Category Archives: General

TANQUEM EXITOSAMENT EL NADAL DE CONTE DE GUIMERA.INFO

TANQUEM EXITOSAMENT EL NADAL DE CONTE DE GUIMERA.INFO

Assolíem la xifra de  517  històries, contes o poemes de Nadal en llengua catalana.  La dada en termes d’una llengua minoritària és estratosfèrica.

Suggerim que aneu llegint contes durant tot l’any.

Ens encantarà – i acabarà succeint, recordeu la faula del canti i la font –  que alguna editorial, mitjà de publicació, empresa, sponsor privat,…, assoleixi el repte de publicar els 10, 25, 50, 100,..,  millors contes, les condicions per a la primera edició son immillorables, els autors cedeixen els seus drets per fer-ho fàcil i econòmic.

El 2017 ha estat dur per la nostra llengua, per la nostra cultura, per a tots i cadascun dels catalans,  cal esperar que el 2018, persistiran i àdhuc s‘incrementaran les mesures repressives, ara sense aquella pretesa subtilesas de ‘ que consiga el efecto, sin que se note el cuidado’.

Personalment no espero res d’aquella Europa que deixava caure la II República, que lliurava contravenint el dret Internacional  al Lluís Companys i Jover  (Tarrós, 21 de juny de 1882-Barcelona, 15 de octubre de 1940) perquè fos afusellat per la dictadura.

Alhora però, ho espero tot d’una ciutadania curulla de dignitat,  que reivindica la memòria dels pares, avis, besavis ,  rebesavis,…, i vol pe als seus fills, nets, besnéts, rebesnéts un millor futur.

Esteu convocats pel NADAL DE CONTE de l’any 2018.

Antonio Mora Vergés

UN DINAR IMPERFECTE

UN DINAR IMPERFECTE

La Carol havia pensat preparar llagostes per Nadal. Però, del pensament al fet, hi ha un bon tros.

Ella solia encarregar el menjar per aquestes festes, a primera hora del matí. Les botigues estaven plenes de gom a gom, i volia assegurar-se que tingués allò que necessitava. A més, fer cua, era una cosa que detestava.

El dia abans de Nadal, es va disposar a recollir tots els encàrrecs. Va tornar a casa, amb el temps just de preparar el dinar.

Tard ja, la seva filla Mariola, inesperadament, li va demanar que l’acompanyés a fer més compres. I, és clar, la Carol, que li encantava anar de botigues per aquestes dates, va accedir contenta.

Tot i que, arribaven d’hora a tot arreu, hi havia tanta gent pel carrer, que els va passar la tarda en una volada. La Carol tenia un sopar d’amics i poc temps. Va arreglar-se a corre-cuita per ser a punt a l’hora. Van passar una nit divertida, i l’endemà, contenta, es va disposar a preparar el dinar de Nadal.

I, va començar a posar ordre a la nevera. No sabia per què, tenia un cuc, que…, la inquietava.

—Ai, ai, no trobo el que vaig demanar. A veure si s’hauran equivocat ‒es repetia.

—Mira que, si s’han equivocat, no sé què faré ‒afegia.

—No les veig per enlloc, vaja per on, doncs sí, ho han fet i ara, no puc reclamar res, em resignaré, ves.

Sempre repassava la compra, i aquest dia amb les presses, no ho va fer. I, heus aquí, el resultat, però, no tot va ser dolent.

La Carol havia ideat un dinar perfecte, i ara, el dinar seria imperfecte. Va prendre un cafè per calmar-se, va respirar profundament, i de cop i volta, va tenir una bona idea per arreglar aquella bogeria. Faria un àpat ben diferent.

Passades les festes, la Carol va tornar a la peixateria. Quan la van veure, van estar contents. Tenien una cosa per a explicar-li.

—Carol, avui mateix ens hem assabentat que va passar. Ho sentim molt, et tornarem els diners.

—Com us heu assabentat?

—Ha vingut una família molt pobre donant-nos les gràcies.

—I, com és això?

—Es pensaven que havia estat un detall nostre. Nosaltres els hem dit la veritat. I, ells, entristits, han dit, que, no podien pagar-ho.

—Deixeu-ho estar, a la cap i a la fi, ha estat un regal per qui em dieu.

—L’error va ser nostre, no tens per què fer-ho ‒van contestar-li.

Ella ho va deixar estar. Va comprar el peix i va marxar d’allà molt contenta. Allò que li havia preocupat tant va ser un alleujament i una felicitat. Ella, havia triomfat el dia de Nadal, i una altra família havia estat feliç. Què més hauria pogut demanar per aquestes festes?

Va arribar a casa i ho va explicar fil per randa. Llavors, ho va resumir dient:

—Les llagostes van anar a parar a casa d’una família necessitada.

 

Ves per on, l’arròs amb galeres que va acabar fent la Carol, va ser tot un èxit.

 

Rosa Ventura Cutrina

PROTEGIM LA BÚSTIA

PROTEGIM LA BÚSTIA

Sóc cartera, dient això ja us dic que he passat per moments i per situacions insòlites, la feina s´ho porta.

A vegades has de fer mans i mànigues per trobar una adreça, altres vegades no trobes per enlloc la persona, car l´ adreça està molt mal escrita, altres voltes està equivocat el poble i tot. En fi un garbuix de despropòsits als que ja hi estic acostumada.

Al que no estava gens avesada és a la gran queixalada que em va fer un gos, de raça mastí del Pirineus una vegada a una masia. Sort de portar la jaqueta i els pantalons de texà , d´altra manera hi hauria d´haver anat a espetegar a l’hospital immediatament. Per sort en vaig sortir amb la roba esparracada i alguna rascada sense importància.

Si el ofici de carter s´hauria de posar entre els perillosos. Però no, els carters avui en dia som uns simples transportistes i para de contar.

Si us explico tot això ,no és perquè no m´agradi el ofici, jo el vaig triar , ja ho era el meu pare el meu avi i deien que el meu besavi també. Casa meva hi diuen a ” Cal Carter “, encara que ara la correspondència sigui en unes dependències de l´Ajuntament.

Ara el que m´ha passat no fa gaires dies, uns deu dies, no m´havia passat mai de la vida i em va fer molta gràcia.

Com cada dia xino xano arrossegava el meu carret ple de correspondència quan de sobte en una casa familiar va sortir una nena d´estampida, això és el que va fer, i amb el seu cosset protegia la bústia com un cert dia 1 d´Octubre  d´infausta memòria protegíem les urnes alguns catalans.

I la xiqueta cridava- ATURAT , NO Més FACTURES, NO , NO EN VOLEM  CAP MÉS.

Jo li vaig preguntar el perquè de tot això i la nena molt formal va dir :

LA MARE HA DIT QUE ENCARA NO HA COBRAT EL NADAL I FINS QUE NO EL COBRI NO PODEM ACEPTAR MES FACTURES.

Jo rient vaig mirar el plec de propaganda que portava i li vaig dir.

Tranquil·la nena, aquí sols em sembla que hi ha catàlegs de joguines pels Reis.

AH! Va dir , si és així ja me les pots donar, les va agafar i va córrer com una esperitada cap a dalt de casa seva.

Jo la cartera vaig pensar, que si hagués sigut gran, hauria també protegit les urnes i vaig marxar carrer enllà rient.

Montserrat Vilaró Berenguer

LA LLUNA DEL NATALICI

LA LLUNA DEL NATALICI

I fou aleshores, per les engires del solstici,

que la jove infantà,

plàcidament, malgrat les circumstàncies.

Entre un munt de ferralla,

als afores de la ciutat.

Amb el primer vagit del nadó

cessà la pluja apocalíptica d’obusos

i el xerricar esgarrifós dels tancs.

 

 

I es féu el silenci.

 

Els més agosarats sortiren al carrer

des del fons dels amagatalls.

A poc a poc, la vida es despertà

tot recuperant veus gairebé oblidades,

converses, crits i cants d’alegria,

mentre els optimistes il·luminaven el camí

amb les pantalles dels mòbils.

 

 

Fins que s’esvaí la boira de pols i fum

i aparegué el somriure daurat de la lluna.

 

Nadal de 2017

Raül Torrent i Torrent

 

LA MALETA

LA MALETA

La Sandra quasi es va desmaiar quan el seu xicot li va dir que havien guanyat un premi , un viatge llarg , en combinació amb la Rifa de Nadal. La Sandra com que no tenia maleta adequada es va dirigir a un “xinès ” i va comprar la maleta més gran que va trobar .

La noia pels seus desplaçaments per Barcelona ho fa amb una motoreta. Així no té problemes per aparcar i va la mar de bé .

En sortir de la botiga és va posar el casc i volia posar la maleta en el portà equipatges. El que ella no comptava  és que ni lligant-la amb un cordill no s´aguantava  per cap canto

Va provar de posar-la a la part de davant o sobre el manillar i tampoc. Va provar a la plataforma dels peus i de cap manera.

Llavors es va treure el casc i enrabiada va picar de peus, ja va veure que hauria d’anar a peu com pogués empenyent la moto.

I dit i fet es va posar en marxa d’aquesta manera.

Al cap de poc es va topar amb uns paletes que feien obres en una casa.

El més jove i eixerit de tots crida a la noia així .

Rosseta jo de tu posaria la moto dins la maleta!!!!, segur  que hi entra. I es van posar a riure tots.

La Sandra enrabiada va dir, d’acord moreno, però tu me la véns a portar .

I molt digna va continuar empenyent la moto .

Coses que passen en festes nadalenques!

Montserrat Vilaró Berenguer

QUÈ HA PASSAT AMB EL TORTELL?

QUÈ HA PASSAT AMB EL TORTELL?

Ja eren dins. Ara, a esperar. Havia estat un any molt lent, i per fi, havia arribat l’hora.

Allí van quedar, impregnades de cabell d’àngel i embolcallades. Havien d’esperar que la família acabés de dinar. Estaven molt impacients, no podien aguantar més…, i, per fi, la llum.

Algú, amb una eina esmolada, va començar a tallar, un tall, dos, tres, quatre… Cadascuna d’elles, temia ser punxada i descoberta. Van tenir sort, estaven col·locades estratègicament, i cap d’elles va rebre cap ganivetada.

En el primer mos, algú va cridar:

—Ei, ja en tinc una.

Va desembolicar-la per veure que li havia tocat: un patge, encara sort.

Aquest va passar, i van continuar assaborint aquell deliciós tortell de reis que, els avis havien portat per als nens. De nou…

—Ara, jo n’he trobat una.

Ai, ai, ai… Aquest va desembolcallar-la amb una tremenda inquietud.

—El Rei! Quin pes m’he tret de sobre.

Una gran ovació es va escoltar a la sala.

I, van continuar menjant. De seguida…, un més de la família…

—Òndia, una altra, a veure, aquesta.

Va fer igual que els altres, doncs, no hi havia res més a fer, que ser valent.

Desembolicar també. Aquest, no deia res, però, tenia la cua entre cames.

—Li ha tocat la fava! Li ha tocat la fava! –deien tots, esverats.

—He perdut, em retiro -va dir, compungit.

Els assistents tenien un sentiment de pena per ell…, que era massa.

Entre menja i menja, un altre dels membres va trobar l’última figureta que faltava.

En acabar, el pare de família es va aixecar, es va dirigir a qui li havia tocat el rei, i amb molta solemnitat el va coronar.

—Jo, et proclamo rei tot aquest any. Va, avi Quimet, a gaudir del regnat.

Després, va fer mitja volta, i es va dirigir al posseïdor de la fava. Aquí, ni solemnitat ni res.

—Va, ja saps que toca –li va dir.

—M’exonereu, veritat?

—No. El punt estipulat s’ha de complir.

Ningú va dir res. Seriosos, el van acompanyar en el dol. Després, ja l’enterrarien.

Els nens, que es pixaven de riure, van contemplar com el posseïdor de la fava, l’oncle David, obeïa amb el mandat.

Aquest, completament enfonsat, es va posar les mans a la butxaca, i va pagar religiosament el tortell de reis.

Per fi havia acabat el joc. Tots es van posar a riure a riallades, però, se’ls va acabar el riure quan, el Pol, el més sensat dels fills, va preguntar:

—Ens heu deixat tortell per a nosaltres?

Els grans es van mirar, els n’havien deixat? Portats pel joc, aquests ni s’havien fixat.

—Són com unes criatures, tot per estalviar-se pagar el tortell.

—Sí, però ells s’han inflat de tortell. I, nosaltres què?

—Va, ja us heu entretingut bastant. L’àvia està esperant que li doneu les

figuretes, per posar-les a la vitrina, com cada any –va dir, Aurora, la mare.

I, nosaltres, ens hem quedat sense tortell! Bramaven la canalla.

Rosa Ventura Cutrina

OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA. UNA ‘LLUFA’ PESADA.

OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA. UNA ‘LLUFA’ PESADA.

La festa dels Sants Innocents se celebra avui 28 de desembre,  segons la tradició en aquest  dia les esglésies cristianes fan memòria dels primogènits  morts seguint les ordres del  rei Herodes, que pretenia així matar al Messies.

La ciutadania acostuma a fer ‘bromes lleugeres’ que van des de la tradicional ‘llufa’, fins a les enganyifes sofisticades que acostumen a no ser tant ‘ ben rebudes ‘ per als que les pateixen.

Aquest any 2017, RENAULT i REGAL, m’han fet objecte d’una broma MOLT, MOLT, MOLT, pesada.

RENAULT, em deia que ‘és normal que es desenganxi la tapisseria del sostre d’un vehicle Megane Scenic ‘ , comprat l’any 2003, i que dorm des del primer dia al pàrquing.  M’admetia l’empleat que potser en el procés de fabricació  no utilitzen els millors materials, ja que  del que es tracta és de guanyar el màxim de diners. M’assegurava però ,    per la salut dels seus fills ,  això em deixava molt preocupat –, que aquesta ‘deixadesa’ no s’aplica en els materials que afecten a la seguretat del vehicle. Pregueu per les innocents criatures.

REGAL, amb la que tinc des fa més de 3 vehicles una pòlissa d’assegurança a TOT RISC, em deia que això no ho cobreix el seguro, i en relació a l’assistència jurídica, tampoc la demanda contra la RENAULT.

Em sap greu no poder recomanar-vos cap d’aquests dues empreses, per una reparació que a preu de cost amb prou feines assoliria els 200€.

Uns RENAULT i altres REGAL esmercen milions i milions d’€ perquè ens decidim a fer-nos clients , i com podeu comprovar amb la fotografia et deixen la ‘llufa’ en aplicació de ‘polítiques d’empresa’.  No he tingut ocasió de llegir el condicionat de garanties de RENAULT, ni tampoc les exclusions de la pòlissa de REGAL. Intueixo que lluny de la seva afirmació, no es contempla que es desenganxi la tapisseria del sostre passin els anys que passin, i quan a l’asseguradora el supòsit – del tot excepcional – potser no està recollit expressament.

Una recomanació per als lectors, si teniu o sabeu d’algú que té aquest o semblant problema, insistiu-li em que reclami, això de la ‘obsolescència programada’ és una broma de MOLT MAL GUST.

Ah, per descomptat, si és possible eviteu TOTA RELACIÓ amb RENAULT i/o REGAL, vosaltres i el vostres parents, amics i saludats.

Compte amb les llufes !!!!

