Ens trobàvem a l’àrea de Bellaterra a les 7,00 del dissabte 24 d’abril de 2.010, la Raquel, el Toni, l’Antoni Uriz, el Santiago Moya i l’Antonio Mora Vergés, marxaríem tots junts amb un vehicle, i en atenció a la Raquel i el Toni, ens aturaríem a recollir una imatge de Sant Quintí de Castellbisbal;

al voltant de les 8,00 seiem a la barra de l’hostal del Bruch on esmorzàvem, ens quedava força estona per arribar a la nostra destinació del mati ; el poble de Santa Càndia, accessible des de la carretera que segueix la riera de Carme a partir de la Pobla de Claramunt.

El petit nucli d’habitatges al voltant de l’església gòtica es troba a l’altra banda de la riera de Carme, a la riba esquerra, davant el poble d’Orpí, el qual substitueix en la capitalitat. Tenim la fortuna de coincidir amb mossèn Adolf, que estan fent els darrers preparatius per a la celebració de l’Aplec de les Bresques de Santa Càndia, tradicionalment era el primer mercat de mel de tota la comarca, i es fa habitualment el darrer diumenge del mes d’abril. Demà pels lectors.

De lloc trobem la següent informació :
L’església la trobem documentada des del segle XIV, malgrat que les excavacions efectuades permeten confirmar l’existència d’unes sitges utilitzades entre els segles X i XIII i el basament d’una església romànica d’una única nau i absis semicircular. Possiblement aquest temple no es arribar a bastir mai.

L’actual capella de Santa Càndia, és un edifici gòtic d’una única nau rectangular amb l’absis poligonal, amb dos trams de voltes d’aresta gòtica. Es va construir un primer tram de la nau molt auster i la porta a la façana sud al segle XV i un segon tram de la nau i el mur de ponent amb l’espadanya al segle XVI. La coberta és de volta de creueria. Exteriorment destaca la portalada catalogable com d’un gòtic tardà o flamíger, a partir d’un arc conopial que arrenca d’unes mènsules decorades amb caps d’àngels. Les arquivoltes sorgeixen d’unes columnes amb capitells decorats amb elements vegetals d’aglans d’alzina. Al timpà hi ha una imatge de Santa Càndia sota un petit dosseret. L’edifici fou restaurat per la Diputació de Barcelona l’any 1985. 

A l’interior cal observar les claus de volta: a l’absis es representa l’agnus-dei (una ovella amb la pota doblegada que sosté la creu i l’estendard de la Resurrecció, símbol de la figura de Crist). Al primer tram de la nau es representa la Mare de Déu Majestat amb l’Infant, i al segon tram l’apòstol sant Jaume. La imatge de pedra policromada de Santa Candia que es conserva a l’interior és obra d’Emili colom, una reproducció de l’original gòtic.
Per explicar-se la magnificència d’aquesta església, els Goigs de la Santa recullen una interessant hipòtesis; algun important propietari de la contrada devia fer la seva fortuna amb el comerç amb l’Orient. En aquell temps l’Illa de Càndia o Creta era un dels centres més importants de la Mediterrània, agraït per la seva fortuna i/o en compliment d’un vot, va fer-se amb un relíquia de la Santa, i a la tornada a la seva terra va fer bastir aquest magnífic edifici.
Em sobta coincidir amb un bon nombre de persones - homes i dones - que s’estan preparant per practicar barranquisme, m’expliquen que aquesta és una pràctica molt habitual a la contrada, i que va guanyant practicants de manera exponencial.
Un motiu més per arribar-vos fins aquestes valls plàcides.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

   

