Arxius del mes de desembre 2000

NADAL EN BLANC I NEGRE

NADAL EN BLANC I NEGRE

album_fotos.jpgEl Pere i la Pilar vivien a l’edifici  d’apartaments del carrer del Futur s/n ,des de feia uns 10 anys, havia estat una bona decisió, malgrat que en el moment de prendre-la ambdós haguessin manifestat tota mena de reserves sobre l’autèntica necessitat del canvi. El Pere havia complet els 80 anys, i la Pilar 75, i certament les catorze escales que calia pujar i baixar almenys un cop al dia a la casa del carrer Montserrat, eren un perill real i creixent.

Als apartaments del carrer del Futur s/n, hi havia ascensors – n’hi havia dos – , i la distribució dels 50 metres útils que tenia cada apartament era prou funcional com per sentir-se encara “ a casa “, i gaudir alhora dels serveis i comoditats d’un edifici modern ; porter electrònic amb circuit de televisió ,aire condicionat , calefacció, aigua freda i calenta, telèfon amb connexió a internet per línia , i també mitjançant la televisió per cable, es podia dir que no hi faltava de res.

Una de les decisions més difícils que havien pres el Pere i la Pilar, va ser la de triar els objectes que els acompanyarien al nou apartament, i quins romandrien a la casa del carrer Montserrat, o acabarien finalment al Punt Blau quan el comprador, valores la utilitat que per a ell podrien representar. Fou dur haver de triar, i encara més constatar com es d’impossible encabir en 50 metres útils, els estris d’una vida, acumulats per una família de quatre persones, en una casa de 150 metres !.

 Les joguines de la Mercè, les que havien estat guardades a les golfes des de feia 30 anys, es van haver de quedar perquè la Mercè havia dit que no se les podia endur a l’Argentina, quan va marxar a viure a Paraná ; tampoc més endavant va manifestar cap intenció de recuperar-les i finalment es van quedar a les golfes de la casa a disposició del comprador.

 Els estris del Joan havien estat objecte d’una primera selecció quan va marxar a viure a Jaén, i d’una darrera selecció d’última hora quan es va vendre la casa, però encara en un gran nombre n’hi havia molts que també es varen quedar a la casa ; ni cal dir-ho els mobles i molta roba d’uns i altres, es va haver de deixar, i sortosament el comprador va assumir la tasca de fer-ho arribar a Càritas, perquè pugues donar encara un darrer servei a famílies amb menys recursos econòmics. 

Al nou  apartament només s’hi van endur la roba d’us habitual, alguns llibres , l’ordinador i una enorme caixa de cartró en la que hi havia moltes fotografies, títols i llibres de notes de la Mercè i el Joan, i cartes que s’havien enviat el Pere i la Pilar quan eren joves, i més endavant el Joan quan va anar al servei, i la Mercè al principi de viure a l’Argentina, desprès tots van acabar tenint un ordinador personal, i una adreça de correu electrònic, allò havia de servir per tenir-los en  permanent comunicació malgrat les distàncies, però la major part dels dies, quan el Pere obria el correu electrònic ,la màquina li recordava en castellà no hay ningun mensaje nuevo, que amb l’excusa de les preses de la vida moderna, els seus fills i nets no tenien temps, ni per dedicar-los cinc minuts a la setmana !. La petita camera de televisió que coronava la pantalla de l’ordinador, i que els permetia enviar la seva imatge als fills i nets, alhora que també veure’ls a ells, només s’encenia en ocasió d’algun aniversari, d’algun sant, o en diades com l’Onze de Setembre, Nadal , Cap d’any i Reis.

El Pere i la Pilar havien establert una rutina, que els ajudava a viure, al mati ambdós anaven a fer la compra tot passejant, i a la tarda desprès de dinar acostumaven a fer una migdiada, desprès ,a la primavera i a l’estiu sortien a fer un tomb abans de sopar , i encara una darrera passejada abans d’anar a dormir, a la tardor i a l’hivern suprimien el tomb d’abans de sopar, i solien passar la tarda a casa, i mantenien únicament contra vent i fred el passeig de desprès del sopar que només, la pluja i la neu podien suspendre.

La caixa de fotos era objecte d’especial interès durant els mesos d’octubre a febrer, i el Pere i la Pilar fruïen mirant aquelles fotos que els retornaven el seu passat ; des de l’any 1970 la majoria de fotos eren fetes en color, i les anteriors en blanc i negre, algunes fins i tot esgrogueïdes pel pas dels anys !. La vida per als homes sempre ha estat en color, però la tècnica no va poder recollir-ho fins a dates molt recents, pel Pere els millors records sempre estaven plasmats en fotografies en blanc i negre, la Pilar de jove quan es van comprometre, el Pere amb roba de soldat, les fotos del seu casament, el naixement de la Mercè, el seu bateig, els primers Nadals tots tres junts a casa dels avis, el naixement del Joan, el seu bateig, un Nadal amb quatre de colla, fotos de Reis, les comunions d’una i altre, fotos de vacances, d’excursions , i de sortides ,fotos del col·legi, fotos de convivències amb companys i companyes d’escola, fotos de colònies al Solsonès, al Penedès, al Vallès Oriental, a la Garrotxa, i moltes, moltes fotos a Montserrat, almenys una cada any, amb els avis encara vius, sense els avis, amb algun amic/amiga, amb el promès de la Mercè, el Ferran i més tard amb la promesa del Joan, la Maria Jesús, i més fotos encara, ara en color amb els seus nets, el Pere i el Joan, els argentins fills de la Mercè i el Ferran; la Margalida i l’Assumpció filles del Joan i la Maria Jesús. La caixa de fotos era el resultat d’un procés de recuperació que havien fet primer els fills, aquesta foto es meva !, i desprès els nets, aquesta foto es del meu pare, mare !, així que malgrat que eren nombroses, eren només un pàl·lid reflex de l’historia gràfica del Pere i la Pilar. També des d’internet s’havia vist incrementada la col·lecció, i fins i tot s’havien recuperat algunes fotos, tant per part del Pere i la Pilar, com per part dels seus fills.

S’acostava Nadal, Nadal de l’any 2000, el darrer Nadal del segle per a molts, i el Pere i la Pilar, miraven de no treure el tema, perquè els fills, ja els havien dit que aquell any era molt difícil que pugessin trobar-se tots plegats, i l’anterior !, i l’anterior !, Quants anys feia que no estaven junts per Nadal !

La Mercè havia estudiat arquitectura, i a la Universitat havia conegut al Ferran que estudiava Periodisme, es van comprometre i el Ferran va entrar a treballar a la Vanguardia, i ben aviat li van encomanar feines delicades, fins que a darreries dels 70, li van confiar la corresponsalia a Buenos Aires, i tots dos, La Mercè i el Ferran van marxar cap a l’Argentina, la Mercè va guanyar plaça d’arquitecte a l’Administració, i el Ferran va acceptar l’oferta de dirigir EL PARANÁ, i ara vivien a la ciutat de Paraná, i allí havien nascut el Pere i el Joan.

El Joan havia estudiat enginyeria agrícola a Lleida, i havia marxat a Jaén a fer pràctiques, allà va conèixer a la Maria Jesús, va trobar feina a Andújar en una cooperativa oleiocola, i un cop casats , allà es van quedar a viure, d’allà eren la Margalida i l’Assumpció.

