Arxius del mes de novembre 2009

LA PETITA TORRONERA

LA PETITA TORRONERA

 

753_torronera1.jpg

Tremolava com una fulla, el fred intens se li havia calat fins el moll dels óssos, tant que gairebé no podia ni moure’s. Amb els peus a la cadira i asseguda al respatller, per tal d’arribar al taulell de la parada, mirava de reüll tota aquella gent que passava amunt i avall del Portal de l’Àngel, ben abrigada i gairebé tots amb algun paquet sota el braç. Ja era ben entrada la tarda i no havia venut ni una tauleta. Els únics que s’havien acostat a la parada eren uns quants nens mal educats que volien riure’s d’ella:

-Quan val una tauleta?- li preguntà amb una rialla burleta un noi de cabells rossos i rinxolats que semblava el cap de la colla.

-Quatre cèntims- contestà esporuguida.

-Ah, ah, ah..- van esclatar tots en una gran riallada

-Quatre, ha dit quatre!- Deien, tot exagerant la “e” tancada.

-Així que tu ets de Lleide, eh? Vols una tomate? O un vas d’aigüe? Ah, ah, ah..

-I així van estar força estona, fins que se’n van cansar. En anar-se’n, el nen de cabells rinxolats prengué una caixa de torrons i apretà a córrer.

Ella no va tenir ni esma de moure’s. S’encongí encara més i pensà en com li agradaria ser a Agramunt, a casa, vora la llar de foc. Recordà els hiverns passats, quan el pare, després de l’ultima cuita atiava el foc, se la posava a la falda i li cantava cançons, i li explicava contes. Sense adonar-se’n murmurà: -”pare, porta’m a casa”, i començà a taral·lejar “el noi de la mare”.

Al cap d’una bona estona una veu greu i potent li feu aixecar el cap

-On és en Jaume?

Era un home molt ben vestit, clenxinat i amb posat altiu. S’empassà saliva i contestà amb veu tremolosa:

-No hi és.

-Ah, i tu qui ets, bonica?

-Sóc la seva filla.

-Caram! M’alegro molt de conèixer-te! Saps? Cada any compro els torrons per a mi i tota la família en aquesta paradeta. El teu pare sempre em parla molt de tu, deia que eres molt maca, i ara veig que és veritat. Bé, i on és el teu pare?

La nena abaixà el cap i mentre amb els ditets balbs cargolava els penjolls de llana de la “manteleta” que li cobria l’espatlla, digué amb la veu gairebé inaudible:

-Es va morir.

A l’home se li gelà la rialla a la cara. Va haver de reprimir un munt de preguntes que voldria fer: quan es va morir el Jaume? I de què, de malaltia o d’accident? Fa gaire?… però les va reprimir a temps, es fixà més bé en el rostre d’aquella nena que no aixecava dos pams i hi va llegir un patiment extrem i una tristesa infinita.

-No hauràs pas vingut tu sola?

-No…amb la mare

-I on és la teva mare?

-A l’hostal, és que la Marta és molt petita i aquí hi fa fred.

-Qui és la Marta.

-La meva germaneta.

-Ah…el teu pare no me’n va dir res l’any passat

-És que va néixer després de…ara fa quatre mesos.

L’home mirà amb tristor la fotografia dels torronaires amb gorra musca que, com totes les parades de torrons, tenia penjada per demostrar la legitimitat de l’origen del producte. A primera fila, s’hi veia en Jaume, el pare d’aquella nena. Recordà el seu caràcter alegre i extravertit.

S’adonà que a les mans encara duia l’entrada al Romea; ell era actor i sempre convidava al Jaume a alguna sessió. Mentre es posava l’entrada a la butxaca digué.

– Dóna’m dues caixes de torrons, sisplau.

Després de pagar es quedaren en silenci l’un davant de l’altre durant molta estona. Ella amb la mirada a terra, ell sense saber què dir. Finalment es va treure el rellotge de la butxaca i mirà l’hora. Es feia tard, la rua començaria aviat i encara s’havia de vestir.

Sense saber com acomiadar-se i amb un nus a la gola girà cua disposat a anar-se’n. Però després de fer dues passes es quedà quiet i es tombà altra vegada cap a la nena:

-Que ja has fet la carta als reis?

-No, la mare diu que enguany els reis no podran passar.

-Això ha dit? …però a tu què t’agradaria que et duguessin, eh?

La nena pensà que l’únic que volia era tornar a casa, vora el foc. Però digué:

-Una bicicleta.

-Adéu, bonica!- I se n’anà decidit.

Al cap de poca estona arribà la mare i la seva germaneta, just quan el carrer s’anà omplint de gent i començaven a desfilar tot de carrosses plenes de regals. Després van aparèixer les tres carrosses més grans, cada una amb un dels tres reis d’Orinet assegut en una gran trona. Quan la del rei blanc arribà a la seva alçada la rua es parà, i el rei  baixà acompanyat d’un munt de patges. La gentada li obrí pas mentre es dirigia cap a la nena que el mirava esporuguida. Aquella figura imponent de barba blanca i llarguíssima li acaronà la cara. Llavors es girà cap a un dels patge que donà a la nena una bicicleta de colors llampants. Tot seguit el rei blanc prengué una nina i li donà a la seva mare:

-Això és per la germaneta d’aquesta nena tan maca.- després es va treure un sobre de sota la capa i li allargà a la mare:

-Aquí n’hi haurà prou pel taxi de tornada a Agramunt i també per un ram de flors pel Jaume.

El rei i els seus patges s’enfilaren altra vegada a la carrossa seguits pels ulls esbatanats de la nena, a qui anava saludant amb la mà des de la seva trona. Aquella mirada il·lusionada el recompensà més que una ovació amb tota la platea dempeus.

Una gentada es bolcà a comprar torrons d’aquella parada en la que hi havia fet estada el Rei, i al cap de poca estona esgotaren les existències. L’endemà, tornaven al poble amb la bicicleta i la nina… i la sensació que la màgia del Nadal els havia somrigut.

© ricard bertran puigpinós (Agramunt)

EL NADAL TÒPIC.

EL NADAL TÒPIC.

castillo_de_Montjuic2.JPG

S’havien fet grans junts, vivien al mateix replà en un edifici de pisos de l’Obra Sindical del Hogar, els pares d’ambdós – com quasi tothom en aquella època – callaven davant les malvestats del Regim, i el feixisme aplicava la màxima de “ qui calla atorga “ , i els tenia inclosos dins l’epígraf “tibios” , que era per descomptat millor que els de “desafectos” que per exemple barrava tota opció d’accedir a una vivenda.

El Lluís sentia passió per la Sonia; aquest sentiment era perceptible i conegut per tothom, excepte – com acostuma a succeir – per la interessada; en la infantesa els jocs que practicava un i altre sexe, futbol, baldufes, a cuit i amagar .. els nens, i amb la corda, les nines, les cuinetes,…. els separaven de forma “ natural “; a l’adolescència , primer a l’escola i més tard a institut , acostumaven a fer el camí junts, i cada cop de forma més clara el Lluís anava assumint que la Sonia se l’estimava “ com un germà ” , i el feia dipositari dels seus pensaments més íntims; va patir amb ella el primer amor, i va consolar-la en el primer desengany. Van ser anys durs, fins que el van cridar a files; el Lluïs va servir a l’arma d’artilleria, a la Bateria L-1, al Castell de Montjuïc; dos cops al mes podia anar a casa el cap de setmana, i malgrat això era l’enveja de la resta d’artillers per les cartes setmanals que rebia “ de la novia “. La Sonia li explicava fil per randa, com anaven les seves “experiències” en el terreny amorós, i semblava no adornar-se’n de fins a quin extrem això el feia patir.

Li va tocar patir epistolarment la seva relació amb l’Aureli ; aquest era un xicot simple, i en alguns moments un xic violent; la relació no va ser mai un camí de rosses, i abans de la llicència definitiva del Lluís , els dos membres de la parella tornaven a viure amb els seus pares. No existia aleshores el delicte de violència contra les dones, però si dissortadament la violència, que la Sonia – com tantes i tantes dones – va patir amb excés.

El Lluís va marxar per qüestions laborals a Lleida ; des de la “terra ferma “ com ho havia fet des de Montjuïc, va anar sabent/patint les successives relacions de la Sonia : el Josep, l’Oriol, el Manel,… en tots els casos finalment es trencava la relació en el moment en que semblava portar de dret al matrimoni.

Prop dels trenta anys, amb un càrrec força ben retribuït, el Lluís tornava de Lleida; anava a viure en un pis cèntric, lluny de l’Obra Sindical del Hogar i dels seus habitants, i amb la única recança de no estar prop de la Sonia.

Els anys també havien passat per a la Sonia, i quan va rebre una trucada del Lluís convidant-la a sopar, es va plantejar la possibilitat de que això fos un primer pas per començar una relació de parella.

Els carrers lluïen esplèndidament; per arreu es feia evident que s’apropava Nadal, abans d’anar al restaurant van anar a fer un tomb per centre de la Ciutat; més enllà de la vella atracció el Lluís va veure l’abisme que s’havia anat fent entre ell i la Sonia, també ella comprovava que el “ germà estimat “ havia madurat en tots els sentits.

El sopar va ser un remenber del passat, els dos amics van copsar deseguida que la seva relació no podia anar a més, i justament – sense dir-s’ho – van assolir el compromís íntim de no forçar-la sota cap concepte ni circumstància.

El divendres 25 de desembre de 2.009, es trobaven – una vegada més – per dinar junts el Lluís i la Sonia, ho farien en aquesta ocasió a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps; un cop acabat l’abundós i excel·lent àpat, ben abrigats, amb abric, guants, bufandes,… faran un tomb a peu per aquesta Vila Comtal. Ambdós pentinen cabells blancs, i s’ho saben tot l’un de l’altre, però mai han tingut – ni ho volen – cap trobada intima.

EL Lluís i la Sonia, s’estimem des de sempre “ com a germans “.

(©) Antonio Mora Vergés

EN BANYETA

EN BANYETA

els_pastorets.jpg

(dedicat a l’Òscar Rodríguez)

Al decorat es veurà un camp amb molts ocells. A l’esquerra de l’escenari hi haurà una font i, al mig, un arbre.

A dalt de tot es veu l’estrella fugaç. Apareix en Banyeta vestit de color negre i porta una capa, unes banyes i una cua vermelles. Duu un paper a la mà.

Banyeta: (llegint el paper que té entre mans) Aquest any que m’he portat molt bé, vull un cotxe amb foc i que tingui el nom de Banyeta.

Des de dalt de l’escenari apareix un àngel volant i es xoca amb l’arbre del decorat i es pela la cama.

Àngel Miquel:(arrossegant-se i posant-se aigua de la font al genoll) Au, au! Quin mal!

Per la dreta de l’escenari, apareix en Leví que va vestit amb una samarra de pell d’ovella.

Leví: (fent cara d’amoïnat) Que t’has fet mal?

Banyeta: Que t’estàs posant aigua?

Àngel Miquel: Sí, és clar que sí. M’he pelat la cama però, encara que em faci mal, me n’he d’anar a Betlem.

Banyeta I què faràs a Betlem?

Per la dreta de l’escenari apareix l’Àngel Gabriel

Àngel Gabriel: Doncs anar a l’establia on està el Nen Jesús. No sabíeu que ja ha nascut?

Levi: No. Que hi anirà molta gent?

Àngel Gabriel: Sí. Hi aniran: pescadors, pastors, el caganer, grangers, els Reis Mags…

Leví: Jo també aniré a veure el Nen Jesús.

Banyeta: Jo també vull anar-hi. Demanaré que els Reis regalin al Nen Jesús un cotxe d’aire que posi Jesús.

Àngel Miquel: Si m’ajudeu a caminar, hi podem anar tots quatre caminant.

Els quatre amics se’n van, ajudant l’Àngel Miquel, mentre l’estrella fugaç es va desplaçant.

Cau el teló.

2 i 4 de desembre del 2008

(c)Arnau Soler i Gausachs

QUE TINGUIN UN FELIÇ VIATGE!

QUE TINGUIN UN FELIÇ VIATGE!

DC_10_Canadian_Airlines.jpg

En Jaume i la Neus havien decidit celebrar el seu vint?i?cinquè aniversari de noces viatjant per Amèrica. No hi havia dubte que la fortuna els havia estat favorable durant els anys de casats. Començant de no res, en Jaume Serra s’havia obert camí en la vida, llaurant?se un futur a base de treball i de sacrifici, per esdevenir un ric industrial conegut a tota Catalunya com “el rei de la ferralla” per les seves nombroses fàbriques de fundició a Cornellà. Però, a més a més, els seus negocis abastaven una immobiliària, una companyia de transport i, fins i tot, un parell de tendes de moda a Barcelona, així com un taller de confecció a Sabadell… Ningú podia negar?li que havia triomfat a la vida.

Ara, feliços i satisfets, volaven en un DC?10 de la companyia Ibèria rumb a Nova York, ciutat on començarien una segona Lluna de Mel, recorrent els Estats Units de cap a cap durant les festes de Nadal. Seria un viatge meravellós, sense haver de suportar les privacions de la classe mitjana pel seu limitat poder adquisitiu. Ells no havien de preocupar?se dels diners, ja que el seu compte bancari tenia força zeros. Privilegi de milionaris!

Feia més de quatre hores que s’havien enlairat de l’aeroport del Prat i es trobaven ja sobre l’Oceà Atlàntic. Tot transcorria amb absoluta normalitat. Les hostesses traginaven amb la seva acostumada rapidesa i eficàcia. La Neus llegia una revista del cor per combatre l’avorriment i en Jaume assaboria un autèntic whisky escocès, quan de sobte cessà el monòton rondineig dels motors. L’aparell sofrí una brusca sotragada que li va fer perdre alçada. Gairebé d’immediat i de manera automàtica, s’obriren les portelles de les mascaretes d’oxigen que penjaven sobre els caps dels bocabadats passatgers. Llavors es va encendre un rètol d’emergència i la sirena d’alarma sonà amb intermitència pels altaveus de l’avió. Una hostessa amb evidents símptomes d’angoixa i nerviosisme, que acabava de sortir de la cabina del pilot, agafà el micròfon i anuncià:

?Mantinguin la calma, si us plau… Sembla que tenim problemes importants. Dos motors han deixat de funcionar i malgrat que encara ens resten els altres dos, no tenim la potència suficient per prosseguir el vol… Així doncs, els prego que es posin la jaqueta salvavides perquè tractarem d’ameritzar sobre les onades. És una possibilitat remota però que cal aprofitar… Hem llençat un missatge de socors donant la nostra situació per si hi ha supervivents… Gràcies i… que Déu ens ajudi!

Aleshores es van produir alguns arravataments d’histèria que ràpidament van ser controlats per les hostesses o pels viatgers amb més sang freda. De seguida van començar els acomiadaments, les llàgrimes i les oracions.

?Neus no vull morir amb un pes a la meva consciència ?mussità en Jaume serrant fort la mà de la seva esposa?. T’estimo, però això no vol dir que t’hagi estat sempre fidel. En aquest atziac moment vull confessar?te que he mantingut relacions íntimes amb la meva secretària i… també amb alguna altra dona durant els llargs viatges de negocis.

?Ho comprenc, estimat ?sospirà la Neus no gaire sorpresa per les revelacions del seu marit?. En realitat, fa anys que sabia que m’enganyaves, des que vaig descobrir taques de carmí en una de les teves camises de seda… però no et preocupis home, jo tampoc he perdut el temps.

La dona va fer una pausa abans de sincerar?se per complet. L’avió seguia perdent alçada i les hostesses tractaven de donar exemple de serenitat mentre s’afanyaven a ajudar els passatgers en tan dramàtics moments. La mort semblava gairebé inexorable. Potser havia arribat l’hora de confessar per fi al seu marit la liberal i disbauxada existència portada fins aleshores. Veure la cara encesa de ràbia d’en Jaume en conèixer les seves aventures amoroses seria el seu darrer plaer. Un plaer pòstum, però intens. Quina importància tenia ja tot el que havia fet o deixat de fer? Aspirà la fragància del seu perfum francès per donar?se ànims i prosseguí:

?Vaig casar?me amb tu pels diners i d’ençà que vaig adonar?me de la teva infidelitat, m’he venjat posant?te les banyes amb tots els homes que he pogut.

?Que tu… m’has posat… les banyes? ?preguntà en Jaume astorat pel secret desvelat per la seva esposa, negant?se a donar crèdit a tan frívol comportament.

?De què et queixes, Jaume?… Ho sento, però és ben cert. M’he ficat al llit amb el xofer, amb el jardiner i amb d’altres criats de la nostra torre de Sitges… Quan anava a classe d’aeròbic en realitat acudia a les cites amb l’amant de torn… Les reunions benèfiques a les quals assistia eren l’excusa perfecta per les orgies que hem estat organitzant a casa d’algunes amigues… La polsera de brillants que em vas regalar i que vaig dir?te que m’havien robat, la vaig donar al professor d’anglès per una nit de passió… Resumint, he tingut un bon grapat d’embolics amorosos, fins i tot amb alguns dels teus estimats col·legues d’honra més que dubtosa.

?Si no estiguérem a punt d’estavellar?nos, et juro que t’escanyava!?exclamà en Jaume vermell d’ira i vergonya.

De sobte, l’avió s’estabilitzà. Els motors van recuperar l’habitual brunzit. La mateixa hostessa que abans anunciava tota angoixada l’imminent tragèdia, ara distesa agafà el micròfon per comunicar amb un somriure de cinisme i marcada ironia:

?Senyors passatgers, esperem que, en aquestes dades nadalenques, la tradicional broma del Dia dels Innocents hagi estat del seu gust… Els recordo que avui és vint?i?vuit de desembre… El capità Navarro i la tripulació d’aquest DC?10 els desitja un feliç viatge!

© Ramon González Reverter

UN CONTE PER LA NIT DE NADAL

UN CONTE PER LA NIT DE NADAL

turrones.jpg

-Pare! Pare!…Mireu els nostres veïns, tots van plens de presents! digué el petit fill del rabadà, mentre corria a preguntar als pastors que pujaven camí de Betlem:

I tu… què li portes?

-Un cistell ple d’ametlles del camp que conreem

I tu… què li portes ?

-Una gallina i gra i ous bens fresquets.

i tu… què li portes?

-Ma mare li ha fet massapans i turronets.

i tu… què li portes ?

-Un be petit i un pot de llet.

-Pare i nosaltres  que li portem?preguntava el minyó insistint, una mica més inquiet del compte.

Son pare no li contestava, aquella nit estava molt seriòs, no parlava; només mirava cap al cel.

-Sóc tan pobre que no tinc res, res que poder oferir al Nou Nascut Jesús. Estel d’argent: ajuda’m! Que jo no vull res per mi, que la dona i jo ja ens en sortirem; però si et plau aquesta nit que és tan especial fes feliç al meu fill! -va implorar mirant un gran estel que aquella nit de sobte aparegué.

Cada vegada eren més a prop del Portal anunciat. Just a sobre mateix del poble aquella estrella platejada, envoltava en un llum màgic la petita establia.

Al voltant de l’Infant tot era ple de presents: anyells, roba, cistells de fruites i dàtils,… fins i tot hi havien tres Reis vinguts de l’Orient amb els seus camells i els seus patges tots ven guarnits de gala que van deixar tres cofres amb coses d’allò més estranyes: or, encens i mirra!!!. Pare i fill es van posar a la cua, per poder veure de prop a aquell Noi de Maria. El nen tot nerviós tirava del pantaló del pare preguntant: Pare i nosaltres, què? què li portem ?

Al passar davant del nadó, el Rabadà s’agenollà i trencà a plorar. I amb la mà al cor a en Josep li digué : -Perdona’m Josep, som tan pobres que no us portem res d’ofrena. I a tu, Reiet només puc oferir-te respecte i amor que és el mateix que als meus li puc donar…

El petit fill del rabadà ruboritzat, s’adonà del significat de les paraules –i dels silencis- de son pare i digué:

-Pare, no plori, que estant amb vos jo en tinc prou; que jo no necessito res, que ja sap vostè que no em calen més coses que una abraçada seva a les nits que tinc por… i aquest Nen petit, si se l’ estima tant com a mi, de ben segur que el fa feliç.

En Josep el Fuster, en sentir la conversa va agafar a son fill a coll i digué ple de goig  i en veu alta perquè el sentís tot el poble:

“No hagueu de plorar, Rabadans.

que també som pobres nosaltres

I ara m’ heu fet el regal que esperava:

Mireu mon fill com somriu!

Com a pare, no hi res millor

Que el somriure del teu nadó.

I no esteu més tristos,

mon Petit és aquí, nascut per vosaltres

per la gent que no té res, però que és ben plena.

Gent que dóna no en moments de bonança,

sinó quan més difícil se’ns posa tot,

quan no tenim res que oferir.

Gràcies pel millor present que podíeu fer-nos

el que té més vàlua de tots:

una part sincera del vostre AMOR.”

De camí a ca seva, lleugers i contents, agafats de la maneta, el nen digué a son pare:

-Ha vist pare!!, Que ens ho ha dit en Josep!!: el regal de més vàlua!!! I com somreia en Jesuset!!! Que feliç que em sento!!!!

-Au fill, som-hi a explicar-li tot a la mare! Aleshores en Rabadà mirà al cel i en silenci també va donar les gràcies: -Gràcies estel d’argent! Avui també puc anar dormir tranquil, que no sé perquè però de no tenir res, em sento l’home més ric de Betlem: que he fet feliç a mon fill petitet.

(c)  Mª Rosa Àlvarez Leal

BONES FESTES!?

BONES FESTES!?

sopar_de_nadal.jpg

M’agradaria parlar una mica de les festes nadalenques, sí de les entranyables festes de Nadal, quan totes les famílies s’apleguen al voltant d’una taula per gaudir de pau, harmonia i germanor.

Teòricament s’inicien amb l’encesa de l’enllumenat públic. De fet, això cada cop es fa més aviat. En l’actualitat a finals de novembre ja veus la ciutat guarnida amb llumetes de colors. Estàs desorientat, perquè encara falta més d’un mes per a les festes. Malgrat la crisi econòmica que afecta tothom, la il·luminació dels carrers continua sent tan esplèndida com sempre. Serà qüestió de màgia?

Per a mi comencen amb el sorteig de la loteria. Una rifa que sempre veus com toca als altres i tu mai rasques bola. T’has de conformar mirant la disbauxa dels agraciats per la tele. Contra més joia veus, més decebut et sents. Llavors, seguint la tradició, fas l’arbre i poses el Betlem en un racó de la sala d’estar. Si algun escèptic i/o incrèdul et preguntés què es celebra, li diries que Santa Claus és una mena de superheroi vellet vestit de roig que arriba de Lapònia en un trineu carregat de regals estirat per rens que volen. De segur que et respondria si t’has begut l’enteniment o si t’has passat amb els licors del dinar.

En aquestes dates t’enfrontes al llistat de regals que demanen la dona, els fill i els nebots, que no entenen pas de crisi… Si en deuen estar tips el Papà Noel i els seus col·legues els Reis Mags, sempre treballant per satisfer les il·lusions de grans i petits, encara que només sigui una vegada a l’any, però que té la virtut d’acabar d’escurar-te les butxaques.

Arriba el dia de la vigília de Nadal i t’afanyes a col·locar el mitjó més gran que trobes a la xemeneia o ben a prop de l’arbre, sabent que a tu no et tocarà res. Bé, potser els guants o la bufanda de rigor, dels quals en tens el calaix ple i no saps que fer-ne si regalar-los o portar un stock al mercadillo.

Al capvespre, seguint la costum, et dirigeixes a casa dels sogres.

En passejar pels carrers plens de gom a gom contemples gent de tota mena vinguda d’arreu. L’esperit nadalenc s’observa també als aparadors de les botigues atapeïdes de roba interior de blonda roja o negra. I el pitjor de tot: en aquestes dates s’atura la lliga i no hi ha pas futbol. Just ara que el teu equip va líder i estàs gaudint com un boig. Al cap i a la fi, el futbol és un joc innocent que uns juguen amb els peus i d’altres senten amb el cor. Un esport apassionant que esdevé font d’emocions i felicitat per a la gent, donat que a l’hora dels partits, els afeccionats s’obliden dels problemes quotidians per celebrar les victòries o patir les derrotes.

Un cop allí, tot i la teva condició d’invitat, se’t fa pencar com si fossis l’amfitrió. Et toca tallar el pernil, pelar les gambes, preparar el torrons… Et veus enmig d’una munió de gent: els sogres, els cinc cunyats i els respectius cònjuges amb els seus fills en un pis de cent metres quadrats. Abusant de la confiança te’n fas un fart de treballar mentre tothom s’atipa de polvorons i cervesa. Però tu te n’has de privar perquè saps que et toca conduir. En lloc de fruir de la solitud del teu sofà, et veus obligat a suportar el desgavell dels agosarats nebots. Són nens, què els has de dir! Beneïts! Menys mal que per sopar t’ha tocat lluny de l’àrea infantil. Després de l’àpat, per amenitzar la vetllada, t‘has d’empassar la mala llet i resignar-te a escoltar el repertori de nadales apreses a corre-cuita a l’escola i un concert de xiulets. Santa paciència! De bona gana els enviaries a fer punyetes. Finalment quan arriba Papà Noel, torna la gresca. Nova dosi de rialles ara amb l’afegit del xivarri produït per les joguines.

L’endemà, dia de Nadal, repasses tot el llistat d’excuses acumulades durant els anys. Cap d’elles et serveix. Busques aliats. Mires el cel confiant que un improvisat xàfec o una sobtada nevada t’impedeixi complir amb els deures familiars. En va. La climatologia no està al teu costat. Fins i tot el teu fill adolescent està d’acord perquè enllà esdevé el mestre de cerimònies de la festa, és l’encarregat de divertir la canalla. Llavors, davant la insistència de la teva dona, tornes a claudicar. Així que bon profit i cap a casa dels sogres. A dinar la típica sopa de galets i el pollastre farcit preparat amb antelació. Torrons, vi, cava i licors a dojo, però tu ni tastar-los no sigui que els Mossos t’aturin en tornar a casa i et facin bufar.

Encabat la clàssica partideta al Monopoly. Per sort totes les cadenes de la tele donen pel·lícules infantils i es pot tenir controlada la mainada.

El dia de Sant Esteve, després dels canelons, fas càbales meditant on anar per Cap d’Any. París, Roma o Viena són destins excel·lents. Tot cofoi et dirigeixes cap a l’agència de viatges, però en conèixer el preu te n’adones que la teva economia no està per llençar coets i una vegada més t’has de conformar en romandre a caseta. De sobte, com si no volgués, la dona deixa caure la idea de tornar a casa dels seus pares per reunir-se de bell nou amb la seva família. És clar, en primera instància et negues rotundament. Però les coses no pinten gens bé. S’anuncia bronca. Si no vas, la dona et mata. O pitjor encara, s’empipa i et fa passar la mà per la paret durant una bona temporada. Mal assumpte això de treure de polleguera a la parenta. No tens més remei que acceptar amb un somriure i acabes murmurant amb ironia:

-Sí, reina, anirem a casa dels teus pares.

Així que per Cap d’Any no tens altre remei que enfilar cap a casa dels sogres. Quin tràngol!

Aleshores tens una idea genial. Vet aquí la singular revenja. Per fugir de l’infern, sense dir res a ningú t’inscrius a la Sant Silvestre de Barcelona, també anomenada Cursa dels Nassos. Al menys estaràs unes hores tranquil, lluny del guirigall que originen aquells petits monstres.

En resum, jo personalment n’estic tip de festes. Us confesso que tot i l’obligació d’haver de tornar a treballar, estic exultant d’alegria perquè s’ha acabat el Nadal. Visca la monotonia i la plàcida rutina!

© Ramon González Reverter

L’ENCANTERI DE NADAL

L’ENCANTERI DE NADAL

excursionista.jpg

L’Andreu Gilabert era un home que no havia tingut gaire sort a la vida. Com si al néixer cada persona rebés un número per merèixer certa quantitat de gràcies al llarg dels anys i en la ruleta de la fortuna ell s’hagués quedat sense participacions. La qüestió és que des de ben jovenet res li sortia bé. A més a més, malauradament els seus pares van morir en un accident de tràfic. De cop tots els seus projectes de futur se’n van anar en orris. En provenir d’una família humil, va haver de deixar els estudis per incorporar-se aviat al món laboral. Va buscar una feina adient a les seves possibilitats. Però fou acomiadat d’una rera l’altra per diferents motius. Era una calamitat.

Tampoc en el camp sentimental havia estat massa afortunat. S’havia enamorat algunes vegades i, fins i tot, va festejar amb un parell de xicotes però sempre en resultava escaldat. Semblava que les dones fugien del seu costat. L’abandonaven sense contemplacions, frustrades per una relació poc reeixida i força depriment. Als quaranta anys podia considerar-se un beneit i un fracassat.

El seu somni era viatjar, però donada la seva minsa economia, només podia inscriure’s en les sortides que de tant en tant organitzava el centre excursionista local. Així fou com l’Andreu s’afegí al grup que poc abans de Nadal marxava un cap de setmana al Parc Natural del Montseny.

Després de coronar el Turó de l’Home, mentre baixava per la vall de Santa Fe cap a la casa de colònies on estaven allotjats, envaït de l’esperit dels buscadors de bolets, va rebutjar l’oportunitat d’anar amb els companys. I sortint-se de l’itinerari previst, s’endinsà al bosc, per fruir de la solitud en aquell paratge tan bucòlic, un espai protegit de singular bellesa. S’engrescà passejant per una sendera forestal de la riera de Gualba, on gaudir de la pau més absoluta, lluny del soroll de la civilització. Només sentia la refiladissa dels passerells i rossinyols. Va aspirar la fragància de l’aire pur dels pins i sense dubtar va decidir baixar per un pendent rocallós. Poc després arribava a un cingle profund. Tenia el pas barrat. Envoltat d’exuberant vegetació, va descobrir un estret passadís lateral i va continuar xino-xano entre falgueres i romegueres. Una sargantana esverada, que prenia el sol tebi del desembre, es va amagar a corre-cuita sota un tronc podrit. Per un instant, l’Andreu va pensar que s’havia perdut i que calia tornar enrere.

De sobte va escoltar una remor aguda. Decidí tafanejar aquell estrany enrenou. A mesura que s’apropava caminant amb cautela sobre la catifa de fullaraca, va escoltar amb més claredat el rebombori de veus cantarines i rialleres. Es va obrir pas entre els matolls fins a un congost on hi havia una bassa d’aigua que regalimava de la paret de roca. Aleshores, d’amagatotis, va contemplar bocabadat l’espectacle més fantàstic que mai hom hauria pogut imaginar. Un grup de sis dones joves vestides amb gases transparents jugaven xisclant d’alegria en aquell toll d’aigua, malgrat la temperatura més aviat freda. De cop i volta una nimfa, rossa i d’extraordinària bellesa, el va descobrir ocult entre les branques d’un arboç i, amb un somriure de complicitat, li va fer un gest per a que s’apropés. Com que no tenia res a perdre, l’Andreu es va acostar neguitós amb passes vacil·lants.

-Hola! Em dic Maragda… i elles són les meves amigues, unes fades anomenades Dones d’Aigua.

-Pensava que només éreu una llegenda del Montseny –va respondre l’Andreu un xic amoïnat.

-Una llegenda? Sí, això és el que creu gairebé tothom. Pesen que som un mite, personatges nascuts de les tradicions populars… Tanmateix, ja ens va bé així. Només alguns afortunats tenen la sort de veure’ns.

Per a la seva sorpresa una dotzena de mans el van arrossegar cap a la gresca, una mena de joc d’empaitar-se i esquitxar-se. I sense saber com es va quedar amb una peça de seda a la mà. Els pits de la Maragda van quedar al descobert. Nus i ferms. El xivarri es va apaivagar de cop.

-Si us plau –li pregà la nimfa-, torna’m la roba i a canvi et donaré un canut de canya. Serà el meu regal de Nadal. No un tros de fusta qualsevol, sinó un estri màgic on viuen una colla de minairons, uns éssers diminuts també anomenats diablorins, que només parlen en monosíl·labs per a no perdre temps. El repòs és el seu pitjor mal. Necessiten moure’s i reviscolen en tenir activitat, ja que el treball és el seu únic aliment. Aquests follets són capaços d’enllestir una feina en un tres i no res perquè són incansables i insaciables… Però atenció, si obres la tapa i no els manes res, t’escanyaran… Així doncs, ara vols tornar-me la roba?

-És clar! –va dir entregant la subtil penyora a la seva propietària.

Escèptic, l’Andreu va guardar el canut de canya com un record. No va dir res a ningú del que li havia succeït. Convenia ser prudent. Tan bon punt va arribar a casa es va tancar a la seva habitació a pany i forrellat per analitzar les opcions. La Dona d’Aigua podia haver-lo enganyat o bé estar tocada del bolet. En canvi en cas de ser veritat tot allò, s’obria un ventall de possibilitats. Però calia estar preparat. Era precís tenir rumiada la forma de fer pencar als minairons, perquè tenien fama de treballadors, però també de perillosos si se’ls molestava sense motiu i ell no volia morir estrangulat per aquells malandrins. Estava disposat a treure’n profit, però quina feina els encarregaria? Al poble s’havia produït un boom immobiliari. Es construïa per tot arreu. Com que tenia un camp d’ametllers i garrofers podria…

Va esperar a que es fes de nit. Al capvespre no va poder resistir més temps la seva curiositat. Va treure la canya de la motxilla i de seguida va notar que es bellugava una mica, com si tingués vida pròpia. En quant va desenroscar la tapa, la seva incredulitat va desaparèixer de cop. Del canut va sortir un eixam de minairons. Eren centenars, potser milers. Volaven al seu voltant a una velocitat de vertigen, impossible de seguir a simple vista. Aviat es van agrupar i van preguntar alhora:

-Què farem? Què direm?

-A partir d’aquesta nit construireu una urbanització. Tinc els terrenys i vull ser l’amo d’un complex residencial de luxe, amb jardí i piscina i tot.

Així fou el primer encontre amb aquells galifardeus. Cada vesprada, en amagar-se el sol, l’Andreu els manava fil per randa la feina que havien de fer. Mentre la gent dormia tranquil·lament, els minairons treballaven de valent, s’afanyaven traginant material, carregant maons i pujant parets. A l’alba els ordenava entrar de bell nou al canut per descansar i els follets s’introduïen enllà com si els xuclés un remolí de riu. Després l’Andreu enroscava la tapa i tenia tot el dia per rumiar el que els manaria la nit següent. Un negoci rodó. L’Andreu va convertir-se en un constructor d’èxit. Es va transformar en una persona important, en un triomfador.

La vida li somreia. Però encara no era un home feliç. Per a que la seva felicitat fos completa calia ser solidari, compartir la seva fortuna amb la gent, perquè si havia aconseguit tants calés, si tenia les butxaques plenes era gràcies a la frenètica activitat dels minairons.

D’aleshores ençà, enfervorit de l’esperit nadalenc, es va dedicar a la filantropia, repartint caliu de germanor arreu i ajudant econòmicament els més necessitats. Aquell fou el Nadal més feliç de la història local, perquè tothom va obtenir alguna cosa que desitjava. La ventura i la joia van cobrir les llars com una capa de neu… I així l’Andreu va esdevenir la persona més respectada i estimada del poble.

© Ramon González Reverter