Category Archives: General

DIFERENTS PUNTS DE VISTA

DIFERENTS PUNTS DE VISTA

Soc persona acostumada a prendre molts vols, és a dir a viatjar.

A vegades volar d’un lloc a l’altre et posa en contacte amb persones i anècdotes que sobrepassen la normalitat.

Recordo en concret un vol, ja fa uns anys,  de Ginebra a Barcelona, eren pocs dies abans  de Nadal, jo venia content a retrobar-me  amb la meva família i amics.

Al meu costat estava assegut un senyor una mica més gran que jo, què pràcticament es va passar la major part del viatge molestant una bonica auxiliar de vol. Quan volia aigua al cap de pocs moments volia una coca-cola , quan demanava com podia mirar una pel·lícula. O es queixava de la temperatura, és a dir , una persona molt desagradable.

Jo ho mirava i no deia res, pensava que l’estupidesa humana era infinita.

De cop i volta el meu company torna a cridar a la noia i li etziba:

– Mai de la vida m havia trobat amb una persona tan incompetent com vostè!

La noia li va somriure i amb veu agradable li va contestar.

– Miri senyor, jo crec que vostè és una persona molt amable i agradable . Ara és possible que els dos estem equivocats.

– Li desitjo passi un Bon Nadal!!!

I ens va somriure als dos i la vam veure marxar passadís enllà, no cal dir que el meu acompanyant va quedar amb la boca oberta.

Al cap de poc varen aterrar a Barcelona, vaig recollir el meu maletí i li vaig dir.

-Que tingui unes Bones Festes!

Ell no em va ni contestar ……

Montserrat Vilaró Berenguer

UN PASSEIG DE MEMÒRIES CAP AL PONT

UN PASSEIG DE MEMÒRIES CAP AL PONT

La llar era un reflex despullat de la seva intimitat i els mobles, deteriorats o desvalguts com la pròpia ànima s’havien convertit en orfes estris disseminats en un oceà de records amb l’inefable objectiu de desesmar a qualsevol que per un instant pensés en la absurda possibilitat d’apropar-se a la seva persona mitjançant desavesades trucades a la porta, les quals eren sempre acollides amb un silenci distant. Solament una trucada era mereixedora d’un cert caliu que fluïa tímidament per les escletxes de la porta i que era executada amb certa tristesa per la mà d’en Jofre; la mateixa mà que li va salvar la vida una nit d’hivern feia ja tretze anys. Tot i així era sempre benvingut amb una colpidora i aspre rebuda dins un univers alienat de la societat mentre intentava assolir l’oblit i desitjant una implosió que li permetés esvair-se des de l’interior d’aquelles solitàries parets. El rebedor del pis estava decorat amb velles i oblidades rajoles enfarinades per la pols del temps i un parell de sabates que qualsevol diria que ja habitaven en aquell espai des de la construcció del immoble. El passadís engalanat amb la individualitat de les portes, boques afamades per l’absència, feia un gir cap a l’esquerra on altres portes actuaven com a testimonis silenciosos d’aquell particular món. A la cuina residien un forn oblidat on un petit ratolí s’entretenia jugant a ‘fet i amagar’, un frigorífic decorat interiorment per un tros de formatge florit i algunes llaunes sense personalitat i una taula gairebé invisible que plorava en un racó perquè el pes d’unes llesques de pa sec, un pot de melmelada obert i un parell de ganivets amb restes seques de menjar que recordaven un temps llunyà, nafraven la seva delicada pell d’una fusta abandonada pel seu vernís, mentre tots junts esperaven el seu destí. La cambra situada al final del passadís era un menjador ple, des de feia una eternitat, de obscurs mobles ocults de qualsevol esguard aliè sota llençols de pols i temps. La porta, per una incerta raó, sempre estava mal tancada; potser era per acompanyar-lo en la seva soledat, recordant-li aquells dies d’infantesa assegut a terra davant el televisor mentre gaudia dels seus dibuixos animats preferits i la seva mare, enfeinada com sempre en les interminables tasques de la llar, el renyava dient-li que acabaria cec si continuava mirant la televisió de tant a prop. Fins i tot ara, de tant en tant, s’asseia davant on el televisor havia un cop viscut i tancant els ulls podia jurar ser capaç de sentir aquella veu maternal. A la esquerra del passadís hi havia el dormitori. Havia escollit aquell indret entre els altres per cap altre raó que no fos senzillament que era el més proper a les altres cambres que d’alguna manera eren vitals per sobreviure en el seu propi univers. L’habitació consistia en quatre parets amb inhabitades teranyines com a únics elements de decoració ja que les aranyes havien mort de fam feia temps; totes excepte una. Al centre del dormitori un vell matalàs i uns llençols d’incert color descansaven sobre un terra en una aparent orfandat. En Frederic compartia el dormitori amb altres companys a part dels insectes morts destinats a convertir-se en els futurs àpats de la vella aranya. Una antiga làmpada, roba bruta escampada per l’habitació i un llibre entreobert i inquiet sobre les fredes rajoles restava immòbil mentre un raig de sol penetrant des de la finestra intentava llegir les línies de les seves pàgines oblidades. L’estança de bany a la que s’accedia des de la mateixa habitació era un espai petit i acollidor i els únics testimonis de ningú o algú utilitzant aquell secret racó eren una tovallola humida i un tros de sabó partit en dos. Un cop a la setmana en Frederic anava a la bugaderia situada al soterrani de l’edifici. Hi baixava en l’ascensor després d’haver creuat tot el passadís i contat el nombre de portes dels veïns per les que passava pel davant; un ritual que repetia cada cop que feia aquell camí amb l’impossible esperança que un dia unes de les portes desapareixes en una dimensió alternativa on les portes obririen humans per entrar a les seves llars.
Sempre portava amb ell un llibre, el mateix llibre, i llegia els mateixos capítols mentre esperava que la rentadora rentés i la assecadora assequés la seva bugada, saben que quant llegís les darreres paraules de l’últim paràgraf del capítol tretzè, aquella anestèsica tasca havia arribat a la seva fi i era lliure de tornar al seu apartament.
Les parets de la seva llar s’havien descolorit transformant-se en totes les possibles tonalitats de blanc excepte la del color verge de la pintura en una llauna acabada d’obrir. El terra despullat del caliu de la fusta que en un temps llunyà li havia permès caminar descalç, era ara un fred record d’una inexistent llar. La cuina havia oblidat el seu significat donat que rarament algú hi havia cuinat o menjat res des de feia setmanes i el bany era només utilitzat en inevitables circumstancies o potser per donar la benvinguda a les restes d’un sopar en forma de vòmit. El seu cos estava deshabituat a digerir cap tipus d’aliment i això comportava que quant intentava menjar pa decorat amb tocs de floridura, els seus intestins responien ràpidament amb crits dolorosos de rebuig.
Aquesta escenografia en la seva totalitat era un senyal, obvi per els demés, de la pèrdua de la seva salut mental; una línia que havia creuat feia ja molt de temps però que per ell era tan sols una successió de rutines quotidianes fins que va arribar un dia que en Frederic el va trobar mort.

