La TriBuna

“Bon Nadal!…tot idiota que va amb això de Bon Nadal en els seus llavis hauria de ser bullit amb el seu propi púding”

-Charles Dickens

Escric aquest text des de l’indignació mes profunda. Soc objecte, he estat objecte des de fa tants anys…Segles!! D’una indigna ofensa, d’un greuge intolerable als ulls de qualsevol.

Situaré l’infamant acte del que soc innocent víctima: corria Desembre de 1843 quan es va publicar a aquella illa podrida –Anglaterra l’hi dieu- un relat titulat A Christmas Carol o, el que es el mateix, Cançó Nadalenca. L’autor d’aquest relat era cert senyor per nom Charles Dickens, aficionat a l’escriptura. Aficionat!! Perquè mai va sortir d’aquest estadi!! Tot i que vengués tant com va vendre i fos lloat tant com fou i és lloat… D’acord, potser sabia escriure una mica però es que el que em va fer es molt gros!!! Molt gros!! Més que trenta catedrals romàniques. Oh…aquesta indignació em consumeix per dintre i em talla el fil de l’exposició… Aquest senyor, aquest… Bé. Jo em trobava llavors a casa meva, tranquil·lament, en una petita casa del West End de Londres, tros de terra tallat a l’est pel Tamesis –immensa riuada de pixum de gos-, Horseferry Road i Victoria Street al sud, Grosvenor Place a l’oest i Piccadilly al nord. Duia “encantant” aquella casa des de feia ja trenta anys, havia vist com canviava d’habitants gracies a la meva perícia de forma constant: usualment no suportaven més de dos anys per norma, excepte l’inquilí de llavors que ja en duia cinc, un vellet que era cec i sord i al que per la seva condició m’era difícil espantar excepte tirant-li objectes–cosa molt cansada per a un fantasma, i que normalment el pobre confonia amb que algun lladre havia entrat a casa seva- Jo era assegut a un seient de pell, just al davant del vellet que dormia alhora enfront meu a causa de la calor de l’estufa. S’havia deixat el diari a la falda i jo vaig aprofitar l’oportunitat per agafar-lo i fer-li una ullada. Entre les seves fulles hi havia un petit llibret, publicat per uns Chapman and Hall, partícips de l’infàmia, on es relataven les fantàstiques experiències viscudes per Ebenezer Scrooge, un homenet ridícul, malcarat, esquerp i desagradable que no sabia apreciar el valor del Nadal ni el dels seus congèneres de raça i que fora visitat per tres fantasmes, precedits per el d’un amic mort: el Fantasma del Nadal Passat; el Fantasma del Nadal Present i el Fantasma del Nadal Futur. Després del seu periple paranormal, el vellet Ebenezer redirigia la seva conducta i es tornava una excel·lent persona, tendre i afable, respectuós i cordial. I aquí s’acabava tot. Lliçó moral i final feliç. Pump!! D’un cop se m’esborrava a mi, a mi!! Tants anys dedicant-me a amargar a la gent i aquell maleït escriptor m’esborra!! I tot perquè? Oh, l’intenció era clara: no em necessitava!! Jo soc la constatació de que el Nadal pot ser una defecació, una amargor, una mofa dels miserables, unes hores inesgotables i buides, supèrflues, hipòcritament creades per un sistema moral nihilista i brut com es el Cristianisme amb necessitat de purificar-se anualment… Aquesta era la meva funció!! Jo era el Fantasma Contra el Nadal!!! No vaig elegir el nom del càrrec… Es una qüestió d’ascensos: comences encantant un objecte, una cafetera en el meu cas, espantant a la senyora de torn obrin-te de sobte i caient o negant-ne a rebre aigua, després passes a una habitació, un edifici modest, una casa, una mansió, un castell –aquest son els mes respectats, com el pare d’un tal Hamlet- i després tenim els Fantasmes amb majúscula. Com jo ho era llavors, els Fantasmes de Conceptes, capacitats per espantar a qualsevol esser viu. Jo vaig arribar a aquell nivell de la jerarquia per els volts d’aquell Desembre de 1843 al fred i humit Londres. Juntament amb mi els tres Fantasmes ja citats exercíem les nostres funcions exclusivament al període conegut com Nadal, es a dir, seguint el calendari Anno Domini, el 25 de Desembre de cada any. Com podia fer compatible aquell treball, el de Fantasma de Concepte, amb el de fantasma sense majúscula encara residia en la meva estimada caseta encantada del West End, amb el vellet sord i cec. Quan vaig acabar de llegir el relat del tal Dickens el llibre se’m va caure al terra: em vaig quedar glaçat –i això, en algú mort, es extraordinari- Aixecant-me com vaig poder, furiós perquè l’escriptoret m’hagués obviat, vaig decidir dirigir-me directament a casa seva. No sabia exactament on vivia però inquirint a diversos companys de professió vaig redirigir el meu vol –no creureu que els fantasmes caminem? Quina tonteria, d’alguna cosa t’ha de servir no tenir cos- a casa del citat escriptoret. I quina fora la meva decepció en trobar-la buida, en tot el camí d’anada ja m’imaginava un magnífic poltergeist complert, amb tota la família de Dickens terroritzada, els nen plorant i amagant-se, les senyores plorant i amagant-se i ell, plorant i amagant-se… Però precisament aquell dia, en que es va publicar el pamflet on no se’m feia Justícia, l’homenet no hi era!! Vaig voltar per la casa, un gran arbre de Nadal presidia un saló força acollidor i em vaig dedicar a trencar tota la decoració i figuretes que retenia en les seves branques. Si bé les meves funcions de Fantasma Contra el Nadal no començaven fins al 25, dos dies després, no veia inconvenient en avançar treball. Cansat per haver-me materialitzat vaig caure a una cadira, esbufegant. Finalment vaig decidir escriure-li una missiva i així vaig cercar les seves estances privades. Trobant-me en una habitació plena a vessar de llibres i manuscrits i, precisament veient a un escriptori el maleït relat sortit de l’impremta, em va semblar com fet a propòsit. Vaig agafar-lo, el vaig estripar, escampant-lo per l’habitació i deixant només les cobertes. Dintre d’elles vaig posar la següent missiva:

“Estimat Charles Dickens,

Soc un infortunat ofès per culpa de la seva infecta ploma. Em trobo aquí, rodejat dels seus escrits i m’agradaria esberlar-los tots… Tants anys de treball com els meus no es mereixen reconeixement al món dels vius? I, si reconeix el mèrit a els altres Tres Fantasmes del Nadal, per quina raó s’hauria de deixar al QUART? Com be exposa al seu conte, els Tres Fantasmes del Nadal Present, Passat i Futur es dediquen a fer veure les coses bones i positives que comporta aquest període. I jo? He de veure’m menyspreat perquè soc l’encarregat de fer veure als vius les coses dolentes d’aquest període? Clar! No podia esser encabit en el seu projecte moralitzant!! I per això m’amaga…. Tants segles d’honest treball en contra dels vius, tants anys de cors glaçats per la meva presencia des d’aquells dies en que vivia en una mísera cafetera com un geni i, quan em retornen l’esforç designant-me Fantasma Contra el Nadal, un Fantasma de Concepte!! Un homenet decideix escriure una invectiva pro-nadalenca i em treu tot el merescut protagonisme!! Aquestes coses no es fan senyor Dickens.

L’hi desitja

Eterna

Desgracia

-El Fantasma Contra El Nadal”

Xavier Navarro Perez

Envia aquest escrit per e:mail

La calor va ser el primer indici de que alguna cosa no anava bé.

Previsor com cada any, sota la pintoresca samarra duia una camiseta de franel·la de màniga llarga, que el feia més rabassut però el protegia del fred hivernal. Aquella nit, però, de sota la barretina li regalimaven gotes de suor galtes avall, i amb gust s’hauria desempallegat de la incòmode disfressa.

La representació havia de començar i, aferrat al bastó i esbossant l’obligat somriure afable, va ocupar la seva posició al costat de l’establia, on tot esperant als reis mags s’estaven Josep, Maria i el nen. Feien tots tres mala cara: se’ls veia tensos, garratibats, i el nen, inquiet per naturalesa, jeia inusualment tranquil al bressol. També els dos bens que pasturaven a prop romanien estranyament estàtics, davant d’uns brins d’herba d’un verd esmorteït i fossilitzats com els excrements del caganer. En realitat –ara començava a fixar-s’hi– també el paisatge presentava una excepcional aparença artificiosa i el decorat, que pretenia aprofitar alguns elements de l’entorn natural –l’aportació innovadora d’un jove i ambiciós escenògraf–, es revelava rudimentari, impostat: l’aigua del riu, ¿no era com làmines de paper de plata maldestrament enganxades?; i les muntanyes nevades del fons, ¿no semblaven de guix o de cartró pedra?; els estels –sí, ara ho veia clar!– eren desafortunades imitacions fetes amb paper daurat que penjaven d’un fil, i tot el terra –com no se n’havia adonat abans!– era cobert de diminuts trossos de suro que aspiraven a representar camins de sorra i fang. I mirant més enllà, a l’horitzó, va divisar un avet immens recarregat de guarniments nadalencs, una taula colossal parada per una dotzena de comensals –que devien ser gegants!–, un televisor de la mida d’una pantalla de cinema –encadenava anuncis festius de perfums, torrons i joguines–, i una llar de foc d’unes dimensions inimaginables on crepitava una foguera que explicava la insòlita calor que feia.

Tot tenia un aire vagament familiar, la representació d’una estampa coneguda, però el sorprenia el silenci, la quietud. Ell mateix sentia com el guanyava una agradable paràlisi, un dolç formigueig que immobilitzava el seu somriure cordial, les galtes enceses, una mà sobre el sarró i l’altra sostenint el porró de vi en l’aire.

Tampoc era un destí tan desagradable, va pensar. Es considerava una persona de bon conformar: ben mirat, la seva nova condició l’eximia d’haver-se de preocupar de guanyar-se la vida i de tantes altres obligacions. El més difícil era resignar-se a passar la resta de l’any ficat en una capsa de sabates.

Jordi Masó Rahola

Envia aquest escrit per e:mail

El Pare Noel s’ha vestit
amb robes de filigrana;
ve de lluny i riu joliu
amb la il·lusió a la mirada.

El seu ós, tan blanc com neu,
ple de bondat a la cara,
li ha ofert el seu llom calent
per travessar tot Finlàndia.

Han caminat les geleres
amb fanalet i campana
deixant petjades de porpra
damunt la catifa blanca.

L’ós és un ésser manyac
que per la neu s’enjogassa;
el Pare Noel, feliç,
balla i canta una corranda.

Els ulls de tots dos són blaus
com les estrelles llunyanes
que els veien passar de nit
i dalt del cel observaven.

El bon ós olora l’aire
i sent del món la fragància;
de lluny ara ja s’albiren
xemeneies i teulades.

Home de boscos polits,
el Pare Noel llenyataire
ve a parlar de pau als pobles
i de joia a totes bandes.

Davall el seu gran bonet
desa els noms de la canalla:
els duu xocolata amb gerds,
bescuits de mel i cor d’arbre.

I traient-se el guant de pell
que pels jorns de festa guarda
allarga la mà i, content,
a tot nen fa una moixaina.

Balla alegre el seu fanal
com si fos una crisàlide;
la campaneta d’or dringa
amb so de pluja encantada.

El Pare Noel somriu
enmig la terra nevada;
de la seva barba penja
l’estrella de l’esperança.

Carme Cabús

Envia aquest escrit per e:mail

L’ordinador ha començat a escriure totalment descontrolat.

Tenim una bona història l’ordinador i jo. Per tant, a vegades, agafo uns rampells, i jo el deixo i desprès llegeixo, o encetem la xerrada.

- Què passa ?
- Aquest cop tinc una causa ben definida.
- I altres vegades no ?
- No em distreguis, amic Joan, estic molt emprenyat !
- T’escolto.
- M’emprenya tornar a escoltar, un cop més, frases com “s’acosta Nadal, ja m’agradaria avés passat”, o “quin enrenou, no hi ha qui aguanti”, o “feinada per res”, o “els carrers i botigues amb llumetes per obligar-te a gastar…gastar el que no tens”…
- Un mal recull.
- Per què dius un mal recull ?
- Em molesta la negativitat del teu recull.
- No ho dic jo…. sols ho recullo i comparteixo.
- No accepto aquest compartir.
- Vaja… això no és diàleg.
- És sinceritat i confiança. I un recull parcialment selectiu.
- Què vols dir ?
- Vull dir, que també puc fer un recull d’altre gent que espera amb il•il•lusió aquestes Festes.
- Minoria !
- Potser…. però a vegades les transformacions venen de les minories.
- Nadal és tot un empostissat (“tinglado”) deshumanitzat.
- També una TROBADA d’AMOR.
- Ja ha sortit la vena romàntica !
- La tinc, la sento i l’assaboreixo. Cert que cal fer-se, cada any, un replantejament d’aquestes diades en positiu. No estripant a tort i a dret.
- Joan, el predicador !
- O comunicador. Reconec que cada Nadal per mi és una oportunitat creativa per mantenir el valor de la trobada i inverteixo temps i ganes a poder fer-ho realitat.
- Valor ?
- Quan escrivia “felicitacions en paper”, uns dies abans de Nadal, a la gent amiga, familiars…. un dels texts que em sortia espontàniament era: “tant de bo cada dia de l’any sigui Nadal”… i de forma semblant també ho rebia. Ara, potser cal fer un text adaptat… “cada dia és Nadal, i el Nadal és el dia quotidià d’estimar i tolerar”.

L’ordinador va fer silenci, i em sembla que no s’havia penjat. Jo també vaig connectar, tot fent silenci.

Joan González

Envia aquest escrit per e:mail

No sé si vos n’heu adonat, però tornem a entrar dins la cursa embafadora publicista que agafarà el tant anomenant esperit de nadal i el convertirà en: Barbies de tota casta, ormejos nadalencs, torna a casa per nadal, i les veus inintel·ligibles de la publicitat del perfum, sobre tot per dona i l’esbart de solidaritats ben enflocades a veure si ens remouen una mica el coret. Jo no dic que totes les ongs. se les hagi d’enfonyar dins del mateix sac, però les darreres noticies que arriben de segons quines, com la que volia transportar els nins del Txad i qualcuna d’altra et donen que pensar. Hauríem d’estar vigilants on arriben els nostres doblers i si realment arriben on nosaltres pensem que ho desitjaríem.
Enguany no escriure sobre l’esperit de nadal i el consumisme desaforat. A més d’embafat n’estic un poc oiat i no tinc esma per repetir el que tantes vegades he escrit. Jo que veig poc la televisió, pens fer una vaga visual i veure-la menys encara. De tant en tant una iniciativa així és saludable mentalment.

Avui parlaré d’un tema més íntim, que no per això no es converteix en universal.

La vida en diferents moments ens posa en front de tessitures molt difícils. Parl de la mort de les persones estimades i també del procés que algunes passen abans de deixar-nos. Procés que vivim com un daltabaix emocional que et cruia per dedins.

Contemplam a aquelles persones que eren un tro, que disposaven d’una gran energia, il.lusions, que no els atemoria gaire la feina; invàlides, que ja no són autosuficients, que depenen per a tot dels altres i que ni controlen les seves funcions fisiològiques més primàries.

Qui més qui manco ho ha viscut això o possiblement ho viurà amb familiars propers, és com una llei de vida, malgrat a vegades es trenqui sense possible comprensió. Pares, mares, concos, germans que per l’edat i també debut a segons quines malalties degeneratives o també perquè el seu cosset ja no respon debut a què s’han acabat les piles, arriben a aquest dolorós estat desvalgut.

L’únic que podem fer per elles, a part d’estimar-les molt ja que precisen de la mateixa tendresa que un infant, és fer-los aquests instants el més senzills possibles, tenir molta cura d’ells: Alimentació adequada, una bona base de descans, neteja com cal, guarir adequadament les escares que amb el temps s’aniran formant; no hi ha volta de fulla i al mateix temps agrair a les persones, tant de l’estament mèdic que s’han humanitzat en front d’aquests pacients com a les guaridores de moltes nacionalitats (això forma part també de la globalització), la tasca que fan quan els familiars s’ho poden permetre. I l’administració hauria de prendre consciència de què cada vegada seran més persones les que necessitaran aquestes atencions i em refereix a veure com és desenvolupa la recent creada “Llei de la dependència”; esper que amb molta sensibilitat que és imprescindible.

La creació de lleis per reglamentar la situació de desemparament d’una gran part del col.lectiu social ho consider justícia distributiva. Ara bé, pel compliment d’aquestes legislacions al cent per cent, es necessita d’un finançament adequat i d’un personal suficient i ben preparat. Sense aquestes dues premisses, les normes poden quedar en un plec de bones intencions. Això és el que la participació ciutadana dins d’una democràcia no ha de consentir mai i estirar les orelles dels polítics que no han tingut els medis esmentats en compte i han legislat de cara a la galeria per la consecució de vots i cotes de poder. Avís a navegants¡.

Quan són els mateixos familiars els que volen tenir cura de totes les atencions cap a la persona desvalguda- a vegades hi ha alguns motius egoistes per estalviar uns doblers, malgrat es tinguin i d’altres no se sap com demanar el suport de personal preparat- a més del desgast i esgotament físic, també comportarà un gran desgast emocional i això passa seqüeles que els poden fer arribar fins a una depressió de la que no en serà tan senzill sortir-se’n. Devem aprendre a conèixer les nostres limitacions.

Escric sobre aquestes situacions, perquè ara mateix la meva família l’està vivint en directe amb el meu sogre i vull fer carta pública d’agraïment a totes les persones que ens estan ajudant en aquests moments: metges i metgesses del PAC, infermeres que venen a fer les cures, i a les guaridores familiars tant les que venen a través de les institucions com a les que hem contractat per a l’atenció més continuada a lo llarg del dia i la nit. I aprofit per aixecar una llança a favor d’elles que gran part són romaneses amb un cor que els vessa i que la premsa, tan sols ens parla dels romanesos en casos de delinqüència. Trob que ja basta de fer generalitzacions negatives que no ajuden per res a la convivència.

En front aquestes situacions t’arriba un cert sentiment d’impotència quan reflexiones i et demanes el perquè ha de ser necessari viure i veure una degradació física i mental a passes agegantades que no et porten enlloc, cap a ningun objectiu esperançador amb futur. T’agombola pensar que es troba atès de la millor manera que sabem. Malgrat a vegades aquesta afirmació no sigui suficient.

Les cultures sàvies sempre han considerat els seus vells, els han tingut en una alta estima i han estat cuidats com cal. A veure si hauríem d’aprendre d’elles.

Fins la propera.

Josep Bonnín Segura

Envia aquest escrit per e:mail

El meu barber em va dir un dia que si et talles les ungles en dilluns no se’t corquen les dents. Els meus fills tenien problemes de dents. Encara eren petits. Tenien quatre i cinc anys. Cada nit la mateixa història. Plors i més plors perquè els queixals els feien mal. Vaig pensar en fer allò que m’havia dit un dia el meu barber. Una mica escèptic, però sabent que no hi perdria res, vaig posar en pràctica el consell. Malhauradament les coses no van pas anar com jo em pensava.

El primer dilluns del mes de desembre vaig agafar el més menut, l’Isaac, i li vaig dir: “tranquil fill, aquesta nit dormiràs sense cap problema.” Li vaig tallar les ungles dels peus i a esperar.

L’Isaac va dormir sense problemes però el seu germà gran, a qui no havia tallat les ungles, sí que en va tenir de dolors. Tanmateix, l’Isaac, pel matí, quan estàvem junts esmorzant a la cuina em va preguntar: “Pare, em podries tornar a tallar les ungles, avui?”

Li vaig dir que avui era dimarts i que el remei només funcionava els dilluns, com m’havia dit el barber. Ell, amb aquells ulls espavilats amb va xiuxiuejar: “vull tornar a somniar com aquesta nit”.

Us resumiré una mica la història perquè la cosa és ben estranya. L’Isaac volia tornar a tenir un somni meravellós en el qual ell era el protagonista d’una història fantàstica. En el somni, l’Isaac es dedicava a tallar les ungles dels peus a tothom que tenia algun problema: mals de cap, de queixals, de panxa,… També venien persones amb malaties més profundes, d’aquelles que causen un veritable dolor; el dolor de l’ànima. Amb ells aplicava la mateixa teràpia i funcionava! Es va passar les vuit hores de la nit guarint malalts o més ben dit, tallant ungles, i és clar, quan es va llevar és normal que em demanés allò de tallar-li novament les ungles. El meu fill volia seguir fent el bé. Allò li donava molta satisfacció.

El segon dilluns del mes de desembre ja van ser dos els nens a qui vaig tallar les ungles: l’Isaac i l’Àlvar. L’Àlvar tenia una mirada de bon jan que ja m’agradaria trobar de tant en tant en alguna persona a. Però la innocència, un cop perduda…

L’Àlvar, l’endemà també es va aixecar excitat amb la ferma resolució de tornar-se a dormir per seguir guarint persones amb el seu germà Isaac. Tots dos van somniar el mateix! Tots dos eren protagonistes del mateix somni!

Estava desconcertat. Però em vaig decidir. El proper dilluns jo em tallaria les ungles. Els meus fills eren massa feliços i havien canviat tan radicalment que jo sentia una estranya enveja. Per fi va arribar el tercer dilluns de desembre.

Em vaig ficar al llit, sense dir-li a la dona que jo també m’havia tallat les ungles. Va ser l’experiència més meravellosa que mai hagi pogut viure cap home. Això és el que va passar. No sabria com explicar-vos, amics que m’escolteu, tot això. El fet és que ara em trobo amb els meus fills tallant ungles tot el dia. Ells estan al costat meu, del matí a la nit. Quan arriba la nit em diuen que no volen dormir per no haver de despertar-se pel matí en el llit de casa. A mi també em sabria greu deixar de guarir malalts així que… Ens passem la nit fent-la petar, enmig d’un somni i d’un món diferent.

Només ens sap greu una cosa: els nens no tenen la mare, i jo no tinc la dona, a prop. Ara només tenim un desig en els nostres cors. Esperem que el proper dilluns la mare es talli les ungles i vingui a viure amb nosaltres aquesta vida renovada. Serà el quart dilluns de desembre. Serà un dia molt especial. N’estem segurs. Serà el millor Nadal de les nostres vides.

Joan Molina.

Envia aquest escrit per e:mail

En Josep Nujal entrà a Olot per la part de llevant, pel convent del Carme i el carrer Major amb el seu Ford T, matricula B 51235. Havia escollit aquell primer de maig perquè les manifestacions i la crispació que es respirava a Barcelona no eren del seu gust.

En Josep era un viatjant de comerç que necessitava tota la setmana per visitar les botigues d’Olot, de Sant Joan, de Castellfollit, de Sant Esteve d’en Bas, Besalú… Tenia molta feina a ensenyar els productes d’ornamentació nadalenca que descansaven dins les grosses maletes del seu flamant automòbil.

Ensenyava el gènere a la primavera per poder servir-lo per la tardor i donar temps als comerciants a preparar els aparadors de les Festes de Nadal. El seu pas pel carrer Major fou tranquil: els estols de mainada ja no seguien els cotxes: ja no eren novetat.

Tanmateix una cosa inaudita li cridà l’atenció. Un grup de noies de nova volada assegudes a l’acera es descordaven les espardenyes les embolicaven amb un paper de diari i les posaven dins la bossa de mà. Tot seguit treien un paquet de la bossa, el desfeien i en sortien unes sabates de colors vius que es calçaven.

En Josep buscà una explicació al fet però no la trobà, fins que la mestressa de la fonda li explicà que eren les noies de Sant Joan les Fonts, la Canya, la Vall de Bianya i de Castellfollit de la Roca que acudien a veure la primera sessió de cinema sonor que tenia lloc a Olot, en concret al Teatre Principal, llavors explotat pel senyor Pujolar.

La mestressa li precisà que les noies caminaven a peu amb espardenyes per fer més camí i en arribar a la ciutat se les canviaven per sabates. D’aquesta manera podien lluir més i no gastaven tant el calçat. El viatjant ja havia vist a Barcelona El cantante de jazz i li havia agradat el cinema sonor, per la qual cosa decidí anar a la sessió del Teatre Principal i ser testimoni de l’estrena del cinema sonor a Olot

En Miquel Passalaigua era molt jove: només tenia 10 anys però havia estalviat un duro de plata, suficient per pagar l’entrada a les seves dues germanes i alguna noia més. En Miquel com que havia tingut una pleura i no podia córrer venia gasoses mentre els seus companys corrien rera la pilota .

La idea del negoci havia sorgit del capellà per no frustrar el noi i donar-li un incentiu. Ara, en Miquel era el noi més considerat per una colla de noies de quinze i setze anys, vestides a la darrera moda, amb els cabells estirats, els vestits caiguts i els ulls febrosos d’il.lusió. Fins alguna portava un barret rodó d’ala petita de colors vius i amb cinta fosca. En Miquel feia cua enmig d’elles; quasi tapat perquè li passaven un o dos pams d’alçada.

En Josep es ficà a la cua. Girà el cap envers uns cartells publicitaris. Llegí que viatges Marsans oferia un gran creuer pel Mediterrani i Terra Santa i que Casa Massias oferia les darreres novetats en teixits.

De seguida, però es fixà en una d’aquelles noies de la cua. Una noia prima de rostre rodó que portava el cabell negre, quasi blau; com si un tros de nit d’estiu li cobrís el cap. El seu cos senzill estava ficat dins un vestit color de rosa que arribava fins a sota genoll. Les mitges blanques feien un conjunt perfecte amb el vestit i les sabates vermelles.

La tela blanca s’obrí i el raig de llum polsosa que passava per damunt dels caps clava a la pantalla els anuncis de xampany Canals Nubiola, de les eines de la Ferreteria Agustí , de les novetats de can Nyera, del xarop Puig i del receptor de ràdio Philips que oferia l’Esteve Molas del carrer Clivillers.

Tanmateix els anuncis no van fer callar al públic, que esclatà en una ovació quan sentí les primeres paraules del film Del mismo barro Després es feu el silenci i les imatges i veus de la pantalla esdevingueren el centre vital de tots els cors.

En Baixar les escales del Teatre Principal, la noia del vestit color de rosa relliscà, perquè no estava acostumada a les sabates, i caigué sobre en Josep.
-Heu pres mal ? – digué el jove viatjant de cabell ondulat negre i ulls de cristall de Florència. Mentre aguantava la noia.
-Perdoni –contestà la jove que estava ben trasbalsada, mentre les seves companyes reien
A la sortida en Josep insistí en acompanyar la jove que es deia Maria Anna i es deixà; acompanyar. Era quasi de nit i sobre el Firal d’Olot lluïa el primer estel de la nit i tot el verd del mar en els ulls de la noia.
-A què et dediques –preguntà la jove.
-Sóc venedor d’estels –contestà en Josep, qui especificà la seva feina de venedor de llums i estels de Nadal, com els que llueixen les botigues del carrer de Sant Rafel. La noia quedà una mica decebuda d’haver conegut un viatjant; un passavolant i li digué que si volia tornar a veure-la hauria de pujar sovint a Olot.

La Maria Anna a pesar que la temptació li entrava en el cos per les seves mans blanques i esquitxava de passió el carmí dels seus llavis no volia caure en el fang que venia de lluny, com cantava Gardel en el film. El seu germà cridà:
-Maria Anna !
La noia s’assegué a l’acera es tragué les espardenyes de la bossa de mà i segui les seves amigues a fer camí amb una cançó i un llum. En Josep marxà amb les mans a la butxaca Firal avall. Mentre caminava cantava el tango de moda Criollita decí que sí; criollita decí que sí que ya no alumbra el lucero, porque tus ojos que quiero/ya no brillan para mí. En passar per la plaça d’en Mora donà un cop al Ford T i entrà a la fonda.

Xavier Valeri

Envia aquest escrit per e:mail

Poc avesat com estava a arrugar-se davant les dificultats, en Julià va voler sortir, tant si com no, a comprar un regal per a la tia Patrícia. No era pas qüestió de trencar la tradició : cada Nadal li feien un detallet, que ella agraïa i que ( tots els nebots n’estaven convençuts), ja s’esperava. De totes maneres, d’ençà que la tia Patrícia s’havia jubilat, la notaven una mica desmenjada, amb certa falta de motivació. Semblava que li faltava un pessic d’il.lusió i quan arribaven les festes i miraven d’enquestar-la per veure què li faria gràcia que li regaléssin, la resposta era, invariablement, la mateixa :

-Ai, no. Aquest any, no. No us busqueu maldecaps, que ja en teniu prou i tot val molts diners. A més, ja vindrà el bon temps …

Aquesta evocació del bon temps els transportava a mitjans de març. La tia Patrícia celebrava el seu Sant el dia 13 i convidava a dinar a fora a tota la família, aprofitant que el dia s’havia allargat i la primavera era a les portes. Com que cada any eren més colla, el convit li costava quartos, però ella ho feia amb tota la il.lusió i bona voluntat del món. En aquella ocasió, també li feien un present, que solia ser esplèndid. No miraven prim : com que havia quedat soltera, havia tingut cura de tota la mainada, de tots els avis, havia dut el pes de la casa … Se l’estimaven molt i entre tots li feien un bon regal. Un any fou un equip d’alta fidelitat (li agrada tant Vivaldi !), un altre, un collaret. La vegada que van tenir l’acudit de regalar-li aquell rellotge els va costar un bon disgust: un mangui li va clissar i, en sortir del metro, li va posar una navalla al coll !

En Julià era el nebot gran i anava pel mateix camí : era l’únic solter. I com que no arrossegava càrregues familiars i tenia certa disponibilitat de temps, els seus germans i cunyades li encomanaven la missió d’escollir i anar a comprar el regal per a la tieta, encàrrec que complia sempre amb precisió i encert. Era una persona de molt bon gust i sempre estava al corrent de la novetat. Aquell any havia estat impossible, de totes totes, arrencar qualsevol indici de suggeriment per part de la tia Patrícia i calia fer la feina partint de zero. “Ja vindrà el bon temps, ja vindrà el bon temps, …” i d’aquí no havien pogut treure-la. Caldria rastrejar les botigues a la recerca d’algun objecte que pogués fer-li efecte, però aquell hivern era singularment cru i feia de mal recórrer carrers tot mirant aparadors i regirant comerços.

En Julià, volta que voltaràs, ja hi havia dedicat un parell de tardes, infructuosament, i només n’havia arreplegat un quasi-refredat, provocat per les baixíssimes temperatures inusuals a la ciutat. El glaç i el fred vent acompanyaven els seus passejos vespertins. Prou que anava ben abrigat, amb el gavany llarg, amb bufanda i guants, però suportava el fred de mala manera. Sempre explicava que havia avorrit l’hivern per sempre més quan va fer el servei militar a Burgos. Li resultava incòmode de veritat haver-se d’empescar un regal sota tan dures condicions climatològiques.

Tan i tan fredes eren aquelles tardes de desembre, que en Julià anava de mal en pitjor. Tot el dia li rajava el nas, feia una despesa considerable en mocadors de paper i, aquelles neurones que fins aleshores li havien regit extraordinàriament bé l’exquisidesa pels regals nadalencs, estaven a punt de congelació. No hi havia manera de trobar res escaient per a la tia Patrícia. El temps corria, el fred no afluixava i en Julià passava pena de la vida per tirar endavant els seus propòsits.

Una tarda, a darrera hora, en un carrer que no era dels que més freqüentava, descobrí una botiga nova. O no s’hi havia fixat mai o havien obert feia realment poc. Feia patxoca : uns grans aparadors, il.luminats de manera exactament precisa i abillats amb motius nadalencs mostraven tot d’articles de regal diversos. Feia cara de formar part d’una cadena de franquícies. En Julià creia recordar haver-ne vist alguna d’estètica similar en algun altre racó de la ciutat, però no se li havia acudit mai d’entrar-hi. Objectes de decoració i petit mobiliari, artesania ètnica… Del sostre en penjaven uns jerseis de llana teixits a mà amb motius naïf i al fons s’hi podia entreveure tot de prestatgeries amb plats i olles i terrissa de diferents estils. Era ple. Les portes corredisses s’obrien, hospitalàriament, i tot de gent a la recerca de regals, com ell mateix, entraven i sortien. Quan la gran portalada de vidre quedava oberta de bat a bat en sortia una flaire agradable, barreja d’essències i aromes exòtiques. Feia olor de net, semblant a aquella que se sent en acabar de fer bugada, quan la roba és a l’assecadora; i dins l’establiment hi sonaven els clàssics compassos, melosos, de les nadales de Bing Crosby. Veient que en el dintell de la porta hi havia un calefactor monumental que obsequiava generosament de graus centígrads els clatells entrants i sortints, en Julià va trobar-se dins, sense pensar-s’hi massa, examinant una pila de flassades de viatge que, segons deia el cartell, venien del Perú. No feien per la tia Patrícia, ni tampoc uns xilòfons d’oferta que hi havia al costat. Encara menys encaixaven amb la filosofia del regal que havia de fer, unes làmines amb motius alfabètics xinesos emmarcades amb canya de bambú que estaven exposades entrant a la dreta, vora el taulell.

En Julià, i no pas per primer cop aquella tarda, va tenir la sensació d’estar atabalat. Aquell Nadal no se’n sortia. No es veia capaç d’encertar amb cap regal per la tia. Ja veia a venir que, si comprava alguna cosa sense solta ni volta, només per sortir del pas, els seus germans l’esbroncarien. El més prudent seria donar-se per la pell i traspassar la responsabilitat al germà petit. Segur que ell, amb l’ajut de la seva muller, faria més bon paper. Estava tip de voltar, tip d’aparadors, tip de les nadales dels fils musicals dels establiments … I sobre tot, tip del fred, del fred horrorós que feia aquell hivern.

Ja anava per marxar de la botiga quan, en passar per un expositor de llibres contigu a la sortida, ensopegà amb una persona que li resultà remotament familiar. Era una noia de la seva mateixa edat, rosseta, amb els ulls foscos, ni alta ni baixa, ni prima ni grassa (però que més aviat tirava cap a això darrer). Al seu voltant hi tenia tot de bosses de centres comercials propers que amb tota seguretat contenien regals nadalencs. Aquelles diades tothom anava per feina, amb la mateixa intenció. Estava observant els llibres exposats, amb l’interès propi de qui sap exactament què vol. Un detall va cridar-li l’atenció de manera especial. D’entre els volums a la venda, que gairebé tots eren sobre ioga, tècniques de relaxació o filosofia oriental, en fullejava un, extret d´un expositor amb obres sobre natura i excursionisme, amb un títol singular, definitivament revelador : Sexo al aire libre, editat per una casa de Madrid especialitzada en muntanyisme.

En Julià, que sempre s’havia vanat de ser un fisonomista excel.lent, va posar la memòria a funcionar i en qüestió de dècimes de segon, va tenir totes les dades processades .

-Roser ? Tu ets la Roser Martínez ! Et recordes de mi ?

Per primer cop aquella tarda, en Julià va tenir sensació d’escalfor. La visió de la Roser amb aquell llibre a les mans li va encendre el record dels anys d’adolescència a l’Institut. A la Roser (tothom ho sabia), durant el batxillerat les hormones li havien jugat molt males passades i s’havia fet cèlebre per desplegar una libidinositat insòlita entre els seus companys de promoció. Si durant la secundària feia goig, els pas dels anys l’havia convertit en allò que a Burgos, quan en Julià hi feia la mili, en deien una jamona. En Julià recordava, com si fos avui mateix, l’excursió de final de curs de tercer de B.U.P. i aquells primerencs encontres íntims, protagonitzats per ells dos a la tenda de campanya.

L’estampa de la Roser amb aquell llibre a les mans, examinat-lo amb tanta atenció, li va fer pensar instantàniament en la possiblitat de poder-li proposar reviure aquella aventura de joventut. Semblava que això de la natura i de l’aire lliure a ella encara l’estirava amb força i qui sap si aquell festival hormonal encara continuava actiu … Era com un rampell, a sangs calentes : qui sap si li acceptaria una proposta atrevidíssima : anar amb ell d’acampada, a la muntanya, a la costa, on fos … La qüestió seria estar tots dos, retrobats, reeditant episodis viscuts fa més de vint anys. Un igloo de campanya, uns sacs de dormir, la Roser, i sexe en plena natura : què més es podria demanar ? Vés a saber si la Roser, com en Julià mateix, continuava soltera, o separada; sense parella al cap i a la fi. Potser, fins i tot, allò podria ser el retrobament definitiu, la porta d’entrada a una relació sòlida i per sempre més …En Julià (que no havia volgut reconèixer-ho mai públicament) havia estat, sempre més, molt penjat de la Roser, d’ençà d’aquell fi de curs.

Quines coses té el destí : tots aquests dies darrera un regal per a la tia i ara estava en presència del millor regal que a ell se li podia oferir. Roser, magnífica vint anys després, la dona de la seva vida, ara se li apareixia en safata de plata. En Julià, posseïdor d’una notable capacitat faulística, notava com l’excitació augmentava en progressió geomètrica : mentre mirava fixament els ulls foscos de la Roser, s’havia oblidat per complet del refredat, del fred tan cru que feia, i fins i tot tenia la impressió que, des del fil musical, Bing Crosby havia apujat el to un parell d’octaves.

Tot d’una, la porta de l’establiment s’obrí de manera repentina per deixar entrar una clienta guarnida amb un abric de visó . L’alenada d’aire fred procedent de l’exterior que en Julià rebé de cop i li va recórrer l’espinada, ficant-se-li fins al moll dels ossos, va deixar-lo glaçat. Va tenir la sensació que tot aquell castell de cartes que havia bastit en pocs segons se li enrunava davant els seus ulls, abans d’aconseguir coronar-lo amb el darrer as. Quin fred més horrorosament insuportable ! Realment, anar d’acampada, ni que fos amb la Roser, era una idea ben poca-solta. Tendes de campanya al pic de l’hivern : massa records del campament de Burgos. Ni pensar-hi !

La Roser hauria d’haver aparegut a la primavera, quan el bon temps, quan el reconsagrat bon temps ja fos aquí d’una maleïda vegada.

Siset Devesa

Envia aquest escrit per e:mail

-…Aparca el cotxe, agafa els paquets i truca el timbre…- Mentre puja l’ascensor, ves posant cara de felicitat i prepara aquell somriure que poses cada any… Fins aquí, tot bé. Quan la porta s’obre, apareix la cunyada amb una expressió semblant a la teva: la de “estic molt bé i avui passarem una vetllada tranquil•la sense incidents remarcables”. Llavors vas avançant pel passadís ple dels mateixos quadres de mal gust i fotos esgrogueïdes que ningú ha pensat a renovar amb el pas del anys. Quan veus la porta del lavabo vol dir que arribes al final i que el menjador, en el qual t’espera la resta de la família, apareixerà davant teu al girar a l’esquerra. Com cada any no hi falta el cunyat, amb els auriculars posats per escoltar el futbol. Hi tens la Maria i el Biel, els teus nebots, i el sogre col·locat a la punta de la taula amb la mirada perduda en l’horitzó. Quan mires al racó on hi ha la vella butaca rosa, sempre et trobes la sogra, i l’alarma se t’encén dins el cap en no saber quina te n’ha preparat aquest any. I finalment queda qui t’ha obert la porta, que des del dia en que vas entrar a la casa es va aliar amb la teva sogra per fer-te la vida impossible, i mai has sabut el perquè.

Després de deixar les ampolles de cava i de vi sobre el marbre comença la ronda de petons, i en acabat les preguntes del tipus “No t’has engreixat?” o “Doncs mira, ara que ho dius si que fas ulleres…” i “Això d’aquí no es una taca?”… Quan ja t’han baixat prou la moral et conviden a seure mentre et recorden que arribes tard i que seria hora de començar. Prou! Necessites calmar-te i els diu que ara tornes, que vas al lavabo. Et refresques la cara i et mires al mirall… merda! Tot el maquillatge destrossat i la bossa al menjador. Intentes arreglar-ho i quan veus que no s’hi pot fer res desisteixes i t’eixugues maleint el Nadal.

El dinar segueix amb quatre indirectes i una taca de vi a la brusa de seda, “l’any passat va ser pitjor”, penses. Després del cafè i dels acudits dolents del cunyat, veus com els teus nebots comencen a córrer i a cridar. És el senyal, l’hora dels regals ha arribat. El gros “si gros, perquè no?” cul de la sogra s’aixeca feixugament de la cadira per anar fins a l’habitació de convidats on hi ha el munt de paquets de sempre tan pels nens com pels grans. El primer paquet, el segon, el tercer… així fins que s’acaben els paquets i no has sentit el teu nom en cap moment. -Casumdena! Ja deia jo que em deixava algú! Bé, no hagués sabut que comprar-te, així que tampoc…-. I de fons sents el riure burleta de la cunyada…

Dos cafès i un pastís més tard, decidiu marxar. Una altra ronda de petons, et poses l’abric i agafes el seu regal perquè ell esta en plena abraçada maternal. Mentre baixes l’ascensor, deixes anar un sospir d’alleujament i et calmes. Fins d’aquí tres mesos, per Setmana Santa, no els tornaràs a veure…

Aniol Fusté Gual

Envia aquest escrit per e:mail

La meva dona, que és la primera crítica que tinc a les meves narracions, sempre diu que el món que ”dibuixo” es fals, no existeix… Sincerament, sé que té raó, però, perdoneu, no ho sé fer d’altra manera.
Relat escrit entre el 29 de setembre i el 5 d’octubre de 2005.

Baldiri

S’acosta Nadal.
La primera quinzena de desembre ha sigut molt freda. Els dies que falten per acabar el mes i l’any no sembla que vulguin afluixar gens. La feina que té en Baldiri Ridau de venda de llibres a domicili no li satisfà, però… és l’única que ha trobat. No li agrada anar d’un cantó a l’altre trucant portes, però… és l’única feina que ha trobat.
S’acosta Nadal. En el que va de mes ha fet poques vendes, i això, comptant que no li retornin cap de les comandes. Definitivament, no li agrada la feina. No li agrada… tractar… d’enredar la gent… Ja que ell considera que si algú vol comprar un llibre, va a la llibreria; ningú s’espera que els li ofereixin a casa. A més a més, sap que no té poder de convicció i que, pràcticament, només ven a aquells que ja estan convençuts de bell començament.
No li agrada passar fred. Sempre ha sigut molt fredolic. Quan va treballar a les oficines d’una fàbrica de frigorífics, el seu despatx gaudia sortosament d’una bona calefacció. Llàstima que el negoci va fer figa i va anar a l’aigua…
L’única cosa que li agrada de la nova feina és la llibertat que té en l’horari, però aquest mes… necessita diners. La Mònica Cases, la seva parella, sortirà de comptes a fi de mes… O sigui que els espera un bon regal de Reis. No, no, aquest mes hauria de aconseguir més vendes… s’han de fer més visites.
Evidentment, en Baldiri estava fet un veritable embolic. Feia un any que vivia en parella; feia vuit mesos que va saber que esperaven; feia sis mesos que s’havia quedat sense feina; feia quatre mesos que intentava col·locar enciclopèdies a domicili…
Aquest Nadal vindrien a dinar els seus pares i el seu germà, i la mare de la Mònica i les seves dues germanes… Volien quedar bé… Volien llimar una mica el fet que cap de les famílies havia acceptat de bon grat la seva decisió de viure junts sense casar-se…
Mònica

Mònica Cases se sent molt contenta. Ella sempre ha estat una noia alegre i optimista, i, des que, amb en Baldiri, van decidir anar a viure junts, encara ho és més, de feliç. S’avenen molt. Ella és conscient que n’hi ha de fer molt, de costat; és molt bon noi, però li manca un xic de decisió. Sap que la seva mare i les seves germanes estan del seu costat… Sap que als pares d’en Baldiri els costarà una mica… però que acabaran acceptant la situació… Sap que en Gregori, el germà petit d’en Baldiri, els recolza de bell començament… Sap que tard o d’hora, tot, tot s’arreglarà.
S’ha de donar temps al temps, sense pressa, però s’ha de donar temps…
La Mònica treballa des de fa deu anys en la Gestoria Rialp. Fa jornada de matins solament. En Florià Rialp, el seu cap, de sempre que ha permès que faci l’horari que més l’interessi, ja que sap positivament que la feina se la treu dels dits en un moment. Ja han acordat que quan arribi l’hora, mirarà de fer de la baixa maternal el mínim imprescindible… Ja s’ho combinarà… ja s’ho combinarà!…
Sap que en Baldiri, encara que ell es valori per sota de les seves possibilitats, acabarà trobant una bona feina… Temps al temps…
Baldiri i Mónica

—Baldiri, com vas de vendes aquest mes? —preguntà la Mònica des de la cuina.
—Malament —respongué en Baldiri, mentre parava taula per dinar—. Malament; és el pitjor mes. Em creia que vendria més que mai, però de cara a Nadal la gent s’ho pensa una mica. Intento enfocar-ho com un bon regal… però ni així… La gent prefereix altres coses.
—Bé, no t’hi encaparris massa —digué la Mònica, pacientment—. De moment, jo encara tinc un lloc de treball fix…
—Sí, però tenim moltes despeses… i ens en venen més… No m’agrada la sensació que sento de no col·laborar el suficient…
—Calla! Calla! Les despeses fixes les tenim controlades. Les que ens vénen ens fan il·lusió. No et desanimis. Segurament que aviat trobaràs una feina més adient a les teves aptituds.
Sí, veritablement, en Baldiri havia tingut sort amb la Mònica. No l’amoïnava mai, el deixava lliure de fer i desfer… S’avenien molt. Li dolia no tenir una situació econòmica més còmoda, quasi més per ella que per ell. De totes maneres, havia de trobar un lloc de treball que li donés més satisfacció… Es considerava un bon comptable… Havia donat veus… Havia enviat uns quants currículums… Se’n sortirien!
Baldiri i senyor Lavall

—Baldiri, això no pot ser. Aquest mes vas molt fluix de vendes —li rondinà en Froilà Lavall, cap de vendes d’Edicions Bon Vent i Canoa Nova—. Al pas que vas no cobriràs la xifra que tens assignada…
—Ja ho sé, senyor Lavall. Que més voldria jo, que augmentar les vendes!… Però, la gent no està per despeses… Tothom diu, en el millor dels casos, que torni un altre dia…
—El teu company Ricard Cardona no pensa igual. En el que va de mes ja ha superat la xifra del mes passat…
—Però ell… —es defensà en Baldiri—, ell té una zona més distingida…
—No busquis excuses. És cert té una zona més bona, però no estem parlant de quantitats, cosa que ja és interessant, estem parlant de percentatges de vendes…
—Sí senyor —el tallà un xic alterat—. Intentaré ser més convincent…
—No ho intentaràs: ho faràs! Va, no en parlem més. Agafa la tarifa de les novetats i treballa, treballa de valent. T’has de convèncer a tu mateix que no es poden negar a comprar.
—Sí, senyor Lavall, ho int… ho faré!… No li càpiga cap dubte.
Froilà Lavall
“Aquest Baldiri! Li falta nervi —pensa el senyor Lavall—. Li falta nervi, no té empenta…” En canvi té presència, és educat, però no… no arribarà a ser un bon venedor. Ha intentat, més d’una vegada, motivar-lo però no ho aconsegueix.
És una llàstima que en aquests moments no faci falta cap administratiu. Per això sí que en té, d’aptituds. És una llàstima…
Baldiri i germans Vidal

Renoi quin fred que passa en Baldiri! Falta una setmana per Nadal… Ha fet quatre vendes mal comptades… Si no té un cop de sort, no farà res. Té fred, entra al bar de la cantonada. Es prendrà un cafè amb llet ben calent… i un parell de croissants. El senyor Lavall, “En Froilà de totes les bronques”, com el coneixen a l’empresa, el burxa massa. No sap mai què contestar-li… Té ganes, moltes ganes de trobar un altre lloc de treball.
Mentre es pren el cafè, mira la secció d’ofertes de feina del diari… Ho fa d’una manera mecànica, sense gaire esperances.
No troba res que l’interessi. Té la mirada perduda… les idees se li barregen dins del cap. Què ha de fer? Ben mirat no es pot queixar… Li agradi o no li agradi, té una feina, poca cosa… però té feina. I té una companya que el recolza, que li fa costat. Té la gran il·lusió del que vindrà… Volien esperar una mica, però…
Acaben d’entrar dues persones que li són familiars… Sí, sí; són en David i l’Octavi Vidal, aquell parell de bessons que van anar a escola amb ell… Quants anys que han passat… deu?… dotze… En una altra situació, els aniria a saludar, avui, però, no es troba en l’estat d’ànim adequat… L’han vist… l’estan mirant. L’hauran reconegut?
—Octavi, vols dir que aquell de la tauleta del fons no és en Baldiri? —preguntà en David Vidal al seu germà.
—I tant! I tant que ho és! —cridà l’Octavi—. Baldiri! Baldiri! Què fas per aquí? Què no ens coneixes?
—Sí!… Sou els Vidal, en David i l’Octavi. Seieu, seieu —digué en Baldiri amb una barreja d’alegria i mal humor.
—Encara treballes a Frigorífics Refrescants? —preguntà l’Octavi.
—No. Va tancar fa sis mesos i mig —contestà secament—. Què voleu prendre?
—Ja hem demanat. Ja ens ho portaran. I així, ara, de què treballes?
—Intento vendre llibres a domicili —contestà de mala gana—. No voldreu pas una enciclopèdia?…
—No! i ara! Ja en tenim! —exclamà en David—. Intentes?… Vols dir… que no en vens?
—Només faltaria! És una manera de dir-ho. Em va força bé. Vaig tirant. I vosaltres, què feu? —preguntà per compliment.
—Continuem el negoci de transports del nostre pare. Ja estava encarrilat i nosaltres l’hem potenciat una mica més. Recordes aquells festius quan jugàvem dins el garatge sense que el nostre pare ho sabés? —digué, somrient amb nostàlgia, l’Octavi.
—Sí que ho recordo —contestà, una mica més animat, en Baldiri—. En aquells anys ens vèiem cada dia al cole, i, de tant en tant, jugàvem a casa vostra o a casa meva…
Octavi i David Vidal

—És una llàstima que tinguem tanta pressa avui —es queixa en David—. M’ha agradat molt, després de tants anys, trobar-nos en Baldiri. Octavi… què et semblaria si oferíssim feina a en Baldiri?
—Em semblaria perfecte. De petits ens aveníem molt. Era un xicot seriós i estudiós… És de suposar que no ha canviat, però pensa que volíem promocionar en Maurici…
—Sí! Tens raó. De totes maneres, sembla que en Baldiri està prou content de la seva feina. Potser encara li posaríem un problema a sobra…
—No sé que pensar. Jo no l’he vist gaire alegre…
Baldiri

Li havia agradat tornar a veure els seus amics d’infantesa. De petits sempre anaven junts. Després la vida els va fer anar per diferents camins. Ells, els Vidal, ja tenien feina de bell començament en la petita empresa del seu pare: Trans-Vidal. Ell, al contrari, la va haver de buscar. Va tenir sort. Va entrar a l’empresa Frigorífics Refrescants. Va entrar-hi per fer encàrrecs, i, de mica en mica, a poc a poc, va anar pujant. Hi va passar onze anys. Llàstima que l’empresa se n’anés en orris…
Van quedar per tornar-se a veure amb més temps, passat Nadal, el 28 de desembre, sense que fos una innocentada, en el mateix lloc i a la mateixa hora. Els germans Vidal tenien una mica de pressa, però volien parlar més amb en Baldiri.
Bé, ja havia perdut prou temps. Acabà d’un glop el cafè amb llet, plegà el diari que encara tenia mig estès a sobre la tauleta i el posà dins la cartera que tenia oberta, a terra, al seu costat. Va anar a pagar al mostrador… Vaja! Els Vidal ja ho havien fet. Sortí al carrer, una onada d’aire gelat el va envoltà… Se sentí malament… Decididament, avui no era un bon dia. Els carrers guarnits, plens de gent atrafegada que anava amunt i avall. Tot, tot l’atabalava. A mida que anaven passant anys… no gosava dir-ho, però, a ell, les festes de Nadal més aviat li produïen tristor que alegria. Quan era petit… Quan era petit, era una altra cosa. Recorda que tot, tot, era alegria, tot era il·lusió; a l’escola, preparant les felicitacions, el vers de Nadal que li podia suposar unes bones estrenes; a casa, el dinar de Nadal, on s’utilitzaven els coberts bons que deia la mare —coberts d’alpaca que només es feien servir per Nadal i per Cap d’Any—, aquella sopa amb aquells galets tant grossos… el caga tió, els torrons… el pessebre… on no hi podia faltar el caganer… Les felicitacions del sereno, del vigilant, de l’escombriaire amb els seus versets una mica carrinclons…
Baldiri i Mónica

Bé, el dia de Nadal ja s’acaba. En Baldiri i la Mònica estan contents. Tot ha anat molt bé. Els pares d’en Baldiri ho han assumit. La mare millor que el pare. En Gregori, el seu germà, els ha dit que si bategen la criatura, ell en voldria ser el padrí. La mare de la Mònica encara ho ha paït millor i les seves germanes, la Francesca i la Rebeca, han decidit pel seu compte que si és nen, la Francesca en serà la padrina, i si és nena, ho serà la Rebeca. No els ho han preguntat, ni proposat… els ho han confirmat.
“Nadal deprimeix”, pensa en Baldiri… Però, de totes maneres, les reaccions familiars l’han animat força. La Mònica continua igual, ella ja ho sabia… com sempre!
—Baldiri —digué la Mònica—. Què t’ha semblat?
—Que com sempre tens raó… Què… Què et sembla si… quan sigui el moment bategem la criatura… i… ens casem!
—Vaja! Tan modern que eres! Què t’ha agafat ara?
—No ho sé, Mònica, però… de sobte, sento la necessitat de fer-ho… Potser… el fet que la família ja no ens doni pressa.
—Baldiri —el tallà la Mònica—. No busquis excuses… Però… parlem-ne, parlem-ne…
Família Ridau

Els senyors Ridau sortien de casa d’en Baldiri i la Mònica i anaven cap a casa seva. Anaven sols. En Gregori, el fill que encara vivia amb ells, havia sortit a mitja tarda per anar amb els seus amics.
—Baldiri —digué la senyora Gregòria—. Veus com el nen és feliç amb la seva Mònica?…
—Sí, ells sí que en són, de feliços… Però encara que he fet bona cara… no n’estic, de satisfet del tot!
—I que et penses que jo sí… Però s’avenen… s’estimen… estan l’un per l’altre… Si el nen està bé, jo, ja estic contenta!
—No, si encara tindràs raó! Això, en els nostres temps, no passava!
—Vols dir, Baldiri… —ironitzà la senyora Gregòria—. Vols dir que el que tens… no és una mica d’enveja?…
—Deixem-ho córrer! Deixem-ho córrer —contestà el senyor Baldiri.
—Tu molt dir que deixem-ho córrer, però estic segura que tinc raó.
—Gregòria… Gregòria! No em facis parlar… que encara te l’hauré de donar, la raó.
Família Cases

—Nenes, què us ha semblat aquesta parella tant moderna? —preguntà la senyora Cases a les seves filles.
—Mama, jo els he vist molt bé! I tu, Francesca?
—A mi no cal que em pregunteu res. Ja sabeu que de bell principi vaig estar de la seva part. En Baldiri és molt bon noi… Mama, no pateixis. Pensa que són feliços així. Què més vols?
—Teniu raó. Davant d’ells faig el cor fort, però… ja ho sabeu… sóc antiga. Voldria… voldria que es casessin!
—Mama, és que tu ho ets molt, d’antiga! La majoria, avui en dia, s’ajunta… per què serveixen els papers?…
Baldiri

Nadal ja ha passat. La situació familiar ha millorat. La Mònica es troba molt bé.
Avui és 28 de desembre, i en Baldiri s’ha de reunir amb els germans Vidal… Sí, sí… ho té decidit: els dirà que busca feina, que els va enganyar quan els va dir que li anava tan bé venent llibres…
No, no els dirà res. El seu orgull no li ho permet…
Ben mirat, amb l’Octavi i en David havien sigut molt bons amics… Per què… perquè no es pot sincerar amb ells?…
Sí, sí; ho faria. Estava ben decidit. I, a mida que la decisió anava prenent més i més consistència, en Baldiri s’adonava que el fred perdia intensitat…
Joan Gausachs i Marí

Envia aquest escrit per e:mail