Category Archives: General

ENCONTRE A MITJANIT

ENCONTRE A MITJANIT

Li va semblar sentir alguna cosa i va obrir un ull. Al contrari del que havia planejat, s’havia adormit. L’habitació fosca, la casa en silenci… potser s’havia equivocat. Però no, ara ho havia sentit clar. Va posar els peus a terra, es va gratar els ulls i va sortir al corredor, sense fer soroll. Al fons, sota la porta del menjador, hi havia una escletxa de llum. Va somriure una mica, potser ho aconseguiria, després de tot. Va travessar el corredor sigil•losament, i va obrir la porta. Allà hi havia algú remenant unes caixes, però per la seva sorpresa no qui esperava trobar.

–        Papa??? – es va tornar a gratar els ulls – ets tu? Què hi fas aquí?

1 quique IMG_9714

il·lustració de Sandra de León

La figura es va girar lentament, sorpresa, i va restar uns segons en silenci. Finalment va respondre

–        No sóc ton pare, Quiquet. Sóc el Pare Noel, però he adoptat una forma que coneixes molt be perquè no t’espantes.

–        Ah, si? – Quiquet es va gratar el cap – no sabia que pogueres fer això.

–        Hi ha moltes coses que no se saben de mi. D’això, saps que no deuries ser aquí? Deuries estar dormint i descansant.

–        Ho sé, els nens bons estan d’hora al llit per descansar i alçar-se forts a l’endemà, però havia de parlar amb tu.

–        I què és això tan important que m’havies de dir?

–        Fa ja tres anys que escric a la carta que m’agradaria una bicicleta nova. Quasi tots els meus amics tenen una mountain bike amb suspensió… Fa tres anys vaig rebre un parell de llibres i un jersei nou, i l’any passat uns pantalons i unes esportives. Per això et volia preguntar si és que no havia sigut un nen bo, i què havia fet malament per poder canviar-ho.

–        Quiquet, Quiquet… – es va gratar la barbeta – Vine aquí, al meu costat. Has sigut un nen bo, molt bo.

–        I aleshores perquè no tinc la meua bicicleta?

–        Quiquet, en la teua família no ho estan passant be. Els diners entren justos i no sobra massa a final de més – va fer una pausa – No espere que ho entengues, sols que sàpigues que tos pares volen el millor per tu.

–        Pedro és un nen prou dolent, plora quan vol alguna cosa i molesta als companys; i abans de acabar el “cole” deia a tothom que enguany tindria una consola nova. No és just! És que el Pare Noel sols va a veure als nens rics?

–        Tu no ho veus just ara mateix, perquè encara ets un nen, però més endavant ho entendràs. Mira, no és cert que jo sols deixe regals als nens bons. Jo deixe regals a tots els nens. Però hi ha una diferència entre el que es vol i el que es necessita. Tos pares són molt bons, amb tu i amb la resta. I preferesc donar-los una ajuda regalant el que necessites. En canvi als nens dolents els porte el que desitgen. I com no s’han esforçat gens en aconseguir-ho, se’n cansen aviat.

–        No ho entenc – va negar amb el cap.

–        Mira, Quiquet. Tu coneixes a Pedro. Portarà la seva nova joguina un parell de setmanes a classe, i després s’oblidarà. Això és perquè no s’ha esforçat gens en aconseguir-la. En canvi si tu estalvies de mica en mica per comprar-te la bicicleta, la estimaràs més que ningú perquè l’hauràs aconseguit amb el teu esforç. És normal que ara penses que és injust, però ja veuràs com més endavant ho comprens. I ara deuries anar al llit. Has de descansar per demà.

–        Em promets que algun dia tindré la meua bici nova?

–        És clar que la tindràs! I la voldràs sempre! Va, ves al llit.

Quiquet va fer mitja volta, ell també notava que la són el tornava a vèncer de nou. Abans de creuar la porta del menjador es va girar.

–        És de veres que mos pares són molt bons. Mon pare vol una cafetera nova, diu que la que tenim ara no va massa be. I ma mare somnia amb un vestit nou. No sé si és el que ells necessiten però crec que els faria molt feliços. Em vaig descuidar d’escriure això a la carta, i també t’ho volia dir ara. Bona nit.

Amb peus cansats, va retornar a la seva habitació. Es va tornar a gitar i va tancar els ulls. Just abans de dormir-se de nou va pensar que tenia moltes ganes de saber què li haurien regalat enguany.

Francesc Palanca & Beatriz Vilariño

BALANÇ

BALANÇ

Quan s’acaba un any s’ha de fer balanç,  el ‘oficial’ acostuma a trigar uns mesos, en  aquests primers  dies però, tothom fa una ‘avanç ‘ que pretén aixecar  els ànims.

1-balancsocial_logo

Els números bons ens parlen de les publicacions que hi ha a les següents pàgines :

5881      http://relatsencatala.cat/

4005    http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/

3669    http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/

3612    http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/

1077    https://issuu.com/1coneixercatalunya

Els números ‘dolents’ recullen el tancament de http://www.bergactual.com/ en el món digital , i de la Forja de Castellar del Vallès, i la revista Ancora de Sant Feliu de Guixols, dissortadament en un i altre àmbit, el digital i el de paper, les ‘víctimes’ han estat més nombroses, posar-se etiquetes de ‘català’ és MASSA SENZILL, exercir de ‘català’ és MÉS COMPLICAT, cal acceptar el peatge econòmic que suposa tenir i mantenir una llengua i una cultura pròpia,, l’asfixia ‘ dialogant’ en el terreny econòmic ha fet que la ciutadania majoritàriament es rendís  als xinesos, i en el terreny cultural ha comportat un degoteig de tancaments.

Malgrat la victòria, no podem felicitar als guanyadors, perquè s’han saltat –  i es salten – TOTES les normes del fair play. Vencen, però no convencen.

Considero un èxit total la consolidació del NADAL DE CONTE

http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/

Hem tingut el suport de la ciutadania –que és el que compta- ens hauria agradat que els mitjans públics i privats en llengua catalana  se’n fessin ressò, sembla que encara ‘no toca’.

La recerca dels edificis escolars de Catalunya  anteriors a la dictadura franquista no ha trobat la resposta que esperàvem, de moment els col·laboradors son pocs         , esperonem a tothom a fer-nos arribar  a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades de les que hi havia al poble on va néixer i/o en el que ara viu.

Hi ha tanta feina !!!!

LA BICICLETA BLAVA

LA BICICLETA BLAVA

El dia abans de Reis el Biel i en Joan atabalaven als seus pares dient que volien anar a rebre els reis a Vic. La casa de pagès era molt propera i el desplaçament era fàcil.

La mare mirava amb preocupació el cel, es veia de color gris asfalt i feia un fred molt viu. El avi entès  en temes meteorològics va murmurar que dema veurien el terra de un altre color. De quin color avi va dir en Biel que era mol xerrameca i preguntaire ? Doncs ja pots comptar de color blanc i haurà un pam de neu.

A mitja tarda els pares i els vailets varen agafar la tartana , eren els  anys quaranta  del segle XX, i de  cotxes encara no n’hi havien gaires. A Vic els nens amb la cavalcada s’ho varen passar d’allò mes be, recollint caramels i portant un fanalet que ells mateixos havien confeccionat.

Un cop la festa es va acabar , tartana amunt cap a la masia. Per el camí ja queien volves de neu. El pare va comentar , el avi com sempre tenia raó, dema tindrem un pam de neu, i amb les regnes del cavall el va atiar per arribar mes despresa a casa. Sabien que l’àvia ja els tindria el sopar a la taula ben calent.

Un cop sopat els marrecs de sis i set anys varen posar un plat de blat de moro a l’eixida junt a una galleda d’aigua pels camells, tot i que a Vic de camell no n’havien vist cap, sols cavalls. En Joan el gran va dir, els camells els deurien deixar a les afores de la ciutat, en Biel va assentir i ho va acompanyar amb  una ampolla de vi dolç i neules pels tres reis. La carta ja feia dies  que la havien deixada al patge  Reial, també a Vic.

Amb gran il·lusió es varen ficar al llit junt a la seva bossa d’aigua calenta, en aquells temps les calefaccions  centrals encara eren únicament  a les  cases de gent molt rica. Els va costar adormir-se i parlaven de la bicicleta que havien demanat, de la baldufa, del tren de llauna que havien vist en una botiga i en estoigs de colors per anar a l’escola. Els nervis no els deixaven quasi ni dormir, fins que un darrera l’altre la son el vèncer.

Al mati molt aviat així que varen sentir l’avia i la mare trastejant per la cuina es varen llevar corrent, encara amb el pijama.  En Joan va mirar per una finestra i tot era blanc, encara nevava. Varen córrer a l’eixida, allà varen trobar el blat de moro menjat, l’aigua beguda , el vi i les neules també,  i molts paquets,  un de molt gros, varen endevinar  que era la bicicleta,  hi havia  quasi tot el que havien demanat !, Que feliços es varen sentir. La mare els va cridar,  ja era hora d’esmorzar avui coca amb xocolata. Ells de l’emoció quasi no tenien gana.

Varen esmorzar de una correguda i cap als joguets, llavors es varen donar compte que la bicicleta no la podrien pas provar, hi havia massa neu, tindrien de jugar amb els altres coses  esperant que la neu marxés. En Biel es va vestir i va córrer al carrer, volia trobar les petges dels camells i no en va veure ni una, tot com un mantell blanc, ho va comentar a en Joan i el més gran assenyat va dir : Això es que varen venir els primers, com que encara neva les petjades les ha esborrat la neu. Ho varen preguntar al avi i ell assentint va dir, si he sentit trepig molt de nit , feien fressa m’han despertat, no heu vist que so han menjat tot ?. Apa aneu a jugar vailets, que avui es el vostre dia !!!

I varen jugar amb les joguines,  la baldufa,  el tren de llauna, mentre miraven embadalits la bicicleta de color blau, la miraven i remiraven. Més tard feren un ninot de neu,  i batalles amb la neu,  fins que el fred el feu entrar i anar corrent vora la llar de foc. Van ser uns reis preciosos, tot blanc, i això malgrat no poder estrenar la bicicleta blava .

1-blava

 

 

Montserrat Vilaró Berenguer

UNA NOVA TERRA I UNES NOVES COSTUMS.

UNA NOVA TERRA I UNES NOVES COSTUMS.

L’Igor és un noi adoptat per una família catalana. Els pares adoptius són una parella de certa edat. Vista la impossibilitat de tenir fills propis han seguit el difícil camí de fer-se pares, mitjançant portar un nen d’un altre país.

Després de fer molt passos, finalment han adoptat un nen de sis anys provinent d’un país de la antiga Unió Soviètica. El nen és fill d’una família que ha preferit donar-lo en adopció perquè ja eren nou germans. Van preferir entregar-lo a que passes fam tots junts. A més de l’Igor també han seguit el camí de la donació quatre germans més a causa de la impossibilitat de poder sobreviure dignament a la seva pàtria. Amb els pares només van quedar els més grans. Ja eren massa grans per ser adoptats i, tots, ja eren prou forts i crescuts per ajudar a treballar en les  diverses  tasques per sobreviure.

Malgrat ésser de ètnia blanca, el nen, té uns lleugers trets asiàtics. L’Igor està aprenent l’idioma i ha començat  anar a col•legi. Li costa posar-se al dia ja que estranya les costums, la llengua i les costums del nou país. Però a poc a poc va realitzant avanços i s’integra més a l’escola i als nous companys.

La nova mare el mima en demesia. Vol fer-li oblidar les seves terres i la seva gent,  fins i tot, a la família. El pare, el tracta més normalment i  sempre esta molt enfeinat. Les despeses d’adopció han estat oneroses i han fet trontollar l’economia domèstica.

Com cada any són arribades les festes nadalenques. Els carrers s’omplen de persones amb molta presa per comprar el regals per les persones estimades o per complir un compromís que s’arrossega any rere any.

Les joguines omplen els aparadors. Les avingudes i tots els carrers són ornats de garlandes, estrelles i mil llums de resplendents colors, que a pesar del fred animen  a voltar.

L’Igor ha vist estupefacte la caravana del Mags d’Orient. Amb tot aquell luxe i pompositat que comporta la presència de les divines majestats. Ha recollit caramels llençats a dojo pels servidors i les propis Mags. També ha rebut més d’una empenta d’altres nens que com si patissin fam i els dolços fossin la seva única menjada es donen empentes a dojo.

Ah! I a quedat ensordit per les trompetes i tambors que amb música estrident han desfilat pel passeig principal. Amb els ulls esbatanats ha  contemplat tot aquell desori, tan diferent a la vida del seu poble perdut en les estepes caucàsiques.

Ara, ja a la nit, s’ha anat a dormir abraçat al camió teledirigit que li han entregat aquell matí, segons li diuen deixat pels Mags. Com aquella joguina li era desconeguda i molt diferent al que havia rebut mai no la ha perdut de vista.

No havia tampoc menjat mai tants dolços ni tantes coses bones. Una nova vida s’obre davant seu. La mare i la ‘ nova‘ àvia estan radiants d’alegria al veure els freqüents gests de sorpresa del nen. Només el pare li diu: Aprofita’t que no sempre tot és igual a la vida.060

Un senyor gran que li han presentat com l’avi remuga un xic dient: “No tot són flors i violes en aquest món. I continua amb una tirallonga de paraules explicant: “Quan jo era un nen com tu …”. Però la família li retreia dient: “Avi, si es plau. No veu la carona feliç de la criatura, quines coses d’explicar-li. Deixi’l que en gaudeixi, no veu que és petit”.  

L’Igor ja és al llit, els joguets l’envolten i ben abraçat al comandament del seu camió. Fa una mirada al sostre i com una petita oració diu.

 Senyor! Feu que els meus germans i els meus pares tinguin almenys una mica del que jo tinc.

1-neu

Poc després clou els ulls i s’adorm. En el seu somni es veu com un explorador que travessa terrenys nevats del seu país conduint un camió ple de regals pel seus familiars.

 Pau en la terra als homes i dones de bona voluntat!

 

Miquel Pujol Mur.

LA IL•LUSIÓ DEL BABAU PER VEURE ELS REIS MAGS

LA IL•LUSIÓ DEL BABAU PER VEURE ELS REIS MAGS

Al Babau li feia molta il·lusió veure la cavalcada dels Reis Mags. Sols que, tenia un gran dubte. Com podia veure-ho si no el deixaven entrar dins?

Va pujar al poble decidit a trobar consell en el seu protector i amic Gamin. Aquest, de seguida, es va adonar que, al petit drac li passava alguna cosa.

-Hola, què et passa avui?

-M’ha de passar alguna cosa?

-Vinga, que et conec, no dissimulis.

-Doncs… És que…

-Digueu-ho ja, no tinguis vergonya.

-Els Reis Mags saben que visc aquí?

-Sí. Ells ho saben tot.

-I, també saben que jo no podré anar a veure’ls?

-Això no ho saben. D’on ho has tret?

-No puc entrar al poble, com vols que els vegi?

-Bona pregunta, Babau.

El Babau, acabada la pregunta, va fer mitja volta per anar-se’n. Com no rebia cap resposta!, pensava.

Ell no sabia que, el seu amic buscava una resposta a la seva pregunta.

-On vas?, espera que encara no t’he contestat. Tot té una solució.

-Quina?, per això he pujat.

-La cavalcada la veurem des de l’entrada del poble. No cal anar fins a la plaça.

Al drac se li va obrir el cel. Que acabava de dir el seu amic de l’ànima!

Tot seguit, va acabar de donar la volta amb tant ímpetu que va tirar al mag pels aires.

-Babauuuuuuu! Òndia, vés amb compte, vols? Ja m’estàs abaixant de sobre de la xemeneia.

El drac va fer cas. Prudentment va agafar al Gamin i el va dipositar suaument a terra.

-Carallot. A veure si d’una vegada per totes, mires com fas les coses.

A l’instant, el mag va rebre unes llepades que li van relliscar per les galtes.

-Fuig, sempre acabes igual! Vés a la cova i torna a pujar al vespre. Noooooo, estigues quiet…, vigila…, para… Redéu, quan t’hi poses…

Ell, més content que un gínjol, va tornar a la cova. Va passar la tarda, a l’hora de la desfilada, els dos estaven disposats al lloc convingut. El drac esperava ansiosament. Des de lluny, ja albirava la columna. Tot d’una…

-Vénen. Ja vénen… -cridava.

El Gamin, curiós, observava les seves reaccions. Quanta emoció embargava al drac!

A mesura que la cavalcada s’anava acostant, el Babau estava més inquiet. Quan les carrosses dels reis, tan grans com ell mateix, van estar a la seva alçada, no va poder resistir la temptació, que va saltar tots els protocols per anar darrere d’ells.

-Què li passarà avui al drac? –preguntava, la gent. Mireu, s’ha posat darrere, ja podem fugir d’aquí.

Tothom va buscar recer, fins i tot els mateixos reis. Coneixien el drac, però, aquella improvisació era rara…

La desfilada va quedar interrompuda. Sobtadament, ell es va trobar sol enmig de tantes carrosses. El mag s’hi va acostar.

-N’has fet una de bona, avui, ho saps?

Ell va abaixar el cap.

Va agafar al drac per una ala, i el va portar, compungit, a la cova. Allà el Babau  es va esplaiar i va irrompre en uns plors descomunals.

– No sé què són aquestes coses…, pensava que podria ser família meva i…,

Enmig de més plors va continuar.

-… Pensava que no feia mal a ningú.

-També tens raó en això. Has confós les carrosses que porten carregades de joguines per als nens.

-Una altra vegada la ploranera, que t’agafa ara?

-No he estat bon noi… Avui m’he passat… Segurament em portaran carbó… A sobre, m’he quedat sense caramels, amb les ganes que tenia de provar-ne.

-No diguis disbarats. Agafa aquests. Els he agafat per a tu sabent que t’agradarien.

Ell, una altra vegada, agraït. Ràpidament, el mag va haver d’allunyar-se d’allà si no volia rebre…, del seu fillol.

-Noooooo. Paraaaaa. Una altra vegada no…

-Ai, quina sort que em vulguis tant!

-Et vol tothom, ja ho saps.

-No. Avui estaran enfadats -Ploriquejant.

-Deixa de plorar, vols? Ja ni se’n deuen recordar. Et volen com sempre. Ells ja saben què fas coses de criatura.

-Què faria sense tu, Gamin?

-No ho sé. Millor no pensar-ho. Ara, dorm i demà matina, t’agrada fer-ho.

-Dormiré amb uns ulls ben obertssssss.

-Si fas això passaran de llarg de la cova. No et moguis per res, entesos?

-I per gratar-me?

-Tornaré demà a veure què t’han portat -li va dir abans de marxar, cansat ja del seu pupil.

Al Babau, la nit se li va fer molt llarga, tan llarga, que a la matinada va quedar ben adormit. L’endemà, el Gamin estranyat, que el drac no hagués fet acte de presència, va baixar a la cova. El va trobar adormit com un tronc, va fer un gran aldarull fins que es va despertar.

-Quina cara tens, Babau! No has dormit bé aquesta nit? No t’entenc, noi. Ahir estaves molt impacient, i avui, ni tan sols has sortit fora.

De l’ensurt que va tenir en, veure el Gamin, va fer un salt tan gran, que va anar a donar contra el sostre i va fugir corrent de la cova. El mag no s’havia adonat, va sentir els seus roncs i va sortir.

-No em diguis res, eh?, en tot cas, sóc jo qui té dret ara de rondinar, del nyanyo tan gran que m’he pegat.

1-unnamed

Es va oblidar del seu mal, per obrir els regals.

-Tinc el que havia demanat, visca. M’ho posaré ara mateix.

-Espera, he d’explicar alguna cosa, espera…

Com no escoltava, el mag insistia.

-Escoltaaaaaa… Escoltaaaaaa…

Finalment, es va posar les mans al cap. Ai, ai, que se la fot…

-Plaf!

-Sabia, ho sabia. Ja s’ha donat de lloros. És que és…

Va arribar on estava el Babau  gemegant.

-Ai. Ai. No sabia jo que els patins fessin tant mal, ai, ai…

1-antiguos-patines-made-in-u-s-a-d_nq_np_21432-mco20210284218_122014-f

-Els patins no fan mal. Que potser no sabies que abans cal saber anar en patins?

-Que potser, m’ho havies dit?

-Que potser m’havies donat temps?

-No m’escarneixis Babau, que m’enfadaré. Ja tinc prou paciència. El que sí que sé, és que ets tan beneitó que ni m’has deixat acabar.

-Havia vist a uns nens patinant i vaig pensar que seria fàcil -va dir el jove drac.

-Fàcil ho és, un cop has après.

Que sabia ell. Amb les seves ganes, es va llançar de ple.

 

Rosa Ventura Cutrina

NADAL PETIT

NADAL PETIT

Feia dies que aquella llum esplendent brillava sense vergonya. Fixa en el cel parpellejava sense parar. Des de que va aparèixer, a ella  li era igual que fos nit o que fos dia, perquè brillava i brillava expectant i preciosa. El seu reflex no en sabia res de les hores ni del pas del temps ni del dia ni de la lluna, ni  de res .

De tant en tant alguna petita espurna de llum  baixava fins l’escorça de  la terra i es tornava una delícia pels més petits. La gent gran no tenia temps per  mirar el cel i no s’adonava del bonic espectacle que s’hi oferia. És per això que no escoltaven els nens quan aquests els explicaven coses inverosímils sobre una llum blanca juganera i bonica que de tant en tant els venia a visitar.

Però no sempre va ser així.

Amb el soroll de la festa,  tips de mirar-se el melic,  un dia es van enfilar a la muntanya buscant trobar-hi el silenci perdut.

I el van trobar entre els matolls i rere els arbres i en el xiuxiueig de les pedres lliscant el vent … a poc a poc la llum els va embolcallar , els va mostrar la claror més diàfana  i  els va revelar el millor dels secrets .

?????????????????????????????????????????????????????????

00

Tot i que la vida i el seu tràfec va fer  que a vegades oblidessin  el que va succeir la nit de la festa, res va poder ofegar mai,  aquella llum esplendent que sempre brillava i brillava ,expectant i pacient.

 

Glòria Vendrell i Balaguer

LA REVOLTA DELS GALLS

LA REVOLTA DELS GALLS

El senyor Esclop tenia la granja més cobejada de tota la contrada. Era famós per la cria d’aviram, sobretot  galls i gallines. Era dels pocs que quedaven, de grangers, que alimentaven els galls i les gallines amb blat de moro i força enciam ben talladet, també hi afegia llavor de raïm i procurava que la dieta fos sempre ben equilibrada.

Tenia l’aviram a l’exterior, lliures, cosa que feia que el seu creixement fos el més envejat i desitjat per ser consumit pels humans. Pel voltant de les festes de Nadal rebia molts encàrrecs de restaurants, mercats i privats que li compraven els  animalons.

Al senyor Esclop li agradava cridar- los amb el crit de “tites, tites…” perquè anessin a menjar i els donava l’aliment amb la mà. Ells ho sabien i li ho agraïen. Eren feliços i ben avinguts: una gran família!

El temps passava i Nadal cada vegada era més a prop. A la granja es respirava una espècie de neguit, els animals estaven nerviosos. Es despertaven més d’hora i cridaven esverats: quiquiriquic, quiquiriquic…!! i les gallines no ponien tants ous, es passaven el dia amunt i avall amb el seu característic: coc, coc. coc…!!!

Un dia el senyor Esclop va decidir que ja començaria a servir comandes de galls i gallines per les festes; així que va engabiar unes quantes aus i els va donar de menjar. Els altres animals es van revolucionar i van intentar atacar el granger per defensar els que estaven presoners.

Aquella nit, es van reunir i van fer una assemblea, i van estar d’acord que ho havien de comunicar al Sindicat de Galls i Gallines i d’altres plomatges.

1-gallsimg_new

El Sindicat  els va dir que no hi podien fer res. L’única cosa que se’ls ocorria era fugir i demanar ajuda. Davant d’aquella perspectiva, van decidir fer, a cop de bec, un forat a la tanca de filferro i fugir. Era clar que ho havien de fer a poc a poc per no ser descoberts. I així, un dia i un altre, fins que van tenir un forat prou gran per poder passar-hi quan arribés la nit.

Van decidir que se n’anirien el dia 8 de desembre, abans que les venguessin, i així va ser. Molt abans de mitja nit van travessar el poble i es van dirigir a l’església que encara hi havia la porta oberta. Galls i gallines, i d’altres espècies que corrien perill, van entrar entrar-hi sense esvalotar i es van amagar darrere l’altar. Ningú les va veure.

L’endemà, quan el mossèn va anar-hi per fer la missa va veure plomes a terra i va notar una ferum estranya. Amb precaució va avançar cap a l’altar i les va poder veure ben juntes. Els animals es van espantar i van moure les ales deixant a terra una catifa de plomes. El mossèn, molt sorprès, els va dir:

­―Oh! Beneïts sigueu animalons de Déu! Què hi feu aquí? Per què heu entrat a la casa del Senyor?

Les aus van córrer cap a un lateral de l’església per refugiar-se, just al costat del pessebre, i les gallines es van posar a escatainar, els galls feien quiquiriquic, les oques clacaven…, tots xerraven alhora. El mossèn va quedar ben bocabadat, meravellat…, però aviat reaccionà i digué:

―Oh, germans de plomatge, que ens serviu d’aliment, Déu ha parlat a través de la vostra veu, les vostres pregàries seran escoltades. Heu anat al pessebre perquè entengués que us havia de protegir, i així ho faré! Ningú gosarà tocar-vos ni una ploma mentre jo sigui el vostre guardià. No patiu, nostre Senyor també us vol.

Mentre el capellà parlava, els animals callaven i entenien el missatge.

―Déu és compassiu i benigne…, vosaltres també sou criatures de Déu. Que la Llum de Nadal resplendeixi una vegada més.

Maria Teresa Galan  Buscató                           

 

FESTA A KORVATUNTURI FELL

FESTA A KORVATUNTURI FELL

30Hi havia una vegada a Korvantunturi Fell, que es una muntanya del Nord de Finlàndia, al país on el sol dura mig any i la nit també, un follet, mes ben dit el Rei dels de tots els Follets, habitava en un palau construït sota la muntanya. Amb ell vivien els seus fills nombrosos i la seva dona, formaven una bona tropa, riallera i enjogassada. Ells sembraven la confusió entre els habitants del països del Sol de Mitja Nit , ja que podien volar i tot ho volien desgavellat. A Lars un granger de Noruega li deslligaven les vaques que tenia dins un corral de fusta, en ple més de Gener i les espantaven fen-les córrer per la neu. El més petit de tots muntava un bou i li agradava fer cabrioles i saltirons per la neu. A Suècia els agradava esverar els ramats de rens i ants fen-los córrer fins a un llac gelat, allà es divertien veure patinar el pobres animalons .I a Noruega a les pobres Sirenes que en nits de lluna cantaven en els fiords les escarnien, fins que les pobres deixaven el seu cant i es submergien en les gèlides aigües dels fiords. I no diem a Dinamarca el país d’Andersen , allà anaven a les biblioteques i remenaven els llibres fins que les pobres bibliotecàries es tornaven boges. Els pares follets eren entremaliats més tenien anys i havien posat una mica de seny. Un bon dia se’ls va acudir que si casaven als fills,  potser posarien una mica d’enteniment i no molestarien més.

El pare follet va convidar a tots els seus veïns. Al Pare Nadal, als Trolls , Les Sirenes, Les dones d’aigua i inclús a bruixes i bruixots .Van organitzar una gran festa.

El Pare Nadal va acceptar venir ja que eren passat festes , els seus follets ajudants i els elfs i la Mare Nadal també, tenien temps de fabricar joguets. Els trolls no gaire educats varen dir que  ja s’ho pensarien. Les dones d’aigua rialleres varen dir que si, els agradava confraternitzar amb els veïns. Les sirenes volien cantar, que tothom quedes esmaperdut amb les seves veus. I les bruixes i bruixots els semblava molt be la xerinola.

El dia de la festa quin gran brogit feien les criatures voladores que arribaven al banquet i al ball. Els ants es preguntaven que passava a Korvatunturi Fell ?. Les sirenetes ho tenien mes fotut amb la seva cua no avançaven gaire per la neu, però s’havien agenciat trineus de huskys i arribaven bé. Les dones d’aigua lluïen la seves cabelleres daurades i els seus vestits de seda  a la llum de les torxes que havien col•locat a la neu . Els elfs i el Pare Nadal i muller arribaven a peu, eren propers.

Les viandes guarnien les taules i tothom va prendre seient. El Rei dels Follets es va adreçar als assistents i va dir : Els meus fills son grans tenen de prendre esposa , aquesta nit tenen per escollir . Tots van assentir menys els fills, que varen posar molt mala cara.

I va arribar l’hora de la ballaruga, les sirenes cantaven, les dones d’aigua feien voleiar els seus vestits com rajos de lluna i les bruixes i bruixots molts d’ells joves ballaven amb harmonia. Inclús el Pare Nadal ballava amb la Mare Nadal i els elfs tocaven tambors lapons.

I a on eren els follets trapelles, dons fent malifetes com sempre, no es fixaven en cap noia bonica, anaven a la seva. Varen agafar els trineus de les sirenes i els feien lliscar pels boscos, en lloc de buscar esposa. Altres amb els peus sobre la taula feien sorolls desagradables i es reien de la concurrència.

Va acabar la nit i cap havia triat novia. El pare preocupat es va acomiadar de tots els presents ja que havia arribat l’hora d’anar a dormir i els va convidar per el any següent. Els trolls van marxar amb semblant emmurriat i tothom va tornar al seus destins d’origen.

De tot això ja fa molt i molt temps, els que habiten llocs propers diuen que un determinat dia de Gener se senten sorolls i rialles a Korvatunturi i es molt provable  aquell dia veure l´Aurora Boreal. Per això jo penso que els follets encara no han trobat parella. Una lapona molt gran, així m’ho va explicar i també em va dir, que si alguna cosa em desapareixia o la trobava fora de lloc era gracies als follets que habiten Korvatunturi Fell. Si es veritat ho mentida això no ho sé. El que sé es que vaig veure l´Aurora Boreal aquell dia, era una mica massa lluny per sentir la gatzara, més em vaig dir a mi mateixa. Mira es el dia de la trobada i el ball. No he pogut oblidar mai les Llums del Nord, no crec que pugui ningú, com tampoc a la vella lapona, que tants contes sabia explicar a la vora de la seva llar de foc.

1-postcard_mother

Montserrat Vilaró Berenguer

CONTE DE NADAL

CONTE DE NADAL

Vigílies  de Nadal,  Rambleta de un poble en que estan instal•lades las paradetes de venta de estris per aquestes festes.

De tota la filera de parades hi havia al final de tot una parada que no era ni això, tan sols una vella taula platja plegable amb tot de rams de flors i unes galledes que també tenien flors per muntar

La Ceci que així es deia la nineta que estava rere la taula muntant els poms de flors i esporgant-les per poder vendre-les , estava mig encongida per el fred i tant sols una bufanda li servia per  abrigar la, els dits ni se’ls sentia i amb prou feines podia agafar les tisores

La Ceci havia sortit de casa que encara era nit tancada acompanyada del seu pare que li portava el sac amb totes les flors i tots els estris

Mateo, el pare de la Ceci la esperonava perquè es dones presa doncs tenien que agafar el autobús que els duria fins el poble

-Vinga Ceci que fem tard, has agafat les tisores i el fil per fer els poms ?

-Si pare

-Doncs anem

La Ceci vivia amb el seu pare a les afores del poble, el seu pare treballava com administratiu en una botiga del poble, la seva mare havia mort feia poc a causa de una malaltia greu.

Estaven al peu de la parada del autobús feia molt fred i ella i el pare s’estaven escalfant picant de peus a terra i les mans amb la alè,  la Ceci tremolava i s’embolicava amb la bufanda fins el ulls

Després de haver agafat el autobús i arribar al poble es dirigiren cap la Rambleta,  i cercaren on es posarien tot mirant la filera de paradetes ja muntades amb els seus tendals,  i se en adonaren que no els tocaria cap mes remei que posar-se al final de tot on ningú volia estar.

En Mateo la ajudava a treure tots els farcells de flors de dins el sac mentre ella posava la taula i les galledes per posar les flors.

-Be Ceci,  ja tens la taula  preparada i les flors , jo tinc que anar a treballar ( Cof,Cof,atxiiis el pare estossegava )

Mentre deia això en Mateo va veure que venia cap ells el Guardia Municipal i al arribar on eren els diu:

-Bon dia Mateo ja torneu estar aquí ? ja saps lo que te vaig dir el any passat que no hi podeu estar doncs no teniu llicencia

-Sr Caporal ja saps que només venim per aquestes festes i aquí no fem cap nosa ni mal a ningú

-Mateo cada any me enredes i a mes no amb diguis Caporal que no en soc, mira per la amistat que tenim faré la vista grossa  mentre ningú es queixi,  l’any que ve pèrò,  res de res queda clar?

Quan el Guardia deia això  la Ceci mig tremolant se’l mirava amb cara de espantadam al marxar el Guardia el seu pare en Mateo es  va acostar a la Ceci per acomiadar-se

-Me en vaig Ceci, portat bé i ens veurem a les sis quant plegui que passaré a recollir-te

La Ceci fregant-se les mans de fred assenti i li digué:

-Adeu pare fins les sis i pren-te les pastilles per la tos

El dia era gris amb una boira que quasi be arribava fins a terra, era vigília de les festes i la gent començava a sortir a comprar i badar mirant les paradetes

La Ceci congelada de fred, per mirar de fer-se’l passar una mica,  preparava les flors per fer poms i poder-les vendre amb energia ,  i així cada cop que tenia que tenia que omplir la galleda de aigua sortia corrents  fins la font que tenia al davant

Mentre estava fent això una Yayeta es va  acostar a la paradeta de la Ceci,  per  preguntar que quant valia un pom de aquelles flors,  la Ceci se la quedar mirant doncs anava molt ben vestida, com una Senyora,  i per lo que es veia hauria de haver sigut molt guapa  de jove

Mentre estava passant això, baixava per la Rambleta un nano amb tot esparracat i amb cara de pillo i que no tindria més de  dotze anys, un més que la Ceci, anava entrant i sortint de les paradetes a veure que podia estirar sense que el veiessin,    i en arribar a la taula de la Ceci es parar,  i quedant-se  aturat, i mirant-la li preguntar

-Que fas aquí?

