Arxius del mes de gener 2010

NADAL DE LA INFANTESA, NADAL D’AVUI

NADAL DE LA INFANTESA, NADAL D’AVUI

VILLANCICOS.jpg

Nadal de la infantesa…

Petits records que em fan sentir enyorada: l’alegria de no anar a escola i l’emoció d’un caire festiu als carrers. El pessebre, cada any diferent, tot i haver-hi les mateixes figuretes, ben gran… Cantava davant l’Infant i plovien misteriosament caramels i xocolata. La Nit de Nadal anava a Missa del Gall i, després, la festa a la parròquia. L’endemà, venien els avis a dinar i el menjar era molt bo. S’apropava la Diada de Reis: l’espera del “què em portaran” m’arribava a neguitejar. A la carta, joguines per a mi, tabac per al pare i mocador per a la mare. Passava la calvalcada majestuosa, plena i plena de paquets. Quin seria el meu? I aquella nit anava a dormir ben d’hora perquè els reis no em trobessin desperta quan arribessin. L’endemà, les galetes per als reis i l’aigua per als camells havia desaparegut i la sala era plena de regals que desembolicàvem impacients, amb grans expressions d’alegria. Sempre, però, un xic menys del que jo havia demanat.

Barrejat amb tot això, em parlaven d’un Nen Jesús que naixia, i que era Crist, fill del Déu que ens estima. I jo m’ho creia.

………………………………………………………….

Nadal d’avui…

Jo he crescut i el pessebre s’ha fet petit. Els dies de festa s’han escurçat i ja no en tinc prou amb la lluminositat dels carrers per sentir l’emoció del Nadal. Ja no canto al pessebre com abans: “no tinc temps…” Potser ens caldria tornar-nos infants, cantar al pessebre i atipar-nos de la xocolata i els caramels que vénen de qui sap on. Tindríem la felicitat dels nens, la més gran. Missa del Gall i festa a la parròquia, amb una nova esperança d’amor i unitat. Repartiment de regals el dia de Nadal… on són els Reis d’Orient? Sé que la cavalcada no porta res per a mi, i ja no em fa por anar a dormir tard, aquesta nit.

Barrejat amb tot això, em parlen d’un Nen Jesús que neix, i que és Crist, fill del Déu que ens estima. I jo m’ho crec.

(c) Núria Perera             Badalona, gener de 1983

NADALS, NIT DE REIS

NADALS, NIT DE REIS

magos.jpg

Ja em fet, de Nadal el pessebreQue representa el naixementDel fill de Deu mol pobreQue ve per salvar a la gent

Sant Josep i la verge MariaL’àngel de l’anunciacióJesuset nascut en una establiaEls reis. van a l’adoració

A l’escola fan festa els petitsMireu quin contratempsDiuen els pares, els durem als padrinsque estaran mol contens

Mes endavant el dia de la rifaTots ens farem ricsMes mireu quina enganyifaSeguim treballant am la pala i els pics

Uns creuen que des d’un país gelatUn senyor de gran panxa i vestint de vermellArriba amb un trineu de regals carregatJo. Jo. Fa quan riu el pare Noel

Ha arribat l’hora esperadaFarem cagar el tióSerà una gran cagadaDe l’any passat encara millor

La nit de Nadal amb devocióTothom a missa del gallLa diu el mossèn amb satisfaccióA la sortida, festa i xaragall

Tota la família al dinar de NadalTots amb molta il·lusióMenjarem brou i pollastre com calI ben tips, ens menjarem el torró

El dia de Sant Esteve, pau i tranquil·litatEns afartarem de canelonsQue la padrina ha preparatDons s’ha passat el mati als fogons

A arribat la nit de cap d’anyFarem gresca i celebracióAm l’esperança que el nou anySigui encara mol millor

Uns dies desprès el patge a arribatA buscar les cartes als nensEls mes petits s’han ensuratQuan arribin estaran contens

Nens ja soc aquíEns va dir un presidentNosaltres també som aquíSom els reis de l’orient

Aquesta nit d’alegriaPortem a tothom regalsDons amb amor i simpatiaDonem per acabats els Nadals

El rei blanc porta orUn present mol lluentL’hi diuen rei MelciorEll també ve de l’orient

També ha arribat al portalEl bon rei ros, GasparLliurant mes d’un regalAl nat que va a adorar

Qui es podia imaginarEls joguets que amb alegriaEl negre rei BaltasarRepartia de nit i de dia