Ens costava trobar el Mas Brunet a Sant Salvador de Guardiola; la casa de trets clarament senyorials, mereix sobradament el qualificatiu de Sala;  està situada en una petita elevació del terreny, i sens dubte en alguns moments ‘difícils’ , tant freqüents en altres èpoques, el lloc, dotat de defenses , no era fàcilment accessible.
Demanàvem permís per recollir imatges de la capella de Sant Pere, dita actualment del Brunet, però designada l’any 1.035 en el testament de Ramon Guifred ,de Balsareny, com  Sant Pere de Guardiola.  El masover ens remetia al propietari, que amablement ens explicava que llevat de la diada del Sant,  no està permès l’accés al temple.  Entenem perfectament les raons, tota vegada que el mas,  és alhora que una unitat de producció agrícola una residència familiar.  Reserveu-vos el mati del dia de Sant Pere per arribar-vos , fins al que la enciclopèdia qualifica com el més notable dels monuments d’aquest municipi de Sant Salvador de Guardiola; és l’esglesiola de Sant Pere del Brunet.
La capella és un més dels edificis d’aquest mas, que fa honor al seu nom, diminutiu derivat de l’adjectiu  Bru, està situada a la part posterior, i des del davant de la propietat  és únicament visible el campanar. Ès un temple pre-romànic, potser el més important i el més ben restaurat de la comarca. Conserva el recinte absidal o santuari trapezoïdal del segle X, obert a una nau única amb un arc de ferradura magnífic. Aquesta nau, de la mateixa època, fou modificada en part en una reconstrucció del segle XI, després de la invasió i la devastació dels sarraïns d”Abd al-Malik a la primeria d’aquesta centúria. L’ara o pedra de l’altar és una esplèndida relíquia de l’art litúrgic pre-romànic. Procedent de la mateixa església, els propietaris de l’heretat conserven un retaule gòtic pintat del segle XV, amb la imatge de sant Pere i quatre escenes de la seva vida i mort.
Em permeto aconsellar-vos un enllaç on – fins que per la Diada del Sant us sigui possible accedir a la Capella – podreu veure`n imatges.

http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-2178-cat-sant_pere_de_brunet.htm

Retratarem el mas des del camí  que ens menarà novament,  fins a la carretera que comunica Manresa i Montserrat per la Maçana.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Deixàvem el vehicle a l’aparcament de Can Maçana al voltant de les 8,00 del mati; el sol que lluïa des d’una hora abans, irradiava una gran lluminositat però no – encara – cap calor. Agraíem portar roba d’abric, sobretot en les amplies obagues que cal superar en el camí que des d’aquí porta fins a Montserrat, i que deixarem quan assolim l’alçada on es troben les restes de l’església de Sant Pau, conegut ara com ‘Vell’.

Les primeres referències del lloc, es remunten a l’any 1084, any de la seva consagració, dins del castell de la Guàrdia.

El segle XII, el vescomte Reverter de Barcelona, intentà fundar-hi sense èxit un petit priorat depenent de la canònica de sant Vicenç de Cardona.

El segle XIV fou reformada, tal com ho testimonia la data de 1398 inscrita a les seves campanes, avui en ús a la nova església de sant Pau de la Guàrdia on foren traslladades al segle XVIII. Fins el segle XV exercí les funcions de parròquia, funcions que va perdre en benefici de santa Maria del Bruc en despoblar-se el sector de la Guàrdia, passant a ser sufragània seva.

Durant els segles XVII i XVIII, moment en que es construí el nou temple al lloc de ca n’Elies, s’utilitzà com a nucli eremític, quedant completament abandonada el segle XIX.

Malgrat el seu estat ruïnós, les restes que es conserven corresponen a un edifici de carreus desiguals de disposició força irregular, bastit entre finals del segle XII i començaments del XIII, utilitzant com a base un primitiu edifici del segle XI. Constava d’una sola nau, coberta amb volta lleugerament apuntada, ampliada amb una capella lateral, coberta amb volta escarsera o d’arc rebaixat. De les obertures únicament sabem que la porta era oberta al mur de migdia, que hi havia una finestra de doble esqueixada a la capella lateral i una espitllera al mur de llevant.

Les restes del castell de la Guàrdia – de difícil accés - , anomenat també castell de Bonifaci, estan ubicades al collet de Guirló, a la muntanya de Montserrat, el lloc està documentat amb certesa des de l’any 931 segons un document que fa referència a la venda d’uns alous dins del terme del castell feta pels germans Guadamir i Lunes al vescomte de Barcelona Sunyer, encara que se’n citen referències poc fiables de l’any 899.L’any 1137 va passar a la jurisdicció del monestir benedictí de santa Maria de Montserrat.
De les seves construccions tan sols en queden restes de possibles murs de contenció fets amb la tècnica de l’opus spicatum.

L’any 2004 s’inicià una campanya arqueològica de neteja del conjunt del castell de Guàrdia i la l’església de sant Pau Vell per tal de preservar les seves restes.
Observàvem una obertura natural, una ‘portal del cel’  a la muralla muntanyosa que s’alça just al davant d’aquest lloc. recollim imatges.  