El Pere i la Pilar no havien tingut masses ocasions per conviure amb els nets, un viatge a l’Argentina, on van romandre tot un hivern – dels hiverns d’aquí que allà son estius –  per conèixer els nets i veure com vivia la filla,  i un parell d’ocasions en que varen ser ells , els nets els qui van visitar la casa dels avis, durant unes vacances d’hivern – per a nosaltres d’estiu -,  les andaluses les coneixen millor, perquè  quasi cada any, o el Joan, o ells feien per veures, i també havien estat  a la casa d’Andújar,  i fins i tot, portats per vena mariana del Pere, havien visitat el Santuari de Nostra Senyora de la Cabeza, Patrona de la Ciutat. Els Nadals des de que vivien a l’apartament mai els havien vingut a visitar, si que és cert, que en dues ocasions, varen ser ells, el Pere i la  Pilar, els qui van anar a passar el Nadal a Andújar.

I aquell any 2000, el darrer per a molts del segle XX, tant la Mercè, com el Joan, els havien escrit dient-los que no podrien tampoc estar junts el dia de Nadal. Novembre i desembre,  van ser tant pel Pere com per la Pilar, un constant, te’n recordes ?, a cada nova mirada , tarda, rera tarda , a la caixa de cartró, en que sempre els dies més feliços, els Nadals més bonics, estaven retratats amb blanc i negre.

I com cada any va arribar el dia 22 de desembre, i va començar l’anomenat sorteig extraordinari de Nadal, en que els nens de Sant Ildefonso cantaven números i premis amb la seva cantarella peculiar; devien ser al voltant de les 10 del mati i encara no havia sortit cap premi gros, quan van sentir el timbre de la porta, i per la pantalla de televisió van poder veure, a la Mercè, juntament amb el seu marit i els nens ! ; els va fer un tomb el cor, havien pogut venir !, corrents van  prémer el comandament que obria la porta de l’escala i van sortir al replà a esperar l’ascensor, novament van sentir que demanaven des de la porta del carrer, qui devia ser, ara ?, i la Pilar que havia anat a veure qui era, va poder distingir al Joan, la seva dona i les nenes, ells també havien pogut venir !, va prémer el comandament de la porta, i va anar a dir-li al Pere, mentrestant la Mercè i les seus ja eren al replà i li deien al pare, que el Joan venia darrera, perquè no havia trobat lloc per deixar el cotxe.

 Tots plegats els van dir, que feia temps que tenien previst de donar-los aquesta sorpresa, i que s’ho havien fet venir bé per poder coincidir tots plegats, en aquell Nadal, que seria el darrer del Segle XX. El Pere va pensar que li havia tocat la millor de les grosses en aquest sorteig extraordinari que es la vida nostra de cada dia.

Els fills i nets s’hostatjaven a l’hotel, i allà van portar-los a dinar el dia de Nadal, el Pere duia una capsa amb carrets de fotografia, i els va demanar que els posessin a les seves cameres, però avi si son en blanc i negre !, li va dir un dels nets de l’Argentina; el Pere durant el dinar els va explicar a tots plegats, el que feien ell i la Pilar a la tarda, i com havien arribat a associar les fotografies amb blanc i negre, amb els moment més feliços, i aquell ho era per ambdós, i molt de feliç !. Les fotografies es van fer doncs en blanc i negre.

Els fills i nets van marxar el dia desprès d’any nou del 2001, al Pere i la Pilar els quedaven les fotos d’aquell Nadal per afegir a les moltes que hi havia a la caixa de cartró que una vegada més havia estat saquejada per fills i nets.

El dia de Reis, cap als volts de migdia un missatger va trucar a la porta, i els va dir que els duia uns paquets dels seus fills ; en obrir-los van veure que es tractava d’àlbums de fotografies, on totes les fotografies estaven en blanc i negre, algunes eren molts conegudes per a ells, la Mercè i el Joan de petits, o els nets en algunes de les seves vacances, fotos que havien agafat de la caixa de cartró, però la resta eren les fotos que d’una manera gràfica, completaven l’arbre genealògic del Pere i la Pilar.

 

© ANTONIO MORA VERGÉSNadal del 2000 – Castellar del Vallès