No descarto presentar un acte de Conciliació a RENAULT

Antonio Mora Vergés

A MI NO M’ENGANYEN

A MI NO M’ENGANYEN

Aquests dies abans de vacances de Nadal, em costa molt aguantar el riure a l’escola quan sento parlar a la majoria de companys del Pare Noel i del que els hi deixarà a sota l’arbre el dia 25. Sembla estrany que fent tercer de primària encara no hagin descobert l’engany. Costa empassar-se que un senyor panxut i amb barba blanca pugui fer la proesa de, en una sola nit, passar per totes les cases on l’han cridat a dur regals. Tothom sap que no té pas temps de fer-ho. Jo estic convençut que són els seus pares qui els hi compra els regals d’amagat i els hi deixa ben posats a sota l’arbre mentre dormen. Però no els hi penso pas dir. Ja s’apanyaran.

A casa meva, en canvi, ningú ha de fer tota aquesta comèdia perquè nosaltres fem cagar el tió. No pas aquells troncs amb una cara pintada i amb barretina que venen als mercats de Nadal. El tió de debò. A més a més, on s’és vist que un tió es compri en una parada? Cal anar-los a buscar al bosc, que és on viuen, tal com vàrem fer a casa. L’avi Ramon m’ha explicat que va ser el seu pare, el meu besavi, qui el va dur quan ell tenia la meva edat. I des de llavors que viu amb nosaltres.

El meu besavi, que es deia Miquel com jo, va treballar al bosc tota la seva vida, i deia que els tions neixen dels arbres més vells del bosc. N’hi ha que quan s’assequen i cauen a terra, no es moren pas. Queden com adormits. Però guarden a dins de la seva fusta tota la saviesa que han acumulat al llarg de la vida. Cal fixar-s’hi molt bé per distingir-los d’una soca qualsevol. Ell deia que si aquests troncs es queden allà al bosc tots sols, es desaprofiten.

Un castanyer centenari de les muntanyes de tocar Maçanet de Cabrenys havia estat abans el nostre tió. El meu besavi el va trobar un matí de Tots Sants. És quan ell deia que s’havia d’anar a buscar-lo, si volies que cagues durant molts anys. Es va llevar que encara era fosc i es va endinsar molta estona en el bosc. Va pujar muntanya amunt buscant-ne un que li fes el pes. Va caminar molt, fins que el va veure en una raconada, a prop de la carena i a tocar un rierol. Estava mig tapat de fulles i el tros que sobresortia, era verd de tanta molsa. Només va veure’l, ja va saber que seria un bon tió. Se’l va carregar a l’esquena i el va baixar fins al mas on vivien llavors ell i els seus cinc fills. L’avi encara recorda que aquell va ser el Nadal en què va tenir més regals de la seva vida, o gairebé.

És que el nostre tió és especial. No n’he vist cap més d’igual. La seva fusta és grisa i les vetes i els nusos són d’un color encara més fosc. No es ven bé rodó, sinó que té una forma més aixafada per una banda. Com una mongeta. I li surt un tros d’una branca, com si fos una pota, que fa que quedi un espai entre ell i el terra. En un dels dos extrems hi té un forat. Jo sempre he pensat que és per aquí on menja i després caga.

No és que sigui un tronc gaire gran el nostre, però pesa com si fos de ferro. Cada any quan anem a buscar-lo al celler amb el pare, en tenim un tip per dur-lo fins a la cuina. Un cop allà el deixem a prop de la llar, perquè vagi agafant temperatura. L’avi sempre li posa una manta al damunt perquè diu que si no és prou calent, a l’hora de la veritat, només fa llufes.

Llavors ve la feinada d’alimentar-lo, perquè quan es desperta té gana. En tres setmanes l’hem d’engreixar prou perquè faci el fet. Tres cops al dia li deixem menjar l’avi i jo. I a la seva panxa, el tió transforma tot el que ha engolit en regals i llaminadures. I és ben sabut que les capses i els paquets costen de sortir per un forat com el del tió. Per això hem de donar-li bastonades a l’esquena, per ajudar-lo que ho cagui tot. Un cop que ha acabat, està tan cansat per l’esforç que ha fet, que es torna a adormir fins a la tardor següent. La natura és molt sàvia, repeteix sempre l’avi.

És que tenint a casa un tió de veritat, que no em vinguin amb rondalles per caganius com el Pare Noel. A mi no m’enganyen.

Ricard Sayeras Quera

EL GREUGE DE NICOLAU

EL GREUGE DE NICOLAU

Aquest any, se li presentava difícil a Sant Nicolau. Havia de desfer un greuge comès, i estava molt amoïnat.

—Benvolgut patge, has d’ajudar-me a desfer el tort que he creat ‒li deia.

Tu diràs, Nicolau — contestava. Estic a la teva disposició.

—Veuràs, hauries de baixar a la Terra per veure la reacció que han tingut pares i nens. Depèn de quina hagi estat, faria una cosa o una altra.

D’acord. Em poso immediatament en marxa.

El corb, era el patge missatger i partiria de viatge. El cel estava completament blanc. Temia que nevés, i efectivament, tot just aixecar el vol, va començar a nevar.

Més, ple de coratge, va continuar. La missió que li havia encomanat Nicolau era molt important. A mesura que avançava, la nevada es feia més abundant, fins que, les ales li van quedar amb tal quantitat de neu, que va fer que caigués en picat al buit, quedant atordit. Quan tornava en si, escoltava una dolça veueta que li deia:

—Oh, ocellet, t’has fet mal, tens les aletes plenes de neu, te la trauré.

El corb va obrir els ulls. On estaria i qui seria aquella menuda?, es preguntava.

La nena va agafar-lo i amb molta cura, li va treure la neu que portava damunt.

Uf, gràcies, bonica. Quin pes m’has tret de sobre. Qui ets tu?

—Em dic Delia.

—I tu, qui ets? -així mateix, li va preguntar, ella.

Sóc el patge de Sant Nicolau.

—Què hi fas per aquests llocs, ocellet?

He vingut de missió, m’ha enviat Nicolau.

—Així, deus saber per què ell no ha passat, avui, oi?

—Doncs no ho sé.

—Quan el vegis li preguntaràs i m’ho diràs?

Sí, no pateixis.

Ell tan sols indagava què passava i res podia dir. La nena va tornar a casa, i altra vegada, va mirar l’arbre de Nadal, i cap regal encara.

—Pares, per què Sant Nicolau encara no ha passat? ‒va preguntar, altra vegada.

—És aviat, has d’esperar. Igual, enguany, arriba més tard ‒van respondre.

Mentre, el corb havia anat observant i escoltant. Ja tenia una informació i n’havia de recollir més. Es posava a la finestra de les cases, i escoltava allò que passava dins. Era decepció rere decepció. Quan va considerar que ja en tenia suficient, va tornar al costat de Nicolau.

—Va, explica’m que succeeix –preguntava, aquest intrigat.

Nicolau, teníeu raó. L’hem feta bona. I li ho va explicar.

—Valguem Déu, quin greuge més gran, encara es més gran del que em pensava! Meditaré com arreglar-ho ‒va dir.

No crec que estigui molt de temps pensant, quan té una preocupació, li troba solució de seguida, pensava el corb. Efectivament, poca estona va passar, que Nicolau el va cridar de nou.

—Amic, partirem de nou, he trobat la solució.

Amb quin propòsit, i quina solució heu trobat?

—Els lliurarem un vídeo amb tot detallat, perquè, ho entenguin els nens. Serà el seu regal.

Ben pensat, Nicolau. Reproduiré quantitats de vídeos per a emportar-nos.

El patge va gravar els vídeos. A cada casa, Nicolau deixava un paquet al peu de l’arbre. Ell, el corb missatger, parlava amb els pares explicant què passava. Aquests, agraïen infinit, que per fi, els hagués arribat el correu. Ara ja, podrien contestar, quan els seus fills, els preguntessin.

Els nens van acudir per última vegada, desitjant que per fi, Nicolau hagués passat, i aquest cop, el seu desig es va fer realitat.

—Ha passat Sant Nicolau, ha passat.

—Escolta als nens, ja l’han trobat ‒deia, Nicolau, mentrestant volaven.

Van obrir el regal de Nicolau, i van veure atònits un vídeo. Tot seguit, pares i nens de totes les cases, es van reunir en el sofà per veure el vídeo de Nicolau.

La petita Delia estava disposada a veure’l, i saber allò que tant li amoïnava. La reacció dels nens va ser d’allò més bona: va resultar, que, aquells nens de casa acomodada, tenien un cor d’or.

El vídeo gravat pel patge de Nicolau, quan aquest, feia la volta al món, per llocs desfavorits repartint joguines, era molt explícit.

Els nens, mentre el miraven, comentaven, aquests i molts més:

 

-Oh, mireu, aquells nens d’allà que prims estan!

-Oh, mireu, i que bruts!

-Què no veieu que no tenen ni aigua?

-N’hi ha que viuen al carrer, no tenen casa, per culpa de guerres.

—Segur que ni tenen pares.

—Clar, sempre hi ha guerra.

—Oh, aquell d’allà, quina cara posa!

—Quina vols que faci, si és el seu primer regal –deia, un petitó.

Al final del vídeo, Nicolau demanava perdó als pares pel seu greuge. I afegia amb humor:

—Ja dec estar repapiejant.

—Ha, ha, ha, mira que és graciós aquest Nicolau!

Ja veieu nens, per què no passava Nicolau?, els preguntaven, els pares. Aquest any, tenia un altre propòsit. Sort que se’n va adonar de què no ens ho havia dit. Però, ho ha arreglat molt bé, oi?

Rosa Ventura Cutrina

LA BELLA I LA BÈSTIA

LA BELLA I LA BÈSTIA

Com que venien dies de festa, l’Adriana va pensar  que seria bo anar a una bona perruqueria. No en tenia cap de preferida, és una persona practica que tot li va bé, però si va entrar a la perruqueria va ser pel seu nom “LA BELLA I LA BÈSTIA”. Un nom simpàtic es va dir.

Dins tot era molt net, molt modern i per més que va mirar i remirar no va trobar cap referencia a la pel·lícula de Disney ni al, conte o un llibre, res. Una perruqueria normal.

La perruqueria estava bastant plena tenint en compte les dades, va ser la mateixa perruquera que la va atendre quan li va tocar el torn.

L´Adriana va demanar que  li tallessin les puntes i la deixessin presentable, va comentar  que feia mes de mig any  que no anava a la perruqueria i volia fer bona impressió a la família per les festes Nadalenques.

No passi compte va dir-li amablement la perruquera, la deixaré com una princesa, vaja que estarà guapa de veritat.

– L´Adriana  rient li va dir , deixi’m tan guapa com el nom del seu establiment “La Bella ” , per cert és un nom curiós per una perruqueria, li agraden les pel·lícules infantils potser , o els contes?

– Res de tot això , va dir amablement la perruquera, jo vull deixar a les meves clientes boniques, a vegades però,  venen també senyors,  i  quan entren tenen aquest aspecte,  amb el cap em va assenyalat un noi que llegia una revista en una cadira.

L´Adriana va dir , val ara entenc allò de la Bestia i les dues es varen posar a riure.

Era un noi alt i gros amb una gran cabellera, amb una barba negre que semblava que no se l´havia tallat mai i la seva vestimenta per l’estil i com que no era gaire guapo, doncs això és el que semblava una espècie rara d’orangutan.

L´Adriana pregunta , no el voldrà pas convertir en la Bella , oi?

– No per Déu va dir, llavors no tindria sentit el nom!!!.

Montserrat Vilaró Berenguer