Un feliç esdeveniment d’àmbit familiar, ens portava a la meva esposa i a mi al Ripollès, ; l’Antonio Mora Vergés, company de moltes caminades, em pregava - com sempre acostumo a fer - recollir imatges dels indrets encisadors que tingues ocasió de visitar.

Començàvem pel terme d’Ogassa, i concretament per la romànica de Sant Julià de Saltor.

En la recerca d’informació del lloc trobem :

El lloc de Saltor ( Saltorre), i l’església de Sant Julià, està documentada el 890 en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll.

L’antiga parròquia de Sant Julià de Saltor es troba a uns 1 400 m d’altitud, al peu del puig de Sant Amanç, a l’extrem occidental del terme d’Ogassa .

L’església es troba unida a la rectoria, i forma un conjunt heterogeni, ja que l’edificació primitiva del segle XI, coberta amb volta romànica, va perdre l’absis, que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dos vessants; al punt d’unió de la nau amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis, amb obertures. Per la seva estructura, cal situar la construcció de l’actual església romànica dintre del segle XII.

Al segle XIV, es produí un fort despoblament de la parròquia, fins a l’extrem que no pogué mantenir capellà propi.

El 1686 la feligresia era de 5 cases i la parròquia era regida per un dels domers del monestir de Ripoll.

Al segle XVII li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona.

L’any 1900, la parròquia encara tenia una població de setanta habitants, però avui està despoblada.

L’any 1959 la delegació ripollesa del Club Excursionista Pirinenc convertí la rectoria en refugi de muntanya, malgrat que avui ja no existeix, en aquell data això va permetre salvar l’edifici i l’ermita .

Durant una sèrie d’anys s’hi celebrà un aplec, que malauradament també s’ha perdut.
Sant Julià de Saltor és el punt d’inici de nombroses excursions.

Actualment hi arriben els vehicles tot terreny per una carretera, en bastant mal estat, que surt d’un polígon industrial al costat de la carretera comarcal entre Ripoll i Campdevànol.

Ens afegirem – també – a la tasca engrescadora que des de http://www.naciodigital.cat/elripolles/ , s’està fent per divulgar i donar a conèixer mitjançant la secció” Racons del Ripollès” , les meravelles – en ocasions oblidades – que hi ha en aquesta comarca.

© Feliu Añaños i Masllovet

Envia aquest escrit per e:mail

L’ aroma inconfusible de les granges de porcs – que dissortadament tothom associa a la comarca d’Osona -, omplia l’aire mentre buscava la millor forma de recollir imatges del magnífic temple dedicat a Sant Marti.

Abans que sant Jordi i sant Jaume, Sant Martí ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria, i ha estat tingut per protector dels que tractaven amb cavalls, mules i altre bestiar de ferradura i de peu rodó, així com dels forjadors i manyans.

Doneu aquí per reproduïdes les eternes queixes; fer servir els temples com a suports de fils de la llum , telèfon,.. i permetre la construcció d’edificis de vivendes, paret per paret, amb esglésies – gran o petites – .

Diuen les cròniques que cal cercar els inicis del poble en un indret anomenat Cots o Codines (nom a partir del qual possiblement en sorgí la derivació Sescorts) on s’hi erigí una església que pertanyia al terme de la ciutat de Roda,

L’any 826, Cots passà a formar part de Manlleu. L’existència de l’església és palesa ja des del 934 on s’esmenta en la venta d’uns terrenys una casa anomenada Sant Martí.

Des dels seus inicis ja tingué les funcions parroquials que conserva avui dia.

L’església de Sant Martí fou renovada i consagrada l’any 1068. El segle XII l’església fou vinculada a la canònica de Santa Maria de Manlleu, tot conservant les seves funcions parroquials, bé que era proveïda pels priors de Manlleu.

L’edifici del 1068 ha pervingut amb poques modificacions fins a l’actualitat; únicament el 1561 es traslladà el portal de migdia a ponent, i es sobrealçà la teulada per evitar els degoters i el 1771 se li afegí una sagristia i un altar lateral que modificà el seu aspecte extern. Malgrat conservar les funcions parroquials, els rectors des del 1670 fins al 1939 residiren al costat de l’església de Santa Maria de Vilanova o de les Escales on tenien la rectoria i el culte se celebrava normalment en aquella església.

Des del segle XV formà part de la batllia del Cabrerès; tenia 9 masos el 1480. Aleshores i fins el 1878 tingué com a filial la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues. Augmentà ràpidament de cens, amb 28 masos el 1630, i 56 famílies i 383 h el 1782. Les masies tradicionals són les de Coromines, l’Escanera, el Dot, Cararac, Juvanteny, Sorribes, el Gosc, les Corts, la Sala, Comermena, Ferrerons.

Dins l’antic terme trobem les esglesioles de Sant Ferriol o de la Concepció, situada prop del mas Codinac, o les capelles de Sant Francesc Xavier al mas Vilaporta i Santa Margarida- l’antiga Vila-seca - al mas Comermena., on hi hagué un convent de monges augustinianes entre el 1277 i el 1306.

La parròquia de Sant Martí Sescorts es va refondre definitivament amb el municipi de Santa Maria de Corcó el 1824, quan el Consell de Castella va denegar l’existència del municipi de les Masies de Santa Maria de Corcó, que havia funcionat entre el 1814 i el 1824 amb la capitalitat a Sant Martí Sescorts.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El títol ve donat per la  veneració mariana que concretament per l’advocació de la Mare de Déu de la Salut, semblen  sentir el sabadellencs i els vallfogonins, i per la proximitat en ambdós llocs , entre el Santuari i el Cementiri local.Fet aquest petit aclariment, us confesso sentir  una gran tendresa vers els rentador públics; dit això comprendreu la meva decepció en comprovar que a Vallfogona de Ripollès els havien desfet; es conserva el lloc en que estaven a la Plaça de la Salut, ara buit i inútil.

M’explicaven  que abans de ser anorreats , servien com abeurador pel bestiar – majoritàriament vacu -. El meu interlocutor manifesta no tenir-ne cap imatge, ni saber tampoc, si en té algun veí del poble.

Sembla que en alguna ocasió l’aigua deixava de rajar, i els calia aleshores a les dones de Vallfogona, arribar-se fins a la riera i fer la bugada damunt les pedres, en alguna ocasió amb els peus dins del corrent.

La pèrdua d’aquests testimonis – cas de confirmar-se – constituiria una autèntica desgràcia.

Recollirem imatges de l’exterior del  proper Santuari de la Mare de déu de la Salut; el temple l’ any 1.649 era un petit oratori , erigit justament prop de la font de la Salut, indret en el qual, segons la llegenda, va ser trobada la imatge de la Mare de Déu.

L’Església, fruit de la forta devoció mariana, es començà a edificar l’any 1689. Les obres van durar dotze anys i va ser beneïda el 7 de setembre de 1701.

Durant el segle XIX es van dur a terme diverses restauracions i obres. A causa dels avalots de 1936, va desaparèixer la mare de Déu, si bé sembla que es troba dipositada en un museu català. L’actual imatge de la Mare de Déu de la Salut és una talla moderna, sufragada per donatius dels vallfogonins, que va ser beneïda l’any 1964.

La façana d’aquest santuari  llueix dins d’una fornícula una imatge de la verge esculpida per un home  del poble.  No hem pogut trobar qui ens faciliti el nom de l’autor.  A la pàgina de l’ajuntament no es fa –tampoc - esment del llinatge d’aquesta persona.

Amb l’esvaniment de la capella de la Mare de Déu de Pòpul , prop del castell,  el santuari va rebre l’altar i la imatge romànica  de la meitat del segle XIII; una i altra cosa desapareixerien sota les flames que l’any 1.936, convertirien – també aquí -  en runes i cendra una part del nostre patrimoni històric i cultural.

Avui en dia ha substituït a Sant julià com església parroquial.

( c) Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail