Anava fins a l’Abella, al terme de Sant Martí de Centelles, però accessible únicament des d’ Aiguafreda, ambdós poblacions pertanyent a la Comarca natural –per tant inexistent - del Congost, i administrativament una a Osona i l’altra al Vallès Oriental.

Volia recollir imatges de sant Pere de Valldeneu; el lloc està situat a la zona obaga del Congost, en aquesta ocasió pel que fa al topònim ens podem estalviar el comentari.

Del lloc se’n té noticia d’anca de l’any 898, originàriament segons les cròniques el lloc s’anomenava Villa Danielis
és un edifici romànic de la fi del segle XI o del principi del següent, l’església consta d’una nau capçada per un absis semicircular, mentre que en èpoques posteriors van afegir-s’hi tota una sèrie de capelles laterals. L’absis, orientat a l’est com en la majoria de construccions romàniques, té una sèrie de tretze arcuacions cegues, de les que només deu en són visibles, i annexat hi ha una absidiola sense decoració ni finestres. La nau, coberta per una volta d’ametlla, no dóna senyals de l’existència tant de l’absis com de l’absidiola.
Va partir tota una sèrie de modificacions durant el segle XVI, l’element més destacat de les quals sembla ser que és el campanar de torre que es troba a ponent de l’edificació, al costat de la façana d’entrada, de planta quadrada i força rabassut. El portal d’accés a l’església és d’arc de mig punt adovellat, coronat per una rosassa.

Es conserven algunes tombes antigues prop de l’entrada del temple, com a testimoni del que fou sens dubte l’antic fossar, l’actual cementiri situat davant de Sant Pere de Valldeneu – comparteixen l’accés - , em crida particularment l’atenció la figura del panteó central.

El desplaçament de la població a l’indret de l’Abella i de l’Oller ha fet que el lloc sigui un racó de pau, molt visitat pels excursionistes.

Situada en un petit replà als peus dels Cingles de Bertí, Valldeneu i la seva antiga església parroquial de sant Pere, us esperen.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Pujàvem des de la carretera el Tomàs Irigary i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés,
ens havia cridat l’atenció el campanar octagonal de Santa Margarida, d’estil
barroc, coronat amb la típica balustrada; fou edificat amb pedra tosca extreta de
Capellades i presenta notables afinitats amb d’altres de la comarca com el
d’Argençola, Orpí, Piera, Vilanova del Camí o Copons; quan a Santa Margarida
ens expliquen que fou bastida el 1614 sobre la primitiva església de Santa
Coloma de Montbui, on s’anaren traslladant els veïns de la Serreta, que es
despoblà. El campanar octagonal – que ens ha cridat l’atenció - fou bastit el 1731
(el rellotge és del 1820). A mitjan segle XVIII es formà la Plaça Major al davant
de l’església.
És un temple d’una sola nau amb tres altars laterals, presbiteri, cor i el singular trifori. Es una construcció resolta seguint els paràmetres d’un gòtic tardà, amb la nau coberta amb volta de creueria i el presbiteri amb volta estrellada. És quasi impossible recollir imatges d’aquesta església de mides més que generoses; sortosament el Tomàs –qui sinó ? – acabarà trobant – no sense risc – un lloc que ho permet.

No podem accedir a l’interior on ens expliquen que destaca la làpida sepulcral esculturada del panteó dels Comtes de Plasència de finals del segle XVII, en la qual es constata l’escut de la família, malauradament mig tapat per l’actual altar. També es conserva una imatge del segle XVII de la Mare de Déu del Roser procedent de la Tossa de Montbui, i una pintura a l’oli d’aquest mateix període.
L’església disposava d’un magnífic retaule barroc dedicat a Sant Isidre, i una imatge de Crist Crucificat, obres de Josep Sunyer. De la destrucció efectuada l’any 1936 es van rescatar dues predel•les en alt relleu de l’altar, avui conservades al Museu Comarcal de l’Anoia.
Hi ha diverses claus de volta esculturades, una de les qual representa un drac tot recordant com Santa Margarida segons la tradició domina a tot tipus de bèsties infernals. Conta la llegenda que la Santa fou devorada per un drac mentre resava i ja que portava una petita creu al coll va poder travessar el ventre del monstre i sortir indemne.

Aquesta església del segle XVII (1606) ,a partir de 1614 es va convertir en parroquial, tot substituint a l’església de la Tossa.

Quan al topònim BUI, no hi ha gaire consens , per alguns fora equivalent a ‘ fita, molló’; per altres indicaria la presència en gran nombre de bous, hi ha encara els qui defensen la procedència cèltica, amb un significat imprecís.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Òlim [expressió llatina. ‘en altre temps, abans’]

Quan al topònim hi ha un ampli consens en se seu origen àrab, derivat del berber, Madyúna , que és el nom propi d’una tribu o cabila nord-africana.

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés al poble de Sant Joan de Mediona, dit abans Sant Joan de Conilles, (430 m) és el cap de municipi. S’estén a banda i banda de la riera de Mediona, aigua amunt del castell de Mediona.

El poble es formà al voltant de l’antiga església parroquial de Sant Joan de Conilles, documentada el 1299, que pertanyia a la jurisdicció del castell de Mediona.

Pensem que la zona possiblement va estar deshabitada durant molts decennis, fins que les forces ‘catòliques romanes’ van consolidar el seu domini territorial. Aquesta circumstància va permetre una eclosió dels conills – que no patien la ‘depredació habitual – i que acabarien donant a Sant Joan aquesta peculiar denominació.
És de base romànica bé que molt modificada en èpoques posteriors. Ens expliquen – les esglésies fora de les celebracions litúrgiques dissortadament acostumem a estar tancades amb pany i forrellat- conserven a l’interior de l’edifici uns capitells de factura romànica, encara que es desconeix si són originaris d’aquesta església.

Aquí, com en mols altres llocs , les parets de l’església son el suport ideal per enganxar les connexions de tots els serveis públics; desesperem d’aconseguir el mínim respecte que mereix el nostre patrimoni col•lectiu. En tot cas per eterna vergonya de qui correspongui en deixem constància.
A partir de mitjans del segle XIX la denominació del Municipi passarà a ser Sant Joan de Mediona (el de Conilles s es conservarà encara a la parròquia fins la dècada dels anys 40 del s. XX).
El Penedès, alt i baix, serà per a nosaltres, El Penedès ubèrrim !
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés ; el darrer tram del camí que ens menarà a Vilamàger, per arreu testimonis de la destrucció soferta aquest llarg hivern; aquí lluny de la metròpoli barcelonina els arranjaments – quan es fan- tenen un ‘tempo’ diferent.

El castell de Vilademàger es troba a 712 m d’altitud, en un lloc aspriu i feréstec; visible des de molt lluny, manté una situació dominant al SE de la vall de la Llacuna. Es conserva tot el perímetre i les restes de muralles del recinte del castell, en el qual destaquen una porta d’accés d’arc de mig punt, restes d’una torre, segurament la d’homenatge (situada a l’extrem més desprotegit, té planta quadrangular a la part inferior interna i tres costats arrodonits a la part inferior externa; és circular per damunt del primer pis, amb una alçada de gairebé 16m) i una nova muralla amb una bestorre semicircular. L’interior incloïa l’església i segurament els edificis del primer poble. Des de l’inici va pertànyer a la casa comtal de Barcelona que ho donà en feu a la família Gurb – Queralt, primer, i després als Cervelló, que el subinfeudaren als Vilademàger, els veritables castlans, que vivien a la mateixa fortalesa. Entre 1138 i 1154 es documenten Bernat de Vilademàger i Ramon de Vilademàger, que morí el 1198. Al segle XIII passà a la branca dels Cervelló originada per Berenguer, fill de Ramon Alamany de Cervelló.

