Arxius del mes de desembre 2005

A QUI PESSEBRE FA, NO LI MANCA PA

A QUI PESSEBRE FA, NO LI MANCA PA

PESSEBRE.jpg

Els avis uns dies abans del dinar de Nadal, perquè “per Nadal cada ovella al seu corral “,  feien un pessebre. en una tauleta que era tan antiga com les pròpies figuretes. Les figuretes, eren de l’època que l’àvia era petita.

L’avi, que era molt manetes, amb uns trossos de suro, feia tota l’escenificació. Les muntanyes, que les feia amb la forma de les de Montserrat, les emblanquinava (havia nevat) amb farina.

El rierol, el feia amb el paper de “plata” de la xocolata, abans no hi havia paper d’alumini en rotllos. En el rierol hi posava el pescador amb una canya que hi penjava un petit peixet, també hi havia la dona que rentava “la bugadera”, i també hi feia un petit estany que s’hi banyaven uns aneguets i les ovelles del pastor, que també corria per allí, anaven a fer un traguinyol.

També hi  feia l’Anunciació, l’àngel que s’apareix als pastors per anunciar-los la bona nova.

Tot això a sobre un bon tou de molsa i sorra de la platja (la casa era davant de la Rambla de Mar).

L’establia, era una altra història, ja estava feta, era de branquetes i palla. Allí ja havien posat a Sant Josep i a Maria, el Nen Jesús el posava jo, ja que era en aquell moment la única neta que tenien, filla d’en Bruno el fill gran. Vuit anys més tard va venir el meu germà i anys més tard els altres cosins.

Doncs el dia de Nadal, jo posava el Nen en el pessebre, els pastors que anaven adorar-lo, i els Reis a la llunyania.

Tots al voltant de la taula, escudella amb galets, pollastre de pagès farcit, gambes i escamarlans i a les postres neules, i torrons.

La nena (jo), deia la dècima de Nadal i desprès cantaven nadales. Sempre em donaven “una propina”, no sé si perquè em sabia molt bé “la dècima de Nadal” o perquè al ser molt petita i (la veritat) era molt espavilada, i tenia molta desimboltura al recitar, gesticulava amb les mans i amb tot el cos, deien que semblava una “vella resaviada”, el cas, és que em donaven uns “calerons” que la mama, em feia posar en una guardiola de ceràmica que tenia, era “la rateta que escombrava l’escaleta” , molt maca per cert !.

Desprès de dinar, els avis em portaven al Circul Catòlic de Badalona a veure Els Pastorets, d’en Josep M. Folch i Torres.

Sèiem a primera fila, ja que el cosí petit del meu pare, en Joan Grífol, feia de Lluquet, el pastoret amb més coratge i empenta.

En Joan sempre ha sigut mol simpàtic i “teatral”, molt espontani i al fer Els Pastorets durant tants anys, sempre hi afegia alguns acudits de la seva collita, amb molt d’èxit.

Jo, a n’en Banyeta (el dimoni), no li tenia por, ben al contrari, el trobava un personatge molt interessant i enigmàtic.

Aleshores qui m’havia de dir que amb els anys,  Banyeta, seria el meu pseudònim i al ser badalonina, he afegit el mot “BADIU ” que és l’eixida en badaloní.

Aquesta relataire us desitja, que aquest relat nadalenc, us hagi agradat, i  unes bones festes joioses passeu, amb Amor, Pau i Felicitat.

La Banyeta del badiu

 

LA MÀGIA DEL NADAL

LA MÀGIA DEL NADAL

noia.jpg

Tornant de la feina, he passat pel centre de la ciutat,  i m’he adonat que la majoria de botigues ja porten motius nadalencs. Aquestes festes avui en dia semblen una festa comercial, però no tot és això. Quan he arribat a casa, l’escalforeta del radiador m’ha fet recordat que quan s’acostaven aquestes dates i el fred començava a apretar, cada any la meva àvia m’explicava vora del foc que la màgia del nadal, era que tothom podia aconseguir els seus propòsits més purs.  A continuació m’explicava una història que a ella li havia explicat el seu avi, i que ja feia moltes generacions que es narrava en la nostra família.