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El dissabte 27 de març, lluïa el sol, i el blau del cel era especialment net, i fins algun núvol blanc, exercia de fons bucòlic darrera de les meravelloses imatges  que ens havia deixat aquest llarg hivern farcit de pluges, nevades i fredorades que semblaven no tenir final.
Ens havíem trobat a les 7,00 a la Plaça Granados el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, recolliríem al Tomàs Irigaray de camí a l’autopista i començàvem a fer via cap a la nostra destinació d’aquest mati  ; Sant Salvador de Guardiola, Municipi del Bages, al Sud de la comarca, entre Manresa i el massís montserratí, la dispersió de la població és una característica del terme , on existeixen diversos veïnats o ravals (el Sellerès, Coll d’Arboç, la Creu, elParrot). A més del nombre important de veïns que treballen a Manresa, ciutat de la qual dista 7 km, el terme ha pres també caràcter de lloc d’estiueig o de segona residència d’un bon nombre de manresans.
El territori és solcat per la riera de Guardiola, afluent del Cardener per la dreta
 Seguíem en la nostra tasca quotidiana de conèixer Catalunya, que als ensems en  aquesta comarca, s’amplia amb la col•laboració a la  secció Divulgar el Bages, que  regularment ens publiquen a  manresainfo.cat.
 Creuàvem tota la població fins al que fou conegut com castell de Guardiola, petita guàrdia documentada el 952, les restes de la qual coronen el turó de can Miralda (del nom de la família que el posseí del 1500 ençà), en un replà inferior hi hagué l’església romànica de Sant Salvador,  documentada des del 1038, de doble nau i absis - el retaule de Sant Salvador, obra de Lluís Borrassà (1404), es troba avui a la col•lecció Muñoz de Barcelona- ; actualment en el mateix indret, hi ha una capella d’època gòtica, sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia, a la façana principal trobem un atri de doble vessant sota el qual es conserva una pica de beneir; també podem observar dos carreus esculpits, un amb un escut amb una torre i un altre escut amb un lleó. La petita capella està culminada per un campanar de paret.;  em recollim imatges amb els fons meravellós de la serralada Montserratina.
Quan al topònim guardiola , - molt comú en altres indrets de Catalunya -  hi ha un amplia consens  respecte a considerar-lo derivat del germànic wardja ’guardià’:’torre de guaita’
El consell de sempre, veniu al Bages.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Veníem de Sant Jaume de Marganell, distant escassament un parell de quilometres, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés; confiàvem molt en la reconeguda tècnica del Tomàs per recollir imatges d’aquest temple de difícil fotogènia.
L’edifici de l’església de Sant Cristòfol , que fa límit amb un camí asfaltat,  ha estat modificat en nombroses ocasions, i no sempre amb la cura que cabia esperar dels obrers d’aquells temps; ens expliquen que al segle XVII es va refer el mur frontal i es construí el campanar de paret amb dues obertures; l’any 1981 en una restauració es posà de manifest aquesta desídia , en ocasió d’aparèixer sota la falsa volta de mig punt que s’ensorrà fàcilment, la coberta original feta amb bigues que reposaven sobre tres arcades obrades de forma grollera.
No hem pogut – tampoc - accedir a l’interior de l’església, de la que ens expliquen com a trets molts singulars que a diferencia de la major part de temples romànics, està encarada a tramuntana, i que l’absis invisible en trobar-se també el cementiri tancat (*)està sensiblement desviat de l’eix, que apunta perfectament al Nord.
(*) Dissortadament s’ha posat de moda el robatori dels objectes funeraris de coure i bronze, com a conseqüència no tant de l’increment d’aquestes matèries primeres – que certamen s’han disparat de preu – com del relativisme moral d’aquesta societat, que en nom del consum i del mercat, sembla haver atorgat als pocavergonyes llicència per fer la seva.
L’església de Sant Cristòfol, situada entre l’edifici de la rectoria i el petit cementiri,  fou aixecada possiblement al segle XI o a les primeries del Segle XII,  i exercí des d’aleshores com a Parròquia d’aquesta part alta del terme de Castellbell.
Castellbell te molts atractius; el Castell, el pont Gòtic, la fàbrica i l’església modernista de la Bauma la romànica de Sant Jaume ,…. i per això m’atreveixo- una vegada més -   a fer-vos el suggeriment de dedicar a la visita d’aquest població del Bagés, com a mínim un parell de caps de setmana.

Dit queda amics lectors.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Seguíem recollint les imatges del que m’agrada definir com eremitori de Montserrat; capelles i/o ermites situades sempre de forma que fos perfectament visible, la orografia peculiaríssima de la nostra muntanya Santa.

Olesa de Montserrat, Esparreguera, Vacarisses, Castellbell i el Vilar, Sant Vicens de Castellet, el Pont de Vilomara, … i els punts alts de les Valls del Montcau, l’Alt Vallès i la plana majestuosa del Moianes

.

 L’església des de lluny – com tantes i tantes coses, oi amic lector ? – dona una sensació de fortalesa, que es trenca dolorosament en accedir al seu interior, un cop superada la corda que a manera de protecció en limita l’accés; el lloc orfe de teulada ens presenta les parets nues, conserva amb tot encara una part de l’estructura romànica, amb una nau capçada vers llevant on destaquen un absis semicircular, llis i sense cap finestra. Diuen les cròniques que tot i l’austeritat que caracteritza el romànic, disposava aquest temple d’altar major, capelles laterals i un petit cor.

L’any 1.824 es dugueren a terme obres d’ampliació i millora, entre les que destaca l’esvelt campanar de torre. Actualment l’únic senyal d’activitat el trobem justament al petit cementiri, on trobem l’etern descans a l’ombra de Montserrat els marganellènosos

Ens explicaven quasi com una rondalla – i així ho recollim – que l’església es va aixecar en aquest lloc, per facilitar l’accés dels pagesos de Marganell – que havien d’anar a oir missa a Santa Cecília – i dels de l’actual Sant Cristòfol, que anaven aleshores fins a Castellbell. Quan ja s’acabaven les obres els de Castellbell es van desdir del compromís de fer-se càrrec de la meitat de l’import, i en revenja els de Marganell, tapiaren les finestres del campanar que donaven al terme veí perquè ni tant sols poguessin oir el so de les campanes. Les dades de construcció de Sant Cristòfor o del mateix Sant Jaume també en terres de Castellbell i relativament proper a Sant Esteve, semblen contradir aquesta història ja clàssica de la rivalitat entre pobles veïns.

Les imatges de ruïna d’aquest església, ens ratifiquen en l’absoluta desprotecció del nostre patrimoni històric per part de la Generalitat de Barcelona.

El topònim ens confirmarà el control i la presència àrab en el massís de Montserrat , Marganell ‘ petit hostal del prat’; de l’àrab màrj ‘prat’; de l’àrab [al-]khàn ‘[de l’]hostal’ + sufix diminutiu romànic ellu

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El lloc és visible des de molt lluny, i en algunes guies figura com ‘castell de Ferran’, s’hi accedeix des del camí que des de la Maçana, comunica amb l’església – nova - de Sant Pau de la Guardia. De llocs com aquests n’hi ha força a Catalunya, i lluny del que pugui semblar, son andròmines que tenen poc més de 200 anys, i que arribàvem al nostre país per la fascinació que exercia – i exerceix avui encara- tot allò que ve de l’estranger.
El telègraf òptic consisteix en un aparell situat a distància visual d’un altre aparell similar. L’operador condueix uns controls que situen els elements del telègraf en una posició recognoscible per la torre següent. Aquesta repeteix el missatge, que és llegit i reproduït per una tercera, i així successivament. Malgrat tot, les freqüències vénen marcades pel material que s’empra en la seva construcció.

El dia 19 de juliol de 1794, es va transmetre el primer telegrama de la història al llarg d’una línia de telegrafia òptica ideada per l’abat Claude Chappe que, mitjançant 22 torres i al llarg de 230 quilòmetres unia Lille i París.

El sistema de transmissió de missatges mitjançant el telègraf òptic, estava format per una sèrie de torres distanciades 2,5 llegues entre si (1 llegua = 5,58 Kms) en les quals, es muntava un suport de fusta, en l’extrem superior del qual es col•locava horitzontalment un travesser (denominat regulador), que podia modificar la seva posició mitjançant cordes i politges. Els senyals variaven segons la posició que presentava una peça mòbil respecte d’una altra part fixa, i això era observat per l’operari de la següent torre i reproduït de la mateixa manera. El missatge es desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts. Així es podien aconseguir un gran nombre de figures geomètriques que des de la torre següent eren visualitzades mitjançant de uns binocles].
En cada torre hi havia dos o tres torrers, algun dels quals es mantenia permanentment alerta.

Després de l’arribada a Espanya de l’èxit francès, en 1799 van començar a arribar-li nombroses propostes al rei Carles IV de models telegràfics òptics.

Després de diverses propostes de diversos enginyers, finalment, seria Agustín de Betancourt i Molina qui va crear un sistema de telegrafia que superava el sistema de Claude Chappe, tant en velocitat de transmissió com en precisió.
Aquesta torre formava part de la línea Barcelona a Lleida, i també comunicava – segons sembla – amb Manresa.
Com totes aquestes instal•lacions al Regne d’Espanya – no així a la veïna França on n’han fet un reclam turístic - va quedar en desús quan es va instal•lar el sistema de telegrafia per cable.
En aquesta Espanya que ha permès la pèrdua – irreparable – d’una gran part del patrimoni històric de Catalunya, sembla que l’estultícia no te aturador.
© Antonio Mora Vergés.

Envia aquest escrit per e:mail

 

Quan parlem de romànic, entenem que – generalment – fins a la alçada entre 1 i 1,50 metres, els monuments mantenen elements originals; quan a la resta fins a sota teulada trobem el mateix material –pedra - , i les cobertes – habitualment de teula àrab, acostumen a ser recents.
Sant Genis la trobem citada a la documentació des del segle XIII, malgrat l’actual edifici, d’una nau, no conserva testimonis del seu origen romànic.
El temple actual fou reedificat l’any 1.619.
Al títol faig una referència relacional entre el romànic i el cafè; d’aquest producte me’n explica els secrets – en sap tants ! - la Geni de Santa Mònica; fa èmfasi particularment amb el que ella anomena ” Cafè noruec”,; d’entrada s’ha de fer servir un “bon cafè de cafetera “; es posa la dosis corresponent a una unitat i s’omple ÚNICAMENT fins al nivell – d’un cafè sol -, desprès s’emplena la tassa al gust amb aigua de la cafetera – la que fem servir per les infusions -. El resultat és un plaer dels sentits, una troballa pels gourmets, un invent – en sentit literal – per fer que el cafè esdevingui una beguda “sana” , i recomanable per a tothom – americans inclosos -. La diferència amb el cafè americà és clara; els noruecs beuen CAFÈ AMB AIGUA, i els yankis CAFÈ AIGUALIT.
Sant Genis – segons les recomanacions que ens havien fet – s’havia d’homologar amb el cafè noruec; la impressió desprès de la visita, sense fer sang amb l’ús irracional de les parets com a suport físic dels diversos serveis públics, llum, telèfon … , és de trobar-nos amb un cafè, molt , molt aigualit fins ens sembla excessiu comparar-lo amb el cafè americà. Tampoc però volen penjar-hi la qualificació “d’aigua chirri”.
Hi ha una anècdota històrica que ens parla de les diferències que hi havia entre Jorba i sant Genis, o entre l’església parroquial i la sufragània:
A les acaballes del segle XVIII, quan la Mare de Déu de la Sala s’havia traslladat a l’església parroquial per invocar el seu ajut, en el moment de treure la imatge en processó es va produir un enfrontament, entre quatre joves de Sant Genís que volien portar el tabernacle on hi havia la Verge i els priors del Roser de la parroquial que afirmaven que era un dret seu.
Dins l’església parroquial de Sant Pere de Jorba, es va produir un fort aldarull. El batlle va proposar que portessin el tabernacle dos joves de Sant Genís i dos priors. Els priors no ho acceptaren i van ser ells els que van anar i tornar de la Sala amb el tabernacle. Tot i que el batlle féu arrestar a un prior del Roser per haver-lo desobeït, la situació no semblava emprendre cap bon camí, havent de recórrer a instàncies superiors, les quals van dictaminar que la Verge seria traslladada de la Sala a la parroquial per homes de Jorba i retornada de la parroquial a la Sala per joves de Sant Genís.
Tot plegat, aigua passada, que no fa anar el molí.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail