Arxius del mes de maig 2009

NADAL A GUIMERÀ. LA HISTÒRIA DEL JORDI I LA ROSA

NADAL A GUIMERÀ. LA HISTÒRIA DEL JORDI I LA ROSA
guimera001.jpg      

Havien estat mirant totes les cases de turisme rural de l’Urgell i rodalies, que sortien anunciades a la pagina www.guimera.info, i tant les Guimerà, com les de fora tenien reservades les dades de Nadal, semblava que tothom havia tingut la mateixa idea, i altrament ells – com succeïa quasi sempre – no estaven per les gestions més simples de la vida en comú.

Finalment i gràcies a la gestió personal del Joan R. , veí de Guimerà , i mitjancer habitual en tota mena de gestions d’immobles, de forma excepcional els van llogar només per aquells dies del Nadal, Cap d’Any i Reis, una casa quasi cantonera amb la plaça major, arrecerada sota els porxos de l’antic Ajuntament, convertit ara en Casal de Cultura, i en el que segons els van explicar s’havien fet obres d’arranjament i millora; semblava que també al darrera hi havia en aquesta ocasió l’associació www.guimera.info, el Jordi estava encuriosit per conèixer algun dels membres d’aquesta entitat, que donava una tant evident impressió de dinamisme i eficàcia .

El Jordi i la Rosa, voltaven els 50 anys, eren els prototipus de les parelles triomfadores, tots dos treballaven fora de casa, tots dos tenien projectes endegats, i justament aquest tipus de vida que tothom els envejava, primer de forma quasi imperceptible i darrerament amb contundent evidencia, els anava allunyat, fonia la seva relació, amb la mateixa velocitat que el sol del mati, feia esvair les boires o fonia la gebrada de la Vall del Corb. Aquest projecte de passar un Nadal, junts i sols, – insistentment suggerit per les seves filles – venia a ser el darrer intent de redreçar la seva relació.

La casa del Josep, així els van dir que s’anomenava el propietari, amic del Joan. R, que gentilment havia accedit a llogar-la, estava més que bé, i la seva ubicació al vell mig de Guimerà, li sumava encara l’encant de sentir-se literalment ” de poble”, tenien el forn al costat, i la botiga de queviures, on els hi van recomanar les seves botifarres, particularment la negra amb pinyons, que segons semblava, s’exportava fins i tot a Austràlia.

Pels àpats grossos, dinar i/o sopar, tenien l’Hostal Sant Jordi a Guimerà, una immillorable oferta a Vallfogona de Riucorb, fins i tot amb un establiment termal en funcionament, i el que qualificava tothom del súmmum del súmmum, l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, a Santa Coloma de Queralt, els van parlar de més llocs – duien una llarga llista – el Drac dels Omellons, l’Hostal del Carme a l’antiga carretera nacional II abans de Tàrrega, tot venint de Lleida, … la relació era llarga, caldria gestionar bé el temps per gaudir de tot.

Arribàvem a Guimerà el diumenge 23 a darrera hora de la tarda, feia un fred intens i la boira estava enganxada al llit del riu Corb, el Joan R, els va donar la clau, i els va comentar que trobarien la calefacció en marxa , la casa calenta , alguns queviures, pa , vi, aigua i altres begudes a la cuina. El Joan R. era un home eficient d’això no en podien dubtar, oi ?

Van fer-se una amanida, pa amb tomàquet i entre els embotits van provar la famosa botifarra negra amb pinyons, que certament mereixia i amb escreix els elogis que se li feien; se’n n’endurien unes quantes en tornar a casa; del vi del país, calia fer-ne també l’elogi, i del pa, i …. tenien la sensació típica de la gent de ciutat, o certament tot era més bo que a Barcelona ?.

El sopar va ser – una vegada mes – el creuament de dos educats monòlegs, l’un parlava de la seva feina, dels seus projectes, i l’altre escoltava, i acte seguit, l’altre parlava de la seva feina, dels seus projectes, i l’un l’escoltava també; de projectes en comú – per al dos – era del tot evident que no n’hi havia cap; el Jordi i la Rosa, s’havien acostumat a conviure junts, i encara ho feien més per comoditat que per altra cosa, quan a les seves relacions de parella, feia , ….. quan feia ? , cap dels dos recordava la darrera ocasió, i tampoc sentien aquella pulsió sexual, que malgrat els anys, fa que les parelles desitgin tenir-se l’un a l’altre.

Desprès del sopar, ben abrigats, van sortir a fer una passejada per Guimerà, van passar per davant de la Capella de Sant Esteve, fent camí cal al Portal d’Orient, l’església de Santa Maria, van pujar fins a les restes del Castell, i van comprovar com la boira, canviava d’espessor, intensa en la part més propera al llit del riu, i lleu, boirina com a màxim, en aquella alçaria, van tornar a endinsar-se en la boira, fins al Portal de Tàrrega, i des d’allà de nou, fins a la Placa Major, i la casa del Josep.

En arribar desprès del comentari – obligat – de la bellesa del poble, i del seu estat de conservació, se’n van anar a dormir, estaven tant cansats ,sempre estaven tant cansats!

El dia 24 van decidir que esmorzarien a casa i dinarien fora, algú els havia parlat del Monestir de Vallbona de les Monges, de la seva magnificència, i per damunt de tot, de la pau que desprenia el lloc i el poble; els havien recomanat particularment assistir a les complertes cap a les 21,00 del vespre.

El Jordi va decidir trucar a Vallbona de les Monges, i la Gna. Frederica, la hostalera, els va dir que no acostumaven a donar només sopar, però en donar-los com a referència el nom de l’amic de Castellar del Vallès, es va avenir i els va comentar que calia que fossin puntuals a les 20,00 hores.

El dia va transcórrer de forma plàcida, el poblets de la Vall del Corb, Maldà, Sant Martí de Maldà, El Vilet, Nalec, Ciutadilla, Vallfogona, Llorach i Raurich de camí cap a Santa Coloma de Queralt, van consumir el mati, la tarda desprès dels dinar, per descomptat amb els entremesos de la casa a l’Hostal Colomí, es va consumir passejant per Santa Coloma de Queralt, visitant les fonts, el castell, la plaça, l’església, Bell-lloc ; arribar puntualment a Vallbona de les Monges a les 20,00, va ser una odissea, estava clar que coneixen poc o gens, la Catalunya real, el Forat Negre, com en el deien els de la Tribuna de www.guimera.info !

El sopar de Vallbona va ser senzill, però digne , les monges per la seva edat, havien deixat la tasca de cuinar a una empresa de catering, i això , alhora que les permetia dedicar-se a la vida contemplativa, aportava una col·laboració, tot i que minsa, a les finances del monestir.

El prec abans de començar a sopar, els va sorprendre de forma agradable: Que Déu i Pare Omnipotent, per sa Divina paraula, beneeixi aquesta taula, i a tots nosaltres, Amen ! , alguns comensals, com ells mateixos, feia anys, potser en algun cas no ho havien fet mai, això de beneir la taula, com s’havien oblidat – també – de donar gràcies pels ben rebuts !

El prec de complertes mereix una especial explicació, la comunitat agreix al bon Déu, els dons rebuts, i demana, literalment , una nit serena, desprès i un cop l’església a les fosques, un canó de llum ressalta la imatge de la Mare de Déu del Claustre, dempeus les monges, amb una harmonia que només la pràctica diària pot assolir, canten a la mare de Déu, i ho fan de tal manera, que el Jordi i la Rosa, es van sentir el borrissol del cos, de l’emoció intima que els va trasbalsar el cor. A la sortida van anar fins al cafè del poble, i ambdós es van prendre un cafè molt i molt carregat, aquella era la nit del Nadal i calia estar desperts !

De tornada a Guimerà, es van preparar per assistir a la missa del Gall que es faria a l’església de Santa Maria, el lloc – exalçat per la recent col·locació de la copia del Retaule del mestre Mur , tasca en la que també hi ha la ma de l’associació www.guimera.info – es d’una singular bellesa, la feina d’en Jujol, damunt la pedra més que centenària, les voltes modernistes criden a la pietat, la celebració va ser molt festiva i participada, i desprès de la missa, el mossèn els va convidar a prendre torrons i cava a la rectoria.

Si va ser cosa del cava, o de les emocions que s’havien anat acumulant durant el dia, no en saben donar raó, però el Jordi i la Rosa, van tenir el temps just, per arribar a casa, de qualsevol manera treure’s la roba i sentir-se com no recordaven ja, l’un l’amor de l’altre !. Es van adormir abraçats i nus !

Al mati de Nadal, rebien la visita de les seves filles, la Meritxell i l’Ona, amb les seves parelles, van fer una llarga passejada per Guimerà, donava tota la impressió de que es coneixen el poble des de feia anys i anys, però el cert era que el Jordi i la Rosa, s’havien mirat i llegit curosament el llibre Guimerà i el Mercat Medieval, del que desprès van regalar també juntament amb sengles botifarres blanques de perol , i negres amb pinyons , un exemplar a cadascuna de les filles.

El dinar el van fer a l’Hostal Sant Jordi, sopa de galets i carn d’olla, menja típica de Nadal, que val a dir-ho estava per llepar-se’n el dits !

Les filles van marxar a la tarda, amb la satisfacció de intuir que l’estada a Guimerà que tant i tant havien recomanat als pares, estava donant els resultats previstos.

El Jordi i la Rosa, no van sortir de casa del Josep, fins al mati del dijous dia 27, tenien moltes carícies adormides dins del seu cor !

Pel que sabem, avui el Jordi i la Rosa, no fan mai plans l’un sense l’altre, en diuen als seus amics, l’efecte Guimerà, perquè deu ser amic lector ?

 

© Antonio Mora Vergés

P/D Aquesta parella van enviar-nos un e.mail a bustia@guimera.info i ambdós son avui col·laboradors de www.guimera.info, la Rosa per cert, és la primera dona que forma part de l’Associació, tenim però l’esperança que no serà la darrera, oi ?

    

DOLÇA RECOMPENSA

DOLÇA RECOMPENSA

amanecer.JPGLa vida, de vegades, ens ofereix la troballa d’un raig de sol enmig de l’obaga, d’un tresor sobtat que ens canvia totes les percepcions. Mai no és tard per estar en pau amb els nostres pensaments. Mai no és tard per deixar que ens perfumin les roses de la tendresa. Un cop aprenem a robar-li temps al temps, a aquells instants que manteníem segrestats al puny clos, ho veiem tot amb uns ulls diferents i ens sentim més compromesos i comprensius. Perdem les pors als obstacles i lamentem les immesurables hores esmerçades en el gaudi personal. Som verament capaços de valorar que hem tingut la nostra oportunitat, no solament d’oferir alè de vida i nous batecs a un cor cansat, sinó de pensar-nos i retrobar-nos, de sentir l’avidesa de fer moltes més coses de les que hem fet, de regalar amor i d’enriquir-nos amb la més dolça recompensa.

Sempre t’agrairé, bon company, la conversa que vàrem tenir aquella tarda. Em vas demanar que anés a veure una senyora que estava en una residència. Es diu Anna -em vas dir- i té un caràcter tan fort que sembla que res pugui esberlar el seu tarannà.  Em vas afegir que suposaves que això era degut a que gairebé mai rebia visites. D’amistats no en té i els fills només la vénen a veure de tant en tant. Tu que sempre en tens alguna per dir, potser hi podries fer alguna cosa. I, sobretot, vés-hi uns dies abans de Nadal que aquestes dates ja saps com són d’especials i, d’altra banda, com poden afectar a la gent que se sent sola, tant pels seus records de plenitud, ja esvaïts, com  pel seu present de silencis i migdiades.  M’entens?  I tant que t’entenia!, però en aquells moments estava tan enfeinada que no et vaig donar una resposta afirmativa fins  l’endemà. Jo no et puc negar res a tu. Ja ho saps!Va arribar el dia d’anar a conèixer l’Anna. Pel camí anava pensant en la vellesa. En realitat, la vellesa -quan comporta una mancança de facultats, naturalment,- és com la infantesa, ja que en cap dels dos casos es forma part activa de  la societat.  La gran diferència i,  ensems,  la  gran realitat, és  que  a l’infant la vida encara no li ha donat cap oportunitat i per això té l’esguard expectant i la rialla oberta. Tot és afany d’integrar-lo en un món nou que l’està esperant. La persona gran, que de la societat ja se’n sent exclosa perquè l’han abandonat les forces o la lucidesa, té la mirada trista, i la rialla dóna pas a un lleu somriure, moltes vegades forçat per complimentar la persona que té al davant. Així és la vida, em repetia mentalment, però és un trànsit, aquest, que en alguns casos pot ésser molt pertorbador.De sobte em vaig trobar davant de la residència. Vaig entrar-hi. No era luxosa, però sí que em va semblar molt acollidora. Vaig sol•licitar l’habitació de la senyora Anna i em van adreçar al segon pis. La porta de la cambra, que compartia amb una altra senyora, estava entreoberta i hi vaig entrar. Em va mirar amb ulls tristos i alhora inquisitius. Ja havia parlat amb el meu amic i no em van caldre gaires explicacions. Va aixecar una cella, tot palesant la seva desconfiança , com volent dir: I ara, què volen aquests dos? Per què s’han de posar enmig de la meva vida? Li vaig afirmar que li oferia, senzillament, compartir dues tardes a la setmana, que la visitaria amb molt de gust, i que si volia passejar ho faríem. En cas contrari, aniríem a la saleta de visites o a la terrassa. Vaig insistir, però, en sortir pels voltants de la Sagrada Família ja que estava tot ornat amb les paradetes de Nadal, les figures de pessebre, els arbres i els ramets de la sort.  -Tot és llum  i vida aquí fora. Tot porta l’aire de Nadal, Anna-  li digué per desvetllar-la del seu ensopiment.  Vaig intuir que es mossegava la llengua per no manifestar què pensava. Tanmateix van passar uns segons i va parlar: Va dir que ho podíem provar ja que estava convençuda que l’Eloi, l’amic que compartíem, era molt bona persona i incapaç de fer res que la perjudiqués.Varen començar, així, les nostres passejades, les nostres xerrades íntimes i sinceres… I va començar la nostra relació, en el seu inici una mica forçada, però entranyablement profunda i distesa en el seu decurs, forjant subtilment una càlida amistat i un aprofundiment mutu, d’ànima endins, que ha canviat la manera d’enfocar la vàlua de tot el que m’envolta.Ben aviat vaig conèixer la teva realitat. Uns fills que no et visiten perquè sempre tenen feina. Uns fills que vas pujar ben sola, des de la pregonesa de la teva viduïtat precoç, esdevinguda en uns temps de molta misèria. Una vida dedicada a ells i una senectut, no merescuda, que t’havia robat la paraula i el somriure. Fins i tot pressenties la mort atractiva. En realitat, l’estaves esperant. Em vaig estremir. A mi, sincerament, la mort no m’ha provocat mai ni por ni angoixa perquè considero que està inclosa i del tot inamovible, a la part final de la nostra vida… I no podem pas fer-hi res per canviar-ho. Però tu la desitjaves i jo, aquesta situació l’havia d’arranjar. T’havia d’oferir tots els instants, totes les il•lusions que tingués al meu abast i, sobretot, la possibilitat de percebre el present d’una altra manera, valorant-lo en la seva justa mesura. M’hi vaig llançar de cap! I vaig sortir-me’n airosa i, sense pretendre-ho, també beneficiada.Vas obrir-me el cor i vas plorar al meu aixopluc. Vas dir-me que duies gravat al sentiment tots aquells anys d’anhels, goig i frisança. Aquella il•lusió de fer entre tots el pessebre, de posar-hi les figuretes, amb les seves llums, amb els tres Reis que cada dia avançaven una miqueta fins arribar a la cova. Aquells torrons, les neules, aquell aroma de Nadal, aquelles ganes d’intentar ser una mica millor, de polir defectes, aquelles sabates infantils tenyides de  profunda innocència, ben col•locades al balcó tot esperant la visita dels Reis… Aquell món bell i brillant que, malgrat la teva fràgil economia, feies reviure cada any per veure el somrís dels teus fills.  Enyoraves sense mesura aquella olor de llar i de tendresa…Un dia, però, et vaig trobar anímicament com mai, realment esplèndida. Amb els ulls humits em vas dir que un fill teu t’havia convidar a  dinar a casa seva el dia de Nadal, i que els altres dos t’acollirien el dia de Sant Esteve i el de Reis. Vaig sentir-me molt feliç perquè m’adonava que valoraves el que tenies, i et vaig demanar pel teu bé que no miressis més enrere. Et vaig fer un petit “sermó” sobre la imperfecció de l’ésser humà :-Ningú no n’és de perfecte, estimada, però hem de saber perdonar. En això es basa l’obtenció de moments feliços, ja que si la felicitat total i duradora no existeix, el que més ens pot enriquir el bagatge són aquests instants, que hem d’acollir com a regals preuats, vivint-los amb tots els sentits i no permetent que se’ns escapin-…Vas interrompre’m agradablement. M’estaves comprenent de debò i, sobretot, em vas sorprendre quan em vas assegurar que encara que la vida, a cops, ens colpegi, només per poder assaborir el gust dolç de felicitat que ara senties, valia la pena viure-la, ja que compensava les altres etapes més aspres. Estaves aprenent a oblidar, a ser més amable i a renéixer. Vaig constatar una altra vegada que el Nadal havia guanyat. Sempre guanya la partida! De vegades ens costa retrobar-lo. Sembla que estigui amagat enmig de tanta cridòria que no diu res, de tanta llum que no il•lumina, de tantes onades tèrboles… però el Nadal torna, ens hipnotitza, ens deixa la seva flaire… I venç!Per fi els teus fills havien reflexionat… Tu no ho saps ni ho sabràs mai, però jo vaig parlar-hi una estoneta, amb molt de tacte, aquell dia que els vaig trobar a la residència per casualitat. Vaig parlar de tu amb claredat, amb humilitat i sense voler censurar ningú. Qui sóc jo per fer-ho! Tanmateix, potser sí que vaig dir les paraules adequades per a la reflexió, i, de ben segur, també va influir-hi el teu caràcter que s’havia tornat més afable i molt més sensible… No ho sé, però el Nadal estava al nostre costat mostrant-nos el camí de la tendror i ensenyant-nos a esborrar del nostre plànol sentimental, els camins pedregosos de l’egoisme i de la vanitat. Naturalment, i com jo esperava, ningú et va comentar que havia parlat amb mi. Quan ens vam veure em vas dir  que els tres dinars t’havien deixat un caliu inapagable i una espurna d’Estel al cor que saps que et farà viure amb més plenitud cada dia de l’any. Me’n vaig alegrar  moltíssim i ens vam fer un petó de sincera amistat.Hem tastat, Anna, la grandesa de l’afecte, d’un afecte sorgit quan no ens ho esperàvem. Els teus retalls de vida dits en veu baixa, els desenganys, les lluites, les alegries, les fotografies cautelosament guardades, esgrogueïdes pel pas del temps, les teves llàgrimes i, finalment, el teu somriure sincer i obert.Totes dues sabem que, encara que estigui  molt ocupada, trauré el temps d’on sigui. De la feina, de l’oci, no ho sé, però sempre trobaré la nostra estona, Anna, perquè si és ben cert que tu ho necessites, sens dubte, jo també vull mostrar-te la meva estima i rebre amb deler la teva. Vull endur-me al meu petit i íntim reducte, gotims del teu renascut somriure, de la teva abraçada, del teu escalf, del teu món que amb les nostres trobades i la màgica essència del Nadal ha quedat, per sempre, justament dignificat.

IMMA FUSTER I TUBELLA

   

GUIMERÀ, AUSTRÀLIA, EL CEL

GUIMERÀ, AUSTRÀLIA, EL CEL

guimera002.jpg

Aquesta historia comença per a tu amic lector, a la sortida de la missa del Gall, l’any 2003 a Guimerà; comença a nevar i les primeres volves posen ales als peus a tothom; L’Antonio i la Mª Mercè s’acomiaden de la concurrència i marxen cap a casa de la Mª Mercè, a la porta de la casa l’Antonio li desitja bona nit a la Mª Mercè, s’aixeca el coll de l’abric i es disposa a baixar fins a l’Hostal Sant Jordi tot just a l’altre costat del llit del riu Corb, tot fent la ziga-zaga pels carrers, per estalviar-se algun ensurt en forma de relliscada en la baixada per les diferents escales que porten fins a la carretera. La Mª Mercè però en aquesta ocasió no està disposada a que una vegada més la felicitat que està a tocar de la mà s’allunyi, i convida a l’Antonio a entrar a casa seva, formalment amb l’excusa del mal temps que es presenta, i un cop dins la casa, amb l’admissió d’ambdós de que s’estimen i desitgen passar junts aquesta nit, i les nits que el bon Déu tingui a be de regalar-los. No farem descripcions més agosarades perquè estem, recorda-ho amic lector, en un conte de Nadal.

Per la Mª Mercè i el l’Antonio, la historia havia començat l’any 1952 quan es varen conèixer com a canalla; l’una filla d’una de les millors cases de Guimerà i l’altre fill d’un republicà que sempre va treballar per als altres. Aquesta circumstància no va pesar gens en l’ànim dels dos menuts que varen desenvolupar una mútua estimació, que no feia minvar  ni l’absència en el període escolar de la Mercè, interna a l’escola SANT JOSEP de Tàrrega, mentre l’Antonio aprenia les primeres lletres amb el mestre JOSEP CUNI a l’escola de Guimerà que es trobava al carrer de l’Estudi.

Només els caps de setmana i les vacances coincidien tots dos, i sempre en aquells anys en companya de més amics, però així i tot es feia evident per a tothom que l’Antonio i la  Mª Mercè n’estaven l’un molt de l’altre. Els anys s’anaven escolant, 1954, 55,56, 57, 58, l’Antonio va començar a treballar amb un dels dos ferrers del poble que aleshores exercien també tasques de mecànic dels primers vehicles a motor que circulaven per la vall, un d’ells un FORD 10  propietat del pare de la Mª Mercè; l’Antonio va resultar tenir facilitat per les coses mecàniques i en poc temps, ja era ell qui s’encarregava de les petites reparacions que precisaven aquells primers cotxes i camions. L’aigua del riu Corb deixava de baixar amb semblant intensitat amb la que l’Antonio dominava l’ofici de mecànic i sentia créixer en el seu cor l’amor per la Mª Mercè. Finalment el riu va deixar de portar aigua, això no va fer sinó incrementar l’èxode de veïns de la Vila cap a les ciutats industrials, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat i tot el Baix Llobregat, eren destinacions tant o més freqüents que Barcelona, els padrons municipals dels anys 1950 recollien que Guimerà tenia encara 1126 habitants, mentre que els de l’any 1960 en recullen ja només 922, que serien 660 els anys 1970 , aquestes dades ens deixen ben palesa aquesta situació de despoblament i d’abandó.

L’Antonio hauria d’anar ben aviat a fer el servei militar, i va decidir que s’havien de comprometre oficialment abans de marxar, amb aquesta intenció va demanar de parlar amb el Sr. Cisco, pare de la Mª Mercè,  i un dels veïns més rics del poble, comerciant d’oli i vi, propietari d’un molí, i distribuïdor per la zona del Corb, dels primers adobs agrícoles, els famosos Nitrats de Xile. La conversa va ser breu i tensa, l’Antonio li va fer saber que s’estimava a la seva filla, i en Cisco, li va fer palès que la Mª Mercè no seria  mai per ell; que ja estava pensat qui seria el gendre de la casa, i que certament havia d’entendre que n’hi havien de millors a Guimerà que un aprenent de ferrer, encara que molt enginyós, descendent d’una família clarament desafecta al regim, i que aquesta relació només podria portar a mig termini, dolor i ruïna per aquella família.  La Mª Mercè es va quedar plorant a casa, mentre que l’Antonio tornava poble avall també amb els ulls plens de llàgrimes; va estar una bona estona passejant per llit quasi sec del riu per asserenar-se i va començar a prendre cos en el seu cervell, la idea de marxar, no ja del poble, sinó del país !

El dilluns següent un dels camioners que s’aturaven freqüentment a revisar el camió al ferrer que treballava l’Antonio, li va dir que potser no es tornarien a veure més, i en preguntar-li la raó li va dir, que marxava a Austràlia, que allí necessitaven tota mena de treballadors, i que de ben segur que amb el seu coneixement de l’ofici de ferrer-mecànic, també el voldrien a ell; l’ Antonio li va fer explicar on calia anar a assabentar-se, i al mati següent feia camí fins a Lleida, on li van dir que en atenció a la urgència de la comanda d’Australià, fins i tot el dispensarien del servei militar obligatori – en realitat el regim  passava un dels pitjors moments, i només la tramesa de les remeses dels emigrants aconseguia equilibrar un comptes públics, curulls de corrupció i malversació -.

A casa de l’ Antonio no va agradar gens la decisió de que marxes del país, tot i que el Cosme, el pare,  entenia que fer el servei militar, fora per a ell, renunciar a viure els millors anys de la seva vida, i amb els antecedents de la família, potser fins i tot, un veritable infern, la mare l’Assumpta plorava desconsoladament perquè intuïa que no tornaria a veure mai més, al seu fill estimat. La Mª Mercè, li va dir – amb l’inconsciència de la joventut – que podien escapar-se, que no els trobarien mai , que …. tot un seguit de plans esbojarrats que l’Antonio li anava traient del cap, amb la promesa de tornar quan tingues mitjans de fortuna. Es van dir adéu tendrament pels voltants del molí del marquès.

Trobem ja l’Antonio a Melbourne , la Capital de l’ Estat de Victoria i segona ciutat d’Austràlia, ben aviat comença a fer-se entendre en angles, i treballa a la Ford; en poc temps es un dels encarregats principals, i en un parell d’anys obre el primer taller de reparacions, Guimerà, que serà anys a venir, una petita cadena, que no creixerà més perquè l’Antonio vol controlar-ho tot personalment, i aquesta forma de portar una empresa permet un limitat creixement.

Els diners comencen a arribar a casa del Cosme i l’Assumpta, com arriben les noticies de que l’economia del Cisco davalla a Melbourne, però l’oferta de casament novament renovada, torna a ser negada, si cap encara de manera més agra, i finalment arriba la fatal noticia de que la Mª Mercè ha estat obligada a casar-se, amb l’ Eduard, ell fill d’un altra de les famílies “bones” de Guimerà, malgrat que també per a ells, comença la davallada econòmica.

El Cosme i l’Assumpta van i venen d’Austràlia, i li expliquen a l’Antonio, la infelicitat en que manifestament es desenvolupa el matrimoni de la Mª Mercè, amb l’afegit de la desfeta econòmica de la família, que obliga a  l’Eduard a treballar a la recepció del Balneari de Vallfogona de Riucorb; amb el temps acaben convencent a l’Antonio que també ell s’ha de casar , i així el veiem entrar l’any 1970 a l’Ajuntament de Melbourne, on contrau matrimoni amb la Jackie, una noia de cabells rossos i esplèndida bellesa, filla del concessionari de la Benz a l’estat de Victoria, del matrimoni en naixeran el Cosme, l’Antonio i la Mª Merce; anys a venir el Cosme de ben segur influenciat per les històries del seu avi, tocarà l’himne de Riego, l’himne de la República Espanyola, en l’inauguració de la copa Davis. Ja tenia raó el  Cisco, aquella família eren uns desafectes al regim !!!!

Els anys passen volant,  el Cosme i l’Assumpta descansen al cementiri de Melbourne, l’Antonio està divorciat de la Jackie, malgrat mantenir una magnifica relació personal amb ella, i amb tots els fills; però passats els 60 anys, pensa que ja es arribada l’hora de tornar a veure, ni que sigui per darrera vegada el lloc on va néixer, l’excusa serà el trasllat de les restes dels pares, que rebran l’homenatge inesperat en la seva partida de l’execució de l’himne de Riego, en un acte públic i trames arreu del món, només la gent de la família pot entendre el gest heroic del primer trompeta de l’orquestra de Melbourne , que posa així en risc una brillantisima carrera professional. Amb llàgrimes als ulls, l’Antonio puja a l’avio que el tornarà fins a la seva infantesa, sense fer gaire cas, als avisos de la gent de l’emigració de que la situació política està molt complicada, que el feixisme ha tornat amb força, i fins i tot que en alguns llocs s’han tornat a dur a termes els “paseos” de demòcrates i desafectes.

A primers de desembre de 2003, el Corb porta un bon cabal d’aigua, l’Antonio atura el seu cotxe davant de l’Hostal Sant Jordi, i contempla Guimerà; el pas del temps ha tingut respecte de la població un efecte terapèutic; tot plegat te un molt bon aspecte, però deseguida tens la percepció de trobar-te davant d’un aparador, al darrere no hi ha  vida, el poble pràcticament no te quitxalla, ni parelles en edat fèrtil, només gent madura, la majoria de la seva edat i fins i tot més grans ; lloga una habitació amb vistes al riu, i desprès va fer una caminada pel poble, visita de primer la seva antiga casa, ara en un estat excel·lent i ben cuidada per la Martina que s’encarrega del seu manteniment des de fa anys, i que no ha estat avisada de que ell vindria; puja no sense cansament fins a la part alta, passant per davant de casa de la Mª Mercè, que n’haurà estat d’ella ?, arriba fins a l’església, i veu que hi ha un horari de visita de les 10,00 a les 13,00, son només les 9,00, puja fins al peu de la torre, i des d’allí contempla la vall, aquella es la imatge que la seva retina, li ha anat tornant nit rera nit, des que va decidir marxar de Guimerà !

Torna a refer el camí i en passar per davant de casa de la Mª Mercè, sent soroll, qui hi viurà ara en aquella casa ?, ho preguntarà discretament a l’hostal; mentre esmorza un pa amb tomàquet amb botifarra negra i pinyons, de forma distreta pregunta a la cambrera, la Mª Mercè, la filla d’en Cisco, on viu ara ?, la cambrera li explica que en quedar-se vídua, i com no van tenir fills, va tornar a viure a casa seva. La cambrera no entén el perquè dels 50 € de propina en un esmorzar que només en valia 10 € !!

Cap al migdia l’Antonio es presenta a casa de la Mª Mercè, i en veuren’s es produeix en ambdós una sensació com de pèrdua de l’equilibri, la sensació que només viuen de forma corrent, els qui encara fumen , amb el primer cigarret del mati; passat aquest primer moment, l’un i l’altre s’expliquen les seves vides, la Mª Mercè ha estat infeliç fins a la mort de l’Eduard,  – fins i tot en el terreny íntim, com li explicaria més endavant, perquè mai va arribat als nivells de tendresa, que va viure en el seu acomiadament pels voltants del molí del marquès -, l’Antonio li explica fil per randa, tota la seva vida, fins l’homenatge de l’avi Cosme, que fa enriolar a la Mª Mercè, i la finalitat del viatge, tornar a la Vall del corb, les despulles dels pares – en aquell moment , l’Antonio podria afegir una finalitat més, però es troba a Guimerà, i recorda que aquí les coses no es feien tant depressa com a Melbourne – , la Mª Mercè s’ofereix a acompanyar-lo al cementiri, i l’Antonio ho accepta, tot i matisant que les cendres que porta, no te intenció de posar-les en un columbari, sinó deixar-les volar lliurement per la Vall del corb, per tal de que es fonguin amb aquesta terra i pugui sentir que ha tornat als pares al seu lloc. La Mª Mercè no ho entén, però ho accepta, i així un mati, tot seguint el camí del molí del marquès, i una mica allunyats ja del poble, l’Antonio llença en direcció al corb, primer les cendres de l’Assumpta i desprès les del Cosme, tot i xiulant alegrement l’himne de Riego.

La resta amics lectors es ja tot pla i costa avall, el mes de desembre de 2003, va ser per l’Antonio i la Mª Mercè, un període de prometatge, i tots dos van decidir de casar-se el 22 de maig,  amb l’esperança de que en coincidir amb el casament del Príncep Borbó, tot plegat passaria més desapercebut, quedava només convèncer a Mossèn Joan Llort i Badia, Rector de l’Espluga, els Omells de n’Gaia i el Omellons,  fill predilecte de Guimerà i amic sobretot de la Mª Mercè, encara que recordava a l’Antonio de la infantesa perquè s’aveïnis a celebrar la cerimònia de casament.

Pensem amics lectors, que no hi haurà cap problema, oi ?

Ah ! el domicili de la parella, està a la casa renovada del republicà desafecte, no hi ha tampoc, cap problema, oi ?

ANTONIO MORA VERGÉSCastellar del Vallès ( 8/12/2003)