La primitiva església del castell de Sant Pere de Màger o de Vilademàger devia ser una construcció molt simple i se’n conserven restes a l’actual paret del Sud. S’hi va afegir una església romànica adossada a la part de tramuntana, a la qual correspon la primera notícia, del 1160. Deu ser la part de la paret actual del nord, d’aparell més petit, només desbastat i bastant uniforme, disposat en fileres horitzontals, on es distingeixen restes d’un antic portal, i la façana de ponent, on es dibuixen una finestra cruciforme i una espadanya de doble arcada. Fou la primitiva parròquia del lloc, títol que compartí a partir del segle XIV amb la Llacuna;: al fogatge del 1359 es compten a la Llacuna 15 focs i a Vilademàger 93. Conserva el caràcter de parròquia rural.
Va ser molt reformada durant els segles XIV, XV i XVII, la major part de l’edifici és gòtic tardà. No tenim dissortadament documentació més concreta. Les parts que ens han arribat són l’església d’una sola nau, amb voltes de crueria i absis poligonal, amb una gran capella adossada i un portal d’entrada a l’església del poble arcada de mig punt, adovellat amb arquivolta ornada amb brancals i impostes, i delimitat exteriorment per una llinda motllurada. Fins el 1936, que fou destruït, conservà el famós Crist o Majestat de Vilademàger (era molt popular l’aplec del Sant Crist del Castell el dilluns de la setmana de l’Ascensió)
Haurem de començar a portar el compte dels punts de l’Anoia Panoràmica que anem assolin.

En el descens ens aturarem a recollir imatges del tallat de pedra sobre el que s’aixecaven el castell i l’església.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés fins a la Torre de Claramunt, la tasca d’aquest matí es concretava en la recollida d’imatges de l’església parroquial dedicada a Sant Joan Baptista.

Del lloc trobem la següent informació :

Situada al costat del castell i documentada des del segle XII segurament nasqué per a atendre religiosament aquells habitants primers de la torre fortificada que amb el temps es convertiria en castell.

Fou sufragània de santa Maria de la Pobla de Claramunt fins l’any 1867, en què es convertí en església parroquial.

L’actual edifici és una construcció d’estil barroc-classicitzant del segle XVIII -de planta basilical amb capelles laterals, cor i baptisteri -, fruit de l’acord d’engrandiment l’any 1710 entre el Comú de la Vila i el senyor del castell.

El 1790 una nova reforma de l’església feu aixecar l’actual campanar de torre octogonal, rematat en punxes, construït amb pedra travertínica. Francesc Romaní, fabricant paperer i familiar del Sant Ofici de la Inquisició féu donació de les campanes i d’una imatge d’argent de sant Joan Baptista. La façana és coronada per una motllura mixtilínia.

No podíem accedir a l’interior del temple , i malgrat que aquesta circumstància és dissortadament comú per arreu, em dolia no poder recollir imatges de l’interior , on ens expliques que entre els segles XII i XVIII, els senyors del castell de La Torre de Claramunt, seguiren el costum d’enterrar-se al presbiteri de l’església. A la nau del temple també hi eren enterrats els membres de les principals famílies, com els fabricants de paper Guarro, Romaní i Tort, dels quals encara en són visibles les lloses sepulcrals; en canvi, el fet d’haver aixecat el terra del presbiteri féu que restessin amagades les dels nobles senyors.

Aquests son alguns dels tresors que s’amaguen a l’Anoia Desconeguda.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Les primeres referències d’aquesta finca les trobem al segle XVI, quan un membre de la família Marimón, de Caldes, es va casar amb la pubilla dels posseïdors d’aquesta finca.

La singular torre que dona nom a la propietat és una reconstrucció de la primitiva que hom pensa exercia funcions de guaita i bada.
La finca Torre Marimon, és propietat de la Diputació de Barcelona, té una extensió de 115 ha situades al terme municipal de Caldes de Montbui.
Fou adquirida l’any 1923 per la Mancomunitat de Catalunya, sota la presidència de Puig i Cadafalch, amb la finalitat d’ubicar-hi l’Escola d’Agricultura de Barcelona que ha de ser traslladada a causa de l’obertura de l’avinguda Diagonal.
Immediatament després de la compra del nou recinte, l’Escola d’Agricultura ‘Granja Model Experimental’ hi inicia els seus cursos.
L’any 1929 l’escola rep la visita del rei Alfons XIII. Les obres de construcció del complex arquitectònic s’inicien l’any 1927 i finalitzen quatre anys més tard, l’any 1931.
Un cop acabada la guerra civil espanyola, l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona torna a la ciutat comtal, a l’antiga fàbrica Can Batlló, actual recinte de l’Escola Industrial, al carrer del Comte d’Urgell, i passa a dependre de la Diputació de Barcelona.
Els terrenys agrícoles de Torre Marimon es converteixen en els camps de pràctiques de l’Escola Superior d’Agricultura. El recinte, a més, acull l’Escola de Capatassos Agrícoles que funciona fins l’any 1980 i que, en règim d’internat, alberga 80 alumnes.
A partir del 1980, s’imparteixen cursos de Formació Professional Agrària però l’any 1996 cessen totes les activitats acadèmiques a la finca.

La referència de Torre Marimon en els àmbits de la recerca agrària i l’educació ambiental continua encara vigent a les comarques vallesanes. En són els seus objectius immediats potenciar aquestes activitats tot fent-les compatibles amb l’ús públic de la finca com a lloc de gaudi i trobada dels visitants dels municipis veïns.

La torre Marimon dona avui aixopluc al IRTA, un institut de recerca de la Generalitat de Catalunya ,

inscrit en el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, regulat per la Llei 04/2009 del 15 d’abril, del Parlament de Catalunya, que ajusta la seva activitat a l’ordenament jurídic privat.

Per enlloc he trobat cap referència a l’advocació a que es va dedicar l’ermita de la propietat. Agrairé

la tramesa d’aquesta informació a qui la sàpiga a coneixercatalunya@gmail.com
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem el Tomàs Irigary Lopez i l’Antonio Mora Vergés; assoliríem un altre indret de l’Anoia Panoràmica [ trobo molt encertada aquesta denominació; etimològicament, Tossa : té un origen incert, probablement d’un preromà hispànic *taucia ‘rabassa’, també ‘monticle aïllat de forma més o menys cònica i acabat en forma roma’.

Algunes dades històriques : Entre els segles IX i XII, el seguit de carenes del sector meridional de la comarca anoienca formà una frontera armada contra els sarraïns al lloc on coincidien els comtats d’Osona i de Barcelona amb les terres veïnes, encara desorganitzades, de la conca del Gaià.
Tota una sèrie de castells, com Montbui, Miralles, Claramunt, la Roqueta, Tous i Queralt, eren les principals fortaleses que guarnien aquesta divisòria amb la Marca Hispànica.
Per assegurar-ne la defensa, el comte Borrell, el 970, va cedir part de la contrada al bisbe de Vic i la hi va confirmar novament el 987, després del saqueig i de la destrucció d’Almansor, amb l’obligació d’assegurar-ne la protecció i el repoblament de la comarca. Fou aleshores que el bisbe Fruià va fer reedificar el castell de Montbui, que ja existia el 936, i una sòlida església, dedicada a Santa Maria – com era costum en els castells capturats als sarrains - per al servei religiós dels repobladors. La vida a les terres repoblades de nou no esdevingué planera; les freqüents falconades sarraïnes posaren en perill la contrada.

El castell de la Tossa o de Montbui s’aixeca al cim de la muntanya de la Tossa, prop de l’església de Santa Maria, que fou la seva primitiva capella. Del castell resta una gran torre del segle X, de base quadrangular i angles tornejats, amb parets de 2 m de gruix i paraments de pedra tallada i també d’opus spicatum. Dins aquesta torre, restaurada al principi de la dècada del 1980, s’han instal•lat una sala per a actes i exposicions i un petit museu.

L’església de Santa Maria de la Tossa de Montbui, consagrada el 1035 pel bisbe Oliba, és un dels monuments altmedievals més interessants de Catalunya, amb elements preromànics i romànics. Té tres naus, preromàniques, de sis tramades, de pilars baixos cilíndrics, amb capitells desproveïts de tota ornamentació. Els arcs s’eleven amb una lleugera ferradura i originen les voltes de canó. La primitiva església, per influència del bisbe Oliba, va ser allargada amb el presbiteri i els tres absis d’estil romànic amb arcuacions llombardes. Més endavant la portada fou substituïda per l’actual, amb grans dovelles, i es va construir la capella del Roser i el campanar d’espadanya. S’hi venera la Mare de Déu de Gràcia, dita també del Castell o de la Tossa, una talla gòtica de fusta policromada de la fi del segle XIV o principi del XV. Fou parròquia activa fins que, el 1614, la parroquialitat fou traslladada al poble de Santa Margarida de Montbui, a la plana, i la de Santa Maria restà com a filial seva. Durant el segle XVIII la influència de l’estil de l’època originà que les primitives columnes fossin recobertes deplorablement i les parets enguixades.
L’any 1828 va perdre la categoria de sufragània i restà com a ermita i santuari. L’any 1954 es formà el Patronat de la Tossa, que en féu la restauració. El 16 de maig de 1954 la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, amb motiu de l’aplec del Roser de la Tossa, fou reintegrada a l’església, després d’una acurada recuperació de la policromia primitiva. El 1961, l’abat de Montserrat, dom Aureli M. Escarré, oficià la segona consagració de l’església, que quedà restablerta per al culte.
Des d’aleshores – segons ens expliquen , ja que l’església està tancada- s’hi guarden les relíquies de sant Benet i dels màrtirs sant Bartomeu i santa Agnès.

En una zona enjardinada al nivell dels absis de santa Maria – on possiblement hi havia el fossar - es troben diversos monuments funeraris.
El lloc constitueix un ample mirador sobre la Conca d’Òdena.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

N’havíem vist en diferents llocs, a Sant Llorenç de Savall, a Moià, a Calders, a Argençola… les tombes de cista s’atribueixen a les cultures prehistòriques, al Neolític mitjà, -més de cinc mil anys enrere, si fa no fa- quan va aparèixer a Catalunya la cultura megalítica, que va arribar a cobrir durant el Neolític final-Calcolític (III mileni a. C.) tota l’àrea pirinenca i pre-pirinenca i les terres que més tard van ser els antics comtats de la Catalunya Vella.

Amb tot, aquesta cultura no és pas un fet exclusivament català, ja que també la trobem en altres zones de la Península Ibèrica i d’Europa , el fet que aquesta civilització adquireixi matisos concrets en territoris tan diversos i en èpoques tan diferents, obliga a parlar de “cultures megalítiques”, en plural.

Els monuments més característics d’aquestes cultures de casa nostra són els sepulcres de corredor, les galeries catalanes, els menhirs, els dolmens simples, les cistes, etc.

Ens havien explicat que el recinte arqueològic que es pot veure al costat de l’església de Sant Romà fou traslladat del seu lloc original i reconstruït fidedignament per tal que el visitant pogués observar la troballa amb millors condicions.

Dissentim d’aquesta ‘ bona intenció ‘ el lloc adequat d’aquestes estructures funeràries – fossa excavada al terra i revestida de lloses – era sens dubte el serral. Ens expliquen que foren reutilitzades, car les setze tombes que originalment formaven la necròpolis allotjaven 26 individus inhumats.

Totes elles presentaven una orientació est-oest, aquesta disposició dels sepulcres ve donada per una convicció religiosa: els morts esperen l’arribada del judici final i de la parusia, amb la mirada fixada a l’Orient. La tesis més acceptada és la d’un ritus pagà de culte solar, animista probablement, això malgrat la seva actual ubicació al costat de l’església gòtica de Sant Romà de Miralles.

Se’m trencava el cor mentre recollia una única imatge de les tres tombes que lluny del seu entorn ‘natural’ llueixen com ho farien uns taüts buits.
Del infern expliquen que – també - està empedrat de bones intencions.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

“Aquí no correm perquè córrer és de covards!”, aquest podria ser el lema de la Bona Teca de Rofes, un acollidor establiment de restauració ple d’història, el cert però és que abans de preguntar-ho ja ens oferien les claus de l’església de Sant Josep, de la que trobem les següents dades :

construïda l’any 1985 en un estil historicista amb elements neoromànics i neogòtics.
http://patrimoni.serviconca.org/monuments/detall.php?id=660 , ens explica que les pedres amb que es va construir aquesta església provenen d’una masia del municipi de Conesa, a la Conca de Barberà:
MAS DEL JOANOT - Conesa (Conesa)
Adreça: Camí de Forès Conesa
Descripció: Mas, vivenda. El mas Joanot havia estat una de les masies més remarcables del municipi en quant a propietat de terrenys. Actualment només en queda una de les parets. Les pedres, segons assenyalen les persones consultades del municipi, van ser preses per reconstruir l’església de Rofes (Llacuna).

El Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés ens admiràvem en la contemplació de l’interior, des de la roda de molí que funcions d’altar, fins a les creus i l’estrella de David, que des del sostre contemplem als feligresos, les paraules impreses a la façana ‘aquí la fe ha mogut pedres perquè es realitzi un culte digne’ , tenen dins d’aquest acollidor temple tot el significat.

Quan tornem les claus parlem sobre l’escut de Rofes en el que apareix un arbre; això dels escuts és molt posterior a la creació dels llocs, i habitualment es feia una associació lèxica – tot i que sovint molt forçada – a Sabadell, una ceba; a Cardona uns cards, i a Rofes un arbre, però quin arbre ?. Us deixo la pregunta.

Recullo també algunes dades de La Bona Teca de Rofes (La Llacuna). L’establiment es troba en un local centenari que abans havia allotjat la primera cooperativa agrària de Catalunya (documentada), encara que no va arribar a funcionar mai com a tal. També havia estat una escola, una taverna, un local de ball de festa major i una església on es feia missa. En aquest local amb tanta història els propietaris treballen no només oferint servei com a bar, sinó també organitzant activitats socials durant tot l’any: s’hi pot trobar intercanvi gratuït de llibres, Wi-Fi obert i gratuït, xerrades periòdiques segons la demanda de la clientela, etc. A banda del servei de bar i de les activitats socials, també se cedeix el local per fer calçotades per encàrrec. O bé es poden fer barbacoes en les grans terrasses que anomenen “L’eixida” i que són patis amb arbres i barbacoes on la clientela pot coure carn i/o calçots. El lloguer inclou el servei de barbacoa i les taules per menjar-hi. A nivell de bar, La Bona Teca ofereix àpats a la brasa (amb carn, botifarra, verdures) així com entrepans de tota mena i pizzes (també per endur). A més, també compten amb un servei de pollastres a l’ast. Els dissabtes i diumenges, La Bona Teca ofereix un entrepà o llesca de pa amb tomàquet amb botifarra més una copa de vi i un cafè o tallat per 4,80 euros. Aquesta és l’oferta que es fa de cara als grups de motards, perquè coneguin aquest lloc de parada i en gaudeixin. Altres grups que solen passar per La Bona Teca són els de caçadors, ja que aquest establiment es troba en un espai obert i és de fàcil accés, sense problemes per aparcar. El bonic paratge on es troba La Bona Teca està ple de masies velles, boscos, una ermita, una font d’aigua medicinal (la Font del Teix), l’aigua de la qual antigament es baixava a Barcelona i, fins i tot, una mina d’aigua que s’utilitzava per moldre el gra.
Seguiu el bon consell d’aquesta casa; Relaxa’t i gaudeix en un ambient totalment casolà !!!
Enviarem aquesta crònica a labonateca@gmail.com amb el nostre agraïment.

© Antonio Mora Vergés.

Envia aquest escrit per e:mail