La comarcà ‘políticament correcta ‘ és la Selva, la  adscripció  al Baix Montseny – realitat sense reconeixement  administratiu – la fem des de la lògica , la llibertat i la independència, que ens permet exercir  el coneixercatalunya.blogspt.com   
Quan als topònims :
Riells,  al segle IX la trobem citada com ‘rivellos’, rierols, riuets.
Viabrea, hi ha dues opcions : reducció de Via a Breda;  ates que està citada com Vilabrega es defensa una procedència àrab, al-auraqa  ‘ fullareda, fullatge ‘
Del lloc trobem : Poble del municipi de Riells i Viabrea (Selva), al s. del terme, a la capçalera de la riera de Sant Llop, afluent per la dreta de la Tordera. El lloc de Viabrea (o de Sabruguera de Vilabrega) és conegut des del 941, i la seva parròquia de Sant Llop —fins al segle XVI de Sant Esteve—, des del s. XIII. Entre els s. XVI i XVIII consta com a parròquia unida a la de Riells. Fins a la guerra civil de 1936-39 conservà un retaule de sant Llop, sant Esteve i sant Sebastià. El 1956 passà del bisbat de Barcelona al de Girona. Pertangué durant segles al monestir de Sant Salvador de Breda. d’origen romànic, encara que modificada, té una nau original i una altra d’afegida, l’absis llis i el campanar d’espadanya.

S’explica de Sant Llop que quan Àtila”El flagell de Déu”,  amb un exèrcit innombrable dels huns va envair la Galia, corria la brama que les seves accions obeïen a la voluntat divina de castigar els pecats del poble.  Reims, Cambrai, Besançon, Auxerre, i Langres ja havien sentit els efectes de la seva fúria;  Troyes va ser el següent lloc amenaçat.  El  nostre sant bisbe va recórrer a Déu en nom del seu poble en  oració fervent, que va continuar durant molts dies, postrat a terra, en permanent dejuni i plorant sense parar.  A la fi, posant-se els hàbits i ornaments del seu bisbat, ple de confiança en Déu,  va anar a la trobar-se amb  els bàrbars, Àtila al capdavant del seu exèrcit , malgrat manifestar-se  infidel, en veure’l, va ser mogut a reverència davant l’home de Déu, que es va acostar a ell amb valentia, seguit del seu clergat en processó, amb una creu porta davant.  Sant Llop se li va adreçar  preguntar-li qui era,    “Jo sóc”, va dir Àtila, “el flagell de Déu.” ” respectarem el que ens ve de Déu”, va respondre el bisbe , però si vostè és el flagell amb que el cel ens castiga, recordi que vostè no ens pot fer res, llevat que  la mà omnipotent, que el regeix i el mou, ho permeti. Àtila, impressionat per aquestes paraules, va prometre el prelat  preservar la seva ciutat.  Així, l’oració del sant va ser una defensa millor que les muralles inexpugnables.  Va servir per a protegir una ciutat que no tenia ni armes, ni quarter, ni els murs, contra un exèrcit d’ almenys quatre-cents mil homes, que, després de saquejar Tràcia, Iliria i Grècia, creuant el Rin, havien  omplert de sang i desolació les  ciutats més florents  de França. 
Àtila, va fer girar  el seu exèrcit , i  va demanar a Sant Llop l’acompanyés fins al Rin.
Declarat Sant, el nostre Llop,  bisbe de la ciutat de Troyes a la provincià de Sens a França,  va ser reconegut protector de les pastures i de la ramaderia, el seu nom  servia com a invocació contra els llops.
Es troben capelles de Sant Llop,  a Viabrea, Tordera,  Sant Vicenç de Montalt,  i a Hortsavinya.
Al costat d’aquesta esglesiola es troba el cementiri municipal.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

http://www.aacmontsoriu.org/, em caldrà fer-vos-en  una breu síntesi :  
 El castell de Montsoriu  està  situat a la ratlla fronterera amb Sant Feliu de Buixalleu, per bé que es considera d’Arbúcies.  L’edifici representa per a la vall d’Arbúcies el símbol del seu passat històric perquè sempre ha estat sota el seu domini i jurisdicció.
S’aixeca al cim d’un turó aïllat que ateny els 637 m d’altitud. Aquest castell, descrit per Bernat Desclot com “un dels més bells e nobles del món”, ens expliquen – el lloc està tancat per obres -  que consta de tres recintes amb tres cercles de muralla, les més externes atalussades amb torres rodones als angles. Les primeres notícies del castell consten el 1002, però segurament ja hi havia una fortalesa al lloc, car s’han trobat, dintre i pels voltants, fragments de ceràmica iberoromana.
La residència dels senyors era el segon recinte, on es veu l’antiga capella, que durant els segles XIII i XIV fou dedicada a sant Pere, i sales amb indicis de voltes d’ogiva i finestrals gòtics. Aquesta part del castell devia ser edificada al segle XIII, quan els Cabrera el convertiren en llur palau residencial. Els Cabrera hi residiren fins al segle XV alternant-lo amb el palau de Blanes, edificat prop de l’església parroquial. A causa d’això el castell fou assetjat pel rei Pere III entre els anys 1366 i 1371, quan volia sotmetre Bernadí o Bernat (III) de Cabrera, comte d’Osona, fill del gran privat del rei, Bernat (II), caigut en desgràcia i executat a Saragossa el 1364. Les tropes reials no aconseguiren de prendre el castell, que no es va sotmetre fins el 1371, per concòrdia entre el rei i el comte d’Osona.

Al centre del castell, sobre un penyal, s’aixeca la torre mestra, mig esmotxada, amb notables restes d’edificacions que demostren que era el recinte fort o acròpoli del castell.

La decadència del castell i l’inici de la seva ruïna començaren avançat el segle XV amb motiu de la gran guerra dels remences i de l’allunyament de la família Cabrera.
Les proporcions del Castell de Montsoriu – que ens recorda en algun moment al de Eraemprunyà al Baix llobregat – fan difícil la tasca de recollir-ne imatges; sortosament amics lectors, el meu company d’avui , el Tomàs Irigaray Lopez és un  fotògraf excepcional. 
Tornàvem al nostre Vallès Occidental quan passaven pocs minuts de les 13,00 hores, suats i  exhaustes però contents. L’esforç d’assolir el cim de  Montsoriu,  es compensa amb escreix amb la contemplació del Castell magnífic.  
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem únicament la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; la visió del pont mig pedra, mig ferro, va cridar la meva atenció, i ultra la parada obligada en aquell moment, i les fotografies que en donaran testimoni, vaig cercar més tard imatges del Fons Salvany, i com esperava l’any 1.912 en Josep Salvany i Blanch havia recollit una imatge del pont.

Quan a les dades històriques, i fins una imatge de les obres, les manllevava de l‘Enric Tarragó; el seu és un deliciós relat en el que la mateixa infraestructura ens explica de manera molt didàctica, els fets que han conformat el seu devenir :

Hola amics. abans de començar la meva història em presentaré: Jo sóc el Pont Trencat i visc sobre el riu Tordera, just enmig de dos pobles, Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni vosaltres us preguntareu… Com és que un pont es pot dir trencat?Doncs resulta que jo no he estat pas un pont trencat des de sempre. Al contrari, fa molts anys jo era un pont sencer que ajuntava les dues riberes del riu Tordera perquè la gent pogués passar d’una banda a l’altre. De fet, segons em van explicar, jo no vaig ser pas el primer pont que va fer l’home sobre el riu Tordera. Va ser el meu avi. El pont Romà. Jo al meu avi no el vaig arribar a conèixer perquè em van muntar sobre els seus fonaments.

Bé ; abans d’enredar-vos més deixeu-me que us expliqui tota la història des del començament.

Heus aquí que molt abans que l’home comencés les seves activitats sobre la terra, ja existia el riu Tordera. De fet no podem pas saber si en aquella època el riu tenia nom, perquè segurament no hi havia ningú per posar-n’hi.

Durant milers d’anys el riu Tordera va ser un riu ample i ufanós, ple de vida i de recursos per viure, cosa que de segur va ajudar a l’home a viure-hi a prop. Amb el pas dels anys els homes van construir grans imperis, impressionants ciutats, obres d’enginyeria civil gegantines, i entre elles, els Romans van ser dels primers en construir camins i vies per comunicar-se. I quan van arribar prop del riu Tort (què és com els romans anomenaven al riu Tordera) es van trobar amb un problema greu. Travessar-lo. Com ja us he explicat el riu Tordera en aquella època portava molta aigua i es clar, cada cop que volien travessar-lo havien d’emprar barques o buscar guals on el riu transités més baix i permetés ser creuat. Per això els romans van decidir construir el meu avi. El Pont Romà.

Molta gent va col·laborar en la construcció del meu avi, pedra a pedra, mà sobre mà, fins que el pas sobre el riu Tort va ser una realitat. Segurament durant el temps que els romans van estar treballant a la zona van adonar-se’n de la bellesa del paratge on s’ubicava el pont i, ben bé podria ser que alguns dels treballadors decidissin quedar-se a viure a la zona. Però bé, el cas és que van passar els anys i la importància de la zona juntament amb les necessitats del moment van afavorir la meva construcció. Segurament el meu avi devia ser molt vell i ja no era gaire segur, així que cap a mitjans del segle XV vaig néixer jo. Malgrat tot a mi em van construir amb l’ajut de tota la gent que vivia a la zona i que es va unir per aixecar-me. Tots plegats van fer realitat el pont que ara podeu contemplar sobre el riu Tordera.

Durant molt temps la gent va emprar-me igual que a l’època romana per travessar d’una banda a l’altre el riu, però com que les despeses de la meva construcció van ser molt altes, es va decidir instituir el pontatge, que era una taxa que s’havia de pagar per travessar-me. Durant molts anys la meva vida va ser plàcida i tranquil·la i la gent vivia en pau. Va ser la època de la que en tinc més bons records; el temps de pau però , es va acabar, i va començar una guerra. Una guerra terrible com totes les guerres, on l’exèrcit del francès va endinsar-se en terra catalana. Eus aquí que en un moviment per replegar-se els francesos havien de travessar el Tordera. La gent de la vila va decidir que per aturar-los i evitar que fessin mal a la vila calia destruir-me. Jo bé prou que m’hi vaig oposar, explicant-los la meva importància per mantenir la pau i el bon transitar de la gent, però no hi va haver forma d’evitar tal acció de guerra, i el 23 de febrer de 1811 una càrrega explosiva va destruir-me un dels meus dos arcs, deixant-me inservible.

Dels anys següents només en conservo mals records, ja que amb la meva destrucció es va posar fi a un dels punts amb més activitat de la zona i jo vaig començar a caure en l’oblit. Tots aquells anys només van servir per posar-me nom “El Pont Trencat” com se’m coneix ara i com se’m va començar a anomenar en aquella època. Entre que jo estava inservible i que a l’hora de construir un nou pont van optar per fer-ne un altre una mica més amunt d’on era jo, la gent va anar oblidant-se de mi i de tot el servei que els havia fet en anys anteriors.

Només de tant en tant algú s’enfilava dalt del pont i contemplava el paisatge i sospirava. I a cada sospir jo sentia l’alè dels homes per tornar a alçar el pont. Però ja ho entenia. Els meus nebots, el pont de la carretera i el pont de la via del tren realitzaven tant bé la meva feina que feien innecessària la meva reconstrucció. Però ja fa mitja dotzena d’anys que la gent del meu voltant, cansats de veure un pont trencat, cansats de saber que cada cop que s’acostaven a mi només tenien records de desolació i mort, van decidir ajuntar-se de nou, mà sobre mà, per reconstruir-me i tornar-me a donar vida.

Poc a poc, buscant recursos i eines han decidit alçar-me de nou per poder gaudir de la meva presència, després de quasi de dos segles d’espera. Per això avui podeu tornar a veure’m d’empeus, orgullós d’estar al servei dels meus veïns.

Desitjo que amb la meva reconstrucció també es comencin a reconstruir ponts trencats del mon.

Ponts de comunicació amb la gent oblidada en altres punts del planeta.

Ponts d’enllaç amb altres cultures amb qui hem de començar a conviure i a créixer junts. Ponts de trobada amb els amics i els companys que ens ajudin a alçar altres projectes que ens facin a tots més feliços. Per això voldria que ara, que sóc un pont vell i nou a l’hora, servis sobretot per recordar a tothom que el mon que se’ns ha donat és un lloc per a conviure junts en pau, si ens ho proposem de tot cor.

Enric Tarragó

Envia aquest escrit per e:mail

El Tomàs Irigary Lopez i l’Antonio Mora Vergés, teníem ‘ una agenda plena’ el dissabte 17 de juliol de 2.010; seguiríem però el suggeriment de la Remei que atén – en el millor sentit de la paraula – el punt d’informació, i farem ‘un tastet ‘ d’aquesta corrent d’aigua, que dona nom a la contrada. Riells, al segle IX la trobem citada com ‘rivellos’, rierols, riuets.

Parlar d’aquest indret, ens porta ineludiblement a parlar de Mn. Pere Ribot (1908-1997), sacerdot de la diòcesis de Barcelona, català – i a criteri del seu Bisbe massa catalanista - arribà a la parròquia de Riells del Montseny l’any 1941, aquest destí, sense cap pal•liatiu és un “exili”.

En aquest lloc trobà la pau i el repòs per exercir com a capellà i també hi troba la inspiració per crear les seves obres poètiques.

L’AIRE DEL MONTSENY

He trobat el meu terreny

i la meva llibertat:

la muntanya, l’aigua, el prat,

l’aire, l’aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,

misteri de soledat:

el parell, l’home, el ramat,

l’aire, l’aire del Montseny.

Tot és pur, dolç i ferreny

i fort com l’eternitat:

silenci, pau i combat,

l’aire, l’aire del Montseny.

Des d’aleshores aquest punt del Montseny es convertí en lloc de trobada pels qui cercaven les paraules sàvies d’aquell servent de Déu, humil, senzill i alegre.

Com havia demanat, les seves despulles reposen en el petit cementiri al costat de l’església de Riells, enterrat a terra tal com ell volia.

Mossèn Pere Ribot apreciava la pau i la tranquil•litat de Riells de Montseny i li agradava passejar per tot el terme. Un dels camins que freqüentava era el que ell anomenava el camí de les Cascades, que surt de davant mateix de l’església (és la pista que te els contenidors de reciclatge).

Transcorre per la vall formada entre el turó de Morou, el pla de Fogueres i el puig del castell de Montsoriu. El sender segueix fins a trobar la riera. A partir d’aquest punt, i guiats per la bellesa del paisatge, és fàcil entendre la dita de mossèn Pere: “L’home troba Déu en el paisatge”.

Recollirem imatges d’aquest lloc encisador.

Esperem tornar en algun moment del futur.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

M’explicaven que prop del Marquet de les Roques, la Diputació de Barcelona [ entitat administrativa en tot conforme amb la Unitat indissoluble d’Espanya] , a reconstruït un forn de pega. Organitzo una sortida pel dissabte 10 de juliol de 2.010 [ 8 dies abans de la commemoració del Glorioso Alzamiento Nacional ].

Deixem el vehicle de l’Antoni Uriz a les envistes del Marquet, i refem el nostres passos, fins assolir el Coll de Palomeres, i des de la serra del Bon Aire, passem pel roc, o la pedra de l’àliga, i ens aturem a esmorzar al Coll Gavatx, sota mateix de la màquina de tren.

En acabar el nostre frugal àpat agafem un corriol - definir-lo com ‘enfollisconat’ és fer-li un favor - que ens durà en una forta pujada a la part alta del turó, on podrem trobar les poques runes que es conserven del Castell de Mur, probablement del segle IX. En aquell moment històric el Monestir de Sant Llorenç del Munt, actuava com un poder feudal , imposant l’emfiteusi als pagesos de la Vall de Mur i de la capçalera de la Vall d’Horta, protegits en termes militars pel castell de Rocamur, i en l’àmbit religiós amb l’esglesiola de Sant Pere de Mur, que devia exercir funcions de parròquia.

Ens quedem a l’andana; ni l’Antoni uriz; el Feliu Añaños, i l’Antonio Mora, tenim les aptituds necessàries per accedir al nivell superior; en aquesta ocasió tampoc recollirem les imatges que confirmin l’existència d’una estructura de guaita i bada feta de fusta. Si algú te imatges dels forats del bastiment sobre la roca, sou pregats d’enviar-nos-les a coneixercatalunya@gmail. com

El drac petrificat somriu benèvol.

Baixem en direcció al Marquet ; el camí estret i ombrívol ens permet recuperar l’alè aquest matí calorós de juliol; just abans d’arribar a la pista , quan ja veiem la casa, a la dreta del camí trobo una estructura que pomposament es defineix com ‘forn de pega’.

Des de la meva experiència, tant a la Vall del Dalmau, com a Olzinelles al Vallès Oriental, això més que una reconstrucció és una ‘recreació’, molt en la línia de reconvertir els Parcs Naturals – d’accés lliure i gratuït – en Parcs d’Atraccions Naturals; d’obligat pagament.

Retrataré – una vegada més - el Marquet de les Roques; el lloc estarà eternament lligat a la família dels Oliver. La casa va ser encarregada a l’arquitecte Juli Batllevell –deixeble de Domènech i Muntaner- per Antoni Oliver i Buxó, avi de l’escriptor sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart).

L’edifici del Marquet és d’estil historicista-neoromànic, precedent del modernisme i, atès el seu aspectes exterior, s’entén que els Oliver s’hi referissin sempre amb el nom del castell.

Va merèixer l’atenció del Luciano Roisin, que en va recollir imatges abans de la guerra 1.936-1939; tinc l’esperança que les meves imatges sobrevisquin també un nou episodi bèl•lic.

Actualment és propietat de la Diputació de Barcelona.

L’Antoni Uriz i el Feliu Añaños, faran una visita guiada de l’edifici que s’allargarà més del previst; faig via a peu fins al Pont de la Roca per agafar l’autobús de les 13,00 hores; en el camí em superaran un vehicle policial i un de la guàrdia forestal, agraeixo que no s’aturin.

Tinc la sensació, o la intuïció, que això de l’Estatut – la sentència que referma que contraria los Principios Fundamentales del Movimiento – forma part d’un guió que lluny de permetre’ns retrobar els nostres morts a les cunetes, reeditarà aquella situació ignominiosa.

