Arxius del mes de febrer 2006

CONTE DE NADAL

CONTE DE NADAL

 PapaNoel01.jpg

Mmmmmfpppphhhhh…..Res, que no havia manera. Per molt que estirés, empenyés o copegés, no havia forma humana de posar-se aquell estúpid vestit vermell i blanc. No havia contat sempre amb aquells ridículs colors, és clar. Molt temps endarrere, era un vestit sobri, de línies pures. Rústic però no exhent de noblesa. Desgraciadament les coses estaven tan malament que va haver de buscar el patrocini d’una coneguda marca de refrescs, i el primer que van fer va ser redisenyar-li el vestit donant-li aquests nous colors amanerats. Fins als mateixos nassos estava ja d’aquell maleït treball. Segles feia ja que durava. Literalment, a més. Es posava negre quan escoltava parlar de la revolució industrial i de les hores extres mai cobrades. Una eternitat duia ell treballant fins i tot en festius i sense pensió a la vista. És el que té ser un mite. Que un mai arriba a jubilar-se. És immortal, com qui diu. I algun sindicat es va preocupar mai per ell? Alguna ONG va clamar al cel demanant justica? Res. Tot el món donava per descomptat que devia complir amb el seu deure i que havia d’estar bé content, a més. Per a més inri, tant trajinar regals dalt i baix li havia provocat una hérnia. Immortal també, pel que semblava. Ara, lluitant per embotir-se en aquell maleït vestit, se li havia agreujat i li provocava molèsties. I és clar, no estava donat d’alta en la seguretat social. Com no existia….doncs que se li anava a fer. Uns calerons que s’estalviava l’estat. Després estava el tema de carregar tots els regals. Què dimonis havia passat amb les antigues nines i pilotes de futbol? Ara tot eren consoles, ordinadors i altres bajanades de creixent pes i volum. Al bo de Rudolph i als seus banyuts col·legues cada vegada els costava més trajinar amb les joguines convertides ara en maquinària industrial. Es va acabar el jocós riure i el bon rotllo nadalenc. Ara havia de fer funcionar el trineu fuet en mà. I és que això se li feia cada vegada més dur. Què passaria si dimitia? Que s’encarreguessin els reis de repartir els regals. Sempre tan posats i amb aquests fums propis de la reialesa. Per què dues festes, ambdues amb regals?. És clar, per als comerços era la bicoca, però ell estava ja fins als nassos. Al cap i a la fi, què obtenia a canvi?. Ni la il·lusió dels nens, tenia ja. Recordava una vegada que un capgros li va dir que si no li portava ves a saber quina joguina carísima (i pesada) el seu pare que era advocat li anava a ficar tal demanda que nadal acabaria arribant una vegada al mes. Si, no valia la pena. Va deixar de carregar regals i després de recuperar l’alè es va posar a escriure la seva dimissió. Milers i milers de cartes on explicava que abdicava de les seves funcions. Va començar a imaginar-se la cara que posarien aquells petits egoistes quan s’aixequessin corrent per a anar a buscar els seus regals i en el seu lloc es trobessin una carta de pròpia mà amb la seva dimissió. Se li va dibuixar un somriure en la cara i per primera vegada en molt temps, es va escoltar per tota la terra una sonora risotada. HO, HO, HO!!!!

Jordi Climent Botella