Arxius del mes de octubre 2006

NIT DE REIS

NIT DE REIS

 REIS01.gif

Avui és dia cinc de gener, i tots els pobles i les ciutats estan preparats per rebre els tres Reis de l’Orient. Tothom ha sortit al carrer per poder gaudir de les cavalcades que tots els ajuntaments han preparat amb molta cura. Totes les carrosses ja fa dies que són guarnides per a l’ocasió, esperant que els reis les omplin de joguines, de llaminadures i d’il·lusió.

És molt important que la nit de Reis sigui una nit molt clara. Convé que no plogui, per poder facilitar la tasca de Ses Majestats i de tots els seus patges. Que faci fred, no té gaire importància, però el mal temps és un obstacle molt perillós.

A causa del mal temps, hi ha una vila al Berguedà, que es diu Casserres,  que té tots els seus habitants tristos i ensopits.

Fa molts dies que damunt del poble s’hi ha establert una  boira espessa, que no desapareix ni de nit ni de dia. Els homes i les dones de la vila no veuen el sol des de fa dies i dies; per això, el fred es nota més que mai. Les glaçades no desapareixen en tot el dia i, a les nits, no es veu ni la lluna ni les estrelles .

La gent del poble ja ha viscut altres hiverns com aquest, fred i cru, però mai la boira s’hi ha quedat estancada tant de temps.

-Just avui que han d’arribar els reis -diu tothom.-Si l’estrella de l’orient no els assenyala el camí, mai no trobaran l’entrada del poble, no sabran arribar-hi! -es queixen tots plegats.-I tantes cartes que han escrit els nens i nenes per donar-los! I s’han portat tan bé!

L’ajuntament convoca una reunió d’urgència.  Hi són presents l’alcalde, els regidors, el secretari… Tothom ha corregut a la cita. Han de trobar una bona solució per  poder aixecar la boira i poder aclarir el cel. Volen veure els estels, com més aviat millor: el temps passa depressa i corren el perill que els reis passin de llarg.

L’alcalde proposa que cadascun dels allà reunits doni el seu parer i una possible solució. Comença ell mateix:

-Mireu, jo he pensat que si sortim tots els casserrencs al carrer amb ventalls, i ventem, ventem…pot ser que la boira s’alci.

Dos regidors s’han posat d’acord a dir que tothom hauria de posar llums de colors als punts més alts de les cases, a les antenes de la televisió, a les teulades, dalt del campanar, damunt les copes dels arbres, dalt dels terrats… i així la claror travessarà la boira i els reis podran seguir els llums, i arribaran al poble.

El secretari, que és el més jove de tots, proposa un mètode més modern:

-Podem col·locar un radar a dalt de tot del carrer Sant Jordi i emetre unes ones que arribin fins a Ses Majestats; d’aquesta manera aconseguiran localitzar-nos.

Un altre regidor diu que a casa seva, hi té una escopeta de dos canons, de quan el seu avi anava a caçar, i que ell pensa que si dispara uns trets enlaire els reis també podran seguir la pista don es troba situat el poble, amb el soroll que sentiran.

Mentre es duu a terme aquesta reunió van arribant a l’ajuntament alguns veïns que també volen exposar el seu criteri.

L’amo de la Fonda proposa:

-A casa tenim molts ventiladors que fem servir a l’estiu per  refrescar el menjador. Penso que si els posem en marxa al mig del carrer i els encarem tots mirant cap al cel, pot ser que la boira s’alci, com si d’un cop de vent es tractés.

Els amos del cafè La Plaça pensen que si posen en marxa les cafeteres exprés a tota màquina, amb la força que té el vapor, la boira pot anar pujant, i pujant, i es trencarà en forma de núvols escumosos i entremig hi apareixeran els estels.

Fora de l’ajuntament, la resta de vilatans es troba a l’espera que surti el senyor alcalde al balcó principal de la casa de la vila i els comuniqui la solució miraculosa, que esperen que pugui sorgir de la reunió.

Els nens i les  nenes ja comencen a tenir molta soneta, però el greu problema que pateix el poble els fa estar palplantats, al costat dels seus pares, sense badar la boca i sense aclucar els ulls: tots els caparrons miren cap el cel, tots volen veure l’estrella dels reis, però ningú pot travessar  aquella boira tan espessa amb la mirada.Els nois de la Banda de Cornetes i Tambors fa hores que vesteixen les seves millors gales. Cada any fan la desfilada que encapçala la cavalcada reial. Porten unes capes de color verd, amb un barret de copa negre, del mateix color que porten els pantalons, els guants de color blanc, i cada un d’ells aguanta entre les mans els instruments que hauran de tocar si poden començar la desfilada.

De tant en tant es pot sentir alguna nota que deixen escapar alguns músics impacients per la llarga espera.

També es troben agrupades la colla de majorettes, vestides de color blau cel, amb les capes de color blanc, del mateix color que porten les bótes, els barrets i els guants. A les mans hi tenen els bastonets que fan bellugar amunt i avall, sense cap disciplina, ja que fa massa estona que esperen entrar en acció; fins i tot alguna d’elles seu al terra, ben avorrida de no fer res.

Mentre  que tot el poble segueix a l’espera dels resultats de la reunió, en un garatge d’una casa particular s’està solucionant el problema.

Tot plegat s’ho trobarà el Pitre, el paleta del poble, que cansat perquè no hi troba cap sortida, al fatídic dia que estan vivint, marxa cap a casa seva. Vol anar a dormir; els seus fills ja són grans i ell es troba cansat i trist. Creu que la canalla aquest any es quedarà sense joguines, però pensa que ningú  no ho pot remeiar. Aquest any el mal temps els està jugant una mala passada. Avui ha treballat tot el dia i està esgotat. Demà al matí ja es trobaran tots plegats amb el desengany dels més petits i, fins i tot, el desengany que tindrà la seva néta per la mancança de joguines!

Però, en arribar a casa seva, i per sota de la porta del garatge, veu una llum molt potent.

-No pot ser que hagi deixat la llum oberta; no ho faig mai, això! –pensa el Pitre mentre s’acosta molt a poc a poc a la claror.

Quan està just davant mateix del garatge, obre la porta de ferro i una llum enlluernadora el cega. Quan aconsegueix acostumar-se a la claror, es troba a dins del recinte amb tota una colla de patges que parlen una llengua molt estranya. Són patges de veritat, els patges dels tres reis. Se’ls veu prou bé qui són, mirant els vestits que porten, de molts colors, i els pantalons bombatxos lluents, platejats i daurats, amb flors que canvien de color segons es van bellugant!

Tots plegats estan molt enfeinegassats, decorant el dúmper del Pitre. És la seva millor eina de treball, i ara està tota coberta amb unes robes molt elegants, que fan joc amb les vestimentes dels patges, lluents i alegres, de moltes coloraines.

Damunt la xemeneia del dúmper hi ha l’estrella de l’orient, que desprèn una claror mai vista, la claror enlluernadora que l’ha cegat en entrar al garatge.

Com si d’un somni es tractés, el Pitre, sense tocar de peus a terra i guiat pel toll de llum que desprèn l’estel, es troba assegut damunt del dúmper. Els patges l’han vestit amb una roba de molta categoria, com si fos el príncep dels patges. Els pantalons bombatxos són del color de l’or i la camisa vermella, molt lluenta. L’hi han posat una capa negra amb uns filets de plata damunt de les espatlles, per a resguardar-lo del fred i al cap, un barret amb plomes de gall dindi, precioses, molt ben pentinades i de molts colors. Als peus hi porta unes botes de color negre, folrades de pell de xai.

Un cop vestit i assegut al seient del conductor, just davant del volant, el Pitre surt del garatge, conduint el dúmper, molt a poc a poc, cap a la plaça de l’ajuntament.

Darrere seu l’estel, amb la seva claror, fa que la boira pugi amunt, amunt, i els petits estels del firmament es van descobrint, obrint-se pas, lentament, entre  la boira , i lluny, molt lluny, totes les constel·lacions es fan visibles.

Al seu pas, tota la quitxalla obre unes boques com calaixos, els pares i les mares es veuen contents, als avis se’ls reconeix l’emoció només mirant-los a la cara.

Tothom  es posa a picar de mans perquè darrere del dúmper, hi van les carrosses dels tres reis, Melcior, Gaspar i Baltasar, seguint la llum de l’estel, i carregats amb molts regals.

Mentrestant els reis saluden els casserrencs, amb les mans enguantades. Els patges els tiren caramels i els nens encenen els fanalets, com és tradició al poble.

El dúmper, conduït per un Pitre emocionat, amb els ullets lluents, va caminant majestuós al compàs de la música que fan sonar els components de la Banda de Cornetes i Tambors i que també fa ballar  les majorettes.

I ja us podeu imaginar que demà, dia sis de gener, a totes les cases hi trobaran joguines, llaminadures i regals.

Eulàlia Molins Aragall