La mainada tot s’ho creuFins i to, els padrinsQue arriben a tot arreuConeixen tots els camins

Els reis venen de l’orientPer mar i terra han arribatPorten alegria a la gentI als nens que fan bondat

Ja han arribat a GuimeràEstan plens d’alegria i contensAl casal repartiran tots el regalsPe a tothom, els grans i als nens

L’any que ve tornaranMarxen abans de fer-se de diaTambé els estan esperantAls pobles de la rodalia

Ton Armengol,Gener del 2010

EL NADAL PASSAT

EL NADAL PASSAT

llar_de_foc.JPGAquell Nadal seria diferent. Amb els pares havíem decidit anar a l’antiga casa pairal.Cada any hi havíem anat a passar uns dies per les Festes de Nadal. Des que els avis no vivien no hi vàrem tornar més.Abans, les festes eren una gran troballa amb tota la família, plena d’alegria i disbauxa. L’àvia cuinant a tothora, els nostres pares guarnint la casa, parant la taula, amb tot el que l’àvia guardava només per aquells dies, estovalles de fil, vaixella de porcellana, copes antigues de cristall dels besavis…L’avi, sempre tenia la llar de foc encesa, era molt acollidor, tots ben amuntegadets davant el foc i l’avi parlava i parlava, els grans, quasi ni l’escoltaven i els petits, cinc, entre tots els cosins, rèiem en veure com s’enfadava, llavors ell …Quants records em varen venir a la ment davant aquella llar ! Els darrers, de quan tenia uns cinc anys. L’any passat amb 15 anys ho vaig trobar tot petit i rònec.La mare, emocionada i nerviosa, només entrar a la casa , es posà a plorar en un racó de la cuina.El pare, semblava esperitat, d’aquí cap allà entrant bosses i queixant-se del fred que hi feia.Jo, amb els meus sentiments contradictoris, sense saber que fer.Aquell va ser un dia estrany, ningú parlava amb ningú, els tres feinejant i lluitant amb uns estats d’ànim ben diferents. Durant el dia, no vàrem tenir ganes de fer menjar, anàvem picant d’allò que havíem portat.. En fer-se fosc, amb la casa amorosida per l’escalfor de la llar de foc i els calefactors, que havíem posat a cada habitació, ja ens sentíem a casa.Arraulits davant el foc, compartint les torrades de pa amb all i la llonganissa feta a la brasa, ens miràvem i les rialles parlaven per nosaltres. En acabar de sopar, la mare va prendre el paper de l’avi i, com qui obre els calaixos d’una antiga còmoda, va començar a parlar i parlar, revivint records. Jo, embadalida, anava obrint també les petites capses dels meus, tot entrant en un diàleg cada cop més engrescador. En l’eufòria, sense adonar-nos-en, barrejàvem escenes o les magnificàvem. El pare ens escoltava, rectificant-nos de tant en tant.La vetllada va ser inoblidable, les hores passaren sense presa.Ens adonar-nos que quasi era de dia, vam sortir, ben abrigats, a caminar fins aquell turó, on ens portava l’avi, cada matinada del dia de Nadal per contemplar la sortida de sol.Ben abraçats, vàrem assistir al naixement d’aquell dia que havia de canviar per sempre, la nostra manera de viure els darrers Nadals.Ahir, 24 de desembre, en tornar a entrar a la nostra casa pairal, tots sabíem que havíem de fer per posar-la a punt. Tornàvem a tenir la casa plena, amb la tota família que havíem reunit.Per nosaltres, ha canviat la concepció dels Nadals, des d’aquest any, seran la continuïtat d’una tradició familiar que hem aconseguit fer renéixer.Núria Niubó25 de desembre 2009

UNA HISTÒRIA, DE NADAL ?

UNA HISTÒRIA, DE NADAL ?

ciudad.jpg

Fa pocs dies passejava per la ciutat. No m’acompanyava ningú, però em donava la sensació que alguna cosa especial hi passava. S’intuïa un aire ben particular. Hom podia pensar que no érem en cap data concreta, encara que es deixava entreveure dins de l’aire com una mena de festa. No plovia ni tampoc nevava, però el sol no era gaire esclatant. Hi havia uns núvols que semblava com si juguessin a fer i amagar: ara hi sóc i ara no…

La metròpolis estava molt tranquil·la, la gent passejava d’una manera gairebé amable… com si en aquell moment ja no fos una veritable capital… potser no calia fer res de res… només era precís sortir de casa com qui engega un motor… després ja vindrà el que hagués de venir… Això és el que hi havia, no cap altra cosa més, perquè hom s’adonava que les cases i la gent estaven en moviment.Jo mateix havia sortit a donar un volt a primera hora del matí perquè d’aquesta manera la jornada esdevé més interessant i completa. Qui es lleva tard em sembla gairebé com un mort vivent; estava dins d’aquestes consideracions quan m’aparegué com si diguéssim una visió completa al costat d’uns crits: -Què fas, animal!-No siguis mal parlat!-I ara, què s’ha vist i què es veurà!-Això mateix i no pas una altra cosa.-Però què dius…-Parlo xinès?-Gairebé…-Llavors-Ens haurem d’entendre…?-No ho crec pas…Al mig del carrer, que fins en aquell moment estava molt tranquil, havien aparegut dos homenassos, per no dir una altra cosa. Primer mútuament no es feien gaire cas, però poc després, talment com si fossin dos personatges que es repelessin mútuament no es podien deixar de parlar d’una manera inconnexa i poc raonada… A vegades hom passa de llarg… però si s’esdevé alguna cosa molt particular llavors sembla com si unes determinades persones tinguessin als dits i a la cara com una mena d’iman…-Ahir ja t’ho vaig dir…-No recordo res…-Precisament per això mateix-Ja som al cap del carrer?-No sé què t’empatollesDe sobte ambdós s’aturaren al bell mig, de la ciutat? No calia que fos un lloc concret. De fet el rerefons no importava gaire. Només calia observar el personatge més gros al costat de l’altre que era escanyolit del tot. Ja portaven ben bé més de mitja hora intercanviant idees, però sense comunicar-se res en concret. Només eren unes simples paraules sense gaire sentit. De sobte el més gros pronuncià un simple mot, i l’altre no contestà res de res. Li havia tocat la fibra sensible, almenys és el que semblava. Qui restava mut començà a fer com una mena de giravolt, però de moment sense dir res, ni tan sols mitja paraula…Jo em vaig ficar en una racó fosc de la plaça, ja que m’havia entrat una enorme curiositat. De fet no els havia vist mai fins en aquests moments que els contemplava embadalit…I potser la vida i la mort té aquestes coses que ens fan passar d’un avorriment més absolut a un interès primordial. Fins ara havien estat dos personatges absolutament anònims, és a dir, sense cap nom i molt menys un cognom, però poc a poc s’anaren concretant les dades d’ambdós…L’home gros tenia de nom Perot, encara que el prim el comencés a anomenar Guinarda. Així hom podia començar a pensar en un cantellut derivat de Pere, talment com si fos un lladregot molt antic.L’altre, el poqueta cosa, li deien i s’anomenava Jordi Finet; tant el nom com el cognom semblava fets expressos per al personatge… els seus gestos sempre no eren gaire contundents encara que les paraules ja fossin una altra cosa.-No fa pas gaire et vaig veure -digué el grassonet.-On?-Fent de Rei Mag-Això no es pot explicar-Per què?-S’hauria de dir que és un dels set misteris.-No poden ser vuit?-No, no, de cap manera.-Hauríem de començar de nou…-La conversa?-Què si no…-Llavors haurem de girar cua envers la imaginació… Imagina’t que som en un país molt fred…-Llavors no pot ser Betlem-Què dius ara?-El que escoltes… però a veure… Sempre posem el punt de partida a Betlem, ja que és com si diguéssim el motor que engega el conjunt de la història… Després ja serà una cosa molt diferent perquè s’hi impliquen tots els poders de la terra…-Haurem d’explicar una història política?-No exactament… però hi hauríem de pensar, i així tocaríem un conjunt de tecles…-Exactament com un virtuós del piano…-Ho podríem considerar així, ja que la història és de virtuosos. Sempre comença amb un aire ben determinat i quan sembla que s’acaba, ja té uns fulls que no són els mateixos del començament-Hem començat parlant de Betlem…-Tens tota la raó del món…-i ara ja no sabem quina tecla tocarem o bé ens faran tocar…-No sé on vols anar a petar, però el punt de partida era un Rei Mag…-Exactament, però el fil de la història sempre s’acaba amb set misteris… No tinc raó?-Tota, aquesta vegada tota, i ja no divaguem com fa una estona…Rafael Soteras i Rocarafael123456@orangecorreo.es