut de repetir curs.

Sempre l’hi havia faltat la estimació i el calor dels seus pares. Tenia la mateixa sensació de soledat d’una noia orfe…

Tot i les circumstàncies que l’envoltaven, era oberta i amigable amb tothom, però no era massa alegre.

Tenia molts amics, sobretot un de molt especial, en Jaume. Tot i ser companys de classe, era un parell d’anys més gran que l’Agnès. La seva amistat cada cop anava a més, fins que van començar a tenir una relació totalment íntima i quan només tenia disset anys, es va quedar embarassada.

L’Agnès, quan ja n’estava ben segura li va dir al Jaume amb molta il·lusió però quina va ser la seva sorpresa, quan ell no en va voler saber res i la va abandonar a la seva sort.

La noia, va quedar sense paraules. Es sentia incapaç d’entendre la reacció d’en Jaume. Va plorar silenciosament i amb gran tristesa va decidir quin seria el camí a seguir. No va dubtar ni per un moment: tindria la criatura!

Sabia sobradament que l’economia de casa seva era bastant precària, per tant, no tenia altre remei que deixar el institut i mirar de trobar una feina, del que fos, però que li permetés poder tirar endavant i quant arribés el moment, poder fer-se càrrec de la seva criatura el millor possible.

Degut a la seva falta de preparació escolar, es va trobar que no estava gens preparada ni per entrar en una oficina, ni fer cap altre feina més que netejar. El seu embaràs aviat seria notable i tampoc l’acceptaven de dependenta en cap botiga, ja que en pocs mesos es veurien obligats a posar una substituta i això no li interessava a cap comerciant.

Va mirar de trobar unes quantes cases que l’acceptessin per anar a netejar, planxar i fer les feines pesades que les senyores preferien tenir algú que els hi resolgués, pagant els diners acordats i oblidar-se de tenir de passar hores posant la casa en condicions.

Quan va néixer la nena, es va poder anar muntant els horaris a la seva conveniència i així disposar de tot el temps possible per poder estar per la seva filla.

Tenia bastant-te idea de cosir. Li agradava i n’havia anat a aprendre quan era molt joveneta, així que també va mirar de trobar alguna merceria o qualsevol altre tipus de botiga que li podessin passar roba per anar fent arranjaments fàcils a casa seva i completar una mica mes el sou que anava entrant.

Va acabar la bora. Va plegar els pantalons i es preparà per anar a descansar.

Com feia sempre, va anar a veure a la seva petita. La nena dormia profundament. Era tan bonica com ella mateixa. Els seus ulls també eren de color blau profund i el seu cabell era molt ros. El portava llarg i li cobria les espatlles. Semblava talment un angelet.

L’Agnès quasi amb veu alta li va dir amb convenciment: Mireia, faré el que em sigui possible perquè no deixis d’estudiar i preparar-te pel futur. Deu vulgui que mai t’hagis de trobar en una situació tan desagradable com la de la teva mare.

Se’l hi va acostar, li va fer un petó molt suau, la va acaronar i es retirà pensant “quina criatura més bonica i més bona que arribo a tenir”, “la meva filla val tots els diners del món”, es tornà a tombar i li va dir xiuxiuejant, bona nit princesa meva… i es retirà cap a la seva habitació.

Anaven passant les festes i arribà el dia de Reis.

La Mireia va córrer a llevar-se amb la il·lusió de veure que li haurien deixat aquesta vegada

Com cada any, es va trobar una joguina i algun altre petit regalet. A més a més, sempre hi havia una bosseta amb xocolatines. La mare deia que no li deixaven carbó perquè devien veure que es portava molt bé i no se’l mereixia.

Una vegada, quan tenia set anys, abans de Reis li va preguntar:

Mare com és que a tots el meus amics els hi porten més coses que a mi? Saps que, a vegades, també els en porten que ni tan sols les han demanat?.

L’Agnès va fer una cara una mica de sorpresa però també una mica trista. Li va contestar que de fet no ho sabia i per tal, no li podia respondre el perquè.

Ella va insistir i li va comentar:

Pensa que tinc amics que no es porten massa bé, i tot i que els hi porten carbó, son dels que reben més coses.

La Mireia no havia quedat massa convençuda al veure el silenci de la seva mare i aquella expressió encara més trista que no li havia desaparegut del rostre. Decidí deixar-ho córrer, al mateix temps que pensava que potser l’hauria fet enfadar una mica. Sabia prou bé que sempre li deien que no s’havia d’insistir amb les preguntes. Aquest comentari li feien tant a l’escola com a casa.

Va anar passant el temps i al cap d’un any, quan tornà a arribar el dia de Reis, al anar a veure quins regals li havien portat, es trobà el joc de perruqueria que desitjava tant i també el cap de la nina que l’acompanyava per poder-li fer tota mena de pentinats. Enganxada a la caixa del joc hi havia una petita nota que deia:

“Això és especial per tu Mireia, no hi ha gaires coses perquè t’estimem molt i preferim escollir-ho bé i es difícil saps? – es per això que preferim que estiguis molt contenta amb el que et portem i que hi juguis força, veuràs com t’ho passaràs molt bé”

La nena quedà certament sorpresa però pensant en el escrit de la nota, es va adonar de que només hi havia regals per ella. Com era possible que no li haguessin portat res a la seva mare?

Era la primera vegada a la seva vida que es fixava en aquell detall però, al intentar recordar els anys anteriors, no li venia a la memòria haver vist mai a la mare desembolicar cap regal.

Com era possible que passés això? – Es que no veien els Reis que era la persona més bona i més treballadora del món? – Si a ella li portaven coses escollides perquè s’ho passés bé, perquè no pensaven amb la mare? – No ho podia entendre i va decidir preguntar-l’hi.

Mare, li va dir, tu creus que jo soc prou bona per rebre regals dels Reis?

L’Agnès totalment sorpresa, se l’ha mirà i li contestà:

Perquè ho dius això? – La Mireia li va respondre,

Jo veig que et portes més bé que ningú. Molt més bé que jo mateixa, doncs, perquè no et porten cap regal els Reis?

L’Agnès, que ni menys s’esperava aquell comentari, no va saber que respondre. Restà callada uns moments, notà que estava apunt de plorar, tant per l’observació de la seva filla, com pel fet de pensar, “la il·lusió que em faria poder trobar-me alguna sorpresa”.

Decidí que havia de contestar la pregunta que li havia fet la nena i li digué:

De vegades els Reis, van a casa d’algun nen o d’alguna nena i es troben en que s’ha portat tan bé durant tot l’any, que han de pensar molt per trobar la cosa que els hi pugui fer més il·lusió, igual com fan amb tu. Llavors, això ja els hi porta molta feina i han d’anar a tantes cases, que no tenen temps per pensar en res més.

La Mireia, va contestà ràpidament.

Doncs mira mare, no ho entenc. A casa de tots els meus amics els hi porten també regals als seus pares, o sigui que, ON SON ELS TEUS REIS?

L’Agnès, es trobà indefensa, no sabia que contestar, buscà ràpidament un argument convincent i li digué,

Segurament els teus amics no es porten tan bé com tu i els Reis no han de pensar tant, llavors, disposen de més temps per poder estar també pels seus pares.

La nena, sense ni pensar-ho contestà:

Si es per això, no et preocupis mare, l’any que ve tindràs un regal.

L’Agnès mirant-la amb sorpresa li preguntà,

Que vols dir amb això?

Doncs que l’any que ve procuraré portar-me una mica malament. A mi em deixaran una mica de carbó però tu tindràs un regal.

Aquest comentari de la Mireia li va desmuntà totalment la poca fortalesa que li quedava des de que va iniciar aquella conversa amb la petita.

No podia plorar davant de la nena, ja estava prou preocupada amb el fet que li havia exposat i tampoc podia aguantar-se més.

Anà directament al lavabo i tancà la porta. Els ulls se’l hi varen omplir de llàgrimes. Plorà en silenci. Esperà asserenar-se una mica i quan ja es va sentir millor, s’arreglà, sortí i tornà al costat de la petita.

En aquell moment, no es veia en cor de respondre res al comentari de la nena, ja arribaria el moment de buscar la resposta adequada. Ara, el que anava a fer, era posar-se a jugar a “perruqueres” i deixar que la seva filla li fes tants pentinats com li vinguessin de gust.

 

 

Gemma Matas Nadal 2011

PORTI’M A CASA QUE VE NADAL !

PORTI’M A CASA QUE VE NADAL !


En Pauet veia apropar-se un altre cop el Nadal. Un altre…pensava.

Als seus noranta anys ja n´havia perdut el compte.

Havia viscut nadals de tots colors: amb els pares quan encara era un marrec i el portaven a veure els reis, estacat en una garita a la mili sense permís per tornar al poble, amb llargues tertúlies amb els fills i nores al Villa Maria, i després, envoltat de nets i cridòria a casa…

Sempre li havia agradat el Nadal, sobretot unes setmanes abans quan els carrers s´ engalanaven amb llumetes de colors, els pins sostenien enormes boles llampants i el seu amics de l´ajuntament montaven el pessebre a la plaçeta del ball, allà on a l´estiu una parella tocava l´òrgan i ells ballaven i bebien.

També era veritat que des que va morir la seva dona, l´Anna, ja mai més va ser capaç de viure-ho amb la mateixa il.lusió. Ella era present en cadascun dels seus pensaments i accions, però malgrat la seva melangia, s´ho passava bé quan capficadissim, havia d´escollir el regal per a cadascun dels seus nets.

Tota la seva vida havia viscut envoltat de muntanyes fins que van haver d´enterrar l´Anna i els fills van decidir portar-lo a Barcelona, ja feia uns quans anys.

Des de llavors, cap dia tornà a ser igual. Trobava a faltar mirar per la finestra i veure el Bessiberri nevat, els camps glaçats, anar a fer el vas de vi, aquell que tenia prohibit per l´Anna i pel metge i que segons ell, és el que li treia el fred. Enyorava enraonar amb els companys a la parada de l´autobus, quan encuriosits, miraven els estrangers que pujaven a visitar la vall…aquells de ciutat, aquells pixapins!

Què li passa senyor Pauet?– va preguntar una veu amb to amable –

Res Marga, res, cabòries de vell!

S´ha pres ja la medicació?

I tant, i tant- respongué en Pauet-, rient per sota el nas

A mitja nit vindré a portar-li l´altra, d´acord?

I tant, i me l´empassaré d´un sol glop! – exclamà – mentre es tornava a perdre entre fondalades i pensaments de neu…

El Nadal ja era a prop, ben a prop… i les muntanyes lluny, massa lluny.

Sentia com la seva vida s´anava escolant entre aquelles parets blanques i aquells vells que només s´havien matar les hores mirant la televisió. Vells de ciutat! – mormolava entre dents-

Ell encara es sentia valent per anar a buscar moixarrons, múrgoles i aixafar algun pet de llop! Es veia, canya en mà, sortejant les corrents del riu per pelar alguna truxa i omplir-ne el cistell com temps enrerra havia fet.

Ell havia de tornar allà dalt, l´Anna estava allà dalt, la seva vida estava allà dalt. Volia ser enterrat directament sota terra, com tots els seus, no en un cementiri de ciutat.

Aquella nit va somiar que sobrevolava l´estany Negre amb unes enormes ales fins que de matinada una estranya sensació de mullat va conseguir despertar-lo. Des que els fills l´havien deixat en aquell geriatric no havia passat una sola nit que no s´hagués pixat al damunt. I a sobre, aquelles infermeres tanoques no paraven de tractar-lo com si fos una criartura. Un nen de mamella– com dèia ell-. Ell que havia viscut el franquisme, cremat esgésies, havia lluitat i s´havia amagat dels fatxes arrossegant-se entre congosts durant mesos. Com havien canviat les coses- es queixava! Ni tant sols, s´havia guanyat el respecte d´aquelles infermeres adolescents que el cridaven Pauet!

Aquella havia de ser l´última nit que s´ho feia a sobre, va jurar-se i perjurar-se.

Tornaria al poble, tornaria a casa, tornaria a sentir-se viu i tornarien a cridar-lo senyor Pau!

Havia arribat l´hora de l´esmorzar. La sala era preparada com sempre: estovalles blanques, les gerres de la llet tèbia, i les torrades amb melmelada.

Tothom estava assegut tranquil.lament al seu lloc assignat. Tothom menys el senyor Pau que havia desparegut.

– On m´ha dit que vol anar? -va repetir aquell taxista de bigotis estrafolari-

– A casa, li he dit, portim a casa, que ve el nadal

SANDRA CASTELL ALBESA

NADALA

NADALA

L’home posa la màquina d’escriure sobre la taula d’on abans ha retirat els plats i la resta del menjar.

Per un dia tan assenyalat  la seva menjada ha estat un pobre àpat. Els plats bruts mostren una mica de verdures, una raspa de peix, les pells d’un plàtan i de beguda una petita ampolla de cervesa. Ha estat la seva celebració de les festes nadalenques.

Malgrat tot, està content, amb els diners del darrer treball ha pogut pagar el lloguer de l’apartament i els que devia atraçats. Mistress Mary l’havia avisat que lamentant-lo molt hauria de desnonar-lo.

Durant cert temps viurà sense angoixa. En una mirada envolta les petites dimensions de la cambra on tot just hi cap la taula, les tres cadires, un llit estret, un armari de reduïdes dimensions i la petita cuina. Això sí, les blanques parets són una temptació a la imaginació, segons l’estat d’ànim, és pot entreveure un món idíl·lic o cruel. Però almenys, té un lloc on viure ja que la vida al carrer és dura. En qualsevol temps és molt difícil trobar un recer a la intempèrie.

Harry, aquest és el seu nom, s’asseu davant de la vella màquina que fa temps va trobar llençada.

– Un company abandonat, com jo- pensà al primer moment, però l’ajuda a malviure. És l’eina que li facilita algun que altre mitjà per subsistir.

Fora, al carrer hi ha un esclat de llums i d’estrelles. Se sent una musiqueta que prové del supermercat de la cantonada. Les conegudes músiques de Merry Chrismats i de Dring Bells continuadament repetides l’acompanyen en la seva solitud. Escolta les veus alegres i excitades de la mainada que passa acompanyada pels pares per la vorera. Riuen perquè  és temps de regals i d’il·lusió.

Recorda la infantesa en el seu país, sol, aigua, llum i palmeres. Fa memòria dels cants, tan diferents dels d’aquí; que canta la seva gent. I també veu la família que va haver d’abandonar, la mare, el pare, els germans i la noia amb la qual estava a punt de casar-se.

Tot per què, per una revolta a la universitat, per protegir un grup d’estudiants que demanaven justícia. No era la seva lluita. Havia acabat la carrera. Gràcies a una beca havia estudiat a l’estranger, tenia una plaça de professor i un món plaent s’obria davant seu. Més, allò que els joves reclamaven era just i s’hi va involucrar.

Cops, sang, fugida i l’exili són els últims records que té de la seva pàtria. Va salvar la vida, però va perdre la família, mai més ha pogut posar-hi en contacte. El dubte d’on i com estan l’ha neguitejat molt temps.

Fa un esforç, aparta aquestes idees i posa un full en blanc al carro de la màquina d’escriure.

–    Anem a veure que se’ns ocorre! – el director del setmanari gratuït l’hi ha promès diners per una nadala.

–    D’una bona nadala-  li ha dit- és per incloure per Any Nou.

Això i un quants treballs en el supermercat, recollir, posar i netejar li permeten viure mes a mes. També l’ajuda  alguna traducció del francès a l’anglès, quan li dóna avís l’amic Sean. I l’esperança d’ una feina més adient als seus estudis.

Comença a teclejar.

Bon any nou a totes les persones de bon cor

Que els regals i la bona taula siguin cordials.

Es deté, això no li agrada i arrenca el paper de la màquina. Es passa la mà pels cabells crespats i grisosos. Fa tants anys que van succeir aquells fets i no els ha pogut esborrar de la memòria. Deixa la taula i s’asseu al llit, un esclat de plor el trenca, plora sense somicar. Les llàgrimes serenes  cauen per les seves xocolatades galtes. Fent un esforç s’eixuga, s’aixeca, pren la cadira i torna a posar-hi un altre paper. El full és tan blanc que no li dóna cap inspiració i tracta de pensar. Es troba en un estat de lassitud, la plorada ha assedegat el seu esperit, més el seu cos sembla com si hagués rebut una pallissa. Està com buit.

A fora sonen les clàssiques musiques i se sent el riure dels menuts. Torna a teclejar i escriu aquestes frases:

Bon Nadal i pau en la terra,

als homes de bona voluntat.

Torna a arrencar el paper, però, aquest vegada el posa a l’inrevés, la seva l’economia no li permet llençar contínuament fulles sense aprofitar.

–    Això s’ha dit moltes vegades, no peques pas d’original- pensa.

Torna a moure les tecles i escriu:

Festes de Nadal

festes de família

Gaudim del menjar

tots a taula asseguts

I quan alcem les copes

brindem per els bons records

 

La nit de Cap d’Any,

altre cop reunits

tindrà un millor averany

ja que noves portes

se’ns obriran a la vida

bones festes i bon any.

 

Ho torna a llegir i ho intenta recitar entonant-ho una mica.

–     Ho repassaré i pot ser una bona nadala. Tampoc suposo que pels diners que em paga no es creurà que li escriure una obra de Shakespeare.

La seva mirada s’endolceix, ja que tornen els records de temps millors. Sol, aigua, llums, palmeres i cants tradicionals.

Miquel Pujol Mur                                                                                  Berga, 28 desembre 2007

 

GOSADIA

GOSADIA

L’home per fi ha pres la decisió. Ha estat més de mitja hora pal plantat davant de l’agència de viatges, sense atrevir-se. A la fi obre la porta i entra.

–  Bon dia, senyoreta.- saluda a la noia tota ben arreglada que hi ha en una taula a l’oficina.

–  Bon dia, asseguis senyor – li contesta, senyalant-li una cadira davant de la taula.

“Quin estrès m’ha agafat, com sempre que em diuen senyor. Tan gran em veu?  Que li semblarà que tinc diners? Ja ho deia el meu avi: “de senyor se n’ha de venir de mena, però jo de diners pocs i si no hi ha diners ni t’escolten, per això de senyor hi vaig poques vegades”. Així pensava el Pere. Sobre la taula una targeta amb el nom de la senyoreta: Júlia.

–    Què vol el senyor…?- digué l’oficinista  tota amable, fent-li un somriure.

–   Pere, em dic Pere, però si us plau no em torni a dir senyor. Em posa molt neguitós que m’ho diguin.

–   Bé, Pere, quin viatge vol fer.

–   Doncs veurà. Li puc dir Júlia?

– Sí, no hi ha cap problema.

–   Ai, quin descans, això senyor, senyora, no ho aguanto.

–    Bé, digui Pere.

–     Miri és que jo, el que es diu ganes… A mi, viatjar em frisa molt, però la Glòria, la meva xicota, m’ha dit que ja és hora que fem un viatge. i ara és el moment adequat per aprofitar les festes nadalenques. M’ha enviat sol perquè diu que sóc un garrepa i no vol discutir-se davant de la gent. Júlia, m’ajudarà a impressionar-la, aconselli’m.

–    Home, Pere, per impressionar, tenim un viatge amb una estada de vuit dies, tot complert a les illes Fidji. Això impressiona a qualsevol. Vegi quins llocs més paradisíacs, les platges i els bungalous. Estaran quasi com Adam i Eva. Un Nadal en l’Edèn.

–  I val?- pregunta tot dubtós el noi.

–    Només 1.600 € per persona tot inclòs: viatge, desplaçaments, estada i extres.

–    Bufa! Si amb aquests diners compro els mobles del pis i llenço els prestatges de caixes d’embalatge que he fet.

–     Sí, però què li dirà a la xicota.

–   I alguna cosa més econòmica, Així com 300 €. Busqui’m un viatget.

–   Poca cosa li trobaré, què li sembla una estada de cinc dies a Calella.

–  Calli, calli, si és aquí mateix. Amb aquestes peles compro les cadires del menjador.

–     Pere, vol fer contenta la Glòria?

–    Veurà, Júlia, la veritat és que fer de turista em neguiteja, i quan vaig a pujar a l’avió, el meu coratge desapareix, llavors em marejo i em poso groc.

–     La promesa que li diu.

–     Que són manies, però parlar de viatjar em fa morir. Ai! quin mal d’estómac, té un mocador de paper, si us plau.

–     Pere, més val que li digui que no pot fer el viatge, posin el pis en condicions i …

–    Júlia, maca , quins ulls més bonics que tens! Tu no coneixes a la meva promesa.

–    Escolta’m qui és? Potser sí que la conec.

–     Ara pla, he de confessar-te certa cosa. La Glòria no existeix, més tenia unes ganes boges de parlar amb tu. He mirat per l’aparador i quan ha marxat la parella  que atenies, he pres el suficient valor, he deixat el meu estrès, la meva vergonya i m’he decidit a parlar-te. Fa dies que hi dono voltes. I més voltes que dono per aquest carrer.

–     D’això ja me n’havia adonat, sempre eres a la cantonada.

–     Com, em miraves? Pensava que no te n’havies donat compte. Vull sortir amb tu.

–   I del viatge què?

–   Amb tu quan vulguis i on sigui, Júlia, quan marxem.

 

Miquel Pujol Mur                                                                                              Berga,   23 abril 2007

 

VEIG QUE S’APROPA NADAL

VEIG QUE S’APROPA NADAL

Veig que ja s’apropa Nadal,
temps que hauria de ser
d’alegries, il•lusions i nous afanys,
i sembla venir-nos tan sols mal de cap,
per no haver de parar de pensar,
quins presents cal anar obsequiant
als fills, pares, néts i germans,
i per suposat, a la parella o amant.

Malgrat el que hom sembla aparentar,
Nadal, per a molts, no és un esdeveniment feliç,
llevat, és clar, el veure la il•lusió dels infants,
com desfan i deslliuren amb intens neguit,
l’embolcall de cada un dels seus regals,
amb el desig inclòs d’un nou i millor any.

N’hi haurà de necessitats d’un “T’estimo” afegit
i què, amb sort, sense demanar-lo els hi serà lliurat.
Per aquests, sí que n’és de bo que vingui Nadal.
Molts altres, però, només rebran objectes materials,
acompanyat potser de gaubança, cants i xampany,
sense ni tan sols rebre un mínim d’alè espiritual
com a raó del perquè cada any ho anem celebrant.

Nadal ho és per a tots igual?
N’ hauríem de parlar.

 

 

Jaumedelleida

 

FELICITATS MARE !!!

FELICITATS MARE !!!

En Carles es desperta amb el cap espès. Son les 4 de la tarda i la pesada de la seva mare fa ja estona que no el deixa dormir tranquil. En aquesta casa no es pot ni descansar, collons! – crida amb veu rovellada . En Carles te 22 anys, ha passat la nit de festa, té una ressaca de la hòstia i no pensa aixecar-se fins les 7 de tarda, hora en la que menjarà alguna cosa i començarà a trucar als amics.

En Carles no treballa ( ho va deixar fa una setmana, una feina de soldador, molt cansada ) ni estudia, però no li falta de res, ja que la seva mare li paga el que faci falta, menjar, farres, benzina per la moto,  telèfon i fins i tot ( sense saber-ho, es clar ) alguna puteta de tant en tant. En Carles considera que la societat on viu li ha posat les coses molt difícils, feines precàries i preus del pisos inassequibles. A més en Carles vol viure intensament, no vol una feina que l’esclavitzi vuit hores al dia. Te les coses clares, s’ha de gaudir de la vida . Gastar els seus diners en electricitat, gas, aigua, telèfon o menjar no entra en els seus plans més immediats.

Quan treballava ( va aguantar dos mesos ), el seu sou de soldador no li arribava per a res. En Carles considerava  normal poder dedicar la totalitat dels seu ingressos al oci i que la mare continués carregant amb totes les despeses de casa tal com havia fet sempre. Això li va causar algunes friccions familiars.  En Carles, però,  va deixar les coses ben clares el dia en que la  mare va recriminar-li el seu egoisme:

-! Mantenir-me es la teva obligació ! Haver-ho pensat abans de tenir-me , imbècil !, jo no et vaig demanar pas que em portessis al mon ! . – Li va dir a crits amb els ulls desorbitats i molt indignat.

La molt burra es va posar a plorar al sentir-ho. Bé, de fet ell també va lamentar haver-ho dit, més que res perquè aquella mateixa nit havia de sortir de festa i necessitava que la vella li passes diners per anar tirant. Al veure-la tant disgustada per uns instants es va preocupar de debò, pensant que potser no li podria treure ni un duro.

La mare d’en Carles esta separada. El seu ex marit no ha pagat mai la mensualitat que va decretar el jutge.  Uns mesos després de la separació, el pare d’en Carles va informa-la de que si gosava reclamar-li la pensió li enviaria algú per trencar-li les cames . Per tant, amb bon criteri, va decidir criar al seu fill tota sola i mantenir les seves cames intactes. Malgrat tot, la mare del Carles ha aconseguit tirar endavant. Es una persona alegre i molt forta. Dedicada al seu fill. Però ja fa uns  anys que en  Carles la maltracta. L’insulta, la deixa en evidencia davant d’amics i familiars. No li ha posat mai la ma a sobre, però poc a faltat.  Encara recorda el cop de puny de seu fill contra la porta de la cuina el dia en que ella es va negar a compra-li un cotxe . I el pitjor de tot,  recorda l’expressió d’odi que per uns instants va veure brillar en els seus ulls .

En Carles per fi s’ha aixecat del llit. Son les 7 de la tarda. Esta remenant la nevera a veure que troba . Ha desestimat el menjar que la mare li ha deixat preparat . La vella no sap ni cuinar, es una inútil. Per sort ara no hi es. Ha anat a comprar.  Millor, amb aquest mal de cap en Carles no es veu pas capaç d’aguantar-la. La nevera, com sempre, li sembla un desert.

– No hi ha de res ! Ja em sentirà hòstia ! – remuga amb mal humor .

Avui és l’aniversari de la seva mare, però en Carles ho ha oblidat,  els únics aniversaris  que l’importen son els seus. Te clar que ell no fa regals. En tot cas els rep.

Per la mare d’en Carles avui és el dia en que, al tornar de comprar, trobarà al seu fill completament fora de sí  perquè la nevera esta mig buida. Avui, dia del seu aniversari, l’ira irracional del seu nen, tant temps continguda, esclatarà per primer cop. Avui és el dia en que la mare del Carles anirà a urgències amb la boca desfeta i un braç trencat. Avui,  ella mentirà als metges i dirà que s’ha fet allò tota sola, al caure per una escala …. Avui comença l’ infern .

Felicitats mare.

Lisboa

 

CONCERT DE NADAL

CONCERT DE NADAL

En Joan Vancells és una persona que es fa notar pel seu bon tarannà. D’alçada mitjana, però no pas baix; no és ni gras ni prim. De pell morena i de cabells negres, té uns ulls que criden l’atenció a les persones amb qui parla, ja que destaquen per ser d’un color blau fosc i tenir una mirada profunda i sensual. A part dels ulls, no hi ha cap particularitat amb la seva fisonomia que el diferenciï de cap altra persona. Enraona amb una veu clara, precisa i ben modulada que fa que les seves paraules siguin fàcilment entenedores per a tothom.

Però, allò que el diferencia és la música, perquè transmet els seus sentiments acariciant amb les seves mans, fortes i de dits llargs, el seu instrument preferit, el piano. Les mans són l’altre detall que crida l’atenció de la seva persona. Quan toca, mou el cap traspassat per la melodia que transforma amb la seva sensibilitat i per mitjà de les tecles expressa la bellesa de la partitura.

L’antiga població de Sant Casciano in Val de Pesa està situada a uns quinze quilòmetres de Florència. Va servir de refugi a Maquiavel, quan va haver d’exiliar-se per formar part d’una conspiració contra els Mèdicis, i en aquesta vil•la va escriure els seus dos llibres més importants: El Príncep i La Mandràgora. Aquesta nit, el gran solista de piano Joan Vancells tocarà en el teatre de Santa Cecília el Concert de Nadal acompanyat per l’orquestra del Conservatori de Florència, dirigida pel director i compositor Andreï Sforza.

Aquest teatre formava part del castell del senyor de la regió, del qual només queda en peu el teatre, que antigament havia estat la capella, però un dels avantpassats, un apassionat melòman, l’havia reformat i els seus successors havien continuat amb la mateixa afecció musical. Durant els darrers tres-cents anys havia estat reconegut com un dels llocs on es podia escoltar la millor música dels grans mestres europeus. Ha passat el temps i la inversió immobiliària ja havia esfondrat el castell, ha construït en el seu lloc cases unifamiliars d’alt nivell i el mateix destí espera al teatre.

Per aquesta raó, el consistori i la societat musical volen oferir el darrer concert i, aleshores han escollit un reconegut solista, un gran director i una orquestra, escollida entre els millors especialistes de cada instrument, de la Toscana. A causa de l’espai interior, el concert només es pot oferir a les autoritats i als amants de la bona música que han desenvolupat una labor musical en la regió. Només hi ha cabuda per a dues centes persones.

Dos dies abans del concert, el Joan Vancells es presenta al teatre per fer els assaigs amb l’orquestra complerta. El director l’Andreï, és un gran amic seu que sap perfectament la sonoritat i l’acompanyament que precisa. Pel que fa al instrument, el Joan ja ha tocat amb molts pianos de la mateixa marca i coneix la cadència del seu so, a més se li ha garantit que serà perfectament afinat per un conegut expert. El Joan arriba el primer dia i el piano toca admirablement i transmet amb claredat les notes. L’assaig amb l’orquestra, dirigida pel seu amic, ha servit per coordinar al màxim i sembla que serà una audició digna de recordar-se.

El dia del concert al matí, es tornen a trobar novament els components de l’orquestra i realitzen una darrera prova la qual els convenç de què tot està ben assajat. A les cinc de la tarda, després de dinar i fer la sobretaula conjunta amb tots els membres de l’orquestra, el grup es desplaça al teatre per ultimar els preparatius, netejar els instruments, tesar i afinar les cordes, i així deixar-ho tot a punt per a la funció.

El Joan, igual que el altres músics vol repassar els últims acords, però sorpresa el piano no emet cap so. Miren dintre de la maquinària i aquesta sembla que està correctament, però per més que proven de tocar-lo continua sense emetre sons. En Joan es posa neguitós i demana pel responsable del teatre i, acompanyat per l’Andreï, van a veure’l a la seva oficina. En Joan li diu.

– El piano no sona, l’ha remenat algú mentre estàvem dinant?
– No ha entrat ningú, les claus sempre les han tingut vostès i no n’hi ha cap més joc. Les butaques ja eren muntades, i per tant, no havia de fer-se res més.– Contesta el senyor Fabrizio, encarregat del concert, i que a més és el director de les importants bodegues del vi de la regió, el Chianti, un dels vins italians més anomenats internacionalment.
– Com ho farem, s’haurà d’anul•lar el concert.- diu l’Andreï.
– Oh, no, si estan repartides les invitacions! – exclamà horroritzat el responsable- Mirin, crec recordar que hi ha un piano que fa molts anys que no el toca ningú, si volen podem buscar-lo a la sagristia on el van guardar. Si no falla la meva memòria, algú em va dir que el van portar per a un concert que va donar el gran compositor Beethoven, però després ningú l’ha tornat a tocar, és un Broadwood, més ja els he dit que ha estat molts anys abandonat- insinua el senyor Fabrizio- El volen provar? I si per casualitat anés bé?

Tots van a buscar el piano, que està a la sagristia tapat amb diferents lones i mantes. Treuen les proteccions i el traslladen, vigilant que no rebi cap cop a l’escenari. Una vegada a dalt, aixequen la tapa i en Joan comença a tocar les diferents escales musicals, tots queden embadalits, ja que el piano respon amb una sonoritat exemplar a cada una de les notes que se li demana. Ningú diria que ha estat abandonat en un traster durant quasi dos cents cinquanta anys, qualsevol pensaria que l’havien afinat el dia anterior. En Joan es meravella de la suavitat de les tecles, que sense fer pressió, només amb la intenció sonen i donen l’harmonia desitjada. Els músics han quedat encantats i, a més el problema més important, resolt, i ara a acabar de preparar-se i vestir-se per a l’audició. Un grup de treballadors arraconen el piano espatllat.

El concert transcorre amb normalitat, l’orquestra segueix correctament les partitures seguint la batuta del director l’Andreï. En Joan fa les entrades en els diferents moviments en els moments oportuns i el piano continua sorprenent-lo, mai ha viscut una sensació tant plena de comunió amb un instrument musical. Toquen el concert per a piano número cinc, L’Emperador de Beethoven, i han començat a tocar la part final: il Rondo Allegro. Els assistents estan gaudint de la música, asseguts, absorts i envoltats per una melodia que els fa vibrar.

De cop, en Joan s’aixeca de la banqueta i dret continua tocant les tecles com transfigurat, els seus dits les acaricien com si fos la pell de la dona estimada, i aquestes li responen amanyagant-lo amb la mateixa intensitat. En Joan se sent portat per la melodia i per un no sé què que emana del piano com si una correspondència amorosa els posés en comunicació. Està blanc de cara i l’únic moviment que se li veu és el dels dits de les seves mans acaronant febrilment el teclat del instrument.

El públic està enfonsat dins els seus seients, amb els ulls mig tancats, la boca entreoberta, amb el cor pres per la música i pel mateix sentit sensual en què veuen moure’s en Joan. Estan tots callats, inclòs l’orquestra ha parat de tocar, només el piano amoixat per en Joan deixa sentir la seva música. La melodia, en moments suau, en altres instants intensa, va apoderant-se de la sala, fins i tot les respiracions minven fent-se inoïbles, la tensió és extrema.

En Joan, dret i tens, sense respirar, fa l’últim moviment de dits amanyagant la darrera tecla i aleshores com en el paroxisme del darrer moment el seu cos es desploma fins a tocar amb la seva galta el piano, com si l’abraces i li donés un petó.

El públic s’ha aixecat com si d’un sol cos es tractés i les seves veus diuen un amén respectuós, abans que l’antiga capella s’enfonsi completament, sense que ningú faci cap intenció de sortir-ne.

Han passat mesos i la capella continua ensorrada, només es veuen els rastres del moviment de les pedres per part dels serveis de socors per treure els cossos inerts i sense vida. Passen dues persones i una li comenta a l’altra.

– Aquestes runes quan les retiren? No és una zona residencial?
– Aquestes no les tocaran mai, perquè no hi ha ningú que sigui prou atrevit per comprar una casa en aquest terreny. No saps que un cop a la setmana encara es sent la música d’un piano.

Miquel Pujol Mur Berga.                                                                                                             16 març 2007

ENCARA RECORDO QUAN…

ENCARA RECORDO QUAN…

En la cafeteria d’uns grans magatzems sona una música tradicional nadalenca. El Lluís i el Pere s’han trobat a la porta acompanyats de les seves dones i han decidit parlar una estona mentre les dues fèmines busquen regals per la família. Ja asseguts en la taula els dos homes, entre els cinquanta i els seixanta anys, s’estan prenent unes begudes. Sobre la taula hi ha dues ampolles, també dues copes altes, mig plenes de cervesa i amb una corona d’escuma blanca. Les dues copes estan entelades per la frescor del líquid. Al costat de les begudes també hi ha uns plats amb les restes d’un pica-pica.

El més gran li diu a l’altre.

–   Encara recordo quan fa poc sortia de passeig amb el pare, te’n recordes, Lluís?

Ja saps que no gaire Josep, tu has gaudit, millor diria, vas patir més aquells moments. A tu, et van jubilar  abans d’hora i vas poder passar les darreres estones al seu costat.

–    Sí, és veritat, i tu estaves ficat amb aquell negoci del transport. Carai!  No sé quants socis tenies. Sort que te’n vas saber sortir del gran negoci i de tota aquella gent.

–     Tens raó, ara amb un petit camió vaig fent la viu-viu, però amb tranquil·litat, que allò en què em volien embolicar, no sé com hauria acabat.

–     Prou que t’hi vas emmerdar, una mica més, fins i tot, perds la casa.

El Lluís fa un moviment amb la mà sobre la taula per donar fi a la conversació del seu germà, ja que el tema li fa recança.

–    Què deies del pare, Josep.

–    Mira, encara recordo quan l’agafava del braç i sortíem a fer un volt  pel poble abans de dinar.  A vegades teníem cada conversa, que més d’una va quedar-me gravada a la memòria. Un dia li vaig dir.

–   Què en són de fortes i treballades les teves mans, pare.

–   Què vols? Qui ets?- em respongué.

–    Sóc jo, pare, en Josep. Que no te’n recordes?

–   El Josep dius?

–   Així parlàvem, Lluís, burxant jo dins seu i ell mirant-me amb cara d’estranyesa. Ens asseiem, nerviós em mirava, i la front se li arrugava intentant cercar qui era jo. Pobre pare, com va canviar després de la mort de la mare, sovint el recordo com un home fort i decidit davant de tothom, i la tendresa amb què tractava a la mare com si fos una flor, la seva flor.

–    Potser la malaltia ja hi era, però la mort de la mare la va fer anar més de pressa– digué en Lluís -. Te’n recordes de les històries que ens explicava, asseguts al pedrís de la porta, quan tornava del seu treball de miner, i queia l’ombra del vespre, mentre la mare traginava el sopar a la cuina.

–   Sí, més el tinc més present del darrer temps. Quan estava amb els ulls oberts, entabanats, inquiets. Volia caminar, neguitós per marxar sense saber on. Li deia:

–    Veniu pare, farem una volta pel parc i després anirem a dinar a casa.

–   A casa, quina casa?

–   A casa meva, pare.

–    A casa teva? I si anéssim a casa meva.- Mentre dels ulls li baixaven unes llàgrimes -. La mare m’espera.

–    Un cop no pogué més, vaig sentir el bategar del meu cor ple de sentiments i sense poder-me’n estar vaig agafar-lo, l’estrenyé ben fort, fent-li un petó a la galta i a cau d’orella li vaig dir:

–    Pare, us estimo.

–   Ai noi, qui ets tu? – Em contestà.

–     El vaig agafar fort de la mà i vaig asseure’l a un gronxador, i com un nen petit vaig fer anar la cadireta suaument, endavant, endarrere, endavant, endarrere…

–     Mentre li mig murmurava, pare, potser heu perdut la memòria, potser no recordeu qui sou, més els vostres fills us notem dins nostre i no deixareu mai de ser-hi. Prenent-lo per la mà, pas a pas, el conduí fins a casa.

 

Miquel Pujol Mur                                                                                           Berga, 2 de maig de 2007

 

LA BARCA DEL PESSEBRE

LA BARCA DEL PESSEBRE

Sempre seguia les instruccions bàsiques : col·locar les figures més grans en primer terme, prop de l’espectador, per tal de donar una sensació de perspectiva; les figures humanes i les dels animals (bens, porcs, camells …) han de guardar relació de talla, és a dir, han d’estar proporcionades. No imitem la realitat si col·loquem costat per costat un gall més gran que un pastor, o un camell més petit que un patge reial.

Per fer més natural i real l’acció, cal que les nostres figures tinguin alguna activitat: un pescador amb la canya estirada, un pagès llaurant amb una parella de bous, una dona caminant cap a la font carregada amb un càntir…

Aquestes figures han de tenir els seus repeus ben amagats ja sigui amb terra, sorra o molsa, i fent una petita concavitat en forma de nínxol si el terra del pessebre és de suro o de qualsevol altre material de fàcil manipulació.

Mai faltava l’establia – algun any, enlloc del bou i l’ase, eren dos lleons els qui vetllaven Jesús -, tampoc, en algun límit, damunt d’un blau intens que simulava el mar, podia faltar la barca.

Algú li havia preguntat en més d’una ocasió quin sentit tenia posar una barca al pessebre, i ell contestava sempre que no ens ha de causar estranyesa que cada cultura, tingui una manera peculiar d’entendre i fer el que és el pessebre, i així se’l faci seu.

Certament les barques tenen un paper rellevant als evangelis; Jesús escull pescadors per acompanyar-lo, i en més d’una ocasió les seves accions tenen com a suport físic una barca.

Hi ha però un altre significat, simbolitzen el trànsit, el pas d’una realitat a l’altra, i és justament per aquesta raó, que estaven sempre en el seu pessebre, més enllà de la joia del Nadal , cal tenir sempre present que estem de pas, i quina millor manera de recordar-ho ?.

La barca li parlava dels absents, ho feia de forma amable, integrada dins del missatge d’humilitat, amor i pau que el Pessebre transmet any rere any, segle rere segle, i mil·lenni rere mil·lennis, als diferents pobles de la Terra.

Me’n recordo sempre dels meus dies d’infantesa, quan acaronada per les onades, o descansant damunt la sorra de la platja, veig una barca.


Gaudiu del Nadal i de la vida, fins que sigueu cridats a fer la darrera travessia que la barca simbolitza.

Al néixer, el bressol va ser per nosaltres la primera barca, el seu balanceig alhora que la felicitat, ens transmetia seguretat i confiança; des del racó del pessebre, damunt d’un blau intens que simula el mar, cada any per Nadal, la imatge de la barca em retorna les imatges del passat.

CONTE DE NADAL

CONTE DE NADAL

Mmmmmfpppphhhhh…..Res, que no havia manera. Per molt que estirés, empenyés o copegés, no havia forma humana de posar-se aquell estúpid vestit vermell i blanc. No havia contat sempre amb aquells ridículs colors, és clar. Molt temps endarrere, era un vestit sobri, de línies pures. Rústic però no exempt de noblesa. Desgraciadament les coses estaven tan malament que va haver de buscar el patrocini d’una coneguda marca de refrescs, i el primer que van fer va ser redissenyar-li el vestit donant-li aquests nous colors amanerats. Fins als mateixos nassos estava ja d’aquell maleït treball. Segles feia ja que durava. Literalment, a més. Es posava negre quan escoltava parlar de la revolució industrial i de les hores extres mai cobrades. Una eternitat duia ell treballant fins i tot en festius i sense pensió a la vista. És el que té ser un mite. Que un mai arriba a jubilar-se. És immortal, com qui diu. I algun sindicat es va preocupar mai per ell? Alguna ONG va clamar al cel demanant justícia? Res. Tot el món donava per descomptat que devia complir amb el seu deure i que havia d’estar bé content, a més. Per a més inri, tant traginar regals dalt i baix li havia provocat una hèrnia. Immortal també, pel que semblava. Ara, lluitant per embotir-se en aquell maleït vestit, se li havia agreujat i li provocava molèsties. I és clar, no estava donat d’alta en la seguretat social. Com no existia….doncs que se li anava a fer. Uns calerons que s’estalviava l’estat. Després estava el tema de carregar tots els regals. Què dimonis havia passat amb les antigues nines i pilotes de futbol? Ara tot eren consoles, ordinadors i altres bajanades de creixent pes i volum. Al bo de Rudolph i als seus banyuts col·legues cada vegada els costava més traginar amb les joguines convertides ara en maquinària industrial. Es va acabar el jocós riure i el bon rotllo nadalenc. Ara havia de fer funcionar el trineu fuet en mà. I és que això se li feia cada vegada més dur. Què passaria si dimitia? Que s’encarreguessin els reis de repartir els regals. Sempre tan posats i amb aquests fums propis de la reialesa. Per què dues festes, ambdues amb regals?. És clar, per als comerços era la bicoca, però ell estava ja fins als nassos. Al cap i a la fi, què obtenia a canvi?. Ni la il·lusió dels nens, tenia ja. Recordava una vegada que un capgròs li va dir que si no li portava ves a saber quina joguina caríssima (i pesada) el seu pare que era advocat li anava a ficar tal demanda que el  Nadal acabaria arribant una vegada al mes. Si, no valia la pena. Va deixar de carregar regals i després de recuperar l’alè es va posar a escriure la seva dimissió. Milers i milers de cartes on explicava que abdicava de les seves funcions. Va començar a imaginar-se la cara que posarien aquells petits egoistes quan s’aixequessin corrent per a anar a buscar els seus regals i en el seu lloc es trobessin una carta de pròpia mà amb la seva dimissió. Se li va dibuixar un somriure en la cara i per primera vegada en molt temps, es va escoltar per tota la terra una sonora rialla;  HO, HO, HO!!!!


Jordi Climent Botella