Avui, us l’explicaré jo a vosaltres:

“Fa molt i molt de temps, en un nadal blanc i fred d’aquells que no estem acostumats a veure en la nostra terra, a Girona hi vivia una noia d’uns 17 anys, el seu nom era Anna. Es diu que el seu somriure guarnit pels seus dos zafirs, formaven l’expressió més bella del tot el país.  Però un parell de mesos abans d’aquell nadal, una gran tristor es va fer presa de la seva ànima. Havia perdut el seu avi, i li sabia greu no haver pogut agraïr-li tot el que havia fet per ella i dir-li com l’estimava. Ara ja era tard. Els dies passaven i la seva mirada següia entervolida per les abundants llàgrimes que vessava. Veient que s’apropaven aquestes dates, va fer el cor fort i es va aixugar les llàgrimes.

L’Anna pensava que encara estava a temps de mostrar tot l’amor que sentia pel seu avi, així que aquell nadal  li faria un bon regal. Ell li havia ensenyat a pintar a l’oli, afició que havien compartit durant molts anys.  Aprofitant la neu, va buscar un bell paisatge amb intenció de mostrar que tot i les seves llàgrimes i la freda tristor,  era feliç per totes les estones que havien passat junts.

Des d’aquell dia, se la podia veure combatint la fred en mig del carrer, mentre preparava aquell regal especial. Es podria dir que durant un mes no feia altra cosa. Els que sabien que feia la van començar a tractar de boja. Pensant que tot allò era inútil, i per molt que li deien que no s’ho agafés amb tanta empenta, ella tossuda els responia que el volia tenir acabat per nadal per poder-li entregar al seu avi.

Finalment va arribar la nit de nadal, i l’Anna enllestia amb traça aquell quadre magnífic, fruit de l’amor. Tot seguit va portar el quadre a la tomba del seu avi, on el va deixar amb cura. A continuació li va dirigir unes paraules, parlant-li directament amb el cor. Havia aconseguit el seu el que s’havia proposat, i va decidir anar dormir per recuperar les forces.

Aquella nit, va somiar que el seu avi entrava a la seva habitació i s’asseia en el seu llit, i li donava les gràcies pel quadre, mentre li acaronava el rostre amb suavitat. Li deia que s’estava convertint en una gran dona i que n’estava orgullòs d’ella, que no patís que fós on fós seguiria cuidant d’ella. En el somni de l’Anna, ella hi apareixia mig endormiscada, però tot i així van conversar una llarga estona mentre es donaven la mà, i quan començava a ser presa del son, el seu avi es va despedir besant-li el front. Al despertar recordava l’escena com el millor regal de nadal que mai havia rebut,  extranyament encara sentia la seva mà sobre la seva. Es va llevar amb un somriure d’orella a orella, i va trobar un sobre a la seva tauleta. Es tractava d’una carta escrita amb lletra tremolosa i poruga, era inconfusible, era la lletra del seu avi. La carta era força breu, però deixava constància que aquella nit no havia sigut tan sols un somni.” 

Segurament us semblarà tan sols una rondalla nadalenca, jo fins fa poc també ho creia. L’any passat vaig portar un recull de poesies a la tomba de la meva àvia, i les vaig recitar una a una, i com deveu esperar, aquella nit també vaig rebre el millor regal que mai m’han fet.

Albert Trias MansillaDesembre de 2005

EL PATINET

EL PATINET

patinet.gif

…i l’estrella els va guiar fins una cova feta de joncs i de boga. A dins hi havia un pessebre on     jeia el nen Jesús, i Ses Majestats li feren ofrena d’encens, or i mirra. Des d’aquell dia, els tres Reis d’Orient, i per commemorar el naixement del fill de Déu, totes les nits del dia 5 de gener de tots els anys, porten regals a tots els nens i nenes que han estat bons durant l’any.

La mestra tancà el llibre i aixecà la mirada. Donà gràcies al cel per tenir una professió com la seva que li permetia viure moments com aquell; va veure tots els nens de la classe mirant-la amb uns ulls oberts de bat a bat, la mandíbula caiguda i quiets com estàtues, semblava com si esperessin que continués llegint. Però aquell instant ple de màgia es trencà de cop i tots varen començar a parlar alhora.

Senyoreta, senyoreta, a mi em portaran una nina.

– Jo he demanat una cuineta, un telèfon, un…

– Ja tinc a punt la carta per dur-la al Patge Karim.

Uns l’estiraven per la bata i els altres se li penjaven literalment del coll per tal d’aconseguir la seva atenció.

La mestra va veure que seria impossible continuar la classe amb normalitat i els va fer anar a acabar de guarnir el pessebre que havien fet a la classe amb figuretes de plastilina.Quan estaven tots voltant el pessebre, va notar que algú l’estirava per la bata, es va girar i va veure la cara rodona i morena d’en Selim. En Selim havia arribat al poble cinc anys enrera, quan només en tenia un, i malgrat la dificultat que suposava el desinterès dels seus pares que ni tan sols li compraven una trista goma, en Selim era un alumne exemplar, sensible en extrem i tan responsable per la seva curta edat que la senyoreta li tenia un especial afecte.

Senyoreta, que no he estat bo jo?

I és clar que has estat bo, Selim! -va contestar la mestra tot fent-li un pessic a la galta.Però en Selim no es va moure i continuà mirant-la amb aquells ulls tristos, que li deien ben clarament que esperava alguna cosa més de la seva resposta.Llavors la senyoreta es va adonar de tot el que comportava aquella innocent pregunta. I les mirades d’ell i d’ella es mantingueren durant molta estona, durant tota l’estona en què la mestra va buscar desesperadament dins seu alguna explicació per donar-li del perquè els Reis Mags passaven cada any de llarg de casa seva.No va ser capaç de trobar-ne cap, i finalment va haver d’abaixar la mirada, avergonyida i frustrada davant del seu alumne. En Selim, com si hagués entès el que ella no era capaç de dir-li amb paraules, va anar lentament cap a la seva taula amb el cap cot, i es va posar a pintar un dibuix d’un patinet, com el que li deixava a vegades en Marc, a la carta als Reis que havien fet aquell matí de l’últim dia de classe abans de les vacances. Mentrestant, a l’altra punta de l’aula, el xivarri anava en augment En Selim va passar les vacances vagant pels carrers, aturant-se davant dels aparadors de les botigues fascinat per les llums de colors, la neu artificial que resseguia els marges dels vidres, els mil-i-un pessebres… i, sobretot, per les muntanyes de joguines, especialment per aquell patinet amb rodes de color lila que duia una cinta daurada al manillar, a punt per ser regalat.

El dia de la cavalcada, va seguir-la des d’una distància prudencial, convençut com estava que ell no tenia part en aquella festa. Ni tan sols gosava arreplegar els caramelsque li queien a la vora.

Quan tothom anava cap a casa, ell va anar a donar una última mirada al «seu» patinet. Es va endur la decepció més gran que mai hagués tingut, i això ja és dir per un nen com ell: El patinet ja no hi era! Tot i això, es va quedar mirant l’espai on havia estat, pensant que fins i tot li era negada la petita satisfacció d’imaginar-se d’alt del patinet. A poc a poc el fred va travessar la prima i esparracada jaqueta, i se li anà calant als ossos. Llavors, tremolant com una fulla se n’anà cap a casa a dormir, desitjant que l’endemà tots els pessebres del poble, l’arbre de la plaça, les llums de colors… tot, hagués desaparegut.

Al matí el despertà una cridòria al menjador. El seu pare entrà d’una revolada a la seva habitació i li preguntà si sabia d’on havia sortit allò que havia trobat en obrir la porta del pis. I tant si ho sabia! Era el patinet! El patinet de rodes lila i amb la cinta daurada al manillar! Però… llavors… això volia dir que… No va tenir temps ni de pensar, es va aixecar com un llampec, es vestí amb una esgarrapada i sortí al carrer amb el seu preuat tresor. A tots els qui anava trobant els cridava:

És veritat! És veritat! Mireu que m’han dut a mi també!

I mentre anava amunt i avall de la vorera, li va semblar entreveure algú conegut dins d’un cotxe aparcat davant de casa seva, a l’altre cantó de vorera. Semblava… sí, era el cotxe de la senyoreta! Es va posar a córrer amb el seu patinet com un esperitat per explicar-li que ella tenia raó, i que el conte deia la veritat, li volia dir que els reis finalment s’havien recordat d’ell. Però llavors el cotxe arrencà i passà pel seu costat a tota velocitat. En Selim tot just va tenir temps d’entreveure el rostre de la seva mestra. El que li va estranyar però, va ser que li va semblar veure que plorava.

Ricard Bertran Puigpinos

NADAL A POLÒNIA

NADAL A POLÒNIA

nadal_polonia.jpg

Li havien dit que allò de que la seva empresa pensava deslocalitzar la producció era del tot seriós, i que fins i tot,  tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu

El Lluís Maria havia començat a treballar a l’empresa de cartonatges  Savall i Granera, quan tenia acabats de fer els 14 anys, i ara fet i fet, estava a punt de complir els 53.

Es deia que els costos a Polònia eren d’un 60% inferiors als d’aquí,    això li feia pensar al Lluís Maria, que els polonesos devien estar acostumats a una vida quasi monacal, perquè ell, aquí, tot i la gestió més que miraculosa que la Núria  feia dels diners del sou, tenia la sensació que arribar a fi de mes, era una autèntica proesa.

Els rumors – al capdavall, només eren això rumors – s’anaven fent més i més intensos, però ni la direcció de l’empresa movia peça, ni tampoc el delegat de personal manifestava tenir més informació que la resta dels treballadors. A darreries de gener, com si fos una trobada fortuïta, al començar la feina, el Sr. Josep Savall, Gerent de l’empresa, li va preguntar per la família, i de forma  amical, li va dir ; quan tingui un moment pugi a l’oficina Lluís. Ni cal dir-ho, tothom va entendre que havien escollit al  Lluís Maria per donar a conèixer les intencions de l’empresa, i a mig mati, com li havien demanat, pujava les escales que portaven al despatx.

El Josep Savall  havia començat ha treballar al mateix temps que el Lluís Maria, ambdós coneixien perfectament el procés que portava de la matèria primera a les caixes de cartró; el Josep, fill d’un dels propietaris, en tornar del servei militar, va començar a treballar a l’àrea d’administració, i desprès a la de vendes, i en aquell moment era el responsable de compres, alhora que el Gerent de  Cartonatges Savall i Granera. La conversa va ser planera, Lluís , tu ja saps, que el nostre producte deixa un marge molt petit, oi ?; hem arribat al màxim pel que fa a reduir els costos de producció, però així i tot, els productors instal·lats als països de l’est, ofereixen preus més baixos que els nostres, cal prendre decisions greus, i en aquesta hora, l’empresa confia, en que tu que coneixes perfectament el procés de producció, podràs explicar-ho a la resta de treballadors de la millor manera; per descomptat tenim intenció d’arreglar el màxim nombre de situacions personals possibles. En Lluís Maria, va preguntar per la data en què es volia fer el tancament de l’empresa, i el Josep li va confirmar que efectivament – com deia la gent  – tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu.

Quan va baixar del despatx, tota la fabrica estava esperant les noticies que duria Lluís ; va ser en la pausa del dinar, quan va comentar el que li havien dit : Que els productors de l’est ho feien més barat, que mirarien d’arreglar al màxim les situacions personals difícils, i que era del tot cert, que l’empresa tenia intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu. A ell en particular no li havien aclarit, si el tractarien com una situació personal difícil, o si tenien per a ell altres intencions. Fet i fet, tothom va quedar encara més preocupat,  el delegat de personal, va prendre el compromís d’aclarir la situació el més aviat possible. 

El Lluís no va comentar res del que li havien dit a la Núria, li va semblar que ja tindria ocasió d’explicar-li, i que si li podia estalviar algun dies o setmanes de neguit, tot això que tindria de menys en el seu pap. A ell però, ben al contrari, el coneixement d’aquesta situació l’amoïnava d’una forma creixent. Què faria si l’acomiadaven amb 53 anys ?, tenia molta experiència, tant en el treball en concret de cartró, com en  la conducció d’equips humans, però intuïa, que fora de la seva fàbrica, ni una cosa ni l’altra serien considerades de forma positiva.

A mitjans de febrer, el delegat de  personal, va comunicar als treballadors l’oferta de l’empresa, 50 dies  per anys treballat, més 18.000 € per a tothom, i per als majors de 55 anys, la possibilitat d’acollir-se a una pre-jubilació,en la que rebrien de l’empresa fins al 60 anys, el 80% del seu actual sou. Aquesta oferta per als de més de 55 anys, era alternativa, una cosa o l’altra, indemnització o pre-jubilació. La data en la que l’empresa donaria per tancat el procés era el dia 27 d’abril, justament la festa de la Mare de Déu de Montserrat.

 A primers de març justament hi ha una peregrinació de la parròquia, en la que tradicionalment participaven sempre el Lluís i la Núria, i també en aquesta ocasió ho varen fer; tenien el costum d’anar a esmorzar aprop de la majòlica  de la Mare de Déu de les Arenes, quasi al bell mig del passeig pel camí dels Degotalls, que amb els anys s’havia convertit en un esplèndid mirall de la fe mariana dels diferents pobles de Catalunya i àdhuc d’Espanya. El Lluís mentre menjava en silenci, va demanar a la Mare de Déu, que es fes càrrec del farcell de preocupacions, que en relació a la seva feina, el neguitejava a ell, i a tants d’altres des darreries de l’any anterior; li va demanar que com havia fet a Qana, fes de mitjancera, també i des del fons del seu cor, com ella mateixa havia fet, va xiuxiuejar fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula ! . El dia , després d’aquella pregaria espontània, va semblar que s’il·luminava i malgrat trobar-se a primers de març, dins encara de l’hivern van gaudir d’un temps serè i quasi calorós.

El Lluís Maria sabia prou bé que els problemes no es solucionen sols, però no trobava ni l’ocasió, ni les paraules que havia de dir a la Núria; es plantejava la hipòtesi de marxar tot sol, i resistir com fos, els dos anys que mancaven encara per a la pre-jubilació, li semblava que obligar a la Núria a deixar el lloc on havia desenvolupat quasi tota la seva vida, era de fet, anar més enllà, del que hom va assumir en ocasió del casament.

A primers d’Abril va ser la Núria la que li va treure el tema, estava clar, que així com ell, no havia badat boca dels problemes de l’empresa, hi havia altres treballadors, que des del primer moment – potser de fet era el més correcte – tenien puntualment informada a la família, o com a mimin a l’esposa. M’ho pensaves dir, de camí a Polònia ?; el Lluís, li va explicar que de fet, encara no estava clar que finalment anés algú a Polònia, i en tot cas, ambdós n’havien de parlar ; la Núria li va voler deixar clar, si cal marxar a l’estranger, compta amb mi !

El Lluís Maria va rebre l’oferta de cartronatges  Savall i Granera, per anar a Polònia com encarregat a partir de juny; l’empresa es faria càrrec del lloguer d’una casa unifamiliar fins a fi d’any, i aleshores ell triaria si volia aquesta opció fins a la jubilació, o altrament, si  volia adquirir una vivenda en propietat; en aquest segons cas, l’empresa capitalitzaria l’import dels lloguers fins a la jubilació i els hi lliuraria de cop. L’empresa s’instal·laria a Katowice, dins la zona de màxima densitat de població; el Lluís Maria va veure en  el mapa, que aquesta població no estava gaire lluny de Czestochowa, on segons li semblava recordar hi havia també una Verge Negra

El 13 de juny, festivitat de Sant Antoni de Pàdua,  rebien les claus de la casa, situada en un barri perifèric de la ciutat; els va sobtar la grandària de Katowice que ultrapassava ja els 750.000 habitants, i donava aixopluc en el seus polígons industrials, a la majoria d’empreses multinacionals, algunes de les quals coneixen ja de Catalunya, U.H, A.B.B, i totes les del sector de l’automòbil, estava clar, que la opció de cartronatges  Savall i Granera, havia estat del tot correcta, era justament aquí, on calien ara, els productes d’embolcall i protecció de mercaderies que l’empresa fabricava.

El Lluïs Maria i la Núria, van començar de seguida les classes per aprendre la llengua del país, ells que gaudien d’un intèrpret, entenien com una obligació la d’aprendre la parla del lloc on vivien; el fet d’haver patit a Catalunya,  maltractaments, discriminació i àdhuc alguns episodis de violència  per part tant de les autoritats, com d’alguns emigrants que venien amb la convicció de que els catalans que encara romanien vius, els devíem la vida. A darreries d’agost [ aquell any no varen fer vacances, és varen perdre doncs l’XI Mercat Medieval de Guimerà, malgrat això van tenir coneixement per www.guimera.info, del gran èxit de públic, i del posterior Premi Culturàlia 2005, que els van atorgar a  Tàrrega, a la Comissió del Mercat Medieval de Guimerà] ambdós es defensaven força bé, en la llengua polonesa. Polònia va ser la destinació aquell  any dels fills de la nostra parella, La Montserrat, la seva parella el Xavier, i el menut de la casa l’Oriol, com també de la Núria i l’Albert, els avis, el Manel, la Maria i l’Enriqueta no van viatjar perquè els semblava que Katowice estava a l’altra punta del món.

La tardor va arribar amb més celeritat que a Catalunya, i els seus efectes també van ser més radicals, a darreries de setembre, ja calia portar robar d’abric, i durant el mes d’octubre les nevades i subsegüents gelades, començaven a sovintejar; els polonesos estaven molt acostumats a aquest clima, però el Lluís i la Núria no, i aquesta adaptació els va fer patir. La gent sortia poc de casa, el temps no convidava a fer-ho, però l’un per  treballar, i l’altra perquè volia conèixer més la cultura del país, es passaven la major del dia fora de la llar; l’un i altra, tot i no confessar-ho havien trobat en l’excés d’activitat, l’aturador – si més no, momentani – d’una fonda melangia que els anava corcant l’ànim.

Desembre va arribar a la catòlica Polònia, i val a dir que els pessebres de la Núria, van triomfar a Katowice, tant o més, que el pa amb tomàquet que habitualment és servia al menjador de  cartronatges  Savall i Granera; sense saber ni com, ambdós estaven ja a la llista de persones que assistirien a la missa del Gall a Czestochowa; els fills s’havien excusat per raons diverses [ entre elles, l’extrem fred d’aquell hivern i els pocs dies de festa en aquelles diades]. El santuari de proporcions magnífiques, en el que destaca la torre de fins a quatre balconades, és manifestament insuficient per donar cabuda a tothom en aquestes diades, i per aquesta raó, cada parròquia te assignat un nombre màxim de peregrins; sens dubte el fet de trobar-se entre els escollits per al Lluís i la Núria, va se considerat com un especial honor. La cerimònia va ser particularment emocionant per  la nostra parella, milers de peregrins al voltant d’una Verge Negra! Només calia forçar una mica la imaginació, i hom creia torbar-se al vell cim de Montserrat als peus de la Morena de la Serra !. El seu estat emocional no va passar inadvertit per als seus veïns de banc, i alhora també veïns a Katowice, que els van consolar tots dient-los que a Polònia, quan tot semblava perdut, quan fins i tot s’ esvaïen les esperances, hom acostumava a dir, si Catalunya ha pogut resistir, també Polònia podrà fer-ho !, si els catalans poden, també nosaltres els polonesos podrem !, aquell Nadal, el consol venia de Polònia, que els acollia amb tendresa i amor !. Desprès de la missa, com ho feien a Montserrat, van voler passar per davant de la imatge, la cua – amic lector t’ho deus imaginar – era molt i molt llarga, però finalment per un període breu, ambdós es van  deturar davant la Verge Negra, i mentre les llàgrimes solcaven silenciosament el seu rostre, només van saber dir fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula !.

El dia següent, Sant Esteve, era diumenge, i els va sobtar la trucada telefònica a les 6,00 del mati, era la fila petita, la Núria que els feia saber que els havia tocar l’Euromilió, havien comprat un número amb la Montserrat i havien decidit  que si tocava – el premi era un desideràtum 100.000 milions d’€uros ! –  en farien  tres part, i els havia tocat !

El Lluís Maria va convèncer al Josep Savall, per obrir una planta a Catalunya que bàsicament tingués cura d’investigar i desenvolupar materials i mètodes d’embalatge, i ell, el Lluís se’n faria càrrec de la seva direcció; altrament però, compraria la casa de Katowice, perquè volia també estar present, en la implementació dels nous materials i mètodes. I amics lectors, tot i que no li ho va dir al Josep Savall, perquè tant ell com la Núria, sentien que durant aquells mesos, el seu cor havia posat arrels a la dura terra polonesa.  També , i potser això cal dir-ho expressament perquè els catalans som racistes, ens agraden les Mares de  Déu negres, oi ?.

Al camí dels degotalls, ben aviat hi podreu trobar una imatge més, la Mare de Déu de Czestochowa.

Antonio Mora VergésDesembre de 2005

 

NADAL AVANÇAT

NADAL AVANÇAT

cuina_poble.jpg

Aquest any amb la meva avia, passem uns dies poc abans de Nadal al poble, aprofitant que jo ja tinc vacances. Ens estem a la casa on va néixer l’avia. Allà i viu en Pere el germà de l’avia, que és gros, callat i seriós, i la seva dona la Carmeta que es menuda xerraire i riallera. La seva filla, la Lord, es pocs anys més gran que la jo, no parla gaire. Però m’agafa de la mà i em porta a veure els conills, amb les conilleres gaire bé tapades perquè no els matin les gelades, en treu un i me’l deixa tocar, no havia tocat mai res més suau i flonjo ni que fes tanta tendresa. De tornada tirem pedres al glaç que cobreix  els bassiols, i finalment arribem enfredorides i ens arrambem a la llar de foc.

Al menjador, en Pere, i la seva germana, la meva avia, que es diu Maria Lord, es mig discuteixen. Jo prou sé de que va. Ella era la gran, però en Pere tot i néixer més tard, era noi, i per això va ser l’hereu. Així eren lEs coses al poble i ningú se n’estranyava ni se’n queixava, sinó la Maria Lord, que no ho havia trobat mai just, i sempre trobava pegues a la feina d’en Pere. Que t’has tret el camp de la creu, que era la nineta dels ulls del pare? L’has bescanviat per un tros d’hort? Clar, com que l’hort te’l portarà la Carme, tros de dropo! Si ja ho sé que no us cal tants camps ara que teniu poques vaques, però d’això qui en té la culpa. A no, no m’ho diguis que tothom se les treu. Els de cal Baronet en té més que mai. Sort de la Carme que va posant pau. Maria Lord, que ens faràs uns canelons aquest any? M’has d’ensenyar a fer-los que a mi no em surten tan bons! T’has de triar un bon conill per baixar-te i pensa a endur-te’n ous que allà no els teniu tan bons! Ai dona deixa lo Jaume que ja sap que es fa!.

M’agrada estar el poble. Amb aquest fred sembla més Nadal que a Barcelona, i les muntanyes semblen de pessebre, i els estels a la nit em semblen més bonics que tots els carrers il·luminats del mon. A més la Lord em porta amb les seves amigues, i fins i tot hem baixat una tarda a la Seu, tota la colla. Només em sap greu, que l’avia burxi tan a l’oncle Pere, més que res per la tia Carme i per la Lord, que ja es amiga meva. Jo no en goso dir res, però la Carme em deu veure mala cara en un moment que estan parlant i em xiuxiueja: No en facis cabal, sempre estan així aquest parell, però s’estimen!. No ho acabo de veure clar, jo, que s’estimin tan. No, no ho veig fins al final. Quan ja ha passat gaire bé una setmana i hem de marxar i els dos germans s’abracen i se’ls humitegen els ulls. Aviam si no ets tan cara de veure germaneta! I tu cuida’t que estàs molt gras! Mira qui parla!.  A mi també se m’han humitejat els ulls, i a la Maria Lord i a la Carme. Carallots! Diem totes tres i riem. Quan l’avia i jo agafem el cotxe de línia i mentre fem adéu amb la mà, tinc el cap ple de nadales.

 

Sandra Cabrespina