El ratolí s’havia convertit en el seu únic contacte amb un altre esser viu durant les darreres setmanes; la petita bola de pèl que sempre escoltava les seves bogeries en silenci mentre menjava trossets de formatge, ara el mirava fixament amb un últim esguard mentre descansava ja per sempre. El formatge s’havia acabat al mateix moment que el seu concepte del temps sense adonar-se que ni ell ni el ratolí havien menjat en dies. Ara, mort al terra i sense respir, en Frederic fixava els seus ull vermells de llàgrimes en l’animalet, sense reconèixer allò que veritablement veia, la seva pròpia i propera mort reflectida en un mirall abstracte mentre una llàgrima acariciava la seva cara amb una suau i dolorosa abraçada.
Els matins havien deixat de significar l’alba d’un nou dia i s’havien convertit en el desvetllar de la conscient tristesa d’estar viu mentre patia l’ansietat dels seus intrusius malsons. Els primers moments del despertar implicaven una certa tranquil·litat fins que la realitat d’un nou dia el rebia amb el dolor d’una invisible punyalada al cor com si la tristesa sempre es despertés amb uns segons de retard. En Frederic es trobava condemnat a viure una altre jornada de solitud i desesperació, tot i que trobava a faltar els dies en que les llàgrimes que sagnaven del seu cor aportaven un alleujament a la seva anima ferida de mort.
En Frederic sempre havia envejat a les persones que tenen somnis recurrents. De nit, estirat al llit i mirant el blanc sostre sense estrelles sobre ell, esperava que la nit li permetés somiar amb el seu amor perdut i que es convertís en un somni repetitiu i així poder estimar de nou i aferrar-se a aquest sentiment un cop i un altre sense fi, però ni aquella nit ni cap altre nit, aquest somni el va honorar amb la seva visita.
El mati següent a mig camí del pont entre els somnis i el despertar intentant arribar al altre extrem i no tornar mai però lentament i desconsoladament sent tornat a la vida, en Frederic es va trobar de nou lluitant contra el seu propi esser intentant trobar la força per sortit d’aquell eixam de malsons. Després d’alguns inconscients moviments, finalment va aconseguir alçar-se i anar camí d’una dutxa calenta; Només sota l’aigua, sota el seu silenci, aconseguia sentir-se protegit de la vida.
En el moment en que l’aigua acariciava la seva cara i cobria en silenci les seves orelles mentre desapareixien els seus pensaments, la resta del mon s’esvaïa. Un cop finalitzada la dutxa s’iniciava un ritual del qual els seus passos mai podien ser alterats a causa d’una raó dictada des d’un lloc profundament remot en el seu inconscient. En Frederic es va rentar les dents, es va afaitar amb un delicat compte i es va pentinar el seu cabell d’or negre com si s’estigués preparant per la cita més important de la seva vida, que en el seu cas era una trobada la qual hauria evitat amb plaer a no ser per la seva obligatorietat.
En silenci davant el mirall podia sentir l’aire entrant als seus pulmons amb cada respir com el ressò d’uns passos en un nocturn carrer vuit al seu interior, fusionant-se amb la vida mateixa tot i que imperceptible per la resta dels ciutadans els quals no eren els únics ignorants; de vegades, fins i tot ell, mirant-se a si mateix al mirall, podia observar a través de la seva delicada pell el món que el rodejava. Un cop produït l’abandonament del bany, el seu perfum el seguia com a una dolça versió de la seva pròpia ombra i per un instant es va perdre en un món distant tan sols per ser despertat per les branques del seu apreciat arbre cridant-lo amb lleugers tocs al vidre de la finestra on de petit acostumava a asseure’s per observar a les formigues desfilant per les branques i dirigint-se cap a on ell els hi havia deixat petits trossets de sucre. En dies de puja hi posava un plàstic per protegir-les mentre s’emportaven el dolç regal cap a les despenses de la seva amagada llar. En Frederic sempre s’havia sentit fascinat per aquells insectes i els passadissos secrets en que vivien i pels quals havia desitjat poder perdre’s a si mateix quant sentia una necessitat incontrolable de plorar en soledat. Es va vestir amb una cura quasi desmesurada, i després d’una ràpida mirada d’acceptació al mirall, va deixar la seva llar amb el pressentiment, o potser sentiment, que seria l’ultima vegada que la veuria. Un pas darrera l’altre va baixar les escales, va obrir la porta i va entrar a l’exterior.
Plovia. Sempre havia estimat els dies de pluja especialment quan observava a les seves gotes competir unes amb les altres lliscant en silenci pel fred vidre de la finestra. Aquell matí la pluja semblava envair cada racó de l’aire mentre es produïa una constant i antiga lluita contra el vent que intentava, no sempre amb èxit, d’allunyar les delicades gotes d’aigua del seu destí mentre a l’interior d’en Frederic un sol pensament es repetia sense parar; l’anima crida de dolor arrapant-se al cos mentre em trenca els ossos i arranca els meus pulmons en la seva inevitable caiguda cap a la desesperació.
Obrint el seu elegant paraigües d’un blau obscur com el cel d’aquell matí es va deixar portar pel melancòlic ball de les corrents de vent sentint-se protegit per la pluja que el banyava amb records llunyans. Els carrers havien oblidat un sol que acostumava a escalfar els arbres acariciant-los amb els seus llargs i càlids rajos i des de ja feia temps només tonalitats de grisos entre l’espessor de la boira envoltaven cada racó amb una sensació de fredor permanent que si no hagués estat per la tristesa d’en Frederic, l’hauria fet sentir-se en dificultats per caminar.

En qualsevol cas, aquells carrers no eren estranys als seus ulls ja que ell hi va créixer, hi va jugar, hi va plorar mentre passejava, pertanyia a ells i ara els deia adéu. Les seves memòries formaven part tant d’ell com dels mateixos carrers. El primer record era el de la seva mare asseguda en un dels bancs dels jardins privats al final del seu carrer mentre ell, un nen de poc més de 4 anys, jugava a la gespa amb el seu vaixell pirata imaginant que els petits insectes eren a punt per l’abordatge. No acostumava a pensar molt en ella, la mare. La tristesa que comportava aquests records era dolorosa i massa difícil de suportar.
La trobava a faltar especialment en dies de pluja com aquell quant la seva mare li preparava al forn les seves galetes preferides amb gust de vainilla que segons ella el protegirien dels llampecs i dels trons que tant espantaven en Frederic de petit i encara avui sentia l’olor de les galetes després de cada llampec.
Per en Frederic semblava que tots els seus records fossin sempre lligats als dies de pluja; Així doncs era de preveure que la mateixa pluja fos present, en el moment del seu comiat. Mentre caminava pels seus pensaments, aquests li van impedir sentir una veu cridant el seu nom des d’una finestra veïna; una veu que pertanyia al Jofre, el seu millor amic des de la infància. Tots dos s’havien convertit en inseparables en el moment en que els seus ulls innocents es van creuar un dia de Nadal. Els dos nois van viure vides entrellaçades des de els primers anys com a estudiants en una escola de les més selectes del país fins a la seva graduació en una universitat igual de prestigiosa, compartint records i moments, i moments que es convertirien en records, però mai les secretes llàgrimes d’en Frederic; d’això se’n ocuparia el seu propi orgull o potser un confós egoisme. A l’escola, els dos nois van aprendre història, art, matemàtiques, ciències i altres capricis de la vida però també van aprendre a viure la pubertat, l’assetjament per part dels estudiants més veterans i el despertar d’aquells sentiments fins a llavors desconeguts i els quals comportaven tantes respostes per una sola pregunta i possiblement cap d’encertada. Aquell matí, en Jofre va recordar al seu amic en un dia de tardor en que li va conferir el seu secret de caminar sota la pluja perquè així les seves llàgrimes barrejades amb la pluja passaven inadvertides, i es van preguntar si el seu amic estava plorant mentre l’observava allunyant-se d’ell aquell matí. En Jofre no sabia de l’existència d’una carta escrita pel seu amic la nit anterior sota la claror d’una espelma degut al tall de llum produït per la tempesta i la qual esperava en solitud a ser llegida reposant davant la porta de casa seva; ni tampoc sabia que en Frederic estava, en aquell instant, mentre caminava cap al pont, recordant el dia en que els dos nens es van conèixer per primera vegada i es preguntava si el seu amic podria mai perdonar-li pel contingut de la carta.
El Nadal esdevingut feia quinze anys era encara viu en un racó molt especial del seu cor. Aquell any va ser en el qual en Jofre va entrar en la seva vida i hi va romandre per sempre més al seu costat compartint els detalls d’una vida dividida entre dos animes bessones entrellaçades fins a aquell matí. L’estimació de germà cap a en Jofre li impedia afrontar la visió de la tristesa infringida als ulls del seu amic degut al seu adéu. El capvespre previ a aquell Nadal, en Frederic va anar-se’n al llit sense la quotidiana insistència per part de la seva mare d’anar a dormir ja que aquella nit tenia la secreta intenció de facilitar al Pare Noël deixar els seus regals sota l’arbre un cop hagués sopat les galetes amb forma d’arbre de nadal que ell i la seva mare havien cuinat aquell matí especialment per l’avi del pijama vermell com li deia en Frederic i que havien deixat junt a un got de llet.

Els rens es trobarien amb un plat de molsa que segons la seva mare era el menjar predilecte dels simpàtics i suaus animals que s’havien convertit en companys inseparables de viatge en aquella nit tant especial. Un cop al llit, en Frederic no aconseguia superar l’excitació de la nit preguntant-se si darrera cada tímid soroll s’amagava Para Noël deixant regals de Nadal sota l’arbre. Havia escrit una llarga carta aquell any perquè estava segur d’haver estat un bon nen durant tot l’any i el seu primer desig era el seu comte preferit; El príncep que no dormia mai. En Frederic coneixia fins al darrer punt aquell relat que la seva mare, que alhora el va aprendre de l’avia d’en Frederic, li havia narrat de memòria un cop i un altre, nit darrera nit, a petició seva i no es cansava mai d’escoltar-lo.
Tot i això, ell volia tenir el llibre, sobretot per les seves il·lustracions ja que era un nen que es podia perdre en un nou món cada cop que veia un quadre o un dibuix imaginant les vides de cada personatge i preguntant-se si eren feliços o si les seves vides eren complicades i tristes.
Aquell matí de nadal, sorolls i veus arribaven des de el saló de la casa on l’arbre decorat amb tota precisió i delicadesa descansava expectant. En Frederic es va llevar i va baixar corrent les escales per trobar al seu pare i la seva mare esperant-lo al costat d’un oceà de regals. Veient regals per tot arreu es va dirigir al seus progenitors dient: Ho veieu com he estat un bon noi aquest any? La seva mare, somrient, va contestar: es clar que si Frederic; mentre l’abraçava estretament en els seus braços i li feia un petó al cabell, cosa que ell no havia mai entès; perquè la gent feia petons al cabells?

Va començar a obrir els regals amb certa suavitat i tendresa en lloc de la desesperació i curiositat infantil esperada d’un nen al matí de nadal, amb la certesa que si no obria tots els regals em qüestió de minuts, aquest desapareixerien. Ell no. Ell apreciava i respectava cadascun d’ells delicadament embolicats i que ell obria amb la mateixa delicadesa, un a un, lentament, assaborint aquella anticipada curiositat per descobrir les animes ocultes sota papers de colors. Sabia perfectament quin era el regal més esperat i mentre el buscava va sonar el timbre de la porta d’entrada de casa seva. Per un instant, i tot i saber que Santa Claus ja havia estat a casa seva i que només visitava de nit, en Frederick va interrompre l’obertura de regals mentre observava a la seva mare dirigir-se cap a la porta. Un cop oberta, en lloc d’una silueta en vermell i blanc, i una panxa grossa a causa de haver-se menjat totes les galetes que els nens li deixaven per nadal, una senyora, la qual ell ja havia vist alguna vegada des de la seva finestra mentre ella tornava del mercat tot passejant per carrer, restava immòbil sota l’arc de la porta i en la seva mà esquerra, en lloc d’un regal, hi havia un nen confós que mirava les llàgrimes de la seva mare i es preguntava el perquè. La senyora va demanar quelcom a la mare d’en Frederic i aquesta va fer un gest afirmatiu i agafant el nen desconegut de la seva petita mà es va acomiadar de la veïna i aquesta del seu fill despès d’abraçar-lo i fer-li un petó als cabells; un altre cop petons als cabells. Quan la seva mare i el nen es van dirigir cap al saló de la casa, en Frederic encara restava immòbil observant l’escena que es desenvolupava davant dels seus ull d’infant i compartint la seva confusió amb el nen desconegut gairebé es va oblidar dels regals, considerant necessària l’aprovació de la mare abans de continuar obrint-los. Ella va introduir al petit com a Jofre i va explicar que el pare del nen havia sofert un par cardíac i que la seva mare no volia que el seu fill passes el mati de nadal en un passadís d’hospital. En Frederic el va saludar mentre imaginava la tristesa i la por que deuria sentir davant estranys en un mati tant assenyalat. No va poder evitar fixar-se en els cabells rossos, petonejats per la seva mare, i els ulls blaus d’en Jofre, com si l’àngel que cada any adornava la punta de l’arbre de nadal s’hagués finalment cansat d’observar en silenci des de les altures i hagués decidit baixar per compartir el ritu de l’obertura dels regals. En Frederic va recordar la història que la seva àvia sempre li explicava sobre un noi que va morir molt jove. Es deia Enric. Ell se’l imaginava com el germà que mai havia tingut i mirant en Jofre va experimentar aquell mateix sentiment cap al nen; algú a qui protegir. Un cop rebuda, per part de la seva mare, una mirada d’aprovació, en Frederic va continuar en la seva tasca de desembolicar regals però un rere l’altre, els regals oberts portaven en si mateixos una creixent sensació d’incomoditat en el seu cor. Finalment va trobar el regal més esperat i encara mantenint intacte el seu embolcall de colors i el seu secret per desvelar, va veure en Jofre segut al terra a la seva dreta i sense cap regal per poder obrir ja que la seva mare se’n havia oblidat de portar-los donat tot el caos d’aquell matí i reconeixent la tristesa en els ulls d’en Jofre, i després d’un ràpid esguard cap a la seva mare, en Frederic va donar aquell esperat regal al nen tot dient que el pare Noël l’havia deixat expressament per ell.
Els seus ulls, humits encara per les llàgrimes van somriure i abans d’obrir el regal es va apropar a en Frederic i el va abraçar; la primera abraçada de germans. En aquell instant, les vides d’aquells nens es convertirien en una de sola en la qual un per l’altre serien sempre la prioritat. Aquella nit, va compartir l’habitació amb el seu nou amic i els seus somnis amb l’Enric. El va veure clarament, vívidament, sentint la tristesa i el dolor que travessava el seu cor.
L’Enric era fill d’una família de renom i el noi més dolç de tot el veïnat. Va rebre una educació estricte on els bons modals eren considerats la signatura d’un cavaller. El mateix matí del seu sisè aniversari, l’Enric va començar els estudis en un dels col·legis només per nois de més prestigi del país. Al principi, la noció de viure distant de la seva família el va entristir tot i que això no va evitar que es sentis com a casa en el mateix moment de creuar per primer cop els jardins de l’escola i un cop va entrar per el magnífic arc de marbre que abraçava un porta de fusta, ara oberta pel director que els rebia amb una càlida benvinguda. Els anys viscuts a l’escola van convertir l’Enric en el cavaller esperat. Ho tenia tot; classe, bons modals, una excel·lent cultura i una bellesa admirada per tots els seus companys. Tot i això no va dubtar ni un segon a arriscar la seva vida al veure al seu millor amic ofegant-se en el llac dels jardins privats de l’escola durant la celebració de la seva graduació aquell vespre de primavera. El seu amic havia decidit nadar fins a l’altre riba. Sempre li havia agradat d’observar als altres des de la tranquil·litat de la llunyania però no era un noi fort i els seus braços es varen cansar més ràpidament del costum. L’Enric es va llençar al llac, el qual li era molt familiar ja que havia respirat les seves aigües durant moltes solitàries tardes d’escola, per ajudar a l’amic. Tot i aquesta coneixença mútua entre l’Enric i el llac, una secreta irregularitat en el seu cor va escollir aquell precís i inoportú moment per donar-se a conèixer presentant-se en forma d’atac de cor i obligant a finalitzar les celebracions d’aquell vespre amb dos tristos funerals.

Des de llavors, la mort de l’Enric i la seva vida era explicada sempre tant a els estudiant novells com durant les graduacions com a mostra de la generositat, amistat i solidaritat que s’esperava d’ells.
El matí següent, festivitat de Sant Esteve, en Frederic va ser despertat per unes veus xiuxiuejant que acompanyaven a un plor contingut i va veure a la seva mare consolant en Jofre entre els seus braços maternals mentre li explicava que el seu pare estava ja descansant al cel. La nit anterior havia rebut una trucada de telèfon. La mare d’en Jofre trucava des de l’hospital per donar-li la trista noticia i demanar-li si podia ocupar-se del nen una mica més de temps ja que ella tenia que firmar documents de defunció i prendre decisions tant delicades com doloroses pel que feia al cos del seu difunt marit i al posterior funeral. La mare d’en Frederic es va oferir a ser ella qui li donés la trista noticia al nen, cosa que la ara ja vídua li va agrair de tot cor. No es veia amb forces d’afrontar la pèrdua del seu marit i trencar el cor del seu fill tot al mateix dia i per nadal. Aquella nit, després de la trucada de telèfon, la mare d’en Frederic es va apropar a l’habitació del seu fill però es va aturar al passadís i va decidir esperar al mati per compartir la tristesa que ara l’acompanyava.
En Frederic es va apropar a la seva mare mentre observava a en Jofre que al mateix temps i assabentant-se de la seva presencia va observar-lo amb tanta tristesa als seus ulls que va portar en Frederic a agafar la mà del seu amic i en aquell moment va adonar-se que mentre estesin junts a la vida, sempre estarien protegits.
Mentre es produïa un íntim diàleg entre ell i els seus pensaments, i passejava per somnis reflectits en els carrers que en Frederic va conèixer per primer cop feia molts anys i els quals es convertirien en llocs tant familiars com qualsevol de les cares del seu reduït cercle d’amics, es va adonar que les fulles ja havien abandonat els seu arbres i que tot i la pluja, vestien un color sec mentre participaven d’una desfilada d’hivern que es repetia cada any durant aquelles dates. Observant la caiguda d’aquells tocs de marró descansant en silenci sota els arbres esperant el seu incert destí, en Frederic va recordar un altre dia de pluja, una pluja diferent, una pluja de fulles. Cents, potser milers, de fulles queien dansant una darrera melodia amb el vent com a parella de ball. La tardor finalitzava amb un dolç adéu on les fulles creaven una catifa que mantindria els carrers i jardins càlids, anticipant-se a la fredor d’un hivern que avançava com una avantguarda de soldats dirigits pel destí i sense cap possibilitat indult.
Des de feia anys, en Frederic passejava cada dia pel mateix camí i coneixia cada un dels seus passos. Coneixia a l’arbre de branques baixes que acostumava a acariciar-li amb ungles verdes el seus cabells; el petit toll d’aigua rere l’angle del carrer i que estava sempre ple, plogués o no plogués, i on ell hi havia acabat posant el peu i la sabata de pell un i altre cop mentre passejava pels seus pensaments; el gat negre que desapareixia en el fons obscur de la nit sempre esperant una carícia d’estranys i no tant estranys; i el bell aroma de pa acabat de fornejar a la fleca en les novelles hores de la matinada. Ara tot havia desaparegut. Els carrers eren els mateixos però a les seves ànimes les havia abandonat el temps. Les branques de l’arbre, seques i sense fulles, tan sols esgarrapaven a qui passava per sota; El toll d’aigua s’havia finalment assecat; el gat observava ara des de la seguretat que li proporcionava estar darrera el vidre d’una finestra; i l’aroma de pa havia estat reemplaçat pet l’àcid olor de carburants barrejat amb la humitat de la gespa groguenca per la falta de rec. Nadant en records, en Frederic es va trobar a si mateix en una particular riba; un petit i familiar parc de camí al pont. Es va asseure en un banc que considerava seu. No és que fos de la seva propietat però sentimentalment li pertanyia. Aquest reposava a l’ombra d’un arbre de petites flors blanques que naixien de les puntes dels seus dits i que des de feia temps s’havia convertit en un difunt tros de fusta buscant una raó de viure entre els núvols d’aquell dia gris de tardor. El parc, de dimensions petites constava de dos entrades o sortides, depèn des d’on es mirava, però tan sols una era la més propera al seu cor ja que era on ell havia passat infinites tardes llegint els seus autors preferits. Assegut en aquell espai havia perdut tota noció del temps, dels records o de quan va ser la darrera vegada que els seus ulls amb delicades pinzellades de tristesa i retocs d’un blau suau va reflectir la felicitat. En aixecar-se es va dirigir cap a la porta que l’esperava en silenci, la qual, inclòs en aquells dies tardor o prematur hivern, continuava sent la més bonica sota seques venes d’heure las quals li donaven un aire d’oblidat romanticisme mentre la creuava un darrer cop. La pluja es va convertir en neu, com si es pretengués d’esmorteir les seves trepitjades cap al pont mentre el cel d’un lleuger i sòlid gris reflectia la seva ànima. La blanca neu el va fer somriure recordant els freds hiverns de la seva infància quan observava els flocs de fred des de la seva finestra escoltant el seu silenciós vol. Una d’aquelles nits li va preguntar a la seva mare d’on provenia la neu i ella li va explicar que quant feia molt de fred al cel fins i tot els núvols es congelaven trencant-se en milions de trossets de cotó fred.
En Frederic això li va fer pensar en els seus avis i preguntar-se si tindrien roba d’hivern al cel per protegir-se del fred.
La neu podia notar la seva tristesa i plorava amb ell durant aquell passeig cap al pont. En Frederic va sentir morir el seu cor com si amb cada batec la vida s’anés esvaint mentre s’acostava la seva fi; mentre s’enfonsava en un sospir final. El pont, per la seva part, l’observava des d’una llunyania cada cop més propera mantenint els seus secrets pertanyents a les animes trencades que varen passar per ell sense la intenció de creuar-lo. El pont va ser dissenyat per Esteve Balenyà, l’arquitecte de més renom en aquells temps. Era una persona que valorava la seva privacitat cosa que va convertir les raons que el van portar al suïcidi en un gran enigma despès de morir saltant des del seu recent construït pont. Algunes persones atribuïen la seva mort a la pèrdua d’un amor secret però la veritat era que ningú excepte ell mateix coneixeria mai la veritable raó. Des d’aquell moment la llegenda deia que cada cop que algú ofegava la seva vida des del pont per fugir de les llàgrimes, una de les pedres es tenyia de vermell.
En Frederic, patint un últim record pel Jofre i preguntant-se si ja hauria llegit la seva carta, va retornar l’esguard al pont, la barana del qual, abraçada per la humitat del riu, semblava haver mort feia ja molt de temps mentre lentament es corroïa i acompanyava en silenci a un terra que recordava un piano amb masses tecles negres.Va dubtar un instant abans de donar el primer pas, seguit d’un altre i un altre fins a trobar-se a si mateix al mig del pont observant les seves obscures aigües. Va sentir el seu cor defallir mentre la seva ment ferida de mort recordava un sol pensament:


L’anima crida de dolor arrapant-se al cos mentre em trenca els ossos i arranca els meus pulmons en la seva inevitable caiguda cap a la desesperació.

 

Joan Puig-Maseras

ANNUS HORRIBILIS

ANNUS HORRIBILIS

La història succeïa en un país oriental – tot passa allà, des de sempre – ,  des dels contes de les 1000 i una nits, on entre altres s’explica el de l’ Alí Babà i els quaranta lladres, us en recordeu ?.

L’Alí Babà és pobre, molt pobre,  un dia però, descobreix per causalitat l’amagatall de quaranta lladres en una cova, que s’obre amb les paraules “Sèsam, obre’t”.

Quan marxen, entra i agafa uns quants diners per millorar la situació de la seva família.

Té però,   un germà, molt ric, que mort d’enveja  , vol saber d’on ha tret aquells diners, i l’Alí Babà   li ho acaba explicant , el  germà  va a la cova amb les indicacions d’Alí Babà,  i carrega molt més del que podria transportar, i dissortadamebt els lladres el sorprenen i el maten, no sense però, fer-li explicar com ha sabut  la fórmula màgica.

El món és un mocador, i els lladres acaben trobant on viu – de forma molt discreta, sense cridat l’atenció – l’Alí Babà .

La seva estratègia va consistir en ficar-s’hi   dins grans càntirs d’oli per sortir de nit del celler i matar la família, per la seva dissort Marxana, la dona d’Alí Babà, ho descobreix i els mata amb oli bullent, tret del capità, que jura venjança.

Temps desprès el capità es presenta a la casa fent-se  passar per un caminant i demana hospitalitat que li atorguen sense recança..

Mentre estan sopant, Marxana – recordeu que és la dona d’Alí Babà  – el reconeix i fingeix dedicar-li un ball a l’hoste. Amb els moviments de la dansa s’acosta i li clava un ganivet, salvant un cop més casa  i família.

De vegades desfer-se dels lladres esdevé una tasca difícil, molt difícil, en el conte la Marxana té un paper essencial, hi ha però una voluntat superior – ells li diuen Allāh – que malgrat no apareix en el corpus del relat, té clarament un paper ‘ estel·lar’.

Sempre, sempre, sempre, malgrat tinguem la percepció de viure/patir ‘ annus horribilis ‘  s’ha de mantenir la confiança en que la ‘voluntat superior’ acabarà imposant-se;  trigarà més o menys,  sense cap dubte però, els lladres tenen els dies comptats.

D’això acostumen a parlar els contes de Nadal.

Antonio Mora Vergés

EL JERSEI DE RATLLES

EL JERSEI DE RATLLES

La Raquel ha tornat plorant i cridant que el gosset en Drol se li ha perdut.

La Tia Encarna fregant-se les mans en un drap, ja que precisament estava preparant el pollastre pel sopar de Nadal , es mira l´esprimatxada nena de la seva germana, tot ulls i cabells rojos i no sap si enrabiar-se o abraçar-la, ella no ha sabut mai gaire fer servir les seves emocions, vaja no les sap portar gens de bé, potser per això és la tia conca de la família , que viu sola amb companyia d´un gosset petit de raça indeterminada, que va treure de la gossera.

Opta per acaronar les trenes vermelles de la nena i dir-li, va no pateixis sortirem a buscar-lo, segur el trobarem.

Es posa una jaqueta que per al menys te trenta anys i es treu les sabatilles i es posa les botes noves de trinca una mica passades de moda que va comprar al mercat.

-A veure Raquel , a on el has perdut de vista?

– Tieta Raquel, al parc li he tret la corretja ha començat a córrer i jo com que he trobat una amiga potser l´he perdut de vista i quan ens hem donat compte no era enlloc. Envà hem cridat el seu nom i res i ara que farem tieta?, diu somicant, ja que són al parc i el gosset ni rastre.

-Doncs mira , farem uns cartells i els enganxarem pel parc , segur que algú el trobarà, és un gosset molt petit i eixerit , inclús hi podem posar una recompensa, au va vina! diu m´entres arrossega la neboda per la mà cap a casa seva.

– Engega l´ordinador, mira si te una foto del gosset , i si la te, ja poden començar a fer el cartell.

S´ ha perdut gosset petit de color negre, raça indeterminada, mida d’un gat gran. Característiques, és molt juganer, s ´ha perdut per la zona del parc. En el moment de la pèrdua, portava un jersei de ratlles vermelles i negres. Molt semblant als dibuixos de l´abella Maia . Es recompensarà qui el trobi, telèfon……

Un cop fet el cartell n ‘imprimiran uns quinze i els varen repartir per tota la petita ciutat, quasi poble petit.

I les dues s´encaminaren cap a casa i es varen posar molt a prop del telèfon, per si algú els trucava.

Va ser al cap de dues hores que una veu infantil que va dir es deia Daniel ,es va fer sentir al telèfon.

– Senyora, és vostè qui ha perdut un gosset negre anomenat Drol ?

– Si noiet, que el tens. Si el gosset el tinc, ara l´abric de ratlles és impossible trobar-lo, per al que no sé si em recompensarà ?

La tia Encarna, li va dir que vingués de pressa amb abric o sense.

I si era en Drol, sense vestit però alegre com sempre, la tia Raquel li va donar 20 euros i el noiet va marxar corrents cap a casa seva.

La tia Encarna i la Raquel varen continuar preparant el sopar de Nadal, car la nena i els seus pares serien els amfitrions del sopar del 24 de Desembre. I reien i acaronaven a en Drol, que sense jersei de ratlles, lluïa molt millor.

Montserrat Vilaró Berenguer

MAI MÉS!

MAI MÉS!

La Dolça, s’havia fet un munt de parir i un munt de sofrir. Cap dels seus fills havia sobreviscut massa temps. Uns havien estat rostits al foc, altres venuts per a la mateixa finalitat. Tornava a estar prenyada de nou, i tan sols tenia una obsessió: Salvar la seva propera ventrada.

Vivia en una casa de pagès, amb una gran família, i cada any, per les festes nadalenques, ella veia amb tristesa com els seus fillets li desapareixien sense més.

En el dia a dia de la granja, l’Anton portava la galleda plena de les sobres del menjar, i la Tresa li ho donava a la Dolça, la truja.

—Va, menja, has de parir uns bells garrins ‒li exigia.

La Dolça va parir una gran colla. Era, i havia estat sempre, una amantíssima mare, i es bolcava de ple en ells. Els garrins van créixer, i va arribar el fotut moment, que, ella tant temia: L’època en què es quedava sense els porcells.

Un dia, la truja va veure clara la solució. Fugiria d’allà… Ho tenia tot ben preparat, ja que s’havia dedicat a observar als pagesos hores i hores.

En una fosca nit, apropiada perquè no els veiessin, va rebentar a cops de morro la porta de la corraleta, amb aquesta força que només treu una mare per als seus, i els va agrupar a tots, escapant d’allà.

—Garrinets, no crideu, eh, que sinó, sortiran i ens agafaran… –els esperonava.

Durant tot el trajecte va estar pendent dels seus petits. Se’ls podia veure com marxaven i s’esfumaven en la foscor. L’endemà, els pagesos es van emportar la gran sorpresa. Cap rastre de la Dolça ni dels porquets.

—Valguem cel, què haurà passat aquí?, mira Tresa, han empès un munt de vegades contra la porta.

Tret que hagi estat la truja, pensava ella. Ràpidament ho va descartar, impossible.

Van agafar el carro i es van disposar a buscar-los. Heus aquí, que al cap de poca estona, van veure a la truja estesa en el camí.

—Mare meva, mira, és ella! I els altres, on deuen ser? ‒va preguntar Tresa.

—Doncs, escampats, on vols que siguin! ‒va contestar l’Anton.

—I si els ha posat fora de perill, perquè no els sacrifiquessin, i si ho ha fet perquè visquessin?, últimament estava molt trista, abans de res era una mare ‒recalcava al seu marit.

—Va Tresa, no diguis bajanades, per favor. Anem a veure si en trobem algun, però, abans hem de carregar la truja. Una vegada carregada, van recórrer molt de camí, més la busca va resultar en va. Van decidir tornar.

—Tornem, no els trobarem ‒va suggerir l’Anton, ja cansat.

Els garrins no van aparèixer, i la família va haver de canviar el menú per al Nadal. Recorrerien al rebost: Colzes de xai salats, que una vegada dessalats, rostirien en lloc dels garrins. Arribat el dia assenyalat, la Tresa, a taula, comentava els fets. Únicament, es reafirmava en el seu pensament.

—Només em ve al cap, que la Dolça hagués marxat per salvar els seus fills.

—Va mama, només era una truja.

—Sí i que, podia haver-ho fet, no?, sinó, digueu-me on són els garrins, i a més, també devia tenir sentiments! ‒va inquirir.

La pobra Dolça, tornava a la granja després de deixar als garrins en un lloc segur, però estava tan exhausta que no va poder arribar.

Va ser un enigma. Es va parlar molt temps d’aquella truja, que va deixar la vida per salvar la dels seus fills.

Ella havia dit: Mai més!.

 

Rosa Ventura Cutrina

NO ET PASSIS, IAIA!

NO ET PASSIS, IAIA!

Elisenda, Eli per a tothom, celebrava aquest Nadal d’una manera especial. Ho comentava en el menjar nadalenc.

—Fills, avui estem junts gràcies al meu àngel, si no hagués estat per ell… –explicava.

La Diana i el Bernat, els seus néts, en sentir-ho, es van posar a riure.

—Va iaia, no et passis amb això de l’àngel, sempre estàs igual –li retreien.

—Rieu, rieu, no creieu en ell, però algun dia, ja ho veureu, ja –va respondre.

En aquell moment, el cap de família, Adrià, es va aixecar per fer un brindis.

—Per la nostra benvolguda àvia, que finalment, ha acceptat quedar-se a viure amb nosaltres. Mireu que s’ha fet de pregar!

—Ja era hora –van dir, tots contents.

A continuació, es van disposar a menjar-se els torrons i polvorons, per després prendre’s un bon cigaló, copa i caliquenyo, i fer esclatar la xerrada; l’Eli, ja cansada, es va aixecar per a desparar taula i arreglar la cuina.

—Iaia, estigues aquí amb nosaltres, que avui es fa sobretaula –li van pregar.

—Què voleu que hi faci?, estic millor si faig alguna cosa –els va dir.

Van callar. La coneixien, i sabien que com sempre, se sortiria amb la seva.

—L’àvia és l’hòstia, acaba de sortir de l’hospital, i…

Ella va tornar a la sala una vegada acabada la feina, i es va asseure en una cadira del menjador, per a continuar la labor de ganxet que tenia començada.

—Iaia, asseu-te aquí en el sofà amb nosaltres –li demanaven els nanos.

—Estic més còmoda aquí, en el sofà m’enfonso –els va contestar.

—A partir d’avui, haurem de deixar-la fer, si volem tenir pau –va dir Adrià, somrient.

—Què dius Adrià?, que t’he sentit, eh! –va protestar.

—Res, no dic res; ja dic jo que és sorda per conveniència –va murmurar.

El dia va acabar feliçment. Cadascú dels fills va tornar a casa seva.

Acabades les festes, continuava el treball de transportar les coses de la iaia d’una casa a l’altra.

—Òndia, com ha quedat tot! –va exclamar Diana, la primera vegada que va anar allí.

—Va quedar molt negat d’aigua, sort del papa. Aquella aixeta la va fer bona.

—Encara sort, que la segona vegada, no va passar res més greu.

En aquestes, la Diana va veure un paper en el sòl. Ho va agafar.

—Mira Bernat, una estampa, i sembla molt antiga.

Els dos es van acostar per veure que havia escrit. Era de l’Elisenda, amb una data de molts anys enrere.

Van guardar la postal, per donar-li a l’àvia. El dia que eren amb ella, una vegada refeta de l’estranyesa, l’Eli va preguntar:

—I, on heu trobat aquesta postal?

—L’hem trobat en el terra de la cuina.

—Caram, no recordo que la veiés últimament, fa tants anys que la vaig perdre! –va exclamar.

—Ah, però, jo li he anat resant cada dia de la meva vida! Ja sabia jo que ell em cuidava, malgrat haver-la perdut! Mireu per on, ha tornat a aparèixer. Per alguna cosa serà –va proclamar, amb l’estampa agafada.

—Ho veieu nens, i vosaltres rèieu de mi.

Ells parats allí dempeus sense saber que dir.

—És fe, nois i la fe mou muntanyes –els va insistir, fent l’ullet.

Hauria intervingut el seu àngel de la guarda…? Sens dubte, almenys, ella, estava convençuda.

L’àvia acabava de sortir de l’hospital. Un descuit amb el gas l’havia deixat inconscient. Sort que, el seu fill Adrià, va arribar a temps d’evitar una desgràcia major.

A l’Elisenda li començava un incipient Alzheimer.

Rosa Ventura Cutrina

IN MEMORIAM DE JEAN TABARY

IN MEMORIAM DE JEAN TABARY

En un país oriental hi havia un Califa que es va inventar,…, ah!, disculpeu que no va d’això.

La història succeïa efectivament en un país oriental, on hi havia un  visir “que volia ser califa en lloc del califa”, com escrivia Jean Tabary , nascut el 5 de març de 1930 a Estocolm, Suècia,  i traspassat  el 18 de agost de 2011 a Pont-l’Abbé-d’Arnoult, França, als 81 anys.

L’infame visir Iznogud, posava un dia i altre al Califa en situacions molt i molt difícils, ho feia amb el desig que els súbdits – recordeu que era un Califa – es revoltessin  i el fessin fora. En les histories del  Jean Tabary el Califa era un tros de pa, tant, que mai va  sancionar l’infidel visir, que alhora era tant ximple que no intuïa que si queia el Califa, el visir aniria al darrere.

La darrera atzagaiada de l’innoble visir va consistir en que el Califa el recolzes en la seva decisió d’imposar-se ‘manu militari’ contra una de les tribus en la que va destituir i empresonar  al govern de l’emir, que previsorament s’havia fet escàpol amb alguns dels seus consellers.

El final de la història no el podrà escriure dissortadament Jean Tabary, intueixo però, que l’abjecte visir, no podrà ja seguir somniant en ser Califa, perquè  el Califat té els nadals comptats.

Temps al temps.

Antonio Mora Vergès

 

EL BRESSOL DE FUSTA

EL BRESSOL DE FUSTA

La Francisca és una de les velletes que cuido en la residència de gent gran on treballo . És una dona riallera malgrat que la vida no l’ha tractat gaire bé. Té fills més les seves obligacions no els permeten cuidar com voldrien la mare i la van ingressar a la residència.

A mi m’agrada cuidar-la,  les seves històries sempre són prou interessants. A voltes són tristes ,em parla de la guerra en la qual va morir el seu pare i les penalitats de la seva mare vídua per tirar endavant amb ella i dos germans més. Altra volta són històries del seu marit que un càncer se’l va endur molt jove i la va deixar encara jovenívola. Explica que no va volgué tornar-se a casar perquè el seu Josep era únic i no en trobaria un altre igual.

Avui a l’entrar a la seva habitació m´ha preguntat si aquest any celebraríem el Nadal. Jo li he contestat que si, malgrat els esdeveniments actuals;  i li he recordat que tinc una nena de sis anys i un nen de tres.

Llavors ella ha dit. Saps Laia que l´any que pensava que no tindria Reis van ser els millors de la meva vida. El pare era a la guerra i la mare no tenia diners però la germana de la meva mare se’n va empescar una. Va anar a un fuster amic seu que sabia treballar molt bé la fusta. Li va fer un bressolet per la meva nina , igual com si fos per un nen. Va fer-li un matalasset i coixí i va brodar uns llençols amb el meu nom.

El dia dels Reis en veure al bressolet de fusta tan ben guarnit em vaig posar a plorar. Em va fer tanta il·lusió que encara ho recordo Laia. Jo somrient i li he dit. Quina memòria que té Francisca! i li he fet un peto.

Montserrat Vilaró Berenguer

RETORN PER NADAL

RETORN PER NADAL

Va baixar de l’autocar a la plaça del poble. Era el dia de Nadal i estava nevant. Feia 10 anys que no trepitjava el seu poble. Encara no havia superat els fets del dia de Nadal de 10 anys enrere, havia decidit però,  que ja era el moment de tornar a veure la seva família: pares, tiets, cosins i avis. A l’única persona que no podria tornar a veure mai més era la seva germana. Feia 10 anys havia mort. Va ser en un dia de Nadal en que també nevava com avui.

Va posar-se els guants i va anar caminant cap a casa seva. Va fixar-se en l’arbre de Nadal gegant que hi havia al bell mig de la plaça. Aquesta tradició del poble no havia canviat.

Quan va arribar davant de casa seva, va mirar el rellotge i va pensar que tota la família ja deuria estar reunida. Va aturar-se uns segons i va recordar el dia en que havien assassinat la seva germana allà mateix….

Ell era dins la casa ajudant la seva mare amb el dinar de Nadal i a parar la taula on dinaria tota la família. La seva germana havia sortit una estona perquè havia quedat amb un noi amb el que començava a sortir. Però de sobte va sentir uns crits al carrer i va reconèixer la veu de la seva germana. Va sortir de casa corrent i la va veure estirada a terra sobre la neu mentre un noi sortia corrent carrer avall. Ell es va acostar a la seva germana i es va agenollar al seu costat.

Li va descordar la jaqueta i va veure molta sang al pit i l’abdomen. Li havien clavat diverses ganivetades. Va abraçar-la mentre ella anava perdent el coneixement. Uns segons després va morir als seus braços.

Va tornar al present i va trucar al timbre. Va respirar fons i la porta es va obrir. El seu pare no s´ho podia creure i va abraçar-lo sense dir res. La seva mare va treure el cap i en veure´l es va posar a plorar. També es van abraçar i després va anar saludant tota la família a la que feia 10 anys que no veia.

Tothom interiorment va recordar els fets del passat… La mort de la seva germana, la detenció del noi que sortia amb ella, el funeral, la depressió de la seva mare, i la seva marxa del poble. Una setmana després del funeral va marxar perquè no podia seguir al poble sense la seva germana. No es podia treure del cap la seva última mirada entre els seus braços. Necessitava canviar d’aires. Primer va estar uns mesos a Londres i després va marxar a l’Argentina on havia passat tots aquells anys.

Van seure tots a taula, inclosos els fills de la seva cosina que ell encara no coneixia. En un extrem de la taula hi havia dues cadires amb dues fotografies molt grans. Una era seva i l’altra era de la seva germana. Li van explicar que tots aquells anys havien deixat dues cadires buides el dia de Nadal en record seu.

Va seure a la cadira que estava dedicada a ell i es va adonar que a terra hi havia un regal. Era el regal que anaven a fer-li 10 anys enrere i que no va arribar a obrir mai.

A la cadira del costat, la dedicada a la seva germana, també hi havia el regal que ella havia d’obrir aquell Nadal.

Per això, ell va decidir que no obriria el seu. El va deixar al costat del regal de la seva germana, com a petit homenatge.

Si ella no va tenir regal, ell tampoc el volia.

Finalment, van començar a dinar mentre la fotografia de la seva germana presidia la taula. Per primer cop des de la seva mort tornava a passar el Nadal amb la seva família i mentre menjava i explicava a tots que havia estat fent aquells anys, pensava que potser havia arribat el moment de tornar a casa definitivament.

Un dia de Nadal de fa 10 anys havia perdut a la seva germana, ara però, en un altre dia de Nadal es retrobava amb la seva família.

 

Àlex Romeu

NI HA PER TIRAR EL BARRET AL FOC

NI HA PER TIRAR EL BARRET AL FOC

Ni hi ha per tirar el barret al foc!. Això va dir la meva tia àvia quan es va assabentar que a casa meva mai anàvem a l’església.

 

Aquesta nena és una infidel, no sap res del Evangeli i quasi no se sap senyar. Vatua l’olla! amb els seus pares, els meus nebots si no li fan tenir temor de Déu. Això jo ho arreglo en un “plis plas”, com que em dic Enriqueta, si senyor!. Quan torni a casa seva després de les vacances d’estiu serà una bona cristiana. La meva germana es quedarà amb un pam de nas!. Com que la nena sembla de bona pasta, serà un bufar i fer ampolles. El diumenge la portaré a missa de dotze i si convé al Rosari de les cinc. Potser però, que ho faci de mica en mica . No es pot matar tot el que és gras!.

 

I dit i fet el diumenge vinent l’Enriqueta, després que la nena és dutxes i és poses les millors gales la va portar a l’església del barri de les Corts de Barcelona.

 

La nena no li va agradar gaire ni l’església ni la flaire de ciris que feia. El que si li va agradar va ser que la tia li deixes encendre un ciri al Crist de la Misericòrdia. Anem bé va pensar la tia, la nena ja comença a ficar-se en aquest món cristià, per alguna cosa es comença .

 

A la nena la va sorprendre que un senyor amb una mena de sac passes pel passadís i tothom tires algun diners dins, algun duro alguna pesseta, la tia li va donar dues pessetes, que la noieta va fer dringar dins el sac.

 

Es va fixar que el senyor portava un aparell ben enganxat al cinturó, que ella en la seva innocència no va saber que era. Ho va preguntar a la tia, ella li va dir que li semblava que era per avisar-lo, ja que era metge i a vegades hi havia alguna urgència.

 

Al cap de poc de dir això l’aparell es va posar a sonar i tots els feligresos van sentir clarament: Doctor Ros, per favor posis en contacte amb la Clínica de l’Esperit Sant.

 

La nena va tibar fortament a la seva tia àvia i li va dir. Caram! tia quin os se li deu haver trencat a l’Esperit Sant!

No sabia que des del Cel es poessin en contacte aquí. Sí que és important aquesta església.

 

La tia es va mirar tristament a la nena i va pensar. D’on no ni hi ha no en pot rajar!. I va pensar que potser no li tocava a ella, evangelitzar a la noieta. I es va dir, ja s’ho farà.

 

Montserrat Vilaró Berenguer