Arxius del mes de octubre 2008

DROSOPHILA MELANOGASTER

DROSOPHILA MELANOGASTER

Drosophila_melanogaster.jpg S’havia fet una reputació en el món científic; cervell fred, mans hàbils, intel·ligència desperta; tothom li augurava un futur esplèndid però,,,, ,en aquest moment de la història – com en totes hi ha un personatge negatiu, carregat de rancúnia, al qui la enveja fa quasi embogir – ens apareix un cap de Departament que amb els més vils recursos del moobing evitarà – una vegada més – que una persona brillant li faci ombra. Us estalvio el detall de les misèries de l’actuació del “ brillant investigador “ glòria de la ciència catalana !La Drosophila melanogaster , aguanta – sense el recolzament de cap company/a – el tracte vexatori, els comentaris calumniosos sobre la seva vida personal, el retall considerable dels seus ingressos,… com tothom fa en aquests temps durs ,fins que s’acaba trencant la seva resistència;intueix un estat depressiu, darrera del seu estat d’ànim, cada cop més desencisat, trist, negatiu,…. i decideix que per damunt del seu amor ala ciència i la investigació, hi ha el seu dret a una existència digna.Vaig coincidir amb la Drosophila melanogaster en un sector molt diferent al de la ciència i d’investigació; en una entitat d’estalvis.Ben aviat les seves qualitats, cervell fred, mans hàbils, intel·ligència desperta; a la que s’afegeix una voluntat de ferro, i una lògica ambició de millorar, van fer que successivament passes : de la finestra d’atenció al públic, a fer tasques comercials, a exercir d’apoderada de facto, per rebre ben aviat la confirmació, i finalment assolint la responsabilitatd’una petita oficina de tres empleats.El món – segons la saviesa popular – és un mocador, i trobem la Drosophila melanogaster, com a Directora de Zona, en el mateix territori en que no feia massa temps va patir tracte vexatori, els comentaris calumniosos sobre la seva vida personal, el retall considerable dels seus ingressos,…El laboratori on havia treballat passava per una situació difícil; qui no en aquests temps tèrbols ? , i l’actual Director – el nostre Cap de Departament, rancuniós, negatiu, carregat d’enveja – queda corprès en reconèixer en la Directora de Zona, l’antiga col·laboradora a la que havia blasmat fins a fer-li deixar la feina !!!!Les dades econòmiques semblen contundents, i la viabilitat del laboratori més que dubtosa, la nostra Drosophila melanogaster sap però que del seu tancament se’n derivarien perjudicis potser irreparables per al conjunt del’economia catalana. Exposa aquestes raons a la seva entitat de crèdit, i el Director General, que entén perfectament la situació – i coneix les seves habilitats científiques – li proposa fer una Join venture   amb la societat del laboratori, amb la condició però, que la responsable de la gestió sigui la nostra Drosophila melanogaster !!El laboratori avui continua actiu – més actiu que mai – , quan a l’antic Cap de Departament, continua exercint aquesta tasca, ara aplicant però criteris objectius i mesurables en totes les seves actuacions, tant les d’ordre científic, com les de gestió del personal.La Drosophila melanogaster rebrà aquest Nadal un merescut regal; el seu nomenament com a responsable de l’àrea científica de la seva entitat de crèdit, amb la categoria de Sots-Directora General.El vinagre acostuma a tenir un bouquet delicios, oi ?Ah! , que alguns no sabíeu que la Drosophila melanogaster és coneguda també com la mosca del vinagre ?.Que també a vosaltres se us facin realitat tots els somnis !Bon Nadal !!!(c) Antonio Mora Vergés

UN NADAL

UN NADAL

reis.jpg

Les llums ja estaven penjades, i la neu cobria tots els carrers. Passejar pels carrers era d’allò més emocionant. A cada pas sorgia una nova sorpresa: un Pare Noel repartint caramels, botigues replenes de joguines, i molt ben guarnides… la màgia estava preparada.

Aquell Nadal el passàvem a casa dels oncles, a Finlàndia. Tant ells, com els meus cosins, feia molt de temps que esperaven aquest moment per poder-nos reunir.

La seva casa era molt gran, amb tantes habitacions, que ens hi vàrem poder instal•lar tots: els meus pares, l’àvia, la meva germana petita i jo.

Jo estava molt contenta d’anar a veure’ls, i la veritat m’estava agradant molt aquell Nadal ple de neu. Però hi havia una cosa que no havia calculat. A Finlàndia, com en alguns altres països, no passaven els Reig Mags. Allà tothom demana els seus regals al Pare Noel. A mi m’entristia una mica no poder saludar al Melcior, al Gaspar i al Baltasar.

A més a més, m’ho havien d’haver dit abans no envies la carta. Enguany els hi havia demanat un munt de joguines, i a més una casa nova. La que tenim està molt vella i atrotinada, i la mare sempre diu que vol canviar-la. I és clar, si hem de tenir una casa nova, d’aquelles amb jardí, el pare no es pot negar a tenir un gos.

Això també ho vaig demanar a la carta.

Ara, aquí a Finlàndia, no sabia com comunicar-me amb el Pare Noel. I ni que li fes una carta, potser no entendria el meu idioma.

Si tot just no entenc jo la meva lletra! Els Reis sí, que ja hi estan avesats, però ell, que ni tan sols em coneix!

De totes maneres estava ben decidida a què aquest fet no m’entorpís la màgia d’aquell Nadal. Segurament tindria regals bonics, potser fins hi tot més bonics que els que havia demanat.

El que no vaig imaginar, ni per un moment, és com de màgics,  de bonics i també d’estranys havien de ser aquells dies.

Tot va començar a embolicar-se la nit abans de Nadal. Havíem arribat a casa dels meus oncles, gelats de fred. Abans d’arribar a la casa, hi havia un petit llac completament glaçat, i hi vàrem estar patinant. Ens ho havíem passat d’allò més bé, però jo havia caigut moltes vegades, i m’havia quedat negada. En arribar, vaig pujar ràpidament a la meva habitació. La meva, com totes les altres tenia una petita llar de foc, i tenia ganes d’asseure’m al davant, canviar-me de roba i veure guspirejar el foc una estona.

Però mentre m’entretenia veient el ball que feia el foc, vaig sentir quelcom d’estrany. Era com si l’habitació s’estigués escalfant molt ràpid……. massa ràpid.

Mentre decidia si aquell fet insòlit era una realitat o només producte de la meva imaginació, em va semblar senti un soroll, just darrera meu.

-Ja està, la pesada de la meva germana! – vaig pensar.

Però en girar-me, vaig descobrir que a la paret, just al costat del llit hi havia una porta. Una porta que els dies anteriors no havia estat allà.

-Maria! Dóna’t manya, i baixa! El sopar és a taula! – em cridava la meva mare.

Amb un fil de veu, i sense atrevir-me a moure’m del lloc, vaig dir:-Mare, puja, siusplau!Quan la meva mare va entrar a l’habitació em vaig tranquil•litzar una mica, però la tranquil•litat em va durar ben poc.

-I dons? Fa molt de fred en aquesta habitació. Li diré a l’oncle que pugi a mirar-s’ho. Què volies Maria?

-Molt de fred? – pensava jo, sense poder articular ni una sola paraula.

-M’has fet pujar per no res? – va insistir la meva mare, mentre mirava la cara de tanoca que se m’havia quedat. – Que em prens el pèl o què?

Fent un enorme esforç per controlar la meva por, vaig dir:

-Laaa portaaa!

-Què li passa a la porta? – va dir la meva mare assenyalant la porta de sortida de l’habitació.

-Noo!, l’altra porta!

-Maria estàs acabant amb la meva paciència. Canviat de roba i baixa, o faràs que m’enfadi. – va dir sortint de l’habitació.

No podia ser! La meva mare havia estat tota l’estona a tocar de la porta, i no l’havia vist! Però la porta era allà! I aquella calor!

Fent un esforç per no tremolar, em vaig aixecar, em vaig vestir, i vaig sortir corrent d’aquella habitació cap al menjador.

 

Quan hi vaig arribar, tothom estava molt alegre. La taula estava molt ben parada i el menjar semblava d’allò més bo. Els meus cosins i la meva germana corrien amunt i avall molt nerviosos. Aquella nit s’havien de posar a dormir molt d’hora, perquè el Pare Noel pogués baixar per la xemeneia i deixar les seves joguines…. i es clar!… Per la xemeneia!… Per la xemeneia de la meva habitació!… Per això hi feia tanta calor! Potser el Pare Noel ja havia començar a baixar, i havia quedat allà travat.

Vaig començar a tremolar. Si aquella nit, aquell home gras, barbut i vermell sortia de la meva xemeneia, de ben segur que em posaria a cridar i espatllaria a tothom la festa.

La meva mare es va apropar preocupada.

-Et trobes bé, Maria? Estàs molt estranya. – va dir

Jo no podia explicar-li la meva teoria, perquè entre d’altres coses ella no havia notat la calor. Què podia fer?… No podia fer res! Tan sols esperar, i desitjar estar equivocada.

El sopar va transcórrer alegrement. Els meus cosins cantaven Nadales del seu país, i jo i la meva germana fèiem el mateix amb les de la nostra terra. Bé, la meva germana, mes aviat, destrossava totes les Nadales. Però a tothom li semblava que ho feia tan bé.

Si no fos que estava tant nerviosa, m’hagués divertit molt.

Va arribar l’hora d’anar a dormir. Jo ho allargava més i més, fent memòria de totes les cançons que coneixia. Però, més aviat del que jo hagués volgut, el repertori se’m va acabar.

Quan ja no hi va haver més solució que anar a dormir, a poc a poc, vaig anar pujant les escales que em separaven de la meva habitació. Tot pujant, desitjava que la porta i la calor haguessin desaparegut. Em vaig aturar davant de la porta, vaig agafar aire, i d’una estrebada vaig obrir-la.

Perfecte! Aquella porta misteriosa ja no hi era. Havia desaparegut de la mateixa manera que una estona abans havia fet la seva aparició. Però aquella escalfor havia seguit creixent, i ara era insuportable. Però bé, de moment, estava solucionada la meitat del problema!

Vaig travessar l’habitació fins a la finestra. La vaig obrir, i el fred glaçat que hi havia a fora, va fer abaixar una mica la temperatura.

El que no pensava fer era dormir. I molt menys al costat d’aquella porta, que encara que ara mateix no hi era, qui m’assegurava que no tornaria a aparèixer en qualsevol moment?. Em vaig asseure al costat de la llar de foc a esperar que es fes de dia. Però al cap d’una estona els ulls se m’anaven tancant, i m’hem vaig cansar de donar-me cops a la paret en adormir-me. Vaig agafar el matalàs del meu llit, i arrossegant-lo, el vaig col•locar en aquell racó, que em semblava el més segur. Seguia fent molta calor, i no havien passat ni deu minuts que m’adormia damunt d’aquell matalàs.

Em va semblar que m’havia adormit només uns minuts, quan alguna cosa que bellugava em va caure a sobre. Uns ulls, just davant del meu nas, em miraven molt fixament. Era la meva germana. M’explicava alguna cosa que no vaig entendre, en el seu estrany idioma de bebè…. però, no podia ser! Era de dia! Havia dormit tota la nit!.

A baix, al menjador, tot eren crits i enrenou. De ben segur sota l’arbre hi havia un munt de regals. La meva germana va anar a afegir-se a la festa.

Jo estava tremolant de fred. Em vaig aixecar a tancar la finestra. M’anava a vestir, quan vaig tornar a veure aquella porta al costat del llit i per les escletxes sortia una llum molt forta.

-No, no podia ser! Altre cop!

I mentre decidia si posar-me a cridar o travessar l’habitació corrents, algú va fer girar el pany d’aquella porta misteriosa. Molt poc a poc va anar obrint-se, amb un grinyol suau. Jo estava a punt de perdre el coneixement, envaïda per la por, quan a l’altre costat de la porta algú va dir:

-Maria, som nosaltres, no t’espantis.

Com no m’havia d’espantar?. Tota jo tremolava com una gelatina. La por em tenia paralitzada i estava a punt de fer-me el pipí al damunt, quan vaig veure aparèixer una corona molt lluent, i una altra, i un turbant molt bonic: eren els Reis Mags!

Van entrar a la meva habitació, i dels seus sacs en van treure un munt de joguines, totes les que jo havia demanat a la meva carta.

-Bé, Maria, vàrem rebre la teva carta, i aquí ho tens tot. Enguany t’has portat tant bé, que hem cregut que mereixies tenir tots els teus desitjos. – va dir Melcior.

-Disculpa que arribem en aquestes hores del matí, però el viatge a Finlàndia ha estat molt llarg – va afegir Gaspar.

-Ara ens hem d’acomiadar de tu. Fins l’any que bé. Adéu! – van dir tots tres.

I es van dirigir cap a la porta lluminosa.

-Adéeeu! – només vaig poder respondre jo, sense moure’m del lloc.

-Maria! Que no baixes? – em cridava la meva mare des del menjador.

Els Reis marxaven en aquell moment, i acte seguit la porta va anar desapareixent a poc a poc, davant dels meus ulls astorats.

I ara què havia de fer?. No podia explicar als meus pares el que acabava de passar. Bàsicament, perquè no em creurien de res. Però com justificar que tots aquells regals eren a la meva habitació?

Ho vaig rumiar una estona, i vaig trobar la solució. Diria a tothom que el Pare Noel havia entrat per la meva xemeneia, i en veure’m, m’havia deixat els regals aquí, per no anar tant carregat. Va ser llavors, que vaig veure caure un barret vermell, xemeneia avall.

-Guau, guau!

-Maria! Corre, baixa! – cridaven els meus cosins.

Allò era un gos, i els meus oncles no en tenien de gos! Vaig sortir per la porta tant ràpid com les cames em permetien. Saltava les escales de quatre en quatre. I un cop al menjador, tothom em mirava. Llavors vaig veure el gos. Era un cadellet tot blanc, que remenava la cua sense parar.

-És per mi? – vaig preguntar.

La meva mare va assentir amb el cap.

-És per mi! És per mi! – vaig cridar boja d’alegria.

Tots els regals m’havien arribat d’una manera o d’una altra. Vaig explicar la història que m’havia inventat del Pare Noel, i tothom em va creure. Es veu que era més raonable un Pare Noel entrant per la xemeneia, que un Reis Mags entrant per una porta màgica.

Ah! Quan vàrem arribar a Cambrils, els meus pares ens van dir que els Reis Mags ens havien portat una casa nova.

Aquell va ser el Nadal més emocionant de la meva vida.

Montserrat Parra Anento

REGAL DE NADAL

REGAL DE NADAL

regalNadal.jpg

Quan Hilari va tornar a aparèixer per la porta del col•legi, tothom estava esperant-lo, fins i tot el mestre. Portava una borsa idèntica a les altres dues, que ja havia fet estavellar-se en terra. Lluïa al genoll esquerre, una gasa adherida amb esparadrap, mentre el de la dreta semblava un mapa, tot de tintura de mercromina. A la classe, es va crear una atmosfera densa de rialles reprimides. Hilari va pujar les escales amb una seguretat decebedora, per a tots aquells bròfecs que esperaven la relliscada. 

A Beniatrol no es va passar gana en aquells anys en blanc i negre del franquisme, però sí moltes privacions i carències. Tanmateix, quan arribava Nadal, els nens portaven regals al mestre de l’escola. Aquella gent humil agraïa així el que els semblava una deferència, sense que se’ls passés pel cap que aquella era la seua feina i, a més a més, cobraven per fer-la.

La mare d’Hilari havia comprat de la tenda dues ampolles de cava per regalar-les al mestre. Les havia deixades damunt de la taula dins d’una borsa. El seu fill era una mica curtet. Li mancaven un parell de regons, com es sol dir i, a més, parlava botijós i, per acabar-ho de rematar, era guerxo i malcarat. Això sí! Molt bon xicot. 

Havia eixit un matí molt gelat i s’havia posat a borrinejar esberles de gel. Un oratge d’aquells que ni els caragols havien abandonat els seus amagatalls, malgrat la humitat de l’ambient. Després del desdejuni, Hilari havia agafat la borsa amb les ampolles i, tot pagat, es va dirigir cap el col•legi. En arribar, se’n va adonar de que s’havia fet una mica tard. La classe estava a gom, i molts companys miraven per les finestres. Els esglaons de l’entrada de l’escola s’havien convertit en un parany relliscós com un espill. Va començar a pujar quan, de sobte, va patir una forta relliscada que el va fer perdre l’equilibri. La borsa es va estavellar contra el sòl, i les ampolles esdevingueren fendides sens remei. Tots els xiquets van esclatar en una rialla eixordadora. Hilari se’n va tornar cap a casa capcot i plorós. Sa mare va anar a la tenda i va comprar dues ampolles, aquesta vegada de sidra, doncs la diferència de preu era considerable. Les va dipositar en una altra borsa, i les va lliurar al seu fill dient-li: “Hilari, ves amb compte!”

Ell va tornar a sortir en aquell dia tan trist, però alhora tan alegre, doncs començaven les tan esperades vacances de Nadal. En arribar al llindar de l’escola, va notar una tremolor incontrolable que li pujava per les cames. Aquesta vegada, tots els alumnes estaven abocats a les amples finestres que donaven al pati. Va traspassar la porta de ferro i es va dirigir cap a l’escala granítica i esvaradissa. Quan estava a punt d’arribar al replanell, es va posar nerviós i va accelerar els seus moviments, amb el resultat de que es va esmunyir per segona vegada, però en aquesta ocasió, va restar tot ell caigut al terra, i poc va faltar per a que no esdevingués ferit greu pels vidres de les ampolles, que van restar fetes estelles. Fins i tot, es va fer els genolls plens d’arraps i matadures. Hilari va esclatar en un plor, que anava incrementant a mesura que escoltava les rialles dels seus companys.

Ara havia aconseguit creuar sense ensurts el llindar de l’escola. Era veritat allò de que a la tercera anava la bona. Hilari va entrar a l’aula amb un posat bel•licós envers els seus companys més agosarats i burletes. Don Tomás, el mestre, el va rebre amb una abraçada, car també havia patit pel xicot. Va agafar la borsa de les mans tremoloses d’Hilari i, amb tota la cura del món, va buidar el contingut per deixar-ho al costat dels altres regals. De dins de la borsa van sortir, com en un encanteri, dues llaunes de bresquilla i un pot de pinya en xarop, sota la mirada perplexa del mestre i de tots els alumnes.             

 

Relat original de Francesc Arnau i Chinchilla

UN NADAL A SANT BOI DE LLUÇANÉS

UN NADAL A SANT BOI DE LLUÇANÉS

neu.jpgArribaven tard, eren les sis de la tarda i feia molt de fred, el cel s’estava enfosquint i el nens tenien gana. El primer que tocava era fer un gran foc, la llar de foc estava a la cuina, que era molt gran. Els nens estaven contents, aquella casa semblava encantada, quan arribaven tots el divendres a la tarda ens sentíem feliços, ens envaïa una gran pau, les seves parets de pedra ens aïllaven de la inquietud del món exterior.  Allà hi havia lloc per jugar, tant a la cuina com al pati. El món es transfigurava, i la realitat  cobrava un nou sentit .La llenya ja cremava i el sopar ja estava a punt, a través de la finestra es veien petits punts blancs que queien lentament. Desprès de sopar, tots a dormir. Els llits eren tan acollidors com tota la resta d’elements d’aquella casa, matalassos  en els que ens enfonsàvem i uns edredons gruixuts de cotó que donaven tota l’escalfor necessària en aquella freda  nit de desembre.Ens vam despertar aviat, el més urgent era anar a comprar i preparar l’esmorzar, un bon got de llet de vaca  acabada de munyir i una bona torrada amb oli d’oliva. Ja podíem marxar i anar al bosc a buscar molsa per fer un bon naixement. Tot el matí vam voltar pel bosc, vam agafar pinyes i branques de roure que encara tenien les fulles seques enganxades i vam tornar a casa molt carregats. El Betlem ens va tenir ocupats tot el vespre. Les figuretes, me les havia donat la meva mare, ella mateixa les havia pintat. El naixement va quedar meravellós…A l’endemà, desprès d’esmorzar, vam anar al pati i vam pintar de color d’argent totes les pinyes que havíem  agafat del terra, cadascú amb el seu pinzell. Desprès vam pintar les fulles seques de roure també de color d’argent una a una i amb tot allò vam guarnir la casa. Tots vam participar. La feina ben feta ens va deixar molt satisfets. Tot havia  quedat perfecte.Després d’una setmana a casa vam tornar, com cada divendres a la casa de Sant Boi.El dissabte al matí vaig obrir la finestra  i el paisatge era impressionant, cases, arbres i cotxes, tot era blanc.Els  nens estarien encantats de poder jugar amb la neu. Quan es varen llevar estaven entusiasmats, van sortir al pati i van començar a tirar-se pilotetes de neu al cap, fins i tot la més petita que, només amb un anyet de vida va saber per primera vegada què era la neu.Jo em sentia feliç, només un pensament em feia sentir neguitosa, demà al matí havíem de marxar d’aquella casa per no  tornar-hi més. Eren començaments d’any,  s’havia de tornar a pagar el lloguer per un any més i els diners no arribaven. Era molt trist pensar que ja no tornaríem a gaudir d’aquell lloc privilegiat, però era evident que no podíem seguir mantenint-lo.Va arribar el diumenge, i després d’esmorzar vam començar a recollir totes les nostres pertinences. Vam treure tots els guarniments  i a ultima hora vam desmuntar el Betlem i vam embalar amb molta cura les figuretes dintre d’una caixa de cartró. Vaig agafar la caixa per portar-la al cotxe, però era oberta i sobre la palla de l’ embalatge es veia el caganer, el rei blanc i l’àngel anunciador. Me’ls vaig quedar mirant i vaig saber que ells tampoc no volien marxar. Que com ho vaig saber? Amb aquell coneixement que tenim dintre que no sé ben bé on és, però que està en algun lloc. Dubtava, no de que ells no volguessin marxar, sinó de quin havia de ser el meu comportament al respecte. Si les deixava en aquella casa la meva mare s’enduria un disgust, ja que ella les havia pintades i les hi tenia gran estimació, però possiblement elles, desplegant tota la seva energia, algun dia ens farien tornar.És evident que si em decidia a deixar-les no podia dir-li a la mare que ho havia fet expressament. Li diria que me les havia oblidades. Vaig tornar a mirar las figuretes i em vaig decidir, es quedarien allà!Quan ho vam tenir tot recollit la casa ja no era la mateixa, havia perdut part del seu encant, però encara quedaven, a sobre d’un armari les figuretes amb tota la nostra càrrega d’amor i això em reconfortava. Quan ens allunyàvem amb el cotxe vaig resar un Parenostre, suposo que per reforçar la meva fe de que més aviat o més tard tornaríem. Això allunyava de mi la tristor.  Han passat 30 anys i fa sis que la vida m’ha portat de nou a Sant Boi, o han estat les figuretes?  Els meus fills han vingut un darrere l’altre i ens hem reunit tots aquest Nadal en aquella casa de Sant Boi.. Irene Tironi