Millor al capdavall que ser víctima de L’Alzheimer, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Arribava a Sant Sebastià dels Gorgs, des de la Granada, m’havien parlat molt i bé, d’aquest monestir – ara en obres – deixava el vehicle aparcat, agafava la Canon refex digital, i començava a recollir imatges.

Del lloc hi ha força informació :

El monestir se situa al nucli de població de Sant Sebastià dels Gorgs, al terme municipal d’Avinyonet del Penedès. La construcció del monestir es va fer sobre unes terres donades per Àlvar i la seva dona, l’any 976, al monestir de Sant Cugat del Vallès. Uns anys més tard, el 1024 es coneix que en aquest espai hi havia una església dedicada a Sant Sebastià.

La primera referència escrita del monestir la tenim l’any 1030, en el testament d’Ermengarda, filla del comte de Barcelona, Borrell II. En el testament s’estableixen diferents donacions al monestir i la disposició de què hi residissin quatre monjos. Va ser el fill d’Ermengarda, Mir Geribert, un dels personatges de la història penedesenca amb més renom, qui va executar el testament.

Geribert va convertir el monestir, l’any 1052, en un priorat vinculat a l’abadia de Sant Víctor de Marsella, de l’orde dels benedictins, que en aquests temps era la màxima influència del cristianisme a la Provença, a França. Set anys després, el 1059, Mir Geribert va establir que el monestir restaria sota la protecció de la seva família, els Santmartí. Arnau Mir, fill de Mir Geribert va cedir la parròquia de Sant Pau d’Ordal al monestir de Sant Sebastià. El papa Benet XIII, el 1409, va lliurar el monestir a l’Abadia de Montserrat, trencant-se la vinculació amb el convent francès. La vida monàstica en aquest espai va finalitzar el 1821, moment en què el monestir va ser subhastat i venut a mans privades. L’any 1867 l’església va esdevenir parròquia pròpia.

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és d’una gran bellesa arquitectònica pel que representa en la combinació d’elements de l’art romànic i de l’art gòtic. Actualment, podem veure dos elements sencers de l’antic monestir, l’església i el campanar. El claustre però només es conserva de manera parcial.

L’església del monestir és d’una sola nau amb volta, amb un absis quadrat amb volta de creueria. A l’esquerra de la nau hi ha una capella lateral. La paret de la dreta correspon, de ben segur, a la més antiga de l’església per les restes arquitectòniques que hi queden. Possiblement, seria una entrada de l’església anterior a l’actual, on ara hi ha la imatge del Sant Crist. Aquestes reformes es devien realitzar a partir de 1380, arran del terratrèmol que va tenir lloc el 1373 que va afectar greument les edificacions, comportant obres de reparació a l’absis i al campanar.

A la dreta de l’absis hi ha la sagristia. Aquesta espai, a part dels objectes litúrgics, acull un sepulcre sobre quatre columnes i en la cara visible conté unes inscripcions del segle XVIII en castellà. La sagristia és situada sota el campanar.

La façana de l’església conté alguns elements destacables per la seva singularitat al Penedès. La portalada incorpora als costats escultures simbòliques dels evangelistes i, sobre la porta, el timpà, amb la representació de Déu assegut acompanyat per dos àngels. També, sobre la portalada, hi ha un escut amb el símbol de Montserrat, és a dir, una muntanya amb una serra.

A la dreta de l’església hi és situat el claustre, al voltant del qual girava tota l’activitat dels monjos del monestir i des d’on s’accedia a totes les dependències habituals com la cuina, la biblioteca, el menjador, les cel•les… En el propi claustre són destacables els capitells que encara es conserven en aquest espai amb representacions d’animals, vegetals i antropomòrfiques. El seu valor escultòric és important i comparable amb d’altres capitells que es troben als monestirs de Sant Pere de Rodes i de Sant Cugat del Vallès. En un cantó del claustre se situa el pou d’aigua. A finals del segle XIX es van construir sobre una part del claustre diferents edificis, desapareixent així les arcades i els seus respectius capitells. Quan l’església ja va tenir el títol de parròquia, un dels campaners va aprofitar l’espai del claustre per tenir gallines i d’altres bèsties de ploma.

Un dels elements més característics del monestir de Sant Sebastià és el campanar que recorda els de les esglésies romàniques dels Pirineus, com el de Sant Climent de Taüll. El campanar és de planta quadrangular i l’accés el té elevat i serà accessible a partir de les obres de reforma que es realitzaran a partir d’ara al conjunt arquitectònic.

Les intervencions en la conservació i prevenció del conjunt monumental van començar els anys 1960, amb diferents actuacions com l’enderroc d’alguna edificació no original, es repicaren parets i es consolidaren elements arquitectònics. La Generalitat de Catalunya va declarar el monestir, l’any 2000, com a Bé d’Interès Cultural. A l’any 2003, la parròquia de Sant Sebastià dels Gorgs i l’Ajuntament d’Avinyonet del Penedès van signar un conveni per a la restauració del claustre i
l’accés al campanar. En la restauració, que ara s’inicia, es treballarà en la preservació dels edificis i dels elements escultòrics, el cobriment del claustre i la construcció d’un accés al campanar.

Si algun dia s’acaben les obres – a les Administracions avui, com a la majoria de ciutadans, no els surten els números -; espero poder tornar, i accedir a l’interior del temple.

No tinc clar, si el petit cementiri que hi ha just a l’esquerra de la portalada, encara està ‘actiu’.

Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Llegia , Sant Martí de Sadevesa ; Poble del municipi de Terrassola i Lavit (Alt Penedès), situat al SW del terme.

Tot em sonava encisador, l’article salat, habitual en la Catalunya anterior a 1.714, i esborrat amb sang pels botxins de la nostra parla, d’aleshores ençà; el diminutiu llatí Terrassola ‘terrassa petita’, que fora de l’advocació de Sant Marçal, ha caigut en l’oblit.

Costa de trobar aquesta església de Sant Martí, situada a redós del mas Parellada i de les caves Naveran. Hi ha constància documental que existia ja l’any 1149; la trobem novament esmentada com a sufragània de Sant Marçal de Terrassola des del 1413.

D’origen romànic, ha estat modificada diverses vegades i de l’estil primitiu conserva únicament la porta del mati.

És una capella d’una única nau, amb absis a llevant de planta poligonal a l’exterior i circular a l’interior que és la part de la construcció corresponent a reformes posteriors al romànic original.

Damunt la porta d’accés de mig punt – orientada a migdia - es conserva un campanar de paret o d’espadanya amb dues obertures i una petita finestra tipus espitllera amb dos contraforts que reforcen l’edifici pels laterals.

CAVES NAVERAN ha fet una gran tasca tenint cura de Sant Martí Sadevesa; per aquesta raó i per agrair-los la seva finesa en permetrem recollir-ne imatges, en faig ressò d’una breu síntesi de la història d’aquesta empresa :

A mitjan segle XIX, Pablo Parellada es va embarcar cap a l’Argentina per a fer fortuna . l’indiano a la seva tornada, va comprar la finca de Sant Martí durant la fil•loxera, i es va casar amb la filla del Marques de Naveran, senyor de Guernika.

Va fer replantar tota la finca amb raïm de la varietat Montonec, la que vindria a ser més endavant la varietat primordial per a l’elaboració del cava, això explica perquè avui en dia la varietat de raïm ” montonec ” s’anomena Parellada.

A la seva mort va deixar la finca al seu fill gran Pablo Parellada de Naveran que al seu torn la va transmetre a la seva filla l’Antonia Parellada de Naveran casada amb René Gillieron de nacionalitat suïssa El fill Michel Gillieron Parellada de Naveran, després d’estudiar enologia a Suïssa, va crear les CAVES NAVERAN en col•laboració amb el seu pare

La Caves Naveran han sabut conservar , generació rere generació, el caràcter artesanal i familiar.

Les vinyes, amb una superfície de 100 hectàrees, estan situades en el centre de la comarca de ” l’Alt Penedès”, regió ideal per a la producció de vi i cava. Aquí neixen i maduren els raïms blancs i negres del Penedés. Caves Naveran, han implantat a les seves vinyes les varietats chardonnay i viognier en blanc , cabernet sauvignon, merlot syrah i pinot noir en negre, que segons els crítics estant donant un excel•lent resultat.

Les instal•lacions acullen una capacitat d’1 milió de litres en dipòsits d’acer inoxidable i 500 botes de roure francès de Limousin.

En matèria de vins cal destacar el cabernet sauvignon, envellit en bóta de roure frances de Limousin, Syrah, Pinot Noir, Viognier, i el blanc pur chardonnay ” Manuela ” fermentat i envellit també en bóta de roure francès de Limousin.

Destaquen el cava ” Perles Roses “, nomenat millor cava rosat d’Espanya ; i els caves Chardonnay Dama, Brut Vintage i el ” Perles Blanques ” compost de pinot noir i chardonnay fermentat en bóta.

Per una cosa i altra, feu un racó en la vostra agenda per arribar-vos fins aquesta casa.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem fins a Clariana ‘ espai sense arbres’ , ho fèiem des de la carretera que comunica Igualada amb Santa Coloma de Queralt.

L’antic poble de Clariana, de població esparsa, està centrat per l’església parroquial de Santa Maria de Clariana, situat al fons de la vall de la riera de homònima , i per les restes del castell, al vessant oposat de la vall, [alguns murs i part d’una torre rodona].

Intentava – sense gaire fortuna- minimitzar l’horrible impacte visual dels manyocs de cables, que pengen dels murs de Santa Maria.

El lloc fou repoblat a la fi del segle X per Eldemar de Clariana, germà de Sesmon d’Oló, fill dels vescomtes de Girona. Abans del 1002 passà al domini del monestir de Sant Cugat del Vallès i és aleshores quan surt esmentada per primera vegada l’església de Santa Maria; compartiren el domini de Sant Cugat diversos senyors o castlans; el domini del monestir no consta des del segle XIV.

Seguin el curs de la riera ens arribarem a recollir imatges de l’església de Sant Narcís, del Mas Jordà, ja dins el terme de Jorba (fou reconstruïda al segle XVII i abandonada o profanada en diverses ocasions, restablerta el 1852 i el 1939); el Mas Jordà fou construït pel noble Gaspar de Vega i el 1626 hi nasqué fra Francesc de Jorba, provincial dels franciscans en 1657-78

Reproduïm uns versets del seus goigs.

Y de tot aquest paratge
siau Vos lo defensor
y puix honra vostra Imatge
ab esperança y fervor:

Sant Narcís per eix vehinat
pregau a la Providencia
Que deslliuri el principat
de fam guerra y pestilència.

No us olvidau, sant gloriós,
del Mas Jordà que us venera
y en vos sempre fervorós
ha posat sa fe sincera.

Pregau, ho tendre advocat,
a la divina Clemència:
Que deslliuri el Principat
de fam, guerra y pestilència.

Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

La que fou coneguda com masia de Casademunt , és formada per un bell edifici quadrat construït per picapedrers francesos entorn del 1540 i embellit al segle XVIII amb rajoles de València i altres ornamentacions, quan era propietat de la família Ponç.

Aquest mas serví de sanatori antituberculós, conegut arreu com el Sanatori del Montseny, es va obrir l’any 1931 per iniciativa dels metges Josep Reventós i Farrerons i Lluís Rosal i Catarineu.
L’antiga mansió del marquès Alexandre M. Pons, disposava de quaranta llits , per atendre les necessitats religioses dels residents, s’hi construí a prop una gran església de reminiscències goticomodernistes.
A l’inici de 1900 la tuberculosi va matar molta gent al nostre país, un cop acabada la guerra civil ; la situació d’extrema misèria en que vivia la població – particularment a Catalunya - va comportar literalment que el temps fes marxa enrere, ja que el bacil de Koch va tornar a fer de les seves. Com a conseqüència la tuberculosi rebrotà i s’escampà per tota la península Ibérica.
Quan va millorar la situació econòmica per una majoria de ciutadans, aquests edificis de grans proporcions, situats generalment en indrets de gran bellesa, anirien reben altres destinacions; mentre altres famosos sanatoris europeus, com els suïssos, esdevindrien estacions d’esquí, el del Montseny – com ho faria també el de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja - es convertiren en cases de repòs o convents d’ordes religiosos.
El juliol de 1956, l’edifici del sanatori Casademunt del Brull, va ser adquirit per la Congregació Religiosa de Jesús i Maria.
Recollia imatges des de l’exterior; per arreu hi ha cartells que et recorden que allò és una propietat privada, i et comminen a no superar el perímetre que la delimita.
Si teniu interès en ampliar aquesta informació us podeu adreçar a :

CASA D’ESPIRITUALITAT JESÚS i MARIA
08553 EL BRULL
Telèfons : 93.884.03.86 i 93.884.00.11
http://premisblocs.cat/bloc/395

Envia aquest escrit per e:mail

Pujàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, fins a l’antic lloc de Timor, al NW dels Hostalets, a l’altra banda de la carretera N-II, al SW de la caseria del Mas Claret, a la dreta del riu d’Ondara.
De l’antiga parròquia de Sant Jaume de Timor, únicament en  queden ruïnes, dins l’espai del que fou cementeri , l’estructura d’un parell de nínxols ens parla d’un abandó no gaire llunya.  Que la causa ultima de tanta i tanta desolació ha estat l’espoli  de les pedres, em sembla tant evident que posaria la ma al foc, sense cap mena de por.  L’església  és esmentada per primera vegada en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII. Al segle XIV l’església es convertí en sufragània de Sant Antolí.
Fem camí  fins Al lloc on hi ha les restes de  la masia anomenada la Torre de Timor.   El sostres han anat caient , i moure’s pels voltants de la casa suposa un risc elevat, recolliré  imatges de la façana i també - des de l’exterior – de l’habitació on estaven els cups de vi; malgrat haver vist moltes  ruïnes – Catalunya en té amb excés - , la imatge d’aquest turó assolat em costarà d’esborrar-la de la retina.  En aquest mateix  lloc hi hagué el castell de Timor, que donà nom al llinatge del mateix nom.
L’enciclopèdia Catalana, no us dirà gaire res de Sant Jaume de Timor, ni dels majestuós – fins en l’actual estat de ruïna – edifici que domina des del turó la A.2; això si us parlarà abastament dels qui en foren senyors fins la baixa edat mitjana:
Llinatge probablement originari de la localitat de Timor (Segarra), enllaçat amb el de Queralt, potser com a línia d’aquest. Els Timor havien estat castlans del castell de Queralt i, en obtenir-ne el domini ple passaren a cognomenar-se de Queralt. El primer personatge conegut és Alarig, el qual cedí al seu fill Ramon (I), en alou, els llocs de Figuerola i Guialmons i, en feu, els de Timor, les Coromines, Rubinat, Ondara, Pontils i Aguiló. Un altre fill fou Pere (I) de Queralt, possiblement castlà de Queralt i després monjo de Poblet. Ramon (I) de Timor (mort el 1147) dividí les possessions entre els fills: Figuerola i Timor a Guillem (I) de Timor, Pontils i Guialmons a Ramon de Timor Guillem (II) de Timor (mort el 1204) obtingué els drets de Bernat d’Anglesola a Montargull (1181) i donà al monestir de Poblet unes terres a l’Espluga de Francolí (1178). Tingué el castell de l’Albi; empenyorà Figuerola a l’orde del Temple (1197) i adquirí de Poblet unes vinyes que també foren de Pere de Queralt (1198). Casat amb Ermessenda de Montlleó, foren fills llurs: Arnau (I) i Dalmau. Arnau (I) Timor (mort el 1236) comprà el castell de Queralt a Berenguer de Queralt (1213), amb totes les seves possessions, les quals heretà el seu fill gran Pere (II) de Queralt, iniciador d’un altre llinatge de Queralt. Arnau formà part del bàndol dels Cardona i féu una concòrdia amb els dels Montcada (1226); també participà en bandositats del Rosselló. El seu germà Dalmau de Timor tenia Valldossera i comprà les Piles a Guillem de Puigverd (1234). El segon fill d’Arnau (I), Ramon (II) de Timor (mort el 1254), fou senyor de Timor, Sant Antolí, Rauric i Montlleó; dels altres fills, Galceran de Timor tingué Rocafort i Olivella, Jaume de Timor fou preceptor templer de Gardeny i lloctinent a Catalunya i Aragó i Arnau de Timor fou comanador d’Alguaire. Els Timor eren probablement vassalls dels Cervera: Sibil•la de Cervera, en casar-se amb Ramon de Montcada, portà en dot Timor, Sant Antolí, Gàver i altres llocs (1246), que després lliuraren al rei en canvi d’Albalat de Cinca (1251). Ramon (II) de Timor no tingué descendència legítima. Deixà Montlleó, Rauric i Sant Antolí al seu germà Pere (II) de Queralt, i li encomanà que fes entrar en religió un fill seu natural, Galceran de Timor, o bé li donés Rauric, i que fes cavaller Ponç de Timor, potser un altre fill. Deixà també Timor al seu cosí Guillem (III) de Timor, fill d’Arnau, senyor de les Piles (1254), el qual possiblement ho devia cedir a Pere (II) de Queralt, el qual deixà Timor, Montlleó i Sant Antolí al seu fill segon, Berenguer (I) de Timor (1257). Guillem (III) continuava tenint les Piles en feu reial, i després d’ell ho tingué Bernat de Timor, potser fill seu, i més tard encara un Ramon de Timor (1330) i un Berenguer de Timor (1365), sense descendència coneguda. El seu germà Pere (III) de Queralt deixà Timor al seu fill segon Pere (IV) de Queralt (1282). Bé que apareixen altres personatges amb el cognom de Timor, no semblen pertànyer a la línia principal. Pere (IV) succeí a la casa de Queralt. També fou el seu fill segon, Pere (V) de Queralt, el qui tingué en feu Timor i Sant Antolí. Ambdós feus foren cedits per Dalmau (I) de Queralt a Pere de Clariana (1355). Més tard el rei els vengué a Alamanda de Rocabertí, mare de Dalmau (I) (1370), la qual, versemblantment, els devia deixar al seu fill segon i hereu, Pere (1373). Finalment els llocs obtingueren la redempció i passaren a la corona (vers el 1380).

Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail