Arxius del mes de desembre 2010

ELS REIS MAGS, LA LOGÍSTICA, I LA VERITAT

ELS REIS MAGS, LA LOGÍSTICA, I LA VERITAT

reyes_magos.jpg

M’explicaven una història – que ens ha succeït a tots – en la que una nena – fins en els contes cal començar a aplicar la ‘discriminació positiva’- que al voltant d’aquest dies màgics, deixa anar al seus pares la fatídica pregunta :

-Existeixen – realment – els Reis Mags?

Els pares no sabien que respondre – nosaltres tampoc. oi ? – , i van fer allò que sempre diem que no s’ha de fer; contestar una pregunta, amb una nova pregunta :

-I, tu filla estimada – en els contes cal posar una mica de dolçor – que creus ?

Doncs,… jo us vull creure, però en el col·legi – tant se val en aquest cas públics, com privats o concertats – algunes nenes diuen que són els pares els que fan els regals. És veritat?

El pare d’aquest conte era un crack inventant històries, i li va dir a la seva filla que anessin a seure al saló, que ara que ja era prou gran i tenia una intel·ligència desperta , li havia d’explicar un secret.

-Recordes que quan el Nen Jesús va néixer, els tres Reis que venien d’Orient guiats per un gran estel es van apropar al Portal per adorar-lo, i li van portar regals en prova d’amor i respecte ?.

-I tant que ho recordava !, cada dia feia córrer una mica més als Reis que s’anaven apropant al naixement del pessebre.

El pare va continuar ,…

– Com el Nen es va posar molt content, i tant Maria com Josep tenien un posat feliç ; Melcior , el més ancià dels Reis, no es va poder estar d’expressar en veu alta !

– És meravellós veure tan feliç un nen! Hauríem de portar regals a tots els nens del món i així també els veuríem feliços.

– Oh, sí! -va exclamar Gaspar-. És una bona idea, però és molt difícil de fer. No serem capaços de poder portar regals a tants milions de nens com hi ha al món.

Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d’alegria, va comentar:

– És veritat que seria fantàstic, però Gaspar té raó i, encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer lliurant regals a tots els nens. Però seria tan bonic !.

Els tres Reis es van entristir en pensar que no podrien realitzar el seu desig. I el Nen Jesús, que des del humil pessebre els escoltava molt atent, va somriure ; aleshores, dins del portal, es va sentir clarament la veu de Déu :

– Sou molt bons, volguts Reyes Mags, i us agraeixo els vostres regals. Vaig a ajudar-vos a realitzar el vostre bell desig. Digueu-me: què necessiteu per poder portar regals a tots els nens?

– Oh, Senyor! -van dir els tres Reyes prostrant-se de genolls. Necessitaríem milions i milions de patges, gairebé un per a cada nen que poguessin portar al mateix temps a cada casa els nostres regals, però no podem tenir tants patges , dissortadament no n’existeixen tants.

– No us preocupeu per això -va dir Déu -. Jo us vaig a donar, no un sinó dos patges per a cada nen que hi ha al món.

– Seria fantàstic! Però, com és possible? -van dir alhora els tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració.

– Digueu-me, no és veritat que els patges que us agradaria tenir han de voler molt als nens? -va preguntar Déu.

– Sí, clar, això és fonamental – van assistir els tres Reis.

– I, veritat que aquests patges haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nens?

– Sí, sí. Això és el que exigiríem a un patge -van respondre cada vegada més entusiasmats els tres.

– Doncs benvolguts Reis : hi ha algú que vulgui més als nens i els conegui millor que els seus propis pares?

Els tres Reis es van mirar assentint i començant a comprendre el que Déu estava planejant, quan la veu de nou es va tornar a sentir:

– ja que així ho heu volgut i perquè en nom dels Tres Reis Mags d’Orient tots els nens del món rebin alguns regals, JO, ordeno que cada Nadal, commemorant aquests moments, tots els pares es converteixin en els vostres patges, i que en el vostre nom, i de la vostra part , regalin als seus fills els regals que desitgin. També ordeno que, mentre els nens siguin petits, per mantenir aquest bonic misteri, el lliurament de regals es faci com si ho féssiu vosaltres mateixos, el Reis Mags. Quan els nens però, tinguin un grau de coneixement suficient per entendre això, els pares els explicaran aquesta història i a partir de llavors, en tots els Nadals, els nens faran també regals als seus pares en prova d’afecte. I, uns i altres junts al voltant del Naixement , recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots poden ser més feliços.

La nena del nostre conte, havia estat escoltant al seu pare amb la boca oberta, i quan va arribar el final es aixecar , va fer un petó molt fort i llarg als seus pares, i els va dir

– Ara sí que ho entenc tot, i estic molt contenta de saber que em voleu i que no m’heu enganyat. Dit això, va marxar corrent cap a la seva habitació, i va tornar tota contenta amb la guardiola a la ma, i li va lliurar a la seva mare dient :

– No sé si en tindré bastant per comprar-vos algun regal, però per a l’any que ve ja guardaré més diners.

Els ulls de tots – com els meus i els vostres- s’havien emplenat de llàgrimes; fins al cel el bon Déu s’havia emocionat amb aquesta història!, al seu costat, Melcior, Gaspar i Baltasar, trasbalsats d’emoció ploraven com a nens !.

Malgrat l’estultícia, el nepotisme, la corrupció, i l’absoluta manca d’honestedat de la major part dels qui ‘viuen de la política’ ; Déu s’esforça sempre perquè als més petits no els manquin els Reis.

LES POSTALS DE NADAL DE LA IAIA.

LES POSTALS DE NADAL DE LA IAIA.

Postals_de_Nadal.jpgCom cada any, per Santa Llúcia, a migdia, quan el tebi sol de desembre il•luminava la saleta, la iaia Dolors treia, de la vella calaixera, una rònega capsa de cartró amb les seves postals nadalenques, algunes, amb dates de més de quaranta anys.

Del rebedor al trinxant del menjador, de la prestatgeria  del televisor a la tauleta de centre,  d’allí a la calaixera de la seva habitació,  i a la tauleta de nit, les postals de Nadal omplien la casa.
La iaia Dolors explicava amorosament a la Laura de qui era cada postal, amb acurades descripcions  de parentiu i amb una gran càrrega de sentiments. En aquelles que estaven al lloc preferent de la seva tauleta de nit,  s’emocionava, fins al punt de quedar-se asseguda al llit una estona mirant-les en silenci,  i la Laura li feia abraçadetes dolces, tot dient-li ,
—no ploris  iaia,  ja fa temps que va passar! —
La petita Laura no ho podia entendre. La iaia Dolors cada any es sentia més a prop dels dos estimats  fills que feia temps eren morts. Ara no plorava de dolor, ara plorava per un  desig que no podia explicar-li, el desig de retrobar-se amb ells.

………………..oOo……………….

Núria, 18 de desembre de 2010

UN PARE NOEL MOLT HUMÀ

UN PARE NOEL MOLT HUMÀ

papa_noel.jpg 

I el pare Noel havia caigut en la feblesa humana. Havia començat a beure més del compte i a fumar les tristes herbes aromàtiques que creixien les breus primaveres de la Lapònia fent esforços per viure i lluitar contra les inclemències meteorològiques.

I els rens, que abans li semblaven éssers majestuosos i bonics ara li semblaven cabres cornudes i pudentes. I els renyava si pastaven massa lluny però li molestaven si ho feien massa a prop. 

I la mala vida l’estava fent aprimar com els macarrons dels barris baixos de qualsevol ciutat del món. I la barba cada cop la tenia mes descuidada. De vegades, en qualsevol de les nombroses borratxeres que agafava, se li quedava enganxada en alguna porta de la cabana on vivia. I se n’arrancava un tros tot engegant renecs tant terribles que les famílies lapones nòmades de la zona, quan el sentien, s’esgarrifaven tot fent-se el senyal de la creu al front per intentar, d’alguna manera, minimitzar una mica els pecats de qui, fins aleshores, havia estat l’exemple a seguir i l’orgull de la regió.

I aviat començà a fer servir les cartes dels nens com a paper de fumar. I això li provocava una constant raspera al coll que l’obligava a aclarir-se sovint la gola i escopir els gargalls verds que se li formaven, alhora que feia un soroll que el delatava enmig de la foscor i el silenci de les cases on havia de dipositar els preuats regals.

I ja no es dutxava mai, i quan algú comentava la fortor que desprenien els rens, ell feia que si amb el cap, tractant d’amagar que la ferum era seva i no de les bèsties.                                   I tot va començar amb una errada innocent uns anys ençà. En una carta una nena li demanava una nina d’aquestes modernes que obren els ulls i els tanquen, i que ploren i fan tota mena de coses. Però la peculiaritat d’aquesta nina era que es podia posar malalta i que quan ho feia tremolava com si tingués febre. La nina es deia Nancy tremolosa. Però el Pare Noel no en sabia d’aquestes coses i quan la buscà en un catàleg d’aquells que envien per correu i que mai ningú no es llegeix (tret del Pare Noel) va veure que hi havia una mena d’objecte que tremolava, segons les instruccions, i que tenia nom de dona. L’error era que en comptes de portar-li una bufona nina que fa coses, el pare noel li va portar un vibrador.

Però el pitjor va ser que la nena es va encapritxar d’aquell objecte. I no el deixava anar a cap hora, li va posar un nom de dona i hi jugava per tota la casa, pel jardí que donava al carrer i pel mateix carrer. I als pares els hi va costar deu i ajut convèncer-la perquè canviés el que per la nena era tan valuós regal.

I la noticia va passar al superior d’en pare noel: el Tot Poderós, que li va engaltar una descomunal esbroncada que li va fer perdre tota estimació per la feina. I fou aquí quan el Pare Noel inicià el declivi físic i moral.

Des de llavors el Pare Noel ranquejava per la vida com ànima en pena fins que un dia succeí un fet inesperat en una de les cases on havia d’entregar els presents.

Ara ja era comú que s’equivoqués de regal i de destinatari. El Tot Poderós ja no sabia que fer, les esbroncades eren contínues i ja no causaven efecte algun en seu barbut treballador. N’estava tan cansat de la situació que estava pensant seriosament en el fet de destituir-lo per alguns follets entremaliats que tinguessin un currículum mínimament decent.

Aquella nit de Nadal, típica nit de fred i neu, el Pare Noel es trobava en un suburbi d’alguna ciutat occidental repartint regals. Duia el nas vermell i es balancejava a cada passa, car ja havia empinat el colze més del compte. Després de deixar la càrrega de regals a cada casa, acostumava a aturar-se al porxo i remullar la gola amb algun licor nòrdic com més potent millor. Això l’ajudava a no pensar en els seus problemes i a suportar una mica millor el fred. Un fred que fins ara havia estat el seu aliat, però que amb la pèrdua de greix del seu organisme ara li calava als ossos i el feia maleir l’ hivern.

Doncs aquell dia, a causa de la seva manca de sigil, es va veure sorprès per una nena d’uns 4 anyets que s’havia despertat a mitjanit i que, sense que ho sabessin els seus pares, havia baixat les escales que comunicaven els dormitoris amb el menjador i s’havia assegut al costat de l’arbre de Nadal amb l’esperança de poder veure el Pare Noel. I el nostre protagonista, que tractava d’eludir la gent tant com podia, en veure’s descobert, s’aturà i la mirà sense saber ben bé que fer. La cara de la nena s’il•luminà en veure’l mentre obria els ulls per la sorpresa com mai abans ho havia fet. El Pare Noel, restà quiet amb la càrrega a l’esquena mirant-la de fit a fit, sospesant si el millor seria fugir corrents tan de pressa com pogués. Però la nena el sorprengué:

-Pare Noel bona nit, t’esperava, donam el meu regal!-

I el pare Noel atabalat i nerviós, obrí la bossa que duia, agafà un dels paquets i li donà. La nena empesa pel goig i la curiositat obrí el paquet esguerrant el paper tant ràpid com pogueren les seves encara inexpertes i tendres mans.

Un cop en tragué l’embolcall deixà a la vista la caixa interior. Una caixa on s’hi podia llegir: “Gillsen Sensor Matx 2”.

-Deu meu-, va pensar el Pare Noel, -l’he tornat a errar, es una màquina d’afaitar!-

La nena incrèdula, es mirà la caixa i digué:

-No sé què és? Ah, sembla allò que té el papa. M’és igual, Pare Noel t’estimo, abraça’m.-

I al pare Noel l’escena li va entendrir el cor i va redescobrir l’autèntic esperit del Nadal en l’alegria innocent i sincera de la nena. I amb llàgrimes als ulls se li va acostar i la va abraçar.

I en abraçar-la la nena li va dir:

-Fas olor a colònia!-

I al pare Noel, que en realitat sabia que l’olor no era pas de colònia sinó d’alcohol, se li va compungir encara una mica més el cor i va començar a plorar a llàgrima viva.

I després d’estar una bona estona abraçant la nena, va deixar la resta de regals destinats a aquella casa i va marxar.

I aquell mateix dia va deixar de beure i de fumar les minses herbes aromàtiques de la Lapònia. Va començar a engreixar-se de nou i la barba se li feu espessa un altre cop. I retrobà la gràcia de la seva feina i la joia al cor. I si abans de tant nefast episodi de la seva vida tenia un somriure sincer i entranyable, d’aquell dia endavant encara el tingué millor, perquè sabia que pel món, en qualsevol lloc, podia trobar-se l’amor i l’esperit de Nadal en el seu estat més pur.

César Monfort Rallo

NADAL JOIÓS

NADAL JOIÓS

nacimiento_de_jesus.jpg

Nit estrellada, lluminosa,simfonia de colors i un estel, tot resplendeix, res hi fa nosa, cap núvol enfosqueix el cel. Aquest estel  refulgentil·lumina amb raig d’argent, la cova on el petit es troba.
El nen petit Jesús plora, la seva mare, Maria li dona el pit i el consola. El seu pare neguitós preocupat per aquell marrec, amb branquillons de romer sec fa un foc i escalfa la cova.. Amb dolça melodia uns àngelsels seus plors estant calmant.

Anuncien la bona nova que ja és nat Jesús infant. Embolicat en una flassadaque li dóna escalfora prop del bou i la mulaja dorm el petit minyó. Qui és aquell bonic infant nascut en tan humil estança al qui el àngels fan alabança i els pastors estan adorant?.
És Jesús el fill de Déu que Crist de gran es dirà ha infantat com un home amb tota humilitat.

Josep Lleixà -Fifo- Nadal 2010

NADAL ÉS POESIA…

NADAL ÉS POESIA…

navidad.jpg

NADAL ÉS POESIA…

NIT D’AMOR, NIT DE PAU.ENS SENTIM BÉ, COM CAL.
NOTEM UN CALIU ESPECIAL,AGRADABLE, CONFORTANT,

ÉS NADAL…

TOTS ENS SALUDEM,ENS DESITGEM “BON NADAL”
TANT ALS FAMILIARS, ALS AMICS,ALS VEÏNS COM ALS ESTRANYS.

ÉS NADAL…

DESBORDEM FELICITAT,PAU, AMOR, FANTASIA…
UN SOMRIURE ENS IL•LUMINA.TOT ÉS GLORIA I ALEGRIA.

ÉS NADAL,  ÉS POESIA…

PENSEM EN PROPOSITS NOUS
EN CANVIAR HABITUDS POC DIGNES.
EL COR ES FARCEIX D’IL•LUSIONS,
EL CAP… DE BONES INTENCIONS.

QUE TÉ D’ESPECIAL EL NADAL QUE ENS FA SENTIR TAN DIFERENTS?
PERQUÉ LA RESTA DE L’ANY SE’NS OBLIDEN  ELS NOUS INTENTS?

ARA QUE HI TORNEM A ARRIBAR NO SOMNIEM EN FER GRANS CANVIS
SIMPLEMENT ANALITZEM SI HEM REDREÇAT ALGUN HABIT

SI TROBEM BONS RESULTATS ENS SENTIREM ORGULLOSOS.
LA MAGIA DEL NADAL ENS OMPLIRÀ VENTUROSOS.

SENTIREM FLUIR LA PAU
SENTIREM GRAN ALEGRIA
EL COR ENS BATEGARÀ FELIÇ,
NO TOT HA SIGUT FANTASIA.

ES NADAL,  ES POESIA…

 

Gemma Matas

“EL TIÓ, O EL “CAGA TIÓ”

“EL TIÓ, O EL “CAGA TIÓ”

TIÓ_1.jpg

Ara que estem ja dins l’atmosfera de Nadal, voldria iniciar una campanya de sensibilització. Es tracta de netejar la imatge de una de les nostres tradicions: el tió.

Són moltes les cases on hi ha menuts, on encara se sol fer. I també públicament en escoles, grups d’esplai, etc. Però em sembla que no tots els que practiquen aquest ritus saben ben bé de què va la cosa. Almenys no la saben de la mateixa manera que jo l’entenc. A mi m’esgarrifa sentir els meus propis néts cantar: Caga tió, torrons d’avellana i de pinyó, “si no vols cagar, garrotada va!”

Què és això? Hem de permetre dins de casa i en nom d’una bonica tradició, aquesta violenta actitud? És aquesta la tan proclamada pau de Nadal? És aquest l’amor que arreu es canta? Hem d’aconseguir a garrotades allò que ens agrada? És aquesta la lliçó que volem transmetre als nostres infants? Com se’ls explica el significat del tió?

Per qui no ho sàpiga, us explico la meva versió, la que jo vaig aprendre, la que em sembla adequada.

Es tracta d’un culte a la natura, d’un homenatge a l’arbre. A través dels arbres, la natura ens obsequia amb els seus fruits, ens dóna vida. Però l’hivern és una època dura, tot és glaçat i res no floreix. Llavors els humans, enginyosos, en aquests dies de miracles de l’entorn del Nadal, ens emportem a casa, com a símbol, un tronc d’arbre per cuidar-lo. L’abriguem amb una manta, l’acostem al foc, li donem menjar… no volem pas que es posi malat i se’ns mori! Si a cada llar en salvem un…

Arriba el gran dia i volem que participi de la festa. Encara està mig congelat, com adormissat pel fred passat, Llavors provem de despertar-lo, el sotraguegem i li donem copets amistosos a l’esquena, fins a aconseguir-ho. Quan finalment es desperta i es troba en una llar, rodejat de família, prop d’un pessebre que celebra el naixement del més xamós Infant, ell se sent content i agraït i generosament ens regala els seus fruits, que en aquest dia especial, miraculosament, són diferents dels habituals i s’adapten als desitjos dels que tan bé l’han cuidat.

La cançoneta no ha de parlar de garrotades, ni ha d’anar amb exigències. Ha de ser una petició educada, com ara: “Tu que ets bon fadrí, caga tu per mi.”

Vet aquí l’argumentació d’una àvia que estima els nens, les tradicions, la Natura, la pau i la no-violència.

Josoc

SOMNI DEL NADAL 2.010

SOMNI DEL NADAL 2.010

desahucio.jpg

Hi ha via una mitjana d’uns quaranta llançaments a la setmana; segons la nova llei d’enjudiciament no cabia formular Oposició, amb tot,  els advocats d’ofici presentaven sempre un escrit quina única utilitat era retardar un xic l’hora terrible, en que – amb les benediccions oficials -s’enviava  una família més a la misèria.

El fred s’havia anticipat aquest any 2.010;  es succeïen les gelades al desembre, i davant l’allau d’execucions, només podia esgotar els terminis, i presentar escrits en els que deixava  constància, que contra les afirmacions dels creditors – Bancs i Caixes -, els veritables perjudicats eren els deutors; ells havien demanat un crèdit hipotecari per adquirir una propietat que valia ara poc més de la meitat, i els ‘pobrets’  creditors, se la quedaven i exigien alhora que se’ls continues pagant la resta del deute. En alguns països d’Europa aquesta pràctica no era considerada ‘legal’,  i el lliurament de la propietat, comportava la cancel·lació del deute, aquí, on començava l’Africa – com encertadament havia dit Dumas – persistien les males pràctiques.

Demanava -. Com una clàusula d’estil – que s’ajornessin els llançaments fins passats Reis, i en general els jutjats proveïen en aquest sentit.  Li va sobtar la Providència  del Jutjat 1, en la que es s’acordava ‘ proceder al lanzamiento el dia 22 de diciembre de 2.010’ ;  el mateix dia que la loteria faria feliços a algunes persones, el jutge decidia deixar al mig del carrer una jove família, amb dos fills de 3 i 5 anys !

Va fer gestions amb el Departament Jurídic de l’entitat reclamant, i va obtenir la resposta de Pilats – se’n rentaven les mans – ; no quedava cap ‘sortida legal’, i va plantejar al matrimoni que fessin una crida per la premsa local.  El Director del Diari els va explicar que no podia fer-se ressò del seu problema, perquè fora un no parar.  Els va proposar finalment exposar la seva situació al facebock.

Les respostes van ser massives, i es va convocar una manifestació per al dia 22 davant del domicili; quan van  arribar del jutjat, hi havia prop de 10.000 persones, i el Secretari Judicial va acordar la suspensió ‘sine die ‘ del llançament. Més tard reconeixeria que va témer ser objecte d’un linxament.

Al vespre els diaris publicaven la noticia que un dels agraciats amb la Loteria de Nadal, s’havia compromès a comprar la hipoteca al banc, i a renegociar-ne   el pagament amb els que hi vivien.

No va ser aquesta una acció aïllada, i poc a poc, les persones van anar recuperant el sentit ‘ètic’; bancs i caixes – com a conseqüència de la pressió dels seus clients- van  haver de fer també un canvi en la seva gestió, i lluny d’aquella dèria ‘ col·locadora de productes’ , recuperaven  el negoci bàsic, comprar i vendre diners, amb un marge just i amb unes normes clares i entenedores.

Abans de cinc anys, el país sortia de la crisi econòmica, desprès d’haver sortir de la ‘crisi moral’ .

Ah, no busqueu  Partits, ni cognoms ‘ coneguts’ pel que fa als qui avui s’ocupen dels afers públics, tots els que ho feien han estat bandejats, i ara tenim un govern de persones honestes; que reben per la seva tasca una retribució justa.  Res d’aquells ‘sous i pensions astronòmiques ‘ que s’han suprimit per llei.

EL MEU REI MELCIOR

EL MEU REI MELCIOR

Pesebre.jpg

La casa on vaig viure de petita i que sempre portaré al record ja no pertany a la família. En aquella casa immensa, hi tenia una cambra preferida. Era una habitació gran amb una finestreta mínvola que, fes sol o estigués núvol, la mantenia en penombra. També tenia un armariet excavat al mur, amb una portella enreixada, que havia servit de carner per conservar-hi frescos els queviures fins que els pares van comprar la primera nevera de gel. Llavors l’avi va substituir la portella enreixada per una de vidre. I la finalitat de la cambra també va canviar. El que fa una petita porta! De llavors ençà es va convertir en la cambra de pentinar. A l’armari, hi van anar a parar ampolles de colònia, caixes de pólvores, raspalls i pintes i un pentinador brodat amb rosetes que es posava l’àvia quan es feia el monyo. Pensant-ho, amb la visió que donen els anys viscuts, l’habitació era un despropòsit. Hi havia un bagul negre, tancat amb clau. Damunt del bagul, dos coixins, amb la funda de ganxet, amb una punteta primotera. Recolzada a la paret una bella calaixera de caoba amb un marbre blanc al damunt. També hi havia unes quantes cadires velles que no guardaven cap mena de parentiu i, a l’angle oposat a la calaixera, una taula amb les potes corbes, finament treballades. Una coixejava.

L’avi, que era paleta de professió i pagès vocacional perquè es cuidava d’una vinya heretada, perquè conreava un hortet i feia un encanyissat artístic perquè s’hi enfilessin les tomaqueres, perquè esporgava els arbres amb una destresa inconeguda… l’avi, que era pagès vocacional i també home de bosc: caçador, boletaire, recol·lector, cada any pels vols de Nadal, agafava el seu cistell i marxava de bon matí i tornava amb molsa fresca i branquetes de boix per fer el pessebre. L’avi, que era enginyer d’intuïció, arquitecte de somnis, transformava la cambra de pentinar en un lloc màgic. S’assegurava que la pota de la taula perdés la coixesa per unes setmanes i damunt la taula reconstruïa un pessebre idíl·lic on no hi mancava res: les muntanyes de suro, ben nevades amb farina, el poble penjat a la muntanya, amb un caganer ben amagat. Les granges de la vall, amb el pallers, els animalons: pollets, gallines, oques.. La filadora a la porta de casa, la rentadora a la vora del riu, un riu fet amb el paper de plata de la xocolata, amb un pont per on travessaven pastors, perquè les pastures eren a l’altra banda de riu. Allí, enmig dels prats que propiciava la molsa, es congregaven a la vora del foc els pastors, just sota un arbre fet amb tronc de veritat i amb branques fetes amb branquillons autèntics. Damunt de l’arbre, l’àngel que donava la bona nova i al final del camí, obert entre la molsa, emmarcat amb pedretes i simulat amb serradures, hi havia l’establia, amb el bou i la mula i Josep i Maria i el bressol amb el nen Jesús. I pel camí, de lluny, tres reis damunt dels camells que s’hi acostaven amb els seus patges i tota una cort de pastores i pastors guiats per un estel, ben enganxat al suro del portal. El pessebre que feia l’avi era espectacular. Els veïns venien a veure’l i li deien: «Recoi, Joan, cada cop el fas millor». I llavors en Joan li feia recitar a la néta un petit poema que li havia ensenyat, mentre els llumets s’encenien i il·luminaven aquella habitació sumida sempre en la penombra. Cada dia, l’avi deia que els reis s’havien d’acostar una mica més cap al portal. El rei de la seva néta recitadora era el rei blanc, en homenatge a l’avi que mai no havia conegut i que es deia Melcior. Era molt petita però, com que era curosa, l’avi li deixava moure la figureta que deia que tenia molta antiguitat perquè ja havia estat del seus avis. Era, doncs, tot un privilegi.

Amb els anys, a l’habitació de la penombra perpetua, s’hi va obrir una finestra més gran. Un fuster va fer un armari allà on hi havia hagut el bagul. Les cadires van ser substituïdes per un sofà molt còmode. La taula, feia anys que l’havia estavellada el pare amb una destral que potser era dels seus besavis com les figuretes del pessebre. Sota la finestra, hi van posar una tauleta de despatx amb un ordinador. El pessebre va trobar una nova ubicació: la prestatgeria del menjador. En un dels prestatges, primer el pare i, d’ençà de la seva mort, la meva germana van intentar reconstruir en miniatura aquell betlem de la infantesa. El dia de Nadal, l’últim dels Nadals que vam estar a casa nostra, em vaig quedar molta estona mirant el pessebre. Recordo que vaig recitar un dels poemes que l’avi m’havia ensenyat mentre tenia el rei Melcior entre els dits. Llavors em vaig adonar que la pota del camell estava enganxada. I la Carme, que em va veure tan absorta, em va dir:

—Te’n recordes?

—De què? —li vaig preguntar.

—De la panadera que et va fotre l’àvia el dia que vas trencar la pota.

No me’n recordava, d’aquest detall no me’n recordava. Em va dir que l’avi l’havia enganxada i encara resistia. I llavors vaig tenir una associació d’idees, d’aquestes tan estranyes que sempre em sacsegen, i em vaig preguntar pel cost que té no ser figuretes de pessebre, perquè quan un té partit el cor s’ha de aprendre a viure amb els trossos que van quedant després de cada batzacada. Encara no hi ha cap mena de cola que serveixi per tornar-lo d’una peça. Llavors li vaig dir a la Carme: «Ja que no tornarem a fer mai més el pessebre a casa, em puc quedar amb el rei Melcior?».

Acabades les festes nadalenques, vam desfer el pessebre, vam embolicar totes les peces i les vam posar en una de les caixes per ser transportades a la nova llar. El meu rei Melcior mai no va aparèixer. No crec que es perdés, penso que va preferir quedar-se a casa seva.

Mercè Bagaria

EL SOL ES DISFRESSA DE LLUNA

EL SOL ES DISFRESSA DE LLUNA

la_luna.jpg

És com si la Terra s’hagués omplert d’estrelles que brillen per la nit – diu la Meritxell a la seva mare, senyalant els llums de Nadal.

La mare somriu i continuen caminant però la Meritxell no para de pensar.

La Lluna deu estar molt contenta de veure tants estels i de tants colors.

I amb tantes formes diferents. Mira aquells llums dibuixen un Sol – afegeix la mare que es deixa dur per l’entusiasme de la seva filleta de set anys.

Llàstima que el Sol no ho pugui veure – diu amb tristor la nena.

La mare li fa un petó a la galta i li diu amb to de confidència:

Qui sap, potser el Sol es disfressa de Lluna per veure els llums de Nadal.

Els grans ulls de la Meritxell s’obren encara més, això és una fantàstica idea!

Al arribar a casa la Meritxell va a la seva habitació i comença a pensar, a idear i a planificar la gran disfressa que necessitarà el Sol per convertir-se en Lluna. Agafa el retolador de color negre i comença a pintar un paper blanc, però al cap d’una estona s’adona que allò és massa petit, que el Sol és molt gran i que un full de paper poca cosa pot fer. Frustrada agafa el paper que esta pintant, l’arruga i el llença a la paperera.

Seguidament va cap al saló per deixar-se caure desplomada al sofà. La mare al veure-la li pregunta:

Què et passa Xell? No t’ha sortit bé el dibuix?

Màma és impossible, el Sol és massa gran i els papers són massa petits, a més si se’ls possés els cremaria perquè el Sol és massa calent. No puc.

Al dir això comença a plorar, la mare apaga el foc de la cuina i s’assenta al seu costat per consolar-la.

Doncs haurem de trobar un altre remei.

Quin?

Doncs, haurem de convèncer a la Lluna perquè deixi el seu vestit platejat al Sol.

I la Lluna ho voldrà fer?

No ho sé. Però ho podem provar. El no ja el tenim, ara hem de buscar el SÍ.

Com?

Què tal si escrius una carta a la Lluna? Tu escrius molt bé. Això és el que et va dir la mestra, oi?

La Meritxell aixeca el cap recordant el dia més feliç de la seva vida, quan van dir el seu nom pel megàfon de la escola comunicant que havia estat ella la guanyadora del concurs de narració de contes de Sant Jordi.

La mare li acluca l’ull, mentre s’aixeca va cap a la cuina i encén de nou els fogons.

La Meritxell molt animada agafa de nou un full i el retolador, però aquest cop per escriure una carta.

Estimada Lluna,

El Nadal és tan bonic.

Els carrers del meu poble estan plens de llumetes de colors, és com si la Terra s’hagués omplert d’estrelles que brillen per la nit.

Oi què tu les veus des de allà a dalt?

Doncs segurament que hauràs vist unes llums grogues que fan forma de Sol. Són molt boniques.

Però estic molt trista perquè penso que el Sol no les veurà mai , a no ser que tu deixis el teu vestit platejat al Sol perquè es pugui disfressar de Lluna per una nit.

Si us plau, Lluna.

T’estimo. Xell”

La mare llegeix la carta , corregeix quatre faltes d’ortografia i felicita a la seva filleta.

Però ara com li donarem? La Lluna està molt alta, com arribarem?

Les dues es posen a pensar i al arribar la nit , la mare diu a la seva filleta que es posi l’anorac , la bufanda i les botes .

Anem a donar la carta personalment a la Lluna.

Però, com?

Tu posa’t les botes d’aigua , agafa la carta i ara ho veuràs.

La Meritxell fa el que diu la seva mare i surten les dues entusiasmades de casa. La mare només contesta amb un “ ara ho veuràs” a les trenta mil preguntes de la seva filleta.

Finalment arriben al parc, s’acosten al estany i allà al mig de l’aigua hi ha la Lluna reflectida en l’aigua.

Aquí la tens! – diu la mare.

La Meritxell s’arremanga els pantalons i entra en el petit estany, arriba fins la Lluna i deixa la carta al seu costat.

L’endemà la Meritxell només fa que mirar per la finestra i quan es comença a fer fosc veu com una gran, grandiosa lluna de color taronja -platejat brilla en el cel.

Màma, màma la Lluna! La Lluna ha llegit la meva carta!

La mare s’apropa a la finestra i veu a la Lluna més gran i brillant que ha vist mai.

Mare i filla es posen l’abric i la bufanda i surten, agafades de la mà, al carrer, a gaudir del Nadal més il·luminat que han vist mai

Mira – diu la mare – És com si la Terra s’hagués omplert d’estrelles que brillen per la nit.

I allà hi ha uns llums en forma de Sol!

Les dos amigues miren a dalt i orgulloses poden veure com el Sol disfressat de Lluna les mira i somriu content.

Laura Jardí

LA BARCA DEL PESSEBRE

LA BARCA DEL PESSEBRE

barca.jpg

 

Sempre seguia les instruccions bàsiques : col·locar les figures més grans en primer terme, prop de l’espectador, per tal de donar una sensació de perspectiva;  les figures humanes i les dels animals (bens, porcs, camells …) han de guardar relació de talla, és a dir, han d’estar proporcionades. No imitem la realitat si col·loquem costat per costat un gall més gran que un pastor, o un camell més petit que un patge reial.

Per fer més natural i real l’acció, cal que les nostres figures tinguin alguna activitat: un pescador amb la canya estirada, un pagès llaurant amb una parella de bous, una dona caminant cap a la font carregada amb un càntir…

Aquestes figures han de tenir els seus repeus ben amagats ja sigui amb terra, sorra o molsa, i fent una petita concavitat en forma de nínxol si el terra del pessebre és de suro o de qualsevol altre material de fàcil manipulació.

Mai faltava l’establia – algun any, enlloc del bou i l’ase, eren dos lleons els qui vetllaven Jesús -, tampoc, en algun límit, damunt d’un blau intens que simulava el mar, podia faltar la barca.

Algú li havia preguntat en més d’una ocasió quin sentit tenia posar una barca al pessebre, i ell  contestava sempre que  no ens ha de causar estranyesa que cada cultura,  tingui una manera peculiar d’entendre i fer el que és el pessebre, i així se’l faci seu.

Certament les barques tenen un paper rellevant als evangelis; Jesús escull pescadors per acompanyar-lo, i en més d’una ocasió les seves accions tenen com a suport físic una barca.

Hi ha però un altre significat, simbolitzen el trànsit, el pas d’una realitat a l’altra, i és justament per aquesta raó, que estaven sempre en el seu pessebre, més enllà de la joia del Nadal , cal tenir sempre present que estem de pas, i quina millor manera de recordar-ho ?.

La barca li parlava dels absents, ho feia de forma amable, integrada dins del missatge d’humilitat, amor i pau que el Pessebre transmet any rere any, segle rere segle, i mil·lenni rere mil·lennis, als diferents pobles de la Terra.

Me’n recordo sempre dels meus dies d’infantesa, quan acaronada per les onades, o descansant damunt la sorra de la platja, veig una barca.

Gaudiu del Nadal i de la vida, fins que sigueu cridats a fer la darrera travessia  que la barca simbolitza.

Al néixer, el bressol va ser per nosaltres la primera barca,  el seu balanceig alhora que la felicitat, ens transmetia seguretat i confiança; des del racó del pessebre, damunt d’un blau intens que simula el mar, cada any per Nadal,  la imatge de la barca em retorna les imatges del passat.