Sortíem de la Panadella el Tomàs Irigary Lopez i l’Antonio Mora Vergés, i agafàvem un camí que va vorejant per la dreta la A.2, volíem recollir imatges dels petits llocs aturonats, que hom veu quan circula per l’autovia.  Com molts llocs ‘vistos’ no és – dissortadament- sinònim de visitats.

Alguna dada bàsica d’aquest antic lloc :

Entre els Hostals i Montlleó, en un tossalet, es troba el poble de Briançó. Fins fa pocs anys resultava tancat per les mateixes cases, que formaven un cercle al voltant d’una placeta, on s’entrava per un portal.

Les cases no tenien obertures a la façana del mur fins a una altura considerable. A Can Carulla hi havia una torre quadrada, que encara es conserva escapçada.

La capella de Sant Salvador és un edifici de construcció recent, de la primitiva església ens expliquen que en  resten indicis en els baixos de la mateixa casa.

El poble de Briançó era una fortalesa secundària de Montlleó. L’any 1100 fou cedit al bisbe intrús de Vic, Guillem Berenguer, pel seu senyor en Giribert Hug

Actualment, malgrat que conserva molt del seu tipisme medieval, està ben urbanitzat i adaptat a les necessitats agrícoles modernes. Quan  a la població, l’any 1685 tenia 11 cases o focs,  i al segle XIX havia arribat a tenir unes tretze famílies. Actualment únicament hi viu una família.

La festa votiva de Briançó se celebra el 6 d’agost.

Superàvem  Briançó,  desprès de recollir-ne unes bucòliques imatges amb el daurat dels blats i el vermell intens de les roselles.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Faltaven pocs minuts per les 8,00 del mati quan ens aturàvem a la Panadella, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, el temps imprescindible per carregar- nos d’energia amb un entrepà de truita i un cafè, i sortíem a recollir imatges de la Segarra Infinita, en aquesta ocasió l’objectiu de les nostres màquines eren els petits indrets aturonats que hom veu des de l’autovia abans d’arribar a Cervera , Briançó, Monlleó i Timor; només en el primer dels llogarets hi viu encara una família; feta aquesta part de la feina – ara caldrà fer una recerca d’informació i desprès una crònica per publicar-la al coneixercatalunya- ens presentàvem a Guimerà, on estàvem convocats a un a reunió ordinària de l’Associació www.guimera.info

Ens sorprenia gratament comprovar que l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major de Guimerà, acull des del dia 11 de juny, l’oficina d’informació turística de la Vall del Corb, la número 0211 de Catalunya, que romandrà oberta de dimarts a diumenge, des de les 10,00 a les 14,00, fins a darreries d’estiu.

Ens expliquen que l’acte formal d’inauguració fou presidit pel Conseller Josep Huguet Biosca, el Delegat a Lleida, Vidal Vidal, i el President del Patronat de Turisme de Lleida, Joan Vidal; la Vall del Corb estava representada pel President del Consorci de la Vall del Corb, i els batlles de la majoria de municipis. Per l’Associació www.guimera.info que n’assumirà la gestió, i les despeses de funcionament, hi foren presents el President Pasqual Prous, i el Sots President Joan Duch

El Conseller Josep Huguet Biosca, es va manifestar gratament sorprès, per l’activitat en l’àmbit cultural, desenvolupada des de www.guimera.info , esperonant-los a seguir en aquesta línia, i reclamant alhora des de l’àmbit polític una col•laboració franca i total.

En el decurs de la reunió es prendria l’acord de publicar properament el llibre ‘Guimerà i Ramon de Mur’, en el que s’explicarà fil per randa, l’obra de l’anomena’t mestre de Guimerà, i el procés tècnic que ha permès situar la reproducció del Retaule a l’església de Santa Maria.

Recollirem imatges de la nova Oficina de turisme de la Vall del Corb, i d’alguns dels membres de l’associació en el posterior dinar del treball.

Poseu en la vostra agenda la visita d’aquestes terres interiors, curulles de testimonis de la nostra història; deleroses de ser conegudes - i reconegudes – per arreu.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El diumenge 13.06.02010 [ Sant Antoni de Pàdua ]  anàvem fins a Calldetes el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés,  l’Associació de Familiars de Malalts Mentals d’Osona, organitzava la XI Caminada Popular, amb sortida a la Plaza 11 de setembre.
Pocs minuts desprès  de les 8,00 ens inscrivíem; al voltant del lloc de sortida els firaires anaven aixecant les seves ‘botigues’, el diumenge a Calldetenes hi ha mercat setmanal; de fet un possible significat del topònim d’aquesta població Osonenca tindria una clara relació amb el comerç a la menuda :
‘Call ‘ carrer,camí, pas estret, ‘Tenes’ tenda, botiga,taverna,  un significat possible fora, carrer de botigues.
Començàvem la  Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, que  inaugurada el 1994, ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements hidràulics que abastien anys ha els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut. Es un camí amb poc desnivell, amb ponts i passos que permeten observar al llarg de gairebé 3 km tot un seguit de canals i recs, basses, rescloses, fonts, “cadiretes” i molins; tots ells elements d’arquitectura hidràulica que permetien aprofitar tot el cabal d’aigua del torrent;permet  descobrir racons amagats de la natura , i ens il•lustra alhora sobre la primera indústria que hi va haver al municipi.
Al voltant d’aquesta ruta, s’hi agrupen algunes de les cases més antigues del poble. El Tomàs recollirà una munió d’imatges
http://www.calldetenes.cat/?p=T1&id=39139782&col=33cc00
El recorregut , de poca llargada, suau i planer, enllaça els pobles de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta, on trobem parat un esplèndid ‘bufet lliure’ per esmorzar al Parc de les Set Fons [ de les qüestions logístiques se n’ocupen esl Gafarrons, http://www.gafarrons.org/].  Abans de marxar cal beure aigua d’una de les Set Fonts;  aquí tenen una tradició que garanteix la tornada als que beuen d’aquestes deus d’aigua.
El topònim de Sant Julia de Vilatorta,  tindria com a possibles significats: Fer curvatura o angle,  o separar-se del camí recte.
Refets – en tots els sentits -.  Comencem el camí la tornada que ens permetrà passar per davant d’un seguit de ‘cases grans’ fins arribar al turó de Sant Marc, on trobem un punt d’assistència, beurem i menjarem fruita, abans d’aturar-nos a recollir imatges  de la Capella que dona non al lloc, i que trobem documentada des de 1.530, des d’aleshores s’han succeït les reformes de l’edifici, motivades algunes per l’envelliment de l’edifici, altres per desperfectes causats per causes naturals, ens expliquen que especialment pels llamp, i d’altres pels desperfectes causats per la Guerra Civil (1936-1939). La capella actual és àmplia i està ben cuidada, però no conserva cap element antic. És probable que en els seus murs s’aprofitessin parets antigues, per no es pot precisar a causa de l’arrebossat i de les pintures que hi ha. L’edifici actual, amb un noble portal de pedra treballada, es va refer el segle XIX, al voltant de 1860. A banda del culte a Sant Marc, molt arrelat entre els habitants de Calldetenes i també els del poble veí de Santa Eugènia de Berga, el paratge on es troba ubicada la capella és, de per sí, un espai especial per les vistes que s’hi poden contemplar
Fem l’entrada a Calldetenes prop de la zona esportiva, on s’està celebrant un torneig de futbol sobre herba artificial; el mercat passades les 12,00 presenta una gran animació; sota els arbres, damunt la gespa, veiem grups majoritàriament d’homes, alguns descalços, que esperen plàcidament que les seves dones, germanes i/o mares acabin de fer la compra.
Quan lliurem les nostres fitxes al control, ens comuniquen que aquest any 320 persones s’han fet seu, el lema ‘caminen per esbargir-nos’.
Abans d’iniciar el retorn al Vallès ens aturarem a recollir imatges de Sant Martí de Riudeperes
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/06/sant-marti-de-riudeperes-terme-de.html
I de la propera torre de Santa Margarida, i de les seves runes romàniques
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/06/calldetenes-les-runes-romaniques-de.html
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Sortíem de Sant Martí de Tous la Irene Tirono, el Feliu Añaños i l’Antonio Mora; no havíem trobat el lloc des de que l’any 1.913 el Josep Salvany Blanch retratava la població ; ens incorporàvem per uns metres a la carretera que mena fins a Santa Coloma Queralt pers deixar-la al trencall que indica, Bellprat.

Cercàvem la Capella Neogòtica de la Sagrada Família , situada dins la finca anomenada Eucaria.
Ens aturàvem prop de l’embassament i pujàvem fins aquest temple construït a inicis del segle XX, té una sola nau capçada amb un absis poligonal i reforçada amb contraforts. La façana principal s’obre amb un portal amb timpà i una gran rosassa amb estrella de vuit puntes. El campanar d’espadanya està ubicat a l’extrem de la capçalera.

La família Vilà va vendre en data 08-06-1925 la finca a l’Escola Pia de Catalunya que en el període 1926-27 la va fer servir com col•legi pels nois que volien ser escolapis i encara eren molt joves.
El Gener de 2001 l’Escola Pia signa la venda de la finca que esdevindrà un Restaurant, que defineix el lloc d’aquesta manera :
Pau, silenci, natura, ocells, olors, flors, pagesos, camps, arbres, animals, passejar, badar, pensar, imaginar, jugar, disfrutar, descansar, menjar…
Això es l’Eucaria, casa pairal, antiga residencia d’estiu d’un Indiano i actualment reformada com a restaurant. Situat en una vall privilegiada amb vistes a la muntanya de Montserrat.
No s’esmenta – o no en sabut trobar-ho - la capella a tocar de la carretera; el temps i la desídia, van deteriorant l’edifici de regust neogòtic.
Recollirem imatges, ara que encarà és possible, i esperarem – també – per la Capella Neogòtica de la Sagrada Família, que passin aquests temps nefastos; que s’hi facin millores – amb la que està caient – potser fora demanar massa, oi amic lector ?
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Començava la recollida d’imatges al terme d’Aiguafreda; hi ha feina per dies; començava remuntant la riera de la Vall d’Avencò ; el topònim és un diminutiu d’avenc, i en alguna és sinònim del mot riera, estaríem davant d’una redundància, la riera de la ‘riera’ .

Enmig d’un mar de cases ‘noves’ , prop de la riera que li va donar el nom s’alça l’ermita de Sant Salvador; en la seva qualitat de capella rural, mai ha tingut sagrera [terreny sagrat, habitualment d’unes trenta passes, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades ], aquesta circumstància ha propiciat que estigui quasi enganxada als edificis veïns, tant al costat del mati, com a la part posterior.

La Capella de Sant Salvador de l’Avencó , surt esmentada el 899 en l’acta de consagració de l’antiga parròquia de Sant Martí. Una escriptura del 1154 parla de l’església de Sant Salvador prop d’un torrent en època de pluges.

Està construïda amb carreus grossos d’arenosa vermellosa i formada per una nau capçada a llevant per un absis rectangular coberta per una volta de canó. Un campanar d’espadanya sobre la façana de mig jorn embelleix la porta de la façana principal. L’habitual porta lateral dels monuments romànics està tapiada.

És un edifici rectangular amb l’antiga porta a migdia i la moderna a ponent; ha estat restaurada i s’hi celebra el culte en dates i ocasions puntuals. La manca – angoixant de preveres - ajuda poc pel que fa al manteniment de l’activitat i la pràctica religiosa en moltes de les nostres ermites, capelles, i esglésies.

És una paradoxa tràgica que quan els habitants de l’indret eren pocs, llocs com Sant Salvador eren plens de vida, i avui quan està envoltada de modernes edificacions residencials, puguem sentir-nos satisfets pel sol fet de mantenir l’edifici dempeus.
Us sona ?. Qui quan pot no vol, quan vol no pot !
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem a Vilassar de Dalt, les primeres notícies del lloc es remunten a documents del 978, en què s’esmenta la Villazari, i la seva història va estretament lligada amb la del castell de Vilassar; aquesta sembla que estava alhora molt relacionada amb la del veí castell de Sant Vicenç o de Burriac i sembla que la línia divisòria dels dos castells (segons Carreras i Candi) era la riera de Cabrils.

Des del 1262, almenys, pertanyia als mateixos senyors feudals, els Sant Vicenç, i el 1352 va adquirir drets sobre tots dos castells la família Desbosc, per compra efectuada pel conseller reial Pere Desbosc. Aquesta família va rebre el 1360 la jurisdicció total sobre els castells i les seves parròquies (Vilassar, Premià, Argentona, Cabrils), però els homes de Vilassar i Argentona van obtenir a partir del 1364 de redimir-se de la major part dels drets feudals. Les lluites per l’emancipació total enfront els Desbosc van continuar al llarg del segle XV i es van complicar a partir del 1471, a la fi de la guerra contra Joan II, quan aquest rei va vendre tot aquest sector del Maresme al seu seguidor Pere Joan Ferrer, amb domini total, fet que va crear un greu malestar: Ferran II va revocar el 1480 els privilegis i Mataró i les parròquies veïnes van tornar a la jurisdicció reial. La família Desbosc va recuperar els drets que havia tingut sobre Burriac i Vilassar i van continuar encara els plets i les lluites amb els habitants de les parròquies. Vilassar va guanyar diverses sentències al seu favor, però el procés d’incorporació total del terme i la parròquia a la corona no es va realitzar definitivament fins l’any 1660. La propietat del castell, i alguns drets, extingida la família Desbosc, van passar als Oms, als Copons, marquesos de Moja des del segle XVIII, i als seus descendents els Sarriera (segle XIX), marquesos de Santa Maria de Barberà i de la Manresana, que són els actuals propietaris.

L’aspecte del castell, declarat monument historicoartístic el 1931, és el d’un gran palau residencial, flanquejat per torres quadrades i acabaments emmerletats. Centra el conjunt una magnífica torre rodona, la torre mestra, de cinc pisos, del segle XII (a la base hi ha materials que semblen d’època romana), al voltant de la qual es va bastir la muralla; a la fi del segle XIII es va iniciar l’ampliació (torre sortint de la façana) i al llarg del segle XIV es va ampliar l’edifici (és d’aquesta època un magnífic sostre pintat sobre bigues vistes semblant als de Vullpellac), que va anar adquirint un caràcter residencial; la decoració de la façana principal, amb notables finestres gòtiques, és del segle XV, amb afegits dels segles XVI i moderns.

El Josep Salvany i Blanch va recollir imatges exteriors i interiors entre als anys 1.912 i 1913, avui el Castell sembla és més inaccessible que en els seus moments de major esplendor.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Tocaven les 7,30 al campanar de Sant Andreu de Vallgorguina, quan donava inici la nostra sortida a la Vallla Rectoria, l’església de Sant Esteve d’Olzinelles i el cementeri annex curosament conservat, i com ens confirmarà l’Angelines , ermitana i masovera, en actiu encara.

L’església parroquial de Sant Esteve d’Olzinelles, conserva –encara- alguns elements de la construcció romànica -l’accés tapiat al costat del mati- ; la façana actual és del 1786; el temple – al que podem accedir - és d’una nau, dues capelles laterals (segle XVI) i campanar d’espadanya convertit en torre; l’interior d’aparença gòtica se’ns presenta extremament bell en la seva simplicitat i nuesa. Esmentada des del 1083 (Vallis Ollofredis)dins les terres dels Cabrera (el lloc consta des del 978 sota la forma Elzinelles i depengué inicialment del monestir de Sant Cugat del Vallès

d’Olzinelles dins del terme veí de Sant Celoni; feia en aquesta ocasió les funcions de sherpa, el Joan Lomas Gavilan ; passàvem prop d’una finca amb cavalls abans de coronar el cim; al llarg de camí observem que s’està duent a terme una replantació sistemàtica de pins, ens creuaríem amb un grup de ciclistes abans d’arribar al nucli que conformen

L’edifici de la Rectoria al llarg dels segles ha anat creixent al voltant de l’església fins a deixar-ne visiblement únicament la façana, i un petit pany de paret, on hi havia l’entrada original.

Recollirem imatges de la façana de la casa i del rellotge de paret, de quina fiabilitat en podem donar testimoni.

El petit cementiri arrenglerat sota una gran creu dona aixopluc als nadius d’aquestes valls i a les persones que hi tenen vinculacions familiars.

Quan al topònim – comú a d’altres llocs de Catalunya – hi ha un ample acord en fer-lo derivar de ‘lloc molt poblat d’alzines’ . Avui a la vall es troben exemplars d’altres especies, que fan possible fer un recorregut per admirar principalment els arbres i arbredes monumentals que s’hi han anat desenvolupat al llarg dels segles.

El municipi d’Olzinelles fou agregat el 1927 a Sant Celoni.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail