Ahir es van acabar les vacances. Aquest Nadal ho he passat força bé. El papà i la mamà em van comprar moltes joguines i vam cantar nadales a l’habitació on hi ha el pessebre. Els papàs sempre em compren més coses per Nadal que per Reis. Diuen que així tinc més temps per jugar. L’arbre no era tan gran com el de l’any passat. Hem de cuidar els arbres i el d’aquest any tenia arrels. El papà diu que el plantarem a la serra de Collserola. Tenia moltes llumenetes que s’encenien i s’apagaven. El meu germà gran i la mamà van posar-hi moltes boles de molts colors. El meu germà gran va sortir a sopar la nit de Cap d’Any. Encara no té divuit anys però s’afaita i surt amb noies. La nit de Cap d’Any me’n vaig anar a dormir d’hora. Des de la meva habitació vaig sentir que el meu germà gran parlava per telèfon. A vegades jo he agafat l’encàrrec quan ell no hi és. Em sembla que la noia es diu Carla. Sempre riu molt i diu que sóc encantador. El meu germà gran s’enfada si no li dic ben clar el que volia la Carla. A mi m’agradaria que em truqués una noia però el papà diu que sóc massa petit. A l’arbre jo tenia una videoconsola Nintendo i un llibre que quan l’obres és un castell o una masia o la cuina de la Ventafocs. S’hi pot jugar si obres les pàgines i mous els ninots que hi ha. El papà tenia una capsa plena de mocadors i la mamà tenia aigua de colònia. El meu germà gran tenia una màquina d’afaitar elèctrica. Jo quan sigui gran no vull tenir pèls a la cara. Quan va trucar la Carla per desitjar-nos un bon any li vaig preguntar per què li agradaven els nois que s’afaiten. Va riure molt però el meu germà gran va agafar de seguida el telèfon. No estava gaire content i em va dir que anés a jugar amb la videoconsola. Jo li vaig dir que no que volia parlar amb la Carla. A la tarda la mamà em va preparar el bany amb aigua molt calenta. Jo jugava amb l’esponja i la mamà em rentava el cap. Quan em vaig quedar sol va entrar el meu germà gran i em va preguntar si volia jugar amb la videoconsola. Li vaig dir que no però la va agafar de la meva habitació i me la va llançar. No hi vaig poder jugar perquè es va mullar tota i ja no funciona. Abans d’ahir els papàs em van portar a casa dels tiets de Sants. El papà i la mamà anaven vestits de negre i van dir als tiets que jo no havia de saber res del que passava. El que em sap més greu és que no podré anar amb el papà a plantar l’arbre de Nadal. El meu germà gran no l’he vist més des de la nit de Reis. S’estava banyant i per ajudar-lo vaig engegar la màquina d’afaitar i la vaig llançar al bany. Estic segur que el meu germà gran se n’ha anat amb la Carla.

(c) Xavier Martí Garcia

Envia aquest escrit per e:mail

Nadal de la infantesa…

Petits records que em fan sentir enyorada: l’alegria de no anar a escola i l’emoció d’un caire festiu als carrers. El pessebre, cada any diferent, tot i haver-hi les mateixes figuretes, ben gran… Cantava davant l’Infant i plovien misteriosament caramels i xocolata. La Nit de Nadal anava a Missa del Gall i, després, la festa a la parròquia. L’endemà, venien els avis a dinar i el menjar era molt bo. S’apropava la Diada de Reis: l’espera del “què em portaran” m’arribava a neguitejar. A la carta, joguines per a mi, tabac per al pare i mocador per a la mare. Passava la calvalcada majestuosa, plena i plena de paquets. Quin seria el meu? I aquella nit anava a dormir ben d’hora perquè els reis no em trobessin desperta quan arribessin. L’endemà, les galetes per als reis i l’aigua per als camells havia desaparegut i la sala era plena de regals que desembolicàvem impacients, amb grans expressions d’alegria. Sempre, però, un xic menys del que jo havia demanat.

Barrejat amb tot això, em parlaven d’un Nen Jesús que naixia, i que era Crist, fill del Déu que ens estima. I jo m’ho creia.

………………………………………………………….

Nadal d’avui…

Jo he crescut i el pessebre s’ha fet petit. Els dies de festa s’han escurçat i ja no en tinc prou amb la lluminositat dels carrers per sentir l’emoció del Nadal. Ja no canto al pessebre com abans: “no tinc temps…” Potser ens caldria tornar-nos infants, cantar al pessebre i atipar-nos de la xocolata i els caramels que vénen de qui sap on. Tindríem la felicitat dels nens, la més gran. Missa del Gall i festa a la parròquia, amb una nova esperança d’amor i unitat. Repartiment de regals el dia de Nadal… on són els Reis d’Orient? Sé que la cavalcada no porta res per a mi, i ja no em fa por anar a dormir tard, aquesta nit.

Barrejat amb tot això, em parlen d’un Nen Jesús que neix, i que és Crist, fill del Déu que ens estima. I jo m’ho crec.

(c) Núria Perera             Badalona, gener de 1983

Envia aquest escrit per e:mail

Ja em fet, de Nadal el pessebre
Que representa el naixement
Del fill de Deu mol pobre
Que ve per salvar a la gent

Sant Josep i la verge Maria
L’àngel de l’anunciació
Jesuset nascut en una establia
Els reis. van a l’adoració

A l’escola fan festa els petits
Mireu quin contratemps
Diuen els pares, els durem als padrins
que estaran mol contens

Mes endavant el dia de la rifa
Tots ens farem rics
Mes mireu quina enganyifa
Seguim treballant am la pala i els pics

Uns creuen que des d’un país gelat
Un senyor de gran panxa i vestint de vermell
Arriba amb un trineu de regals carregat
Jo. Jo. Fa quan riu el pare Noel

Ha arribat l’hora esperada
Farem cagar el tió
Serà una gran cagada
De l’any passat encara millor

La nit de Nadal amb devoció
Tothom a missa del gall
La diu el mossèn amb satisfacció
A la sortida, festa i xaragall

Tota la família al dinar de Nadal
Tots amb molta il·lusió
Menjarem brou i pollastre com cal
I ben tips, ens menjarem el torró

El dia de Sant Esteve, pau i tranquil·litat
Ens afartarem de canelons
Que la padrina ha preparat
Dons s’ha passat el mati als fogons

A arribat la nit de cap d’any
Farem gresca i celebració
Am l’esperança que el nou any
Sigui encara mol millor

Uns dies desprès el patge a arribat
A buscar les cartes als nens
Els mes petits s’han ensurat
Quan arribin estaran contens

Nens ja soc aquí
Ens va dir un president
Nosaltres també som aquí
Som els reis de l’orient

Aquesta nit d’alegria
Portem a tothom regals
Dons amb amor i simpatia
Donem per acabats els Nadals

El rei blanc porta or
Un present mol lluent
L’hi diuen rei Melcior
Ell també ve de l’orient

També ha arribat al portal
El bon rei ros, Gaspar
Lliurant mes d’un regal
Al nat que va a adorar

Qui es podia imaginar
Els joguets que amb alegria
El negre rei Baltasar
Repartia de nit i de dia

La mainada tot s’ho creu
Fins i to, els padrins
Que arriben a tot arreu
Coneixen tots els camins

Els reis venen de l’orient
Per mar i terra han arribat
Porten alegria a la gent
I als nens que fan bondat

Ja han arribat a Guimerà
Estan plens d’alegria i contens
Al casal repartiran tots el regals
Pe a tothom, els grans i als nens

L’any que ve tornaran
Marxen abans de fer-se de dia
També els estan esperant
Als pobles de la rodalia

Ton Armengol,
Gener del 2010

Envia aquest escrit per e:mail

Aquell Nadal seria diferent. Amb els pares havíem decidit anar a l’antiga casa pairal.

Cada any hi havíem anat a passar uns dies per les Festes de Nadal. Des que els avis no vivien no hi vàrem tornar més.

Abans, les festes eren una gran troballa amb tota la família, plena d’alegria i disbauxa. L’àvia cuinant a tothora, els nostres pares guarnint la casa, parant la taula, amb tot el que l’àvia guardava només per aquells dies, estovalles de fil, vaixella de porcellana, copes antigues de cristall dels besavis…

L’avi, sempre tenia la llar de foc encesa, era molt acollidor, tots ben amuntegadets davant el foc i l’avi parlava i parlava, els grans, quasi ni l’escoltaven i els petits, cinc, entre tots els cosins, rèiem en veure com s’enfadava, llavors ell …

Quants records em varen venir a la ment davant aquella llar ! Els darrers, de quan tenia uns cinc anys. L’any passat amb 15 anys ho vaig trobar tot petit i rònec.

La mare, emocionada i nerviosa, només entrar a la casa , es posà a plorar en un racó de la cuina.

El pare, semblava esperitat, d’aquí cap allà entrant bosses i queixant-se del fred que hi feia.

Jo, amb els meus sentiments contradictoris, sense saber que fer.

Aquell va ser un dia estrany, ningú parlava amb ningú, els tres feinejant i lluitant amb uns estats d’ànim ben diferents. Durant el dia, no vàrem tenir ganes de fer menjar, anàvem picant d’allò que havíem portat.. En fer-se fosc, amb la casa amorosida per l’escalfor de la llar de foc i els calefactors, que havíem posat a cada habitació, ja ens sentíem a casa.

Arraulits davant el foc, compartint les torrades de pa amb all i la llonganissa feta a la brasa, ens miràvem i les rialles parlaven per nosaltres. En acabar de sopar, la mare va prendre el paper de l’avi i, com qui obre els calaixos d’una antiga còmoda, va començar a parlar i parlar, revivint records. Jo, embadalida, anava obrint també les petites capses dels meus, tot entrant en un diàleg cada cop més engrescador. En l’eufòria, sense adonar-nos-en, barrejàvem escenes o les magnificàvem. El pare ens escoltava, rectificant-nos de tant en tant.

La vetllada va ser inoblidable, les hores passaren sense presa.

Ens adonar-nos que quasi era de dia, vam sortir, ben abrigats, a caminar fins aquell turó, on ens portava l’avi, cada matinada del dia de Nadal per contemplar la sortida de sol.

Ben abraçats, vàrem assistir al naixement d’aquell dia que havia de canviar per sempre, la nostra manera de viure els darrers Nadals.

Ahir, 24 de desembre, en tornar a entrar a la nostra casa pairal, tots sabíem que havíem de fer per posar-la a punt. Tornàvem a tenir la casa plena, amb la tota família que havíem reunit.

Per nosaltres, ha canviat la concepció dels Nadals, des d’aquest any, seran la continuïtat d’una tradició familiar que hem aconseguit fer renéixer.

Núria Niubó
25 de desembre 2009

Envia aquest escrit per e:mail

Fa pocs dies passejava per la ciutat. No m’acompanyava ningú, però em donava la sensació que alguna cosa especial hi passava. S’intuïa un aire ben particular. Hom podia pensar que no érem en cap data concreta, encara que es deixava entreveure dins de l’aire com una mena de festa. No plovia ni tampoc nevava, però el sol no era gaire esclatant. Hi havia uns núvols que semblava com si juguessin a fer i amagar: ara hi sóc i ara no…

La metròpolis estava molt tranquil·la, la gent passejava d’una manera gairebé amable… com si en aquell moment ja no fos una veritable capital… potser no calia fer res de res… només era precís sortir de casa com qui engega un motor… després ja vindrà el que hagués de venir… Això és el que hi havia, no cap altra cosa més, perquè hom s’adonava que les cases i la gent estaven en moviment.

Jo mateix havia sortit a donar un volt a primera hora del matí perquè d’aquesta manera la jornada esdevé més interessant i completa. Qui es lleva tard em sembla gairebé com un mort vivent; estava dins d’aquestes consideracions quan m’aparegué com si diguéssim una visió completa al costat d’uns crits:

-Què fas, animal!

-No siguis mal parlat!

-I ara, què s’ha vist i què es veurà!

-Això mateix i no pas una altra cosa.

-Però què dius…

-Parlo xinès?

-Gairebé…

-Llavors

-Ens haurem d’entendre…?

-No ho crec pas…

Al mig del carrer, que fins en aquell moment estava molt tranquil, havien aparegut dos homenassos, per no dir una altra cosa. Primer mútuament no es feien gaire cas, però poc després, talment com si fossin dos personatges que es repelessin mútuament no es podien deixar de parlar d’una manera inconnexa i poc raonada… A vegades hom passa de llarg… però si s’esdevé alguna cosa molt particular llavors sembla com si unes determinades persones tinguessin als dits i a la cara com una mena d’iman…

-Ahir ja t’ho vaig dir…

-No recordo res…

-Precisament per això mateix

-Ja som al cap del carrer?

-No sé què t’empatolles

De sobte ambdós s’aturaren al bell mig, de la ciutat? No calia que fos un lloc concret. De fet el rerefons no importava gaire. Només calia observar el personatge més gros al costat de l’altre que era escanyolit del tot. Ja portaven ben bé més de mitja hora intercanviant idees, però sense comunicar-se res en concret. Només eren unes simples paraules sense gaire sentit. De sobte el més gros pronuncià un simple mot, i l’altre no contestà res de res. Li havia tocat la fibra sensible, almenys és el que semblava. Qui restava mut començà a fer com una mena de giravolt, però de moment sense dir res, ni tan sols mitja paraula…

Jo em vaig ficar en una racó fosc de la plaça, ja que m’havia entrat una enorme curiositat. De fet no els havia vist mai fins en aquests moments que els contemplava embadalit…

I potser la vida i la mort té aquestes coses que ens fan passar d’un avorriment més absolut a un interès primordial. Fins ara havien estat dos personatges absolutament anònims, és a dir, sense cap nom i molt menys un cognom, però poc a poc s’anaren concretant les dades d’ambdós…

L’home gros tenia de nom Perot, encara que el prim el comencés a anomenar Guinarda. Així hom podia començar a pensar en un cantellut derivat de Pere, talment com si fos un lladregot molt antic.

L’altre, el poqueta cosa, li deien i s’anomenava Jordi Finet; tant el nom com el cognom semblava fets expressos per al personatge… els seus gestos sempre no eren gaire contundents encara que les paraules ja fossin una altra cosa.

-No fa pas gaire et vaig veure -digué el grassonet.

-On?

-Fent de Rei Mag

-Això no es pot explicar

-Per què?

-S’hauria de dir que és un dels set misteris.

-No poden ser vuit?

-No, no, de cap manera.

-Hauríem de començar de nou…

-La conversa?

-Què si no…

-Llavors haurem de girar cua envers la imaginació… Imagina’t que som en un país molt fred…

-Llavors no pot ser Betlem

-Què dius ara?

-El que escoltes… però a veure… Sempre posem el punt de partida a Betlem, ja que és com si diguéssim el motor que engega el conjunt de la història… Després ja serà una cosa molt diferent perquè s’hi impliquen tots els poders de la terra…

-Haurem d’explicar una història política?

-No exactament… però hi hauríem de pensar, i així tocaríem un conjunt de tecles…

-Exactament com un virtuós del piano…

-Ho podríem considerar així, ja que la història és de virtuosos. Sempre comença amb un aire ben determinat i quan sembla que s’acaba, ja té uns fulls que no són els mateixos del començament

-Hem començat parlant de Betlem…

-Tens tota la raó del món…

-i ara ja no sabem quina tecla tocarem o bé ens faran tocar…

-No sé on vols anar a petar, però el punt de partida era un Rei Mag…

-Exactament, però el fil de la història sempre s’acaba amb set misteris… No tinc raó?

-Tota, aquesta vegada tota, i ja no divaguem com fa una estona…

Rafael Soteras i Roca
rafael123456@orangecorreo.es

Envia aquest escrit per e:mail

Diuen que un dia d’aquests encendran llums pels carrers, disfressaran els aparadors de vermell i plata, hi haurà més estrelles que estrellats… Tot serà una gran cançó, amb bona lletra però amb mals cantors.

Diuen que un dia d’aquests les esglésies tindran més flama que mai, els cremats seran els mateixos, els cremadors també… Es repetirà la història per repetició automàtica.

Menjar i més menjar, semblarà que s’acabi el món. Com en un eclipsi d’humanitat i bon cor, tothom viurà a les fosques.

Diuen que un dia d’aquests s’imposarà somriure per decret del cel…

Tothom viurà feliç, serà l’etern rosari de posseir i posseir. La gran majoria seran figures de paper al gran poema del món. Mentrestant el botxí i el drac, cada vegada més gran. I les que encara van amb el ciri a la mà, els que segueixen cecs davant d’una fe invisible. El gran lladre amb el seu sistema… segueix sent més lladre.

Diuen que un dia d’aquests al calendari hi haurà un dia de color vermell. També cadascú procurarà per ell… La solidaritat entre estats continuarà sent ciència ficció sense saber de quina galàxia. Es miraran el mèlic i riuran contents. Diuen que un dia d’aquests tot serà bonic hi hauran flors i violes i fins i tot romaní. Els convençuts de sempre tot ho veuran amb ninetes de felicitat. Només veuran endavant sense mirar als costats… Els qui miren cap al cel buscant una creu, els que s’hi abracen, els que s’hi claven, els que ells són la creu…

Diuen que un dia d’aquests la gent disfressarà les cases potser per oblidar-se de la realitat. Veneraran sotanes sense ordre ni sentit. El funcionari del cel somriurà als rics, quan la veritable riquesa no es compra amb diners. Els emboirats amb la relíquia que només deixa penyora… I els que enyoren el que no tenen ni posseeixen, i la infelicitat personal els corca el moll de l’os.

Però diuen que un dia d’aquests els somriures penjaran de cada fulla d’arbre. A cada balcó hi haurà un ninot vermell i blanc inventat per una multinacional. Tot serà –és- de masses. Tot serà –és- tan irracional. Segurament que els cants només fan que amagar la pròpia soledat. Com deia l’àvia: Qui canta els seus mals espanta…

Tothom mirarà i veurà segons les diòptries del seu ego. Tothom creurà haver vist allò que vulgui. Però diuen que un dia d’aquets s’aturaran les guerres per fer recompte de morts i recarregar els canons i els governants i fabricants d’armes negociaran noves condicions i noves promocions… La maldat sempre està d’oferta, i de vegades té fins i tot la benedicció dels funcionaris del cel. Però tot això només serà i passarà, un dia d’aquests. Ara tots som uns caganers d’esperit i d’ànima que ho permetem tot sense fer res… Potser en lloc de ninetes només hi tenim estrelles i tot ho veiem bonic i estrellat. Alguns seguiran llegint i repetint el missal de la vida sense fer-hi cap aportació de llum personal.

Diuen que un dia d’aquests els somriures penjaran com una llufa enganxada als llavis de la gent. Els que estan a dieta de televisió creuran veure l’etiqueta del preu de la felicitat. Els que creuen que reguen la flor de la perfecció, però sempre els falten pètals, la terra té impureses, la tija malura, però ells segueixen regant… Però no patiu, només serà un dia d’aquets. Però no fa segles que dura???

Diuen que un dia d’aquests sentiràs que truquen a la porta dintre teu. Però potser faràs el sord, o ja ho ets i no t’obriràs per ningú. Posaràs gasolina al cotxe, canviaràs les piles del comandament de la televisió, recarregaràs el mòbil, contractaràs un Internet més ràpid, però viuràs sol, i estaràs més sol i aïllat que mai. Però per sort diuen que només serà un dia d’aquests. T’has fet vell amb un coixí de calendaris, i no pretens canviar res, tot t’està bé, i sinó, et calmes dient que tu sol no pots fer-hi res… Sembla que l’aire sigui d’una Caixa,i el respirar d’un Banc… El mar, d’una multinacional. I el màrqueting del cel és el més agressiu i penetrant.

I de cada guerra en fan una gràfica amb els danys col·laterals… Potser la cova és la d’Ali Bavà i els quaranta mil lladres… Si no n’hi ha prou amb un, vindran tres reis seguint una estrella que duen a la punta del nas… Però no passa res només som les marionetes d’un gran guinyol sense ordre ni control. Però no passa res, diuen que tot s’arranjarà un dia d’aquests.

Un dia d’aquests al cor de les persones ressonarà l’eco de la bondat i tothom despertarà…,

Ah!, que tingueu un bon dia d’aquest….

Nadal 2009

onatge@gmail.com

Envia aquest escrit per e:mail

Als afores del temps,

sentíem amb dolçor

la veu que resseguia

el traç dels nostres cossos,

blancs com l’hivern candent.

La neu de les muntanyes

–el fred i la incertesa–

semblava tan llunyana

com un desig perdut,

mentre les pells jugaven

a descobrir-se el tacte,

a encendre el foc efímer

que aparta de les hores

l’instant per recordar.

Bruna, 21/12/2009

Envia aquest escrit per e:mail

Hi havia una sensació general de pessimisme, el país estava ensorrat no tant sols econòmicament, sinó també anímicament, si aquesta accepció es pot aplicar a un col•lectiu; els escàndols de corrupció, en el context d’una misèria cada cop més estesa, la sensació de tornar als anys del Partido Único, ara PP & PSOE, i el tristament tripartit d’aquells “anys foscos “ que no s’acabarien com vam pensar ingènuament l’any 1.976.

Ningú s’escapava – tampoc a nivell personal – d’aquesta llosa de tristor, a la que en el seu cas personal calia afegir-hi alguns entrebancs de salut en l’àmbit familiar.

Costa en aquestes circumstàncies trobar raons per ser agraïts !.

Li venia al cap la pèrdua del seu pare, i el llarg dol fins arribar a entendre que la seva presència, no únicament en el període d’infantesa, havia estat un regal preciós pel que donava sempre gràcies.

La vida havia estat molt generosa; la companya fidel, les filles, els nets ,… la passió pel país,.. tot eren motius per donar gràcies.

El Nadal s’apropava , i en aquesta ocasió – potser més que en qualsevol altre moment - li costava d’entendre els designis de Déu; sabia que ELL sempre escrivia clar, i que eren nosaltres els qui – amb massa freqüència – veiem els renglons torts.

Això el feia patir; finalment un vespre desprès de sopar,amb l’excusa d’estirar les cames va sortir de la casa, la nit era freda, les llums dels estels arribaven clares en absència dels núvols, i amb els mans obertes, els palmells enlaire, va esforçar-se en cercar paraules de benedicció i/o d’acció de gràcies :

Gràcies Senyor pel regal de la meva existència.

Gràcies Senyor per la meva família.

Gràcies Senyor pels meus amics.

Gràcies Senyor pels meus enemics.

Gràcies Senyor per aquesta dèria de conèixer Catalunya

Senyor , des del fons del cor no entenc – tot i defensar la llibertat d’obrar que ens has donat – el dolor del món ; la fam de tantes i tantes persones; el malbaratament de recursos que fan/fem alguns, i la precarietat en que per això altres viuen/moren diàriament; tampoc Senyor que com – sembla –se’n surten bé els malvats i els bons pateixen, i entre la indiferència general el patiment s’escampa.

Senyor, dóna’ns – també a nosaltres - la fortalesa moral de Maria, la teva Mare, i que també puguem com ella, lliurar-nos completament als teus designis ;

Fiat Mihi secundum verbum tuum

Li va semblar que les estrelles titil•laven, o potser era el fred intens que li provocava una secreció del llagrimall.

El Nadal, un cop més torna a fer-se present.

Gràcies Senyor !

(©) Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Aparadors guarnits

amb icones daurades,

i llums de totes menes

en avingudes plenes

mostren unes diades

que tempten els sentits.

Somriures imperfectes

i miratges perduts,

formen l’eix vertebral

d’un món impersonal

on els anhels vençuts

esguerren els trajectes.

M’emmirallo al bassal

platejat per la lluna,

i em reconec la ràbia

envers la immensa gàbia

on cria la infortuna

com un verí letal.

¿Per què visc un present

de calma i de confort?

¿Qui sóc per no merèixer

i quasi desconèixer

la persistent dissort

que ofega tanta gent?

El regust de quitrà

embafa les andanes,

mentre s’apaga el dia

i un llast d’hipocresia

fereix vides humanes

del paisatge malsà.

Nadal promet paraules;

nosaltres som els fets.

Vicenç Ambrós i Besa

Envia aquest escrit per e:mail

¿Què amaga el vell Nadal

que reté la indulgència

per l’excés d’impotència

victimista i banal?

¿És part del desencís

el buit inevitable

després d’un temps amable

de festa i compromís?

¿Reconforta la ment

una copa daurada,

la taula ben parada

i el somriure amatent?

¿Ens desperta el neguit

la gelada nocturna,

talment com una espurna

enmig de l’infinit?

¿Qui dorm entre els cartrons

o embolcalls inservibles

de regals prescindibles

i oblidats en racons?

¿On és l’immens futur

sense falses promeses

ni persistents flaqueses

d’aquest present obscur?

¿Per què només Nadal

remou la indiferència

envers la incoherència

humana i visceral?

Vicenç Ambrós i Besa

Envia aquest escrit per e:mail