-Venent flors i deixem estar que estic ocupada amb aquesta senyora.

El “manetes” que així li deien al nano es passejava pel voltant de la taula i de la senyora , a la que amb  picardia  va obrir la bossa,   i li  agafar el moneder, la Ceci que la estava vigilant va  saltar de cop, i  agafar-li la mà amb el moneder,  i amb el forcejament,  el ‘menetes’ li donar una estrebada del “manetes” , que va fer que la Ceci caigués endavant,   enduent-se la taula amb les flors,   el “manetes” va sortir corrent amb el moneder,   la Ceci però,  va perseguint-lo, i la fortuna va voler que el   ‘manetes’  ensopegues i anés per terra ,  la  Ceci  li agafar el moneder de la Senyora, per a tornar-li.

La  Patricia  – que així es deia la senyora –  mentre passava tot això va cridar al xofer que la estava esperant, i  que també havia sortit del auto per anar darrera  del “manetes”

Pere; Pere,  ajudi a la nena que aquest pinxo m’ha  pres el moneder

El Pere va arribar al costat de la Ceci en el moment que ella ja havia recuperat el moneder  del “manetes” , i llavors agafant el pinxo per un braç se’l va endur cap la paradeta on estava la senyora Patricia tota preocupada per la nena, mentrestant amb l’enrenou  que s’havia format amb tot això,  compareixia el Guardia Municipal

-A veure que ha passat aquí? (deia el Guardia)

La Ceci estava plorant doncs la parada estava tota per terra,  les flors aixafades,  les galledes tombades, tot malmès.

-Tingui senyora,  el seu moneder espero que no li falti res que a mi si que amb falta doncs miri com tinc totes les flors per culpa d’aquest “manetes”

-Pere,  deixa anar aquest nano i que se la endugui el Guardia abans que li doni quatre bufetades

-Vine cap aquí “manetes” que cada vegada fas lo mateix i ja estic cansat de tu, senyora vol presentar denuncia per això?

– No,  Guardia,  no cal perquè ja he recuperat el moneder gracies, per cert com te dius nena? I no ploris ara que has estat molt valenta

La Ceci encara  estava mig plorant quant la senyora Patricia li preguntava perquè estava sola allà venent flors i on estaven el pares,  ella li  va explicar que el seu pare estava treballant, i que fins les sis no vindria a recollir-la,  i que la seva mare s’havia mort feia poc, per això, ella ajudava al pare a vendre alguna cosa en els “mercadillos” doncs a casa no tenien diner i es tenien que espavilar

-Bueno no ploris que tot té solució, ara vindràs amb mi a prendre un cafè amb llet i un “Donut” allà la pastisseria i no te preocupis de la parada que en Pere , ho recollirà  i  guardarà tot  mentre esperem el teu pare, oi Pere ?.

Si,  senyora no pateixi ho recullo i quant acabi l’esperaré al cotxe aquí davant

-Veus Ceci , perquè te dius Ceci?.  Suposo que deu ser Cecilia doncs ja esta solucionat

– Però, senyora, si no cal que es molesti,  no es pot aprofitar res

– Sssst que no diguis res mes, ja veuràs com tot es soluciona, anem cap la pastisseria que estàs tremolant i fa molt fred.

Travessaren el carrer i entraren a la pastisseria i demanaren un cafè amb llet i dos “Donut” per la Ceci, i la senyora Patricia  va demanar un té ben calent.  Quan havien entrat en calor, la senyora Patricia, va preuntar a la Ceci quant valien  TOTES les flors, i els estris  que tenia a la paradeta

-Doncs no ho se,  senyora,  els poms el venc a tres euros i les flors soles a un.

-Bueno,  et posaré uns diners en un sobre perquè pugueu  comprar flor de nou, mira veus amb aquest sobre,  a dins n’hi ha un altre,  i quan li donis al teu pare li dius que no l’ obri fins la nit, de acord?

La Ceci assenti el que deia  la senyora Patricia, i esperaren a la pastisseria fins que vingués el seu pare.

Tocaven les cinc en el rellotge de la pastisseria quan pels vidres , van veure  que s ‘apropava a la paradeta de la Ceci el seu pare,  i com  el xofer  la vigilava des de el cotxe , li va   comentar  que la seva filla estava amb la senyora a la pastisseria, ell molt estranyat es dirigí cap allà per veure a  la seva filla,   es van fer les presentacions , el meu pare, Mateo, la senyora Patricia, i el van posar al corrent de tot el que havia succeït

-Bueno,  he vingut un hora abans perquè m’havien dit que has tingut un ensurt  a les paradeta  i patia per la Ceci

-Doncs ja esta solucionat,   la Ceci té un sobre on trobarà la compensació pels danys , per cert,  té una filla molt valenta ja cal que la cuidi

.Bueno,  senyor  Mateo encantada de conèixer-lo ,  i tu Ceci ara quant arribis a casa ja saps,  no obriu el sobre fins la nit,  però,  ai que tonta, espera no marxeu que li diré al xofer que us porti fins a casa, on viviu?

En Mateo sense saber que dir,  li  va explicar que vivien a les afores del poble,  i que se’n anirien amb el autobús , i li va donar les gràcies per tot.

– De cap manera , ara mateix li dic al Pere que us ajudi a carregar tots el estris al maleter del cotxe i us acompanyem

El Pere va ajudar al Mateo i la Ceci a recollir tot el que restava d’aprofitable de la paradeta, v a   posar-ho dins del maleter del cotxe, i  un cop arribaren a la cassa de en Mateo i la Ceci , la senyora Patricia, i el Pere,  s’acomiadaven del dos amb un , BON NADAL I UN FELIÇ ANY NOU

Lo mateix li desitgem senyora Patricia, i a vostè Pere,   i que ens puguem  anar veient molts anys.

El cotxe va arrancar i va donar la volta passant per davant de la cassa,  la Ceci i el seu pare estaven saludant mentre s’allunyava, entraren a la casa, i després de repassar tota la història , el  Mateo estossegava mentre preparava un lleuger sopar,  la Ceci ajudava parant  la taula, i un cop van  haver sopar,  el pare de la Ceci li  va preguntar que era allò  que li havia donat la Senyora Patricia, i la Ceci li va donar el sobre perquè el obris doncs ja era de nit,  i complia així el que va prometre  a la senyora, en el sobre  hi havia un número de telèfon apuntat,  un bitllet de cinc-cents Euros, i a mes a mes també un bitllet de loteria amb data del vint-i-dos de desembre el dia  en que s’havia de  sortejar la loteria de Nadal, i que justament era aquell dia.

-Ceci posa la Tele,  si el número  és de  veritat esperem que  almenys ens toqui la “Pedrea”

La Tele se encenia i se apagava doncs era molt antiga,i no tenien diners per comprar-ne  un altra

-Pare doni un cop dels seus , perquè puguem veure-la

El pare li va donar un cop, i la Tele es posar bé per veure-la, tots dos pare i filla es quedaren mirant el informatiu que anava dient el números premiats i de cop el pare es posar a cridar com un boix dient

– Ceci,Ceci ens ha tocat, ens ha tocat vine mira-ho tu que jo no m’ ho crec

-Pare es veritat és el que ens ha donat la senyora Patricia

Se abraçaren tot contents pare i filla,  el goix era immens, saltaven pel menjador, ploraven,  reien,  in cop passada la eufòria però,  el Mateo i la Ceci es miraren, , el pare digué que dema sens falta anirien al banc per ingressar el bitllet de Loteria premiat i que després trucarien al Numero del sobre que deuria ser de la senyora  Patricia i  que li donarien les gracies per tot el que havia fet per ells

L’endemà després de ingressar el bitllet al banc entraren a la pastisseria on havien conegut a la senyora  Patricia i des de allà trucaren al número escrit en el sobre i quant va tenir contacte una veu els hi va preguntar

– Digui (li contesta al Mateo una veu femenina jove)

– La Sra Patricia per favor, voldria parlar amb ella si és possible

-Per qui pregunta? Aquí no hi ha cap senyora Patricia , esperi que li preguntaré  a la companya i ella li explicarà millor,.

-A veure on estic trucant no es el número tal? I no viu aquí una senyora  que es diu Patricia , que te un cotxe, i  un xofer anomenat  Pere?

-Miri  senyor, el l número es correcte,  aquí es un llar de gent Gran , i no hi viu cap senyora Patricia, esperi que si  torna a posar la companya

– senyor,  dispensi , la única pista que li puc donar es que  si que vàrem tenir una senyora que es deia Patricia,   fa un any però, que  es va morir

– Ha doncs em deixa molt parat

-El puc ajudar en alguna cossa mes?

– No gràcies,  ja m’han ajudat des d’on sigui, moltes gracies i que tinguin un BON NADAL I UN FELIÇ ANY NOU

En Mateo es va quedar parat, com  la seva filla Ceci, ambdós   sense dir res,  s’abraçaren i el pare li va dir;

1-conte

-Cecilia anem i gaudim de les Festes  donant  gracies a la gent que protegeix als desemparats

Ricard Suelves

AMB COR D’INFANT

AMB COR D’INFANT

Avui que es cap d’any vull formular un desig. Molta pau benestar i salut per la gent del mon. Que l’any que comencem sigui molt millor que el que acabem, aquest es el meu somni d’auguri.

Jo que tota la meva vida m’han estat dient. No creixeràs mai!!!. Es que jo com Peter Pan, no vull pas créixer. Per això amb cor de nen desitjo el millor per totes les persones de la Terra.

Sempre que sento dir, ets com un nen, penso que estic fent el correcta. Gaudeixo molt sent  com un infant. Per mi els infants es el millor del mon, com aigua fresca o un vent gelat en dia calorós.

En realitat sentir-se com un infant  per mi no vol  dir deixar de ser adult. Es en certs moments deixar-se portar per la capacitat de il•lusionar-nos i ser espontanis com ells. No dic sempre, en certs instants.

Segons he llegit, en algun lloc del mon hi ha una font, la font de la eterna joventut.  Més per mi buscar en un trago d’aigua la joventut perduda ,es com volgué emmascarar amb cosmètics per fora de un mateix. En canvi decidir ser nen, neix en el nostre sí interior, en el fons del nostre cor.

Si continuem sàpiguen riure ,algunes vegades de nosaltres mateixos, serem con nens, ells riuen fàcilment. La fantasia no ens ha de abandonar mai, que seria un mon sense una mica de màgia

També hem d’aprendre a tenir confiança en el futur, esperar que el dema sigui millor que el avui. . I acceptar de la millor forma possible les coses dolentes ,mirant si es possible el canto positiu. De les coses dolentes es treuen grans ensenyances.

En fi plego, es l’últim escrit  del any i nomes vull dir això:

1-logo-association-coeurs-denfants

Que tinguem molta sort en l’any que comença . I que el esperit de nen no marxi mai del nostre interior. I els que passen penes una abraçada de cor . Si no ens acompanya la salut desitjo que surti una medecina que ens  pugui guarir o mitigar el sofriment.. I que la pau regni de una vegada per totes, al nostre mon.

 

Montserrat Vilaró Berenguer